Passejada per les Gavarres

Un dels avantatges de viure a Cassà, tal com passava també a Sant Gregori, és que només sortir de casa tens les Gavarres molt a prop . Tanmateix, feia dies que no anava a fer una bona passejada amb en Pirata i ja en tenia ganes (i suposo que ell també).

Aquest cop ha tocat l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc. Aquesta ermita del terme de Llambilles s'especula que va ser de les primeres de la contrada, amb vagues cites històriques del S. IX i d'altres de confirmades del S. XIV.

Al 1981 va ser restaurada i ara és un lloc ben arranjat per fer passar-hi una estona o fins i tot per fer-hi un dinar de carn a la brasa.

En Pirata, com no, ha xalat durant tot el camí, ensumant ací i allà com un esperitat i marcant a cada racó del camí. Ha begut de la rosada, menjat unes quantes herbes per purgar-se i en una parada per l'observació d'ocells l'he enxampat foten-se uns trossos d'embotit que havia deixat algun caçador!

Ara reposa tranquil, amb les potes una mica més brutes però amb l'ego inflat sabedor de l'amplitud dels seus dominis! (Vegeu-lo a la foto fitant la sortida del Sol des de l'ermita de Sant Cristòfol).

Voltant pel món amb el gos

Per fi és primavera! Els primers insectes de l'any comencen a picar, les flors treuen el cap i el sol ens diu bon dia. Amb aquest canvi de temps tan desitjat, quan les hores s'allarguen i les temperatures són amables, ve de gust fer més activitats i sortir a prendre l'aire. Què millor que fer-ho amb el gos?

Però... sempre hi ha un però. La nostra agenda de primavera s'ha omplert de compromisos que comporten fer viatges de força hores i, fins i tot, pernoctacions. Aquí arriba el problema. Què fem amb el gos? Tenim ganes de passar més temps amb ell, de voltar, visitar, ensumar i conèixer amb el nostre quisso, però a Espanya no a tot arreu el deixen entrar. Ja no parlo d'hotels i pensions, sinó de càmpings econòmics on passar-hi una simple nit. Les recerques amb el Google es fan doncs imperatives, ja no podem improvisar i dormir allà on el cansament ens atrapi; hem de tenir-ho tot més ben planejat.

La sort que tenim és que en Pirata és un gos d'atura, raça no considerada perillosa, cosa que facilita en certa mesura les coses; a més és relativament petit com per acomodar-se en recons on no fa nosa; també procurem dur-lo net i ens esmercem molt amb la seva educació per que no molesti ningú amb comportaments incívics. I a més, com passa amb les persones, quan va net i pentinat té un aspecte encantador que li obre totes les portes.

Però tot això la gent no ho sap quan truques per telèfon amb intenció de reservar. Quan preguntes si pots portar el gos la primera resposta sol ser un "no" categòric, i ja no s'hi pot fer res. En Pirata pot ser el quisso més ben educat del món (o com a mínim més ben educat que molta canalla), pot anar net i estar totalment sa, que tot i així la gent el considerarà brut, pudent, molest i ves a saber quantes coses més. Una llàstima.

Mentre la situació no canviï i ens comencem a assemblar més als nostres veïns europeus, els amos de gossos haurem de seguir buscant-nos la vida per poder viatjar amb el nostre animal. Ànims i recordeu... doneu sempre bon exemple, sou ambaixadors dels drets canins i heu de deixar sempre bona imatge arreu on aneu amb el vostre gos!

Teràpia de parella

Decidits a fer que en Dalton i en Pirata es facin amics, fa un parell de caps de setmana vam tornar a fer una excursió per veure com evolucionava la relació.

A grans trets, això és el que va passar: Un cop arribats a la vall d'Hortmoier, vam fer una aproximació directa, tan directa que en Pirata gairebé se'ns cau per un barranquet per l'efusiva envestida d'en Dalton, i és que no el va veure venir! Tot seguit una escena de "qui és el més mascle" perquè tots dos animals són de tarannà dominant i si un es posava burro, l'altre més. Quan els vam separar -sense haver deixat resolt el tema de qui és el mascle dominant- vam començar el camí i es va veure ben clar que, així com en Dalton es comportava normal, amb la seva energia i curiositats innates, en Pirata es posava en el paper de "germà gran paparra" i seguia l'altre com si el vigilés de ben a prop. Si en Dalton s'acostava a la vora del camí i flairava l'estimball que quedava als seus peus, en Pirata feia exactament el mateix tot enganxant-se-li al darrera, cosa que em va fer patir tant per por a que perdés peu que durant una estona el vam fermar amb la corretja, no oblidem que en Pirata no s'hi veu!

Així vam anar fent força tros, fins que en un moment donat en Pirata va pessigar-li el cul a en Dalton, encara no sabem si per fer-lo avançar, per cridar-li l'atenció o ves a saber què, i ja els tenim enganxats un altre cop amb aquells rugits de fera de la sabana que saben fer tan bé tots dos quan volen fer por. Tornats a lligar, tornats a separar, i així fins tornar als cotxes.

Quan ja anàvem de tornada vam coincidir amb una parella d'estrangers que duien una rèplica d'en Pirata però amb la cua llarga, i el senyor molt amable ens va explicar que tant se val com li'n diguin, si Gos d'Atura o Berger des Pyrénées, que tot és el mateix però en diferent idioma. També ens va explicar que alguns gossets d'aquesta raça neixen directament sense cua, cosa que desconeixíem.

Amb l'ànim caldejat com estava en Pirata va rebre el gos d'aquests senyors amb una gèlida olorada i un petit gruny de "no m'empipis que avui tinc un mal dia", i en Dalton, amb el seu do de gents que té, tot i anar lligat i amb morrió, se les va enginyar per rebolcar una mica pel terra al nouvingut qui, tot i plantar cara uns segons, de seguida va ensenyar la panxa i va donar per tancada la baralla. Penso que si en Pirata acabés algun dia cedint i posant-se panxa enlaire davant en Dalton els dos serien molt més feliços i sabrien qui mana, però tal com està la cosa de moment, no hi ha manera de que cap dels dos cedeixi.

Així va anar, que més que dur un parell de gossos sembla que portem un parell de burros catalans, per lo tossuts que arriben a ser. Com diu l'Omar (l'amo d'en Dalton) "aquests dos tenen problemes de comunicació, no s'entenen". Tan és així que tot fent broma vam arribar a plantejar-nos anar a l'esplanada de davant l'hospital caní i deixar-los fer, sense morrions ni corretges, fins que la jerarquia es decideixi. S'accepten apostes! (és broma, eh, en Pirata no té cap possibilitat però amb lo valent que és, és capaç de deixar-se matar per tal de no cedir un pam, així que no ho provarem no fos cas que li buidessin l'altre ull).

L'estranya parella

Fa un parell de caps de setmana que varem aconseguir que el Dalton i en Pirata compartissin el mateix metre quadrat sense que cap dels dos sortís ferit, i on es va rebel·lar la natura "esquerpa" pròpia dels gossos d'atura.

Tot va començar amb una operació meticulosament planejada: en Dalton arribaria al descampat de davant de casa amb totes les mesures de seguretat implementades (morrió i corretja) mentre en Pirata hi passejava tranquil·lament. Talment com una cimera durant la guerra freda, la idea era que la trobada es realitzes en "camp neutral".

En Dalton és un gos que està molt ben socialitzat pel què fa a les persones, però des de petit sempre ha estat molt "burro" i els seus amos sempre s'han vist obligats a fer mantenir les distancies d'en Dalton vers els altres gossos, per evitar disgustos. La conseqüència és que ara ell li costa establir relacions "fluides" amb altres quadrúpedes.

Així, en trobar-se per segona vegada, la parella va tornar a protagonitzar un encontre tens: en Dalton aprofitant-se de la seva potència muscular i major pes, ràpidament va muntar en Pirata per dominar-lo, aquest però amb la tossuderia que el caracteritza no val voler arronsar-se ni un pam, i ja els tenim pel tros. Al final els varem separar, i en Pirata per un costat i el Dalton per l'altre. La tensió de l'ambient va relaxar-se quan de sobte van aparèixer tots cofois la troupe de la Montse (Nervi, Negrito i Donald), i un parell d'extres (en Rex i en Tom). Imagineu com estava en Dalton, essent la primera vegada a la vida que estava envoltat de tants gossos.

Finalment la situació es va anar calmant, i per fi varem decidir que la sortida programa podria produir-se: tots cap a Sant Roc!

Poc a poc els dos gossos es varen anar aclimatant a la situació fins a tolerar-se. Hi van haver alguns episodis de "posicionament" per part d'en Dalton, i en Pirata en veure que aquest primer no s'hi podia tornar (portava el morrió posat) va començar a posar-se "gallito", aturant-lo i roncant-lo. El pobre Dalton va acabar aguantant durant 9 km un Pirata pesat que no parava d'emprenyar-lo. La veritat és que no havíem vist mai en Pirata comportar-se de manera tant desafiant.

Tot plegat, no va anar tant malament com ens pensàvem, i vam decidir repetir la trobada.

Excursió a Sant Roc

Seguint amb la campanya de recorre el territori al voltant de Sant Gregori, en Pirata i jo hem pujat a un altre punt culminant de la geografia gironina. Després de Sant Grau i Rocacorba ha tocat el torn de Sant Roc. Es tracta d’una petita ermita situada al final del Pla de Sant Roc, just a la punta d’un espectacular cingle calcari des d’on es divisa tota la plana gironina, les Gavarres i amb un bon dia fins el Montgrí o les Illes Medes sobresortint del Mediterrani, allà lluny a l’Estartit.

L’aproximació es fa amb cotxe des de Sant Martí de Llémena fins al coll de la Barroca. Amb un Pirata aspirant cada molècula d’aire varen començar el trajecte pedestre en un dia fred d’hivern. El camí és més aviat suau amb una pendent constant, sempre cap a l’est. Primer entre camps i pastures, mes tard per mig d’un alzinar. Tinc entès que a l’ermita s’hi fa una mena d’aplec, i per tant, el camí està ben senyalitzat i no és gens perdedor.

Després d’una horeta llarga de camí (em sembla que és més curt però m’agrada anar parant per embadalir-me amb els detalls que em trobo pel camí, com unes orelles d'ós que no sabia que es fessin allà) varen arribar cofois a Sant Roc. En adonar-me de la gran proximitat del temple al buit del cingle, ràpidament vaig lligar a en Pirata a una alzina jove, tot improvisant una corretja amb les mànigues de l’abric i les nanses de la motxilla –despistat de mi, m’havia deixat l’original al cotxe. No volia pas que amb el seu afany exploratori perdés el peu i caigués els més de cent metres que hi havia fins a la base del cingle.

Allà varem trobar-nos amb un ciclista que arribava esbufegant per l’esforç. Varem compartir una agradable conversa sobre senders, geografia catalana i dèries excursionistes, i fins i tot va ser tant amable de fer-nos aquestes fotografies que veieu.

Al cap d’una estona, quan ja havíem reposat prou, i com no es pot fer d’altra manera quan s’ha arribat al capdamunt d’un cim, endegarem el camí de retorn. Però aquest cop ho férem per un altre vial alternatiu que ens va dur fins a unes pastures amb una bassa pel bestiar al peu del Puig d’Helena. Aquesta bassa, curulla d’odonats de diverses espècies, va ser molt ben vinguda per en Pirata, que no va dubtar en ficar-s’hi de quatre potes i beure-hi fins a saciar-se.

Un cop “reposats” de líquids essencials varem acabar la nostre agradable excursió tot tornant a bon ritme, doncs es feia tard.

Mapa de l'itinerari

Bèstia grossa

Ara ja fa un parell de caps de setmana (carai, sí que hem baixat el ritme de publicació) varem assistir, com no podia ser d’altra manera, a un concurs de pastors de brie que va tenir lloc a la Pineda de Sant Gregori.

Allà s’hi van aplegar els millors exemplars d’aquesta raça a nivell internacional (hi havia molta gent de França -la raça és francesa- però també n’hi varem detectar d’altres llocs com Alemanya o de Barcelona mateix.

Per què ens fem una idea -ja sé que els més puristes se’m tiraran al damunt-, el pastor de brie és com si fos un gos d’atura, però de mida gegant. Per qüestions d'estètica es veu que els tallen les orelles de tal manera que queden de forma triangulars i ben dretes. Ara bé, per la forma de córrer, el port i el tipus de pèl, es ben bé que són cosins amb els nostres gossos d’atura.

Tot cofois hi varem portar a en Pirata, però es notava que hi havia un cert “elitisme” entre els participats que no volien que el nostre gos s’hi acostés gaire (de fet normalment la gent no permetia que cap altre gos s’acostés gaire al seu). Probablement no era pas per elitisme, tanmateix, sinó per evitar alguna enganxada entre tots aquells mascles tant espectaculars.

Amb aquestes, mentre observàvem les evolucions dels gossos en la prova de personalitat (bàsicament destinada a comprovar si el gos és capaç de superar els seus instints de fugir d’un petard o d’acostar-se a una femella, etc.) una dona se’ns va atansar, tot preguntant-nos si aquell gos tant bonic que portàvem era un pastor dels Pirineus.

- No, no, tenim entès que és un gos d’atura. – li replicàrem.

- Voleu dir -ens contestà- té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus...

Quan ja la teníem mig convençuda que el nostre gos era efectivament un gos d’atura català, s’afegeix a la conversa un altre noi que ens assegura que estem equivocats, que en Pirata té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus. Malgrat reconèixer que ell no és molt expert, insisteix amb vehemència en el seu argument: que sí aquestes orelles són de pastor de Pirineus, que sí la mida és aquella, que sí ell està a punt d’anar-ne a buscar un a França per fer agility, que sí patatim, que sí patatam...però que ho mirem a internet per si de cas. O sigui, que acabem la conversa sense saber segur de quina raça és en Pirata. De fet, és igual de quina raça sigui, però a mi m’ha quedat el "cuquet" de la curiositat a dins, i per més que m'ho miro a internet no sóc capaç de treure’n l’entrellat, doncs les dues races s’assemblen moltíssim.

Tot i que la conversa ha acabat en taules, encara ens quedem una mica més per allà, deixant que en Pirata rondi la femella (mig husky, mig pastor alemany, molt maca ella) que portava aquell noi. “Com a molt li farà una advertència quan se’n cansi! – ens avisa el noi. Tal dit, tal fet. Després d’aguantar estoicament les repassades olfactives d’en Pirata des del musell fins el cul, la noia es gira d’un revolada i li fot un mossec (fluix), amb tanta mala sort que l’enganxa pel nas. En Pirata fa un petit gemec i, sumís, es retira. Veig que comença a sagnar i m’acomiado ràpidament. Tots tranquils, si arribem a la farmaciola ràpid, li podrem desinfectar (tenint el compte l’historial d’en Pirata més val ser prudents). Quan ens dirigim cap a casa ens trobem amb na Montse que es para a saludar, però que amb la manyaga que li dirigeix al Pirata, sense voler, queda també una mica tacada de sang (Perdona Montse!).

De tornada anem deixant un rastre carmesí. En Pirata no deixa de llepar-se el morro. Finalment arribem a casa. Parem l’hemorràgia i desinfectem la ferida. Tot ha quedat en un no res; com a molt, en una nova anècdota per explicar. Per cert, en Pirata està perfectament.

Alemanya, mon amour

Aquest estiu ens n'hem anat de vacances una setmaneta a Alemanya i, com som així de valents, hi hem anat amb cotxe tot xino-xano. A en Pirata ja el teníem preparat amb un bon tall de cabells, les seves coses netes i empaquetades, queviures i documentació en regla. Som-hi doncs!

El primer dia a la carretera va ser força agradable, vam anar tranquils aturant-nos cada dues hores aproximadament per estirar les cames/potes, repostar líquids i alleujar la bufeta. En Pirata es va adaptar perfectament tot i l'estorament de la primera parada, ja que sap que quan puja al cotxe és perquè el portem a fer una excursió xula. Suposo que devia quedar força desencantat quan vam fer la primera parada d'un quartet d'hora, devia pensar "ostres, tanta estona per una excursió tan curta?!?!", però a força de repetir l'operació sembla que el gos va acabar acceptant la situació i no posava cap problema per baixar o tornar a pujar al cotxe quan se li deia. De fet, crec que va assumir la situació dient-se a sí mateix "d'acord, ara vivim al cotxe... cap problema!".

La primera nit en ruta va ser en un hotelet alemany on van ser la mar d'amables. Van acceptar el gos sense problemes, cosa que ens va anar preparant per l'actitud alemanya vers als gossos (tan diferent a la que es té a la península).

Segon dia a la carretera. Aquest dia sí que vam patir! Vam enganxar l'operació tornada i tot eren autocaravanes i roulottes, a més vam trobar molts quilòmetres d'obres, pluja a bots-i-barrals... bufff... les parades es van fer més escasses i en Pirata de tant en tant treia el cap com preguntant "què, quan arribem?", però es va seguir portant molt bé.

Per fi arribats a destí, vam disposar el llit i el menjar d'en Pirata en llocs que li recordessin a casa, de fet l'apartament que havíem llogat estava molt ben equipat i era prou acollidor, així que el nostre quisso s'hi va adaptar perfectament. Això sí, durant el primer dia l'únic que volia era que no el deixéssim sol ni per baixar a buscar quelcom al cotxe.

Per sort, vam descobrir que a alemanya els gossos són molt ben acceptats (si són educats) i els deixen pujar gratuïtament als transports públics, sense restriccions ni manies, simplement puges a l'autobús amb el gos i ningú et mira malament. Nosaltres el vam dur en un bus turístic i en Pirata, després de trobar lloc en un espai tan reduït i inquietar-se perquè aquell "edifici" de dues plantes es movia tant, va acabar dormint fet una boleta als nostres peus. L'únic lloc on vam veure que el gos no podia entrar va ser al supermercat, cosa raonable, però a part d'aquí a qualsevol restaurant on vam voler aturar-nos ens van fer lloc sense problemes. Fins i tot en un xiringuito de salsitxes on menjaves al carrer (i de peu) va sortir la mestressa a dir-nos que pel gos hi havia un cossi d'aigua en un raconet, i això que no li havíem ni demanat! Aquests alemanys són una joia.

Vam veure pocs gossos per la ciutat, ep, que n'hi havia, però no en nombre exagerat, diguem que més o menys com els que veuries per una de les nostres ciutats. Majoritàriament els duien deslligats i, veiéssiu què obedients que eren! res de creuar els carrers a ensumar culs aliens, res d'entorpir les mils de bicicletes que corrien per arreu, no, els gossos alemanys són tan respectuosos amb les normes com els seus amos; ara que l'excepció confirma la regla: això ho vam comprovar justament quan vam trobar un cosí llunyà d'en Pirata en un parc de la zona rica. La mestressa, de punta en blanc, va deixar tranquil·lament la tifa del seu gos allà enmig del camí, i tan passota com ella va sortir el seu gos, que no li va fer ni mica de cas quan el va cridar per marxar, que a tot arreu hi ha de tot i Alemanya no és una excepció.

A Alemanya plou. Això és així i s'ha d'acceptar com ho accepten els alemanys, que no deixen de fer res per que estiguin caient gotes del cel. Nosaltres? ben equipats i a fer com ells, visites a parcs, barris i botigues... ja podia caure un bon ruixat que nosaltres fèiem la nostra. En Pirata gràcies a això va seguir estant net tots els dies, clar, tan remullar-se i espolsar-se, poca pols acumulava.

Com hi plou tant, a Alemanya tot és verd, verdíssim. Frondós que dóna gust; en Pirata xalava de tants arbres per ensumar que tenia! Als vespres, això sí, queia rendit al terra de l'apartament, i tot i que ens seguia a cada habitació com fa a casa, se'l veia que hi havia dies que estava rebentat de tant caminar. Com nosaltres, vaja!

La tornada també va ser en dos dies, el primer com la seda de tranquil i el segon un infern anomenat "anem tots a Espanya a prendre el sol". Les àrees de servei en plena ebullició, no es trobava lloc ni per seure a terra, tothom acalorat, fart de fer cua... quin horror! Fins i tot a en Pirata se'l veia estressat cada cop que baixava del cotxe. Sortosament al cap d'un munt d'hores vam acabar arribant a casa sense més entrebancs. L'expressió de la cara d'en Pirata quan va baixar del cotxe i va ensumar que érem al garatge de casa va ser impagable. Ensumava i de seguida s'acostava a nosaltres amb una mirada entre incrèdula i alegra "de debò som a casa? deixa que ensumi que no m'ho crec... ostres, ei, de debò som a casa?!?! ostres!". Eren les onze de la nit, a la nevera s'havia fet malbé alguna cosa que empudegava tot el pis i les maletes encara s'havien de desfer, però amb aquella carona d'alegria del nostre quisso qui es podia resistir a anar a donar el vol habitual pels carrers de casa nostra? Un final de viatge encantador, veient com en Pirata repassava tots els punts de "marca" i es posava al dia dels últims esdeveniments canins del poble.

PD. Per cert, en cap moment ningú ens va demanar cap paper del gos ni res semblant, però mai està de més anar preparat per si passa alguna cosa.

Passaport a en Pirata

Sí gent, dimarts a la tarda el veterinari li va donar el passaport a en Pirata, va ser una estona interminable i a sobre ens van fer pagar 40€. Però s'havia de fer, no hi havia més remei... ep, però que ningú es pensi que en Pirata ha marxat a l'altre barri, no no no! Que el que té és el passaport caní europeu per poder venir amb nosaltres de vacances!

Anem a pams que potser corro massa. Aquesta setmana que ve ens n'anem de viatge al nord d'Europa, un senyor viatge en cotxe per fruir dels paisatges, les gents i les viandes de tot arreu per allà on passem i després en un apartamentet per estar prou amples i tranquils tots tres.

Nosaltres ho tenim fàcil per fer la maleta, que són molts anys i ens coneixem molt bé les necessitats, però fer-li la maleta al gos ja és un altre cantar. A veure, tal com vam fer l'any passat, repassem per no deixar-nos res:

• Cossi d'aigua + tupper xinès (aquells que van tan bé per tot i tanquen hermètic)
• Cossi de menjar + tupper xinès (aquells que bla, bla, bla.)

-Els cossis per deixar-los a l'apartament i els tuppers per quan siguem de viatge o excursió-

• Sac de pinso + "premis" (que alhora serveixen per "tentempié" a les excursions).
• Estoreta pels cossis de menjar + drap "eixugababes" (per sentir-se com a casa i estalviar-nos embrutir massa el terra)
• Llitet (per la mateixa raó que l'estoreta, així fem un racó familiar per en Pirata i s'adapta al lloc nou més ràpidament)
• Raspall (quan s'és de visita sempre és necessari causar bona impressió)
• Joguina (en aquest cas triem els "nusos" que pesen poc i són divertits)
• Pastilles calmants (en cas que el viatge en cotxe se li fes molt dur o qualsevol altre situació massa estressant pel gos)
• Cartilla del veterinari + passaport (tot al dia, signat i segellat conforme el gos està sa i pot viatjar)
• Corretja curta + extensible.
• Rotllets de bosses per les caques, que van dins l'os de plàstic que penja de la corretja.
• ...i si ens fa falta quelcom més ja ho comprarem, que anem a un país civilitzat.
  

Buffff... no us havia dit que últimament teníem molta feina? Doncs els preparatius no només són la maleta i la carmanyola, no, que hem hagut de dur en Pirata a la pelu per deixar-lo ben net, perfumat i amb un bon tall de cabells per no tenir problemes a l'hora d'entrar als llocs amb ell. La veritat és que li feia falta, que anava molt brut, però a més hem aprofitat per tallar-li una mica les ungles, rapar-li el voltant dels genitals per que no s'hi acumuli la porqueria (ara se li veu el forat del culete a quilòmetres de distància) i el musell amb les barbes molt ben arreglades per no anar degotant aigua ni pinso.

Tot plegat és una despesa, sí, perquè a més de veterinari i perruquer també hem hagut de comprar una reixa protectora pel cotxe, que a part de donar seguretat ens evita problemes amb la policia de qualsevol país. Això sí, en Pirata va com un rajà al maleter del cotxe, i nosaltres anxovats amb maletes i caixes de queviures al seient del darrere!

Ens veiem d'aquí una setmana si tot va bé, amb més material per penjar al bloc. Bones vacances!

Traient la "llenga"

Feia temps que no anava d'excursió amb en Pirata. Tan ell com ja estàvem "desentrenats". Tanmateix, aprofitant les vacances, vaig carregar-me la motxilla a l'espatlla amb l'equip bàsic -Ulleres llarga-vistes, càmeres de fotos (analògica i digital), cantimplora, barretes energètiques, "taper" del xino per què en Pirata begui i uns "palotes" de carn de xai per premi quan arribem al nostre destí-. L'objectiu era pujar a Rocacorba, que està a prop de casa, i sempre que surto al balcó la veig...és com si em cridés. Així que amb tots els trastos a sobre vam pujar al cotxe i ens vam plantar al peu del camí que hi puja des de Biert (prop de canet d'Adri). A mesura que pujàvem la manca d'entrenament s'anava notant, i la visió del santuari allà dalt sobre penya-segats no ajudava a l'ànim. Tanmateix, la tossuderia era més forta que el cansament. De tant en tant, paràvem per recuperar l'alè. Dit així sembla que la pujada sigui molt forta i llarga, però no ho és pas tant, el què passa que feia molt que no hi anàvem tant fort. En Pirata literalment, i jo figurada, trèiem la llengua tot pujant costa amunt, sobretot l'últim tram on es segueix un estret corriol que zigzaguejava entre avellaners i alzines. A l'ombra sí, però amb molt desnivell. Finalment vàrem arribar al cim. Una pedra arrodonida, com el mascaró d'un vaixell el corona, donant nom a la muntanya. Visitem els voltant del Santuari i contemplem la vista fins al mar (llàstima de la calitja que ens ho emboira tot una mica). Reposem, bevem, mengem una mica per recuperar forces, i quan tornem a tenir alè, fem baixada. Aquest cop decideixo seguir el camí de les antenes, més llarg però més còmode de fer. Estem cansats i la baixada es fa interminable. Aprofitem alguna ombra i la distracció ocasional d'insectes, arbres, vistes, etc., per anar reposant. En Pirata esbufega profusament, es nota que està cansat per què s'avança i reposa sota una ombra esperant que arribi. Tenim ganes d'arribar al cotxe, tot i el cansament començo a caminar amb ganes per escurçar "l'agonia" de la baixada. Finalment l'últim rebolt del camí. Allà baix i tinc el cotxe. En Pirata puja amb esforç al porta-equipatges, s'hi estira, i m'hi deixa totes les babes. Està rebentat, no vol ni veure ni menjar. Arrenco el cotxe i tornem a casa després d'una bona caminada. és clar que ens hem d'entrenar més.

La Gola del Ter

Fa uns dies varem anar d’excursió a la Gola del Ter. Tal com indica el seu nom, es tracta de la desembocadura del riu Ter al mar. Malgrat ser de Girona i haver visitat gran part de l’Empordà aquest era un lloc que sempre havia volgut veure, i mai havia tingut la oportunitat. Així que varem carregar en Pirata al cotxe, ell més content que un gínjol hi salta cap dins de seguida que li obro la porta del maleter, i ens hi varem plantar. A l’hivern és un lloc tranquil, malgrat que força visitat; passejants, veïns, excursionistes, descanses a les vores del riu o caminen per la platja. El dia era assolellat i l’escalfor del sol es feia notar per sobre la brisa marina que arrissava les onades.

Per mi, els moments més divertits o curiosos d’en Pirata va ser quan va intentar beure de l’aiguabarreig entre el Ter i el Mar, es nota que la va trobar salada, per que després de es primeres llepades a la superfície de l’aigua, ho va deixar estar. Un altra moment va ser quan passejant distret com sempre, ensumant cada gra de sorra, va anar a parar a una zona on la sorra estava completament fluïditzada, formant una mena de sorres movedisses, enfonsant-s'hi de quatre potes. Ell espantat, tanmateix va poder sortir-ne escopetejat amb un parell de potents salts . Finalment, en aproximar-nos a les ones, ell va fer com si allò no anés amb ell i va seguir lluny de l’aigua, es nota que és un gos d’alta muntanya i que el mar no l’entusiasma.

(Nota: Sí, allò que veieu al fons de la fotografia són les Illes Medes.)

Potes

Farà ja alguns caps de setmana vam anar de visita a casa d'uns familiars, també orgullosos propietaris d'un gran gos, literalment. Jo ja l'havia vist quan el van adoptar, era un cadellet juganer, mig gos d'atura mig mastí dels Pirineus. El seu nom, Potes, se'l va guanyar gràcies a les enormes extremitats que lluïa, i que predeien el que avui és la realitat: que en Potes és un gegant pelut fidel i alegre. Avui dia aquest gos pesa 45 kg (en fa 3 com en Pirata), té el cap més gros que el d'una persona i, quan s'alça, és tan alt com un jugador de bàsquet. Presumeix de tenir en el seu currículum més de 4 persones enderrocades en l'abraçada de salutació inicial, rècord que de ben segur serà millorat ben aviat.

Després del record d'en Dalton teníem reserves sobre com es portarien en Pirata i el gos de la casa, però a part d'una fal·lera ensumadora i unes ganes tremendes de jugar, en Potes va fer prou bon paper. Quan vam treure una mica de menjar pel nostre gos en Potes es va posar una mica gelós i va haver de rebre el seu piscolabis d'abans de dinar consistent en una galleda de pinso, per anar obrint boca. Exagero, sí, però segons ens van comentar aquest "gosset" fa tres àpats complerts al dia, que si ens posem a comptar segur arriben, de gram en gram, al quilo diari.

En Potes és obedient, borda quan vol quelcom eixordant tothom qui tingui a tres metres a la rodona. És tranquil i de bona pasta, es deixa guiar allà on li diguin però s'ha de tenir força i fondo per aguantar-lo quan estira de la corretja.

Durant la visita en Pirata va estar un bon temps "acollonit" davant una presència tan imponent, però cap al tard, un cop feta la volteta pel poble que ens acollia, va ser ell qui va buscar en Potes per jugar una mica. L'intent va ser únic i breu, ja que en Potes amb un simple copet de malucs va enviar en Pirata a un rec del que ell sol no sabia sortir. En vista de l'èxit, en Pirata va ser prou assenyat com per no provocar més l'efusivitat del mastodont, limitant-se a anar ensumant junts les verdisses del camí.

Un cop comprovat que aquests dos animals es porten bé, de segur anirem a visitar-los més sovint!

Àlbum de fotos

En vista de que el club de fans va en augment i que fa temps que no posem cap imatge d'en Pirata fent de les seves, l'entrada d'avui és en format àlbum amb les fotos comentades de vacances i excursions.

Aquestes dues fotos les hi vam fer mentre dinàvem a un restaurant de Torla. Ens van deixar entrar amb el gos, però per no molestar els altres clients ens van donar una taula al costat de la cuina, i sort en vam tenir perquè era un racó encantador al costat d'una antiga llar de foc. En Pirata de tan tranquil que estava es va a dormir entre la taula, la meva cadira i la llar. La cambrera va flipar quan el va sentir que roncava!

Recordeu que el vostre gos és ambaixador dels altres gossos allà on va. Si el teniu ben educat, net i seguiu unes mínimes normes de comportament i respecte als altres facilitareu que, en properes ocasions, els propietaris de restaurants, hotels, botigues, etc., acceptin de més bon grat deixar entrar un quisso al seu establiment.

Una altra foto d'en Pirata en remull, aquest cop
en un riuet proper a l'hostal d'Osca on ens vam
allotjar. A que se'l veu feliç?

Aquest primer pla el va aconseguir la nostra companya Cristina, amb qui vam anar a fer una acalorada excursió per Olot (dia en que vam conèixer la Vivi)

Instantània d'un dels moments de descans en la llarga excursió al Parc d'Ordesa. Tingueu sempre aigua a l'abast!

La "campinya" aragonesa de què disfrutavem només sortir de l'hostal. En aquests camins vorejats per murs de pedra seca en Pirata corria deslligat ensumant-ho tot. Prop d'aquest punt, hi havia un ramat d'ovelles
que cada dia pasturava pel camp polisportiu del poble. En Pirata les va sentir i olorar, mostrant el seu interès amb el cap ben alt i una pota davantera mig aixecada, llàstima que no s'hi vegi perquè la genètica ja li deia que allò era feina seva!

Els viatges d'en Pirata

En entrades anteriors ja vam explicar algunes sortides, però aprofitant les vacances hem aconseguit fer un intensiu d’exteriors. Potser el primer que cal comentar és l’aversió inicial que sentia en Pirata a l’hora de pujar al cotxe, no li feia gens de gràcia perquè era un espai tancat, però a força d’anar-lo portant a munt i avall ha après que sempre que el fem pujar al cotxe el duem a un lloc nou i interessant. Com sempre s’ho acaba passant bé cada cop és menys reticent al viatge.

Fins fa ben poc la manera de fer-lo entrar al maleter era que en Quim l’agafés a coll-i-be i el diposités amb cura allà on li tocava, però això de deixar de tenir contacte amb el terra no li agradava gens al gos i es retorçava entre els braços per aconseguir escapar-se’n. Ara, que ja ens el coneixem una mica més, hem trobat la manera d’orientar-lo per a que ell solet entri: primer li deixem olorar la part del darrere del cotxe per a que es vagi fent a la idea, després entra en joc la seva odia quan donem copets als punts clau on ha de posar les potes del davant per donar-se impuls, quan es veu preparat, entra en acció el tacte, posant les potes davanteres al graó que prèviament li hem assenyalat i, voilà! amb un saltiró (i una empenteta al cul per ajudar-lo) en Pirata ja és al seu compartiment esperant les nostres manyagues de premi.

Tan bé va aquest sistema que en els últims trajectes ell sol, només notar que obrim el maleter, ja busca la manera de saltar-hi amb més o menys traça. Ja sabeu que al principi, per tal que s’acostumés al vehicle, vàrem començar amb trajectes curts, però ara cada cop els desplaçaments que fem poden ser més llargs. S’ha acostumat doncs al moviment del vehicle i fins i tot es pot adormir en les llargues hores d’autopista!

De vacances a Osca (3era Part)

Tempesta d'Estiu

Era l’últim dia abans de marxar d'Osca. Al matí havíem visitat una vall propera a la d’Ordesa (Valle del Bujaruelo), però l’aproximació d’una tempesta d’estiu ens va fer sortir-ne. Arribàvem a l’alberg més o menys descansats i encara ens quedava tota la tarda. Així que vaig decidir fer un PR que duia de Linàs de Broto (el poblet on teníem l’alberg) fins a Yosa, deixant reposant a l’Eva. La guia posava que el recorregut era d’1 hora i 2/4, així que tenia temps de sobre. Per sentir-me una mica acompanyat vaig endur-me en Pirata. Com sempre, ell va agrair poder sortir i sentir el vent directament al musell. Seguint les indicacions del plànol i de les senyalitzacions, vam enfilar cap al meu destí. Era curiós com en Pirata anava seguint el corriol (que no feia més d’un pam) rere meu, tot inclinant el cap una mica cap a l’esquerra per fixar el seu ull “bo” en la meva figura. Les vistes eren esplèndides, tot i que el camí era molt cansat ja que en un tram hi ha un desnivell de 250 m que es fan amb poc metres. Això va ser el més dur, caminant per un bosc de pi roig amunt i amunt sense mai acabar. La sort era que l’espectacle natural era prodigiós i el cel s’havia tapat una mica, cosa que feia que la temperatura fos agradable, i en Pirata semblava no cansar-se tant com quan camina sota el sol. Quan ens aturàvem a descansar ho fèiem sobre un llit de molsa, envoltats de maduixeres silvestres amb un fruit dolcíssim. La cosa es va complicar en arribar a la carena. Encara quedaven potser ¾ d’hora per arribar al final de l’etapa, quan un mantell de núvols negres i compactes ja cobria el cel. Després de fer un parell de fotografies per l’àlbum naturalístic (s’ho valia) vaig decidir no arriscar-me a ser enxampat per una tempesta en mig de prats alpins, així que molt a contracor vaig decidir retornar pel camí de les maduixeres. Va ser un decisió encertada, per què a mitja baixada els primers llampecs ens sorprenien, i unes gotes esporàdiques feien que em poses el paravents. Les fulles del bosc de moment semblaven donar-me tota la cobertura que havia de menester. Tanmateix, l’esperança d’arribar aixuts a l’alberg es va esvair quan vam rebre els primers impactes de petites pedres de glaç. Veien que la cosa es posava malament vaig buscar aixopluc sota un petit faig que creixia al peu d’un potent pi roig, amb la idea de deixar passar la calamarsa i quedar una mica arrecerats. Amb el meu cos i l’impermeable que havia tingut la precaució de dur, tapava en Pirata, que en notar que començava a ploure fort, va arraulir-se entre els meus genolls com un nadó atemorit.

Semblava que la tempesta no amainava, tot i que els llampecs i la calamarsa ja havien passat de llarg, i ja anava ben xop. Així, que vaig decidir seguir endavant per no agafar fred. En aixecar-me, en Pirata va perdre la seva protecció, i em buscava per evitar mullar-se (es clar que no li agrada la pluja). Nogensmenys, era l’hora de marxar i amb paraules d’ànims vaig aconseguir que no es preocupés de la pluja i seguís endavant. En un moment varem quedar els dos molls fins als ossos. De tant en tant, en petites pauses que feia per evitar algun obstacle, en Pirata aprofitava per espolsar-se l’aigua del pèl amb aquell moviment de sacseig tant característic dels gossos. Segur que m’estava maleint per dins, tot i que no el vaig notar en cap moment cansat o contradit, i va seguir-me estoicament sota la pluja a bon pas (suposo que volia arribar tan ràpid com jo a un lloc sec). Finalment varem arribar a l’alberg completament xops, on l’Eva ja ens esperava somrient i, previsora com sempre, amb unes tovalloles a punt.

Va ser tota una aventura!

De vacances a Osca (2ª part)

Doncs bé, ja érem a terres aragoneses, a punt d'entrar a l'alberg. Resulta que de tan casolà que era l'allotjament vam haver d'anar a buscar el "recepcionista" al bar, no penseu malament, resulta que el mateix home feia d'hoteler, cambrer i el que fes falta. L'habitació era acollidora, de seguida vam trobar un racó per en Pirata i, mirant per la finestra, vam descobrir perquè ens deixaven dur el gos amb nosaltres: els de l'alberg tenien dos gossos d'atura al pati! Vam observar de seguida que un era mascle i l'altra femella, més que res perquè estaven en plena sessió reproductora. Els vam deixar intimitat per dedicar-nos a planejar l'estada, que a Osca hi ha molt per veure.

El matí de l'endemà vam descobrir que no és bona idea deixar el menjar del gos en el seu plat massa hores seguides, si no vols que les formigues aragoneses t'organitzin una bacanal amb rècord d'assistència. Solucionat el problema, esmorzats i amb la bosseta de pícnic que els de l'alberg ens havien preparat, vam posar rumb al Parc Nacional.

Pels qui tingueu gos i hi vulgueu anar en els mesos de juny, juliol i agost, heu de saber que no es pot pujar amb cotxe particular al punt del parc des d'on surten els caminois macos. Hi ha un servei d'autobusos que passen amb molta freqüència des de Torla, però no us hi deixaran pujar el gos, així... què s'ha de fer? Seguint instruccions de l'Amador, l'home orquestra de l'alberg (i guia de muntanya titulat), vam aparcar a les afores de Torla (1.033 m) per, des d'allà, trobar un PR (petit recorregut) que ens acostava per un corriol encantador fins al Puente de los Navarros (1.060 m) on s'agafa el GR -11. Aquest recorregut ens portà fins un prat idíl·lic (1.301 m) solcat per rierols d'aigua fresca i sembrat de flors de tots colors i, tot seguit, fins l'aparcament d'autobusos a dalt el Parc.

En Pirata havia anat seguint-nos tota la estona sense cap dificultat, deixant algunes gotetes per marcar el camí com en Patufet amb les pedretes. Segons les normes del Parc s'han de dur els gossos lligats i, a la zona francesa, no hi poden entrar. Tot i això nosaltres sempre duem en Pirata amarrat per evitar que es faci mal i guiar-lo en els trams més perillosos. En el prat que he comentat abans va disfrutar d'allò més posant les peülles en remull i bevent d'aigües cristal·lines. Se'l veia cansat però feliç.

Ja hi érem, suats i esbufegant només per haver-nos aproximat a peu allà on tothom arriba fresc com una rosa gràcies als busos amb aire condicionat. Un munt de famílies equipades amb bastons de fusta envernissats recent comprats i bambes als peus (bah! aficionats), ens miraven com si fóssim extraterrestres sobre tot perquè en Quim s'havia oblidat el barret i, per pal·liar els efectes del sol, va enrotllar-se una samarreta al cap com un xeic àrab. L'estampa era, si més no, curiosa de veure.

El recorregut en teoria començava allà, amb un munt de cartells explicant la mar de bé les rutes a fer. Hores de caminar per camins amples i ben cuidats, arbres monumentals, el riu saltant alegrement al nostre costat... preciós. En Pirata aprofitava totes les ombres que anava trobant i sempre que l'aigua era a prop li fèiem acostar per que es refresqués. Sota un pont, a la fresca, vam dinar allò que ens havien preparat com a pícnic. En Pirata, com l'havíem anat alimentant amb trossets de barreta de pícnic per gossos no va fer gaire cas del seu menjar i va preferir tornar a posar-se en remull una estoneta.

Una mica més recuperats vam seguir l'excursió fins als salts d'aigua de les Gradas de Soaso (1.778 m), lloc on vam decidir plegar veles i tornar per on havíem vingut, que portàvem quatre hores caminant i el cotxe ara ens quedava 700 metres més avall i 8 km enllà. Dit i fet, cap aball que fa baixada arrossegant les nostres ànimes en pena sota el sol inclement, en Pirata panteixava content cercant la ruta més ombrívola possible i tothom amb qui ens creuàvem semblava més saludable que nosaltres, però el lloc era maco i el sacrifici s'ho valia.

Un cop tornats a l'aparcament del parc vam decidir, oh gent agosarada, tornar per la carretera en comptes de pel GR, ja que el paviment era menys carregós pels nostres adolorits peus. No sé si vam fer bé o malament, la veritat és que jo em sentia com una participant més de "La larga marcha" de Stephen King i en Pirata, després d'uns quants quilòmetres de trepitjar asfalt calent,
de trobar-se camí recent asfaltat i untar-se les potes de quitrà, d'haver-se d'aturar cada deu minuts per deixar passar un sorollós autobús de baixada o pujada, de gairebé no trobar cap ombra i de només poder beure en uns petits salts d'aigua... era un gos, com a mínim, menys feliç que feia unes hores.

Tan dura va ser la baixada que en un revolt on hi havia una roca una mica més alta que les demés i oferia un metre quadrat d'ombra en Pirata es va asseure i ja no es va voler moure més. Entenent-lo perfectament ens vam solidaritzar i, com vam poder, ens vam arrupir en aquells pams a recer del sol com bandits de l'oest. Gairebé faltava que sonessin trets de revòlver fent saltar estelles de la roca, tan erma i trista era l'estampa. Una bona estona després vam veure que la única sortida era seguir caminant... sol, asfalt, set, autobusos amb turistes curiosos enganxats a les finestres mirant-nos des de les alçades... quilòmetres, maduixes salvatges de la mida d'un pèsol, una cova amagada i poc visitada, calor... assolit el tram més llarg ja érem de nou al Puente de los Navarros, més carretera, Torla sempre més lluny del que semblava, calor... finalment, el cotxe en la distancia. Treure's les botes, ventilar el cotxe, deixar que el gos ens maleís els ossos ajagut al primer lloc que va trobar... què bonic és el Parc Natural d'Ordesa, no hi aneu amb gos en temporada alta a menys que sigueu professionals o massoques.

I això només va ser el primer dia. Demà us explicarem les conseqüències de tal caminada i de com vam passar la resta de vacances.

De vacances a Osca (1ª part)

Per fugir de la calor infernal aquestes vacances vam decidir visitar el Pirineu aragonès, concretament el Parc Nacional d'Ordesa, que a més de ser un paratge preciós ideal pels excursionistes de mena com en Quim, disfruta d'un clima d'allò més refrescant ideal per gent calorosa com jo. Buscant per Internet, vam tenir la sort de trobar un alberg on allotjar-nos amb en Pirata sense que ens posessin cap pega ni preu especial: El Último Bucardo.

Cap allà ens vam dirigir un diumenge assolellat, amb les motxilles carregades i el gos acomodat al seu compartiment. Havíem demanat al veterinari unes pastilles contra el mareig per si en Pirata ho passava malament en el llarg viatge que ens esperava, però el metge ens va proporcionar unes pastilles diferents, uns calmants. Es veu que són mà de sant quan es tracta de tenir l'animal tranquil en dies com Sant Joan, quan el Barça guanya la Champions o s'ha de fer un viatge especialment estressant per l'animal. Ens en va donar 4: dues per l'anada i dues per la tornada (al pesar uns 15 kg dues pastilletes feien el fet). Tot i això ens ho vam pensar i finalment vam decidir no medicar-lo i veure què passava.

Dit i fet, un viatge de sis horetes més o menys amb parada per dinar a Monzón (concretament a la terrassa del Restaurant/Pizzeria/Fleca Acapulco), moment que vam aprofitar per fer baixar el quisso del cotxe i deixar-lo fer una volteta. No semblava estar passant-ho especialment malament i vam continuar fins a l'alberg, fent una parada turística a Fiscal per visitar el Batán de Lacort. En Pirata va aguantar com un campió sense queixar-se ni una mica i quan va tenir l'oportunitat de baixar del cotxe va fer com sempre, ensumar-ho tot i deixar la seva targeta de visita. Un èxit més en l'experiència d'adoptar un gos tan maco com el nostre :D.

Quines sorpreses ens trobarem en aquest alberg tan acollidor? Quines aventures viurà en Pirata en aquest entorn desconegut? Demà desvetllarem aquestes incògnites i de segur se'n plantejaran d'altres, seguiu atents a les vostres pantalles!

Around the world

L’Estiu ja és aquí, i el rumor de les vacances ja comença a sonar en totes les orelles. Aquest any per nosaltres serà especial, per què amb la nova incorporació a la família, protagonista d’aquest blog, ara més que mai hem de planificar-ho tot molt bé. Totes les destinacions han de ser aptes per gossos, ja que en Pirata no el podem deixar ni un dia sense companyia, aliment, o aigua.

De moment descartem l’opció de deixar-lo en alguna mena de guarderia, ja que és precisament durant les vacances quan tindrem més temps per gaudir tots junts del temps lliure, i malgrat els inconvenients no volem desaprofitar aquesta oportunitat.

Les opcions que estem remenant són càmpings i cases de turisme rural (sempre que permetin l’accés al nostre quisso). Per si no trobem res he encarregat la “Guía para viajar con animales de compañía” que esperem ens sigui útil i arribi abans de marxar.

Per si de cas, aprofito per fer una petita llista de coses que no ens hem d’oblidar alhora de portar en Pirata amb nosaltres. Especialment si viatgem amb cotxe:

1. Medicaments. Em sembla que només ens caldrà la pipeta de les puces.
2. Vasos per aigua i menjar. Importantíssim. Sort que molts establiments de restauració ja van preparats i tenen a disposició del client (ad-hoc o improvisats) alguns bols per aigua. A en Pirata li costa una mica veure en aquests recipients alients, però quan la calor i la set apreten, amb una mica d’ajuda i guiant-se pel txap-txap de l’aigua amb els dits, és capaç d’encertar en morro en el líquid.
3. Menjar i agua. No fem res de portar els anteriors sense aquests, i a l'inrevés.
4. Llevataques. Després de l’empastifada de l’última marejada, em sembla que caldrà adquir-ne alguns pots...
5. Bosses per recollir els residus sòlids. Per si fa caca, vamos! No se sap mai on pararem, caldrà recollir per no deixar brutícia indesitjada als veïns del lloc.
6. Utensilis de bellesa. Raspall, xampú, colònia i tovalloles. Per si de cas més que res...
7. Collar i corretja. Imprescindibles per un gos cec on un lloc desconegut.
8. Identificació i cartilles veterinaries: “A ver...los papele...”. Cal anar sempre ben documentat.
9. Una foto recent: Per si es perd... “No és paranoia quan és veritat” o “Hombre precavido vale por dos”.
10. Farmaciola? Potser això ja és massa, no?

Creieu que em deixo alguna cosa? Teniu informació sobre on anar de vacances amb un gos? Siuplau compartiu-la!

Hem fet el cim

Efectivament, dilluns passat (festiu a la nostra ciutat, entre d'altres) vam dur a en Pirata a la seva primera excursió "de debò". Concretament vam fer l’ascens a La Mola -les dades tècniques d'emplaçament i topografia van a càrrec d'en Quim-, una muntanya molt propera a Terrassa, farcida d'avencs i coves i coronada per un monestir romànic fantàstic, equipat amb restaurant.

El camí per autopista va anar com la seda, cosa que no es pot dir del tram final a l'entrar en un camí ple de sotracs i revolts. En un moment que ens vam aturar a orientar-nos vam sentir uns sons guturals que venien del maleter... Mr. Vòmit havia reaparegut amb tota l'artilleria deixant la tapisseria feta un cromo. Per evitar que en Pirata acabés arrebossat en la seva pròpia porqueria el vam fer baixar per a que s'esbargís mentre procedíem a la neteja improvisada del desastre.

Un cop al camí, l'ascens va ser plàcid amb abundància de descansos, moments que aprofitàvem per donar-li aigua al gos en una bossa de plàstic, ja que en la parada d'emergència ens havíem oblidat el tupper que feia les funcions d'abeurador.

Dalt de la muntanya vam visitar el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, on vam comprar un parell d'entrepans per dinar (a 12€ cada un, i és que han de pujar els queviures amb ase!). En Pirata semblava cansat però encara amb forces, així que en comptes de donar mitja volta i tornar pel mateix camí ens vam animar a fer la resta de l'itinerari circular que acabava allà mateix on teníem el cotxe.

S'ha de dir que gairebé tot el camí va ser a l'ombra d'un esplèndid alzinar, baixant per corriols i torrents secs, tot i això fèiem freqüents descansos pel gos -i per nosaltres, què caram-; en un d'aquests en Pirata va quedar profundament adormit. És increïble la capacitat que té, a part d'adormir-se en qualsevol situació, d'adaptar-se als obstacles del camí tot i ser cec! En aquesta excursió hem tingut ocasió de meravellar-nos de la traça que té en transitar per muntanya tot seguint el rastre del cap d'expedició, no fent mai cap pas en fals i refiant-se de nosaltres al fer-lo baixar entre pedrots i passos estrets de difícil accés. És un plaer veure'l en acció!

Un matrimoni gran a qui acompanyava la seva filla ens van avançar a mitja baixada, per tornar-nos a trobar gairebé al final de l'itinerari i preguntar-nos el camí de tornada al Coll d'Estenalles (!!!), una muntanya veïna. Resulta que la família s'havia ben perdut i el fet de recular els suposava tres hores i mitja ben bones (amb ascens a la Mola inclòs). En Quim, amb el seu tarannà desprès i caritatiu els oferí portar-los amb el nostre cotxe fins allà on tenien el seu, no fos cas que la dona acabés amb un síncope de l'esforç. Jo, gràcies a haver estat exposada a la benèvola influença d’en Quim, em vaig contagiar d’altruisme i vaig decidir quedar-me a esperar, amb en Pirata, el retorn d'en Quim. Així vam evitar que el cotxe anés massa carregat i patís alguna avaria en aquell camí tan difícil de transitar, a més de deixar més espai a aquella pobra gent que tant agraïda va quedar i esperem que algun dia passin el favor a algú que el necessiti.

L'espera se'ns feia llarga, així que tot xino-xano vam anar baixant camí, fins haver superat els pitjors trams per l'auto i evitar d'aquesta manera castigar més l'aparell. En un revolt des d'on dominàvem la pujada de qualsevol automòbil, un lloc on en Quim podia donar la volta fàcilment, vam acabar esperant prenent la fresca i acabant d'esgotar les reserves d'aigua fins veure arribar el nostre vehicle escombra que, feliçment, donava per tancada l'excursió.

Actes varis

Quin diumenge més intens! Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, vam assistir al II Concurs de Mascotes organitzat per l'ONG de Protectors dels Animals del Gironès acompanyats de l'Anna, fan incondicional d'aquest blog i pacient acompanyant de pícnics i actes varis. Potser no vam ser gaire puntuals, però això va ser degut a que no trobàvem el lloc! La Devesa és força gran i vam haver de trucar a en Pere per a que ens guiés una mica. Curiosament, a l'estar passejant per la Devesa amb en Pirata, un cert nombre de persones igual de desorientades que nosaltres ens preguntava per el concurs ("aquests del gos segur que saben on es fa").

Ens va sorprendre veure que hi havia força concurrència, criatures al concurs de dibuix, un munt de gossos per tot arreu i un únic exemplar no-caní com a mascota alternativa: una fura. Les presentadores de l'acte van anar cridant a l'escenari als qui s'havien apuntat al concurs i comentaven breument la raça i característiques especials dels quissos. Després va haver-hi el lliurament de trofeus i alguns discursos d'agraïment, tot en un ambient familiar i acollidor a l'ombra dels plàtans del parc. Llàstima que vam oblidar-nos la càmera a casa i no vam poder immortalitzar aquells moments, perquè era digne de veure la munió d'amos i gossos que s'havien reunit.

Vam tenir l'oportunitat de conèixer la Presidenta de l'ONG, una senyora molt compromesa amb la causa; també vam retrobar la Rosa, que participà al concurs amb una gosseta amb molta personalitat i, per casualitats de la vida, l'Anna va coincidir amb un vell amic d'infantesa que, després de xerrar una estona, vam descobrir que va ser el veterinari que va atendre el Pirata el dia que el van trobar estès a la carretera. Torna a tenir sentit a la frase "què petita és Girona"!

Després de l'acte, ja que érem a prop, vam aprofitar per visitar el nou Auditori de la ciutat. Allà vam coincidir amb la colla de frikis que acostumem a freqüentar, però malauradament, ens vam perdre les actuacions musicals d'un parell d'amics artistes que havien tingut l'honor d'estrenar la qualitat acústica del lloc. Com podeu veure en aquest comentari d'El Pollo de Goma, la jornada de portes obertes no va fer gaire honor al seu nom i, tot i que l'edifici és molt maco, el tracte no ens va deixar gaire bon regust de boca.

Finalment, el dia calorós ens va convidar a buscar una terrassa a l'ombra per fer un dinar fresquet i estiuenc del que cal ressaltar el cambrer, que a part del bon servei que ens va oferir, es va portar la mar de bé amb en Pirata portant-li un enorme bol d'aigua fresqueta. El quisso, rebentat de calor i de tantes emocions, va quedar K.O. per la resta del dia.

El pícnic

Tal com vam proposar-nos el dia de l'adopció d'en Pirata, hem decidit donar-li la possibilitat que conegui món i visqui noves experiències com, per exemple, gaudir d'una excursió a la muntanya ara que fa bo. Per començar de manera suau vam decidir -farà un parell de caps de setmana- dur-lo amb cotxe fins a Fontajau i fer una passejadeta per la llera del Ter (un recorregut la mar de recomanable). Allà va experimentar per primer cop amb nosaltres el fet de beure directament del riu.

Per seguir amb l'entrenament excursionista, però sense donar-li molta canya vam creure que el millor seria organitzar un pícnic en algun racó tranquil i proper. El primer pas, imprescindible, va ser aconseguir que en Pirata estigués calmat al cotxe; un cop més l'ingredient màgic va ser el lubricant ideal per fer pujar el ca a l'automòbil. Una mica més ben organitzats que el primer cop, vam encabir tot el paquetam al seient del darrera per deixar-li el maleter a la seva disposició. Malgrat el reduït espai que quedava vaig tornar a seure darrere per controlar en Pirata, bo i revivint la sensació de quan era petita i marxàvem de càmping amb el cotxe més carregat que el dels magribins que baixen cap a Almeria. En aquesta sortida ens va acompanyar l'Anna, que s'assegué davant evitant-me així la temptació d'anomenar Ambrosio a en Quim i demanar-li uns Ferrero Roché durant el trajecte.

En Pirata es va portar bé tot el camí, suant i esbufegant com una locomotora, però sense fer gaire escarafalls. Curiosament dirigia la seva mirada cap a la lluneta del darrere com si intuís que per allà s'hi veia el paisatge. Encara ara dubtem de si veu alguna cosa, ni que sigui distingir entre la claror i la foscor.

Per fi vam arribar al racó idíl·lic desitjat, a la vora de l'Onyar. En Pirata va saltar del cotxe tan bon punt li vam obrir la porta, va ensumar el paisatge i sense problemes ens va seguir per l'estret corriol que duia a la riba. El dia passà plàcid sense ensurts ni disgustos, ans al contrari, el quisso va fer gal·la d'una bona educació digne d'un diplomàtic deixant-nos dinar tranquils, seguint-nos arreu on anéssim sense separar-se gaire, bevent aigua clara del riu i portant-se d'allò més bé amb la nostra nova acompanyant que, això sí, va haver d'aguantar amb paciència les nostres batalletes de pares primerencs (amb el blog no en tenim prou!).

Més tard, durant un passeig per fer baixar el dinar, vam descobrir que els gossos també agraeixen posar les potes en remull després d'una bona caminadeta. En Pirata té molta potència física, però de resistència va més aviat fluix; la solució és, evidentment, organitzar més sortides -a les que esteu tots convidats ni que sigui virtualment a través d'aquest, el vostre blog caní-.