El pícnic

Tal com vam proposar-nos el dia de l'adopció d'en Pirata, hem decidit donar-li la possibilitat que conegui món i visqui noves experiències com, per exemple, gaudir d'una excursió a la muntanya ara que fa bo. Per començar de manera suau vam decidir -farà un parell de caps de setmana- dur-lo amb cotxe fins a Fontajau i fer una passejadeta per la llera del Ter (un recorregut la mar de recomanable). Allà va experimentar per primer cop amb nosaltres el fet de beure directament del riu.

Per seguir amb l'entrenament excursionista, però sense donar-li molta canya vam creure que el millor seria organitzar un pícnic en algun racó tranquil i proper. El primer pas, imprescindible, va ser aconseguir que en Pirata estigués calmat al cotxe; un cop més l'ingredient màgic va ser el lubricant ideal per fer pujar el ca a l'automòbil. Una mica més ben organitzats que el primer cop, vam encabir tot el paquetam al seient del darrera per deixar-li el maleter a la seva disposició. Malgrat el reduït espai que quedava vaig tornar a seure darrere per controlar en Pirata, bo i revivint la sensació de quan era petita i marxàvem de càmping amb el cotxe més carregat que el dels magribins que baixen cap a Almeria. En aquesta sortida ens va acompanyar l'Anna, que s'assegué davant evitant-me així la temptació d'anomenar Ambrosio a en Quim i demanar-li uns Ferrero Roché durant el trajecte.

En Pirata es va portar bé tot el camí, suant i esbufegant com una locomotora, però sense fer gaire escarafalls. Curiosament dirigia la seva mirada cap a la lluneta del darrere com si intuís que per allà s'hi veia el paisatge. Encara ara dubtem de si veu alguna cosa, ni que sigui distingir entre la claror i la foscor.

Per fi vam arribar al racó idíl·lic desitjat, a la vora de l'Onyar. En Pirata va saltar del cotxe tan bon punt li vam obrir la porta, va ensumar el paisatge i sense problemes ens va seguir per l'estret corriol que duia a la riba. El dia passà plàcid sense ensurts ni disgustos, ans al contrari, el quisso va fer gal·la d'una bona educació digne d'un diplomàtic deixant-nos dinar tranquils, seguint-nos arreu on anéssim sense separar-se gaire, bevent aigua clara del riu i portant-se d'allò més bé amb la nostra nova acompanyant que, això sí, va haver d'aguantar amb paciència les nostres batalletes de pares primerencs (amb el blog no en tenim prou!).

Més tard, durant un passeig per fer baixar el dinar, vam descobrir que els gossos també agraeixen posar les potes en remull després d'una bona caminadeta. En Pirata té molta potència física, però de resistència va més aviat fluix; la solució és, evidentment, organitzar més sortides -a les que esteu tots convidats ni que sigui virtualment a través d'aquest, el vostre blog caní-.