100.000W

Sembla que només sapiguem parlar de la salut d'en Pirata, però és que no guanyem per ensurts. Aquest cop tornem a parlar de l'epil·lèpsia i de vòmits.

El fet és que un matí, tot just haver-nos llevat, vaig trobar en Pirata assegut i amb arcades, m'hi vaig posar al costat i el vaig acariciar suaument dient-li coses dolces per que es calmés i vomités tranquil. Ho va fer i, quan semblava que ja passava tot, va fer un bot endavant com si un llampec l'agués enganxat de plè! Tot seguit va patir unes convulsions tan bèsties que el feien aixecar del terra i caure d'esquena, movent les potes descontroladament fins al punt d'esgarrapar les parets fins fer saltar el guix.

Vaig aconseguir engrapar-lo pel clatell i mantenir-lo quiet amb les 4 potes tocant a terra, espaterrat com si li hagués passat un camió per sobre. Les convulsions es van aturar de seguida i vaig poder observar com el nostre pobre gos tenia la pupil·la totalment dilatada (encara que ja li té habitualment, aquest cop no es veia ni un bri de color marró de l'iris). En Pirata, desorientat i babejant aigua com li sol passar, va anar tornant en si fins que, al cap d'uns minuts quan li vaig omplir els plats de menjar i aigua fresca ja anava darrera meu tot feliç com si no hagués passat res.

Consultant l'Enciclopèdia del Gos vam descobrir que el procediment quan un quisso té un atac epil·lèptic és més o menys el que vaig fer, agafar-lo i posar-lo -si es pot- de costat, posar-li un pal entre les dents perquè no es mossegui la llengua, dur-lo a una habitació tranquil·la sense gaire estímuls (llum, soroll, etc.) i esperar que es calmi. Els atacs poden durar des de segons a minuts, i seran seguits d'un episodi de desorientació.

Atenció que no s'ha de confondre un atac epil·lèptic amb un enverinament, que també pot causar convulsions, això qui conegui els hàbits del seu gos ja veurà de seguida si és que ha menjat quelcom indegut o li ha vingut "perquè sí".

L'episodi que ens ocupa va ser enterament culpa meva. El vòmit estava causat perquè en Pirata s'acostuma a engolir les llavors que se li enganxen al pèl, i per tant és una reacció habitual. Ara bé, si jo no hagués intentat "calmar" al gos ell no s'hauria espantat-estressat per la situació i per tant no s'hagués disparat el seu mecanisme de pànic-epil·lèpsia. Ja ho diuen, quan el teu gos tingui por protegeix-lo del perill o deixa'l tranquil per que la natura faci el seu curs, però no l'amanyaguis o excitaràs encara més aquell estat d'ànim i li estaràs donant un missatge confós del que és una "situació bona" o una "situació dolenta".

Aixx... quin patir.

La invasió dels ultracossos

Aquest any se’ns ha passat, i l’efecte de la pipeta miraculosa ja havia desaparegut quan l’atac de les paparres vampíriques s’ha esdevingut sobre un Pirata indefens.

Dia 1. Un espia dins les nostres fronteres

Caminava amb preses pel pis quan sento un “cruixir de fusta” d’una de les plaques del parquet. Pensa que m’ho hauré de mirar quan acabi d’enllestir la tasca que em mantenia ocupat. En tornar per inspeccionar la fusta, observo una taca fosca al terra i al sòcol. Resulta que la taca és sang, i que el “crec” de la fusta, no era del noble material malmès sinó del rebentar d’una paparra sotmesa a pressió de la sola de la meva sabata (cosa que demostra que una paparra no pot aguantar un pressió d’uns 40 kg/cm²).

Dia 2. Blitzkrieg

Amanyagant en Pirata m’adono que la paparra rebentada era només la punta de l’iceberg de l’atac. A la cama esquerra, una enorme bossa de sang li xucla encara el líquid vital. Mentre que una altra s’arrapa als capil·lars de l’orella també esquerra.

Amb un atac de ràbia incontrolada, mullo al paràsit amb alcohol i l’arrenco de soca-rel. Les substàncies anticoagulants del paràsit fa que de la ferida brolli una quantitat considerable de sang, i la reacció al·lèrgica provoqui una inflamació força lletja.

Una mica més calmat (i espantat per la reacció), i endut per la meva inexperiència en aquests afers decideixo portar en Pirata al veterinari per que actuï sobre la ferida i pel visitant indesitjat de l’orella.

La cosa no passa d’aquí. Una pomada i un líquid mata paparres resolen l’afer. Caldrà administrar la pomada per anar desinfectant les “ferides de guerra”.

Nota: aprofito per comprar noves pipetes i adquirir un nou sac de pinso anti-cristalls d’estrovita.

Dia 3. Infiltrats

Quan ens pensàvem que l’enemic havia estat derrotat, encara ens trobem un infiltrat al costat dret del morro d’en Pirata, i es que el pèl que té, fa que els vampirs puguin amargar-s’hi com si fossin les seves trinxeres personals.

Aquest cop provem un altre remei casolà: l’afoguem en oli, cosa que també estova la pell i l’Eva pot enretirar la paparra sense que sigui tant traumàtic com la primera vegada. Aquest cop ja tenim més experiència i desinfectem la ferida amb betadine i subministrem de nou la pomada.

Dia 4. Hospital de campanya.

Sembla que tot evoluciona favorablement. El Pirata ja té la seva dosi infracutània del verí anti-paràsits i la pomada curativa va fent el seu efecte. Esperem que cap ferida s’infecti i tot acabi amb un ensurt, i aquesta entrada al blog.

Pol·lucions nocturnes

Quan pensàvem que amb en Pirata ja ho havíem vist tot, va el quisso i ens ofereix l'espectacle més frepant de la primavera: una pol·lució nocturna.

Ell era allà, dormint, roncant als nostres peus, quan de cop el veiem fer els característics moviments de còpula, "mira" dic tota divertida "sí que l'afecta la primavera que fins i tot hi somia.", "Sí" contesta en Quim, "l'afecta tant que s'està escorrent i tot!". Així, tal qual, un ruixat que va quedar xop ell, el terra i si no ens apartem nosaltres i tot. Ecs. Ecs ecs ecs.

En fi, d'això ja fa uns dies i sembla que a poc a poc se li va passant, ja està ha notant l'efecte aplatanador de l'estiu, que el fa dormir als llocs més frescs i deixar d'escarrassar-se tant durant el passeig. Fins l'any que ve pol·lucions (espero, ecs ecs).

Per cert, el nostre amic Dalton ha estat operat amb èxit i està recuperant-se a casa amb un collarí de plàstic que té amargats els amos, perquè topa amb tot, pobret. La seva nova companya, la Rita, una preciosa cadelleta petitona de tres mesos agraeix als seus amos que tinguessin a bé fer quelcom respecte a les ànsies del pobre Dalton, que el feien assetjar la gosseta de mala manera. Ara esperem que la seva relació quedi amb una bona amistat i puguin compartir l'espai sense ensurts.

L'amor és a l'aire

Ai, com estem patint aquests dies! I no és per la vaga de transportistes, ni per l'euríbor, ni pel preu del carburant... és en Pirata. Bé, de fet no és culpa seva, pobret, que la culpa la tenen les hormones desfermades d'una femella de Golden Retriever que ha vingut a viure a la casa de devant.

Feia uns dies que el nostre gos s'entretenia més del normal en flairar uns punts determinats del descampat de vora l'edifici. Ensumava, reensumava, gratava el terra, tornava a ensumar i, finalment s'hi pixava, per ensumar uns centímetres més enllà, no fos cas que se li hagués passat per alt algun aroma interessant.

Després de tanta ensumamenta en Pirata tornava a casa amb la respiració agitada i un pam de bava penjant-li pels costats del musell. Ecs.

Amb els dies, hem acabat descobrint que la veïna del davant va alta i porta mig barri de corcoll. Veiéssiu en Rex, que viu a la cantonada mateix, com es mira la casa de la mossa amb posat digne i mirada penetrant (sí, ben bé igual que a la foto). No es perd ni una entrada o sortida de la família que hi resideix, tot esperant la seva oportunitat. Pobret també, perquè en Rex no aixeca dos pams de terra i a més té les potes guerxes i, caram, aquella gossota és una valquíria rossa de potes força llargues!

En fi, per culpa d'aquesta fal·lera primaveral cada matí i cada vespre són un drama pel nostre quisso, que no pot esperar a veure'ns entrar per la porta que ja plora i gemega per que el deixem sortir a fer el galant.

Això sí, tant si el traiem com si no, aquests dies en Pirata sembla que s'hagi pres una galleda de cafè, perquè no para quiet! Amunt i avall, al voltant del sofà vinga a fer voltes. Quan som al carrer tot ho fa trotant, que en un gos d'atura ja és normal, però és que sembla que l'hagin passat a càmera ràpida, tot ho ensuma de pressa, ho pixa de pressa i quan se li acaba el camí... recula de pressa i sant tornem-hi. I la cara que fa? quan un s'ha acostumat a la cara del seu quisso sap distingir quan somriu, i creieu-me que en Pirata fa tota la cara d'un obsés esbojarrat a qui acaben de nomenar jurat d'un concurs de bikinis.

Només espero que aquesta època passi ràpid i no haguem de lamentar cap topada romàntica amb la veïna. Bé, si fos així, com diria en Quagmire, "toma toma toma!"

Pirata "en boxes"

Recordeu l'episodi de pèrdua d'orina i el que vam fer per solucionar-lo? doncs ara, per fi, en Pirata s'ha acabat el pinso especial i l'hem tornat a portar al veterinari per que li fessin noves analítiques. Tot ha sortit bé, ja no hi ha cristalls a l'orina, però el metge ens ha recomanat continuar donant-li pinso especial per tal d'evitar que, a la llarga, se li facin pedres ja que s'ha comprovat que el nostre quisso té propensió a generar-ne.

De pas, hem aprofitat per posar-li la vacuna trivalent, donar-li la pastilla per desparassitar, i pesar el nostre bitxo, que ha donat 17 kg! Se n'ha engreixat ben bé un parell des que el vam adoptar, però de debò que no sé on ho posa perquè sota tota aquesta mata de pèl encara hi ha un pinxo prim de costelletes marcades.

Per cert! cap al final de la visita hem recordat preguntar-li al doctor sobre el misteriós cas del nas pàl·lid... diu que és normal, que es tracta d'una predisposició genètica a perdre la melanina de zones com el nas, els llavis, etc. Diu que no ens hem de preocupar doncs això, a part de ser un fet anecdòtic no implica cap complicació mèdica.

I així estem, buscant per internet sacs de pinso especial "S.O." (urinari-mega-bo-a-70-eurus-la-broma) a veure si d'aquesta manera ens estalviem tanta visita a cal metge.

Nens i gossos

Avui apareixia al diari una bona noticia, i és que es veu que els nens que creixen amb un quisso són menys propensos a les al·lèrgies! L'article aquí.

Nosaltres no en tenim, de nens, així que no podem opinar gaire sobre el tema, però sí que podem dir que viure amb un gos és beneficiós per la salut de grans i petits, comprovat!

Pirata vegetarià

Si l’altra dia parlàvem de la doble personalitat d’en Pirata, aquesta primavera ens ha tornat a sorprendre amb la doble dieta que porta. Resulta que ara en Pirata menja herba!

Suposo que pels més veterans en ocupar-se dels nostres amics amb pèl, aquest fet no els sorprendrà gens, però nosaltres som novells en els afers dietètics canins, i la sorpresa va ser majúscula quan de sobte veiem que en Pirata flaire un marge amb brots frescos acabats de sortir, i comença a fotre’ls-hi queixaladetes, enduent-se les tiges gola avall.

Al principi ens varem sobresaltar una mica, però veien que ho feia amb molta naturalitat, varem deduir que “el cos li demanava fibra”, i el varem deixar fer.

Al dia següent, vaig creuar-me amb un senyor del barri - que passeja un ca canari (podenco canario) d’orella torta - que tenia pinta de ser un entès en afers de gossos. Després de la salutació de rigor (entre amos i cans), el vaig interrogar sobre les tendències vegetarianes dels gossos, exposant-li el nostre cas. Amb un somriure de complicitat, i molt amablement, em va aclarir que allò era molt normal. Que els gossos mengen herba per purgar-se, fent una vola a l’estómac amb la fibra de les plantes, i així poder anar bé de ventre.

Tot estava aclarit, i respiràvem ja més tranquils sabent que el nostre gos no patia cap desviació de la cadena tròfica. A més tenia certa lògica i raó de ser, doncs feia un parell de dies que acabàvem de canviar-li el pinso a en Pirata: segurament s’estava regulant el tracte intestinal amb un “Bio” natural. Seguim!

Qui dies passa, anys empeny...

<- Cristalls d'estrovita
Ja vam explicar que en Pirata tenia esporàdicament petites pèrdues d'orina. Seguint el consell de la Montse varem fer-ho mirar pel veterinari, no fos cas que tingués quelcom greu. Després del pertinent "interrogatori" del galè caní (quantes vegades surt el gos a fer pipí? amb quina freqüència té les pèrdues? etc.), la perceptiva extracció l'orina a través d'una sonda, i el corresponent anàlisi, van concloure que el Pirata presenta un quadre subclínic (vol dir que els símptomes són molt dèbils) de cristalls a l'orina (cristalls d'estruvita), que irrita lleument la bufeta, i provoquen les pèrdues ocasionals. Sabent què té, també tenim el tractament: existeix un pinso especial a 70 € els 15 kg que acidifica l'orina i dissolt els cristalls.
El dissabte passat, en anar a buscar el sac de pinso, en Pirata està incòmode a la part del darrera del cotxe. Es mou nerviosament sense acabar de trobar la postura. Quan arribem a l'aparcament i obrim la porta del capó, trobem en Pirata garratibat fet una bola rígida bavejant profusament. Espantats, baixem el gos a terra i el cridem per veure si reacciona. Té les potes com enrampades i malgrat fa l'intent d'intentar acostar-se, els músculs no li responen. Amb un nus a la gola, el carregament en braços i ràpidament el portem a la consulta del veterinari. En veure'ns entrar amb el gos convulsionant ens fan passar immediatament a la consulta, on ens rep el doctor. Aquest li fa un reconeixement ràpid: segueix bavejant, els quarters posteriors enrampats i replegats sense respondre, i tot el cos amb convulsions. Una injecció d'atropina calma els símptomes al cap de pocs minuts. En Pirata, poc a poc es recupera.
Ja més tranquils, el veterinari ens explica que en Pirata ha tingut una mena d'atac epilèptic, tot i que el comportament no era exactament com el descrit en el manual de veterinària. No sap ben bé què pot ser. Li expliquem que tallant-li les ungles ja li havia passat, però que ho varem associar a una mena d'atac de pànic. Per descartar algun tipus de malaltia orgànica li fem uns anàlisis de sang: són normals, per tant l'atac té un origen funcional, vinculat, segurament, a algun problema amb el sistema nerviós. Com que el tractament rau en donar una pastilla cada 12 hores cada dia per sempre, quedem amb el veterinari que, de moment, farem un seguiment d'en Pirata, a veure si la freqüència dels atacs augmenta.
Ja veieu, en Pirata es fa gran, i cada dia que el tenim és un dia més que el gaudim. Qui dies passa, anys empeny!

Transtorns del son

Més d'una vegada hem comentat els graciosos moviments que fa en Pirata involuntàriament quan somia. He estat informant-me resulta que aquests moviments són anomenats "mioclònies" i, si li passa mentre dorm, es tracta d'una mioclònia nocturna. En principi no ha de suposar cap problema de salut, però fa unes setmanes vam observar que a més d'aquest fenòmen nocturn en Pirata en patia un altre: l'enuresis nocturna, altrament dit, fer-se pipí al llit.

El primer cop vaig pensar que s'havia orinat expressament en un coixí que havia anat a parar a terra, però la taca perfectament rodoneta feia sospitar que s'havia adormit sobre el coixí i se li havia escapat un rajolí involuntari.

Les nostres sospites es van confirmar un vespre que, estès als nostres peus mentre erem abrigadets al sofà, una petita bassa transparent va aparèixer per art de màgia sota el seu cos. No gaire quantitat, però suficient com per ser catalogat oficialment com "pipí al llit".

Després d'aquell episodi el fenòmen només s'ha repetit un cop, que sapiguem, doncs ara ja hem posat les estores hivernals i pels molts colorins que tenen és difícil detectar una taca. Sort que tenim el nas fi!

El que m'amoina és que fins ara mai no li havia passat i tinc por que sigui un símptoma de quelcom més greu i amagat. Qui sap, potser només es tracta de l'edat, doncs tot i que el veterinari ens el va "tassar" segons el carrall acumulat a les dents, tot pot ser que no calculés bé i el nostre quisso tingui més edat de la que aparenta. En fi, a la propera visita a cal doctor li ho comentarem a veure què ens explica.

Bèstia grossa

Ara ja fa un parell de caps de setmana (carai, sí que hem baixat el ritme de publicació) varem assistir, com no podia ser d’altra manera, a un concurs de pastors de brie que va tenir lloc a la Pineda de Sant Gregori.

Allà s’hi van aplegar els millors exemplars d’aquesta raça a nivell internacional (hi havia molta gent de França -la raça és francesa- però també n’hi varem detectar d’altres llocs com Alemanya o de Barcelona mateix.

Per què ens fem una idea -ja sé que els més puristes se’m tiraran al damunt-, el pastor de brie és com si fos un gos d’atura, però de mida gegant. Per qüestions d'estètica es veu que els tallen les orelles de tal manera que queden de forma triangulars i ben dretes. Ara bé, per la forma de córrer, el port i el tipus de pèl, es ben bé que són cosins amb els nostres gossos d’atura.

Tot cofois hi varem portar a en Pirata, però es notava que hi havia un cert “elitisme” entre els participats que no volien que el nostre gos s’hi acostés gaire (de fet normalment la gent no permetia que cap altre gos s’acostés gaire al seu). Probablement no era pas per elitisme, tanmateix, sinó per evitar alguna enganxada entre tots aquells mascles tant espectaculars.

Amb aquestes, mentre observàvem les evolucions dels gossos en la prova de personalitat (bàsicament destinada a comprovar si el gos és capaç de superar els seus instints de fugir d’un petard o d’acostar-se a una femella, etc.) una dona se’ns va atansar, tot preguntant-nos si aquell gos tant bonic que portàvem era un pastor dels Pirineus.

- No, no, tenim entès que és un gos d’atura. – li replicàrem.

- Voleu dir -ens contestà- té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus...

Quan ja la teníem mig convençuda que el nostre gos era efectivament un gos d’atura català, s’afegeix a la conversa un altre noi que ens assegura que estem equivocats, que en Pirata té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus. Malgrat reconèixer que ell no és molt expert, insisteix amb vehemència en el seu argument: que sí aquestes orelles són de pastor de Pirineus, que sí la mida és aquella, que sí ell està a punt d’anar-ne a buscar un a França per fer agility, que sí patatim, que sí patatam...però que ho mirem a internet per si de cas. O sigui, que acabem la conversa sense saber segur de quina raça és en Pirata. De fet, és igual de quina raça sigui, però a mi m’ha quedat el "cuquet" de la curiositat a dins, i per més que m'ho miro a internet no sóc capaç de treure’n l’entrellat, doncs les dues races s’assemblen moltíssim.

Tot i que la conversa ha acabat en taules, encara ens quedem una mica més per allà, deixant que en Pirata rondi la femella (mig husky, mig pastor alemany, molt maca ella) que portava aquell noi. “Com a molt li farà una advertència quan se’n cansi! – ens avisa el noi. Tal dit, tal fet. Després d’aguantar estoicament les repassades olfactives d’en Pirata des del musell fins el cul, la noia es gira d’un revolada i li fot un mossec (fluix), amb tanta mala sort que l’enganxa pel nas. En Pirata fa un petit gemec i, sumís, es retira. Veig que comença a sagnar i m’acomiado ràpidament. Tots tranquils, si arribem a la farmaciola ràpid, li podrem desinfectar (tenint el compte l’historial d’en Pirata més val ser prudents). Quan ens dirigim cap a casa ens trobem amb na Montse que es para a saludar, però que amb la manyaga que li dirigeix al Pirata, sense voler, queda també una mica tacada de sang (Perdona Montse!).

De tornada anem deixant un rastre carmesí. En Pirata no deixa de llepar-se el morro. Finalment arribem a casa. Parem l’hemorràgia i desinfectem la ferida. Tot ha quedat en un no res; com a molt, en una nova anècdota per explicar. Per cert, en Pirata està perfectament.

Vòmits matutins

Feia uns dies que en Pirata, al sortir al passeig matutí, vomitava bilis. Ja li havia passat altres dies, a diferents hores, ocasions molt espaiades en el temps, per això quan vam anar al veterinari li vam comentar però no li va donar més importància. Ara però era invariablement cada matí, i això ja ens preocupava. Al principi vam pensar que es tractava de les porqueries que es menja quan fa neteja del pèl però, a primera hora?

Ahir, buscant informació per internet vaig trobar un cas d'una gosseta que li passava el mateix, en dejú vomitava. En fi, la solució que s'hi aplicava era que se li donés menjar abans de sortir a passeig, ja que el gos si només feia un àpat al matí l'endemà ja tenia una gana que no se l'aguantava (tot i que els gossos tenen el metabolisme preparat per passar dies en dejú, bla, bla, bla...) amb el que la pobre bèstia acabava vomitant l'excés de bilis.

Per provar la teoria aquest matí, abans de sortir a passeig, en Quim ja li ha omplert el plat amb el pinso. En Pirata n'ha menjat una part i, voilà! no ha vomitat, i quan ha tornat de la caminada s'ha acabat tot el menjar ben content. Ara ja ho sabem, hem de procurar no deixar massa hores en dejú al nostre amic per evitar maldecaps.

Purga

Ah, la primavera, època d'animalons varis i de llavors traïdores. L'any passat, recent adoptat en Pirata, no vam ser conscients del que pot passar amb la llana del gos en conjugació amb la natura perquè el vam pelar ben pelat per treure-li totes les rastes de hippy que duia, però aquest any és un altre cantar.

Cada dia en Pirata surt a voltar pels camps, matí i tarda, i no hi ha volta en que no torni amb tot de llavors enganxades als serrells de les potes i la panxa (fins i tot al musell, perquè l'enterrà allà on pot a tothora). Aquestes llavors malèfiques tenen formes especialment pensades per arrapar-se als pèls i no deixar-se anar si no es té prou paciència.

N'hi ha en forma d'espiga, que s'enreden amb el pèl com una fletxa i per treure-les s'han d'estirar per l'altra costat d'on han entrat. Ni ha de rodonetes com cargolines envoltades de punxes corbes que s'emboliquen de tal manera amb el pèl que a vegades, al treure-les, t'acabes enduent un petit floc de pèls de record. Ni ha de grosses com cacauets amb closca també envoltades de punxes gruixudes: una d'aquestes, un dia, se les va enginyar per encabir-se en el forat dels coixinets de la peülla d'en Pirata i vam haver de fer servir les tisores perquè estirant era impossible arrencar-la.

N'hi ha de més tipus, i cada matí i cada tarda en Pirata en porta una col·lecció sencera. Seria ideal poder-lo pentinar a fons després de cada passeig, però això no acostuma a ser possible, així que aquestes llavors queden liades al cos de l'animal durant força hores. Hores que en Pirata acostuma a dedicar a dormir, fer la ronda, tornar a dormir i... fer-se la toilette.

Cada cop que en Pirata troba una d'aquestes llavors l'estira amb cura amb les dents fins que la desenganxa, per mastegar-la tot seguit com si fos un xiclet. Això no suposaria cap problema si no fos que d'aquesta manera, de tant llepar-se el pèl ara que és època de muda, i de tant endrapar "verdura" acaba purgant-se i vomitant cada quatre dies.

Ara ja hem après que quan en Pirata, sense motiu aparent, se'n va al seu llitet i en comptes d'estirar-s'hi es queda assegut amb el posat ben digne, mirant a l'infinit, és que és a punt de vomitar. Uns quants "wuop, wuop, wuop" discrets i un moviment d'espatlles característic i conegut per tothom que alguna vegada hagi tret la primera papilla, és el ritual precedent a una estesa de babes i pèls, o pinso a mig digerir.

Després de la purga en Pirata es queda tot moix, com sense entendre què li ha passat. Si pot es torna a menjar el que ha tret -si l'enganxo a temps li ho impedeixo, que de menjar i aigua nets en té sempre per reemplaçar el que ha expulsat-, seguidament s'ajau amb mirada trista o s'acosta a un dels dos per a que li doni una sessió extra de mimos.

Com veieu, si no és una cosa és una altra, però entretinguts si que ens té aquest bitxo!

Lindo Pulgoso

Arghhhh!! Puces, puces per tot arreu. Ahir vaig tenir la brillant idea d’anar a donar un vol pel bosc de darrera casa amb en Pirata, sense pensar que estem en època de plena explosió “pucil”. Ja havíem tingut aquest any alguna que altra experiència amb les paparres, però res greu que no es pogués controlar; era cosa de detectar-les i treure-les per què malgrat s’aferren com una mala cosa, normalment estan mortes quan les troben (beneïdes pipetes mata-bitxos). Però aquest cop amb les puces ha estat espectacular. Ahir al vespre amanyagant el gos, només fèiem que trobar puces. Potser en varem arribar a trobar una dotzena corrent entre els pèls d’en Pirata, i jo me’n vaig localitzar una a la cama, després que m’hagués picat a la cuixa!. Fins i tot aquest matí n’hem trobat una agonitzant al lavabo (potser afectada pel verí mortal subcutani que porta en Pirata?). Aix! Em pica tot només de pensar-hi!

Sneak attack

Pobre Pirata...és clar que la seva condició de mig invident (que no de mig vident) el deixa en una clara posició d’inferioritat envers els gossos agressius (com ja es va demostrar amb en Dalton). Ara fa uns dies, aprofitant que jo estava despistat, un gos d’una masia propera a la zona de passeig (que també és un gos d'atura) va sortir sorpresivament de darrera uns arbusts per atacar a en Pirata que anava, com sempre, al seu aire ensumant el terra.

Aquest cop tenia camp per corre i l'atacant, al veure que jo m’acostava corrent i bramant, va acabar fugint. Nogensmenys en Pirata no ha quedat exempt de ferides de guerra: al “genoll” de la cama dreta hi té una rascada, a la cuixa de la mateixa cama i a l’espatlla esquerra hi té sengles ferides de mossegades. Cap de les ferides són de consideració i sembla que totes van fent el seu curs de curació, tanmateix l’hem portat al veterinari per verificar-ho. Ara cal que controlem la rascada per què no li agafi aquella infecció de la pell que ja va tenir al coll i anem vigilant que les ferides cicatritzin bé. Físicament el gos està bé, però ara quan passa pel costat de la masia veus que s’aparta del lloc de l’atac amb al cap cot.

Atac d'ansietat

Fa uns dies vaig anar a una nova i gran botiga dedicada als animals per comprar unes tenalles per ungles canines. Resultava que els esperons d’en Pirata ja havien crescut molt i amenaçaven amb tornar al punt d’origen havent descrit un cercle complert. Com ja no el portem a la perruqueria es fa necessari fer-li la manicura a casa, però sense les eines adequades ens hi podem fer mal, tan nosaltres com ell.

Bé, un cop a casa vaig fer repàs a tots els esperons i ungles d’en Pirata sense cap problema ni molèstia fins, ai, trobar aquella ungla que no saps si és massa llarga o ja està bé així. Per qui no ho sàpiga les ungles dels gossos són com tubs en els que, en el primer centímetre (depèn de la mida del gos, clar) hi ha carn, vasos sanguinis i terminacions nervioses. Degut a la meva inexperiència, i a que l’ungla en qüestió era negre i per tant no es podia intuir on acabava la carn i on era simple ungla, vaig retallar massa i xac! Bup! En Pirata va fer un grinyol i va apartar la pota de seguida, mirant-me amb posat ofès. Al moment vaig veure una gran gota de sang que se li escolava entre els pèls del peu. Esfereïda, pensant en l’estora nova i en l’abast de la ferida del gos vaig agafar-lo d’una revolada i el vaig dur a velocitat insospitada cap al bany on guardem la farmaciola.

Amb l’adrenalina sortint-me per les orelles vaig deixar el gos al terra, li vaig mig fer una clau de judo per estirar-lo i que es quedés quiet i finalment vaig encertar a agafar el cotó fluix i el betadine per desinfectar, netejar i detenir l’hemorràgia. El terra del bany havia quedat com si hagués passat un esbudellador a domicili i jo només estava pendent de la pota del gos.

Un cop controlada la situació vaig deixar anar a en Pirata esperant que s’aixequés i sortís de la cambra, però de seguida vaig notar quelcom estrany: tot i estar tombat de costat, cap de les quatre potes es repenjava a terra sinó que estaven estranyament tremoloses i garratibades com si fos un gos dissecat. Vaig mirar-lo tot sencer i me’n vaig adonar que ja no respirava acceleradament com al principi de dur-lo a curar, i que amb la llengua fora tenia el cap en un bassal de... aigua? No, ho semblava però era saliva d’en Pirata! Llavors la que es va quedar en estat de xoc vaig ser jo. El tocava, l’acariciava i li parlava amb to dolç mentre em queien les llàgrimes d’espant i d’impotència per no saber què era el que li estava passant al gos. L’instint, més que un pensament racional, em va fer agafar-lo tal com estava i portar-lo al seu llitet tou que li tenim preparat al menjador.

Vaig sospirar alleugida quan vaig veure que es recollia fet una boleta i es quedava allà, esgotat, recuperant-se de l’ensurt. Al cap d’una estoneta li vaig acostar el seu cossi d’aigua i va beure amb delit, suposo que per recuperar els líquids perduts durant el tràngol.

Pensant pensant he arribat a la conclusió que el que va patir va ser un atac d’angoixa al veure’s ferit, transportat pels aires fins al “bany del terror”, és a dir, el bany on el dutxem quan li toca, i immobilitzat bruscament per una de les dues persones amb qui més confia. Potser també va detectar lo nerviosa que m’havia posat jo, qui sap, només sé que davant del dubte mai més tornaré a apurar en la tallada, i que mai més li donaré un ensurt tan gros com aquell.

Noticiari mèdic

"Aquí Eva, la reportera mèdica més dicharachera de la xarxa. Efectivament Quim, el seguiment de l'otitis d'en Pirata ha tingut novetats importants en els últims dies. Les gotes que el metge ens va receptar han anat d'allò més bé i després d'una segona aplicació gairebé no ha sortit porqueria. Ens congratulem per l'esdeveniment i esperem que a la tercera i última aplicació es doni per tancat el tema. Eva Piratilla, TV3, la xarxa."

Seguiment mèdic

Com comentàvem fa uns dies, arrel de la topada amb en Dalton, en Pirata tenia una petita ferida a l’espatlla que va derivar a una infecció epidermica galopant. Això va fer que el duessim a cal veterinari, on ens van receptar un tractament de xoc, el qual consta de diverosos components antibiotics i antidetot. Doncs bé, el medicament està funcionant adequadament i la ferida d’en Pirata cada cop té més bona pinta, fins al punt que ara ja gairebé no és res més que una taqueta vermelleta amb una petita crosteta (així, amb diminutius a per tot arreu).

Pel què fa a l’otitis millor que l’Eva us n’informi, ja que és més ella qui en fa el seguiment.

Les coses són així, i així…aiaiai… :P

Pelo, pico, pata

Malgrat els nostres esforços la ferida del clatell d'en Pirata no havia fet més que empitjorar en les últimes hores, així que ahir al vespre vam decidir portar-lo al veterinari. Després d'esperar una bona estona, passant-ho d'allò més bé amb un jove gos d'atura que va fer jugar en Pirata com no l'havia vist mai, vam entrar a la consulta i ens vam trobar la primera sorpresa... el metge no era el de sempre. Després de mirar-se la fitxa d'en Pirata vam anar per feina.

Metge: -Bé, què li passa a en Pirata?
Eva: -Doncs mira, és un mostrari de ferides variades.
M: -Caram!
E: -Sí, tenim una picada de paparra de fa tres setmanes, una mossegada de gos de fa dues setmanes i una ferida molt lletja de fa tres dies que no sabem com s'ha fet.
M: -!!! - el metge agafa en Pirata i el puja amb molta traça al "taulell" inhibidor de moviments.

La picada de paparra que el nostre gos té al cap és el primer que es mira, li retalla amb molta cura els pèls que la coubreixen i veu que s'hi ha fet una mena de gra boterut i dur que en teoria s'hauria d'anar curant tot sol. Si de cas, comenta, seria bo anar-li posant cada dia una miqueta de Betadine.

Les orelles són la següent parada. Es mira l'esgarrinxada made in Dalton i assegura veure-la ben curada. Aprofitant l'avinentesa es mira com ha evolucionat la otitis. La infecció ha desaparegut però el quisso encara té força cera, cosa que podria propiciar una nova otitis, per tant el metge decideix administrar-li al mateix moment una quinzena de gotetes neteja-orelles per acabar de matar el tema. El massatge orellil corresponent i tema tancat. Haurem de repetir la neteja un cop per setmana durant dues setmanes.

Finalment arribem a la pupa estrella del dia. Li explico els fets -...tenia una cicatriu vella molt gran al clatell, fa dues setmanes el van mossegar a la vora, semblava curat però ara li hem trobat aquesta mena d'úlcera que quan es grata la deixa en carn viva, hem fet tal i qual cura però no millora...-, al metge se li dibuixa un somriure burleta sota el nas al sentir l'invent anti-gratera i procedeix a fer-li una ullada a la pupa:

M: -Sí, sí, està clar. Piodermatitis.
E: -???...Piodermatitis?
M: -És una infecció de la pell provocada pels mateixos bacteris de la pell. Si el gos que el va mossegar li va fer una petita rascada just al lloc de la cicatriu, on la pell és més dèbil, és molt possible que facilités una infecció d'aquest tipus.
E: -I què s'hi pot fer?
M: -Si no s'hagués tractat a temps aquesta infecció s'hagués anat estenent sense parar, sort que l'heu portat de seguida! Ara li administrarem una pomada específica que facilitarà que se li formi crosta i eliminarà la infecció. Alhora aquesta pomada calma els picors, així evitarem que tingui ganes de gratar-se.

Dit i fet, el doctor primer de tot rapa la ferida amb mà experta i li deixa una calba ben ampla al voltant del mal. Tot seguit treu una pomada semblant a superglue d'un color groc-pus i li escampa una discreta dosi. Aquesta operació, havent netejat prèviament la zona amb aigua oxigenada, l'haurem de fer a casa cada 12 hores durant una setmana. En teoria en uns tres dies hauríem de veure que ja se li va formant crosta. "Piodermatitis", em repeteixo a mi mateixa per memoritzar la paraula i poder escriure avui l'entrada al blog.

M: -És important que el collar no li toqui la ferida.
E: -Crec que no arriba a tocar-li, però sí que just aquí se li fa un plec que no deixa respirar la pupa. Seria bo comprar-li un arnès en aquest cas?
M: -Seria més que bo. Si es pot evitar que el gos quan estira se li faci aquest plec evitarem que es creï un caldo de cultiu i accelerarem la recuperació. A més amb l'arnès ens assegurem que el collar o la corretja entrin enc ontacte amb la part danyada.

En Pirata s'ha comportat com un campió, sense moure ni un pèl tot i els ungüents varis que li hem posat, sense comptar amb que aquest cop l'exploraven mans desconegudes. Un cop de nou a terra, però, ha estat una bona estona accelerat olorant-ho tot.

El veterinari ens facilita la pomada i les gotes per les orelles, apuntant amb cura les dosis a administrar i ens aconsella que, en cas que la piodermatitis no millori en el temps previst hi tornem de seguida. Així ho farem, no passeu ànsia!

En conclusió, ja tenim deures: cada matí i vespre pomada, un cop al dia Betadine a la testa, i un cop per setmana gotes a les orelles, més comprar-li l'arnès que ves a saber quan val! Sort que no l'hem de dur a l'escola ni a activitats extra-escolars, que si no...

Pedaç ben posat...

...tapa un forat. O com resoldre un problema domèstic amb una camisa vella. Massa críptic? M'explicaré: Fa un parell de dies en Quim va detectar una nova ferida al clatell d'en Pirata, just al costat d'on en Dalton li havia deixat una petita marca de mossegada (ja pràcticament invisible) i, més concretament, al plec que li fa la pell degut a una lletja i vella cicatriu. No sabem com s'ho va fer inicialment, però hem vist que es grata i ja ho té ben encetat.

Ahir al vespre, inspirada per les ones hertzianes quan transmetien Anatomia de Grey, vaig decidir obrir la farmaciola i estudiar el problema detingudament. El primer és aconseguir que l’animal s’estigui quiet i en una posició que permeti treballar fàcilment, així que vaig fer-lo seure davant meu mentre era asseguda al sofà, el vaig envoltar amb les cames i les vaig creuar en X davant seu deixant-lo ben immobilitzat. Per calmar-lo vaig raspallar-lo a consciència i, entre raspallada i raspallada, la zona va quedar al descobert. Una crosta gruixuda es mantenia suspesa sobre la ferida -convertint-se en la crosta més ben construïda i més mal aprofitada de la història-, aguantada per un floc de pèls. La ferida en sí semblava no sagnar ni supurar, però era brillant com carn viva. Amb molt de compte i unes tisores vaig esclarissar la zona per operar millor.

L’aigua oxigenada va servir-me per treure tota la porqueria i crosta seca. Un cop ben net l’estrip era hora de protegir-lo. Esparadrap, cotó fluix i... fracàs absolut perquè amb tant de pèl no hi ha qui enganxi res enlloc, i menys si el quisso s’espolsa com una centrifugadora a intervals regulars.

“Potser millor així”, vaig pensar, perquè així la ferida respiraria i s’assecaria més ràpid, però no vaig comptar amb el que en Pirata va fer ipso facto després de que el deixés lliure: es va començar a gratar amb ganes la zona que jo tan polida havia deixat! Amb la de porqueria que duen els gossos a les potes, amb aquelles ungles gruixudes com llapis, ai Senyor! Bé, operació neteja un altre cop en marxa.

Mentre repetia les cures vaig estar rumiant com embolicar el quisso, però no aconseguia imaginar cap sistema del que amb un “meneito” no se’n pogués desfer, fins que una llumeta es va encendre al fons del meu cervell: vaig buscar una camisa vella, la vaig retallar convenientment i amb unes tires d’esparadrap ja estava llesta per ser (redoble de tambors)... el mitjó anti-gratera d’en Pirata! Està comprovat que només amb una de les potes s’arriba a la ferida, així que protegint-la farem que els danys siguin menors.

Aquest matí encara duia el mitjonet posat, en Quim li ha retirat per anar a passejar i que no se l’embrutés i al tornar a casa li ha tornat a posar. Aquest migdia encara el duia, se’l veia còmode i la ferida semblava més seca i menys irritada. Èxit absolut. Ara només queda que aconseguim una ampolleta de Betadine i li anem fent les cures cada vespre per controlar que vagi a millor i no a pitjor; en tot cas, si malgrat els nostres esforços de pares novells no aconseguim curar-lo el durem al veterinari.

*** Se’ns planteja una pregunta: la ferida se li ha fet perquè la pell de la cicatriu és més dèbil o la cicatriu se li va fer amb algun episodi de rascamenta similar? Tant de bo els antics amos ens poguessin explicar què li va passar al pobre animal. ***

L'últim repòs

L’article d’avui és dels que anomenem “d’utilitat”; parlarem de la mort de les nostres mascotes des del punt de vista pràctic i legal, sense entrar en el camp afectiu per evitar ferir sensibilitats. En tot cas, i esperem que aquest moment trigui molts anys en arribar, ja parlaríem del que significa la pèrdua del nostre estimat company des del punt de vista emocional quan arribés l’hora.

Què passa quan la nostra mascota és malalta i no té possibilitat de recuperar-se? hi ha dues opcions: que es quedi ingressada a la clínica sota supervisió i amb un equip mèdic que li subministri els medicaments que necessiti fins que tanqui els ulls per sempre, o bé ens l’emportem a casa per a que passi els últims moments amb la família que s’estima. I si el nostre animal mor en circumstancies inesperades?

Quan l’animal mor a la clínica, els mateixos metges s’encarreguen de les despulles, però si això succeeix a casa, existeixen dues maneres de donar-li un final digne a la nostra mascota, no només per raons sentimentals, sinó com una qüestió de salut pública convenientment recollida a la normativa vigent (la gestió dels cadàvers, siguin del tipus que sigui, de companyia o de granja, queda articulada en la Llei 10/98 de Residus, Reglament de Epizootias, de 1 de febrer de 1955, Reial decret 2.224/1993 de 17 de desembre, que deroga el RD. 845/1987 i incorpora a la normativa espanyola la Directiva 90/667/CEE i Directiva 92/118/CEE en vigor a Espanya, Decisió 449/96/CEE i Directiva 534/99), es tracta de l’enterrament i la incineració.

La incineració

És el mètode més higiènic. Els amos s’han de posar en contacte amb el seu centre veterinari, amb alguna empresa especialitzada o amb alguna associació de protecció dels animals, per a que es facin càrrec dels aspectes tècnics de la crema. Per aturar el procés de putrefacció del cos mentre no vinguin a buscar-lo, s’haurà de congelar (sí, congelar) l’animal amb els mitjans de què es disposi. La incineració pot ser comunitària o individual; en ambdues es permet als amos presenciar la cremació, i en el cas individual permet quedar-nos amb les cendres del nostre fidel company.

L’enterrament

S’haurà de realitzar en instal·lacions especials preparades a tal efecte (cementiris animals), evitant així la profanació accidental o intencionada, la contaminació d’aigües subterrànies i, en general, provocar algun perjudici al medi ambient. El procediment per a enterrar el quisso seria molt similar al dels humans.

Evidentment tots dos sistemes requereixen certa inversió econòmica, que varia depenent dels “extres” que els amos considerin oportuns.

A la xarxa, a més, existeix una infinitat de cementiris virtuals de mascotes, on es pot veure la fotografia de l’animaló i pensaments, poesies i escrits dels amos a manera d’últim homenatge.

En tot cas, si ens trobem inesperadament en la situació, el que hem de fer és trucar al nostre veterinari de confiança que és qui ens assessorarà en primera instància del que hem de fer amb el nostre company.

Això sí, mentrestant aquest final no arribi aprofiteu per disfrutar amb la vostra mascota i passar-ho el millor possible, ja que en el fons això és el que s’endurà al cel dels gossos.