Per "gratera" premeu 1

Ho havia vist en dibuixos animats, ho havia vist a "videos de primera", ho havia vist en documentals... però en directe mai. L'innovadora experiència que estem vivint de fa pocs dies és la següent:

Agafeu un gos en època de canviar el pèl, un d'aquells que es grata cada dos per tres per arrencar-se flocs peluts. Estireu-lo a terra i grateu-li amb entusias-me el pit, o el costat de les costelles (dependrà del quisso, el punt "gratera" no és sempre al mateix lloc) i persistiu una estoneta fins que veieu, oh natura curiosa, que una de les potes del darrera es comença a moure convulsa imitant el ritme "grateril". Si us atureu, la pota s'atura, si continueu, la pota grata el no-res, podeu fer-ho tants cops com vulgueu, no falla i a ell li encanta!

El millor moment va ser un dia que va venir a demanar mimos, li vaig demanar que em donés la pota ("txoca Pirata!") i quan me la va haver donat li vaig aguantar la pota mentre li gratava el pit. Què divertit veure que tot i de peu en Pirata es gratava amb la pota del darrera, quedant en precari equilibri només amb dues potes!

Aquest moviment reflex només el deuen tenir els quissos perquè jo me l'he buscat i no hi ha manera, no trobo com fer que la meva cama pedalegi sola. Què curiós, perquè deu ser?

Celest, la gossa boomerang

Avui en podem fer broma, perquè tot ha acabat bé. Com haureu llegit en el comentari de l'entrada anterior, la Gemma -que no és familiar nostre i tot i així ens llegeix!- ens va demanar ajut per trobar la Celeste, que s'havia perdut.

La Celeste és una gossa de cinc anys que feia temps que buscava una família que l'adoptés. El seu gran problema era una timidesa i una por extremes, un caràcter certament difícil en un animal de companyia. Sortosament, hi va haver l'Àngela de Canet d'Adri que va voler-la a casa, i des de Jaén cap a Canet la gosseta va fer un llarg viatge.

Però, ai l'as! Va ser posar peus en terra catalana que de la por va fugir cames ajudeu-me. Els seus nous amics catalans van buscar-la amb tots els recursos que van poder, van voltar la zona, van mobilitzar tothom qui se'ls va acudir i fins i tot van penjar cartells amb la foto de la desapareguda (un a la cantonada de casa en Pirata, què petit és el món!).

Confesso que la mateixa tarda que vaig saber del tema vaig carregar en Pirata al cotxe i vam anar a fer la volta vespral per Canet, a veure si el nostre gos que és més bo que un tros de pa aconseguia seguir el rastre de la damissel·la en problemes. Pels qui no conegueu la zona he de dir que és un lloc ideal per perdre's, amb boscos, camps, unes gorgues magnífiques i un munt de masies disseminades arreu. El fet és que la recerca no va tenir èxit, només vam aconseguir arreplegar una col·lecció nova de llavors pel pèl d'en Pirata i poca cosa més.

Vam pensar en fer una foto digital al cartell i penjar-lo aquí per si algú ens podia donar un cop de mà, però per sort ja no ha fet cap falta: la Celeste ha tornat, tota soleta, a la casa de la seva nova família. Ves qui ho diria! Només unes hores en aquesta nova terra de la que no coneix res i ja se sap el camí de tornada. O és que ha estat reflexionant i ha arribat a la conclusió de "on estarà millor que a casa d'algú que ha creuat mitja ibèria per donar-li una oportunitat?".

Benvinguda Celeste a Catalunya, ja saps que si necessites res aquí tens una colla que farà el possible per fer-te sentir com a casa. :)

Gent del Barri (capítol 1)

Amb aquesta entrada encetem una nova sèrie on explicarem amb quins altres gossos del barri conviu en Pirata. Amb uns hi ha bona relació, amb altres és cordial, amb altres simplement es toleren i, com no pot ser d’altra manera, amb altres no es poden ni veure. Tot i que en Pirata és molt bon jan, sempre són els altres gossos qui demostren actituds més o menys agressives cap a ell. Els únics que es deixen dominar[1] per en Pirata és que són encara més “mansos”.

L'esquifit de taques blanques i negres de cua cargolada és en “Xulu” . La veritat és que no sé el seu nom real, però la seva actitud normal és de “xuluputes”. Així petit com és, es passeja sempre sol per tot el poble i quan veu un gos, sigui de la mida que sigui, va a trobar-lo per buscar brega o rondar-lo de forma prepotent i desafiant. Amb en Pirata no és diferent, i malgrat que ell sempre el rep amb un remenar de cua i la típica olorada als genitals, l’altre eriça els pèls de l’espatlla i el ronca. Acte seguit com que el Xulu no arriba a la part posterior d’en Pirata per muntar-lo, es contenta amb recolzar-se amb les potes del davant sobre el seu coll (com es veu a la foto). En Pirata s’acaba afartant de la seva actitud de “gallito”, i se’n va rascant a terra en senyal de neguit o pixant en l’arbre més proper, però sense donar-li mai del tot l’esquena. Com no podia ser menys, el Xulu sempre acaba la trobada pixant sobre les marques d’en Pirata, en l’equivalent caní de “tenir sempre l’ultima paraula”.

[1] La dominació en els gossos es demostra mitjançant la “còpula” simulada entre mascles. Quan un mascle munta a l’altre no és que demostri actituds homosexuals (al contrari d’allò que molta gent es pensa) sinó que és un símptoma de superioritat. Quan dos gossos es troben se’ls ha de deixar que intentin muntar-se entre ells, ja que així s’estableix una jerarquia i deixen de barallarar-se.

En Pirata i el parquet

<- "Com si no fos prou dolent que en Rex hagi sortir-se'n amb el nou terra de la cuina, com dimonis en Fluffy ha aconseguit una cadena de punxes?"

Per un animal que quan corre utilitza les urpes per arrapar-se al terra i transmetre la seva energia motora per tal de propulsar-se, la interacció entre aquest i una superfície dura i lliscant com el parquet és del tot curiosa i entretinguda.

La reducció de la fricció produïda entre les urpes i el parquet de casa fa que el control motriu d’en Pirata es vegi dràsticament compromès quan aquest supera determinades velocitats. Aquet fet porta a situacions com el “zapateao” amb les potes davanteres en el moment inicial d’acceleració des del repòs, la superació per lliscament de l’objectiu –normalment una porta-, el “derrape” per sobreviració dels quarters del darrera, etc.

Aquesta relació es posa sobretot en pràctica, com diem, quan el Pirata ens persegueix escopetejat amunt i avall del pis o surt disparat cap a la porta quan ha arribat l’hora de fer el vol. Tanmateix, la venjança d’en Pirata no és menor, provocant, amb les seves urpes, ratllades i solcs per les zones més transitades.

Precisament ahir va ser espectacular quan, dirigint-se ell a tota velocitat cap a la sortida, per tal d’arribar-hi ràpidament al crit de “va Pirata ‘nem”, es va trobar que havíem enretirat l’estora de la porta d’entrada, i el fre que aquesta suposa havia deixat d’existir. En aquell moment en Pirata va experimentar en propi cos la primera de Newton*. Per compensar-la i no estavellar-se contra la porta, va reaccionar instintivament abaixant el cul i clavant els espolons del darrera a terra. Va aconseguir frenar a temps però la situació va ser absolutament graciosa.

* Primera llei o llei de la inèrcia: Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme. (També anomenada principi de Galileo.)

Badalls

Encara no s’ha pogut esbrinar per que badallem. El badall és un acte motor, reflexa i instintiu (ningú ens ensenya a badallar) que indica avorriment, fatiga, fàstic, i que generalment precedeix al son, encara que també es presenta al despertar i ens ajuda a treure'ns de sobre la peresa. Alguns investigadors opinen que el badall és un vestigi evolutiu, el significat original del qual podria haver estat intervenir en la conducta del despertar, en els moments que l'atenció disminuïa sota condicions de perill. El badall no és un gest conscient ni racional, així quan veien que algú altra badalla, sentim un badall o pensem en ell, també ens venen ganes de badallar encara que no vulguem [1].

Però aquest gest involuntari no només passa a nivell intraespecífic (entre individus de la mateixa espècie), ans m’he adonat que de bon matí, mentre m’estic posant les sabates i amanyagant en Pirata alhora, quan ell fa un badall -sí, els gossos també badallen- a mi també m’agafen ganes de fer-ne un. I a l’inrevés, si jo faig un badall al cap d’uns moments ell estira les potes de davant, corba l’esquena, tanca els ulls i treu la llengua tensionant tots els músculs del cos en un badall característic. Uaaaaaahhh!! No teniu ganes de badallar?

[1] Font: Revista Eureka

Purga

Ah, la primavera, època d'animalons varis i de llavors traïdores. L'any passat, recent adoptat en Pirata, no vam ser conscients del que pot passar amb la llana del gos en conjugació amb la natura perquè el vam pelar ben pelat per treure-li totes les rastes de hippy que duia, però aquest any és un altre cantar.

Cada dia en Pirata surt a voltar pels camps, matí i tarda, i no hi ha volta en que no torni amb tot de llavors enganxades als serrells de les potes i la panxa (fins i tot al musell, perquè l'enterrà allà on pot a tothora). Aquestes llavors malèfiques tenen formes especialment pensades per arrapar-se als pèls i no deixar-se anar si no es té prou paciència.

N'hi ha en forma d'espiga, que s'enreden amb el pèl com una fletxa i per treure-les s'han d'estirar per l'altra costat d'on han entrat. Ni ha de rodonetes com cargolines envoltades de punxes corbes que s'emboliquen de tal manera amb el pèl que a vegades, al treure-les, t'acabes enduent un petit floc de pèls de record. Ni ha de grosses com cacauets amb closca també envoltades de punxes gruixudes: una d'aquestes, un dia, se les va enginyar per encabir-se en el forat dels coixinets de la peülla d'en Pirata i vam haver de fer servir les tisores perquè estirant era impossible arrencar-la.

N'hi ha de més tipus, i cada matí i cada tarda en Pirata en porta una col·lecció sencera. Seria ideal poder-lo pentinar a fons després de cada passeig, però això no acostuma a ser possible, així que aquestes llavors queden liades al cos de l'animal durant força hores. Hores que en Pirata acostuma a dedicar a dormir, fer la ronda, tornar a dormir i... fer-se la toilette.

Cada cop que en Pirata troba una d'aquestes llavors l'estira amb cura amb les dents fins que la desenganxa, per mastegar-la tot seguit com si fos un xiclet. Això no suposaria cap problema si no fos que d'aquesta manera, de tant llepar-se el pèl ara que és època de muda, i de tant endrapar "verdura" acaba purgant-se i vomitant cada quatre dies.

Ara ja hem après que quan en Pirata, sense motiu aparent, se'n va al seu llitet i en comptes d'estirar-s'hi es queda assegut amb el posat ben digne, mirant a l'infinit, és que és a punt de vomitar. Uns quants "wuop, wuop, wuop" discrets i un moviment d'espatlles característic i conegut per tothom que alguna vegada hagi tret la primera papilla, és el ritual precedent a una estesa de babes i pèls, o pinso a mig digerir.

Després de la purga en Pirata es queda tot moix, com sense entendre què li ha passat. Si pot es torna a menjar el que ha tret -si l'enganxo a temps li ho impedeixo, que de menjar i aigua nets en té sempre per reemplaçar el que ha expulsat-, seguidament s'ajau amb mirada trista o s'acosta a un dels dos per a que li doni una sessió extra de mimos.

Com veieu, si no és una cosa és una altra, però entretinguts si que ens té aquest bitxo!