Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges

09 de juny, 2009

L'estàndard de raça

Extret de la wikipedia:
"Una raça de gos o raça canina és un grup de gossos que tenen característiques molt similars o gairebé idèntiques en la seva aparença o comportament, o generalment en ambdós, sobretot perquè vénen d'un sistema selecte d'avantpassats que tenien les mateixes característiques. Els gossos han estat criats selectivament per aconseguir característiques específiques durant milers d'anys. La selecció s'hauria centrat inicialment en la domesticació i en comportaments útils com ara habilitats per la caça. Més endavant, els gossos també foren seleccionats per obtenir morfologies atractives i distintives, donant com a resultat una gran varietat de tipus.

Moltes races tradicionals de gossos reconegudes per les principals associacions de registres canins
es denominen "races pures". Només els individus dels quals els pares i avantpassats són de raça pura es consideren com a pertanyents a aquesta raça. Aquest concepte ha causat controvèrsia degut a la dificultat de regulació i a les possibles conseqüències genètiques d'una població limitada (endogàmia). S'han realitzat treballs recents per classificar les diferents races, amb resultats sorprenents respecte a les estimacions de l'edat de la raça i les seves interrelacions.

Als gossos sense raça s'els coneix amb el nom genèric de "pataner"."
I ara jo hi dic la meva.
En el passat l'home va fer una selecció genètica per aconseguir unes característiques determinades en uns animals determinats. Al gos se'l considerava una eina i per tant se la podia dissenyar a complaença de l'amo.
El gos és un producte humà.
Ara, excepte en casos molt determinats (gossos policia, de rescat, de pastoreig...) els productes d'aquesta selecció ha perdut la seva raó original de ser, però se segueixen mantenint i propiciant els trets seleccionats per raons estètiques segons dicten les modes del moment. I és per això que trobem un munt d'animals amb problemes de pell, de respiració, de sobrepès, d'agressivitat, etc.
La gent paga fortunes per un animal pur. Normalment per enriquir-se a força d'exhibir-lo i fer-lo criar.
Hi ha gent que també paga fortunes per tenir el gos com un accessori més de la seva col·lecció d'objectes fashion. Normalment sense tenir ni idea del que aquell animal en concret necessita a nivell d'educació, esport, alimentació, espai, etc.
Als gossos de carrer, aquells que tenen prou semblança o traces d'una raça en concret, se'ls pentina i educa segons l'estàndard que més li escau segons els cànons. Que no vol dir el que més li convé.
Com som els humans. Ens semblen simpàtiques unes pràctiques amb els gossos que, quan s'han volgut aplicar als propis homes han resultat ser, com a mínim, aberrants. Com som.

18 de març, 2009

Voltant pel món amb el gos

Per fi és primavera! Els primers insectes de l'any comencen a picar, les flors treuen el cap i el sol ens diu bon dia. Amb aquest canvi de temps tan desitjat, quan les hores s'allarguen i les temperatures són amables, ve de gust fer més activitats i sortir a prendre l'aire. Què millor que fer-ho amb el gos?

Però... sempre hi ha un però. La nostra agenda de primavera s'ha omplert de compromisos que comporten fer viatges de força hores i, fins i tot, pernoctacions. Aquí arriba el problema. Què fem amb el gos? Tenim ganes de passar més temps amb ell, de voltar, visitar, ensumar i conèixer amb el nostre quisso, però a Espanya no a tot arreu el deixen entrar. Ja no parlo d'hotels i pensions, sinó de càmpings econòmics on passar-hi una simple nit. Les recerques amb el Google es fan doncs imperatives, ja no podem improvisar i dormir allà on el cansament ens atrapi; hem de tenir-ho tot més ben planejat.

La sort que tenim és que en Pirata és un gos d'atura, raça no considerada perillosa, cosa que facilita en certa mesura les coses; a més és relativament petit com per acomodar-se en recons on no fa nosa; també procurem dur-lo net i ens esmercem molt amb la seva educació per que no molesti ningú amb comportaments incívics. I a més, com passa amb les persones, quan va net i pentinat té un aspecte encantador que li obre totes les portes.

Però tot això la gent no ho sap quan truques per telèfon amb intenció de reservar. Quan preguntes si pots portar el gos la primera resposta sol ser un "no" categòric, i ja no s'hi pot fer res. En Pirata pot ser el quisso més ben educat del món (o com a mínim més ben educat que molta canalla), pot anar net i estar totalment sa, que tot i així la gent el considerarà brut, pudent, molest i ves a saber quantes coses més. Una llàstima.
Mentre la situació no canviï i ens comencem a assemblar més als nostres veïns europeus, els amos de gossos haurem de seguir buscant-nos la vida per poder viatjar amb el nostre animal. Ànims i recordeu... doneu sempre bon exemple, sou ambaixadors dels drets canins i heu de deixar sempre bona imatge arreu on aneu amb el vostre gos!

28 de novembre, 2008

Rentar el gos a l'hivern

Fa un fred que pela, i ja fa dies que he de rentar el gos, però cada cop que m'ho plantejo, va, i plou. O toca excursió per un fangar. O la casa és ben bruta i no sé què fer primer, si el gos o el terra. Aixx...

Ara és quan en Pirata està més pelut que mai. El punyetero ja no perd ni un pèl per molt que es grati i això a l'hora d'escombrar s'agraeix però, si el rento ara la feina d'assecar-lo pot ser monumental. Normalment amb el secador de mà i el radiador d'aire calent del bany ja fem per treure-li força humitat, però amb la fred que fa i el volum de pelussa actual no veig clar que sigui suficient.

Fa mesos vaig fer un curs de perruqueria canina per estalviar-me portar en Pirata a l'"estilista", que és car i no et tracten el gos com ho fariem els propis amos, per no parlar del poc respecte al look o personalitat del gos, que això dels "estandards" per raça a alguns animalons els fa més mal que bé, ara que ja s'ha perdut l'ús original al què se'ls dedicava -ups, d'això parlaré un altre dia que avui no toca-.
En fi, un dia d'aquests m'hauré de posar "manos a la obra" però fa una maaaaandra, sobre tot veient que ell tampoc ho passa gens bé. Aixxx...

22 de setembre, 2008

Sorpreses encara

Com deia en el comentari de l'entrada anterior, ara que fa força temps que la nostra aventura amb en Pirata va començar ja no queden tantes coses per explicar. El que al principi ens sorprenia ara s'ha tornat habitual, cada cop costa més trobar novetats que escriure i coneixements útils per transmetre. El perill de repetir-se és gran, el ventall d'anècdotes és limitat, el saber que hi ha gent real llegint els nostres pensaments gairebé al moment a vegades és aclaparador...


Què ens frepa d'en Pirata ara que ja ens coneixem tant? Personalment em sorprèn cada dia el moment en que surto de l'habitació i, sigui on sigui el gos, s'aixeca i em ve a rebre. A vegades sent que faig fressa a l'habitació i em ve a buscar, atent davant la porta oberta, esperant, com qui va a rebre un parent a l'estació.


És també habitual que quan en Pirata sent que sec al sofà ve corrents i es posa a burxar amb el musell per rebre carícies. Quan li responc i li faig carantonyes em sorprèn sentir-lo riure, veure com li brilla l'ull i esbossa un somriure caní de plaer i complicitat. El millor ve quan, cosa rara en ell, retorna els mimos a la seva manera, fent una bateria de mossegadetes minúscules amb la punta de les dents allà on m'enganxa: a vegades la pell del colze, a vegades al canto de la mà, a vegades fins i tot a la closca! Quin intercanvi més extraordinari, quina sorpresa felicitat.


De tant en tant el sorprenent és un ingredient inesperat a la dieta, com ahir quan va trobar un tros de pebrot vermell cru per terra i amb uns quants "crunch crunch" se'l va crospir com si ho hagués fet tota la vida. Com ens va fer gràcia n'hi vam oferir un altre bocí, i sí, en Pirata és vegetarià quan li ve bé.


Sorpreses. Petites, casolanes, privades, però encara sorpreses.

19 de setembre, 2007

L’home que xiuxiuejava als gossos

Aquest és el títol d’un programa de televisió que ens té totalment enganxats i ens està permetent entendre moltes coses sobre la psicologia dels gossos. Aquí, la capçalera del programa s’ha traduït com “el encantador de perros” però trobo que perdre el joc de paraules cinematogràfic és una llàstima.

Diguem que el programa va d’una mena de “supernany” per a gossos. La gent que té gossos amb problemes psicològics avisa l’encantador per que els recondueixi la conducta. Després de veure diversos capítols ens hem adonat de la pauta de l’home (és com amb la “supernanny”, que al final les solucions gairebé sempre són les mateixes):

1er. Lligar la corretja per darrera la mandíbula i de les orelles. Es tracta d’una posició “feble” del gos. Aquest es nota molt més “collat” que no pas amb la corretja pel coll, i creu més.

2on. Passejar, passejar i passejar. El passeig té dos efectes beneficiosos pels gossos: a) aconsegueixes que es cansin. Si estan cansats poden esta més concentrats en allò que vols que aprenguin, ja que han alliberat tota l’energia “acumulada sobrant”. b) Els gossos són animals de grup que segueixen a un líder. Durant el passeig, sobretot quan va lligat (vegeu “a”), s’ha d’aconseguir que el gos vagi al costat o darrera nostra, mai per davant. Si va per davant ell es pensarà que és el líder i per tant creurà menys. Nosaltres, per a la seguretat del gos i la dels altres, i la nostra comoditat, ens hem de comportar sempre com els líders del grup, i per tant, com a tals, el gos ens creurà.

3er. Calma. Sempre hem de demostrar en el gos ja sigui amb la veu (especialment important per en Pirata) o amb el llenguatge corporal, que davant qualsevol situació nosaltres estem segurs i confiats. Si ens deixem endur pels nervis o la por, el gos ho nota i ell també es posarà nerviós o tindrà por, i com el mestre Yoda ens diu: “la por és al camí al Costat Fosc. La por porta a la radia. La radia a l’odi. I l’odi al patiment”. No hem de deixar que el nostra gos tingui por.

4er. Demostrar al gos qui mana. Com en el punt 2on, sempre hem de demostrar que el líder del grup som nosaltres. Si no ens guanyem el seu respecte, no tindrem mai el seu amor. Si ell mana, anirem sempre rere seu amb la corretja tensada. Al final, això pot portar a un desequilibri emocional en el gos.

5è) Però no menys important. Reforç positiu. Els que feu agility, ja sabeu de què va. Quan el gos fa quelcom que aprecieu feu-li saber amb alguna classe de premi, des d’una gormanderia fins a unes manyagues ben afectuoses.


Si bé alguns d’aquests consells poden sonar una mica (molt) “fatxes”, i la veritat és que a mi m’està costant molt dur-los a terme, si que de mica en mica, estem notant un canvi en el comportament d’en Pirata. Fa una mica més de cas quan el crides (molt important per què no l’atropellin), no estira tant la corretja quan va lligat (molt important pel meu braç i per passejar entre la gent sense molestar), etc.

Us ho recomano, si el vostre gos és un “rebel sense causa”, doneu-li una ullada a “l’home que xiuxiuejava als gossos”.

04 de juliol, 2007

Canvi de muda

<- Crec que és molt creatiu pel gos fer-se una perruca a partir del seu pèl mudat.
L’any passat no varem adonar-nos-en per què per aquestes dates en Pirata anava molt esquilat; ja se sap, arribava l’estiu, anava ple de “rastes”...bé llegiu el principi del blog que allà s’explica tot. La qüestió és que enguany he
m notat que l’increment de la temperatura ambiental pel canvi d’estació (és a dir, ara que comença a fer calor) provoca a en Pirata una pèrdua de pèl accelerada, com si patís una alopècia galopant. De ben segur que els que teniu gossos amb molt de pèl també ho haureu notat.

Però no perd pas tot el pèl, ans com quan nosaltres ens traiem l’abric quan fa calor, però mantenint la samarreta, ell només deixar anar el pèl més fi, la capa per sota del pèl “normal”, més suau i blana que reté una capa d’aire i li fa de manta. Així, ara ja porta ben bé un mes i mig o dos gratant-se i enduent-se amb les urpes flocs complets d’aquest pèl, que és clar, cauen a terra i hem d’escombrar. Potser una de les coses curioses és que la muda la fa de forma progressiva, de darrera cap a endavant (al menys això ens ha semblat). Va començar gratant-se i buscant manyagues per la part de la cua i les potes del darrera i ara quan li raspallem el clatell o sota la barba s’hi posa bé (mentre que abans no li agradava gaire).

Poc a poc en Pirata va perdent “volum” capil·lar i quan li passem la mà per la gropa fins i tot sembla que tingui el pèl més fi (tot i que manté aquell tacte aspre propi dels gossos d’atura).

Bé, sembla doncs que quan bé l’estiu no només hem de canviar la roba de l’armari, sinó que ens hem cuidar de recollir les “mudes” que en Pirata va deixant enrere i que ja recuperarà quan el fred torni.

18 d’abril, 2007

Feliç feliç primer aniversari!!!

Així és, aquesta passada Setmana Santa ha fet un any de l'adopció del nostre estimat Pirata.

Amb ell hem fet amics, hem visitat llocs, hem passat ensurts i aventures, hem tingut moments tendres i moments salvatges, hem viscut trapelleries i somnis, hem tingut moments nobles, moments tristos, dolços i curiosos, hem descobert nous mons, hem explorat noves emocions, hem experimentat sensacions innovadores i hem gaudit molt més que hem patit.

Certament, tenir en Pirata amb nosaltres ha estat una experiència enriquidora, alliberadora, ens ha fet créixer i estabilitzar-nos. Diuen que qui té mascotes viu més anys, esperem doncs que en Pirata segueixi molts més anys amb nosaltres fent-nos fruir de la vida tant o més com fins ara.

Felicitats a en Pirata, però també a qui ens llegiu, ja que heu viscut aquest any gairebé en directe amb nosaltres i ens heu donat suport i consell, compartint les vostres experiències i opinions, creant -ni que sigui virtualment- una petita família.

Seguirem informant-vos i explicant-vos tot allò que ens passi amb en Pirata. Moltes gràcies a tothom i...

Feliç primer aniversari,
feliç feliç aniversari a tothom!

10 de març, 2007

El Pirata Egipci

Si en Pirata en fos realment un, de Pirata, segur que en seria un d'Egipte. Per què ho dic, malgrat saber que els egipcis no són especialment famosos pels seus actes de pirateria i que evidentment el nostre quisso té indubtables arrels catalanes? Doncs per què ens hem adonat que el pèls més foscos que li envolten l'ull s'estenen allargassats fins la galta, formant un efecte cosmètic semblant a l'ull d'Horus, que les dones egípcies tant imitaven amb el maquillatge. Veieu, les fotos i compareu!

01 de març, 2007

Com un nen

Cada cop estic més convençuda que en Pirata és com un nen humà. Un exemple clar (a part de necessitar algun copet per fer el rotet després de dinar) és l’episodi que vam patir fa uns dies. En aquella botiga que vaig comprar les tenalles d’ungles (aixxx...) vaig comprar-hi també un “os” per que en Pirata rosegués durant uns dies. Aquests ossos són fets de la pell d’algun rumiant i tenen diverses mides i formes. Vaig escollir un que té, a manera de cap d’os, un parell de nusos que de segur li serien més còmodes per mastegar (i així no quedaria cap pilota òssia arrodonida i impossible de mastegar voltant per sota el sofà).

Quan el gos va entendre de què es tractava va agafar la nova joguina com si fos la única cosa important al món. Talment com fan els nanos davant d’un joc nou, va oblidar la joguina que li havien regalat per Nadal (que en el seu moment havia desplaçat el famós mitjó) i es va dedicar a rosegar i rosegar durant hores. Bé, corregeixo, més que rosegar era estovar amb la saliva i estirar quan la fibra s’havia emblanquinat i ja era només una pasta amorfa. En Pirata, és curiós, però no és un “mastegador”, les coses massa grosses li queden, això, massa grosses; prefereix petits bocins manejables per dur-se a la boca.

I talment com un crio, en Pirata un vespre va decidir que no podia sortir a passejar sense la seva joguina preferida, “és que s’havia posat interessant” podria dir ell ara. Nosaltres, preveient el que passaria, vam intentar fer-lo desistir i que el deixés a casa, però no, el seu preuat os mig rosegat havia d’anar amb ell. Us podeu imaginar el que va passar? Efectivament, després de dur-lo una estona indeterminada devia aturar-se a ensumar alguna cosa i allà va quedar, abandonat, oblidat, perdut, l’os de la seva alegria.

L’endemà, tot i tornar a passar pel mateix camí i buscar-lo activament tant ell com jo, vam veure que algun petaner veí havia estat més llest i l’havia fet desaparèixer. N’haurà après alguna cosa d’aquesta lliçó? Ja ho sentirem a dir, de moment ha recuperat interès per l’os de nusos fet amb fils de colors, i me n’alegro perquè aquet no embruta i a més ens hi deixa jugar!

18 d’octubre, 2006

Ansietat

En les llargues hores en què no estem amb en Pirata per motius laborals, potser ell ajagut somica i suspira pensant en quan tornarem:

Ansiedad de tenerte en mis patas
musitando palabras de amor
Ansiedad de subirme a tus cuartos
y en la mano volverte a lamer.
(bis)
Tal vez esté suspirando al recordarte,
tus caricias me hacen por siempre calmar
hacen que estés presente en mi soñar.
Quizás esté aullando en tu pensamiento,
estreches mi retrato con frenesí
y hasta tu oído llegue la melodía salvaje
y el eco de la pena de estar sin ti.
Tal vez esté llorando al recordarte...
Por la ansiedad de tenerte en mis patas
y el eco de la pena de estar sin ti.



Quan arribem a casa bota i somica d'alegria sabedor que el temps de soletat ha acabat i podrà rebre tota la nostra atenció, estima i calor.

Nosaltres també t'anyorem Pirata!

04 d’octubre, 2006

Un dia normal

Feia dies que no duia en Pirata a passejar a primera hora del dia, cedint-li l’honor a en Quim que té més energia matinera, és per això que no recordava el que és veure com desperta una ciutat.

Els carrers freds i humits de la matinada, buits de gent excepte per alguns repartidors descarregant les seves furgonetes i algun que altre treballador de banc, polit i enclenxinat, intentant mantenir la corbata al seu lloc mentre manté un ritme de marxa atlètica per arribar al seu destí.

Des de baix el riu pots observar la gent com enceta el dia. Un ciclista creua el pont amb la jaqueta ben cordada, mentre per sota un estol d’ànecs fugen de l’alegria ensumadora d’en Pirata. Pel costat esquerra un parell d’àvies empenten el seu carro cap al mercat amb l’esperança de trobar les millors peces al preu més assequible.

La boira es comença a alçar, ja només amaga els pisos més alts del parell de gratacels –si se’ls pot dir així- presidents de la línia d’edificis que treuen el cap pel riu. El quisso passeja alegrement aliè a l’espectacle que l’envolta, només ensumant vivament el terra i mullant-se musell i potes amb la rosada que dorm sobre les herbes. La punta de les meves sabates també és molla i m’arronso dins la jaqueta mentre observo les primeres criatures carregades amb motxilles impossibles encaminar-se cap al cole.

Olor a gespa, a terra molla, i veient encendre’s el llum d’una cuina puc imaginar també l’olor a cafè i torrades. Despertar-se així, amb la brisa fresca a la cara, els sorolls esmorteïts de motors, una persiana metàl·lica que s’obre, uns lladrucs llunyans d’un quisso petit i buscabregues... és un petit moment de felicitat privat, enmig d’una ciutat que s’estira i badalla i que fa pensar, encara que només sigui durant aquells primers minuts del dia, que aquest és un món on val la pena viure.

16 de juny, 2006

Consciència

S'acosta l'estiu, època de vacances, calor i, malauradament, abandonaments. Al blog El Pollo de Goma avui s'hi ha fet una reflexió sobre el fenomen que val la pena que llegiu atentament i en feu difusió. Si sou habituals lectors del nostre blog ja no farà falta que us fem un discurs sobre la monstruositat que representa desfer-se del gos de casa, però no està de més saber que existeixen alternatives a l'abandó.

Per part nostra, a més de mantenir viu aquest blog sobre l'experiència d'adoptar un gos, estem en contacte amb l'Anna Punsí preparant-nos pel reportatge que gravarà amb el seu company Jacint sobre el fenòmen dels gossos orfes i la segona oportunitat que se'ls pot oferir.

Us heu plantejat mai què els passa als gossos abandonats? hom pot pensar que, com tenen instint i un gran olfacte, poden "caçar" i trobar aigua fàcilment. Això és el mateix que creure amb la capacitat de l'home de carrer per sobreviure en una illa deserta pel sol fet que som suposadament intel·ligents. Només cal veure les penúries que passen els famosets a la seva illa-concurs i sabrem que no és tan fàcil. Fem un recull:
  • Molts gossos orfes acaben atropellats al rondar per les carreteres que, creuen, els poden dur de tornada a casa.
  • D'altres moren enverinats per menjar quelcom en mal estat, o emmetzinat directament per algú amb mala bava.
  • N'hi ha que tenen sort i són acollits a protectores a la espera d'una família que els adopti.
  • Uns ronden per pobles i urbanitzacions acceptant la caritat d'algun veí a qui li han sobrat restes del dinar.
  • N'hi ha molts que pateixen mals tractes de gent que no els vol als seus terrenys, els paren paranys, els disparen, colpegen, etc. i acaben agafant por a qualsevol ésser humà que se'ls vulgui acostar.
  • Molt pocs tenen la sort de ser adoptats directament per alguna ànima caritativa.
  • Els que per seguir una femella en zel van escapar de casa, a vegades són recuperats pels propis amos gràcies als senyals d'identificació (tot i que n'hi ha d'amos espavilats que aprofiten l'avinentesa per desentendre's del quisso).
  • I, finalment, n'hi ha que es converteixen en "cimarrons", en "montarassos", unint-se en un ramat de gossos de diferents races, mides i colors per saquejar el que poden d'on poden. En Quim ha vist alguna colla d'aquestes a l'illa d'Eivissa, per exemple. Són famílies quadrúpedes creades per la necessitat, volten pels abocadors rebuscant entre les deixalles, s'aparellen i crien sense cap mena de control i de tant en tant poden arribar a atacar bestiar de la gana que tenen, amb el que són susceptibles de patir totes les penúries anteriorment citades. Els Ajuntaments afectats tenen serveis de caça i captura d'aquests animals, a vegades aposten per la seva reinserció a la societat, altres cops tenen menys escrúpols.
Els gossos rodamón, aquells que una vegada van tenir una llar, són gossos domesticats que han hagut de passar per la traumàtica experiència de tornar-se salvatges i, d'això, n'hi ha que se'n recuperen i d'altres que no, però tots queden marcats de per vida amb pors i inseguretats.

D'històries colpidores la xarxa en va plena, per això, si mai esteu temptats de sucumbir al caprici passatger de tenir un gosset, penseu-vos-ho dues (tres, cinc, quinze) vegades perquè amics, després no hi ha marxa enrera que valgui, si voleu tenir la consciència neta.

13 de juny, 2006

Els meus goigs

Mireu què n'és de guapo!

Sembla que vagi a fer la primera comunió, o no?

Aquesta sessió fotogràfica va ser llarga i difícil perquè en Pirata no s'estava quiet (té la tendència de córrer a jeure als peus del fotògraf), però estic molt orgullosa del resultat. A les imatges podeu veure les dues coses que em fan més feliç: evidentment una és en Pirata, que de per sí ja és un goig; l'altre el testimoni en forma de ram de flors de la sort que tinc de ser estimada per un home tan fantàstic com és en Quim. Fa falta dir res més?

02 de juny, 2006

Recull de notícies

El Diari de Girona ha demostrat ser una font inesgotable de notícies relacionades amb els gossos. Avui se n'han publicat dues de relacionades: la primera conforme l'Ajuntament ha comissat tres animals de raça potencialment perillosa perquè el seu amo no ha estat prou responsable com per gestionar la paperassa com mana la normativa, ni prou responsable com per tenir cura que els animals convisquessin amb els altres éssers vius en harmonia. Coll a terra. Recordaré la necessitat de complir amb el que la llei disposa pel bé de tots (cens, xip, etc.). L'altra, notícia ens parla de l'omissió, per passotisme o deixadesa, de compliment d'aquestes normes tan bàsiques per part de molts propietaris de gossos.

Sincerament, pel que he anat veient en aquests dos mesos d'inserció al món caní, és que el tema de les "races perilloses" és un tema qüestionable. M'explico: Està demostrat que hi ha races creades especialment per la violència, però també està demostrat que qui ha d'ensinistrar/educar l'animal és l'amo, i que el gos serà tal com l'amo ha volgut que sigui. És per això que als amos de "races perilloses" se'ls requereix uns mínims de salut mental i d'educació. És a dir, que les normes que s'han disposat respecte aquestes races "problemàtiques" hi són tant per controlar els quissos com els propietaris.

Passejant diàriament hem conegut un munt d'animals de tota mena, de races perilloses i de suposadament inofensives. Siguem sincers, tothom deixa, normalment, el seu gos deslligat i sense morrió, sigui de la raça que sigui, i només les bèsties de caràcter problemàtic són controlades de prop amb tots els mitjans possibles pels seus amos, que ja coneixen l'animal i poden preveure les seves reaccions. Sabeu el resultat d'això? hi ha animals de raça perillosa que són uns trossos de pa, educats i mansos com un xaiet; en canvi, hi ha algun gos d'atura i algun pastor alemany del que tothom s'allunya en quant arriben a la zona de passeig. Per aquests individus inquietants hi ha un control mínim, només perquè la seva raça no pressuposa perill. És això just? S'hi pot fer quelcom des de les institucions? Tant de bo els qui facin aquesta mena de lleis siguin propietaris... els punts de vista canvien molt quan ets part implicada!

Heu estat atacats mai per un gos? Heu conegut algú que hagi estat implicat amb algun incident desagradable amb algun animal domèstic? Comentaris si us plau!
Una tercera noticia que podem llegir avui a El Periódico és la del litigi pel règim de visites a un gos. Si, Déu no ho vulgui, la nostra parella es trenqués, crec que cap dels dos voldria renunciar a passar ni que fos unes hores a la setmana amb una màquina imparable d'amor incondicional que és en Pirata. Aquests animals s'ho valen. Quina culpa en té l'animal de que els amos no s'entenguin entre ells? Si és difícil explicar-li a un nen que no és culpa seva que els pares es separin, imagineu-vos fer-li entendre a un quisso que ha perdut un amic i company de jocs. Entenc els qui critiquen que s'arribi a l'extrem de portar el cas als jutjats (i que a sobre la llei els atengui -Ole el jutge!-), quan hi ha tants altres casos més "importants" per tractar, però aquesta gent oblida que l'amor, sigui cap a una persona o animal, és capaç de moure muntanyes. Un cop més, la incomprensió ve dels qui no han fruït mai de la companyia d'un quisso adorable.
Què en penseu vosaltres de tot això? Teniu gos? Teniu fills? Us heu separat i heu hagut de renunciar a éssers estimats per això? Com ho veieu des de fora (o des de dins)? Parlem-ne!

24 de maig, 2006

Multa!

Segons podem llegir en aquesta notícia del Diari de Girona, a la nostra ciutat es multen els gossos fent servir el formulari de multes pels cotxes.


Personalment -i ara em posaré a la pell de l'advocat del diable- trobo la metàfora força encertada.

Així, si el color d'un cotxe ens el venen com "groc crom" o "blau pluja", els experts en gossos classifiquen els pelatges com "neula", "canyella" o "pissarra".

Tampoc és el mateix una berlina, que un sedan, o un wagon, així com no és el mateix un shnauzer miniatura, com un de mitjà o un de gegant.

Hi ha vehicles que funcionen amb benzina i d'altres amb gasoil, de la mateixa manera hi ha gossos que amb pinso sec s'espavilen i d'altres, més llepafils, que no mouen un dit si no se'ls ofereix foie.

Més paral·lelismes que recolzin la meva teoria? Està clar que tots dos requereixen revisions periòdiques i una neteja a fons quan tornen de muntanya. Quan l'acabem d'estrenar en presumim fins l'avorriment (fins i tot fent-ne un blog ;P) i, si reben una topada, aturem el món per fer una anàlisi exhaustiva dels danys. Si veiem que algú altre porta el mateix model que nosaltres en fem un estudi crític per acabar convençuts que el nostre és mil cops millor. I, com enginyeria fina que són, hem de familiaritzar-nos amb ells fins poder conduir-los amb seguretat i la perfecció. D'un mal tracte se'n deriven avaries importants, d'un mal ús, comportaments indesitjats. Potser el nostre no podrà guanyar un concurs de velocitat, però segurament serà més manejable en terrenys difícils. Amb els anys apareixen problemes crònics, insuficients per convèncer-nos que ens en desfem, i quan finalment el sistema els falla, quedaran sempre en el nostre record com "el millor que vam tenir".

En qualsevol cas, i ara em posaré seriosa de nou, el fet anecdòtic de fer servir un imprès o un altre a l'hora de multar no hauria de ser un assumpte tan dramàtic. Més aviat hauríem de fixar-nos en la causa que genera aquesta sanció: tal com vaig comentar en una entrada anterior, és motiu de denuncia el no tenir censat l'animal, així com no recollir els excrements de la via pública i, en cas d'animals amb raça classificada com perillosa, no dur-los lligats i amb morrió, o no tenir assegurança a tercers. Així doncs, si vols evitar mals majors, per començar sigues sensat i tingue'l censat.

16 de maig, 2006

La passera


Segueixo pensant que el Pirata, o bé no és cec del tot o ha desenvolupat un sisè sentit (allò que els geeks com els meus amics i jo anomenaríem “Sentit del radar”, en homenatge a un dels meus personatges preferits de còmic: Daredevil).

Així és com puc explicar el fet que des de ben aviat el Pirata ha estat capaç de creuar per una passera de poc menys de mig metre sense cap mena de suport.

Al principi els seus passos per la passera eren del tot insegurs. Dubtava, passava molt lent i sempre ben aprop dels nostres peus, com per guiar-se'n. De mica en mica, però, els seus creuaments han anat augmentant en confiança i agilitat sense mai errar el tret (excepte una vegada que creuava tan ràpid que va topar amb mi i va caure a l'aigua!). El passat cap de setmana, va arribar al summum de les seves capacitats quan totalment decidit va creuar-la sense cap mena de guia. Allà hi era jo, amb la càmera a la mà, per immortalitzar el moment.

La veritat és que en Pirata mai deixa de sorprendre'm. La seva capacitat d'adaptació és totalment espectacular! Mentre que si un humà perd la vista, les seves habilitats cognitives queden seriosament reduïdes, sembla que en un gos, el seu olfacte, l'oïda i sospito que el tacte dels peus, compensen en escreix la mancança.

10 de maig, 2006

Tempesta de primavera

Hi ha supersticions basades en la repetició invariable de fets atzarosos, que el subconscient acaba relacionant de manera inevitable fins a convertir la casualitat en llei. Un exemple: sempre que rentem el cotxe, plou.

Si els indis americans tenien una dansa específica per desencadenar les tempestes, jo tinc el poder de fer-ho sempre que frego els vidres de casa (a vegades es pot donar que plogui sense que hagi fregat els vidres, però aquesta part no ens interessa a l'hora d'analitzar el fenomen) . Bé, ara he de sumar una nova creença, seguint els preceptes de la Llei de Murphy, que sentencia el següent: "sempre que hagis de treure el gos a passejar i tinguis poc temps, plourà". A bots i barrals, a més. (En anglès, curiosament, l'expressió és "raining cats and dogs").

Això en principi no seria problema, avui en dia estem preparats per aquesta mena de fenòmens amb paraigües automàtics i capelines impermeables. Però s'ha de tenir en compte el factor caòtic, és a dir, el gos en qüestió que s'hagi de dur a passejar. En el cas que ens ocupa, he pogut constatar in situ que en Pirata no frueix ni mínimament de les tempestes de primavera, és més, si pot evitar remullar-se ni que sigui sota quatre gotes, buscarà qualsevol sortint, balcó, portal, tendal, etc. per refugiar-s'hi i seure pacientment fins que escampi. Tant se valen ara les urgències intestinals! si diluvia, en Pirata esperarà a que afluixi amb el posat tan serè com la esfinx de Gizeh. Mentrestant, el patidor passejant que s'hagi ofert a sortir malgrat les inclemències del temps, estarà xop com un poll, frustrat i amb la creixent sensació que si vol moure el gos per fer-lo tornar cap a casa haurà d'estirar més que en una prova d'arrossegar camions de l'Home més fort del món.

L'episodi s'acaba amb en Pirata assegut sobre la seva manteta, envoltat acollidorament amb una tovallola seca, mentre l'incaut passejador de gossos ha de marxar corrents per no fer tard a la feina, sense haver-se pogut canviar de roba, amb l'impermeable abandonant les seves responsabilitats, les sabates xopes i la inquietant pregunta: s'aguantarà el gos de fer les seves necessitats fins que pugui tornar a treure'l sense pluja? Ah... la sal de la vida.

05 de maig, 2006

La corretja

Seguint els consells de la Rosa, i farts de rebre estrebades cada cop que en Pirata es bolcava a la seva passió d'ensumar coses, hem decidit comprar una corretja extensible.

Contràriament al que pot semblar en aquest simpàtic anunci d'aire condicionat (feu click sobre la foto i veureu el video), aquesta mena de corretges no són eternes, ni molt menys. La nostra en teoria fa 5 metres, amb el que hem descobert que la nostra percepció de les distàncies i longituds és, si més no, inexacta.

Els beneficis d'aquesta compra (32.60 € a afegir al Preu de la Felicitat) són notables. Ara tenim cert temps de reacció quan en Pirata es clava de sobte per ensumar algun racó, a més podem deixar-lo córrer a voluntat sense la preocupació de que es pugui perdre, desmadrar o acostar-se a algú o a alguna cosa que impliqui perill.

Nosaltres anem més tranquils, la gent que ens envolta també i en Pirata, ara que ja s'hi va acostumant, sembla que no té cap problema en estar permanentment connectat a nosaltres.

26 d’abril, 2006

Oli en un llum

Ja fa més d'una setmana que tenim en Pirata, i no hi ha dia que no ens sorprengui. En els últims dies hem aconseguit un munt de fites: ha après a pujar i baixar les escales de reixeta que duen al riu, s'asseu quan li demanem, reconeix el camí de tornada a casa sense que l'haguem de guiar, ha regularitzat el seu cicle per fer les seves deposicions fora de casa, ens deixa dormir a les nits, comença a creure quan el cridem per que vingui, no ha tocat absolutament res del pis, respecta els espais on no pot estar, els veïns no s'han queixat per sorolls, és amistós amb la gent i els altres gossos... Oli en un llum!

Per part meva he d'admetre que soc animal de costums i he tornat a la rutina de dutxar-me al matí. Ara m'he de llevar més aviat per poder-ho fer tot, i per sorpresa meva reconec que és un petit sacrifici que no costa tant com em pensava. El més complicat sempre són els migdies, ja que tinc una hora justa per dinar i passejar el gos i, en teoria, m'hauria de deixat fet el menjar la nit abans, però no hi ha manera. Als vespres, entre el passeig, fer les feines de casa, el sopar, estudiar (que ho estic aparcant de manera escandalosa)... No hi ha manera de que em posi a cuinar per l'endemà. Sort d'en Quim que alguns migdies ens fa una visita i s'enduu en Pirata una estona i així deixar-me temps per acabar de dinar!

Per cert, si us sembla que en Pirata ha quedat lleig després de la pelada, us convido a conèixer en Sam, el gos més lleig del món!



Nota: Aquest gosset tan "mono" va morir el novembre del 2005.

24 d’abril, 2006

El preu de la felicitat


Ara que ja portem una setmana llarga a càrrec d'en Pirata, és moment de passar comptes i veure per quant ens surt la broma:

Documentació d'adopció....................85,00 €

Xampú desparassitador per gossos.......6,00 €

Plat d'acer innox. per l'aigua
Plat d'acer innox. pel pinso
Collar de mida mitjana
Corretja de niló d'un metre de llarg
Joguina (pilota sorollosa)
.........................................................34,20 €

Sac de pinso de 4 kg.............................5,25 €

Perruqueria (servei complert)............25,00 €

Collar de mida petita...........................6,50 €

Visita al veterinari
(Inclou: Visita, Xip identificatiu,
Vacuna trivalent, Pastilles contra
els cucs, Pipetes anti-puces)................95,00 €

Colònia (olor a maduixa
amb essències de jojoba).....................20,00 €

La felicitat que dóna una bona
rebuda quan arribes a casa............no té preu.

Per a tot lo demés... Mastercard.