31 d’octubre, 2007

El gat del cotxe

Aquesta no va de gossos, que va de gats, i no dels mecànics com es podria deduir pel títol, sinó dels de pèl i os. Em veig en la obligació d'explicar-ho perquè és un fenomen que he vist diverses vegades i crec que n'he d'informar. Per il·lustrar l'article us explicaré una història verídica...

La història comença fa uns dotze anys, en un polígon industrial dels voltants de Barcelona, en una tarda freda de principis d'hivern. Un home alt, prim, amb ulleres de cul de got, descarrega amb penes i treballs mitja dotzena de caixes de cava d'aquell tan bo que es regala als treballadors per Nadal. Quan ha acabat la feina tanca les portes del darrere la furgo i s'asseu en el seient del pilot, engega el motor i se'n va cap a casa després d'una dura jornada de feina.

Al cap d'uns quilòmetres, quan s'atura en un semàfor sent un soroll estrany, un miu-miu repetitiu i estrident, eixordat pel so de la furgoneta. Estranyat pensa que potser haurà de dur el vehicle al mecànic. Al següent semàfor para millor l'orella i, com el soroll no s'atura, decideix aparcar en una vorera i obrir allà mateix el capó per veure què passa.

Quan, amb les mans enguantades per no cremar-se amb l'escalfor del motor, obre el capó per revisar-lo es troba amb uns ullets grocs, aterrits, envoltats d'una capa de pèl roig esvalotat, brut de greix i sutge. "Ai l'as!" s'exclama l'home, i tendrament i amb molt de compte rescata el gatet atrapat, escaldat, brut i espantat de l'interior la maquinària.

Aquest gatet, batejat com Bitxo, va passar a mans del cunyat d'aquest amable repartidor, que el va adoptar tot i viure en unes golfes minúscules en un edifici atrotinat de l'Eixample de Barcelona. Després, amb la prosperitat de l'amo, el gatet va viure en una casa amb sortida al bosc, va conèixer gatetes i gatets del poble; més tard es va traslladar (sempre amb els mateixos amos) a un pis amb una gran terrassa i, finalment, a un altre pis enorme en un poble tranquil on conviuen feliços en Bitxo, la Piua (segona generació d'una estirp de gatetes casolanes) i en Potes, el gos gegant i tranquil del qui ja us vam parlar un cop, entre d'altres bèsties de dues potes.

El fenomen dels gats que s'amaguen sota capós de cotxe per estar-hi calentons no és rar, ans al contrari, ja que per no anar més lluny ahir a la plaça del mercat de Girona un "miu-miu" llastimós es deixava sentir sense detectar-ne l’origen exacte. La gent s'aturava i mirava cap a les branques més altes d'un arbre proper sense veure-hi res, fins que una orella experta -és a dir, moi- va deduir d'on podia provenir i es va costar a un cotxe blanc aparcat sota l'arbre. BINGO!, ni ajupint-me per mirar a sota, ni enganxant l'orella a altre lloc que no fos el capó es trobava el gat, així que, sense poder fer-hi res, vaig buscar paper i llapis on vaig poder (gràcies Sr. perruquer de John Mary) i vaig deixar una nota al parabrisa advertint al conductor que, sense ell voler-ho, tenia un polissó amagat al cuarto de màquines.

Què se n'haurà fet? hauran vist la nota o els haurà passat inadvertida? haurà resistit prou l'animaló per ser rescatat? Tant de bo algun dia en coneguem la resposta, de moment, serem optimistes.

4 comentaris:

laura "la mama de la vivi" ha dit...

m'heu fet recordar un gatet que vaig conèixer fà més de 10 anys a on treballava, el vaig bateixar amb el nom de Fèlix, i venia puntualment a la porta de la feina a demanar menjar tots els matins.Jo li preparava el menjar, i encara que el jefe s'emprenyava, li donava en un reconet del local. Aquest gatet vivia i dormia en els cotxes del barri, pero un dia, no se ben bé on es deuria ficar, pero va apareixer amb cremades a les orelles i en el clatell, el vaig curar amb molt de carinyo, els companys em deian que potser algún cotxe es deuria posar en marxar i per aixó es va cremar.
La gent del barri on treballava era dolenta, van acabar enverinan-lo, i no rieu, pero encara quan el recordo, les llàgrimes em tornen als ulls.

montse ha dit...

L'estiu passat els meus pares van trobar un gatet a fora de casa seva. Van donar-li menjar. L'endemà la mare buscava el gat i no el trobava. El pare va marxar a treballar i va anar des de Les Planes fins a Sta. Coloma. Allí el cotxe se li va espatllar. En obrir el capó, allí el van trobar, mort. Molts cassos passen com aquests. Espero que el teu, Eva, tingui un final més feliç que el meu.

Anònim ha dit...

Ostres Laura, és ben bé que sembla que la gent no tingui més recursos per desfer-se dels animals que fer-los mal! Per sort hi ha gent que compensa la balança ajudant-los en tot el que pot. :)

El que expliques Montse és un cas on també sembla que el destí vulgui jugar una mala passada, perquè quan ajudes un animal del carrer esperes que tot li vagi bé i, caram, que se't mori per accident quan el tens tan proper sense que hi puguis fer res és una p...tada. Com tu bé dius, esperem que el gat que jo vaig localitzar se n'hagi sortit!

Anònim ha dit...

Hola!!! Soc la Mercè, la mestressa del Bitxo. Ens ha sorprès i emocionat veure la història del nostre gatet escrita de manera tan sezilla i tan fidel.

El Bitxo va arribar a les nostres vides un dia de Sant Josep ara farà 14 anys i s´ha convertit des d´aquell moment en el rey de la casa. Es l´amo del sofa, viu com un "rajà" i manté a ratlla a la Piueta, al Potes i ara també al Ratolino, un hamster xinès minuscul que va arribar ara farà 10 mesos, tot i que aquest no li te cap por i li mosega els dits de les mans quan el Bitxo s´hi acosta.