Pirata: Diari d'una adopció

Passejada per les Gavarres

2010-01-02T11:03:00.007Z

Un dels avantatges de viure a Cassà, tal com passava també a Sant Gregori, és que només sortir de casa tens les Gavarres molt a prop . Tanmateix, feia dies que no anava a fer una bona passejada amb en Pirata i ja en tenia ganes (i suposo que ell també).

Aquest cop ha tocat l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc. Aquesta ermita del terme de Llambilles s'especula que va ser de les primeres de la contrada, amb vagues cites històriques del S. IX i d'altres de confirmades del S. XIV.

Al 1981 va ser restaurada i ara és un lloc ben arranjat per fer passar-hi una estona o fins i tot per fer-hi un dinar de carn a la brasa.

En Pirata, com no, ha xalat durant tot el camí, ensumant ací i allà com un esperitat i marcant a cada racó del camí. Ha begut de la rosada, menjat unes quantes herbes per purgar-se i en una parada per l'observació d'ocells l'he enxampat foten-se uns trossos d'embotit que havia deixat algun caçador!

Ara reposa tranquil, amb les potes una mica més brutes però amb l'ego inflat sabedor de l'amplitud dels seus dominis! (Vegeu-lo a la foto fitant la sortida del Sol des de l'ermita de Sant Cristòfol).

Pirata juganer

2009-09-26T09:06:00.005+01:00

Avui la terra i els cels em somriuen,
avui arriba al fons de m'ànima el sol,
avui l'ha vist...l'ha vist i han jugat...Avui crec en Déu!

- Adaptació de la Rima 50, XVII de Gustavo Aldolfo Becquer.

Aquest matí en Trasto s'havia tornat a escapar, de nou ens ha seguit mentre fèiem el vol matutí. De sobte en Pirata i ell s'han posat a jugar a perseguir-se, fent-se fintes, salts i cabrioles! Espectacular!

Aproximació inicial...

Fintes i persecucions!

Salts i cabrioles!

No és normal que en Pirata jugui amb els altres gossos per què de seguida s'atabala. Però avui no sé si ha sigut la vitalitat d'en Trasto o potser la seva mida poc intimidatòria per en Pirata, que l'ha animat a tenir un mica de gresca!

En Pirata va a la font

2009-08-14T15:03:00.004+01:00

EN PIRATA VA A LA FONT

En Pirata va a la font
a buscar un traguinyol d’aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

En arribar prop de la font,
trobà algú que l’esperava.
Era una gossa terrier
que li fa la mitja rialla.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Si tu m'ensumes el cul,
jo t'ensumaré la natja.
Si tu em llepes el musell,
jo te’n lleparé la cara.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Quan arriba a casa seva,
li pregunta així son ama:
- Molt trigaves a tornar.
- És la font que apenes raja.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

- Que despentinat que vas!
- És que el vent m’escabellava.
- Que empolsegat vas!
- És la pols que aixeca l’aire.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

- Jo no veig que faci vent,
ni que aixequi pols tan alta.
- Aquí dalt potser que no,
allà baix fa un altre oratge.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Petons!

2009-07-28T15:29:00.003+01:00

Hem trobat una nova forma de comunicar-nos amb en Pirata: pel tacte, com no. La novetat és que ja no som nosaltres els "emissors" i ell el "receptor", ans al contrari, és el gos qui pren la iniciativa i ens demostra la seva estimació!

El nom que li hem posat es "petons", que no són ni de bon tros com els que fariem els humans, sinó més bé una serie de mossegadetes ràpides fetes amb delicadesa amb les dents del davant. És un gest molt semblant al que fa per gratar-se quan alguna puça l'empipa.

Tot va sorgir un vespre mentre amanyagant-lo i gratant-lo vaig acostar el meu cap al seu, uns cabells meus li van caure prop del musell i, guiant-se per ells, en Pirata em va a mig mossegar un tros de closca repetidament. Com vaig reaccionar contenta i fent-li més manyagues va acabar relacionant que sempre que ens fes "petons" rebria en retorn una nova tanda de mimos.

Una cosa porta a una altra, repetir la paraula "petons" mentre ell els fa també fixa el gest amb el mot i, ara, podem dir-li "un petó" mentre l'amanyaguem i ell busca qualsevol tall de pell nostra per esporgar-nos les ficticies puces amb un gest de felicitat i confiança, i un panteix característic del riure caní. De fet de tant en tant hem d'anar en compte perquè no és el mateix rebre mossegadetes a la mà que sota l'aixella!

En qualsevol cas és tan satisfactori veure com, de tant en tant, quan se sent feliç i estimat ens busca puces!

Sol a casa

2009-07-06T12:21:00.004+01:00

Avui quan hem sortit a treballar al matí en Pirata menjava tranquil·lament del seu plat. Un minut més tard tornava a pujar a casa per recollir una cosa que m'havia oblidat. On era en Pirata? S'havia esquitllat a la nostra habitació (cosa que té prohibit) i havia sortit a fora al patí! Quan m'ha vist s'ha espantat, i a sortit esperitat cap al passadís amb la cua entre les cames i el cap cot ple de culpabilitat. Ara sabem el què trama cada matí! 'Catxís!

Romeo, Romeo...

2009-06-29T14:10:00.001+01:00

Ja se sap que la primavera i l'arribada de l'estiu ens destarota les hormones. Es veu que als gossos, també. Però aquest cop, no era el nostra Pirata el seduït, ans "el seductor". Concretament, enguany hem tingut un parell d'episodis on "l'aura d'atracció" d'en Pirata ens ha sorprès:

Un diumenge al matí, passejant per Platja d'Aro tranquil·lament ens acostem a una parella d'humans que miraven un aparador de sabates. Mentrestant el seu acompanyant caní femella ja havia detectat en Pirata i es preparava per abraonar-s'hi de forma juganera; com sempre, en Pirata no se n'havia ni assabentat de l'emboscada amorosa, ocupat com estava a repassar cadascun del arbres del passeig.

Finalment en arribar a l'alçada de la fèmina (una gosseta gos d'atura de pèl clar -com en Pirata- d'avançada edat i 'ímpetu amorós), s'acosta a en Pirata tota coqueta fent ademants provocatius: "a la vejez, ciruelas!" -exclama el seu amo. En Pirata respón com un cavaller: es miren, s'ensumen els morros i pasen després a les parts més impúdiques, pròpies d'aquests casos. El flirteix continua fins que veiem que n'hi ha per estona, i cadascú estira als seus respectius per allunyar-se en sentits contraris. Tanmateix, la gosseta ha quedat corpresa pèl suau i la clucada d'ullet perpètua d'un Pirata: es resisteix i s'arrapa a terra intentant evitar la separació amb el seu enamorat "a primera flaire"...en Pirata, truà, ja l'ha oblidada, i ensuma de nou una soca.

El segón episodi encara mostra amb més claredat les arts seductores d'en Pirata, aquest cop exercides activament:

Voltavem per una zona amb masos i cases aïlldes quan, com és habitual en llocs d'aquesta índole, un gos borda rabiut des de l'altre costat d'una tanca de gelosia. En Pirata, encuriosit, s'hi atansa remenant, més aviat sacsejant, la cueta. Jo el crido, no vull pas que entre les obertures de la gelosia li queixali el morro. De sobte, el gos guardià i protector, resulta no ser tal ans una golden retriever dòcil i manyaga, que comença a llepar-li a trufa a en Pirata i a remenar la cua amb fruïció. "Una nova conquesta d'en Pirata" -penso-, "ultimament va llençat". Aquest com sí, després de molt insistir, en Pirata s'adona dels meus crits i em busca pel camí. Tanmateix, la gossa no vol renunciar als seu nou amor, i salta i lladra i el segueix tot al llarg de la tanca fins que ja som massa lluny per percebre'ns: un altre cor trencat...

Per Nadal la gent es regala colònies, però en el món dels gossos a l'estiu és quan "Busco a Jacks (Pirata?)" està més de moda!

L'estàndard de raça

2009-06-09T12:46:00.003+01:00

Extret de la wikipedia:

"Una raça de gos o raça canina és un grup de gossos que tenen característiques molt similars o gairebé idèntiques en la seva aparença o comportament, o generalment en ambdós, sobretot perquè vénen d'un sistema selecte d'avantpassats que tenien les mateixes característiques. Els gossos han estat criats selectivament per aconseguir característiques específiques durant milers d'anys. La selecció s'hauria centrat inicialment en la domesticació i en comportaments útils com ara habilitats per la caça. Més endavant, els gossos també foren seleccionats per obtenir morfologies atractives i distintives, donant com a resultat una gran varietat de tipus.

Moltes races tradicionals de gossos reconegudes per les principals associacions de registres canins es denominen "races pures". Només els individus dels quals els pares i avantpassats són de raça pura es consideren com a pertanyents a aquesta raça. Aquest concepte ha causat controvèrsia degut a la dificultat de regulació i a les possibles conseqüències genètiques d'una població limitada (endogàmia). S'han realitzat treballs recents per classificar les diferents races, amb resultats sorprenents respecte a les estimacions de l'edat de la raça i les seves interrelacions.

Als gossos sense raça s'els coneix amb el nom genèric de "pataner"."

I ara jo hi dic la meva.

En el passat l'home va fer una selecció genètica per aconseguir unes característiques determinades en uns animals determinats. Al gos se'l considerava una eina i per tant se la podia dissenyar a complaença de l'amo.

El gos és un producte humà.

Ara, excepte en casos molt determinats (gossos policia, de rescat, de pastoreig...) els productes d'aquesta selecció ha perdut la seva raó original de ser, però se segueixen mantenint i propiciant els trets seleccionats per raons estètiques segons dicten les modes del moment. I és per això que trobem un munt d'animals amb problemes de pell, de respiració, de sobrepès, d'agressivitat, etc.

La gent paga fortunes per un animal pur. Normalment per enriquir-se a força d'exhibir-lo i fer-lo criar.

Hi ha gent que també paga fortunes per tenir el gos com un accessori més de la seva col·lecció d'objectes fashion. Normalment sense tenir ni idea del que aquell animal en concret necessita a nivell d'educació, esport, alimentació, espai, etc.

Als gossos de carrer, aquells que tenen prou semblança o traces d'una raça en concret, se'ls pentina i educa segons l'estàndard que més li escau segons els cànons. Que no vol dir el que més li convé.

Com som els humans. Ens semblen simpàtiques unes pràctiques amb els gossos que, quan s'han volgut aplicar als propis homes han resultat ser, com a mínim, aberrants. Com som.

Gent del Barri (Episodi 4)

2009-05-20T21:31:00.003+01:00

Ja portem un cert temps a la nova llar, i passat aquest temps hem pogut fer alguns amics per en Pirata. Així doncs, encetem una nova temporada de Gent del Barri.

Aquest és en Trasto. Una barreja de de Yorkshire i "una raça de gos andalús sense pèl molt lleig" -segons paraules textuals de l'amo. El nom li escau com mai he vist en un gos: trapella, àdhuc desobedient, mogut, curiós, nerviós, murri, però bon jan i gens agressiu.

Per en Pirata és un martiri, per què en Trasto mai para quiet, cosa que fa que no pugui localitzar-lo, fins que desesperat desisteix.

L'amo d'en Trasto es sorprèn del comportament de'n Pirata, sempre seguint l'amo i tarannà tranquil i assossegat. De fet, tenir un gos com en Trasto ha de ser complicat: com exemple, abans de fer la foto que il·lustra aquesta entrada s'havia escapat de casa seguint a un altre gos. Sort que ens ha trobat en Pirata i ens ha acompanyat de tornada.

Distracció canina

2009-05-15T20:00:00.004+01:00

Avui era asseguda al sofà, navegant per la xarxa tranquil·lament, quan de sobte he sentit un soroll a la porta del balcó, "babum!", i silenci tot seguit. He mirat cap a la vidriera però només hi he vist en Pirata semi-estirat, amb les orelles alerta i prou; com no es veia cap senyal de desperfecte enlloc he seguit amb la meva distracció, fins que de nou "babum!".

Recoi, he pensat, hi ha algú que m'està prenent el pèl o què? Però no es veia ningú pel carrer, així que he tornat a mirar en Pirata, que jeia amb posat d'esfinx. Com no aconseguia descobrir el causant del soroll m'he donat per vençuda i he seguit amb les meves coses.

"Babum bum!". Ràpidament m'he girat per caçar l'esvalotador i he vist, ui ecs ai, com en Pirata acorralava una grossa, negra i brunzidora mosca contra el vidre del finestram. El nostre gos és cec, o com a mínim curtíssim de vista, però amb les orelles alerta i la trumfa processant aire a tota pastilla ha aconseguit, en tres intents, localitzar i anular l'insecte més emprenyador i escorredís de l'estiu.

Què ha fet amb ella un cop l'ha tingut on la volia, ja no ho he volgut saber, però pels sorolls de mastegamenta i posterior rellepada tinc clar el final de la malaurada mosca. L'episodi s'ha repetit amb tres desgraciades mosques més, fins que he decidit tancar les finestres, que el pinso ja és prou complet i al gos no li cal un excés de proteïnes.

Aviat serà estiu, quan tota cuca viu, però el nostre quisso ha decidit obrir ja la veda de les distraccions estiuenques canines, tal com va fer l'any passat. Que aprofiti doncs!

Euskadi amb gos

2009-04-19T16:25:00.003+01:00

Aquesta Setmana Santa hem fet un viatge "llampec" a Euskadi, un puja-i-baixa en cotxe amb poquetes coses planejades i una bona reserva de resignació per si havíem de deixar de fer quelcom pel fet de dur-lo a ell. Una aventura!

L'hotel en un principi no acceptava animals, però pel que sembla la directora de l'establiment sent debilitat pels quissos i ens va fer el favor de deixar-lo portar, això sí, amb la condició de no deixar-lo mai sol a l'habitació. L'habitació, ah, sí... Ens van donar l'habitació adaptada a discapacitats, just al costat del mostrador de l'hotel, àmplia i de ràpid accés, suposo que per no anar molestant als altres hostes amb un gos moll a munt i avall. Una solució curiosa, però vàlida.

Com tots deveu haver notat, aquestes vacances han estat passades per aigua, i Euskadi que ja es caracteritza per un clima atlàntic no ha estat menys. Fer el turista amb un gos cec, pelut (però pentinat i net) i moll no facilita gens les coses, sobre tot a l'hora de triar lloc per menjar. Però... sorpresa! Llegiu i al·lucineu...

Quan vam voler aixoplugar-nos i fer un toc (l'equivalent gironí al "prendre algu" de Barna) vam provar a la primera "taverna" que vam trobar. A la porta no hi havia cap enganxina d'aquelles horribles de Prohibit Gos, així que mentre en Quim i en Pirata esperaven pacientment a fora vaig entrar a preguntar al barman si podíem entrar amb el quisso; em va mirar amb cara d'estranyesa i va contestar "claro". I ja érem dins.

Per sopar vam provar un restaurant que ens van recomanar els de l'hotel, una masieta perduda en un poblet perdut. "El gos es porta bé?", evidentment. Doncs endavant.

L'endemà quan vam voler entrar en una altra taverna a dinar, va passar el mateix. De fet hi havia altra gent amb gossos, a ningú se li va fer estrany. Canalla, fumadors, xivarri, música reagy en euskera, arròs negre i codillo... i el gos dormint sota la taula tan tranquil.

Tot seguit vam anar a un compromís, que era de fet el motiu pel que vam anar a Euskadi, i durant l'acte a ningú de la organització se li va acudir dir res en contra de tenir el quisso amb nosaltres. Perfecte. La jornada va acabar i en Pirata havia rebut tantes moixaines i afalags que fins i tot se n'estava cansant.

Vam decidir acabar de celebrar el gran dia en un bon restaurant, en un d'aquells que entre plat i plat et recullen les engrunes de la taula amb una espàtula. Bé, doncs amb educació i l'encant d'en Quim vam trobar una taula raconera on vam poder disfrutar d'un sopar exquisit, amanit amb algun sospir endormiscat provinent de sota la taula.

La normalitat amb què tothom ens rebia a tots tres em va fer fixar-me en les portes de bars i restaurants. En molt pocs vaig trobar enganxines anti-gos! Quina agradable sorpresa, quin viatge més satisfactori. Totalment recomanable.

Alguna curiositat més del viatge? Primer: vam estrenar el nou cinturó de seguretat que li hem comprat a en Pirata (farem una entrada per parlar-ne més àmpliament en uns dies). Segon: a uns centenars de metres de l'hotel hi havia un hospital caní, amb ambulàncies i tot. Tercer: buscant informació pel viatge vaig trobar un GPS molt diferent al que coneixem.

L'Ajuntament de Girona mira pels quissos

2009-04-08T11:59:00.003+01:00

Aquest matí El Punt (edició Girona) ens obsequia amb aquesta notícia a la portada:

"Girona amenaça amb multar els propietaris que no treguin a passejar vint minuts el gos
La nova ordenança prohibeix lligar els gossos més de sis hores i es poden imposar multes de fins a 400 euros
8/04/09 02:00 - Girona - Dani Vilà

No respectar les zones infantils se sancionarà amb 300 euros de multa. Foto: JORDI SOLER.

La nova ordenança municipal de tinença d'animals recull l'obligació dels propietaris de no tenir més de sis hores lligats els gossos i en aquest cas garantir que els animals facin 20 minuts d'exercici. Incomplir aquest punt suposa una infracció lleu que pot comportar multes d'entre 100 i 400 euros. L'equip de govern impulsa una renovació de l'ordenança municipal per posar al dia aquesta normativa i posa l'èmfasi en la defensa dels drets dels animals. Per això, posa en relleu la necessitat de garantir les bones condicions de residència i alimentació dels animals. Entre les sancions, es preveuen multes de 400 euros si orinen a la façana dels edificis, 500 euros per rentar animals a la via pública o 300 euros si els gossos passegen en zones de jocs infantils.

El regidor de Medi Ambient de Girona, Enric Pardo, destaca que amb la nova ordenança es vol «defensar els drets dels animals com uns residents més de la ciutat i establir les obligacions que han de complir els seus amos». La nova ordenança regula múltiples aspectes, entre els quals hi ha la prohibició de tenir lligats els gossos més de 6 hores o en espais molt reduïts. En aquests casos, la normativa estipula que els propietaris han de garantir que el gos pugui fer almenys 20 minuts d'exercici. En els casos de gossos més grans s'assenyala que no poden mantenir-se lligats o en un espai reduït més de dues hores seguides.

Pardo admet que aquest punt és de difícil control, però considera que «les denúncies de veïns poden permetre detectar aquests casos». En especial, es posa l'èmfasi en l'obligació de tots els propietaris de mantenir en condicions les instal·lacions on viuen, des del punt de vista higiènic, de benestar i seguretat de l'animal. Per això, s'obliga que l'animal tingui aixopluc en cas de mantenir-se en zones exteriors habitualment; així mateix, es prohibeix que l'allotjament habitual dels gossos siguin vehicles, celoberts o balcons.

La nova normativa inclou tot un apartat dedicat als gossos o als animals potencialment perillosos, en què s'especifica que han de portar cadenes de menys de dos metres, que no siguin extensibles ni ocasionin lesions a l'animal.

Per lluitar contra les colònies urbanes, la normativa també reitera la prohibició expressa de donar aliments als animals en vies públiques o en espais exteriors privats, com ara patis, portals, finestres o terrasses, amb l'objectiu d'evitar la proliferació d'animals incontrolats en el municipi, com ara gats o coloms, a excepció de les persones autoritzades.

Les sancions considerades molt greus poden suposar multes d'entre 1.501 euros i 3.000 euros, mentre que les sancions greus van des dels 401 euros fins als 1.500 euros. La tramitació es farà de forma abreujada per accelerar els tràmits.

400 euros.
És la sanció que preveu la nova normativa per a aquelles persones que permetin als seu gossos que orinin a les façanes o bé que facin defecacions a la via pública i ells no les recullin. També s'imposarà aquesta sanció als amos de gossos potencialment perillosos que no duguin la llicència municipal i l'acreditació registral preceptiva o que els passegin menors de 18 anys. Alimentar animals salvatges urbans, com ara gats, costarà 150 euros, la mateixa sanció que si es porten animals per la via pública sense corretja. Fins a 500 euros hauran de pagar els qui rentin els animals a la via pública, en llocs com ara fonts, estanys o lleres de rius. Cent euros més costarà la sanció per dur gossos perillosos deslligats o sense morrió. La multa més cara especificada en el quadre de sancions serà de 2.000 euros per tenir un gos potencialment perillós sense la llicència administrativa que atorga la Generalitat.

10 hores.
De les 10 del vespre a les 8 del matí és el període de temps que estipula la nova normativa que els animals no es poden deixar en patis, terrasses, galeries, balcons o altres espais obertes, per evitar que els seus crits, sons o cants destorbin el descans dels veïns. L'ordenança regula també que qualsevol persona que es vulgui desfer d'un animal té l'obligació de comunicar-ho per escrit a l'Ajuntament, per tal que els serveis municipals corresponents o altres empreses autoritzades procedeixin a la seva recollida. En aquest cas, el propietari s'haurà de fer càrrec de totes les despeses que generi la recollida, les cures, el tractament o l'eutanàsia si es dóna el cas. Un dels articles reforça la prohibició de la presència d'animals en zones enjardinades i parcs i zones destinades a l'ús infantil en un radi de cinc metres a l'entorn. Amb aquest punt es vol garantir la seguretat dels infants i la higiene de l'espai."

Comunicant. I

2009-03-27T14:29:00.003Z

Els gossos tenen un llenguatge corporal immensament ric. És la base de la seva comunicació i per això convé tenir-ne unes petites nocions, si és que ens hi volem entendre.

Com el tema és extens el distribuiré en diferents capítols; aquest concretament tractarà del llenguatge amb les orelles, que potser és el més evident i fàcil d'identificar.

Quan el gos orienta les orelles endavant vol dir que està atent, ja sigui a una situació nova o a quelcom que l'interessa molt. Si ho combina amb la mirada fixa i una inclinació de cap als costats voldrà dir que no entén gaire bé el que se li planteja, però que li interessa sens dubte. Si la situació no li agrada arrufarà el musell ensenyant les dents.
Les orelles enrere, aplanades, paralel·les al crani són un clar símptoma de desafiament, tot i que a vegades les posa així només per escoltar millor un so que live de darrera.
Si combina els dos estats, d'orelles endavant, orelles enrere, segurament és que es troba dubtós entre marxar o quedar-se; és un senyal de neguit i inseguretat pel que ha de fer.
Les orelles decaigudes exageradament volen dir tristesa o decepció.

Una bona manera d'imaginar com se sent el gos és imitant amb les nostres pròpies espatlles la postura de les seves orelles, així de seguida experimentarem en carn pròpia què ens està intentant dir.

Voltant pel món amb el gos

2009-03-18T16:01:00.005Z

Per fi és primavera! Els primers insectes de l'any comencen a picar, les flors treuen el cap i el sol ens diu bon dia. Amb aquest canvi de temps tan desitjat, quan les hores s'allarguen i les temperatures són amables, ve de gust fer més activitats i sortir a prendre l'aire. Què millor que fer-ho amb el gos?

Però... sempre hi ha un però. La nostra agenda de primavera s'ha omplert de compromisos que comporten fer viatges de força hores i, fins i tot, pernoctacions. Aquí arriba el problema. Què fem amb el gos? Tenim ganes de passar més temps amb ell, de voltar, visitar, ensumar i conèixer amb el nostre quisso, però a Espanya no a tot arreu el deixen entrar. Ja no parlo d'hotels i pensions, sinó de càmpings econòmics on passar-hi una simple nit. Les recerques amb el Google es fan doncs imperatives, ja no podem improvisar i dormir allà on el cansament ens atrapi; hem de tenir-ho tot més ben planejat.

La sort que tenim és que en Pirata és un gos d'atura, raça no considerada perillosa, cosa que facilita en certa mesura les coses; a més és relativament petit com per acomodar-se en recons on no fa nosa; també procurem dur-lo net i ens esmercem molt amb la seva educació per que no molesti ningú amb comportaments incívics. I a més, com passa amb les persones, quan va net i pentinat té un aspecte encantador que li obre totes les portes.

Però tot això la gent no ho sap quan truques per telèfon amb intenció de reservar. Quan preguntes si pots portar el gos la primera resposta sol ser un "no" categòric, i ja no s'hi pot fer res. En Pirata pot ser el quisso més ben educat del món (o com a mínim més ben educat que molta canalla), pot anar net i estar totalment sa, que tot i així la gent el considerarà brut, pudent, molest i ves a saber quantes coses més. Una llàstima.

Mentre la situació no canviï i ens comencem a assemblar més als nostres veïns europeus, els amos de gossos haurem de seguir buscant-nos la vida per poder viatjar amb el nostre animal. Ànims i recordeu... doneu sempre bon exemple, sou ambaixadors dels drets canins i heu de deixar sempre bona imatge arreu on aneu amb el vostre gos!

Un parell de crides en demanda d'ajut

2009-03-12T09:36:00.005Z

Se'ns acumula la fena, fa temps que ho dic. Sortosament he trobat un moment per penjar un parell de crides que ens han fet arribar:

CASA D'ACOLLIDA DURANT 6 MESOS PER "NIT"

La mestressa d'aquest quisso és al Perú, li va deixar el gos en custòdia a un amic però aquest ara mateix no se'n pot fer càrrec com cal.

Si us animeu a acollir-lo temporalment, deixeu un comentari en aquest blog.

CADELLS DE COCKER

La gosseta en va tenir 11, dels que van morir dos. N'han regalat però encara els en queden 6. L'amo diu que si no els vol algú aviat els sacrificarà.

Antonio Tlf: 615 97 27 46

Moltes gràcies!

Babaies

2009-02-25T08:00:00.002Z

És clar que hi ha pinsos que són més bons que d’altres. A mi tots em semblen iguals, amb aquella flaire penetrant a no-sé-què que embafa l’aire de fortor. Però en Pirata no ho ensuma així. El pinso urinari que li donem clarament s’emporta el premi al pinso més gustós. La prova? Cada vegada que toca menjar, se li fa la boca aigua, i treu unes babaies que li arriben a terra. Això no passa amb cap altra pinso ni aliment.

Fins i tot, li hem hagut de racionar el menjar i posar-li petites quantitats al llarg dia, per què si no, s’ho menja amb tant desfici que ho acaba regurgitant tot (normalment sobre l’estora, ecs!).

Si és que ja m’ho deia ma mare, menja a poc a poc i mastega!

A la dreta: Acudit sobre l'experiment de Paulov-->

Mirada "letal"

2009-02-23T15:00:00.003Z

Treure el gos dos o tres cops cada dia es pot fer monòton, i no dóna per omplir gaires línies d’aquest bloc. Per sort, de tant en tant, es dóna una petita anècdota que fa del passeig quelcom més entretingut. Aquí us presento una d’aquestes instantànies que m’han cridat l’atenció.

Per tothom és sabut que en Pirata no s’hi veu. El que no sabíem és que la seva mirada buida por ser perillosa... Perillosa? Ai las! Què ens explicarà aquest ara? Aquí teniu el relat del fets.

L’altra dia, com sempre, en Pirata ensumava ací i allà, quan de la cantonada tomba un petaner blanc amb taques negres. Era un d’aquells gossos que anant lligats no s’avenen gens amb els altres, així que malgrat la distància, va començar a bordar i grunyir cap en Pirata. Aquest últim, encuriosit, se li atansa tot remenant la cua en senyal de pau. L’altra però, que no en vol saber res, cada vegada es posa més nerviós, fent aquells lladrucs que són més de por que de mala llet. Mentrestant l’amo, que aguantava una corretja d’aquelles extensibles, s’ho mirava indecís. En Pirata, tossut i marrà, arriba fins el petaner que en trobar-se ensumant-li la trufa, surt escopetejat per caure a terra entre convulsions al cap de pocs metres.

Després tot succeeix molt de pressa: Jo corro cap en Pirata per apartar-lo de l’acció. L’amo, espantat, salta per examinar el seu gos, que jeu a terra sobre una bassa d’orins. L’acarona. Li xiuxiueja el nom. El gos surt del trànsit epilèptic; desorientat. Amb en Pirata immobilitzat, intento tranquil·litzar l’amo explicant-li la meva experiència sobre l’assumpte. Sembla que la conversa sorgeix efecte. Amb el gos encara grogui a terra, marxo cap a casa, preocupat pel ca aliè, però amb un somriure murri als llavis.

Ja sé que no va ser culpa d’en Pirata. L’amo em va explicar que el petaner està mal sociabilitzat i no suporta estar prop d’altres cans. Suposo que amb en Pirata tant a prop, el nivell d’estrès del gos devia pujar massa, i li va agafar l’atac epilèptic. Però mira, em fa gràcia pensar que tinc un gos amb poders, i que la seva mirada pot provocar tals efectes sobre la raça canina.

Les dues mantes

2009-02-02T17:10:00.004Z

La nostra nova llar, a part de les diversions pròpies del bricolatge amateur i la decoració low-cost, ens ofereix de tant en tant un espectacle entretingut gràcies a en Pirata i l'educació que li hem donat. M'explicaré...

Com ja hem narrat alguna vegada, tenim acostumat a en Pirata a un petit plaer, un caprici, que consisteix en deixar-lo escurar els iogurts que en Quim pren de postres. Ja fa anys que ho fem i, des de sempre, quan el cridem per oferir-li l'envàs acompanyem el premi amb un "a la manta!"; així el gos, sempre obedient, marxa al seu raconet, s'hi asseu i agafant el iogurt amb les dues mans el llepa i rellepa fins que no queda més que el plàstic insuls.

Què passa ara en el nou pis? doncs que en Pirata té dues mantes. Ah, alerta! (com diria aquell...) A més la configuració de casa ha canviat... abans teníem cuina americana i sopàvem allà on el gos tenia també el seu menjar i el seu llit/manta, tot molt proper i controlable amb un sol cop d'ull al voltant; però el pis d'ara té cuina office, on fem els àpats (nosaltres i en Pirata) i queda força lluny de la manteta dels vespres (propera a la nostra pròpia manteta, que anomenem "sofà") i una mica allunyada de la manteta del rebedor on el quisso ens espera quan som a treballar.

Bé, ara quan -estant a la cuina- li donem el iogurt a en Pirata, acompanyat de l'ordre famosa "a la manta" ens divertim intentar esbrinar on decidirà anar el pobre gos. En Pirata s'atabala. Està en la seva natura estar sempre amb "el ramat" i tenir-nos controlats; sempre és amb nosaltres i el fet "d'obligar-lo" a abandonar l'estança on som per anar a disfrutar del iogurt a la manteta llunyana el fa estar indecís. No ho veu clar, fa unes passes, s'ho rumia, intenta seure allà mateix on és fent-se el sord... però li repetim "a la manta!" i, vacil·lant, emprèn una excursió a pas lent, cap allà on li sembla que és el lloc més adequat.

Quan se'n va a la manta de l'entrada el veiem des de la cuina, però els cops que ha tombat una cantonada ens mirem entre nosaltres i, amb un petit somriure de complicitat ens aixequem de la taula per anar seguint el gos, de puntetes, per veure on va. És divertit i curiós. Perdoneu l'entremaliadura! I és que no té preu veure com, un dia d'indecisió total, en Pirata es passeja amunt i avall amb el iogurt agafadet entre les dents del davant com si portés una petita joguina personal que no vol perdre. Ai, que n'és de maco!

Moure's amb la manada

2009-01-07T17:15:00.004Z

Després de dos trasllats amb el gos, i tenint en compte que desconeixem la vida passada d'en Pirata, podem dir que la seva adaptació als nous entorns és excepcional. Suposem que aquesta capacitat és extensible a tots els gossos (em diuen els que en saben que no passa el mateix amb els gats), cosa que atribuïm (en la nostra humil ignorància) al fet que els gossos són animals socials de grup, i que per tan van allà on l'amo va i on hi ha menjar, sense donar-li més importància.

Així doncs, pràcticament no hem notat canvis significatius en el comportament del gos. Potser està un pèl més afectuós (deu ser per què ens veu menys al migdia?), i com ja havíem dit, ha deixat de dormir a la porta de l'habitació (el terra és fred i dorm a la seva manta).

Com que a les hores que el passejo encara és fosc, no he pogut encetar un nou episodi de "la gent del barri", però ja avanço que el sobrelapament de territoris en la zona de passeig ha fet que a en Pirata li surtin dos nous "enemics" (contra els quals hi té poc a fer, pobret):

Un es tracta d'un Rottweiler que viu unes cases més enllà del nostre carrer (de nom desconegut encara). Avui l'ha anat a ensumar i aquest l'ha roncat i quasi el queixala, sort dels reflexos providencials d'en Pirata (previst d'un sisè sentit per detectar agressions sobtades) i que la susdita massa muscular canina anava convenientment lligada.

L'altra és una mena de gos d'atura de mida gran (deu ser vell, però, per què li manca molt de pèl) que viu en una casa adossada confrontant a la zona de passeig. L'altra dia campava "suelto" fora de la casa mentre l'amo potinejava al garatge de casa seva. En passar per davant del garatge, l'adversari es va abraonar contra en Pirata, que no sabia d'on li venia l'atac. Sortosament vaig poder interposar-me entre els dos gossos i foragitar l'agressor amb un potent crit, que tanmateix encara lladrava i roncava amb força des d'una distància més curta de la que m'era còmode, mentre que el seu amo, preocupat, sortia a recollir el gos i interessar-se per l'estat d'en Pirata (que no tenia res, més enllà d'un ensurt considerable).

Les sorpreses del nou barri

2008-12-09T17:03:00.003Z

Hem estat atrafegats últimament. Fa uns mesos vam decidir aprofitar l'avinentesa del crack immobiliari per fer-nos nostre un rellam de pis per un preu just, i amb tant pintar, tant repàs, tant trasllat i corredisses hem abandonat una mica el blog. Per tant, hi ha moltes coses a explicar. Per tant anirem a pams.

Tal com vam fer ja una vegada, hem anat acostumant en Pirata al nou pis, portant-lo tan sovint com hem pogut, deixant-lo voltar tranquil pel nou territori i observant els llocs on prefereix jeure. També hem anat deixant-lo sol allà a poc a poc, ara uns minuts, després poques hores i finalment avui, primer dia de la nova llar, tot una jornada laborable.

El pobre Pirata passa fred. Acostumat com estava al parquet, ara el gres fred se li fa desagradable, així que quan no sap què fer se'n va a la seva manteta o estoreta (posada expressament després d'observar quins llocs li resulten més còmodes) i allà es queda, fet una boleta. Fins i tot ha sacrificat dormir a la porta de la nostra habitació per tal de tenir les potes calentones!

Un altre al·licient és que la zona de passeig és totalment nova per ell, curulla d'olors i rastres mai ensumats. En Pirata és feliç perquè cada excursió per un carrer diferent és tota una aventura. Dels altres gossos encara no en podem parlar, doncs els pocs que ens hem creuat van lligats i els amos no semblen gaire aficionats a les relacions socials. Tot arribarà. El que sí hem observat és que en aquest nou poble també hi ha cases on tenen gossos vivint al jardí sense sortir gairebé mai, pobrets, així estan de sonats alguns!

Més coses... l'ensurt que ens vam endur el primer dia quan, al tornar de fer la volta vam veure les quatre potes d'en Pirata, normalment rosses, tenyides d'un color vermell sang! Una revisió ràpida va demostrar que no tenia cap ferida, que només es tractava d'una terra vermella molt fina que trepitja al passar per un passatge determinant. Imagineu-vos quina "gràcia" fa que el gos vagi tot el dia amb els peus vermells. És curiós el fenomen, ja que és una zona habilitada expressament pel passeig de vianants. Qui deu ser la ment il·luminada que ha tenyit de grana el pas de vianants? Amb quin objectiu? Ja hem observat que els amos dels gossos petitons els aixequen i els fan passar la zona en braços per evitar el nou look, però en Pirata pesa una mica i tampoc és qüestió d'anar-lo espantant cada cop que passem per allà, i menys amb lo poc que li agrada perdre el contacte amb el terra. En fi, esperem que aquestes noves sabates vermelles li donin tanta sort a en Pirata en els seus passeigs en aquesta nova terra com a la protagonista del Mag d'Oz, si més no, per si mai ens trobem al nostre amic Dalton i la seva nova companya Rita, dels qui ara som veïns!

Rentar el gos a l'hivern

2008-11-28T09:13:00.003Z

Fa un fred que pela, i ja fa dies que he de rentar el gos, però cada cop que m'ho plantejo, va, i plou. O toca excursió per un fangar. O la casa és ben bruta i no sé què fer primer, si el gos o el terra. Aixx...

Ara és quan en Pirata està més pelut que mai. El punyetero ja no perd ni un pèl per molt que es grati i això a l'hora d'escombrar s'agraeix però, si el rento ara la feina d'assecar-lo pot ser monumental. Normalment amb el secador de mà i el radiador d'aire calent del bany ja fem per treure-li força humitat, però amb la fred que fa i el volum de pelussa actual no veig clar que sigui suficient.

Fa mesos vaig fer un curs de perruqueria canina per estalviar-me portar en Pirata a l'"estilista", que és car i no et tracten el gos com ho fariem els propis amos, per no parlar del poc respecte al look o personalitat del gos, que això dels "estandards" per raça a alguns animalons els fa més mal que bé, ara que ja s'ha perdut l'ús original al què se'ls dedicava -ups, d'això parlaré un altre dia que avui no toca-.

En fi, un dia d'aquests m'hauré de posar "manos a la obra" però fa una maaaaandra, sobre tot veient que ell tampoc ho passa gens bé. Aixxx...

El Senyor de les Mosques

2008-11-20T14:34:00.003Z

Ja ha passat Sant Narcís, però les mosques han quedat i busquen refugi als llocs més calentons. A casa hem fet una bona col·lecció d'aquestes bèsties, però com són molestes i embruten hem decidit tirar de matamosques manual.

Fa un parell de dies la invasió d'insectes va ser tal que com una boja vaig llençar-me a la caça i captura, repartint mastegots per les parets, fent anar el matamosques com un nunchaku a tort i a dret. Els insectes queien a terra i jo seguia amb la cacera.

Quan em vaig assegurar d'haver-les matat totes, vaig repassar el terra per veure on havien anat a parar, però només en vaig trobar una de sis o set. Hummm... i les altres? Sí, en Pirata, oh, sí, ho havia fet... mastegant com si fos xiclet havia anat darrera meu ensumant i trobant els petits cadàvers com qui caça bolets. Ecs!

A vegades hem vist que en Pirata, si té alguna mosca que li ronda, es concentra i les intenta caçar amb la boca donant mossegades a l'aire, però clar, si li donem la feina feta les mosques tenen millor gust! Ai, ui, ecs!

Blondie perduda!

2008-11-05T13:49:00.003Z

PERDUDA A LA ZONA DE FARES (SERINYÀ)

SI LA TROBEU SI US PLAU TRUQUEU !!

AL TELÈFON 650 106 315

MOLTES GRÀCIES

(ARA ÉS MÉS GROSSETA I ENS L’ESTIMEN MOLT !!)

Però, què és això?!?

2008-11-03T12:03:00.003Z

A veure vosaltres, gent sàvia i versada en temes canins, si ens podeu ajudar en un assumpte...

Cada matí en Quim treu en Pirata a passejar. És el primer que fa només sortir de l'habitació i en Pirata ja l'espera remenant la cua, saltant-li a sobre i grinyolant d'emoció perquè sap el que li espera.

Fins aquí tot bé si no fos que, cada matí que passa, el gos es posa més histèric (tot i no haver canviat res de la rutina) i avui ha arribat a bordar un parell de cops per manar-li la pressa a l'amo.

En vista que això va a més, us pregunto: algú sap com ho podem resoldre?

GUACAMOLE!

2008-10-14T16:47:00.001+01:00

Recepta del Guacamole per gossos:

2 alvocats
1 raig de llimona
1 pessic de sal
¼ de ceba de mida normal
1 tomata petita
1 menat petit de cilantre fresc
1 rajolí d’oli
Un polsim de pebre vermell molt.

Per treure la polpa als alvocats primer se’ls fa una incisió amb el ganivet com si els volguéssim partir per la meitat però deixant l’os intacte. Girem un quart de volta cada meitat (cadascuna en un sentit) per separar-les. Clavem un ganivet gros al mig de l’os i també li donem un quart de volta per separar-lo de la polpa. Seguidament amb una cullera buidem la polpa en un bol i l’aixafem amb una forquilla fins que no quedin grumolls massa gruixuts.

Tot seguit hi posem un pessic de sal i el raig de llimona.

Trinxem la ceba ben petita; fem el mateix amb la tomata i el cilantre i tot seguit afegim els tres ingredients a l’alvocat. Remenem bé per barrejar-ho tot i ho posem a la nevera.
Quan sigui hora de servir hi tirarem per sobre el rajolí d’oli i el polsim de pebre vermell (picant o no) per decorar.

Haureu observat que la recepta és molt semblant a la del Guacamole per persones. La diferència? Que a les persones se’ls serveix tot seguit de preparar, en canvi als gossos se’ls serveix un cop els humans s’han afartat de guacamole, després de mitja hora de mirada hipnòtica i 20 cm de baba espessa (comptant del musell al terra i depenent de la mida del gos).

Les dues bessones

2008-09-24T09:03:00.003+01:00

Desconeixem el passat d'en Pirata, però el que està clar és que durant els anys que ha estat amb nosaltres només ha tingut contacte amb tres nens, concretament els dos nois de la Montse i el meu germà Oriol, tots tres educats i habituats en el tracte amb quissos. Per això l'experiència de la setmana passada va ser una autèntica aventura sensorial, ja que vam anar de visita a casa de l'Albert i les seves bufones bessones, un parell de mosses xerraires i extravertides que només veure en Pirata el van venir a saludar com si el coneguessin de tota la vida.

Com ens explicava l'Albert, ara que ha anat a viure a la muntanya les nenes reben un munt d'estímuls nous al tractar amb gossos, gats, cavalls i bèsties variades del bosc, però encara els falta agafar aquell punt de delicadesa i calma que tot animal domesticat necessita. La sort és que les bèsties tenen instints nobles i saben que aquestes dues baldufes són encara cadellets i s'hi ha de tenir paciència.

En Pirata, que com ja era vespre-nit no hi veia gairebé gens i es trobava en un indret desconegut, va tenir uns moments força estressants al rebre manyagues una mica matusseres de quatre manetes alhora, mentre sentia en estèreo el seu nom. El pobre gos ens intentava seguir mentre fèiem la visita a la casa i no es separava de nosaltres ni que fos uns centímetres tot pregant en silenci trobar un recó tranquil on jeure. Quins esbufecs deixava anar al cap d'uns minuts! Panteixant com si hagués corregut deu quilòmetres va aconseguir uns moments de pau quan les nenes van seure per sopar.

Ah! Però què era aquella olor tan deliciosa que flotava en l'ambient? una salsitxa de frankfurt oblidada en un plat, abandonat en una cadira per part d'una nena tipa i mig adormida. En Pirata va abandonar el seu estat d'estora peluda per passar al de pícar oportunista. Quan ja només separaven pocs centímetres el musell del gos i la salsitxa desitjada una mà humana (la meva) va donar el toc d'atenció a la closca de l'avispat trapella. "No Pirata!".

Però en Pirata si alguna cosa té és la constància, per tant va decidir seure amb l'esquena ben tibada i les orelles atentes, amb la mirada fixa en l'altra nena que menjava tranquil·lament. Nosaltres fem broma perquè sempre adopta aquesta postura quan en Quim triga massa estona en donar-li el iogurt per escurar, i és que sembla ben bé que ens vulgui hipnotitzar amb la mirada fixa, immòbil, transmetent-nos els seus pensaments "dóna-me’l, dóna-me’l ja!". Però la petita només tenia ulls pels dibuixos de la tele, i la tàctica hipnòtica d'en Pirata no va funcionar.

Hem de repetir la visita i veure si tots tres s'acaben acostumant a la seva mútua presència sense que hi hagi episodis d’estrès. Ja us explicarem.

Sorpreses encara

2008-09-22T18:04:00.002+01:00

Com deia en el comentari de l'entrada anterior, ara que fa força temps que la nostra aventura amb en Pirata va començar ja no queden tantes coses per explicar. El que al principi ens sorprenia ara s'ha tornat habitual, cada cop costa més trobar novetats que escriure i coneixements útils per transmetre. El perill de repetir-se és gran, el ventall d'anècdotes és limitat, el saber que hi ha gent real llegint els nostres pensaments gairebé al moment a vegades és aclaparador...

Què ens frepa d'en Pirata ara que ja ens coneixem tant? Personalment em sorprèn cada dia el moment en que surto de l'habitació i, sigui on sigui el gos, s'aixeca i em ve a rebre. A vegades sent que faig fressa a l'habitació i em ve a buscar, atent davant la porta oberta, esperant, com qui va a rebre un parent a l'estació.

És també habitual que quan en Pirata sent que sec al sofà ve corrents i es posa a burxar amb el musell per rebre carícies. Quan li responc i li faig carantonyes em sorprèn sentir-lo riure, veure com li brilla l'ull i esbossa un somriure caní de plaer i complicitat. El millor ve quan, cosa rara en ell, retorna els mimos a la seva manera, fent una bateria de mossegadetes minúscules amb la punta de les dents allà on m'enganxa: a vegades la pell del colze, a vegades al canto de la mà, a vegades fins i tot a la closca! Quin intercanvi més extraordinari, quina sorpresa felicitat.

De tant en tant el sorprenent és un ingredient inesperat a la dieta, com ahir quan va trobar un tros de pebrot vermell cru per terra i amb uns quants "crunch crunch" se'l va crospir com si ho hagués fet tota la vida. Com ens va fer gràcia n'hi vam oferir un altre bocí, i sí, en Pirata és vegetarià quan li ve bé.

Sorpreses. Petites, casolanes, privades, però encara sorpreses.

Ampliem la comunitat canina: L'Ulises

2008-09-21T07:31:00.005+01:00

Doncs ahir vaig rebre un correu-e de la Pau. Resulta que ara tenen a casa l'Ulises, i ens expliquen les seves vivències amb el cadell, en el seu blog "El viatge d'Ulises", de nova obertura i nom molt adient.

Pau, us adjuntem també a la llista d'enllaços. Gràcies per llegir-nos. I ja sabeu, si teniu cap dubte, només heu de preguntar! :)

Vides paral·leles?

2008-09-05T11:36:00.010+01:00

Hi ha coses comunes, n’hi ha casuals, i d’altres que quan succeeixen ens sorprenen per la seva singularitat. Si a més, aquestes petites rareses tenen lloc més d’una vegada, ho atribuïm a remotes possibilitats estadístiques o directament a alguna força més enllà de la nostra comprensió. Sovint aquestes casualitats duals ens passen inadvertides per què es donen a l’altra punta de món i els subjectes o objectes de l’afer no poden compartir les seves experiències “bessones”. Per sort, en aquests temps, tenim Internet i la seva capacitat d’empetitir l’esfera terràqüia.

És normal que algú xafardejant la xarxa mundial es posi a remenar blocs. Ja és més difícil que dels milions de blocs disponibles, en Guillem de l’Empordà, topi amb el nostre humil diari d’un gos d’atura borni. És casualitat que ell també tingui un gos d’atura adoptat. Però és que la probabilitat és ínfima que aquest gos, en Nus, sigui a més borni!!

Doncs sí! És veritat!! La història d’en Nus podria ben bé ser igual que la d’en Pirata, potser han viscut vides paral·leles?. La seva mare, en un descuit, li fa posar el peu a l’ull i li va esquinçar la retina. Amb aquesta “tara”, el criador que el tenia ja no el volia. Per sort en Guillem era allà per acollir-lo.

Ara en Nus té un any i mig i viu al costat del mar, cosa que ha fet que li agradi remullar-s’hi durant tot l’any...al contrari que en Pirata. A part d’això sembla que els dos gossos tenen comportaments calcats. El veterinari diu que quan sigui adult es pot intentar reconstruir la retina, però tampoc assegura que guanyi gaire més visió. De moment, borni, se’n surt prou bé.

En Guillem, ja té força experiència amb gossos d’Atura, n’havia tingut un altre que va morir, de sobte, amb 15 anys de vida. Ara repeteix raça, una mica induït per la seva dona i per què “són gossos que enganxen”.

Et donem la benvinguda al bloc, Guillem, de segur que la teva experiència ens serà molt útil. Una de les raons per crear aquest bloc fou poder-nos posar en contacte amb gent com vosaltres, i entre tots compartir experiències sobre els nostres companys canins.

<- En Nus quan era marrec i començava a explorar el seu territori.

<- A mesura que s'ha anat fent gran, el pèl se li ha anat aclarint. A part, crec endevinar el perquè del nom... ;)

Adoneu-vos que són pastats amb en Pirata, si gairebé podrien ser germans!! :D

Gos tancat, gos sonat

2008-08-25T08:43:00.002+01:00

Quin estiu! Hem tingut dies de pau, dies moguts, dies d'enyor i dies d'empatx. Això els dies, perquè les nits les hem tingut en vetlla intermitent.

Com sol passar a l'estiu hi ha hagut jornades en què ha fet força calor, fins i tot de nit, però com tenim consciència ecològica (i un pressupost reduït) en comptes d'instal·lar un aparell d'aire condicionat hem decidit, a l'hora d'anar a dormir, obrir finestres, untar-nos d'Autan i fer vivac dins del mateix pis. Quin gust fruir de la brisa nocturna que refresca l'estança i et fa mig somriure quan et tapes amb el llençol! Però, ai las, els riscos del vivac casolà son molts i insospitats; entre ells, els gossos veïns.

Cada nit o matinada, en aquell punt que navegues pels somnis més còmodes, una onada de lladrucs naixia en la llunyania del poble i lenta però inexorablement s'anava acostant cap a nosaltres; com en un gran estadi el públic fa la ona, els gossos del barri s’alertaven de qualsevol moviment sospitós i l’alarma sonava i sonava, la potent onada creixia fins trencar finalment en la paret del nostre edifici -inici dels blocs de pisos i dels gossos educats- fent entrar per qualsevol finestra oberta que els volgués escoltar un doll de lladrucs perduts. Finalment, com un mar que recobra la calma, els lladrucs s'apagaven quedant en latència fins la propera terrible onada.

Poesia per queixar-me. Vivim en un poble eminentment residencial, cada casa unifamiliar té el seu gos, si no dos, i la majoria neixen, creixen i moren sense haver fet un pas fora dels límits del seu jardí. Pocs d'ells han estat socialitzats degudament, tots entren en frenesí cada cop que algú passa prop de les seves fronteres i no entenen d'horaris ni d'intencions.

A l'estiu, quan el jovent surt de nit entre setmana, quan les finestres són obertes per foragitar la calda, és quan més es nota quin gos està més sonat. S'emporta la palma el gos de la casa que tenim al costat, l'última línia salvatge, allà on trenca l 'onada. Aquest quisso es passa el dia a fora, sol, no entra gairebé mai a l'habitatge, tres cops en dos anys he vist que juguessin amb ell, pocs cops he vist l'amo traient-lo a passejar. El gos va a munt i avall entre dues cases, la dels pares i la dels fills, dominant tot una cantonada (3 carrers), i no té mesura. Si udola ho fa durant una hora seguida, si borda a algú que passa ho segueix fent durant una altra hora, si un altre gos l'esperona, teniu per segur que acabarà afònic. Creieu que els amos (tant els d'una casa com de l'altra) treuen el cap per dir-li quelcom? No hi compteu pas! I si som nosaltres que el volem fer callar encara ho empitjorem més. No som els únics farts d'aquest quisso, ja que en uns contenidors que aquesta gent té davant mateix de la porta algú els va escriure "puto perro" en majúscules i negreta (hi ha mètodes de tot tipus).

En fi, què bonic dormir a la fresca.

Poca feina i saldo al mòbil

2008-08-17T19:56:00.004+01:00

Escric aquesta entrada al blog amb un punt d'irritació, aviat veureu perquè.

Quan vam trobar en "Macu" vam pensar que era millor per ell donar-li un lloc on aixoplugar-se amb més garanties que no pas un racó entre cotxes aparcats, donar-li un bon àpat en comptes del que pogués arrambar de les escombraries... Vam dur-lo a una protectora que, tot i tenir els recursos més limitats del món, té permanentment persones que es preocupen pels gossos i no els desitgen cap mal. Vam penjar cartells per tot el poble i més enllà amb l'esperança de retornar-lo amb la seva gent, o amb algú altre que li volgués donar una llar. Però... què ha passat?

Doncs que les úniques trucades que he rebut referents al cartell han estat de gamberros incultes amb molt poca feina. Trucades insistents des d'un mateix número de telèfon amb, a vegades, rots i paraulotes i, altres, amb un interlocutor (cada dia diferent) amb un fingit interès per un gos "que hemo perdío" i riures de fons. En una d'aquestes trucades, la més educada per cert, vaig desitjar que tot fos un malentès i vaig intentar explicar que el gos l'havíem dut a una protectora "-ah, eso que é? donde stan loh perroh?", no us imagineu les feines que vaig tenir per que la noia pronunciés mitjanament bé "Sant Jordi Desvalls". Com, a mesura que avançava la trucada, es feia més evident l'estupidesa supina de la mossa, vaig decidir no donar més detalls, no fos que un dia la seva colla decidís fer una visita desafortunada als pobres de la protectora.

En fi, mai més tornaré a posar cartells de cap gos que em trobi, de fet em pensaré molt i molt si el recullo, perquè per tornar a trobar-me amb gent tan imbècil...

L'únic que m'alleuja és una trucada recent d'una veïna del poble que ens va donar una pista molt vàlida sobre d'on podria ser el gos: hi ha una masia en construcció a les afores del poble que estava vigilada per un Pastor Alemany molt manyac, que curiosament ha desaparegut últimament. No sabem si es tracta del mateix, però davant el dubte vam penjar un cartell a la porta mateix de l'obra i estem a punt d'aconseguir un telèfon d'un familiar dels amos de la casa a veure si hi ha sort i ens traiem aquest mal gust de boca.

Per cert, després d'un bany desparasitador, una pipeta extra i molta recerca amb pinta i paciència hem aconseguit desfer-nos de les puces d'en Pirata. Bufff... és que és per repensar-s'hi per la propera, o no?

RE-"TROBAT GOS"

2008-08-04T09:18:00.004+01:00

RE-TROBAT GOS

EL VESPRE DEL 03/08/08 A SANT GREGORI

PASTOR ALEMANY,
MASCLE JOVE,
MIDA GRAN,
BON CARÀCTER.

Si l'heu perdut, o el voleu adoptar, contacteu amb nosaltres.

ÚLTIMA HORA! ACTUALITZAT EL 29/08/08

Gràcies als cartells que vam posar pel poble els amos del gos s'han posat en contacte amb nosaltres. Avui mateix el rescataran de la protectora.

Es tractava, efectivament, del gos d'una masia en construcció. Una veïna ens va donar la pista i vam anar a plantar un cartell a la porta mateix del lloc, ara que hi han tornat a treballar l'han vist i ens han trucat de seguida.

Sospito que el van deixar anar els paletes quan van plegar per vacances i ara que han tornat a l 'obra

han vist que finalment podien recuperar el gos. Digue'm malpensada...

Caseta de fusta

2008-07-28T11:53:00.004+01:00

Hi ha un lloc on en Pirata s’hi troba bé. No és un lloc especialment còmode, més aviat és estret i calorós, doncs es tracta de l'espai sota la taula de l’escriptori on tenim l’ordinador. Cada vegada que ens seiem al davant el monitor, ell s’acosta demanant moixaines amb els característics cops de morro al colze. Si estem enfeinats, les moixaines no prosperen, i és llavors quant es fa un lloc entre els nostres peus, les parets tancades de l’escriptori, la calaixera lateral, i el lladre amb els endolls de l’ordinador. No ha d'obtenir un postura gaire ortodoxa, i els copets de cap a la fusta que se senten demostren que les maniobres que ha de fer per adequar-se a un espai tant petit són, com a mínim, complexes: avançar a reculons, ajeure’s fent-se un bola, treure el cap entre els turmells, o posar el morro sota un dels eixos de la cadira, són algunes de les tècniques emprades.

Però tots aquests esforços es veu que paguen la pena, doncs un cop instal·lat, en Pirata s’ajeu plàcidament en la seva caseta improvisada. Deu ser que s’hi sent a gust*.

* En aquest sentit cal dir que mai hem vist que s’hi posi si nosaltres no som davant de l’ordinador, vés a saber per què...

100.000W

2008-07-21T17:11:00.004+01:00

Sembla que només sapiguem parlar de la salut d'en Pirata, però és que no guanyem per ensurts. Aquest cop tornem a parlar de l'epil·lèpsia i de vòmits.

El fet és que un matí, tot just haver-nos llevat, vaig trobar en Pirata assegut i amb arcades, m'hi vaig posar al costat i el vaig acariciar suaument dient-li coses dolces per que es calmés i vomités tranquil. Ho va fer i, quan semblava que ja passava tot, va fer un bot endavant com si un llampec l'agués enganxat de plè! Tot seguit va patir unes convulsions tan bèsties que el feien aixecar del terra i caure d'esquena, movent les potes descontroladament fins al punt d'esgarrapar les parets fins fer saltar el guix.

Vaig aconseguir engrapar-lo pel clatell i mantenir-lo quiet amb les 4 potes tocant a terra, espaterrat com si li hagués passat un camió per sobre. Les convulsions es van aturar de seguida i vaig poder observar com el nostre pobre gos tenia la pupil·la totalment dilatada (encara que ja li té habitualment, aquest cop no es veia ni un bri de color marró de l'iris). En Pirata, desorientat i babejant aigua com li sol passar, va anar tornant en si fins que, al cap d'uns minuts quan li vaig omplir els plats de menjar i aigua fresca ja anava darrera meu tot feliç com si no hagués passat res.

Consultant l'Enciclopèdia del Gos vam descobrir que el procediment quan un quisso té un atac epil·lèptic és més o menys el que vaig fer, agafar-lo i posar-lo -si es pot- de costat, posar-li un pal entre les dents perquè no es mossegui la llengua, dur-lo a una habitació tranquil·la sense gaire estímuls (llum, soroll, etc.) i esperar que es calmi. Els atacs poden durar des de segons a minuts, i seran seguits d'un episodi de desorientació.

Atenció que no s'ha de confondre un atac epil·lèptic amb un enverinament, que també pot causar convulsions, això qui conegui els hàbits del seu gos ja veurà de seguida si és que ha menjat quelcom indegut o li ha vingut "perquè sí".

L'episodi que ens ocupa va ser enterament culpa meva. El vòmit estava causat perquè en Pirata s'acostuma a engolir les llavors que se li enganxen al pèl, i per tant és una reacció habitual. Ara bé, si jo no hagués intentat "calmar" al gos ell no s'hauria espantat-estressat per la situació i per tant no s'hagués disparat el seu mecanisme de pànic-epil·lèpsia. Ja ho diuen, quan el teu gos tingui por protegeix-lo del perill o deixa'l tranquil per que la natura faci el seu curs, però no l'amanyaguis o excitaràs encara més aquell estat d'ànim i li estaràs donant un missatge confós del que és una "situació bona" o una "situació dolenta".

Aixx... quin patir.

La invasió dels ultracossos

2008-07-01T18:06:00.004+01:00

Aquest any se’ns ha passat, i l’efecte de la pipeta miraculosa ja havia desaparegut quan l’atac de les paparres vampíriques s’ha esdevingut sobre un Pirata indefens.

Dia 1. Un espia dins les nostres fronteres

Caminava amb preses pel pis quan sento un “cruixir de fusta” d’una de les plaques del parquet. Pensa que m’ho hauré de mirar quan acabi d’enllestir la tasca que em mantenia ocupat. En tornar per inspeccionar la fusta, observo una taca fosca al terra i al sòcol. Resulta que la taca és sang, i que el “crec” de la fusta, no era del noble material malmès sinó del rebentar d’una paparra sotmesa a pressió de la sola de la meva sabata (cosa que demostra que una paparra no pot aguantar un pressió d’uns 40 kg/cm²).

Dia 2. Blitzkrieg

Amanyagant en Pirata m’adono que la paparra rebentada era només la punta de l’iceberg de l’atac. A la cama esquerra, una enorme bossa de sang li xucla encara el líquid vital. Mentre que una altra s’arrapa als capil·lars de l’orella també esquerra.

Amb un atac de ràbia incontrolada, mullo al paràsit amb alcohol i l’arrenco de soca-rel. Les substàncies anticoagulants del paràsit fa que de la ferida brolli una quantitat considerable de sang, i la reacció al·lèrgica provoqui una inflamació força lletja.

Una mica més calmat (i espantat per la reacció), i endut per la meva inexperiència en aquests afers decideixo portar en Pirata al veterinari per que actuï sobre la ferida i pel visitant indesitjat de l’orella.

La cosa no passa d’aquí. Una pomada i un líquid mata paparres resolen l’afer. Caldrà administrar la pomada per anar desinfectant les “ferides de guerra”.

Nota: aprofito per comprar noves pipetes i adquirir un nou sac de pinso anti-cristalls d’estrovita.

Dia 3. Infiltrats

Quan ens pensàvem que l’enemic havia estat derrotat, encara ens trobem un infiltrat al costat dret del morro d’en Pirata, i es que el pèl que té, fa que els vampirs puguin amargar-s’hi com si fossin les seves trinxeres personals.

Aquest cop provem un altre remei casolà: l’afoguem en oli, cosa que també estova la pell i l’Eva pot enretirar la paparra sense que sigui tant traumàtic com la primera vegada. Aquest cop ja tenim més experiència i desinfectem la ferida amb betadine i subministrem de nou la pomada.

Dia 4. Hospital de campanya.

Sembla que tot evoluciona favorablement. El Pirata ja té la seva dosi infracutània del verí anti-paràsits i la pomada curativa va fent el seu efecte. Esperem que cap ferida s’infecti i tot acabi amb un ensurt, i aquesta entrada al blog.

Pol·lucions nocturnes

2008-06-23T17:42:00.004+01:00

Quan pensàvem que amb en Pirata ja ho havíem vist tot, va el quisso i ens ofereix l'espectacle més frepant de la primavera: una pol·lució nocturna.

Ell era allà, dormint, roncant als nostres peus, quan de cop el veiem fer els característics moviments de còpula, "mira" dic tota divertida "sí que l'afecta la primavera que fins i tot hi somia.", "Sí" contesta en Quim, "l'afecta tant que s'està escorrent i tot!". Així, tal qual, un ruixat que va quedar xop ell, el terra i si no ens apartem nosaltres i tot. Ecs. Ecs ecs ecs.

En fi, d'això ja fa uns dies i sembla que a poc a poc se li va passant, ja està ha notant l'efecte aplatanador de l'estiu, que el fa dormir als llocs més frescs i deixar d'escarrassar-se tant durant el passeig. Fins l'any que ve pol·lucions (espero, ecs ecs).

Per cert, el nostre amic Dalton ha estat operat amb èxit i està recuperant-se a casa amb un collarí de plàstic que té amargats els amos, perquè topa amb tot, pobret. La seva nova companya, la Rita, una preciosa cadelleta petitona de tres mesos agraeix als seus amos que tinguessin a bé fer quelcom respecte a les ànsies del pobre Dalton, que el feien assetjar la gosseta de mala manera. Ara esperem que la seva relació quedi amb una bona amistat i puguin compartir l'espai sense ensurts.

L'amor és a l'aire

2008-06-12T16:57:00.005+01:00

Ai, com estem patint aquests dies! I no és per la vaga de transportistes, ni per l'euríbor, ni pel preu del carburant... és en Pirata. Bé, de fet no és culpa seva, pobret, que la culpa la tenen les hormones desfermades d'una femella de Golden Retriever que ha vingut a viure a la casa de devant.

Feia uns dies que el nostre gos s'entretenia més del normal en flairar uns punts determinats del descampat de vora l'edifici. Ensumava, reensumava, gratava el terra, tornava a ensumar i, finalment s'hi pixava, per ensumar uns centímetres més enllà, no fos cas que se li hagués passat per alt algun aroma interessant.

Després de tanta ensumamenta en Pirata tornava a casa amb la respiració agitada i un pam de bava penjant-li pels costats del musell. Ecs.

Amb els dies, hem acabat descobrint que la veïna del davant va alta i porta mig barri de corcoll. Veiéssiu en Rex, que viu a la cantonada mateix, com es mira la casa de la mossa amb posat digne i mirada penetrant (sí, ben bé igual que a la foto). No es perd ni una entrada o sortida de la família que hi resideix, tot esperant la seva oportunitat. Pobret també, perquè en Rex no aixeca dos pams de terra i a més té les potes guerxes i, caram, aquella gossota és una valquíria rossa de potes força llargues!

En fi, per culpa d'aquesta fal·lera primaveral cada matí i cada vespre són un drama pel nostre quisso, que no pot esperar a veure'ns entrar per la porta que ja plora i gemega per que el deixem sortir a fer el galant.

Això sí, tant si el traiem com si no, aquests dies en Pirata sembla que s'hagi pres una galleda de cafè, perquè no para quiet! Amunt i avall, al voltant del sofà vinga a fer voltes. Quan som al carrer tot ho fa trotant, que en un gos d'atura ja és normal, però és que sembla que l'hagin passat a càmera ràpida, tot ho ensuma de pressa, ho pixa de pressa i quan se li acaba el camí... recula de pressa i sant tornem-hi. I la cara que fa? quan un s'ha acostumat a la cara del seu quisso sap distingir quan somriu, i creieu-me que en Pirata fa tota la cara d'un obsés esbojarrat a qui acaben de nomenar jurat d'un concurs de bikinis.

Només espero que aquesta època passi ràpid i no haguem de lamentar cap topada romàntica amb la veïna. Bé, si fos així, com diria en Quagmire, "toma toma toma!"

Pirata "en boxes"

2008-05-28T15:59:00.005+01:00

Recordeu l'episodi de pèrdua d'orina i el que vam fer per solucionar-lo? doncs ara, per fi, en Pirata s'ha acabat el pinso especial i l'hem tornat a portar al veterinari per que li fessin noves analítiques. Tot ha sortit bé, ja no hi ha cristalls a l'orina, però el metge ens ha recomanat continuar donant-li pinso especial per tal d'evitar que, a la llarga, se li facin pedres ja que s'ha comprovat que el nostre quisso té propensió a generar-ne.

De pas, hem aprofitat per posar-li la vacuna trivalent, donar-li la pastilla per desparassitar, i pesar el nostre bitxo, que ha donat 17 kg! Se n'ha engreixat ben bé un parell des que el vam adoptar, però de debò que no sé on ho posa perquè sota tota aquesta mata de pèl encara hi ha un pinxo prim de costelletes marcades.

Per cert! cap al final de la visita hem recordat preguntar-li al doctor sobre el misteriós cas del nas pàl·lid... diu que és normal, que es tracta d'una predisposició genètica a perdre la melanina de zones com el nas, els llavis, etc. Diu que no ens hem de preocupar doncs això, a part de ser un fet anecdòtic no implica cap complicació mèdica.

I així estem, buscant per internet sacs de pinso especial "S.O." (urinari-mega-bo-a-70-eurus-la-broma) a veure si d'aquesta manera ens estalviem tanta visita a cal metge.

Nens i gossos

2008-04-29T09:47:00.003+01:00

Avui apareixia al diari una bona noticia, i és que es veu que els nens que creixen amb un quisso són menys propensos a les al·lèrgies! L'article aquí.

Nosaltres no en tenim, de nens, així que no podem opinar gaire sobre el tema, però sí que podem dir que viure amb un gos és beneficiós per la salut de grans i petits, comprovat!

Pirata vegetarià

2008-04-28T16:28:00.003+01:00

Si l’altra dia parlàvem de la doble personalitat d’en Pirata, aquesta primavera ens ha tornat a sorprendre amb la doble dieta que porta. Resulta que ara en Pirata menja herba!

Suposo que pels més veterans en ocupar-se dels nostres amics amb pèl, aquest fet no els sorprendrà gens, però nosaltres som novells en els afers dietètics canins, i la sorpresa va ser majúscula quan de sobte veiem que en Pirata flaire un marge amb brots frescos acabats de sortir, i comença a fotre’ls-hi queixaladetes, enduent-se les tiges gola avall.

Al principi ens varem sobresaltar una mica, però veien que ho feia amb molta naturalitat, varem deduir que “el cos li demanava fibra”, i el varem deixar fer.

Al dia següent, vaig creuar-me amb un senyor del barri - que passeja un ca canari (podenco canario) d’orella torta - que tenia pinta de ser un entès en afers de gossos. Després de la salutació de rigor (entre amos i cans), el vaig interrogar sobre les tendències vegetarianes dels gossos, exposant-li el nostre cas. Amb un somriure de complicitat, i molt amablement, em va aclarir que allò era molt normal. Que els gossos mengen herba per purgar-se, fent una vola a l’estómac amb la fibra de les plantes, i així poder anar bé de ventre.

Tot estava aclarit, i respiràvem ja més tranquils sabent que el nostre gos no patia cap desviació de la cadena tròfica. A més tenia certa lògica i raó de ser, doncs feia un parell de dies que acabàvem de canviar-li el pinso a en Pirata: segurament s’estava regulant el tracte intestinal amb un “Bio” natural. Seguim!

Tenim dos gossos

2008-04-23T15:37:00.003+01:00

Un és manyac, sentit, et rep alegre remenant la cua quan arribes a casa. És mandrós i tranquil quan s’ajeu al sol per reposar; o s’espera, pacient i atent, amb el cul a la manta que m’acabi el iogurt per poder-lo escurar amb frisor. Rondina una mica a l’hora de sortir i veu que mai arriba l’hora de marxar, però comprensiu s’aguanta les ganes fins al moment adient.

L’altre, ai l’altre! A fora, és esquerp i esquiu, sempre amb el morro enganxat a terra, flairant les aromes canines de gossos rivals. Les moixaines no són pas per a ell: les rebutja, com si fos un adolescent evitant les carícies d’una mare massa apegalosa davant la porta de l’institut. El carrer és el seu regne, i com a sobirà altiu i orgullós, rebutja les ordres del seu amo, rebel·lant-se contra una autoritat aliena a ell.

Tenim dos gossos, i ambdós són en Pirata.

L'invent definitiu

2008-03-31T16:46:00.003+01:00

És una llàstima que en Pirata no hi vegi, i també és una llàstima tenir un gos que quan li llences un objecte (una pilota, un pal, una pedra, un frisbee, etc.) córre per caçar-lo però després no te'l torna... és una llàstima, sí, perquè mai podrem disfrutar d'aquest invent definitiu:

Vist a "No puedo creer que lo hayan inventado":

Quin gust d'invent, quin gust de gos, quin gust de tot!

"Autocarinyus"

2008-03-26T17:13:00.004Z

Al matí, quan un dels dos surt de l'habitació i es troba el quisso fent guardia davant la porta, el primer que fem és amanyagar-lo bé, acariciar-li la carona, gratar-li la panxona... i ell, oh, que n'és de manyac! rebrega el caparró per les nostres cames per tornar-nos el "bon dia". Doncs no! no és aquest l'objectiu de la refregamenta!

I és que, si analitzem la nostra rutina matutina tots coincidirem que, abans o després, passem pel bany i ens ruixem amb aigua la cara per treure'ns la cara de son... això les persones, però... i els gossos? doncs per treure's la son de sobre -i sobre tot el més material del son, que són les lleganyes- el que fa en Pirata és refregar la cara en el primer que troba. Repeteixo, en el primer que troba, i si un matí no se l'amanyaga com cal el que fa aquest pinxo és anar directe al sofà i arrossegar els ulls per la vora dels coixins, d'anada i de tornada, per assegurar-se que s'ha eixugat bé. Ja veieu, es fa "autocarinyus"!

Ara el que toca és buscar una funda xula que es pugui rentar a màquina. I sort que tenim en Pirata ensenyat per que no puji a seure amb nosaltres, que si no, podriem passar directament a comprar els mobles amb aquest estil:

Trufa blanca - trufa negra

2008-03-12T15:42:00.002Z

El gos se'ns està descolorint, i ja era difícil amb lo rosset que és! Resulta que al llarg d'aquest hivern hem observat que la trufa, de natural negra com el betum, se li anava empal·lidint pel centre talment com un Michael Jackson qualsevol.

I ara, això... a què ve??? No ho sabem. Sembla que no l'afecta en res, i de tant en tant encara fa l'efecte que tingui el nas ben fosc, però quan dorm... bé, ja no sé si estem massa encaboriats amb tots els transtorns de salut del gos, o és un fenòmen comú, o què.

He buscat per Internet (ara tot es busca per Internet, ja sigui per veure com es fa el famós pollastre fregit americà com per demanar hora al metge) i he vist que no hi ha gaire senyals d'alarma per aquest fenòmen; hi ha gent que diu que és pel fred que se'ls aclareix la trufa, n'hi ha que diu que és amb l'edat, etc. Qui sap, però com diu a la foto "sempre podria haver estat pitjor".

Falses aparences

2008-02-22T15:16:00.004Z

El mateix dia de l'atac epilèptic, just quan ja tornàvem en cotxe cap a casa, va passar una altra cosa extraordinària que crec seria bo d'explicar. Veureu, érem a la carretera travessant una zona de polígon industrial propera al nostre poble quan, uns metres enllà en la mateixa carretera, corrien pel voral del sentit contrari dos gossos amb la llengua fora. Els cotxes s'apartaven i es feien llum entre ells per avisar-se del perill inesperat a la via.

Jo, sensibilitzada per l'episodi recent viscut amb en Pirata i veient que si no s'hi feia quelcom ràpid podria passar una desgràcia, vaig instar en Quim que aturés el cotxe en un dels carrers paral·lels a la via central per esperar l'arribada d'aquest parell de quissos temeraris. Així ho vam fer i, encara amb en Quim i en Pirata dins el cotxe, vaig atraure els animals amb un posat i to de veu adequats per l'ocasió. Les pobres bèsties se'm van acostar amb tota la confiança i es van deixar acariciar tranquil·lament. Eren un mascle de gos d'atura ros com la palla seca, amb el pèl rinxolat, de cos gros i ben format, gairebé segur de raça pura; l'altre era una femella també rossa creuada de gos d'atura, tenia el pèl llarg i una carona semblant al nostre Pirata, però de talla més gran.

Per l'expressió de la cara se'ls veia feliços, divertits amb l'aventura; una parella inseparable que semblava estar ben alimentada i neta, però que vaig observar que anava sense collar de cap tipus. Vaig poder palpar la femella i no vaig trobar el típic bultet rera l'orella indicatiu d'estar xipada. Com el dia havia estat ple d'ensurts per en Pirata vam decidir no "presentar-los" i deixar que descansés al maleter mentre decidíem què fer amb aquell parell d'amants en fuga.

Què feien aquest parell enmig d'enlloc? S'havien escapat? Els havien abandonat? Jo ja me'ls volia endur cap a casa. No per quedar-me'ls, doncs la nostra situació ho fa impossible, però com a mínim per donar-los un àpat, aigua i treure'ls de la carretera on tothom podria prendre-hi mal. Ja m'estava fent la disposició mental de com hauria de ser el cartell de "S'han trobat dos gossos..." quan en Quim, home assenyat on els hagi, va fer-me notar que aquests gossos estaven en massa bones condicions com per ser peteners, i per la manera com corrien semblava que sabien massa bé on anaven. Així doncs, veient que ja eren fora la carretera i s’interessaven per anar per dins el polígon - essent dissabte no hi havia ningú feinejant- vam decidir deixar-los continuar el seu camí, seguint-los discretament amb el cotxe, pendents que no tornessin a posar en perill les seves vides.

Durant deu minuts van estar corrent a munt i avall, ensumant, pixant, jugant... fins que va aparèixer un 4x4 tipus ranxera a l'altra punta del carrer, tocant la botzina. Els dos gossos es van aturar a mirar i, quan el conductor del vehicle va baixar-ne, van arrencar a córrer cap a ell. Es van saludar amb totes les moixaines habituals entre amo i gos i, encara no entenem ben bé perquè, sense deixar-los pujar a la ranxera l'home els va animar a seguir-lo, va posar el cotxe en marxa i així els gossos van seguir-lo alegrement al galop per aquells carrers del polígon perdent-se de vista i sortint així, ves a saber fins quan, de les nostres vides.

Aquest incident em va fer pensar en l'anècdota que els meus oncles em van explicar una vegada. El meu oncle és transportista i sempre s'emporta la seva gossa Àfrica, una pastor alemany de pèl llarg moguda i bordadora com ella sola, una vigilant de primera. Bé, quan és a la central de la seva empresa sempre deixa que l'Àfrica volti per allà, fins que un dia, a l'hora de tornar a casa, la gossa no tornava. Van passar les hores, va sumar-se a la recerca la dona del meu oncle, polígon amunt, polígon avall... es va fer de nit i la gossa no apareixia. Desesperats, barallats fins al punt d'estar en perill la seva relació i tot, van estar a punt d'abandonar fins que, oh miracle, el telèfon va sonar. Era un noi que, igual que el meu oncle, treballava de transportista i aquella tarda s'havia trobat en un dels carrers del polígon una gossa que semblava que anava sola. Com li va fer moixaines l'animal va marxar alegrement amb ell, fent tota la sensació que necessitava una llar. Com la gossa porta una xapa identificadora amb el telèfon dels amos va ser fàcil reunir-los de nou. Curiosament, aquest noi havia recollit l'Àfrica al carrer de darrere on treballa el meu oncle. Així que ja veieu, com va escriure Tolkien (i ara adaptat a la nostra aventura canina) "No és or tot el que llueix, ni tot gos que camina errant va perdut, a les arrels profundes no arriba la rosada, el vell vigorós no es panseix..."

Qui dies passa, anys empeny...

2008-02-13T20:12:00.004Z

<- Cristalls d'estrovita
Ja vam explicar que en Pirata tenia esporàdicament petites pèrdues d'orina. Seguint el consell de la Montse varem fer-ho mirar pel veterinari, no fos cas que tingués quelcom greu. Després del pertinent "interrogatori" del galè caní (quantes vegades surt el gos a fer pipí? amb quina freqüència té les pèrdues? etc.), la perceptiva extracció l'orina a través d'una sonda, i el corresponent anàlisi, van concloure que el Pirata presenta un quadre subclínic (vol dir que els símptomes són molt dèbils) de cristalls a l'orina (cristalls d'estruvita), que irrita lleument la bufeta, i provoquen les pèrdues ocasionals. Sabent què té, també tenim el tractament: existeix un pinso especial a 70 € els 15 kg que acidifica l'orina i dissolt els cristalls.
El dissabte passat, en anar a buscar el sac de pinso, en Pirata està incòmode a la part del darrera del cotxe. Es mou nerviosament sense acabar de trobar la postura. Quan arribem a l'aparcament i obrim la porta del capó, trobem en Pirata garratibat fet una bola rígida bavejant profusament. Espantats, baixem el gos a terra i el cridem per veure si reacciona. Té les potes com enrampades i malgrat fa l'intent d'intentar acostar-se, els músculs no li responen. Amb un nus a la gola, el carregament en braços i ràpidament el portem a la consulta del veterinari. En veure'ns entrar amb el gos convulsionant ens fan passar immediatament a la consulta, on ens rep el doctor. Aquest li fa un reconeixement ràpid: segueix bavejant, els quarters posteriors enrampats i replegats sense respondre, i tot el cos amb convulsions. Una injecció d'atropina calma els símptomes al cap de pocs minuts. En Pirata, poc a poc es recupera.
Ja més tranquils, el veterinari ens explica que en Pirata ha tingut una mena d'atac epilèptic, tot i que el comportament no era exactament com el descrit en el manual de veterinària. No sap ben bé què pot ser. Li expliquem que tallant-li les ungles ja li havia passat, però que ho varem associar a una mena d'atac de pànic. Per descartar algun tipus de malaltia orgànica li fem uns anàlisis de sang: són normals, per tant l'atac té un origen funcional, vinculat, segurament, a algun problema amb el sistema nerviós. Com que el tractament rau en donar una pastilla cada 12 hores cada dia per sempre, quedem amb el veterinari que, de moment, farem un seguiment d'en Pirata, a veure si la freqüència dels atacs augmenta.
Ja veieu, en Pirata es fa gran, i cada dia que el tenim és un dia més que el gaudim. Qui dies passa, anys empeny!

Teràpia de parella

2008-02-05T16:48:00.000Z

Decidits a fer que en Dalton i en Pirata es facin amics, fa un parell de caps de setmana vam tornar a fer una excursió per veure com evolucionava la relació.

A grans trets, això és el que va passar: Un cop arribats a la vall d'Hortmoier, vam fer una aproximació directa, tan directa que en Pirata gairebé se'ns cau per un barranquet per l'efusiva envestida d'en Dalton, i és que no el va veure venir! Tot seguit una escena de "qui és el més mascle" perquè tots dos animals són de tarannà dominant i si un es posava burro, l'altre més. Quan els vam separar -sense haver deixat resolt el tema de qui és el mascle dominant- vam començar el camí i es va veure ben clar que, així com en Dalton es comportava normal, amb la seva energia i curiositats innates, en Pirata es posava en el paper de "germà gran paparra" i seguia l'altre com si el vigilés de ben a prop. Si en Dalton s'acostava a la vora del camí i flairava l'estimball que quedava als seus peus, en Pirata feia exactament el mateix tot enganxant-se-li al darrera, cosa que em va fer patir tant per por a que perdés peu que durant una estona el vam fermar amb la corretja, no oblidem que en Pirata no s'hi veu!

Així vam anar fent força tros, fins que en un moment donat en Pirata va pessigar-li el cul a en Dalton, encara no sabem si per fer-lo avançar, per cridar-li l'atenció o ves a saber què, i ja els tenim enganxats un altre cop amb aquells rugits de fera de la sabana que saben fer tan bé tots dos quan volen fer por. Tornats a lligar, tornats a separar, i així fins tornar als cotxes.

Quan ja anàvem de tornada vam coincidir amb una parella d'estrangers que duien una rèplica d'en Pirata però amb la cua llarga, i el senyor molt amable ens va explicar que tant se val com li'n diguin, si Gos d'Atura o Berger des Pyrénées, que tot és el mateix però en diferent idioma. També ens va explicar que alguns gossets d'aquesta raça neixen directament sense cua, cosa que desconeixíem.

Amb l'ànim caldejat com estava en Pirata va rebre el gos d'aquests senyors amb una gèlida olorada i un petit gruny de "no m'empipis que avui tinc un mal dia", i en Dalton, amb el seu do de gents que té, tot i anar lligat i amb morrió, se les va enginyar per rebolcar una mica pel terra al nouvingut qui, tot i plantar cara uns segons, de seguida va ensenyar la panxa i va donar per tancada la baralla. Penso que si en Pirata acabés algun dia cedint i posant-se panxa enlaire davant en Dalton els dos serien molt més feliços i sabrien qui mana, però tal com està la cosa de moment, no hi ha manera de que cap dels dos cedeixi.

Així va anar, que més que dur un parell de gossos sembla que portem un parell de burros catalans, per lo tossuts que arriben a ser. Com diu l'Omar (l'amo d'en Dalton) "aquests dos tenen problemes de comunicació, no s'entenen". Tan és així que tot fent broma vam arribar a plantejar-nos anar a l'esplanada de davant l'hospital caní i deixar-los fer, sense morrions ni corretges, fins que la jerarquia es decideixi. S'accepten apostes! (és broma, eh, en Pirata no té cap possibilitat però amb lo valent que és, és capaç de deixar-se matar per tal de no cedir un pam, així que no ho provarem no fos cas que li buidessin l'altre ull).

L'estranya parella

2008-01-23T21:34:00.000Z

Fa un parell de caps de setmana que varem aconseguir que el Dalton i en Pirata compartissin el mateix metre quadrat sense que cap dels dos sortís ferit, i on es va rebel·lar la natura "esquerpa" pròpia dels gossos d'atura.

Tot va començar amb una operació meticulosament planejada: en Dalton arribaria al descampat de davant de casa amb totes les mesures de seguretat implementades (morrió i corretja) mentre en Pirata hi passejava tranquil·lament. Talment com una cimera durant la guerra freda, la idea era que la trobada es realitzes en "camp neutral".

En Dalton és un gos que està molt ben socialitzat pel què fa a les persones, però des de petit sempre ha estat molt "burro" i els seus amos sempre s'han vist obligats a fer mantenir les distancies d'en Dalton vers els altres gossos, per evitar disgustos. La conseqüència és que ara ell li costa establir relacions "fluides" amb altres quadrúpedes.

Així, en trobar-se per segona vegada, la parella va tornar a protagonitzar un encontre tens: en Dalton aprofitant-se de la seva potència muscular i major pes, ràpidament va muntar en Pirata per dominar-lo, aquest però amb la tossuderia que el caracteritza no val voler arronsar-se ni un pam, i ja els tenim pel tros. Al final els varem separar, i en Pirata per un costat i el Dalton per l'altre. La tensió de l'ambient va relaxar-se quan de sobte van aparèixer tots cofois la troupe de la Montse (Nervi, Negrito i Donald), i un parell d'extres (en Rex i en Tom). Imagineu com estava en Dalton, essent la primera vegada a la vida que estava envoltat de tants gossos.

Finalment la situació es va anar calmant, i per fi varem decidir que la sortida programa podria produir-se: tots cap a Sant Roc!

Poc a poc els dos gossos es varen anar aclimatant a la situació fins a tolerar-se. Hi van haver alguns episodis de "posicionament" per part d'en Dalton, i en Pirata en veure que aquest primer no s'hi podia tornar (portava el morrió posat) va començar a posar-se "gallito", aturant-lo i roncant-lo. El pobre Dalton va acabar aguantant durant 9 km un Pirata pesat que no parava d'emprenyar-lo. La veritat és que no havíem vist mai en Pirata comportar-se de manera tant desafiant.

Tot plegat, no va anar tant malament com ens pensàvem, i vam decidir repetir la trobada.

"Déjame que te patee el chow chow"

2007-12-31T11:45:00.000Z

FITXA DEL DETINGUT

Nom: Desconegut
Cognoms: Desconeguts
Àlies: "Chow"
Raça: Chowchow
Sexe: Mascle
Característiques físiques: Pel abundant, color lleonat, pes aproximat 20 kg.
Còmplices: Mascle adult de raça humana, cadell mascle de raça humana.

DELICTE DEL QUE SE L'ACUSA

Agressió, amb els agravants de nocturnitat i premeditació.

DETALL DE LA DENÚNCIA

En data 30/12/2007, a les 22 hores 20 minuts, trobant-se la víctima acompanyada de la seva manada en un carrer proper a casa seva i encaminant-se de tornada a la seva residència després del seu passeig habitual, va albirar en la llunyania (s'entén a un carrer de distància) a l'acusat dirigint-se en la seva direcció amb clars indicis d'amenaça, això és, mirada fixe en la víctima, llenguatge corporal tens-agressiu, caminar determinat i ignorància reiterada dels crits de reclam dels seus còmplices.

En trobar-se l'acusat a escassos tres metres de la víctima la femella de la manada agredida s'interposa en el camí de l'acusat en previsió d'un possible atac, mentre el mascle de la mateixa manada mantenia la víctima potencial el més protegida possible. Malgrat aquests esforços, l'acusat en estricte silenci va acostar-se fins la femella encarant-se a ella sense deixar de mirar fixament la víctima i, finalment, esquivant els dos guardians es llançava amb les mandíbules obertes sobre el cos de la víctima mentre aquesta, degut a la seva discapacitat, es veia incapacitada per defensar-se de manera efectiva.

Trobant-se ambdós implicats enllaçats per la mossegada poderosa de l'acusat -qui alhora emetia grunys guturals-, va aprofitar el mascle aliat (valent-se de la corretja) per estirar la víctima a zona segura i propinant puntades de peu voladores per tal de separar l'acusat, va aconseguir de manera efectiva posar fi a l'agressió.

L'acusat va procedir a allunyar-se de la zona de conflicte sense donar mostres de penediment, mentre els seus còmplices s'acostaven a la víctima i acompanyants per interessar-se pel desenllaç de la trobada. Va ser la manada agredida qui va acabar disculpant-se per haver propinat una puntada de peu a l'acusat fins que ambdós grups es van separar de manera pacífica. Cal destacar que va ser la víctima qui va ser guiada per la seguretat d'una corretja cap a la seva residència mentre l'acusat caminava lliurement per la zona sense rebre ni tant sols una amonestació per part dels seus companys, a excepció d'uns improductius precs per part del seu amo per a que li fes cas.

LESSIONS DECLARADES

La víctima presenta un forat a la natja dreta que concorda -segons els entesos- amb una mossegada canina.

ACCIONS CORRECTORES

La manada agredida procedirà, d'ara en endavant, a deixar lliure de lligadures a la víctima potencial per a que pugui escapar més fàcilment dels agressors. A més, formaran una barrera humana davant qualsevol agressor que s'acosti amb intencions agressives. També se serviran de les puntades de peu amb plena resolució per tal d'evitar el contacte agressor-víctima. Finalment, informarà amb aquest mitjà de qualsevol perill a què estiguin exposats els veïns del poble per a que estiguin preparats.

INFORMACIÓ ADDICIONAL

http://es.wikipedia.org/wiki/Chow_Chow
http://www.chowchow.es/

Gent del Barri (Episodi 3)

2007-12-26T21:54:00.000Z

Aquests dos "guardians" són la Negrita i en Rex. la Negrita, tal com indica el seu nom, és la petita de color fosc amb la taca blanca del davant. En Rex és el gos de color clar amb orelles canyella dels fons.
Viuen al mas del costat de casa. Sovint ens els trobem al matí. Els seus amos surten amb la bicicleta donant un vol per la zona de passeig mentre ells els segueixen darrera tot parant aquí i allà. Quan no volten rere la bicicleta de l'amo, fan de vigies -per torns- a la porta del garatge del mas (tal com veieu a la fotografia), o també de vegades hom els pot veure ensumant aquí i allà per tot el poble.
La Negrita és força territorial i borda a tothom que passa per davant de la porta, especialment si és un gos. Per sort, mica en mica es va acostumant a la presència d'en Pirata i sembla el va tolerant. Ara quan es troben, si no es troben prop de la porta de ca seva, simplement s'oloren i ella acaba per deixar-lo plantat.
En Rex és més "passota" i gairebé "ignora" a en Pirata, si no fos per que aquest sovint insisteix amb ensumades reiterades. Es podria dir que la seva única relació és olfactiva, ja que allà on un hi deixa la seva marca l'altre va de seguida a "tapar-la".

Guardià pelut

2007-12-18T15:34:00.000Z

Avui m'he quedat a casa perquè tinc un refredat d'aquells espessos, acompanyada en tot moment pel nostre fidel Pirata que no ens perd la pista en cap moment mentre som al pis. En aquestes que m'he quedat profundament adormida al sofà, i en Pirata als meus peus ha fet el mateix. Mentre tots dos roncàvem de cop ha sonat el timbre de la porta "blim blom!" i ens hem despertat desconcertats. Bé, desconcertada jo que amb prou feines he arribat a entendre què passava, però no així el nostre gos que només sentir la campana s'ha despertat, s'ha posat ràpidament en peu i ha sortit ben decidit cap a la porta bordant amb fermesa. Sí, bordant!

L'havíem sentit fer algun bup d'espant al xocar amb alguna cosa, un bup de queixa al jugar massa intensament, un bup d'impaciència per sortir a passejar... però això d'avui ha estat una "bordada" de debò, a ple pulmó com un gos gran. Quan li he fet "ssshhhht!" de seguida ha tornat als meus peus i ha seguit dormint com si allò hagués estat només un somni.

Feia temps que ens preguntàvem què deuria fer en Pirata mentre nosaltres no hi érem i crec que avui hem tingut la resposta. Dedueixo que el nostre gos s'havia oblidat totalment que jo era a casa i, com a bon guardià, ha exercit el seu poder davant un possible intrús amb el seu discurs caní de "ep, qui hi ha? compte que sóc aquí!". És el primer cop que li veiem fer una cosa semblant i m'he sentit orgullosa de la seva valentia, de fet sempre que ha vingut algú o hem conegut a algú fora ha estat un gos amistós, manyac o independent, valent a vegades quan algun gos se li enfrontava, però no ens imaginàvem que pogués tenir potencial de gos vigilant, i ja veieu, ens ha tornat a sorprendre.

Només espero que si mai el deixem sol de nit no es dediqui a molestar el veïnat amb udols o lladrucs insistents, com fan alguns gossos de cases veïnes (que n'hi ha per donar-los una bona lliçó de modals, tot s'ha de dir, quan a les dues de la matinada et canten una serenata sota la finestra sense que ningú surti a fer-los callar). En fi, ja ho sentirem a dir.

Transtorns del son

2007-11-30T10:10:00.000Z

Més d'una vegada hem comentat els graciosos moviments que fa en Pirata involuntàriament quan somia. He estat informant-me resulta que aquests moviments són anomenats "mioclònies" i, si li passa mentre dorm, es tracta d'una mioclònia nocturna. En principi no ha de suposar cap problema de salut, però fa unes setmanes vam observar que a més d'aquest fenòmen nocturn en Pirata en patia un altre: l'enuresis nocturna, altrament dit, fer-se pipí al llit.

El primer cop vaig pensar que s'havia orinat expressament en un coixí que havia anat a parar a terra, però la taca perfectament rodoneta feia sospitar que s'havia adormit sobre el coixí i se li havia escapat un rajolí involuntari.

Les nostres sospites es van confirmar un vespre que, estès als nostres peus mentre erem abrigadets al sofà, una petita bassa transparent va aparèixer per art de màgia sota el seu cos. No gaire quantitat, però suficient com per ser catalogat oficialment com "pipí al llit".

Després d'aquell episodi el fenòmen només s'ha repetit un cop, que sapiguem, doncs ara ja hem posat les estores hivernals i pels molts colorins que tenen és difícil detectar una taca. Sort que tenim el nas fi!

El que m'amoina és que fins ara mai no li havia passat i tinc por que sigui un símptoma de quelcom més greu i amagat. Qui sap, potser només es tracta de l'edat, doncs tot i que el veterinari ens el va "tassar" segons el carrall acumulat a les dents, tot pot ser que no calculés bé i el nostre quisso tingui més edat de la que aparenta. En fi, a la propera visita a cal doctor li ho comentarem a veure què ens explica.

Excursió a Sant Roc

2007-11-29T11:19:00.000Z

Seguint amb la campanya de recorre el territori al voltant de Sant Gregori, en Pirata i jo hem pujat a un altre punt culminant de la geografia gironina. Després de Sant Grau i Rocacorba ha tocat el torn de Sant Roc. Es tracta d’una petita ermita situada al final del Pla de Sant Roc, just a la punta d’un espectacular cingle calcari des d’on es divisa tota la plana gironina, les Gavarres i amb un bon dia fins el Montgrí o les Illes Medes sobresortint del Mediterrani, allà lluny a l’Estartit.

L’aproximació es fa amb cotxe des de Sant Martí de Llémena fins al coll de la Barroca. Amb un Pirata aspirant cada molècula d’aire varen començar el trajecte pedestre en un dia fred d’hivern. El camí és més aviat suau amb una pendent constant, sempre cap a l’est. Primer entre camps i pastures, mes tard per mig d’un alzinar. Tinc entès que a l’ermita s’hi fa una mena d’aplec, i per tant, el camí està ben senyalitzat i no és gens perdedor.

Després d’una horeta llarga de camí (em sembla que és més curt però m’agrada anar parant per embadalir-me amb els detalls que em trobo pel camí, com unes orelles d'ós que no sabia que es fessin allà) varen arribar cofois a Sant Roc. En adonar-me de la gran proximitat del temple al buit del cingle, ràpidament vaig lligar a en Pirata a una alzina jove, tot improvisant una corretja amb les mànigues de l’abric i les nanses de la motxilla –despistat de mi, m’havia deixat l’original al cotxe. No volia pas que amb el seu afany exploratori perdés el peu i caigués els més de cent metres que hi havia fins a la base del cingle.

Allà varem trobar-nos amb un ciclista que arribava esbufegant per l’esforç. Varem compartir una agradable conversa sobre senders, geografia catalana i dèries excursionistes, i fins i tot va ser tant amable de fer-nos aquestes fotografies que veieu.

Al cap d’una estona, quan ja havíem reposat prou, i com no es pot fer d’altra manera quan s’ha arribat al capdamunt d’un cim, endegarem el camí de retorn. Però aquest cop ho férem per un altre vial alternatiu que ens va dur fins a unes pastures amb una bassa pel bestiar al peu del Puig d’Helena. Aquesta bassa, curulla d’odonats de diverses espècies, va ser molt ben vinguda per en Pirata, que no va dubtar en ficar-s’hi de quatre potes i beure-hi fins a saciar-se.

Un cop “reposats” de líquids essencials varem acabar la nostre agradable excursió tot tornant a bon ritme, doncs es feia tard.

Mapa de l'itinerari

Salt al buit

2007-11-21T12:57:00.000Z

Bé, ben bé no va ser un “salt al buit” pròpiament dit, però tots dos varem quedar favagirats quan de sobte ens trobarem a en Pirata de quatre potes sobre el sofà...

L’anècdota comença amb el típic joc que fem amb en Pirata de perseguir-nos al voltant del sofà. En realitat és ell qui ens persegueix mentre l’anem cridant i ens anem amagant i canviant de direcció per què no ens acabi d’atrapar mai. És un joc que li agrada i l’estimula. Sempre acaba panteixant i anant asseure’s, rendit, a la manta. Però aquest cop, encegat per l’excitació del moment, i jo cridant-lo des de l’altre costat del respatller del sofà “Pirata vine, aquí Pirata!!!”, d’una embranzida veiem com fot un salt que el planta sobre el sofà tot remenant la cua triomfalment!

La sorpresa va ser tal (li tenim absolutament prohibit pujar al sofà, i no ho havia fet mai fins aquell moment) que ens varem quedar tots dos glaçats com intentant esbrinar si allò que acabàvem de veure havia succeït en la realitat o era producte del nostre magí. Quan passats uns instants crítics que semblaren alguns segons, varem reaccionar i al uníson li etzibarem un crit de “aquí no Pirata!!”. Ell, reconeixent el seu error, i veient que allò ja no era un joc, va tornar desconcertat al nivell de terra normal.

Aquí és quan ens mirarem, somriguérem i una entranya emoció ens assaltà, mentre pensava que allò ho havia d’explicar en aquest blog on ara escric. Pensant-hi, he arribat a la conclusió que va ser la lleialtat d’en Pirata qui el va fer pujar d’un bot el sofà. El seu objectiu era estar amb l’amo que el cridava i no va dubtar en realitzar una acció “arriscada” per a dur a terme la seva voluntat.

No, no va ser un salt al buit, però per un moment ens ho va semblar.

Poc a poc i bona lletra

2007-11-20T19:10:00.000Z

A força de mirar programes i programes d'en Cesar Millan (el xiuxiuejador de gossos) hem après coses que, un cop aplicades, semblen el més natural del món tot i que no se'ns havien passat mai pel cap fins ara.

Un dels trucs més fàcils i que han donat més bon resultat ha estat el de les escales. No és que en Pirata tingués cap problema especial per pujar-les o baixar-les, al contrari, era una bala peluda precipitant-se escales avall cada cop que sortíem de passeig. Feia molta gràcia, fins que vam caure en el detall que a la nostra escala, a la planta de sota nostre concretament, hi ha dos parelles que tenen mainada en edat de començar a caminar. Seria desastrós que el nostre gos curt de vista un dia s'emportés per davant una d'aquestes criatures! Així que hi havíem de fer alguna cosa.

En Cesar (que per nosaltres ja és com de la família) va aconsellar a uns clients que, per evitar l'ansietat del seu gos cada cop que sortien de passeig, es prenguessin els preparatius de la sortida amb força calma; fer seure el gos fins que es calmi, posar-li la corretja amb moviments suaus, sense pressa, obrir la porta i fer-lo esperar fins que el líder del passeig -l'humà- hagi passat per la porta per deixar clar qui és el cap... i baixar les escales a poc a poc, com si fóssim uns avis amb els genolls adolorits. El gos no s'ha de deixar passar davant, cosa relativament fàcil si va lligat, i al arribar al replà de sortida fer el mateix que al sortir del pis i deixar passar el gos en últim lloc.

Passeig rere passeig en Quim ha estat fent aquest exercici -a dies amb fermesa, d'altres amb la laxitud que provoca no haver-se espolsat encara la son de les orelles- fins que en Pirata ha acabat baixant l'escala a poc a poc sense corretja. Sempre s'intenta avançar una mica, posant a prova la jerarquia, però amb un breu gest d'una mà, un "txssht" a temps o una posició estratègica evita el mal comportament sense suposar cap estrès al gos. Al contrari, sembla que estem utilitzant el llenguatge dels gossos de manera ben encertada doncs, ara fins i tot passejant pel carrer, aconseguim que en Pirata camini de manera descansada al nostre costat, amb el seu cap a l'alçada dels nostres genolls, sense massa crits ni estrebades de corretja, ni càstigs que el gos no acaba d'entendre. Tot gràcies a haver definit des de la porta de casa qui és qui mana l'expedició, així el gos sap quin paper li toca i actua en conseqüència, cedint davant tot el que li mani el líder, això sí, sempre que no es creuï per davant una gosseta en zel... però d'això ja en parlarem un altre dia.

Gos trobat a Girona, zona Bauhaus

2007-11-10T10:56:00.000Z

Aquest missatge ens ha arribat el 09/11/2007 de la mà de la Gemma i ens en fem ressò:

GOS TROBAT A LA ZONA DEL BAUHAUS.

CONTACTE: gemmacorominas@gmail.com 655071987

És molt urgent! la persona que el té no el podrà guardar molt de temps.

Gràcies

A veure si hi ha sort i els amos el reclamen!

El gat del cotxe

2007-10-31T10:42:00.000Z

Aquesta no va de gossos, que va de gats, i no dels mecànics com es podria deduir pel títol, sinó dels de pèl i os. Em veig en la obligació d'explicar-ho perquè és un fenomen que he vist diverses vegades i crec que n'he d'informar. Per il·lustrar l'article us explicaré una història verídica...

La història comença fa uns dotze anys, en un polígon industrial dels voltants de Barcelona, en una tarda freda de principis d'hivern. Un home alt, prim, amb ulleres de cul de got, descarrega amb penes i treballs mitja dotzena de caixes de cava d'aquell tan bo que es regala als treballadors per Nadal. Quan ha acabat la feina tanca les portes del darrere la furgo i s'asseu en el seient del pilot, engega el motor i se'n va cap a casa després d'una dura jornada de feina.

Al cap d'uns quilòmetres, quan s'atura en un semàfor sent un soroll estrany, un miu-miu repetitiu i estrident, eixordat pel so de la furgoneta. Estranyat pensa que potser haurà de dur el vehicle al mecànic. Al següent semàfor para millor l'orella i, com el soroll no s'atura, decideix aparcar en una vorera i obrir allà mateix el capó per veure què passa.

Quan, amb les mans enguantades per no cremar-se amb l'escalfor del motor, obre el capó per revisar-lo es troba amb uns ullets grocs, aterrits, envoltats d'una capa de pèl roig esvalotat, brut de greix i sutge. "Ai l'as!" s'exclama l'home, i tendrament i amb molt de compte rescata el gatet atrapat, escaldat, brut i espantat de l'interior la maquinària.

Aquest gatet, batejat com Bitxo, va passar a mans del cunyat d'aquest amable repartidor, que el va adoptar tot i viure en unes golfes minúscules en un edifici atrotinat de l'Eixample de Barcelona. Després, amb la prosperitat de l'amo, el gatet va viure en una casa amb sortida al bosc, va conèixer gatetes i gatets del poble; més tard es va traslladar (sempre amb els mateixos amos) a un pis amb una gran terrassa i, finalment, a un altre pis enorme en un poble tranquil on conviuen feliços en Bitxo, la Piua (segona generació d'una estirp de gatetes casolanes) i en Potes, el gos gegant i tranquil del qui ja us vam parlar un cop, entre d'altres bèsties de dues potes.

El fenomen dels gats que s'amaguen sota capós de cotxe per estar-hi calentons no és rar, ans al contrari, ja que per no anar més lluny ahir a la plaça del mercat de Girona un "miu-miu" llastimós es deixava sentir sense detectar-ne l’origen exacte. La gent s'aturava i mirava cap a les branques més altes d'un arbre proper sense veure-hi res, fins que una orella experta -és a dir, moi- va deduir d'on podia provenir i es va costar a un cotxe blanc aparcat sota l'arbre. BINGO!, ni ajupint-me per mirar a sota, ni enganxant l'orella a altre lloc que no fos el capó es trobava el gat, així que, sense poder fer-hi res, vaig buscar paper i llapis on vaig poder (gràcies Sr. perruquer de John Mary) i vaig deixar una nota al parabrisa advertint al conductor que, sense ell voler-ho, tenia un polissó amagat al cuarto de màquines.

Què se n'haurà fet? hauran vist la nota o els haurà passat inadvertida? haurà resistit prou l'animaló per ser rescatat? Tant de bo algun dia en coneguem la resposta, de moment, serem optimistes.

Conte d'una nit de tardor

2007-10-21T10:25:00.000+01:00

Hi havia una vegada un poblet en una vall on la tardor arribava fresca però lluint dies radiants. En aquesta petita vila tot era tranquil·litat, les nits eren serenes i l'aire flairava a llar. En aquest poble però, hi havia una casa especial ja que allà, en hores nocturnes, hi passava un fet estrany.

Quan la calma regnava i tothom era a dormir, unes passes lentes i endormiscades repicaven en la nit. En hores intempestives, a qui se li podia acudir? els amos es desvetllaven i deien "Pirata, a dormir!"

El fet es repetia cada matinada, no hi havia descans per la gent d'aquella casa. Es preguntaven perquè de cop i volta això passava ja que abans de la tardor sempre s'havia dormit en calma. El rondador nocturn voltava tota la casa com buscant quelcom ocult o quelcom que li faltava. Quin remei hi posarem? es preguntava la mestressa, mentre arraulida al llit anava escoltant la fressa.

La tardor amb la seva astúcia refredava l'ambient, ja s'engegaven les estufes i s'abrigava la gent; era en aquestes circumstàncies que el rondador nocturn es feia seva la casa sense permetre descans algun.

Fins que un dia, oh meravella, la mestressa tingué una idea, i és que de bon matí al llevar-se, posant els peus a terra va notar una fredor inesperada... potser la causa era aquella? La següent nit abans d'allitar-se va fabricar un petit jaç amb una estora vella i va convidar en Pirata a que s'ajagués en ella.

Quin goig pels habitants de la casa, quina alegria més sincera! a partir d'aquella nit tot era calma i serena, ja no hi havia passes en la nit doncs el rondador nocturn dormia tot fet una boleta. El silenci ja regnava, com havia d'haver estat sempre, només de tant en tant destorbat per un ronc de felicitat o un "bup bup" endormiscat en l'estoreta calenta.

En el poblet de la vall on la tardor ja era fresca però de dies radiants, tot era tranquil·litat, les nits eren de nou serenes i l'aire, com sempre, flairava a llar.

L'ofici del perruquer caní

2007-10-08T13:37:00.000+01:00

La feina dels professionals de la perruqueria canina no és fàcil, ni agraïda la majoria de cops, però tot així s'hi dediquen amb paciència i amor com qui és mestre en una classe de nens difícils del Bronx. A més, és un ofici amb molta exigència professional, tècnica i humana, ja que has de bregar amb els gossos i també amb els seus amos, que tenen molt clar què volen i què no pel seu animal.

Tots els qui tenim gos sabem que és un membre més de la família, que el nostre és el més maco de tots, que és un amor i tota la pesca; qui gosaria tractar amb rudesa tal criatura dotada de bondat absoluta? Per això, quan portem el nostre animal a la perruqueria exigim que el tractin amb respecte, cura i especial atenció; és normal, però el que molta gent no es fa el càrrec és que els nostres gossos no disfruten pas de la visita al saló de bellesa canina igual que ho fem els humans. Pel gos, el perruquer és el "coco", l'home del sac, armat amb tot d'estris que tallen, punxen i estiren, aparells que et deixen xop i d'altres que tot seguit et bufen aire calent a tot drap.

L'experiència pel gos no és feliç, i actua en conseqüència! Alguns tremolen, ploren, grunyen, borden, mosseguen, es queden congelats o s'asseuen en senyal de rendició. N'hi ha que llepen al perruquer per entendrir-lo i, els menys, aguanten tot el que faci falta perquè ja hi han passat altres cops i saben que no s'hi pot fer res, que facis el que facis el perruquer farà la seva feina perquè a qui vol deixar content és a l'amo, i punt.

El perruquer per la seva banda ha de tenir present que no s'hi pot passar tot el dia amb un sol gos, ha d'anar per feina i les estratègies de "L'home que xiuxiueja els gossos" no es poden aplicar perquè no té dies, ni hores, per fer que el gos faci el que li manen. Cada gos té el seu caràcter i el seu llenguatge pactat amb l'amo, però el perruquer el desconeix i no té temps per esbrinar-lo; alhora, n'ha de saber prou com per acabar la feina tant sí com no sense haver maltractat l'animal, evidentment. Com ho aconsegueixen doncs si cada gos és un món? Experiència, molta experiència.

Una dificultat afegida és la d'haver de conèixer totes les races (ni que sigui de vista) i el tall comercial que oficialment hauria de lluir la raça, que no és el mateix un caniche que un yorki, o un cocker americà d'un d'spaniel corrent. Que, si comptem que de races reconegudes per la Federació Cinològica Internacional n'hi ha cap a 300, més tot els mestissos que corren pel món, la feina pot complicar-se encara més. Els tipus de pèl també tenen el seu què, ja que n'hi ha de ras, curt, semi-llarg, llarg... i mig-mig que de tot hi ha.

Tampoc és el mateix un gos que viu al camp que un que viu a un pis, ni un que passeja cada dia del que viu en una terrassa, o un a qui raspallen regularment en comparació d'un a qui ni es miren. I l'edat? també, també s'ha de tenir en compte, que els "nadons" de tres mesos tenen unes necessitats i un comportament ben diferent d'un "iaiete" amb el seu caràcter format i les seves nafres amb solera.

En resum: un aplaudiment pels professionals de la perruqueria canina, que ens els deixen tan guapos. Un dia d'aquests entrarem en més detalls del que els fan als nostres petits quan els deixem allà tota la tarda... serà ben interessant!

Aquí mano jo...

2007-09-26T17:17:00.000+01:00

Tots coincidirem que des del punt de vista del gos, una família és com el seu esbart. Com a membre del grup, en Pirata intenta escalar posicions per tal d’esdevenir el líder. Ell creu que ho té fàcil, per què des de la seva lògica, jo sóc el líder, i per tant està només a un pas de la posició més alta en el grup –en aquest cas, sembla que l’Eva no compta, donat que és una femella–. Amb aquest fi, de tant en tant, quan juguem una estona després de la sessió vespral de raspallades, hom veu com allò que al principi són jocs i moixaines, poc a poc es converteix en una lluita per l’hegemonia. Progressivament el joc puja en intensitat (sense fer-nos mai mal), fins que en Pirata prova de dominar-me, primer fent tímids intents amb el peu, per acabar posant-me una (o les dues) potes al damunt de l’espatlla (jo sóc a terra assegut per jugar) volent imposar-se’m. És just abans d’aquest moment, quan l’aparto amb un moviment enèrgic però contingut, per tal de deixar-li clar que “allà mano jo”. Així, en el seu cervell, la jerarquia es manté. Finalment, torna a acostar-se tot manyac reconeixent la derrota.

L’home que xiuxiuejava als gossos

2007-09-19T11:53:00.000+01:00

Aquest és el títol d’un programa de televisió que ens té totalment enganxats i ens està permetent entendre moltes coses sobre la psicologia dels gossos. Aquí, la capçalera del programa s’ha traduït com “el encantador de perros” però trobo que perdre el joc de paraules cinematogràfic és una llàstima.

Diguem que el programa va d’una mena de “supernany” per a gossos. La gent que té gossos amb problemes psicològics avisa l’encantador per que els recondueixi la conducta. Després de veure diversos capítols ens hem adonat de la pauta de l’home (és com amb la “supernanny”, que al final les solucions gairebé sempre són les mateixes):

1er. Lligar la corretja per darrera la mandíbula i de les orelles. Es tracta d’una posició “feble” del gos. Aquest es nota molt més “collat” que no pas amb la corretja pel coll, i creu més.

2on. Passejar, passejar i passejar. El passeig té dos efectes beneficiosos pels gossos: a) aconsegueixes que es cansin. Si estan cansats poden esta més concentrats en allò que vols que aprenguin, ja que han alliberat tota l’energia “acumulada sobrant”. b) Els gossos són animals de grup que segueixen a un líder. Durant el passeig, sobretot quan va lligat (vegeu “a”), s’ha d’aconseguir que el gos vagi al costat o darrera nostra, mai per davant. Si va per davant ell es pensarà que és el líder i per tant creurà menys. Nosaltres, per a la seguretat del gos i la dels altres, i la nostra comoditat, ens hem de comportar sempre com els líders del grup, i per tant, com a tals, el gos ens creurà.

3er. Calma. Sempre hem de demostrar en el gos ja sigui amb la veu (especialment important per en Pirata) o amb el llenguatge corporal, que davant qualsevol situació nosaltres estem segurs i confiats. Si ens deixem endur pels nervis o la por, el gos ho nota i ell també es posarà nerviós o tindrà por, i com el mestre Yoda ens diu: “la por és al camí al Costat Fosc. La por porta a la radia. La radia a l’odi. I l’odi al patiment”. No hem de deixar que el nostra gos tingui por.

4er. Demostrar al gos qui mana. Com en el punt 2on, sempre hem de demostrar que el líder del grup som nosaltres. Si no ens guanyem el seu respecte, no tindrem mai el seu amor. Si ell mana, anirem sempre rere seu amb la corretja tensada. Al final, això pot portar a un desequilibri emocional en el gos.

5è) Però no menys important. Reforç positiu. Els que feu agility, ja sabeu de què va. Quan el gos fa quelcom que aprecieu feu-li saber amb alguna classe de premi, des d’una gormanderia fins a unes manyagues ben afectuoses.

Si bé alguns d’aquests consells poden sonar una mica (molt) “fatxes”, i la veritat és que a mi m’està costant molt dur-los a terme, si que de mica en mica, estem notant un canvi en el comportament d’en Pirata. Fa una mica més de cas quan el crides (molt important per què no l’atropellin), no estira tant la corretja quan va lligat (molt important pel meu braç i per passejar entre la gent sense molestar), etc.

Us ho recomano, si el vostre gos és un “rebel sense causa”, doneu-li una ullada a “l’home que xiuxiuejava als gossos”.

Els altres

2007-09-13T17:30:00.000+01:00

Fa molt que no actualitzem el blog, i això que tenim un munt de coses noves per explicar, excursions, visites a amics, curiositats, etc. però avui ens centrarem únicament en una cosa dels passeig amb el nostre gos: els altres.

Els altres. Aquells amb qui ens topem pel camí i no acompanyen cap gos, aquells que "van sols" encara que vagin en grup. Bé, aquells, els altres, reaccionen de maneres molt diferents quan en l'horitzó -o al girar la cantonada- ens veuen caminar cap a ells amb un gos.

La reacció més habitual és fer-nos una mirada ràpida, després una de més detinguda al gos, per després seguir caminant amb certa indiferència controlada. Per mi, que no sóc gaire social, aquesta reacció és al que em fa sentir més còmode; no hi ha interacció ni positiva ni negativa i tots tan amics.

Després hi ha aquells que veuen un gos i s'hi tiren de cap encara que no el coneguin, ja sigui verbalment o fins i tot -pobre Pirata- físicament. "Oh, m'encanten els gossos! Vaig a tocar el teu sense que ningú m'hagi donat permís!" (passa el mateix amb els bebès humans, diuen) i és llavors quan en Pirata nota una mà inesperada i s'espanta d'allò més, apartant-se bruscament amb el consegüent ensurt per part nostre (i si passa un cotxe a la vora ja ni us explico) i astorament per part de l'entusiasta, que no entén com un gosset pot espantar-se només per fer-li mimos. En aquest moment és quan li hem d'explicar "és que és cec, és que no s'ho esperava, patapim i patapam...", "ai, pobret pobret" i passa que ja t'he vist. Personalment, no se m'acudiria mai anar a tocar un gos desconegut si no sé quin peu calça, digueu-me prudent.

Hi ha una reacció que m'omple de tristor, de llàstima, sí. És la gent que va amb mainada i només veure en Pirata els diuen "cuidado, un gos", que deu ser la mateixa gent que els explica als nens que els gats miolen, els cavalls renillen i els gossos... mosseguen. Així, ens hem trobat amb més d'un nen que només veure el nostre quisso s'arraconen fins tocar la paret (o les faldilles de la mare), amb la mirada plena de pànic.

Quan ens trobem amb el cas, procurem passar ràpid el més lluny del crio, no sigui que a en Pirata se li acudeixi ensumar on no toca i ja tenim drama. Si el coneguessin! De fet nosaltres tenim un amic a qui no li fa cap gràcia trobar-se gossos i amb el nostre no hi té cap problema, al contrari, que a vegades li fa festes. I és que no hi ha res com conèixer allò que tems per veure que, en realitat, no és per tant. Hem trobat pocs adults a qui els facin por els gossos (por de veritat, fòbia) i encaixa amb el perfil de "dona de més de seixanta anys amb marit a la vora", curiós, ho haurem d'estudiar més endavant. No sé ben bé què deu causar aquesta fòbia, però segurament es tracta d'alguna molt mala experiència del passat, així que ofereixo des d'aquí, ara mateix, a qui tingui por als gossos, que passi una tarda amb el nostre Pirata i se li passaran tots els mals, garantit!

Altres reaccions són la de curiositat "quina raça és?", "mascle o femella?", "com es diu?", "quants anys té?"... i quan ja els has contestat les preguntes diuen "ah" i se'n van. Qui els entengui que els compri. També trobem aquells qui es queden mirant amb un somriure i no sabràs mai si riuen perquè recorden aquell gosset que van tenir de joves, si els fa gràcia el comportament del tàndem gos-amo o ves a saber què. Misteri. O els qui es miren el gos amb fàstic, ja sigui perquè en aquell moment el nostre amic duu unes babes llargues fins a terra, o ha llepat un pipí aliè, o qualsevol d'aquestes costums poc higièniques que tenen els animalons, o potser se'l miren amb fàstic perquè, realment, els gossos els fan fàstic i punt. Ves, que hi ha gent per tot.

Segur que me'n deixo, però el tema canvia quan amb qui et trobes és propietari (i es veu acompanyat en aquell moment) d'un gos. Però d'això, ja en parlarem un altre dia. Siau!

Bèstia grossa

2007-08-29T10:35:00.000+01:00

Ara ja fa un parell de caps de setmana (carai, sí que hem baixat el ritme de publicació) varem assistir, com no podia ser d’altra manera, a un concurs de pastors de brie que va tenir lloc a la Pineda de Sant Gregori.

Allà s’hi van aplegar els millors exemplars d’aquesta raça a nivell internacional (hi havia molta gent de França -la raça és francesa- però també n’hi varem detectar d’altres llocs com Alemanya o de Barcelona mateix.

Per què ens fem una idea -ja sé que els més puristes se’m tiraran al damunt-, el pastor de brie és com si fos un gos d’atura, però de mida gegant. Per qüestions d'estètica es veu que els tallen les orelles de tal manera que queden de forma triangulars i ben dretes. Ara bé, per la forma de córrer, el port i el tipus de pèl, es ben bé que són cosins amb els nostres gossos d’atura.

Tot cofois hi varem portar a en Pirata, però es notava que hi havia un cert “elitisme” entre els participats que no volien que el nostre gos s’hi acostés gaire (de fet normalment la gent no permetia que cap altre gos s’acostés gaire al seu). Probablement no era pas per elitisme, tanmateix, sinó per evitar alguna enganxada entre tots aquells mascles tant espectaculars.

Amb aquestes, mentre observàvem les evolucions dels gossos en la prova de personalitat (bàsicament destinada a comprovar si el gos és capaç de superar els seus instints de fugir d’un petard o d’acostar-se a una femella, etc.) una dona se’ns va atansar, tot preguntant-nos si aquell gos tant bonic que portàvem era un pastor dels Pirineus.

- No, no, tenim entès que és un gos d’atura. – li replicàrem.

- Voleu dir -ens contestà- té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus...

Quan ja la teníem mig convençuda que el nostre gos era efectivament un gos d’atura català, s’afegeix a la conversa un altre noi que ens assegura que estem equivocats, que en Pirata té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus. Malgrat reconèixer que ell no és molt expert, insisteix amb vehemència en el seu argument: que sí aquestes orelles són de pastor de Pirineus, que sí la mida és aquella, que sí ell està a punt d’anar-ne a buscar un a França per fer agility, que sí patatim, que sí patatam...però que ho mirem a internet per si de cas. O sigui, que acabem la conversa sense saber segur de quina raça és en Pirata. De fet, és igual de quina raça sigui, però a mi m’ha quedat el "cuquet" de la curiositat a dins, i per més que m'ho miro a internet no sóc capaç de treure’n l’entrellat, doncs les dues races s’assemblen moltíssim.

Tot i que la conversa ha acabat en taules, encara ens quedem una mica més per allà, deixant que en Pirata rondi la femella (mig husky, mig pastor alemany, molt maca ella) que portava aquell noi. “Com a molt li farà una advertència quan se’n cansi! – ens avisa el noi. Tal dit, tal fet. Després d’aguantar estoicament les repassades olfactives d’en Pirata des del musell fins el cul, la noia es gira d’un revolada i li fot un mossec (fluix), amb tanta mala sort que l’enganxa pel nas. En Pirata fa un petit gemec i, sumís, es retira. Veig que comença a sagnar i m’acomiado ràpidament. Tots tranquils, si arribem a la farmaciola ràpid, li podrem desinfectar (tenint el compte l’historial d’en Pirata més val ser prudents). Quan ens dirigim cap a casa ens trobem amb na Montse que es para a saludar, però que amb la manyaga que li dirigeix al Pirata, sense voler, queda també una mica tacada de sang (Perdona Montse!).

De tornada anem deixant un rastre carmesí. En Pirata no deixa de llepar-se el morro. Finalment arribem a casa. Parem l’hemorràgia i desinfectem la ferida. Tot ha quedat en un no res; com a molt, en una nova anècdota per explicar. Per cert, en Pirata està perfectament.

Alemanya, mon amour

2007-08-17T11:58:00.000+01:00

Aquest estiu ens n'hem anat de vacances una setmaneta a Alemanya i, com som així de valents, hi hem anat amb cotxe tot xino-xano. A en Pirata ja el teníem preparat amb un bon tall de cabells, les seves coses netes i empaquetades, queviures i documentació en regla. Som-hi doncs!

El primer dia a la carretera va ser força agradable, vam anar tranquils aturant-nos cada dues hores aproximadament per estirar les cames/potes, repostar líquids i alleujar la bufeta. En Pirata es va adaptar perfectament tot i l'estorament de la primera parada, ja que sap que quan puja al cotxe és perquè el portem a fer una excursió xula. Suposo que devia quedar força desencantat quan vam fer la primera parada d'un quartet d'hora, devia pensar "ostres, tanta estona per una excursió tan curta?!?!", però a força de repetir l'operació sembla que el gos va acabar acceptant la situació i no posava cap problema per baixar o tornar a pujar al cotxe quan se li deia. De fet, crec que va assumir la situació dient-se a sí mateix "d'acord, ara vivim al cotxe... cap problema!".

La primera nit en ruta va ser en un hotelet alemany on van ser la mar d'amables. Van acceptar el gos sense problemes, cosa que ens va anar preparant per l'actitud alemanya vers als gossos (tan diferent a la que es té a la península).

Segon dia a la carretera. Aquest dia sí que vam patir! Vam enganxar l'operació tornada i tot eren autocaravanes i roulottes, a més vam trobar molts quilòmetres d'obres, pluja a bots-i-barrals... bufff... les parades es van fer més escasses i en Pirata de tant en tant treia el cap com preguntant "què, quan arribem?", però es va seguir portant molt bé.

Per fi arribats a destí, vam disposar el llit i el menjar d'en Pirata en llocs que li recordessin a casa, de fet l'apartament que havíem llogat estava molt ben equipat i era prou acollidor, així que el nostre quisso s'hi va adaptar perfectament. Això sí, durant el primer dia l'únic que volia era que no el deixéssim sol ni per baixar a buscar quelcom al cotxe.

Per sort, vam descobrir que a alemanya els gossos són molt ben acceptats (si són educats) i els deixen pujar gratuïtament als transports públics, sense restriccions ni manies, simplement puges a l'autobús amb el gos i ningú et mira malament. Nosaltres el vam dur en un bus turístic i en Pirata, després de trobar lloc en un espai tan reduït i inquietar-se perquè aquell "edifici" de dues plantes es movia tant, va acabar dormint fet una boleta als nostres peus. L'únic lloc on vam veure que el gos no podia entrar va ser al supermercat, cosa raonable, però a part d'aquí a qualsevol restaurant on vam voler aturar-nos ens van fer lloc sense problemes. Fins i tot en un xiringuito de salsitxes on menjaves al carrer (i de peu) va sortir la mestressa a dir-nos que pel gos hi havia un cossi d'aigua en un raconet, i això que no li havíem ni demanat! Aquests alemanys són una joia.

Vam veure pocs gossos per la ciutat, ep, que n'hi havia, però no en nombre exagerat, diguem que més o menys com els que veuries per una de les nostres ciutats. Majoritàriament els duien deslligats i, veiéssiu què obedients que eren! res de creuar els carrers a ensumar culs aliens, res d'entorpir les mils de bicicletes que corrien per arreu, no, els gossos alemanys són tan respectuosos amb les normes com els seus amos; ara que l'excepció confirma la regla: això ho vam comprovar justament quan vam trobar un cosí llunyà d'en Pirata en un parc de la zona rica. La mestressa, de punta en blanc, va deixar tranquil·lament la tifa del seu gos allà enmig del camí, i tan passota com ella va sortir el seu gos, que no li va fer ni mica de cas quan el va cridar per marxar, que a tot arreu hi ha de tot i Alemanya no és una excepció.

A Alemanya plou. Això és així i s'ha d'acceptar com ho accepten els alemanys, que no deixen de fer res per que estiguin caient gotes del cel. Nosaltres? ben equipats i a fer com ells, visites a parcs, barris i botigues... ja podia caure un bon ruixat que nosaltres fèiem la nostra. En Pirata gràcies a això va seguir estant net tots els dies, clar, tan remullar-se i espolsar-se, poca pols acumulava.

Com hi plou tant, a Alemanya tot és verd, verdíssim. Frondós que dóna gust; en Pirata xalava de tants arbres per ensumar que tenia! Als vespres, això sí, queia rendit al terra de l'apartament, i tot i que ens seguia a cada habitació com fa a casa, se'l veia que hi havia dies que estava rebentat de tant caminar. Com nosaltres, vaja!

La tornada també va ser en dos dies, el primer com la seda de tranquil i el segon un infern anomenat "anem tots a Espanya a prendre el sol". Les àrees de servei en plena ebullició, no es trobava lloc ni per seure a terra, tothom acalorat, fart de fer cua... quin horror! Fins i tot a en Pirata se'l veia estressat cada cop que baixava del cotxe. Sortosament al cap d'un munt d'hores vam acabar arribant a casa sense més entrebancs. L'expressió de la cara d'en Pirata quan va baixar del cotxe i va ensumar que érem al garatge de casa va ser impagable. Ensumava i de seguida s'acostava a nosaltres amb una mirada entre incrèdula i alegra "de debò som a casa? deixa que ensumi que no m'ho crec... ostres, ei, de debò som a casa?!?! ostres!". Eren les onze de la nit, a la nevera s'havia fet malbé alguna cosa que empudegava tot el pis i les maletes encara s'havien de desfer, però amb aquella carona d'alegria del nostre quisso qui es podia resistir a anar a donar el vol habitual pels carrers de casa nostra? Un final de viatge encantador, veient com en Pirata repassava tots els punts de "marca" i es posava al dia dels últims esdeveniments canins del poble.

PD. Per cert, en cap moment ningú ens va demanar cap paper del gos ni res semblant, però mai està de més anar preparat per si passa alguna cosa.

La bona vida de les vacances

2007-08-06T15:14:00.000+01:00

Mentre esperem la crònica del viatge, una petita entrada per fer notar la capacitat d’adaptació (o la maca d’aquesta) d’en Pirata a les noves situacions. A causa de les vacances he estat forces dies amb ell, i normalment quan sortia me l’enduia amb mi. Ara, que torno a treballar, ell encara no ho ha notat, i sempre que agafo la bossa per marxar demana també per sortir. Suposo que mica en mica tornarà a adaptar-se al nou horari, i quan ja hagi sortit no ho tornarà a demanar. Si és que ja ho diuen que “a la bona vida un s’hi acostuma ràpid”.

Passaport a en Pirata

2007-07-25T16:56:00.000+01:00

Sí gent, dimarts a la tarda el veterinari li va donar el passaport a en Pirata, va ser una estona interminable i a sobre ens van fer pagar 40€. Però s'havia de fer, no hi havia més remei... ep, però que ningú es pensi que en Pirata ha marxat a l'altre barri, no no no! Que el que té és el passaport caní europeu per poder venir amb nosaltres de vacances!

Anem a pams que potser corro massa. Aquesta setmana que ve ens n'anem de viatge al nord d'Europa, un senyor viatge en cotxe per fruir dels paisatges, les gents i les viandes de tot arreu per allà on passem i després en un apartamentet per estar prou amples i tranquils tots tres.

Nosaltres ho tenim fàcil per fer la maleta, que són molts anys i ens coneixem molt bé les necessitats, però fer-li la maleta al gos ja és un altre cantar. A veure, tal com vam fer l'any passat, repassem per no deixar-nos res:

Cossi d'aigua + tupper xinès (aquells que van tan bé per tot i tanquen hermètic)
Cossi de menjar + tupper xinès (aquells que bla, bla, bla.)

-Els cossis per deixar-los a l'apartament i els tuppers per quan siguem de viatge o excursió-

Sac de pinso + "premis" (que alhora serveixen per "tentempié" a les excursions).
Estoreta pels cossis de menjar + drap "eixugababes" (per sentir-se com a casa i estalviar-nos embrutir massa el terra)
Llitet (per la mateixa raó que l'estoreta, així fem un racó familiar per en Pirata i s'adapta al lloc nou més ràpidament)
Raspall (quan s'és de visita sempre és necessari causar bona impressió)
Joguina (en aquest cas triem els "nusos" que pesen poc i són divertits)
Pastilles calmants (en cas que el viatge en cotxe se li fes molt dur o qualsevol altre situació massa estressant pel gos)
Cartilla del veterinari + passaport (tot al dia, signat i segellat conforme el gos està sa i pot viatjar)
Corretja curta + extensible.
Rotllets de bosses per les caques, que van dins l'os de plàstic que penja de la corretja.
...i si ens fa falta quelcom més ja ho comprarem, que anem a un país civilitzat.

Buffff... no us havia dit que últimament teníem molta feina? Doncs els preparatius no només són la maleta i la carmanyola, no, que hem hagut de dur en Pirata a la pelu per deixar-lo ben net, perfumat i amb un bon tall de cabells per no tenir problemes a l'hora d'entrar als llocs amb ell. La veritat és que li feia falta, que anava molt brut, però a més hem aprofitat per tallar-li una mica les ungles, rapar-li el voltant dels genitals per que no s'hi acumuli la porqueria (ara se li veu el forat del culete a quilòmetres de distància) i el musell amb les barbes molt ben arreglades per no anar degotant aigua ni pinso.

Tot plegat és una despesa, sí, perquè a més de veterinari i perruquer també hem hagut de comprar una reixa protectora pel cotxe, que a part de donar seguretat ens evita problemes amb la policia de qualsevol país. Això sí, en Pirata va com un rajà al maleter del cotxe, i nosaltres anxovats amb maletes i caixes de queviures al seient del darrere!

Ens veiem d'aquí una setmana si tot va bé, amb més material per penjar al bloc. Bones vacances!

Traient la "llenga"

2007-07-24T11:48:00.000+01:00

Feia temps que no anava d'excursió amb en Pirata. Tan ell com ja estàvem "desentrenats". Tanmateix, aprofitant les vacances, vaig carregar-me la motxilla a l'espatlla amb l'equip bàsic -Ulleres llarga-vistes, càmeres de fotos (analògica i digital), cantimplora, barretes energètiques, "taper" del xino per què en Pirata begui i uns "palotes" de carn de xai per premi quan arribem al nostre destí-. L'objectiu era pujar a Rocacorba, que està a prop de casa, i sempre que surto al balcó la veig...és com si em cridés. Així que amb tots els trastos a sobre vam pujar al cotxe i ens vam plantar al peu del camí que hi puja des de Biert (prop de canet d'Adri). A mesura que pujàvem la manca d'entrenament s'anava notant, i la visió del santuari allà dalt sobre penya-segats no ajudava a l'ànim. Tanmateix, la tossuderia era més forta que el cansament. De tant en tant, paràvem per recuperar l'alè. Dit així sembla que la pujada sigui molt forta i llarga, però no ho és pas tant, el què passa que feia molt que no hi anàvem tant fort. En Pirata literalment, i jo figurada, trèiem la llengua tot pujant costa amunt, sobretot l'últim tram on es segueix un estret corriol que zigzaguejava entre avellaners i alzines. A l'ombra sí, però amb molt desnivell. Finalment vàrem arribar al cim. Una pedra arrodonida, com el mascaró d'un vaixell el corona, donant nom a la muntanya. Visitem els voltant del Santuari i contemplem la vista fins al mar (llàstima de la calitja que ens ho emboira tot una mica). Reposem, bevem, mengem una mica per recuperar forces, i quan tornem a tenir alè, fem baixada. Aquest cop decideixo seguir el camí de les antenes, més llarg però més còmode de fer. Estem cansats i la baixada es fa interminable. Aprofitem alguna ombra i la distracció ocasional d'insectes, arbres, vistes, etc., per anar reposant. En Pirata esbufega profusament, es nota que està cansat per què s'avança i reposa sota una ombra esperant que arribi. Tenim ganes d'arribar al cotxe, tot i el cansament començo a caminar amb ganes per escurçar "l'agonia" de la baixada. Finalment l'últim rebolt del camí. Allà baix i tinc el cotxe. En Pirata puja amb esforç al porta-equipatges, s'hi estira, i m'hi deixa totes les babes. Està rebentat, no vol ni veure ni menjar. Arrenco el cotxe i tornem a casa després d'una bona caminada. és clar que ens hem d'entrenar més.

Vòmits matutins

2007-07-10T08:33:00.000+01:00

Feia uns dies que en Pirata, al sortir al passeig matutí, vomitava bilis. Ja li havia passat altres dies, a diferents hores, ocasions molt espaiades en el temps, per això quan vam anar al veterinari li vam comentar però no li va donar més importància. Ara però era invariablement cada matí, i això ja ens preocupava. Al principi vam pensar que es tractava de les porqueries que es menja quan fa neteja del pèl però, a primera hora?

Ahir, buscant informació per internet vaig trobar un cas d'una gosseta que li passava el mateix, en dejú vomitava. En fi, la solució que s'hi aplicava era que se li donés menjar abans de sortir a passeig, ja que el gos si només feia un àpat al matí l'endemà ja tenia una gana que no se l'aguantava (tot i que els gossos tenen el metabolisme preparat per passar dies en dejú, bla, bla, bla...) amb el que la pobre bèstia acabava vomitant l'excés de bilis.

Per provar la teoria aquest matí, abans de sortir a passeig, en Quim ja li ha omplert el plat amb el pinso. En Pirata n'ha menjat una part i, voilà! no ha vomitat, i quan ha tornat de la caminada s'ha acabat tot el menjar ben content. Ara ja ho sabem, hem de procurar no deixar massa hores en dejú al nostre amic per evitar maldecaps.

Canvi de muda

2007-07-04T09:18:00.000+01:00

<- Crec que és molt creatiu pel gos fer-se una perruca a partir del seu pèl mudat.
L’any passat no varem adonar-nos-en per què per aquestes dates en Pirata anava molt esquilat; ja se sap, arribava l’estiu, anava ple de “rastes”...bé llegiu el principi del blog que allà s’explica tot. La qüestió és que enguany hem notat que l’increment de la temperatura ambiental pel canvi d’estació (és a dir, ara que comença a fer calor) provoca a en Pirata una pèrdua de pèl accelerada, com si patís una alopècia galopant. De ben segur que els que teniu gossos amb molt de pèl també ho haureu notat.

Però no perd pas tot el pèl, ans com quan nosaltres ens traiem l’abric quan fa calor, però mantenint la samarreta, ell només deixar anar el pèl més fi, la capa per sota del pèl “normal”, més suau i blana que reté una capa d’aire i li fa de manta. Així, ara ja porta ben bé un mes i mig o dos gratant-se i enduent-se amb les urpes flocs complets d’aquest pèl, que és clar, cauen a terra i hem d’escombrar. Potser una de les coses curioses és que la muda la fa de forma progressiva, de darrera cap a endavant (al menys això ens ha semblat). Va començar gratant-se i buscant manyagues per la part de la cua i les potes del darrera i ara quan li raspallem el clatell o sota la barba s’hi posa bé (mentre que abans no li agradava gaire).

Poc a poc en Pirata va perdent “volum” capil·lar i quan li passem la mà per la gropa fins i tot sembla que tingui el pèl més fi (tot i que manté aquell tacte aspre propi dels gossos d’atura).

Bé, sembla doncs que quan bé l’estiu no només hem de canviar la roba de l’armari, sinó que ens hem cuidar de recollir les “mudes” que en Pirata va deixant enrere i que ja recuperarà quan el fred torni.

Gent del Barri (Episodi 2)

2007-07-02T21:48:00.001+01:00

Possiblement aquesta parella d'espavilats són uns dels millors gossets que xalen pel barri. El negre jovenet amb morro i peus canyella és en "Negrito" i el menut de pèl gris és en "Nervi". En Negrito és jove, nerviós, àgil i despert. És tant espavilat que ara la seva mestressa el porta a fer agility. Segur que se ne'n surt molt bé. En Nervi és vellet, de fet ho és tant que va anar perdent mobilitat fins pràcticament deixar de moure's. Però l'arribada del Negrito no només va aportar alegria a la família sinó que li va fer revifar les ganes de viure a en Nervi, tant que fins i tot de vegades s'apunta també a les sessions d'agility.
Quan aquesta parella es troba amb en Pirata sempre hi ha bon rollo. En Negrito volta al perimetre a la carrera. Arriba, flaira, marxa, torna, ens saluda, tempta en Pirata, salta, marxa, torna...i no té mai prou. Darrera ve en Nervi, esbufegant però decidit, vol ser sempre allà on està l'acció. És un pèl gelós i si en Pirata ronda massa a en Negrito, rondina i s'alça sobre les potes del darrera per deixar ben clar qui mana allà.
Esperem que per molts anys tinguem uns veïns tant divertits!

Per "gratera" premeu 1

2007-06-25T12:14:00.000+01:00

Ho havia vist en dibuixos animats, ho havia vist a "videos de primera", ho havia vist en documentals... però en directe mai. L'innovadora experiència que estem vivint de fa pocs dies és la següent:

Agafeu un gos en època de canviar el pèl, un d'aquells que es grata cada dos per tres per arrencar-se flocs peluts. Estireu-lo a terra i grateu-li amb entusias-me el pit, o el costat de les costelles (dependrà del quisso, el punt "gratera" no és sempre al mateix lloc) i persistiu una estoneta fins que veieu, oh natura curiosa, que una de les potes del darrera es comença a moure convulsa imitant el ritme "grateril". Si us atureu, la pota s'atura, si continueu, la pota grata el no-res, podeu fer-ho tants cops com vulgueu, no falla i a ell li encanta!

El millor moment va ser un dia que va venir a demanar mimos, li vaig demanar que em donés la pota ("txoca Pirata!") i quan me la va haver donat li vaig aguantar la pota mentre li gratava el pit. Què divertit veure que tot i de peu en Pirata es gratava amb la pota del darrera, quedant en precari equilibri només amb dues potes!

Aquest moviment reflex només el deuen tenir els quissos perquè jo me l'he buscat i no hi ha manera, no trobo com fer que la meva cama pedalegi sola. Què curiós, perquè deu ser?

Celest, la gossa boomerang

2007-06-18T17:26:00.000+01:00

Avui en podem fer broma, perquè tot ha acabat bé. Com haureu llegit en el comentari de l'entrada anterior, la Gemma -que no és familiar nostre i tot i així ens llegeix!- ens va demanar ajut per trobar la Celeste, que s'havia perdut.

La Celeste és una gossa de cinc anys que feia temps que buscava una família que l'adoptés. El seu gran problema era una timidesa i una por extremes, un caràcter certament difícil en un animal de companyia. Sortosament, hi va haver l'Àngela de Canet d'Adri que va voler-la a casa, i des de Jaén cap a Canet la gosseta va fer un llarg viatge.

Però, ai l'as! Va ser posar peus en terra catalana que de la por va fugir cames ajudeu-me. Els seus nous amics catalans van buscar-la amb tots els recursos que van poder, van voltar la zona, van mobilitzar tothom qui se'ls va acudir i fins i tot van penjar cartells amb la foto de la desapareguda (un a la cantonada de casa en Pirata, què petit és el món!).

Confesso que la mateixa tarda que vaig saber del tema vaig carregar en Pirata al cotxe i vam anar a fer la volta vespral per Canet, a veure si el nostre gos que és més bo que un tros de pa aconseguia seguir el rastre de la damissel·la en problemes. Pels qui no conegueu la zona he de dir que és un lloc ideal per perdre's, amb boscos, camps, unes gorgues magnífiques i un munt de masies disseminades arreu. El fet és que la recerca no va tenir èxit, només vam aconseguir arreplegar una col·lecció nova de llavors pel pèl d'en Pirata i poca cosa més.

Vam pensar en fer una foto digital al cartell i penjar-lo aquí per si algú ens podia donar un cop de mà, però per sort ja no ha fet cap falta: la Celeste ha tornat, tota soleta, a la casa de la seva nova família. Ves qui ho diria! Només unes hores en aquesta nova terra de la que no coneix res i ja se sap el camí de tornada. O és que ha estat reflexionant i ha arribat a la conclusió de "on estarà millor que a casa d'algú que ha creuat mitja ibèria per donar-li una oportunitat?".

Benvinguda Celeste a Catalunya, ja saps que si necessites res aquí tens una colla que farà el possible per fer-te sentir com a casa. :)

Gent del Barri (capítol 1)

2007-06-15T15:50:00.001+01:00

Amb aquesta entrada encetem una nova sèrie on explicarem amb quins altres gossos del barri conviu en Pirata. Amb uns hi ha bona relació, amb altres és cordial, amb altres simplement es toleren i, com no pot ser d’altra manera, amb altres no es poden ni veure. Tot i que en Pirata és molt bon jan, sempre són els altres gossos qui demostren actituds més o menys agressives cap a ell. Els únics que es deixen dominar[1] per en Pirata és que són encara més “mansos”.

L'esquifit de taques blanques i negres de cua cargolada és en “Xulu” . La veritat és que no sé el seu nom real, però la seva actitud normal és de “xuluputes”. Així petit com és, es passeja sempre sol per tot el poble i quan veu un gos, sigui de la mida que sigui, va a trobar-lo per buscar brega o rondar-lo de forma prepotent i desafiant. Amb en Pirata no és diferent, i malgrat que ell sempre el rep amb un remenar de cua i la típica olorada als genitals, l’altre eriça els pèls de l’espatlla i el ronca. Acte seguit com que el Xulu no arriba a la part posterior d’en Pirata per muntar-lo, es contenta amb recolzar-se amb les potes del davant sobre el seu coll (com es veu a la foto). En Pirata s’acaba afartant de la seva actitud de “gallito”, i se’n va rascant a terra en senyal de neguit o pixant en l’arbre més proper, però sense donar-li mai del tot l’esquena. Com no podia ser menys, el Xulu sempre acaba la trobada pixant sobre les marques d’en Pirata, en l’equivalent caní de “tenir sempre l’ultima paraula”.

[1] La dominació en els gossos es demostra mitjançant la “còpula” simulada entre mascles. Quan un mascle munta a l’altre no és que demostri actituds homosexuals (al contrari d’allò que molta gent es pensa) sinó que és un símptoma de superioritat. Quan dos gossos es troben se’ls ha de deixar que intentin muntar-se entre ells, ja que així s’estableix una jerarquia i deixen de barallarar-se.

En Pirata i el parquet

2007-06-14T16:27:00.000+01:00

<- "Com si no fos prou dolent que en Rex hagi sortir-se'n amb el nou terra de la cuina, com dimonis en Fluffy ha aconseguit una cadena de punxes?"

Per un animal que quan corre utilitza les urpes per arrapar-se al terra i transmetre la seva energia motora per tal de propulsar-se, la interacció entre aquest i una superfície dura i lliscant com el parquet és del tot curiosa i entretinguda.

La reducció de la fricció produïda entre les urpes i el parquet de casa fa que el control motriu d’en Pirata es vegi dràsticament compromès quan aquest supera determinades velocitats. Aquet fet porta a situacions com el “zapateao” amb les potes davanteres en el moment inicial d’acceleració des del repòs, la superació per lliscament de l’objectiu –normalment una porta-, el “derrape” per sobreviració dels quarters del darrera, etc.

Aquesta relació es posa sobretot en pràctica, com diem, quan el Pirata ens persegueix escopetejat amunt i avall del pis o surt disparat cap a la porta quan ha arribat l’hora de fer el vol. Tanmateix, la venjança d’en Pirata no és menor, provocant, amb les seves urpes, ratllades i solcs per les zones més transitades.

Precisament ahir va ser espectacular quan, dirigint-se ell a tota velocitat cap a la sortida, per tal d’arribar-hi ràpidament al crit de “va Pirata ‘nem”, es va trobar que havíem enretirat l’estora de la porta d’entrada, i el fre que aquesta suposa havia deixat d’existir. En aquell moment en Pirata va experimentar en propi cos la primera de Newton*. Per compensar-la i no estavellar-se contra la porta, va reaccionar instintivament abaixant el cul i clavant els espolons del darrera a terra. Va aconseguir frenar a temps però la situació va ser absolutament graciosa.

* Primera llei o llei de la inèrcia: Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme. (També anomenada principi de Galileo.)

Badalls

2007-06-07T17:16:00.000+01:00

Encara no s’ha pogut esbrinar per que badallem. El badall és un acte motor, reflexa i instintiu (ningú ens ensenya a badallar) que indica avorriment, fatiga, fàstic, i que generalment precedeix al son, encara que també es presenta al despertar i ens ajuda a treure'ns de sobre la peresa. Alguns investigadors opinen que el badall és un vestigi evolutiu, el significat original del qual podria haver estat intervenir en la conducta del despertar, en els moments que l'atenció disminuïa sota condicions de perill. El badall no és un gest conscient ni racional, així quan veien que algú altra badalla, sentim un badall o pensem en ell, també ens venen ganes de badallar encara que no vulguem [1].

Però aquest gest involuntari no només passa a nivell intraespecífic (entre individus de la mateixa espècie), ans m’he adonat que de bon matí, mentre m’estic posant les sabates i amanyagant en Pirata alhora, quan ell fa un badall -sí, els gossos també badallen- a mi també m’agafen ganes de fer-ne un. I a l’inrevés, si jo faig un badall al cap d’uns moments ell estira les potes de davant, corba l’esquena, tanca els ulls i treu la llengua tensionant tots els músculs del cos en un badall característic. Uaaaaaahhh!! No teniu ganes de badallar?

[1] Font: Revista Eureka

Purga

2007-06-04T16:47:00.000+01:00

Ah, la primavera, època d'animalons varis i de llavors traïdores. L'any passat, recent adoptat en Pirata, no vam ser conscients del que pot passar amb la llana del gos en conjugació amb la natura perquè el vam pelar ben pelat per treure-li totes les rastes de hippy que duia, però aquest any és un altre cantar.

Cada dia en Pirata surt a voltar pels camps, matí i tarda, i no hi ha volta en que no torni amb tot de llavors enganxades als serrells de les potes i la panxa (fins i tot al musell, perquè l'enterrà allà on pot a tothora). Aquestes llavors malèfiques tenen formes especialment pensades per arrapar-se als pèls i no deixar-se anar si no es té prou paciència.

N'hi ha en forma d'espiga, que s'enreden amb el pèl com una fletxa i per treure-les s'han d'estirar per l'altra costat d'on han entrat. Ni ha de rodonetes com cargolines envoltades de punxes corbes que s'emboliquen de tal manera amb el pèl que a vegades, al treure-les, t'acabes enduent un petit floc de pèls de record. Ni ha de grosses com cacauets amb closca també envoltades de punxes gruixudes: una d'aquestes, un dia, se les va enginyar per encabir-se en el forat dels coixinets de la peülla d'en Pirata i vam haver de fer servir les tisores perquè estirant era impossible arrencar-la.

N'hi ha de més tipus, i cada matí i cada tarda en Pirata en porta una col·lecció sencera. Seria ideal poder-lo pentinar a fons després de cada passeig, però això no acostuma a ser possible, així que aquestes llavors queden liades al cos de l'animal durant força hores. Hores que en Pirata acostuma a dedicar a dormir, fer la ronda, tornar a dormir i... fer-se la toilette.

Cada cop que en Pirata troba una d'aquestes llavors l'estira amb cura amb les dents fins que la desenganxa, per mastegar-la tot seguit com si fos un xiclet. Això no suposaria cap problema si no fos que d'aquesta manera, de tant llepar-se el pèl ara que és època de muda, i de tant endrapar "verdura" acaba purgant-se i vomitant cada quatre dies.

Ara ja hem après que quan en Pirata, sense motiu aparent, se'n va al seu llitet i en comptes d'estirar-s'hi es queda assegut amb el posat ben digne, mirant a l'infinit, és que és a punt de vomitar. Uns quants "wuop, wuop, wuop" discrets i un moviment d'espatlles característic i conegut per tothom que alguna vegada hagi tret la primera papilla, és el ritual precedent a una estesa de babes i pèls, o pinso a mig digerir.

Després de la purga en Pirata es queda tot moix, com sense entendre què li ha passat. Si pot es torna a menjar el que ha tret -si l'enganxo a temps li ho impedeixo, que de menjar i aigua nets en té sempre per reemplaçar el que ha expulsat-, seguidament s'ajau amb mirada trista o s'acosta a un dels dos per a que li doni una sessió extra de mimos.

Com veieu, si no és una cosa és una altra, però entretinguts si que ens té aquest bitxo!

No paris, no paris...

2007-05-24T11:17:00.000+01:00

En Pirata és un d’aquells gossos que quant surt al carrer no el pots simplement portar a un descampat i fer que faci les seves “coses” allà fins que se’n cansi. Ell vol voltar, corre amunt i avall!! Per passejar-lo hom no es pot quedar estàtic, ha de romandre en constant moviment, esclau de la primera llei de Newton.

Sovint quant voltem, m’aturo a observar algun ocell, algun exemplar vegetal interessant, o simplement com unes formigues intenten entaforar una enorme llavor pel forat del formiguer. És llavors quan transcorreguda l’estona que en Pirata necessita per explorar els voltants del punt escollit, ve a buscar-me, impacient per què continuem el recorregut. Primer s’acosta a veure què passa, uns copets a la cama amb el morro són el senyal per fer-se notar, o bé directament ficar el musell en allò que estic observant. Si això no dóna resultat, s’arracona uns metres, no per deixar-me estar, sinó per gratar fortament el terra amb les urpes com imitant a un brau enfurismat. Aquest és el moment indicador que està perdent la paciència “Vaaaa, anem!!”. Si aquesta tàctica no té efecte, fa el gest de marxar sol “si tu no vens, jo me’n vaig”. Però només marxa uns metres, olorant aquí i allà com esperant a que jo reaccioni. Si finalment això tampoc té l’esperada recompensa de continuar el camí, s’ajeu al costat meu amb un esbufec de resignació, tot atent al més lleu moviment que li indiqui que reprenem el nostre camí.

Tu et quedes aquí

2007-05-15T10:57:00.000+01:00

En Pirata té una mena de sisè sentit per saber quan és hora d'anar a passejar i quan és hora de quedar-se a casa. D'una banda ja té uns horaris concrets i unes rutines agafades, per exemple, quan en Quim s'aixeca i es vesteix en Pirata tot i haver estat uns segons abans dormint profundament es desperta, s'estira, i es posa com una moto amunt i avall, ballant un "zapateao" davant la porta del pis per fer que en Quim s'afanyi. Fins i tot és normal que deixi anar algun petit lladruc de nervis. Al vespre, quan toca la segona sortida, segueix el mateix ritual sabent que en quant algú s'acosti a la porta ell també hi ha de ser.

Els caps de setmana ja són un altre cantar. A mig matí la casa segueix en silenci i, quan un dels dos ens llevem i sortim de l'habitació encara amb el pijama posat sí que rebem un bon dia caní -amb espatarramenta panxa enlaire, somiqueig inclòs- però res de nervis ni presses per anar a fer el vol.

Hi ha ocasions, però, en que la rutina canvia i li hem d'explicar que tot i estar-nos preparant per marxar a ell no li toca sortir pas, les paraules màgiques són (mentre li donem uns copets carinyosos al caparró) "no Pirata, tu et quedes aquí, a vigilar la casa". Automàticament el gos deixa de costat els nervis i l'excitació i s'asseu resignat al costat de la porta, observant amb certa tristesa com marxem deixant-lo tot sol.

Quan tornem a casa, estant només a uns metres del pis, ja sentim com s'acosta atent i ensuma per l'escletxa de sota la porta, s'asseu, es torna a posar dret, badalla sonorament i espera que obrim la porta per tirar-se sobre nostre omplint-nos de carícies i demanant alhora tota la atenció del món. És divertit veure, quan un de nosaltres és a casa i l'altre és a punt d'arribar com reacciona en Pirata, corrent passadís avall amb les orelles ben dretes i tot el cos en tensió, parat davant la porta, mirant-se-la com si tingués visió de raigs x i pogués seguir el mecanisme del pany pas per pas. Tot un espectacle.

Lindo Pulgoso

2007-05-03T12:42:00.000+01:00

Arghhhh!! Puces, puces per tot arreu. Ahir vaig tenir la brillant idea d’anar a donar un vol pel bosc de darrera casa amb en Pirata, sense pensar que estem en època de plena explosió “pucil”. Ja havíem tingut aquest any alguna que altra experiència amb les paparres, però res greu que no es pogués controlar; era cosa de detectar-les i treure-les per què malgrat s’aferren com una mala cosa, normalment estan mortes quan les troben (beneïdes pipetes mata-bitxos). Però aquest cop amb les puces ha estat espectacular. Ahir al vespre amanyagant el gos, només fèiem que trobar puces. Potser en varem arribar a trobar una dotzena corrent entre els pèls d’en Pirata, i jo me’n vaig localitzar una a la cama, després que m’hagués picat a la cuixa!. Fins i tot aquest matí n’hem trobat una agonitzant al lavabo (potser afectada pel verí mortal subcutani que porta en Pirata?). Aix! Em pica tot només de pensar-hi!

Amics d'en Pirata!

2007-04-27T15:30:00.000+01:00

Fes-te amic d'en Pirata i indica'ns d'on ets!

Ordres per en Pirata

2007-04-26T17:49:00.000+01:00

Malgrat el caràcter independent d’en Pirata, com tot bon gos d’Atura sempre té un ull posat sobre l’amo (en aquest cas, això de l’ull és més cert que mai). Així quan sortim al carrer o anem d’excursió –si no té un d’aquells dies rebels– en Pirata respon molt bé als xiulets i ordres que li donem. Les ordres les hi hem ensenyat amb paciència, i quan ha cregut li hem donat un premi, normalment algun boci de menjar o una bona manyaga. Les ordres que fem servir més són:

Seu!: Com indica l’ordre, en Pirata recolza la seva part posterior a terra, mentre manté estirades les potes del davant. Si no en té ganes es fa molt el ronso, com si no ens sentís. Si vol alguna cosa, s’asseu automàticament davant de nosaltres com per demanar-ho (normalment menjar, i especialment els iogurts).

Txoca!: Aquesta encara no la domina. Una vegada l’hem fet asseure, ara estem intentant que doni la pota en forma de salutació. Continuem amb la feina...

Quiet!: L’hem hagut d’aplicar per que com que de vegades el passegem sense corretja, sempre sortia del portal escopetejat, travessant el carrer a tot drap. Això comportava un gran perill pel gos. Ara li diem per que es quedi quiet a la vorera i ens esperi abans de creuar. També li diem quan volem que es quedi al nostre costat. El problema és que encara no hem aconseguit que es quedi quiet lluny de nosaltres, ja que sempre que li diem ve fins als nostres peus i llavors és quan s’està quiet, cosa que no és gens útil si el què volem és que es quedi quiet a l’altra costat de carrer, mentre passa un cotxe.

A la manta!: Aquesta l’hem apresa dels amos d’en Dalton. En un raconet té el seu coixí folrat, on juga i dorm si nosaltres hi som a prop. Ara, sempre que li volem donar un gormanderia, l’enviem “a la manta”. Ell, com que sap que l’hi espera un premi, hi va corrents i remenant la cua amb delit. Quan vol alguna cosa, també normalment el iogurt, combina “a la manta!” amb “seu!” ell solet, com dient “veieu que bé que ho faig”.

Cap aquí!: com que no s’hi veu gaire, aquesta és la fórmula que fem servir per guiar-lo. Ell segueix la nostra veu, i canvia el rumb. S’hi ha acostumat molt bé i és una de les ordres que segueix amb més eficàcia. Fins i tot funciona millor que el Vine!

Vine! o Vine cap aquí!: L’utilitzem per indicar-li que s’acosti. Sovint l’utilitzem indistintament amb el "Cap aquí!".

Txist! o No!: Són les dues interjeccions que li indiquen que allò que vol fer no és positiu. Les reconeix molt bé i quan les sent “de seguida” reacciona.

Cuidadu!: Com que el deixem que campi, de vegades es despista amb una olor o va esverat i acaba xocant amb un arbre, un fanal, o la pota d’un banc. Amb aquesta interjecció castissa li indiquem que està a punt de xocar. Pel seu bé, sembla que és una ordre que està aprenent força ràpid, ja que ja comença a abaixar el cap o prendre una postura arronsada, com de rebre un impacte, quan la sent.

Què et dic jo!?!: La fem servir per reforçar una ordre. Així, si en Pirata està punt d’acostar-se a un gos amb una clara actitud amenaçadora (arrupit amb el pèl eriçat) que ell no detecta, li podríem dir: "No! Cap aquí! Què et dic jo!" Amb aquesta fórmula, sense que sigui garantia d’èxit (és més tossut que un marrà) com a mínim s’ho pensarà dos cops i si insistim, potser li evitem un ensurt.

Xiulet: No és una ordre pròpiament dita, però substitueix el "Cap aquí!" o el "Vine!". Es nota que és un gos d’Atura, per què respon molt bé als xiulets.

Busca el mitjó!: Dit per incitar-lo a jugar i per què vagi a buscar la seva joguina de torn.

Ja veieu que tenim un bon ventall d’ordres, moltes encaminades a guiar-lo, i menys a mantenir-lo controlat, doncs és un gos amable, dolç i pacífic.

Bon Sant Jordi

2007-04-23T12:19:00.000+01:00

Mira que n'arribem ser estranys els catalans: celebrem una derrota en el dia de la nostra diada i el dia del nostre Patró ni tant sols és festa. En fi, Molt Bon Sant Jordi a tothom! :D

Nota: Per cert, en Pirata ha olorat i reolorat la rosa i ha fet un intent de marcar-la, però un avís a temps ha fet que no haguéssim de lamentar disgusts ;)

Feliç feliç primer aniversari!!!

2007-04-18T16:19:00.000+01:00

Així és, aquesta passada Setmana Santa ha fet un any de l'adopció del nostre estimat Pirata.

Amb ell hem fet amics, hem visitat llocs, hem passat ensurts i aventures, hem tingut moments tendres i moments salvatges, hem viscut trapelleries i somnis, hem tingut moments nobles, moments tristos, dolços i curiosos, hem descobert nous mons, hem explorat noves emocions, hem experimentat sensacions innovadores i hem gaudit molt més que hem patit.

Certament, tenir en Pirata amb nosaltres ha estat una experiència enriquidora, alliberadora, ens ha fet créixer i estabilitzar-nos. Diuen que qui té mascotes viu més anys, esperem doncs que en Pirata segueixi molts més anys amb nosaltres fent-nos fruir de la vida tant o més com fins ara.

Felicitats a en Pirata, però també a qui ens llegiu, ja que heu viscut aquest any gairebé en directe amb nosaltres i ens heu donat suport i consell, compartint les vostres experiències i opinions, creant -ni que sigui virtualment- una petita família.

Seguirem informant-vos i explicant-vos tot allò que ens passi amb en Pirata. Moltes gràcies a tothom i...

Feliç primer aniversari,
feliç feliç aniversari a tothom!

De cec a murri

2007-04-16T09:44:00.000+01:00

"Y fue así, que después de Dios éste me dio la vida, y siendo ciego me alumbró y adestró en la carrera de vivir. Huelgo de contar a vuestra merced estas niñerías para mostrar cuanta virtud sea saber los hombres subir siendo bajos, y dejarse bajar siendo altos cuánto vicio."

- La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades (Anònim, 1554).

Deixeu que us narri senyories amb aquestes paraules com el nostre protagonista esdevé de cec a murri en una sola nit.

El dia anterior havia transcorregut com cada dia del Senyor, des que el nostre pare Sol es lleva fins que es pon. El poder del Morfeu havia caigut sobre les nostres parpelles i la seva sorra ens guiava pels camins dels somnis mentre en Pirata desvetllat triscava amunt i avall. Amb aquest nas que té, ensumant l’aire, de ben segur ho va descobrir, allà sobre el sofà, jeia l’abric emprat el matí anterior per anar d’excursió, i a l’interior de la seva butxaca havia quedat el més frugal dels aliments: tota una bossa plena de delicioses làmines de carn seca...Així, emparat per la nit, furtívol i rendit a Beelzebub, va buidar la bossa amb delit.

Aquest matí, al llevar-me, he trobat la prova del crim a terra, la bossa de llaminadures restava sobre l’estora oberta i buida, violada per l’instint animal més primari, la fam. Mentre, en Pirata, dissimulava buscant les manyagues matinals refregant el morro a la meva cama...el mal ja estava fet, ja era massa tard per castigar-lo...Va Pirata ‘nem!

Amunt periscopi

2007-04-03T12:23:00.000+01:00

Un altre cop pinso?!?! Ecs?!? Tot i que ho dissimula bé, especialment després del passeig matinal, és evident que a en Pirata no li entusiasma el pinso que li posem per menjar. És normal, crec que a mi tampoc m’agradaria que el menú sempre fos el mateix, per més variades que fossin les porcions. Ara mastego, ara glopejo, mica en mica endrapa cada matí, gairebé mecànicament i sense molt d’esma el menjar del seu vol. Al contrari, estic segur, que si pogués triar només es fotria allò que ens mengem nosaltres. No en va, només veure’ns que remenem a la cuina s’acosta content i alegre a veure si li donem algun bocinet del què sigui per endur-se a l’estómac. Quan ho fem, un trosset de pernil que sobra per massa greixós, una pell de fuet rebutjada, etc. s’ho pren com un gran premi i ho devora amb delit.

A la taula, ja és una altra cosa. Per tal que no emprenyi mentre mengem mai li donem res un cop hi estem asseguts. Però ell, quan hi ha quelcom que considera irresistible, no se’n pot estar, i veus com s'atansa amb el cap aixecat, amb la trufa del morro per sobre la vora de la taula, flairant animosament com per copsar cada molècula d’aroma nutritiu. No s’aixeca sobre les potes, sap que no rebrà res de nosaltres, però amb el seu morro com un periscopi alçat per sobre del mantell, busca amb frisança el seu objectiu impossible.

Sneak attack

2007-03-22T11:48:00.000Z

Pobre Pirata...és clar que la seva condició de mig invident (que no de mig vident) el deixa en una clara posició d’inferioritat envers els gossos agressius (com ja es va demostrar amb en Dalton). Ara fa uns dies, aprofitant que jo estava despistat, un gos d’una masia propera a la zona de passeig (que també és un gos d'atura) va sortir sorpresivament de darrera uns arbusts per atacar a en Pirata que anava, com sempre, al seu aire ensumant el terra.

Aquest cop tenia camp per corre i l'atacant, al veure que jo m’acostava corrent i bramant, va acabar fugint. Nogensmenys en Pirata no ha quedat exempt de ferides de guerra: al “genoll” de la cama dreta hi té una rascada, a la cuixa de la mateixa cama i a l’espatlla esquerra hi té sengles ferides de mossegades. Cap de les ferides són de consideració i sembla que totes van fent el seu curs de curació, tanmateix l’hem portat al veterinari per verificar-ho. Ara cal que controlem la rascada per què no li agafi aquella infecció de la pell que ja va tenir al coll i anem vigilant que les ferides cicatritzin bé. Físicament el gos està bé, però ara quan passa pel costat de la masia veus que s’aparta del lloc de l’atac amb al cap cot.

El Pirata Egipci

2007-03-10T08:44:00.000Z

Si en Pirata en fos realment un, de Pirata, segur que en seria un d'Egipte. Per què ho dic, malgrat saber que els egipcis no són especialment famosos pels seus actes de pirateria i que evidentment el nostre quisso té indubtables arrels catalanes? Doncs per què ens hem adonat que el pèls més foscos que li envolten l'ull s'estenen allargassats fins la galta, formant un efecte cosmètic semblant a l'ull d'Horus, que les dones egípcies tant imitaven amb el maquillatge. Veieu, les fotos i compareu!

La Gola del Ter

2007-03-06T09:34:00.000Z

Fa uns dies varem anar d’excursió a la Gola del Ter. Tal com indica el seu nom, es tracta de la desembocadura del riu Ter al mar. Malgrat ser de Girona i haver visitat gran part de l’Empordà aquest era un lloc que sempre havia volgut veure, i mai havia tingut la oportunitat. Així que varem carregar en Pirata al cotxe, ell més content que un gínjol hi salta cap dins de seguida que li obro la porta del maleter, i ens hi varem plantar. A l’hivern és un lloc tranquil, malgrat que força visitat; passejants, veïns, excursionistes, descanses a les vores del riu o caminen per la platja. El dia era assolellat i l’escalfor del sol es feia notar per sobre la brisa marina que arrissava les onades.

Per mi, els moments més divertits o curiosos d’en Pirata va ser quan va intentar beure de l’aiguabarreig entre el Ter i el Mar, es nota que la va trobar salada, per que després de es primeres llepades a la superfície de l’aigua, ho va deixar estar. Un altra moment va ser quan passejant distret com sempre, ensumant cada gra de sorra, va anar a parar a una zona on la sorra estava completament fluïditzada, formant una mena de sorres movedisses, enfonsant-s'hi de quatre potes. Ell espantat, tanmateix va poder sortir-ne escopetejat amb un parell de potents salts . Finalment, en aproximar-nos a les ones, ell va fer com si allò no anés amb ell i va seguir lluny de l’aigua, es nota que és un gos d’alta muntanya i que el mar no l’entusiasma.

(Nota: Sí, allò que veieu al fons de la fotografia són les Illes Medes.)

Com un nen

2007-03-01T20:52:00.000Z

Cada cop estic més convençuda que en Pirata és com un nen humà. Un exemple clar (a part de necessitar algun copet per fer el rotet després de dinar) és l’episodi que vam patir fa uns dies. En aquella botiga que vaig comprar les tenalles d’ungles (aixxx...) vaig comprar-hi també un “os” per que en Pirata rosegués durant uns dies. Aquests ossos són fets de la pell d’algun rumiant i tenen diverses mides i formes. Vaig escollir un que té, a manera de cap d’os, un parell de nusos que de segur li serien més còmodes per mastegar (i així no quedaria cap pilota òssia arrodonida i impossible de mastegar voltant per sota el sofà).

Quan el gos va entendre de què es tractava va agafar la nova joguina com si fos la única cosa important al món. Talment com fan els nanos davant d’un joc nou, va oblidar la joguina que li havien regalat per Nadal (que en el seu moment havia desplaçat el famós mitjó) i es va dedicar a rosegar i rosegar durant hores. Bé, corregeixo, més que rosegar era estovar amb la saliva i estirar quan la fibra s’havia emblanquinat i ja era només una pasta amorfa. En Pirata, és curiós, però no és un “mastegador”, les coses massa grosses li queden, això, massa grosses; prefereix petits bocins manejables per dur-se a la boca.

I talment com un crio, en Pirata un vespre va decidir que no podia sortir a passejar sense la seva joguina preferida, “és que s’havia posat interessant” podria dir ell ara. Nosaltres, preveient el que passaria, vam intentar fer-lo desistir i que el deixés a casa, però no, el seu preuat os mig rosegat havia d’anar amb ell. Us podeu imaginar el que va passar? Efectivament, després de dur-lo una estona indeterminada devia aturar-se a ensumar alguna cosa i allà va quedar, abandonat, oblidat, perdut, l’os de la seva alegria.

L’endemà, tot i tornar a passar pel mateix camí i buscar-lo activament tant ell com jo, vam veure que algun petaner veí havia estat més llest i l’havia fet desaparèixer. N’haurà après alguna cosa d’aquesta lliçó? Ja ho sentirem a dir, de moment ha recuperat interès per l’os de nusos fet amb fils de colors, i me n’alegro perquè aquet no embruta i a més ens hi deixa jugar!

Atac d'ansietat

2007-02-23T17:38:00.000Z

Fa uns dies vaig anar a una nova i gran botiga dedicada als animals per comprar unes tenalles per ungles canines. Resultava que els esperons d’en Pirata ja havien crescut molt i amenaçaven amb tornar al punt d’origen havent descrit un cercle complert. Com ja no el portem a la perruqueria es fa necessari fer-li la manicura a casa, però sense les eines adequades ens hi podem fer mal, tan nosaltres com ell.

Bé, un cop a casa vaig fer repàs a tots els esperons i ungles d’en Pirata sense cap problema ni molèstia fins, ai, trobar aquella ungla que no saps si és massa llarga o ja està bé així. Per qui no ho sàpiga les ungles dels gossos són com tubs en els que, en el primer centímetre (depèn de la mida del gos, clar) hi ha carn, vasos sanguinis i terminacions nervioses. Degut a la meva inexperiència, i a que l’ungla en qüestió era negre i per tant no es podia intuir on acabava la carn i on era simple ungla, vaig retallar massa i xac! Bup! En Pirata va fer un grinyol i va apartar la pota de seguida, mirant-me amb posat ofès. Al moment vaig veure una gran gota de sang que se li escolava entre els pèls del peu. Esfereïda, pensant en l’estora nova i en l’abast de la ferida del gos vaig agafar-lo d’una revolada i el vaig dur a velocitat insospitada cap al bany on guardem la farmaciola.

Amb l’adrenalina sortint-me per les orelles vaig deixar el gos al terra, li vaig mig fer una clau de judo per estirar-lo i que es quedés quiet i finalment vaig encertar a agafar el cotó fluix i el betadine per desinfectar, netejar i detenir l’hemorràgia. El terra del bany havia quedat com si hagués passat un esbudellador a domicili i jo només estava pendent de la pota del gos.

Un cop controlada la situació vaig deixar anar a en Pirata esperant que s’aixequés i sortís de la cambra, però de seguida vaig notar quelcom estrany: tot i estar tombat de costat, cap de les quatre potes es repenjava a terra sinó que estaven estranyament tremoloses i garratibades com si fos un gos dissecat. Vaig mirar-lo tot sencer i me’n vaig adonar que ja no respirava acceleradament com al principi de dur-lo a curar, i que amb la llengua fora tenia el cap en un bassal de... aigua? No, ho semblava però era saliva d’en Pirata! Llavors la que es va quedar en estat de xoc vaig ser jo. El tocava, l’acariciava i li parlava amb to dolç mentre em queien les llàgrimes d’espant i d’impotència per no saber què era el que li estava passant al gos. L’instint, més que un pensament racional, em va fer agafar-lo tal com estava i portar-lo al seu llitet tou que li tenim preparat al menjador.

Vaig sospirar alleugida quan vaig veure que es recollia fet una boleta i es quedava allà, esgotat, recuperant-se de l’ensurt. Al cap d’una estoneta li vaig acostar el seu cossi d’aigua i va beure amb delit, suposo que per recuperar els líquids perduts durant el tràngol.

Pensant pensant he arribat a la conclusió que el que va patir va ser un atac d’angoixa al veure’s ferit, transportat pels aires fins al “bany del terror”, és a dir, el bany on el dutxem quan li toca, i immobilitzat bruscament per una de les dues persones amb qui més confia. Potser també va detectar lo nerviosa que m’havia posat jo, qui sap, només sé que davant del dubte mai més tornaré a apurar en la tallada, i que mai més li donaré un ensurt tan gros com aquell.

Quan en Pirata estira la pota...

2007-02-16T18:03:00.000Z

...vol dir que li estàs fent pessigolles al punt just de la cuixa. Com en Pirata és un bon gos, afectuós i ens té respecte, quan li fem moltes manyagues acaba per estirar-se panxa enlaire, amb les manetes recollides en posat mantis religiosa, la llengua penjant entre les dents per un costat del musell i posant cara de “fes-me, fes-me”. Si t’atures i no el toques més a vegades es retorça a un costat y a l’altre com un peix fora de l’aigua, fent el posat més entendridor del món. Aquest és el truc per afeblir voluntats més brut que he vist després de les pupil·les dilatades del Gat amb Botes d’Shrek!

Quan som asseguts al sofà s’acosta buscant una mà despistada per endur-se sobre el cap o sobre el llom amb una pirueta estudiada, una bona manera d’aconseguir que li fem cas! Si aconsegueix l’objectiu i li gratem darrere les orelles és capaç de deixar-se caure a terra immediatament amb posat “fesmefesme” amb tota la barra del món. Altres cops es queda assegut i, de cop, com si fos un llibre estret es repenja amb tot el seu pes contra la primera cama que troba, quedant-se embadalit amb les carícies i el cos en angle com un yonkie contra un mur mentre experimenta els efectes de la droga.

Últimament, a més, ha après a tornar-nos les carícies fent-nos lleugeres mossegadetes amb la punteta de les dents, sense fer gaire força i molt ràpid, com si ens busqués puces. Si t’enganxa malament, però, pot fer-te un pessic d’allò més molest en alguna part sensible com la part interior del bíceps, aushh!

El més sorprenent que fa, en ocasions molt especials, és fer un sospir i un gemec gairebé humà quan amb el nus del dit índex li grato l’orella per la part interior (ep, sense entrar-hi que ja sabem que les infeccions d’oïda són a l’ordre del dia!). Altres vegades en comptes d’un gemec el que surt és un rotet dirigit amb tota intenció a la cara del mimador de torn, però com és el nostre nen ens fa gràcia i tot, je.

Però a mi personalment quant més gràcia em fa, ho he de dir, és quan és assegut al teu cantó i t’acosta només el cap de costat i el reposa melangiosament contra la teva cuixa, com volent dir “ai, quina vida aquesta, eh amic?”.

Corre, corre, que t'atrapo

2007-02-05T11:48:00.000Z

Un dels moments que em produeix més felicitat quan passejo en Pirata és quan el veig corre. A priori semblaria un xic temerari que un gos cec (bé, mig cec segons anem descobrint) anés corrents amunt i avall a tota velocitat, i ho és. De fet, no ho fa gairebé mai, per què tot i que és un gos molt valent i agosarat, crec que sempre conserva un punt de prudència. La qüestió és que darrera casa hi ha una plaça enorme que ara estan arreglant i hi ha enretirat tots els obstacles, resultant en una esplanada lliure de qualsevol risc de xoc. És en aquest entorn on puc cridar en Pirata i posar-me a corre. Ell, seguint el soroll de les meves passes, encara el seu ull mig funcional cap a mi i comença a trotar amb una ganyota d’alegria. Tot i això sempre va com una mica “acollonit”, abaixant el cap i encorbant l’espatlla com si esperés la trompada. En el fons, però, es nota que li agrada per que sempre que arribem a l’esplanada es posa a fer bots, a mig trotar i a fer grans voltes per incitar-me a corre. Quina meravella veure’l gaudir!

Un be amb potes rosses

2007-01-22T17:41:00.000Z

Grans problemes requereixen solucions dràstiques, així que farts que en Pirata traginés amunt i avall quilos de sorra, li hem esquilat els serrells de potes i peus. Ara més que un gos d’Atura sembla un xaiet, amb aquelles potetes que aguanten un tou rodó de pèl. Sabem que no és pas la imatge més idíl·lica que hom pot imaginar-se, venint d’una raça tan noble com la d’en Pirata, però segur que ara que diuen que venen les pluges, agraírem enormement l’elecció estètica aplicada.

Llicència per aspirar

2007-01-16T17:29:00.000Z

A l'entrada anterior ja hem dit que aquest Nadal el Tió ens ha “cagat” un magnífic aspirador de no-sé-quants (molts) watts de potència, i amb no-sé-quins braços articulats i accessoris. Aquest electrodomèstic ha passat a formar part de la llista d’eines imprescindibles a la llar des que ens hem traslladat i l’atracció entre en Pirata i la sorra del terra s’ha incrementat exponencialment a la tranquil·litat adquirida.

A partir d’aquí, hem començat a observar que entre en Pirata i l’aspirador ha sorgit una mena de relació amor/odi. Al principi, el soroll provocat per l’aparell l’intimidava, ara sembla que s’hi va acostumant. Tanmateix la paraula seria més aviat que el va tolerant, ja que si bé és clar que no li agrada, al menys permet que t’hi acostis. Per altra banda, i malgrat el soroll, ha descobert que l’aspirador té dos gran utilitats:

Primera. Com que li encanta que el remenin, si li passes l’aspirador per sobre, nota com li xucla els pèls, cosa que li encanta (de fet, si no ho heu provat, feu-ho, és una sensació entre agradable i sobrenatural). Això implica una funció lúdica pel gos, i una d'“higiènica” per nosaltres, ja que d’aquesta manera recollim el pèl desprès sense que passi pel terra. Malgrat tot, hem de vigilar de no acostar-li la boca d’aspiració gaire a prop de la pell, ja que amb la potència que gasta l’aparell, pot arribar a estirar-l’hi, fent-li un mena de pessic que el molesta.

Segona. Mentre per una punta, l’aspirador demostra un afany xuclador inesgotable, per una obertura lateral, expel·la un fort raig d’aire. En Pirata ho ha descobert, i ara ha après a posar-se al costat de l’aparell per fer que el raig l’amanyagui!!!

La veritat és que la relació entre els electrodomèstics de la casa i en Pirata té escenes molt curioses. Desde la seva fixació per les olors del rentaplats, a la nosa del soroll de la televisió. A poc a poc, anirem rebel·lant noves dades entre la convivència de les eines de la llar i el nostre estimat quisso!

Carretades de sorra

2007-01-12T17:58:00.000Z

Això és lo que porta cada dia en Pirata a casa! El duem a fer el vol de bon matí. Ensuma aquí, ensuma allà. Com que la rosada és com és, les potes li queden ben xopes. Cosa que aprofita la sorra per arrapar-se entre els pèls dels sues peus. En arribar a casa, en Pirata reposa, la rosada s’asseca, i al gos li agafa gratera. Amb el pèl sec, la sorra salta empesa per les urpes de’n Pirata, estenent-se maliciosament per tot el parquet. El terra de fusta té moltes avantatges, una d’elles no és la capacitat per dissimular la brutícia. Sort que comencem a dominar els braços articulats y gadgets varis de la nova aspiradora, que va de bòlit xuclant pèls i sorra!!! Si mai voleu omplir un terraplè, regenerar un platja, o fer ciment, nosaltres tenim carretades de sorra per regalar!

Nit de sort

2007-01-04T10:17:00.000Z

Recordeu el comentari de fa un parell d'entrades, on se'ns presentava el cas d'un gosset nascut cec? Doncs aquest és el mail que he rebut avui sobre el tema:

"Gràcies a tos els qui m'heu ajudat a cercar una família per a en NIT. A
partir d'avui té una nova llar, i esperem que serà la definitiva, i a hores
d'ara ja deu ser-hi!!! La seva nova família està a Soses, un poble proper a
Lleida. Compartirà casa amb un altre gos i sis (quasi set) persones que de ben
segur se l'estimaran com es mereix! Gràcies Lidia i família de part d'en NIT!!!
Gràcies també a l'Eva (Pirata) per posar-se en contacte i interessar-se per ell!
(http://pirata-diari.blogspot.com/)
Gràcies a la Camila i a la Raquel per voler-lo adoptar! Si voleu un altre gos
poseu-vos en contacte amb mi de nou i us enviaré fotos dels cadells que tenim!!!

Gràcies a la Natàlia i a l'Anna per haver-lo cuidat fins avui i, sobretot, per
haver-lo salvat de la gossera! En fi, gràcies a tots els que hagueu reenviat el
correu que us vaig enviar, entre tots hem fet una bona feina! Els que encara no
em foteu ni cas, si us plau, el proper correu reenvieu-lo per favor! Si algú de
vosaltres no vol continuar rebent aquest tipus de correus per la meva part
feu-m'ho saber, us prometo que no prendré cap tipus de represàlia... violenta.

Hehehe! Fins la propera!
Esteve"

Felicitats a tots els implicats, a Nit i sobre tot a la familia que l'ha adoptat, segur que els farà ben feliços. :)

Tió, tió, caga turró...

2007-01-03T16:44:00.000Z

D'aquell tant bo...

Primer Nadal amb en Pirata! Com que ha estat un gosset molt bufó i s’ha portat molt bé, el tió li a cagat algunes cosetes del tot útils (gràcies “tieta” Gemma per assessorar-lo tant bé ;)

- Òs de roba: Serveix per que el mossegui i jugui amb ell. A part del component lúdic li va bé per la mandíbula i les dents. No sabíem si el voldria utilitzar ja que la seva joguina preferida és, sens dubte, el mitjó (que malgrat ser utilitzat dia sí, dia també, encara es conserva incòlume, gràcies a la delicadesa amb què el tracta). Però només fregar-li el musell amb els fils que sobresurten dels extrems de “l’òs” s’hi va llençar a atrapar-lo i a estireganyar-lo, posant-se’l entre les dues potetes davanteres. Ara se l’ha fet seu i té el pobre mitjó abandonat en un racó. Definitivament la nova joguina li encanta!

- Rull de bosses: És un dels utensilis per a mascotes més original i pràctic que he vist mai. Es tracta d’una peça de plàstic en forma d’òs d’uns 8-9 cm de longitud. Un dels extrems es pot separar per deixar al descobert la part interior i buida de la peça, on si col·loca un rull de “bosses-recull-caquetes”, que es poden extreure una a una a través d’un forat obert en la paret cilíndrica de l’òs. Porta incorporada una altra peça en forma de clauer per penjar-la a la corretja; així no ens la deixem mai! La veritat és que ens va de perles, especialment quan en els “pipi-cans” del poble s’han acabat les bossetes.

- Galetetes: entre els regals hi havia unes quantes galetetes de diferents colors (gustos?) per a gos. En Pirata no dubte en cruspir-se-les fent gala de la seva delicadesa al mastegar. Primer un bocinet, després un altre. Tot molt a poc a poc per anar assaborint...

Aquestes vacances ens han anat molt bé per estar més temps en el Pirata. És genial tenir-lo a casa! I ara que ja ha rebut els seus regals de Nadal, podem dir que forma totalment part de la família!

Quines aventures?
Quines sorpreses?
Ens esperen aquest nou any?
No pas ara ho sabem...
Però de ben segur
que amb en Pirata
Xalarem!

FELIÇ ANY 2007 A TOTHOM!

Ara brut, ara maduixa.

2006-12-12T13:13:00.000Z

Llegia fa poc que els gossos d’Atura no tenen terme mig respecte a la seva afinitat amb l’aigua: els agrada molt, o l’avorreixen. En Pirata és del segon tipus.

Així, per ell el bany deu ser més aviat quelcom traumàtic, malgrat nosaltres agraïm profundament acariciar el seu pel suau i llustrós un cop acabat el procés:

1. Convenciment. Ara ja ho ha aprés. Quan des del lavabo algú de nosaltres el crida en paraules dolces, ja se’n malfia, recula enrere i no mou ni un dit.

2. Transport. Com que veiem que no hi ha manera de fer-lo entrar pel seu peu al lavabo i molt menys dins la banyera, cal encalçar-lo pel pit i les natges i entaforar-lo directament a la ceràmica higiènica. En Pirata es queda tot dret i estirat, gairebé rígid, esperant rebre amb la màxima dignitat el raig d’aigua.

3. Humitejar. Per tal de poder-lo ensabonar cal primer mullar-lo bé. Aquí és quan comença a tremolar (literalment), no sabem si per la por o per fred (tot i que ara a l’hivern fem servir aigua calenta). Cal vigilar el cap; és la zona més delicada i que ell odia més mullar-se, especialment per evitar que li entri agua a les orelles, i pugui tornar a tenir otitis.

4. Ensabonar. A quatre mans el freguem ben fregat. Les potes, és clar, són lo pitjor, per una banda, ell es resisteix per no perdre l’equilibri rígid que ha adoptat, per l’altra per que té zones virtualment inabastables degut als plecs de la pell, esperons i ungles. La “merda” gairebé surt a raig.

5. Esbandir. Ara toca treure-li tot el sabó de sobre, i és quan es nota la feina feta, ja que l’aigua raja cap a l’embornal de la banyera d’un color marronòs digne dels millors temps del Llobregat.

6. Primer assecat. Anem per parts, el fet que tingui tant de pèl fa que sigui molt dificil assecar-lo. Per sort comptem amb la mare natura que s’ho té molt ben estudiat (vegeu assecats 2on y 4rt). Aquest primer assecat consisteix en el clàssic fregament amb la tovallola, la qual queda ben xopa.

7. Segon assecat. En aquest punt traiem en Pirata de la banyera. Ell respira alleujat i lo primer que fa és aplicar la centrifugació natural amb el moviment característic dels gossos quan s’espolsen. Com a efecte col·lateral, tenim un bany ple de gotetes.

8. Tercer assecat. Acabem de passar-li la tovallola i li apliquem aire calent amb l’assecador. Per més ·”efeminat” que això pugui sembla a alguns es veu que és molt necessari per evitar la proliferació de fongs a la pell.

9. Quart assecat. Secada natural. El pèl dels gossos de tura té una textura y composició que fa que repel·li l’aigua. Amb l’ajuda del raspall, a més, li anem desfilant els nusos per evitar que se li formin bosses d’humitat.

10. Finalment i per donar un toc “chic” li posem una mica de colònia en “spray” de maduixa. Cosa que no li agrada gens i es passa la resta del dia fregant-se per tot arreu per treure’s l’olor!

Ja ho veieu, rentar a en Pirata, no és tasca fàcil que es faci a la lleugera, sort que poc a poc li anem agafant la pràctica. La Vivi és aqüàtica? I l’Orn?

Experimentant

2006-12-06T17:28:00.000Z

Fa uns quants vespres, en un dels meus -cada cop més escassos- passeigs a soles amb en Pirata, va ocórrer un petit incident que em va inspirar un experiment nou.

Ara que vivim en un poble tranquil deixem que en Pirata vagi sense lligar perquè el perill d'atropellament o molèstia a d'altres vianants es fa realment difícil. El fet de que sigui obedient i fidel també facilita la feina si l'has de mantenir quiet mentre passa algun vehicle, això és molt bonic, fins el dia en què apareix un altre gosset a la vorera del davant i en Pirata -portat per l'enyor i la solitud en aquest poble de gossos enclaustrats en els seus quatre pams de jardí, un altre dia en parlarem- decideix creuar feliçment el carrer, passant alegrement de les meves ordres i posant en perill potencial la seva vida. Perquè en aquell moment no passava cap cotxe, però si s'acostuma a no respectar els traçats vials, ell que gairebé no veu res fins que no hi topa de cap, pot veure reduïda molt considerablement la seva esperança de vida.

Com no volem que això passi, i com el fet de rebel·lar-se a les ordres és motiu de càstig, vaig decidir donar-li una lliçó que pogués entendre.

Metres enllà de l'incident, i molt a prop de casa, hi ha un descampat poc il·luminat. El lloc perfecte per l'experiment. M'hi vaig acostar deixant que en Pirata voleiés al meu voltant tot olorant cada detall, vaig aturar-me i allà em vaig quedar sense fer cap soroll ni moviment. En Pirata al principi estava molt emocionat deixant la seva petja a cada racó, tan va badar que finalment i tal com jo esperava, va oblidar on era jo. Està acostumat a trobar-nos pel sò i/o pel moviment, però en aquells moments res d'això hi havia. Estava sol.

Al principi no va semblar que se'n sentís, va seguir ensumant i donant voltes pel descampat, fent de tant en tant una llambregada en direcció a casa. Al cap d'un moment, ensumar ja no era tan important, el que buscava amb les orelles ben amunt era qualsevol senyal auditiu. Res. Les llambregades cap a casa cada cop eren més insistents mentre recorria un i altre cop el descampat, cada cop més a poc a poc, cada cop amb el cap més amunt atent a qualsevol senyal que el permetés trobar l'amo. Unes passes cap a casa, unes passes de tornada a allà on ens haviem "separat". En aquells moments vaig témer que arrenqués a córrer cap a casa, però no, quan va haver-se assegurat que era sol va fer una cosa que, sincerament, em va estovar com mantega: com un bon jan, com tants cops li hem ordenat que faci quan vol quelcom, en Pirata va decidir seure, ben digne, cul a terra esquena erecta, barbeta amunt com un soldat, immobil i alerta, mirant direcció a la llar. "Quin gran gos!" vaig pensar.

Una estona després, quan jo era a punt d'acabar l'experiment un cop vista la dignitat del nostre quisso, l'actitud d'ell va tornar a cambiar. D'un salt va trencar la seva immobilitat i es va posar a ensumar com un boig, a seguir el rastre invisible com si fos un gos policia o un cercador de tòfones. Em buscava. Va acostar-se diversos cops, fins i tot va topar amb mi en un instant però, curiosament, no es va adonar que era jo! Va seguir buscant pel descampat fins que el seu frenesí fou tal que respirava amb dificultat. Llavors va ser quan ja no vaig poder més i el vaig cridar amorosament per a que vingués al meu costat. En sentir la meva veu les orelles se li van disparar, tota la seva atenció va recaure en el punt on jo era i va córrer a trobar-me amb un gemec ofegat. Em va saludar com si fes anys que no em veia, abraçades i carícies en un descampat gelat. La tornada a casa va ser feliç, va respondre a totes les meves indicacions i no es va allunyar més que unes passes fins que vam ser al cau.

Haurà après quelcom d'aquesta experiència? Jo sí, ara sé que en Pirata se sent part d'una llar, d'una família, i que si mai li faltem patirà com patiriem qualsevol de nosaltres. Sé que ens necessita, no només pel menjar i l'escalfor, sinó per l'amor que ens intercanviem. Penso en quan el vam adoptar, en l'estat de por i desorientació en què es trobava els primers dies i ara sé que aquest és l'estat que segueix a la desesperació de veure't sol. Per tant, si voleu adoptar un gos i no teniu clar si funcionarà o no, ja ho sabeu, els experiments a casa, i amb gasosa.

Preciossssitat...és nostre, només nostre...Gollum!

2006-12-01T16:18:00.000Z

Ho havíem llegit en un llibre per gossos, que les nostres mascotes eren incapaces de resistir-se a una bona ròtula de vedella. Com que havíem acabat de menjar escudella, varem voler fer la prova. Efectivament, aquell ós rodó, dur i envoltat de cartílags llefiscosos va portar de corcoll en Pirata que, com si fos el llop dels tres poquets, va llepar i llepar, mossegar i mossegar, rosegar i rosegar, fins a quedar extasiat! Fins i tot vaig provar de treure-li per què estava emmerdant tot el terra, i per primera vegada, com si d’en Gollum es tractés, em va roncar amb mala llet per evitar que li tragués. Cosa que només va servir per que el renyéssim i per que igualment perdés el seu tresor. Vegeu a la foto, com el protegeix mentre el rosega.

Ara ja ho sabem, si no volem que el Pirata es corrompi i es deixi endur pel costat fosc caní, no ha de veure ròtules de vedella.

PD: Per cert, diuen que van molt bé per treure’ls el carrall de les dents.

"Oju, peligru!"

2006-11-15T17:27:00.000Z

El nou territori és inhòspit, amb sorpreses a cada pas, obstacles a superar i noves rutines per descobrir. En Pirata feia molt temps que no era tan obedient ni estava tant atent a les nostres ordres i instruccions, sobre tot perquè li va la salut. Ha passat d’anar boig darrere els rastres de les femelles de bon veure a ser una màquina d’obediència ben engranada.

Ara quan passegem ens anem trobant amb fanals, bancs, papereres, arbres, cotxes, pilones... i amb un “cuidado” o un xiulet suau en Pirata s’atura, esquiva i volta automàticament tot allò que sigui davant seu. Els pocs accidents i topades són deguts a una badada nostra o a falta de temps per avisar el quisso. De fet me’n faig creus de lo dur que té el crani, perquè de “gongs”, “plocs” i “thunds” n’hem sentit sovint depenent del material amb què col·lisiona, però de “cracks” procedents d’en Pirata, ni un de sol. Potser algun grinyol -més d’espant que de dolor- sí que ha fet, però les nostres carícies vessades immediatament i paraules d’ànim amb to alegre fan que se li passi qualsevol mal.

És curiós, amb tot, lo ràpidament que ha après a identificar les paraules “ojo” i “cuidado” amb el fet d’evitar possibles perills, i només en aquells moments en que la necessitat de marcar el territori és més forta que la pròpia salut és quan ens fa patir una mica. Sort que en Pirata, com els nens, és de goma.