L'ofici del perruquer caní

La feina dels professionals de la perruqueria canina no és fàcil, ni agraïda la majoria de cops, però tot així s'hi dediquen amb paciència i amor com qui és mestre en una classe de nens difícils del Bronx. A més, és un ofici amb molta exigència professional, tècnica i humana, ja que has de bregar amb els gossos i també amb els seus amos, que tenen molt clar què volen i què no pel seu animal.

Tots els qui tenim gos sabem que és un membre més de la família, que el nostre és el més maco de tots, que és un amor i tota la pesca; qui gosaria tractar amb rudesa tal criatura dotada de bondat absoluta? Per això, quan portem el nostre animal a la perruqueria exigim que el tractin amb respecte, cura i especial atenció; és normal, però el que molta gent no es fa el càrrec és que els nostres gossos no disfruten pas de la visita al saló de bellesa canina igual que ho fem els humans. Pel gos, el perruquer és el "coco", l'home del sac, armat amb tot d'estris que tallen, punxen i estiren, aparells que et deixen xop i d'altres que tot seguit et bufen aire calent a tot drap.

L'experiència pel gos no és feliç, i actua en conseqüència! Alguns tremolen, ploren, grunyen, borden, mosseguen, es queden congelats o s'asseuen en senyal de rendició. N'hi ha que llepen al perruquer per entendrir-lo i, els menys, aguanten tot el que faci falta perquè ja hi han passat altres cops i saben que no s'hi pot fer res, que facis el que facis el perruquer farà la seva feina perquè a qui vol deixar content és a l'amo, i punt.

El perruquer per la seva banda ha de tenir present que no s'hi pot passar tot el dia amb un sol gos, ha d'anar per feina i les estratègies de "L'home que xiuxiueja els gossos" no es poden aplicar perquè no té dies, ni hores, per fer que el gos faci el que li manen. Cada gos té el seu caràcter i el seu llenguatge pactat amb l'amo, però el perruquer el desconeix i no té temps per esbrinar-lo; alhora, n'ha de saber prou com per acabar la feina tant sí com no sense haver maltractat l'animal, evidentment. Com ho aconsegueixen doncs si cada gos és un món? Experiència, molta experiència.

Una dificultat afegida és la d'haver de conèixer totes les races (ni que sigui de vista) i el tall comercial que oficialment hauria de lluir la raça, que no és el mateix un caniche que un yorki, o un cocker americà d'un d'spaniel corrent. Que, si comptem que de races reconegudes per la Federació Cinològica Internacional n'hi ha cap a 300, més tot els mestissos que corren pel món, la feina pot complicar-se encara més. Els tipus de pèl també tenen el seu què, ja que n'hi ha de ras, curt, semi-llarg, llarg... i mig-mig que de tot hi ha.

Tampoc és el mateix un gos que viu al camp que un que viu a un pis, ni un que passeja cada dia del que viu en una terrassa, o un a qui raspallen regularment en comparació d'un a qui ni es miren. I l'edat? també, també s'ha de tenir en compte, que els "nadons" de tres mesos tenen unes necessitats i un comportament ben diferent d'un "iaiete" amb el seu caràcter format i les seves nafres amb solera.

En resum: un aplaudiment pels professionals de la perruqueria canina, que ens els deixen tan guapos. Un dia d'aquests entrarem en més detalls del que els fan als nostres petits quan els deixem allà tota la tarda... serà ben interessant!