Salt al buit

Bé, ben bé no va ser un “salt al buit” pròpiament dit, però tots dos varem quedar favagirats quan de sobte ens trobarem a en Pirata de quatre potes sobre el sofà...

L’anècdota comença amb el típic joc que fem amb en Pirata de perseguir-nos al voltant del sofà. En realitat és ell qui ens persegueix mentre l’anem cridant i ens anem amagant i canviant de direcció per què no ens acabi d’atrapar mai. És un joc que li agrada i l’estimula. Sempre acaba panteixant i anant asseure’s, rendit, a la manta. Però aquest cop, encegat per l’excitació del moment, i jo cridant-lo des de l’altre costat del respatller del sofà “Pirata vine, aquí Pirata!!!”, d’una embranzida veiem com fot un salt que el planta sobre el sofà tot remenant la cua triomfalment!

La sorpresa va ser tal (li tenim absolutament prohibit pujar al sofà, i no ho havia fet mai fins aquell moment) que ens varem quedar tots dos glaçats com intentant esbrinar si allò que acabàvem de veure havia succeït en la realitat o era producte del nostre magí. Quan passats uns instants crítics que semblaren alguns segons, varem reaccionar i al uníson li etzibarem un crit de “aquí no Pirata!!”. Ell, reconeixent el seu error, i veient que allò ja no era un joc, va tornar desconcertat al nivell de terra normal.

Aquí és quan ens mirarem, somriguérem i una entranya emoció ens assaltà, mentre pensava que allò ho havia d’explicar en aquest blog on ara escric. Pensant-hi, he arribat a la conclusió que va ser la lleialtat d’en Pirata qui el va fer pujar d’un bot el sofà. El seu objectiu era estar amb l’amo que el cridava i no va dubtar en realitzar una acció “arriscada” per a dur a terme la seva voluntat.

No, no va ser un salt al buit, però per un moment ens ho va semblar.