Els altres

Fa molt que no actualitzem el blog, i això que tenim un munt de coses noves per explicar, excursions, visites a amics, curiositats, etc. però avui ens centrarem únicament en una cosa dels passeig amb el nostre gos: els altres.

Els altres. Aquells amb qui ens topem pel camí i no acompanyen cap gos, aquells que "van sols" encara que vagin en grup. Bé, aquells, els altres, reaccionen de maneres molt diferents quan en l'horitzó -o al girar la cantonada- ens veuen caminar cap a ells amb un gos.

La reacció més habitual és fer-nos una mirada ràpida, després una de més detinguda al gos, per després seguir caminant amb certa indiferència controlada. Per mi, que no sóc gaire social, aquesta reacció és al que em fa sentir més còmode; no hi ha interacció ni positiva ni negativa i tots tan amics.

Després hi ha aquells que veuen un gos i s'hi tiren de cap encara que no el coneguin, ja sigui verbalment o fins i tot -pobre Pirata- físicament. "Oh, m'encanten els gossos! Vaig a tocar el teu sense que ningú m'hagi donat permís!" (passa el mateix amb els bebès humans, diuen) i és llavors quan en Pirata nota una mà inesperada i s'espanta d'allò més, apartant-se bruscament amb el consegüent ensurt per part nostre (i si passa un cotxe a la vora ja ni us explico) i astorament per part de l'entusiasta, que no entén com un gosset pot espantar-se només per fer-li mimos. En aquest moment és quan li hem d'explicar "és que és cec, és que no s'ho esperava, patapim i patapam...", "ai, pobret pobret" i passa que ja t'he vist. Personalment, no se m'acudiria mai anar a tocar un gos desconegut si no sé quin peu calça, digueu-me prudent.

Hi ha una reacció que m'omple de tristor, de llàstima, sí. És la gent que va amb mainada i només veure en Pirata els diuen "cuidado, un gos", que deu ser la mateixa gent que els explica als nens que els gats miolen, els cavalls renillen i els gossos... mosseguen. Així, ens hem trobat amb més d'un nen que només veure el nostre quisso s'arraconen fins tocar la paret (o les faldilles de la mare), amb la mirada plena de pànic.

Quan ens trobem amb el cas, procurem passar ràpid el més lluny del crio, no sigui que a en Pirata se li acudeixi ensumar on no toca i ja tenim drama. Si el coneguessin! De fet nosaltres tenim un amic a qui no li fa cap gràcia trobar-se gossos i amb el nostre no hi té cap problema, al contrari, que a vegades li fa festes. I és que no hi ha res com conèixer allò que tems per veure que, en realitat, no és per tant. Hem trobat pocs adults a qui els facin por els gossos (por de veritat, fòbia) i encaixa amb el perfil de "dona de més de seixanta anys amb marit a la vora", curiós, ho haurem d'estudiar més endavant. No sé ben bé què deu causar aquesta fòbia, però segurament es tracta d'alguna molt mala experiència del passat, així que ofereixo des d'aquí, ara mateix, a qui tingui por als gossos, que passi una tarda amb el nostre Pirata i se li passaran tots els mals, garantit!

Altres reaccions són la de curiositat "quina raça és?", "mascle o femella?", "com es diu?", "quants anys té?"... i quan ja els has contestat les preguntes diuen "ah" i se'n van. Qui els entengui que els compri. També trobem aquells qui es queden mirant amb un somriure i no sabràs mai si riuen perquè recorden aquell gosset que van tenir de joves, si els fa gràcia el comportament del tàndem gos-amo o ves a saber què. Misteri. O els qui es miren el gos amb fàstic, ja sigui perquè en aquell moment el nostre amic duu unes babes llargues fins a terra, o ha llepat un pipí aliè, o qualsevol d'aquestes costums poc higièniques que tenen els animalons, o potser se'l miren amb fàstic perquè, realment, els gossos els fan fàstic i punt. Ves, que hi ha gent per tot.

Segur que me'n deixo, però el tema canvia quan amb qui et trobes és propietari (i es veu acompanyat en aquell moment) d'un gos. Però d'això, ja en parlarem un altre dia. Siau!