En Pirata va a la font

EN PIRATA VA A LA FONT

En Pirata va a la font
a buscar un traguinyol d’aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

En arribar prop de la font,
trobà algú que l’esperava.
Era una gossa terrier
que li fa la mitja rialla.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Si tu m'ensumes el cul,
jo t'ensumaré la natja.
Si tu em llepes el musell,
jo te’n lleparé la cara.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Quan arriba a casa seva,
li pregunta així son ama:
- Molt trigaves a tornar.
- És la font que apenes raja.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

- Que despentinat que vas!
- És que el vent m’escabellava.
- Que empolsegat vas!
- És la pols que aixeca l’aire.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

- Jo no veig que faci vent,
ni que aixequi pols tan alta.
- Aquí dalt potser que no,
allà baix fa un altre oratge.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Romeo, Romeo...

Ja se sap que la primavera i l'arribada de l'estiu ens destarota les hormones. Es veu que als gossos, també. Però aquest cop, no era el nostra Pirata el seduït, ans "el seductor". Concretament, enguany hem tingut un parell d'episodis on "l'aura d'atracció" d'en Pirata ens ha sorprès:

Un diumenge al matí, passejant per Platja d'Aro tranquil·lament ens acostem a una parella d'humans que miraven un aparador de sabates. Mentrestant el seu acompanyant caní femella ja havia detectat en Pirata i es preparava per abraonar-s'hi de forma juganera; com sempre, en Pirata no se n'havia ni assabentat de l'emboscada amorosa, ocupat com estava a repassar cadascun del arbres del passeig.

Finalment en arribar a l'alçada de la fèmina (una gosseta gos d'atura de pèl clar -com en Pirata- d'avançada edat i 'ímpetu amorós), s'acosta a en Pirata tota coqueta fent ademants provocatius: "a la vejez, ciruelas!" -exclama el seu amo. En Pirata respón com un cavaller: es miren, s'ensumen els morros i pasen després a les parts més impúdiques, pròpies d'aquests casos. El flirteix continua fins que veiem que n'hi ha per estona, i cadascú estira als seus respectius per allunyar-se en sentits contraris. Tanmateix, la gosseta ha quedat corpresa pèl suau i la clucada d'ullet perpètua d'un Pirata: es resisteix i s'arrapa a terra intentant evitar la separació amb el seu enamorat "a primera flaire"...en Pirata, truà, ja l'ha oblidada, i ensuma de nou una soca.

El segón episodi encara mostra amb més claredat les arts seductores d'en Pirata, aquest cop exercides activament:

Voltavem per una zona amb masos i cases aïlldes quan, com és habitual en llocs d'aquesta índole, un gos borda rabiut des de l'altre costat d'una tanca de gelosia. En Pirata, encuriosit, s'hi atansa remenant, més aviat sacsejant, la cueta. Jo el crido, no vull pas que entre les obertures de la gelosia li queixali el morro. De sobte, el gos guardià i protector, resulta no ser tal ans una golden retriever dòcil i manyaga, que comença a llepar-li a trufa a en Pirata i a remenar la cua amb fruïció. "Una nova conquesta d'en Pirata" -penso-, "ultimament va llençat". Aquest com sí, després de molt insistir, en Pirata s'adona dels meus crits i em busca pel camí. Tanmateix, la gossa no vol renunciar als seu nou amor, i salta i lladra i el segueix tot al llarg de la tanca fins que ja som massa lluny per percebre'ns: un altre cor trencat...

Per Nadal la gent es regala colònies, però en el món dels gossos a l'estiu és quan "Busco a Jacks (Pirata?)" està més de moda!

Babaies

És clar que hi ha pinsos que són més bons que d’altres. A mi tots em semblen iguals, amb aquella flaire penetrant a no-sé-què que embafa l’aire de fortor. Però en Pirata no ho ensuma així. El pinso urinari que li donem clarament s’emporta el premi al pinso més gustós. La prova? Cada vegada que toca menjar, se li fa la boca aigua, i treu unes babaies que li arriben a terra. Això no passa amb cap altra pinso ni aliment.

Fins i tot, li hem hagut de racionar el menjar i posar-li petites quantitats al llarg dia, per què si no, s’ho menja amb tant desfici que ho acaba regurgitant tot (normalment sobre l’estora, ecs!).

Si és que ja m’ho deia ma mare, menja a poc a poc i mastega!

A la dreta: Acudit sobre l'experiment de Paulov-->

Mirada "letal"

Treure el gos dos o tres cops cada dia es pot fer monòton, i no dóna per omplir gaires línies d’aquest bloc. Per sort, de tant en tant, es dóna una petita anècdota que fa del passeig quelcom més entretingut. Aquí us presento una d’aquestes instantànies que m’han cridat l’atenció.

Per tothom és sabut que en Pirata no s’hi veu. El que no sabíem és que la seva mirada buida por ser perillosa... Perillosa? Ai las! Què ens explicarà aquest ara? Aquí teniu el relat del fets.

L’altra dia, com sempre, en Pirata ensumava ací i allà, quan de la cantonada tomba un petaner blanc amb taques negres. Era un d’aquells gossos que anant lligats no s’avenen gens amb els altres, així que malgrat la distància, va començar a bordar i grunyir cap en Pirata. Aquest últim, encuriosit, se li atansa tot remenant la cua en senyal de pau. L’altra però, que no en vol saber res, cada vegada es posa més nerviós, fent aquells lladrucs que són més de por que de mala llet. Mentrestant l’amo, que aguantava una corretja d’aquelles extensibles, s’ho mirava indecís. En Pirata, tossut i marrà, arriba fins el petaner que en trobar-se ensumant-li la trufa, surt escopetejat per caure a terra entre convulsions al cap de pocs metres.

Després tot succeeix molt de pressa: Jo corro cap en Pirata per apartar-lo de l’acció. L’amo, espantat, salta per examinar el seu gos, que jeu a terra sobre una bassa d’orins. L’acarona. Li xiuxiueja el nom. El gos surt del trànsit epilèptic; desorientat. Amb en Pirata immobilitzat, intento tranquil·litzar l’amo explicant-li la meva experiència sobre l’assumpte. Sembla que la conversa sorgeix efecte. Amb el gos encara grogui a terra, marxo cap a casa, preocupat pel ca aliè, però amb un somriure murri als llavis.

Ja sé que no va ser culpa d’en Pirata. L’amo em va explicar que el petaner està mal sociabilitzat i no suporta estar prop d’altres cans. Suposo que amb en Pirata tant a prop, el nivell d’estrès del gos devia pujar massa, i li va agafar l’atac epilèptic. Però mira, em fa gràcia pensar que tinc un gos amb poders, i que la seva mirada pot provocar tals efectes sobre la raça canina.

Moure's amb la manada

Després de dos trasllats amb el gos, i tenint en compte que desconeixem la vida passada d'en Pirata, podem dir que la seva adaptació als nous entorns és excepcional. Suposem que aquesta capacitat és extensible a tots els gossos (em diuen els que en saben que no passa el mateix amb els gats), cosa que atribuïm (en la nostra humil ignorància) al fet que els gossos són animals socials de grup, i que per tan van allà on l'amo va i on hi ha menjar, sense donar-li més importància.

Així doncs, pràcticament no hem notat canvis significatius en el comportament del gos. Potser està un pèl més afectuós (deu ser per què ens veu menys al migdia?), i com ja havíem dit, ha deixat de dormir a la porta de l'habitació (el terra és fred i dorm a la seva manta).

Com que a les hores que el passejo encara és fosc, no he pogut encetar un nou episodi de "la gent del barri", però ja avanço que el sobrelapament de territoris en la zona de passeig ha fet que a en Pirata li surtin dos nous "enemics" (contra els quals hi té poc a fer, pobret):

Un es tracta d'un Rottweiler que viu unes cases més enllà del nostre carrer (de nom desconegut encara). Avui l'ha anat a ensumar i aquest l'ha roncat i quasi el queixala, sort dels reflexos providencials d'en Pirata (previst d'un sisè sentit per detectar agressions sobtades) i que la susdita massa muscular canina anava convenientment lligada.

L'altra és una mena de gos d'atura de mida gran (deu ser vell, però, per què li manca molt de pèl) que viu en una casa adossada confrontant a la zona de passeig. L'altra dia campava "suelto" fora de la casa mentre l'amo potinejava al garatge de casa seva. En passar per davant del garatge, l'adversari es va abraonar contra en Pirata, que no sabia d'on li venia l'atac. Sortosament vaig poder interposar-me entre els dos gossos i foragitar l'agressor amb un potent crit, que tanmateix encara lladrava i roncava amb força des d'una distància més curta de la que m'era còmode, mentre que el seu amo, preocupat, sortia a recollir el gos i interessar-se per l'estat d'en Pirata (que no tenia res, més enllà d'un ensurt considerable).

Les sorpreses del nou barri

Hem estat atrafegats últimament. Fa uns mesos vam decidir aprofitar l'avinentesa del crack immobiliari per fer-nos nostre un rellam de pis per un preu just, i amb tant pintar, tant repàs, tant trasllat i corredisses hem abandonat una mica el blog. Per tant, hi ha moltes coses a explicar. Per tant anirem a pams.

Tal com vam fer ja una vegada, hem anat acostumant en Pirata al nou pis, portant-lo tan sovint com hem pogut, deixant-lo voltar tranquil pel nou territori i observant els llocs on prefereix jeure. També hem anat deixant-lo sol allà a poc a poc, ara uns minuts, després poques hores i finalment avui, primer dia de la nova llar, tot una jornada laborable.

El pobre Pirata passa fred. Acostumat com estava al parquet, ara el gres fred se li fa desagradable, així que quan no sap què fer se'n va a la seva manteta o estoreta (posada expressament després d'observar quins llocs li resulten més còmodes) i allà es queda, fet una boleta. Fins i tot ha sacrificat dormir a la porta de la nostra habitació per tal de tenir les potes calentones!

Un altre al·licient és que la zona de passeig és totalment nova per ell, curulla d'olors i rastres mai ensumats. En Pirata és feliç perquè cada excursió per un carrer diferent és tota una aventura. Dels altres gossos encara no en podem parlar, doncs els pocs que ens hem creuat van lligats i els amos no semblen gaire aficionats a les relacions socials. Tot arribarà. El que sí hem observat és que en aquest nou poble també hi ha cases on tenen gossos vivint al jardí sense sortir gairebé mai, pobrets, així estan de sonats alguns!

Més coses... l'ensurt que ens vam endur el primer dia quan, al tornar de fer la volta vam veure les quatre potes d'en Pirata, normalment rosses, tenyides d'un color vermell sang! Una revisió ràpida va demostrar que no tenia cap ferida, que només es tractava d'una terra vermella molt fina que trepitja al passar per un passatge determinant. Imagineu-vos quina "gràcia" fa que el gos vagi tot el dia amb els peus vermells. És curiós el fenomen, ja que és una zona habilitada expressament pel passeig de vianants. Qui deu ser la ment il·luminada que ha tenyit de grana el pas de vianants? Amb quin objectiu? Ja hem observat que els amos dels gossos petitons els aixequen i els fan passar la zona en braços per evitar el nou look, però en Pirata pesa una mica i tampoc és qüestió d'anar-lo espantant cada cop que passem per allà, i menys amb lo poc que li agrada perdre el contacte amb el terra. En fi, esperem que aquestes noves sabates vermelles li donin tanta sort a en Pirata en els seus passeigs en aquesta nova terra com a la protagonista del Mag d'Oz, si més no, per si mai ens trobem al nostre amic Dalton i la seva nova companya Rita, dels qui ara som veïns!

Vides paral·leles?

Hi ha coses comunes, n’hi ha casuals, i d’altres que quan succeeixen ens sorprenen per la seva singularitat. Si a més, aquestes petites rareses tenen lloc més d’una vegada, ho atribuïm a remotes possibilitats estadístiques o directament a alguna força més enllà de la nostra comprensió. Sovint aquestes casualitats duals ens passen inadvertides per què es donen a l’altra punta de món i els subjectes o objectes de l’afer no poden compartir les seves experiències “bessones”. Per sort, en aquests temps, tenim Internet i la seva capacitat d’empetitir l’esfera terràqüia.

És normal que algú xafardejant la xarxa mundial es posi a remenar blocs. Ja és més difícil que dels milions de blocs disponibles, en Guillem de l’Empordà, topi amb el nostre humil diari d’un gos d’atura borni. És casualitat que ell també tingui un gos d’atura adoptat. Però és que la probabilitat és ínfima que aquest gos, en Nus, sigui a més borni!!

Doncs sí! És veritat!! La història d’en Nus podria ben bé ser igual que la d’en Pirata, potser han viscut vides paral·leles?. La seva mare, en un descuit, li fa posar el peu a l’ull i li va esquinçar la retina. Amb aquesta “tara”, el criador que el tenia ja no el volia. Per sort en Guillem era allà per acollir-lo.

Ara en Nus té un any i mig i viu al costat del mar, cosa que ha fet que li agradi remullar-s’hi durant tot l’any...al contrari que en Pirata. A part d’això sembla que els dos gossos tenen comportaments calcats. El veterinari diu que quan sigui adult es pot intentar reconstruir la retina, però tampoc assegura que guanyi gaire més visió. De moment, borni, se’n surt prou bé.

En Guillem, ja té força experiència amb gossos d’Atura, n’havia tingut un altre que va morir, de sobte, amb 15 anys de vida. Ara repeteix raça, una mica induït per la seva dona i per què “són gossos que enganxen”.

Et donem la benvinguda al bloc, Guillem, de segur que la teva experiència ens serà molt útil. Una de les raons per crear aquest bloc fou poder-nos posar en contacte amb gent com vosaltres, i entre tots compartir experiències sobre els nostres companys canins.

<- En Nus quan era marrec i començava a explorar el seu territori.


<- A mesura que s'ha anat fent gran, el pèl se li ha anat aclarint. A part, crec endevinar el perquè del nom... ;)

Adoneu-vos que són pastats amb en Pirata, si gairebé podrien ser germans!! :D

Falses aparences

El mateix dia de l'atac epilèptic, just quan ja tornàvem en cotxe cap a casa, va passar una altra cosa extraordinària que crec seria bo d'explicar. Veureu, érem a la carretera travessant una zona de polígon industrial propera al nostre poble quan, uns metres enllà en la mateixa carretera, corrien pel voral del sentit contrari dos gossos amb la llengua fora. Els cotxes s'apartaven i es feien llum entre ells per avisar-se del perill inesperat a la via.

Jo, sensibilitzada per l'episodi recent viscut amb en Pirata i veient que si no s'hi feia quelcom ràpid podria passar una desgràcia, vaig instar en Quim que aturés el cotxe en un dels carrers paral·lels a la via central per esperar l'arribada d'aquest parell de quissos temeraris. Així ho vam fer i, encara amb en Quim i en Pirata dins el cotxe, vaig atraure els animals amb un posat i to de veu adequats per l'ocasió. Les pobres bèsties se'm van acostar amb tota la confiança i es van deixar acariciar tranquil·lament. Eren un mascle de gos d'atura ros com la palla seca, amb el pèl rinxolat, de cos gros i ben format, gairebé segur de raça pura; l'altre era una femella també rossa creuada de gos d'atura, tenia el pèl llarg i una carona semblant al nostre Pirata, però de talla més gran.

Per l'expressió de la cara se'ls veia feliços, divertits amb l'aventura; una parella inseparable que semblava estar ben alimentada i neta, però que vaig observar que anava sense collar de cap tipus. Vaig poder palpar la femella i no vaig trobar el típic bultet rera l'orella indicatiu d'estar xipada. Com el dia havia estat ple d'ensurts per en Pirata vam decidir no "presentar-los" i deixar que descansés al maleter mentre decidíem què fer amb aquell parell d'amants en fuga.

Què feien aquest parell enmig d'enlloc? S'havien escapat? Els havien abandonat? Jo ja me'ls volia endur cap a casa. No per quedar-me'ls, doncs la nostra situació ho fa impossible, però com a mínim per donar-los un àpat, aigua i treure'ls de la carretera on tothom podria prendre-hi mal. Ja m'estava fent la disposició mental de com hauria de ser el cartell de "S'han trobat dos gossos..." quan en Quim, home assenyat on els hagi, va fer-me notar que aquests gossos estaven en massa bones condicions com per ser peteners, i per la manera com corrien semblava que sabien massa bé on anaven. Així doncs, veient que ja eren fora la carretera i s’interessaven per anar per dins el polígon - essent dissabte no hi havia ningú feinejant- vam decidir deixar-los continuar el seu camí, seguint-los discretament amb el cotxe, pendents que no tornessin a posar en perill les seves vides.

Durant deu minuts van estar corrent a munt i avall, ensumant, pixant, jugant... fins que va aparèixer un 4x4 tipus ranxera a l'altra punta del carrer, tocant la botzina. Els dos gossos es van aturar a mirar i, quan el conductor del vehicle va baixar-ne, van arrencar a córrer cap a ell. Es van saludar amb totes les moixaines habituals entre amo i gos i, encara no entenem ben bé perquè, sense deixar-los pujar a la ranxera l'home els va animar a seguir-lo, va posar el cotxe en marxa i així els gossos van seguir-lo alegrement al galop per aquells carrers del polígon perdent-se de vista i sortint així, ves a saber fins quan, de les nostres vides.

Aquest incident em va fer pensar en l'anècdota que els meus oncles em van explicar una vegada. El meu oncle és transportista i sempre s'emporta la seva gossa Àfrica, una pastor alemany de pèl llarg moguda i bordadora com ella sola, una vigilant de primera. Bé, quan és a la central de la seva empresa sempre deixa que l'Àfrica volti per allà, fins que un dia, a l'hora de tornar a casa, la gossa no tornava. Van passar les hores, va sumar-se a la recerca la dona del meu oncle, polígon amunt, polígon avall... es va fer de nit i la gossa no apareixia. Desesperats, barallats fins al punt d'estar en perill la seva relació i tot, van estar a punt d'abandonar fins que, oh miracle, el telèfon va sonar. Era un noi que, igual que el meu oncle, treballava de transportista i aquella tarda s'havia trobat en un dels carrers del polígon una gossa que semblava que anava sola. Com li va fer moixaines l'animal va marxar alegrement amb ell, fent tota la sensació que necessitava una llar. Com la gossa porta una xapa identificadora amb el telèfon dels amos va ser fàcil reunir-los de nou. Curiosament, aquest noi havia recollit l'Àfrica al carrer de darrere on treballa el meu oncle. Així que ja veieu, com va escriure Tolkien (i ara adaptat a la nostra aventura canina) "No és or tot el que llueix, ni tot gos que camina errant va perdut, a les arrels profundes no arriba la rosada, el vell vigorós no es panseix..."

"Déjame que te patee el chow chow"

FITXA DEL DETINGUT

Nom: Desconegut
Cognoms: Desconeguts
Àlies: "Chow"
Raça: Chowchow
Sexe: Mascle
Característiques físiques: Pel abundant, color lleonat, pes aproximat 20 kg.
Còmplices: Mascle adult de raça humana, cadell mascle de raça humana.

DELICTE DEL QUE SE L'ACUSA

Agressió, amb els agravants de nocturnitat i premeditació.

DETALL DE LA DENÚNCIA

En data 30/12/2007, a les 22 hores 20 minuts, trobant-se la víctima acompanyada de la seva manada en un carrer proper a casa seva i encaminant-se de tornada a la seva residència després del seu passeig habitual, va albirar en la llunyania (s'entén a un carrer de distància) a l'acusat dirigint-se en la seva direcció amb clars indicis d'amenaça, això és, mirada fixe en la víctima, llenguatge corporal tens-agressiu, caminar determinat i ignorància reiterada dels crits de reclam dels seus còmplices.

En trobar-se l'acusat a escassos tres metres de la víctima la femella de la manada agredida s'interposa en el camí de l'acusat en previsió d'un possible atac, mentre el mascle de la mateixa manada mantenia la víctima potencial el més protegida possible. Malgrat aquests esforços, l'acusat en estricte silenci va acostar-se fins la femella encarant-se a ella sense deixar de mirar fixament la víctima i, finalment, esquivant els dos guardians es llançava amb les mandíbules obertes sobre el cos de la víctima mentre aquesta, degut a la seva discapacitat, es veia incapacitada per defensar-se de manera efectiva.

Trobant-se ambdós implicats enllaçats per la mossegada poderosa de l'acusat -qui alhora emetia grunys guturals-, va aprofitar el mascle aliat (valent-se de la corretja) per estirar la víctima a zona segura i propinant puntades de peu voladores per tal de separar l'acusat, va aconseguir de manera efectiva posar fi a l'agressió.

L'acusat va procedir a allunyar-se de la zona de conflicte sense donar mostres de penediment, mentre els seus còmplices s'acostaven a la víctima i acompanyants per interessar-se pel desenllaç de la trobada. Va ser la manada agredida qui va acabar disculpant-se per haver propinat una puntada de peu a l'acusat fins que ambdós grups es van separar de manera pacífica. Cal destacar que va ser la víctima qui va ser guiada per la seguretat d'una corretja cap a la seva residència mentre l'acusat caminava lliurement per la zona sense rebre ni tant sols una amonestació per part dels seus companys, a excepció d'uns improductius precs per part del seu amo per a que li fes cas.

LESSIONS DECLARADES

La víctima presenta un forat a la natja dreta que concorda -segons els entesos- amb una mossegada canina.

ACCIONS CORRECTORES

La manada agredida procedirà, d'ara en endavant, a deixar lliure de lligadures a la víctima potencial per a que pugui escapar més fàcilment dels agressors. A més, formaran una barrera humana davant qualsevol agressor que s'acosti amb intencions agressives. També se serviran de les puntades de peu amb plena resolució per tal d'evitar el contacte agressor-víctima. Finalment, informarà amb aquest mitjà de qualsevol perill a què estiguin exposats els veïns del poble per a que estiguin preparats.

INFORMACIÓ ADDICIONAL

http://es.wikipedia.org/wiki/Chow_Chow
http://www.chowchow.es/

Salt al buit

Bé, ben bé no va ser un “salt al buit” pròpiament dit, però tots dos varem quedar favagirats quan de sobte ens trobarem a en Pirata de quatre potes sobre el sofà...

L’anècdota comença amb el típic joc que fem amb en Pirata de perseguir-nos al voltant del sofà. En realitat és ell qui ens persegueix mentre l’anem cridant i ens anem amagant i canviant de direcció per què no ens acabi d’atrapar mai. És un joc que li agrada i l’estimula. Sempre acaba panteixant i anant asseure’s, rendit, a la manta. Però aquest cop, encegat per l’excitació del moment, i jo cridant-lo des de l’altre costat del respatller del sofà “Pirata vine, aquí Pirata!!!”, d’una embranzida veiem com fot un salt que el planta sobre el sofà tot remenant la cua triomfalment!

La sorpresa va ser tal (li tenim absolutament prohibit pujar al sofà, i no ho havia fet mai fins aquell moment) que ens varem quedar tots dos glaçats com intentant esbrinar si allò que acabàvem de veure havia succeït en la realitat o era producte del nostre magí. Quan passats uns instants crítics que semblaren alguns segons, varem reaccionar i al uníson li etzibarem un crit de “aquí no Pirata!!”. Ell, reconeixent el seu error, i veient que allò ja no era un joc, va tornar desconcertat al nivell de terra normal.

Aquí és quan ens mirarem, somriguérem i una entranya emoció ens assaltà, mentre pensava que allò ho havia d’explicar en aquest blog on ara escric. Pensant-hi, he arribat a la conclusió que va ser la lleialtat d’en Pirata qui el va fer pujar d’un bot el sofà. El seu objectiu era estar amb l’amo que el cridava i no va dubtar en realitzar una acció “arriscada” per a dur a terme la seva voluntat.

No, no va ser un salt al buit, però per un moment ens ho va semblar.

Conte d'una nit de tardor

Hi havia una vegada un poblet en una vall on la tardor arribava fresca però lluint dies radiants. En aquesta petita vila tot era tranquil·litat, les nits eren serenes i l'aire flairava a llar. En aquest poble però, hi havia una casa especial ja que allà, en hores nocturnes, hi passava un fet estrany.

Quan la calma regnava i tothom era a dormir, unes passes lentes i endormiscades repicaven en la nit. En hores intempestives, a qui se li podia acudir? els amos es desvetllaven i deien "Pirata, a dormir!"

El fet es repetia cada matinada, no hi havia descans per la gent d'aquella casa. Es preguntaven perquè de cop i volta això passava ja que abans de la tardor sempre s'havia dormit en calma. El rondador nocturn voltava tota la casa com buscant quelcom ocult o quelcom que li faltava. Quin remei hi posarem? es preguntava la mestressa, mentre arraulida al llit anava escoltant la fressa.

La tardor amb la seva astúcia refredava l'ambient, ja s'engegaven les estufes i s'abrigava la gent; era en aquestes circumstàncies que el rondador nocturn es feia seva la casa sense permetre descans algun.

Fins que un dia, oh meravella, la mestressa tingué una idea, i és que de bon matí al llevar-se, posant els peus a terra va notar una fredor inesperada... potser la causa era aquella? La següent nit abans d'allitar-se va fabricar un petit jaç amb una estora vella i va convidar en Pirata a que s'ajagués en ella.

Quin goig pels habitants de la casa, quina alegria més sincera! a partir d'aquella nit tot era calma i serena, ja no hi havia passes en la nit doncs el rondador nocturn dormia tot fet una boleta. El silenci ja regnava, com havia d'haver estat sempre, només de tant en tant destorbat per un ronc de felicitat o un "bup bup" endormiscat en l'estoreta calenta.

En el poblet de la vall on la tardor ja era fresca però de dies radiants, tot era tranquil·litat, les nits eren de nou serenes i l'aire, com sempre, flairava a llar.