Petons!

Hem trobat una nova forma de comunicar-nos amb en Pirata: pel tacte, com no. La novetat és que ja no som nosaltres els "emissors" i ell el "receptor", ans al contrari, és el gos qui pren la iniciativa i ens demostra la seva estimació!

El nom que li hem posat es "petons", que no són ni de bon tros com els que fariem els humans, sinó més bé una serie de mossegadetes ràpides fetes amb delicadesa amb les dents del davant. És un gest molt semblant al que fa per gratar-se quan alguna puça l'empipa.

Tot va sorgir un vespre mentre amanyagant-lo i gratant-lo vaig acostar el meu cap al seu, uns cabells meus li van caure prop del musell i, guiant-se per ells, en Pirata em va a mig mossegar un tros de closca repetidament. Com vaig reaccionar contenta i fent-li més manyagues va acabar relacionant que sempre que ens fes "petons" rebria en retorn una nova tanda de mimos.

Una cosa porta a una altra, repetir la paraula "petons" mentre ell els fa també fixa el gest amb el mot i, ara, podem dir-li "un petó" mentre l'amanyaguem i ell busca qualsevol tall de pell nostra per esporgar-nos les ficticies puces amb un gest de felicitat i confiança, i un panteix característic del riure caní. De fet de tant en tant hem d'anar en compte perquè no és el mateix rebre mossegadetes a la mà que sota l'aixella!

En qualsevol cas és tan satisfactori veure com, de tant en tant, quan se sent feliç i estimat ens busca puces!

Sol a casa

Avui quan hem sortit a treballar al matí en Pirata menjava tranquil·lament del seu plat. Un minut més tard tornava a pujar a casa per recollir una cosa que m'havia oblidat. On era en Pirata? S'havia esquitllat a la nostra habitació (cosa que té prohibit) i havia sortit a fora al patí! Quan m'ha vist s'ha espantat, i a sortit esperitat cap al passadís amb la cua entre les cames i el cap cot ple de culpabilitat. Ara sabem el què trama cada matí! 'Catxís!

Romeo, Romeo...

Ja se sap que la primavera i l'arribada de l'estiu ens destarota les hormones. Es veu que als gossos, també. Però aquest cop, no era el nostra Pirata el seduït, ans "el seductor". Concretament, enguany hem tingut un parell d'episodis on "l'aura d'atracció" d'en Pirata ens ha sorprès:

Un diumenge al matí, passejant per Platja d'Aro tranquil·lament ens acostem a una parella d'humans que miraven un aparador de sabates. Mentrestant el seu acompanyant caní femella ja havia detectat en Pirata i es preparava per abraonar-s'hi de forma juganera; com sempre, en Pirata no se n'havia ni assabentat de l'emboscada amorosa, ocupat com estava a repassar cadascun del arbres del passeig.

Finalment en arribar a l'alçada de la fèmina (una gosseta gos d'atura de pèl clar -com en Pirata- d'avançada edat i 'ímpetu amorós), s'acosta a en Pirata tota coqueta fent ademants provocatius: "a la vejez, ciruelas!" -exclama el seu amo. En Pirata respón com un cavaller: es miren, s'ensumen els morros i pasen després a les parts més impúdiques, pròpies d'aquests casos. El flirteix continua fins que veiem que n'hi ha per estona, i cadascú estira als seus respectius per allunyar-se en sentits contraris. Tanmateix, la gosseta ha quedat corpresa pèl suau i la clucada d'ullet perpètua d'un Pirata: es resisteix i s'arrapa a terra intentant evitar la separació amb el seu enamorat "a primera flaire"...en Pirata, truà, ja l'ha oblidada, i ensuma de nou una soca.

El segón episodi encara mostra amb més claredat les arts seductores d'en Pirata, aquest cop exercides activament:

Voltavem per una zona amb masos i cases aïlldes quan, com és habitual en llocs d'aquesta índole, un gos borda rabiut des de l'altre costat d'una tanca de gelosia. En Pirata, encuriosit, s'hi atansa remenant, més aviat sacsejant, la cueta. Jo el crido, no vull pas que entre les obertures de la gelosia li queixali el morro. De sobte, el gos guardià i protector, resulta no ser tal ans una golden retriever dòcil i manyaga, que comença a llepar-li a trufa a en Pirata i a remenar la cua amb fruïció. "Una nova conquesta d'en Pirata" -penso-, "ultimament va llençat". Aquest com sí, després de molt insistir, en Pirata s'adona dels meus crits i em busca pel camí. Tanmateix, la gossa no vol renunciar als seu nou amor, i salta i lladra i el segueix tot al llarg de la tanca fins que ja som massa lluny per percebre'ns: un altre cor trencat...

Per Nadal la gent es regala colònies, però en el món dels gossos a l'estiu és quan "Busco a Jacks (Pirata?)" està més de moda!

Distracció canina

Avui era asseguda al sofà, navegant per la xarxa tranquil·lament, quan de sobte he sentit un soroll a la porta del balcó, "babum!", i silenci tot seguit. He mirat cap a la vidriera però només hi he vist en Pirata semi-estirat, amb les orelles alerta i prou; com no es veia cap senyal de desperfecte enlloc he seguit amb la meva distracció, fins que de nou "babum!".

Recoi, he pensat, hi ha algú que m'està prenent el pèl o què? Però no es veia ningú pel carrer, així que he tornat a mirar en Pirata, que jeia amb posat d'esfinx. Com no aconseguia descobrir el causant del soroll m'he donat per vençuda i he seguit amb les meves coses.

"Babum bum!". Ràpidament m'he girat per caçar l'esvalotador i he vist, ui ecs ai, com en Pirata acorralava una grossa, negra i brunzidora mosca contra el vidre del finestram. El nostre gos és cec, o com a mínim curtíssim de vista, però amb les orelles alerta i la trumfa processant aire a tota pastilla ha aconseguit, en tres intents, localitzar i anular l'insecte més emprenyador i escorredís de l'estiu.

Què ha fet amb ella un cop l'ha tingut on la volia, ja no ho he volgut saber, però pels sorolls de mastegamenta i posterior rellepada tinc clar el final de la malaurada mosca. L'episodi s'ha repetit amb tres desgraciades mosques més, fins que he decidit tancar les finestres, que el pinso ja és prou complet i al gos no li cal un excés de proteïnes.

Aviat serà estiu, quan tota cuca viu, però el nostre quisso ha decidit obrir ja la veda de les distraccions estiuenques canines, tal com va fer l'any passat. Que aprofiti doncs!

Comunicant. I

Els gossos tenen un llenguatge corporal immensament ric. És la base de la seva comunicació i per això convé tenir-ne unes petites nocions, si és que ens hi volem entendre.

Com el tema és extens el distribuiré en diferents capítols; aquest concretament tractarà del llenguatge amb les orelles, que potser és el més evident i fàcil d'identificar.

• Quan el gos orienta les orelles endavant vol dir que està atent, ja sigui a una situació nova o a quelcom que l'interessa molt. Si ho combina amb la mirada fixa i una inclinació de cap als costats voldrà dir que no entén gaire bé el que se li planteja, però que li interessa sens dubte. Si la situació no li agrada arrufarà el musell ensenyant les dents.
• Les orelles enrere, aplanades, paralel·les al crani són un clar símptoma de desafiament, tot i que a vegades les posa així només per escoltar millor un so que live de darrera.
• Si combina els dos estats, d'orelles endavant, orelles enrere, segurament és que es troba dubtós entre marxar o quedar-se; és un senyal de neguit i inseguretat pel que ha de fer.
• Les orelles decaigudes exageradament volen dir tristesa o decepció.

Una bona manera d'imaginar com se sent el gos és imitant amb les nostres pròpies espatlles la postura de les seves orelles, així de seguida experimentarem en carn pròpia què ens està intentant dir.

El Senyor de les Mosques

Ja ha passat Sant Narcís, però les mosques han quedat i busquen refugi als llocs més calentons. A casa hem fet una bona col·lecció d'aquestes bèsties, però com són molestes i embruten hem decidit tirar de matamosques manual.

Fa un parell de dies la invasió d'insectes va ser tal que com una boja vaig llençar-me a la caça i captura, repartint mastegots per les parets, fent anar el matamosques com un nunchaku a tort i a dret. Els insectes queien a terra i jo seguia amb la cacera.

Quan em vaig assegurar d'haver-les matat totes, vaig repassar el terra per veure on havien anat a parar, però només en vaig trobar una de sis o set. Hummm... i les altres? Sí, en Pirata, oh, sí, ho havia fet... mastegant com si fos xiclet havia anat darrera meu ensumant i trobant els petits cadàvers com qui caça bolets. Ecs!

A vegades hem vist que en Pirata, si té alguna mosca que li ronda, es concentra i les intenta caçar amb la boca donant mossegades a l'aire, però clar, si li donem la feina feta les mosques tenen millor gust! Ai, ui, ecs!

Però, què és això?!?

A veure vosaltres, gent sàvia i versada en temes canins, si ens podeu ajudar en un assumpte...

Cada matí en Quim treu en Pirata a passejar. És el primer que fa només sortir de l'habitació i en Pirata ja l'espera remenant la cua, saltant-li a sobre i grinyolant d'emoció perquè sap el que li espera.

Fins aquí tot bé si no fos que, cada matí que passa, el gos es posa més histèric (tot i no haver canviat res de la rutina) i avui ha arribat a bordar un parell de cops per manar-li la pressa a l'amo.

En vista que això va a més, us pregunto: algú sap com ho podem resoldre?

Caseta de fusta

Hi ha un lloc on en Pirata s’hi troba bé. No és un lloc especialment còmode, més aviat és estret i calorós, doncs es tracta de l'espai sota la taula de l’escriptori on tenim l’ordinador. Cada vegada que ens seiem al davant el monitor, ell s’acosta demanant moixaines amb els característics cops de morro al colze. Si estem enfeinats, les moixaines no prosperen, i és llavors quant es fa un lloc entre els nostres peus, les parets tancades de l’escriptori, la calaixera lateral, i el lladre amb els endolls de l’ordinador. No ha d'obtenir un postura gaire ortodoxa, i els copets de cap a la fusta que se senten demostren que les maniobres que ha de fer per adequar-se a un espai tant petit són, com a mínim, complexes: avançar a reculons, ajeure’s fent-se un bola, treure el cap entre els turmells, o posar el morro sota un dels eixos de la cadira, són algunes de les tècniques emprades.

Però tots aquests esforços es veu que paguen la pena, doncs un cop instal·lat, en Pirata s’ajeu plàcidament en la seva caseta improvisada. Deu ser que s’hi sent a gust*.

* En aquest sentit cal dir que mai hem vist que s’hi posi si nosaltres no som davant de l’ordinador, vés a saber per què...

Pol·lucions nocturnes

Quan pensàvem que amb en Pirata ja ho havíem vist tot, va el quisso i ens ofereix l'espectacle més frepant de la primavera: una pol·lució nocturna.

Ell era allà, dormint, roncant als nostres peus, quan de cop el veiem fer els característics moviments de còpula, "mira" dic tota divertida "sí que l'afecta la primavera que fins i tot hi somia.", "Sí" contesta en Quim, "l'afecta tant que s'està escorrent i tot!". Així, tal qual, un ruixat que va quedar xop ell, el terra i si no ens apartem nosaltres i tot. Ecs. Ecs ecs ecs.

En fi, d'això ja fa uns dies i sembla que a poc a poc se li va passant, ja està ha notant l'efecte aplatanador de l'estiu, que el fa dormir als llocs més frescs i deixar d'escarrassar-se tant durant el passeig. Fins l'any que ve pol·lucions (espero, ecs ecs).

Per cert, el nostre amic Dalton ha estat operat amb èxit i està recuperant-se a casa amb un collarí de plàstic que té amargats els amos, perquè topa amb tot, pobret. La seva nova companya, la Rita, una preciosa cadelleta petitona de tres mesos agraeix als seus amos que tinguessin a bé fer quelcom respecte a les ànsies del pobre Dalton, que el feien assetjar la gosseta de mala manera. Ara esperem que la seva relació quedi amb una bona amistat i puguin compartir l'espai sense ensurts.

L'amor és a l'aire

Ai, com estem patint aquests dies! I no és per la vaga de transportistes, ni per l'euríbor, ni pel preu del carburant... és en Pirata. Bé, de fet no és culpa seva, pobret, que la culpa la tenen les hormones desfermades d'una femella de Golden Retriever que ha vingut a viure a la casa de devant.

Feia uns dies que el nostre gos s'entretenia més del normal en flairar uns punts determinats del descampat de vora l'edifici. Ensumava, reensumava, gratava el terra, tornava a ensumar i, finalment s'hi pixava, per ensumar uns centímetres més enllà, no fos cas que se li hagués passat per alt algun aroma interessant.

Després de tanta ensumamenta en Pirata tornava a casa amb la respiració agitada i un pam de bava penjant-li pels costats del musell. Ecs.

Amb els dies, hem acabat descobrint que la veïna del davant va alta i porta mig barri de corcoll. Veiéssiu en Rex, que viu a la cantonada mateix, com es mira la casa de la mossa amb posat digne i mirada penetrant (sí, ben bé igual que a la foto). No es perd ni una entrada o sortida de la família que hi resideix, tot esperant la seva oportunitat. Pobret també, perquè en Rex no aixeca dos pams de terra i a més té les potes guerxes i, caram, aquella gossota és una valquíria rossa de potes força llargues!

En fi, per culpa d'aquesta fal·lera primaveral cada matí i cada vespre són un drama pel nostre quisso, que no pot esperar a veure'ns entrar per la porta que ja plora i gemega per que el deixem sortir a fer el galant.

Això sí, tant si el traiem com si no, aquests dies en Pirata sembla que s'hagi pres una galleda de cafè, perquè no para quiet! Amunt i avall, al voltant del sofà vinga a fer voltes. Quan som al carrer tot ho fa trotant, que en un gos d'atura ja és normal, però és que sembla que l'hagin passat a càmera ràpida, tot ho ensuma de pressa, ho pixa de pressa i quan se li acaba el camí... recula de pressa i sant tornem-hi. I la cara que fa? quan un s'ha acostumat a la cara del seu quisso sap distingir quan somriu, i creieu-me que en Pirata fa tota la cara d'un obsés esbojarrat a qui acaben de nomenar jurat d'un concurs de bikinis.

Només espero que aquesta època passi ràpid i no haguem de lamentar cap topada romàntica amb la veïna. Bé, si fos així, com diria en Quagmire, "toma toma toma!"

Pirata vegetarià

Si l’altra dia parlàvem de la doble personalitat d’en Pirata, aquesta primavera ens ha tornat a sorprendre amb la doble dieta que porta. Resulta que ara en Pirata menja herba!

Suposo que pels més veterans en ocupar-se dels nostres amics amb pèl, aquest fet no els sorprendrà gens, però nosaltres som novells en els afers dietètics canins, i la sorpresa va ser majúscula quan de sobte veiem que en Pirata flaire un marge amb brots frescos acabats de sortir, i comença a fotre’ls-hi queixaladetes, enduent-se les tiges gola avall.

Al principi ens varem sobresaltar una mica, però veien que ho feia amb molta naturalitat, varem deduir que “el cos li demanava fibra”, i el varem deixar fer.

Al dia següent, vaig creuar-me amb un senyor del barri - que passeja un ca canari (podenco canario) d’orella torta - que tenia pinta de ser un entès en afers de gossos. Després de la salutació de rigor (entre amos i cans), el vaig interrogar sobre les tendències vegetarianes dels gossos, exposant-li el nostre cas. Amb un somriure de complicitat, i molt amablement, em va aclarir que allò era molt normal. Que els gossos mengen herba per purgar-se, fent una vola a l’estómac amb la fibra de les plantes, i així poder anar bé de ventre.

Tot estava aclarit, i respiràvem ja més tranquils sabent que el nostre gos no patia cap desviació de la cadena tròfica. A més tenia certa lògica i raó de ser, doncs feia un parell de dies que acabàvem de canviar-li el pinso a en Pirata: segurament s’estava regulant el tracte intestinal amb un “Bio” natural. Seguim!

Tenim dos gossos

Un és manyac, sentit, et rep alegre remenant la cua quan arribes a casa. És mandrós i tranquil quan s’ajeu al sol per reposar; o s’espera, pacient i atent, amb el cul a la manta que m’acabi el iogurt per poder-lo escurar amb frisor. Rondina una mica a l’hora de sortir i veu que mai arriba l’hora de marxar, però comprensiu s’aguanta les ganes fins al moment adient.

L’altre, ai l’altre! A fora, és esquerp i esquiu, sempre amb el morro enganxat a terra, flairant les aromes canines de gossos rivals. Les moixaines no són pas per a ell: les rebutja, com si fos un adolescent evitant les carícies d’una mare massa apegalosa davant la porta de l’institut. El carrer és el seu regne, i com a sobirà altiu i orgullós, rebutja les ordres del seu amo, rebel·lant-se contra una autoritat aliena a ell.

Tenim dos gossos, i ambdós són en Pirata.

"Autocarinyus"

Al matí, quan un dels dos surt de l'habitació i es troba el quisso fent guardia davant la porta, el primer que fem és amanyagar-lo bé, acariciar-li la carona, gratar-li la panxona... i ell, oh, que n'és de manyac! rebrega el caparró per les nostres cames per tornar-nos el "bon dia". Doncs no! no és aquest l'objectiu de la refregamenta!

I és que, si analitzem la nostra rutina matutina tots coincidirem que, abans o després, passem pel bany i ens ruixem amb aigua la cara per treure'ns la cara de son... això les persones, però... i els gossos? doncs per treure's la son de sobre -i sobre tot el més material del son, que són les lleganyes- el que fa en Pirata és refregar la cara en el primer que troba. Repeteixo, en el primer que troba, i si un matí no se l'amanyaga com cal el que fa aquest pinxo és anar directe al sofà i arrossegar els ulls per la vora dels coixins, d'anada i de tornada, per assegurar-se que s'ha eixugat bé. Ja veieu, es fa "autocarinyus"!

Ara el que toca és buscar una funda xula que es pugui rentar a màquina. I sort que tenim en Pirata ensenyat per que no puji a seure amb nosaltres, que si no, podriem passar directament a comprar els mobles amb aquest estil:

Teràpia de parella

Decidits a fer que en Dalton i en Pirata es facin amics, fa un parell de caps de setmana vam tornar a fer una excursió per veure com evolucionava la relació.

A grans trets, això és el que va passar: Un cop arribats a la vall d'Hortmoier, vam fer una aproximació directa, tan directa que en Pirata gairebé se'ns cau per un barranquet per l'efusiva envestida d'en Dalton, i és que no el va veure venir! Tot seguit una escena de "qui és el més mascle" perquè tots dos animals són de tarannà dominant i si un es posava burro, l'altre més. Quan els vam separar -sense haver deixat resolt el tema de qui és el mascle dominant- vam començar el camí i es va veure ben clar que, així com en Dalton es comportava normal, amb la seva energia i curiositats innates, en Pirata es posava en el paper de "germà gran paparra" i seguia l'altre com si el vigilés de ben a prop. Si en Dalton s'acostava a la vora del camí i flairava l'estimball que quedava als seus peus, en Pirata feia exactament el mateix tot enganxant-se-li al darrera, cosa que em va fer patir tant per por a que perdés peu que durant una estona el vam fermar amb la corretja, no oblidem que en Pirata no s'hi veu!

Així vam anar fent força tros, fins que en un moment donat en Pirata va pessigar-li el cul a en Dalton, encara no sabem si per fer-lo avançar, per cridar-li l'atenció o ves a saber què, i ja els tenim enganxats un altre cop amb aquells rugits de fera de la sabana que saben fer tan bé tots dos quan volen fer por. Tornats a lligar, tornats a separar, i així fins tornar als cotxes.

Quan ja anàvem de tornada vam coincidir amb una parella d'estrangers que duien una rèplica d'en Pirata però amb la cua llarga, i el senyor molt amable ens va explicar que tant se val com li'n diguin, si Gos d'Atura o Berger des Pyrénées, que tot és el mateix però en diferent idioma. També ens va explicar que alguns gossets d'aquesta raça neixen directament sense cua, cosa que desconeixíem.

Amb l'ànim caldejat com estava en Pirata va rebre el gos d'aquests senyors amb una gèlida olorada i un petit gruny de "no m'empipis que avui tinc un mal dia", i en Dalton, amb el seu do de gents que té, tot i anar lligat i amb morrió, se les va enginyar per rebolcar una mica pel terra al nouvingut qui, tot i plantar cara uns segons, de seguida va ensenyar la panxa i va donar per tancada la baralla. Penso que si en Pirata acabés algun dia cedint i posant-se panxa enlaire davant en Dalton els dos serien molt més feliços i sabrien qui mana, però tal com està la cosa de moment, no hi ha manera de que cap dels dos cedeixi.

Així va anar, que més que dur un parell de gossos sembla que portem un parell de burros catalans, per lo tossuts que arriben a ser. Com diu l'Omar (l'amo d'en Dalton) "aquests dos tenen problemes de comunicació, no s'entenen". Tan és així que tot fent broma vam arribar a plantejar-nos anar a l'esplanada de davant l'hospital caní i deixar-los fer, sense morrions ni corretges, fins que la jerarquia es decideixi. S'accepten apostes! (és broma, eh, en Pirata no té cap possibilitat però amb lo valent que és, és capaç de deixar-se matar per tal de no cedir un pam, així que no ho provarem no fos cas que li buidessin l'altre ull).

Salt al buit

Bé, ben bé no va ser un “salt al buit” pròpiament dit, però tots dos varem quedar favagirats quan de sobte ens trobarem a en Pirata de quatre potes sobre el sofà...

L’anècdota comença amb el típic joc que fem amb en Pirata de perseguir-nos al voltant del sofà. En realitat és ell qui ens persegueix mentre l’anem cridant i ens anem amagant i canviant de direcció per què no ens acabi d’atrapar mai. És un joc que li agrada i l’estimula. Sempre acaba panteixant i anant asseure’s, rendit, a la manta. Però aquest cop, encegat per l’excitació del moment, i jo cridant-lo des de l’altre costat del respatller del sofà “Pirata vine, aquí Pirata!!!”, d’una embranzida veiem com fot un salt que el planta sobre el sofà tot remenant la cua triomfalment!

La sorpresa va ser tal (li tenim absolutament prohibit pujar al sofà, i no ho havia fet mai fins aquell moment) que ens varem quedar tots dos glaçats com intentant esbrinar si allò que acabàvem de veure havia succeït en la realitat o era producte del nostre magí. Quan passats uns instants crítics que semblaren alguns segons, varem reaccionar i al uníson li etzibarem un crit de “aquí no Pirata!!”. Ell, reconeixent el seu error, i veient que allò ja no era un joc, va tornar desconcertat al nivell de terra normal.

Aquí és quan ens mirarem, somriguérem i una entranya emoció ens assaltà, mentre pensava que allò ho havia d’explicar en aquest blog on ara escric. Pensant-hi, he arribat a la conclusió que va ser la lleialtat d’en Pirata qui el va fer pujar d’un bot el sofà. El seu objectiu era estar amb l’amo que el cridava i no va dubtar en realitzar una acció “arriscada” per a dur a terme la seva voluntat.

No, no va ser un salt al buit, però per un moment ens ho va semblar.

Poc a poc i bona lletra

A força de mirar programes i programes d'en Cesar Millan (el xiuxiuejador de gossos) hem après coses que, un cop aplicades, semblen el més natural del món tot i que no se'ns havien passat mai pel cap fins ara.

Un dels trucs més fàcils i que han donat més bon resultat ha estat el de les escales. No és que en Pirata tingués cap problema especial per pujar-les o baixar-les, al contrari, era una bala peluda precipitant-se escales avall cada cop que sortíem de passeig. Feia molta gràcia, fins que vam caure en el detall que a la nostra escala, a la planta de sota nostre concretament, hi ha dos parelles que tenen mainada en edat de començar a caminar. Seria desastrós que el nostre gos curt de vista un dia s'emportés per davant una d'aquestes criatures! Així que hi havíem de fer alguna cosa.

En Cesar (que per nosaltres ja és com de la família) va aconsellar a uns clients que, per evitar l'ansietat del seu gos cada cop que sortien de passeig, es prenguessin els preparatius de la sortida amb força calma; fer seure el gos fins que es calmi, posar-li la corretja amb moviments suaus, sense pressa, obrir la porta i fer-lo esperar fins que el líder del passeig -l'humà- hagi passat per la porta per deixar clar qui és el cap... i baixar les escales a poc a poc, com si fóssim uns avis amb els genolls adolorits. El gos no s'ha de deixar passar davant, cosa relativament fàcil si va lligat, i al arribar al replà de sortida fer el mateix que al sortir del pis i deixar passar el gos en últim lloc.

Passeig rere passeig en Quim ha estat fent aquest exercici -a dies amb fermesa, d'altres amb la laxitud que provoca no haver-se espolsat encara la son de les orelles- fins que en Pirata ha acabat baixant l'escala a poc a poc sense corretja. Sempre s'intenta avançar una mica, posant a prova la jerarquia, però amb un breu gest d'una mà, un "txssht" a temps o una posició estratègica evita el mal comportament sense suposar cap estrès al gos. Al contrari, sembla que estem utilitzant el llenguatge dels gossos de manera ben encertada doncs, ara fins i tot passejant pel carrer, aconseguim que en Pirata camini de manera descansada al nostre costat, amb el seu cap a l'alçada dels nostres genolls, sense massa crits ni estrebades de corretja, ni càstigs que el gos no acaba d'entendre. Tot gràcies a haver definit des de la porta de casa qui és qui mana l'expedició, així el gos sap quin paper li toca i actua en conseqüència, cedint davant tot el que li mani el líder, això sí, sempre que no es creuï per davant una gosseta en zel... però d'això ja en parlarem un altre dia.

Conte d'una nit de tardor

Hi havia una vegada un poblet en una vall on la tardor arribava fresca però lluint dies radiants. En aquesta petita vila tot era tranquil·litat, les nits eren serenes i l'aire flairava a llar. En aquest poble però, hi havia una casa especial ja que allà, en hores nocturnes, hi passava un fet estrany.

Quan la calma regnava i tothom era a dormir, unes passes lentes i endormiscades repicaven en la nit. En hores intempestives, a qui se li podia acudir? els amos es desvetllaven i deien "Pirata, a dormir!"

El fet es repetia cada matinada, no hi havia descans per la gent d'aquella casa. Es preguntaven perquè de cop i volta això passava ja que abans de la tardor sempre s'havia dormit en calma. El rondador nocturn voltava tota la casa com buscant quelcom ocult o quelcom que li faltava. Quin remei hi posarem? es preguntava la mestressa, mentre arraulida al llit anava escoltant la fressa.

La tardor amb la seva astúcia refredava l'ambient, ja s'engegaven les estufes i s'abrigava la gent; era en aquestes circumstàncies que el rondador nocturn es feia seva la casa sense permetre descans algun.

Fins que un dia, oh meravella, la mestressa tingué una idea, i és que de bon matí al llevar-se, posant els peus a terra va notar una fredor inesperada... potser la causa era aquella? La següent nit abans d'allitar-se va fabricar un petit jaç amb una estora vella i va convidar en Pirata a que s'ajagués en ella.

Quin goig pels habitants de la casa, quina alegria més sincera! a partir d'aquella nit tot era calma i serena, ja no hi havia passes en la nit doncs el rondador nocturn dormia tot fet una boleta. El silenci ja regnava, com havia d'haver estat sempre, només de tant en tant destorbat per un ronc de felicitat o un "bup bup" endormiscat en l'estoreta calenta.

En el poblet de la vall on la tardor ja era fresca però de dies radiants, tot era tranquil·litat, les nits eren de nou serenes i l'aire, com sempre, flairava a llar.

Aquí mano jo...

Tots coincidirem que des del punt de vista del gos, una família és com el seu esbart. Com a membre del grup, en Pirata intenta escalar posicions per tal d’esdevenir el líder. Ell creu que ho té fàcil, per què des de la seva lògica, jo sóc el líder, i per tant està només a un pas de la posició més alta en el grup –en aquest cas, sembla que l’Eva no compta, donat que és una femella–. Amb aquest fi, de tant en tant, quan juguem una estona després de la sessió vespral de raspallades, hom veu com allò que al principi són jocs i moixaines, poc a poc es converteix en una lluita per l’hegemonia. Progressivament el joc puja en intensitat (sense fer-nos mai mal), fins que en Pirata prova de dominar-me, primer fent tímids intents amb el peu, per acabar posant-me una (o les dues) potes al damunt de l’espatlla (jo sóc a terra assegut per jugar) volent imposar-se’m. És just abans d’aquest moment, quan l’aparto amb un moviment enèrgic però contingut, per tal de deixar-li clar que “allà mano jo”. Així, en el seu cervell, la jerarquia es manté. Finalment, torna a acostar-se tot manyac reconeixent la derrota.

La bona vida de les vacances

Mentre esperem la crònica del viatge, una petita entrada per fer notar la capacitat d’adaptació (o la maca d’aquesta) d’en Pirata a les noves situacions. A causa de les vacances he estat forces dies amb ell, i normalment quan sortia me l’enduia amb mi. Ara, que torno a treballar, ell encara no ho ha notat, i sempre que agafo la bossa per marxar demana també per sortir. Suposo que mica en mica tornarà a adaptar-se al nou horari, i quan ja hagi sortit no ho tornarà a demanar. Si és que ja ho diuen que “a la bona vida un s’hi acostuma ràpid”.

Per "gratera" premeu 1

Ho havia vist en dibuixos animats, ho havia vist a "videos de primera", ho havia vist en documentals... però en directe mai. L'innovadora experiència que estem vivint de fa pocs dies és la següent:

Agafeu un gos en època de canviar el pèl, un d'aquells que es grata cada dos per tres per arrencar-se flocs peluts. Estireu-lo a terra i grateu-li amb entusias-me el pit, o el costat de les costelles (dependrà del quisso, el punt "gratera" no és sempre al mateix lloc) i persistiu una estoneta fins que veieu, oh natura curiosa, que una de les potes del darrera es comença a moure convulsa imitant el ritme "grateril". Si us atureu, la pota s'atura, si continueu, la pota grata el no-res, podeu fer-ho tants cops com vulgueu, no falla i a ell li encanta!

El millor moment va ser un dia que va venir a demanar mimos, li vaig demanar que em donés la pota ("txoca Pirata!") i quan me la va haver donat li vaig aguantar la pota mentre li gratava el pit. Què divertit veure que tot i de peu en Pirata es gratava amb la pota del darrera, quedant en precari equilibri només amb dues potes!

Aquest moviment reflex només el deuen tenir els quissos perquè jo me l'he buscat i no hi ha manera, no trobo com fer que la meva cama pedalegi sola. Què curiós, perquè deu ser?