Les dues mantes

La nostra nova llar, a part de les diversions pròpies del bricolatge amateur i la decoració low-cost, ens ofereix de tant en tant un espectacle entretingut gràcies a en Pirata i l'educació que li hem donat. M'explicaré...

Com ja hem narrat alguna vegada, tenim acostumat a en Pirata a un petit plaer, un caprici, que consisteix en deixar-lo escurar els iogurts que en Quim pren de postres. Ja fa anys que ho fem i, des de sempre, quan el cridem per oferir-li l'envàs acompanyem el premi amb un "a la manta!"; així el gos, sempre obedient, marxa al seu raconet, s'hi asseu i agafant el iogurt amb les dues mans el llepa i rellepa fins que no queda més que el plàstic insuls.

Què passa ara en el nou pis? doncs que en Pirata té dues mantes. Ah, alerta! (com diria aquell...) A més la configuració de casa ha canviat... abans teníem cuina americana i sopàvem allà on el gos tenia també el seu menjar i el seu llit/manta, tot molt proper i controlable amb un sol cop d'ull al voltant; però el pis d'ara té cuina office, on fem els àpats (nosaltres i en Pirata) i queda força lluny de la manteta dels vespres (propera a la nostra pròpia manteta, que anomenem "sofà") i una mica allunyada de la manteta del rebedor on el quisso ens espera quan som a treballar.

Bé, ara quan -estant a la cuina- li donem el iogurt a en Pirata, acompanyat de l'ordre famosa "a la manta" ens divertim intentar esbrinar on decidirà anar el pobre gos. En Pirata s'atabala. Està en la seva natura estar sempre amb "el ramat" i tenir-nos controlats; sempre és amb nosaltres i el fet "d'obligar-lo" a abandonar l'estança on som per anar a disfrutar del iogurt a la manteta llunyana el fa estar indecís. No ho veu clar, fa unes passes, s'ho rumia, intenta seure allà mateix on és fent-se el sord... però li repetim "a la manta!" i, vacil·lant, emprèn una excursió a pas lent, cap allà on li sembla que és el lloc més adequat.

Quan se'n va a la manta de l'entrada el veiem des de la cuina, però els cops que ha tombat una cantonada ens mirem entre nosaltres i, amb un petit somriure de complicitat ens aixequem de la taula per anar seguint el gos, de puntetes, per veure on va. És divertit i curiós. Perdoneu l'entremaliadura! I és que no té preu veure com, un dia d'indecisió total, en Pirata es passeja amunt i avall amb el iogurt agafadet entre les dents del davant com si portés una petita joguina personal que no vol perdre. Ai, que n'és de maco!

Les sorpreses del nou barri

Hem estat atrafegats últimament. Fa uns mesos vam decidir aprofitar l'avinentesa del crack immobiliari per fer-nos nostre un rellam de pis per un preu just, i amb tant pintar, tant repàs, tant trasllat i corredisses hem abandonat una mica el blog. Per tant, hi ha moltes coses a explicar. Per tant anirem a pams.

Tal com vam fer ja una vegada, hem anat acostumant en Pirata al nou pis, portant-lo tan sovint com hem pogut, deixant-lo voltar tranquil pel nou territori i observant els llocs on prefereix jeure. També hem anat deixant-lo sol allà a poc a poc, ara uns minuts, després poques hores i finalment avui, primer dia de la nova llar, tot una jornada laborable.

El pobre Pirata passa fred. Acostumat com estava al parquet, ara el gres fred se li fa desagradable, així que quan no sap què fer se'n va a la seva manteta o estoreta (posada expressament després d'observar quins llocs li resulten més còmodes) i allà es queda, fet una boleta. Fins i tot ha sacrificat dormir a la porta de la nostra habitació per tal de tenir les potes calentones!

Un altre al·licient és que la zona de passeig és totalment nova per ell, curulla d'olors i rastres mai ensumats. En Pirata és feliç perquè cada excursió per un carrer diferent és tota una aventura. Dels altres gossos encara no en podem parlar, doncs els pocs que ens hem creuat van lligats i els amos no semblen gaire aficionats a les relacions socials. Tot arribarà. El que sí hem observat és que en aquest nou poble també hi ha cases on tenen gossos vivint al jardí sense sortir gairebé mai, pobrets, així estan de sonats alguns!

Més coses... l'ensurt que ens vam endur el primer dia quan, al tornar de fer la volta vam veure les quatre potes d'en Pirata, normalment rosses, tenyides d'un color vermell sang! Una revisió ràpida va demostrar que no tenia cap ferida, que només es tractava d'una terra vermella molt fina que trepitja al passar per un passatge determinant. Imagineu-vos quina "gràcia" fa que el gos vagi tot el dia amb els peus vermells. És curiós el fenomen, ja que és una zona habilitada expressament pel passeig de vianants. Qui deu ser la ment il·luminada que ha tenyit de grana el pas de vianants? Amb quin objectiu? Ja hem observat que els amos dels gossos petitons els aixequen i els fan passar la zona en braços per evitar el nou look, però en Pirata pesa una mica i tampoc és qüestió d'anar-lo espantant cada cop que passem per allà, i menys amb lo poc que li agrada perdre el contacte amb el terra. En fi, esperem que aquestes noves sabates vermelles li donin tanta sort a en Pirata en els seus passeigs en aquesta nova terra com a la protagonista del Mag d'Oz, si més no, per si mai ens trobem al nostre amic Dalton i la seva nova companya Rita, dels qui ara som veïns!

Però, què és això?!?

A veure vosaltres, gent sàvia i versada en temes canins, si ens podeu ajudar en un assumpte...

Cada matí en Quim treu en Pirata a passejar. És el primer que fa només sortir de l'habitació i en Pirata ja l'espera remenant la cua, saltant-li a sobre i grinyolant d'emoció perquè sap el que li espera.

Fins aquí tot bé si no fos que, cada matí que passa, el gos es posa més histèric (tot i no haver canviat res de la rutina) i avui ha arribat a bordar un parell de cops per manar-li la pressa a l'amo.

En vista que això va a més, us pregunto: algú sap com ho podem resoldre?

Poc a poc i bona lletra

A força de mirar programes i programes d'en Cesar Millan (el xiuxiuejador de gossos) hem après coses que, un cop aplicades, semblen el més natural del món tot i que no se'ns havien passat mai pel cap fins ara.

Un dels trucs més fàcils i que han donat més bon resultat ha estat el de les escales. No és que en Pirata tingués cap problema especial per pujar-les o baixar-les, al contrari, era una bala peluda precipitant-se escales avall cada cop que sortíem de passeig. Feia molta gràcia, fins que vam caure en el detall que a la nostra escala, a la planta de sota nostre concretament, hi ha dos parelles que tenen mainada en edat de començar a caminar. Seria desastrós que el nostre gos curt de vista un dia s'emportés per davant una d'aquestes criatures! Així que hi havíem de fer alguna cosa.

En Cesar (que per nosaltres ja és com de la família) va aconsellar a uns clients que, per evitar l'ansietat del seu gos cada cop que sortien de passeig, es prenguessin els preparatius de la sortida amb força calma; fer seure el gos fins que es calmi, posar-li la corretja amb moviments suaus, sense pressa, obrir la porta i fer-lo esperar fins que el líder del passeig -l'humà- hagi passat per la porta per deixar clar qui és el cap... i baixar les escales a poc a poc, com si fóssim uns avis amb els genolls adolorits. El gos no s'ha de deixar passar davant, cosa relativament fàcil si va lligat, i al arribar al replà de sortida fer el mateix que al sortir del pis i deixar passar el gos en últim lloc.

Passeig rere passeig en Quim ha estat fent aquest exercici -a dies amb fermesa, d'altres amb la laxitud que provoca no haver-se espolsat encara la son de les orelles- fins que en Pirata ha acabat baixant l'escala a poc a poc sense corretja. Sempre s'intenta avançar una mica, posant a prova la jerarquia, però amb un breu gest d'una mà, un "txssht" a temps o una posició estratègica evita el mal comportament sense suposar cap estrès al gos. Al contrari, sembla que estem utilitzant el llenguatge dels gossos de manera ben encertada doncs, ara fins i tot passejant pel carrer, aconseguim que en Pirata camini de manera descansada al nostre costat, amb el seu cap a l'alçada dels nostres genolls, sense massa crits ni estrebades de corretja, ni càstigs que el gos no acaba d'entendre. Tot gràcies a haver definit des de la porta de casa qui és qui mana l'expedició, així el gos sap quin paper li toca i actua en conseqüència, cedint davant tot el que li mani el líder, això sí, sempre que no es creuï per davant una gosseta en zel... però d'això ja en parlarem un altre dia.

L’home que xiuxiuejava als gossos

Aquest és el títol d’un programa de televisió que ens té totalment enganxats i ens està permetent entendre moltes coses sobre la psicologia dels gossos. Aquí, la capçalera del programa s’ha traduït com “el encantador de perros” però trobo que perdre el joc de paraules cinematogràfic és una llàstima.

Diguem que el programa va d’una mena de “supernany” per a gossos. La gent que té gossos amb problemes psicològics avisa l’encantador per que els recondueixi la conducta. Després de veure diversos capítols ens hem adonat de la pauta de l’home (és com amb la “supernanny”, que al final les solucions gairebé sempre són les mateixes):

1er. Lligar la corretja per darrera la mandíbula i de les orelles. Es tracta d’una posició “feble” del gos. Aquest es nota molt més “collat” que no pas amb la corretja pel coll, i creu més.

2on. Passejar, passejar i passejar. El passeig té dos efectes beneficiosos pels gossos: a) aconsegueixes que es cansin. Si estan cansats poden esta més concentrats en allò que vols que aprenguin, ja que han alliberat tota l’energia “acumulada sobrant”. b) Els gossos són animals de grup que segueixen a un líder. Durant el passeig, sobretot quan va lligat (vegeu “a”), s’ha d’aconseguir que el gos vagi al costat o darrera nostra, mai per davant. Si va per davant ell es pensarà que és el líder i per tant creurà menys. Nosaltres, per a la seguretat del gos i la dels altres, i la nostra comoditat, ens hem de comportar sempre com els líders del grup, i per tant, com a tals, el gos ens creurà.

3er. Calma. Sempre hem de demostrar en el gos ja sigui amb la veu (especialment important per en Pirata) o amb el llenguatge corporal, que davant qualsevol situació nosaltres estem segurs i confiats. Si ens deixem endur pels nervis o la por, el gos ho nota i ell també es posarà nerviós o tindrà por, i com el mestre Yoda ens diu: “la por és al camí al Costat Fosc. La por porta a la radia. La radia a l’odi. I l’odi al patiment”. No hem de deixar que el nostra gos tingui por.

4er. Demostrar al gos qui mana. Com en el punt 2on, sempre hem de demostrar que el líder del grup som nosaltres. Si no ens guanyem el seu respecte, no tindrem mai el seu amor. Si ell mana, anirem sempre rere seu amb la corretja tensada. Al final, això pot portar a un desequilibri emocional en el gos.

5è) Però no menys important. Reforç positiu. Els que feu agility, ja sabeu de què va. Quan el gos fa quelcom que aprecieu feu-li saber amb alguna classe de premi, des d’una gormanderia fins a unes manyagues ben afectuoses.

Si bé alguns d’aquests consells poden sonar una mica (molt) “fatxes”, i la veritat és que a mi m’està costant molt dur-los a terme, si que de mica en mica, estem notant un canvi en el comportament d’en Pirata. Fa una mica més de cas quan el crides (molt important per què no l’atropellin), no estira tant la corretja quan va lligat (molt important pel meu braç i per passejar entre la gent sense molestar), etc.

Us ho recomano, si el vostre gos és un “rebel sense causa”, doneu-li una ullada a “l’home que xiuxiuejava als gossos”.

Ordres per en Pirata

Malgrat el caràcter independent d’en Pirata, com tot bon gos d’Atura sempre té un ull posat sobre l’amo (en aquest cas, això de l’ull és més cert que mai). Així quan sortim al carrer o anem d’excursió –si no té un d’aquells dies rebels– en Pirata respon molt bé als xiulets i ordres que li donem. Les ordres les hi hem ensenyat amb paciència, i quan ha cregut li hem donat un premi, normalment algun boci de menjar o una bona manyaga. Les ordres que fem servir més són:

Seu!: Com indica l’ordre, en Pirata recolza la seva part posterior a terra, mentre manté estirades les potes del davant. Si no en té ganes es fa molt el ronso, com si no ens sentís. Si vol alguna cosa, s’asseu automàticament davant de nosaltres com per demanar-ho (normalment menjar, i especialment els iogurts).

Txoca!: Aquesta encara no la domina. Una vegada l’hem fet asseure, ara estem intentant que doni la pota en forma de salutació. Continuem amb la feina...

Quiet!: L’hem hagut d’aplicar per que com que de vegades el passegem sense corretja, sempre sortia del portal escopetejat, travessant el carrer a tot drap. Això comportava un gran perill pel gos. Ara li diem per que es quedi quiet a la vorera i ens esperi abans de creuar. També li diem quan volem que es quedi al nostre costat. El problema és que encara no hem aconseguit que es quedi quiet lluny de nosaltres, ja que sempre que li diem ve fins als nostres peus i llavors és quan s’està quiet, cosa que no és gens útil si el què volem és que es quedi quiet a l’altra costat de carrer, mentre passa un cotxe.

A la manta!: Aquesta l’hem apresa dels amos d’en Dalton. En un raconet té el seu coixí folrat, on juga i dorm si nosaltres hi som a prop. Ara, sempre que li volem donar un gormanderia, l’enviem “a la manta”. Ell, com que sap que l’hi espera un premi, hi va corrents i remenant la cua amb delit. Quan vol alguna cosa, també normalment el iogurt, combina “a la manta!” amb “seu!” ell solet, com dient “veieu que bé que ho faig”.

Cap aquí!: com que no s’hi veu gaire, aquesta és la fórmula que fem servir per guiar-lo. Ell segueix la nostra veu, i canvia el rumb. S’hi ha acostumat molt bé i és una de les ordres que segueix amb més eficàcia. Fins i tot funciona millor que el Vine!

Vine! o Vine cap aquí!: L’utilitzem per indicar-li que s’acosti. Sovint l’utilitzem indistintament amb el "Cap aquí!".

Txist! o No!: Són les dues interjeccions que li indiquen que allò que vol fer no és positiu. Les reconeix molt bé i quan les sent “de seguida” reacciona.

Cuidadu!: Com que el deixem que campi, de vegades es despista amb una olor o va esverat i acaba xocant amb un arbre, un fanal, o la pota d’un banc. Amb aquesta interjecció castissa li indiquem que està a punt de xocar. Pel seu bé, sembla que és una ordre que està aprenent força ràpid, ja que ja comença a abaixar el cap o prendre una postura arronsada, com de rebre un impacte, quan la sent.

Què et dic jo!?!: La fem servir per reforçar una ordre. Així, si en Pirata està punt d’acostar-se a un gos amb una clara actitud amenaçadora (arrupit amb el pèl eriçat) que ell no detecta, li podríem dir: "No! Cap aquí! Què et dic jo!" Amb aquesta fórmula, sense que sigui garantia d’èxit (és més tossut que un marrà) com a mínim s’ho pensarà dos cops i si insistim, potser li evitem un ensurt.

Xiulet: No és una ordre pròpiament dita, però substitueix el "Cap aquí!" o el "Vine!". Es nota que és un gos d’Atura, per què respon molt bé als xiulets.

Busca el mitjó!: Dit per incitar-lo a jugar i per què vagi a buscar la seva joguina de torn.

Ja veieu que tenim un bon ventall d’ordres, moltes encaminades a guiar-lo, i menys a mantenir-lo controlat, doncs és un gos amable, dolç i pacífic.

Amunt periscopi

Un altre cop pinso?!?! Ecs?!? Tot i que ho dissimula bé, especialment després del passeig matinal, és evident que a en Pirata no li entusiasma el pinso que li posem per menjar. És normal, crec que a mi tampoc m’agradaria que el menú sempre fos el mateix, per més variades que fossin les porcions. Ara mastego, ara glopejo, mica en mica endrapa cada matí, gairebé mecànicament i sense molt d’esma el menjar del seu vol. Al contrari, estic segur, que si pogués triar només es fotria allò que ens mengem nosaltres. No en va, només veure’ns que remenem a la cuina s’acosta content i alegre a veure si li donem algun bocinet del què sigui per endur-se a l’estómac. Quan ho fem, un trosset de pernil que sobra per massa greixós, una pell de fuet rebutjada, etc. s’ho pren com un gran premi i ho devora amb delit.

A la taula, ja és una altra cosa. Per tal que no emprenyi mentre mengem mai li donem res un cop hi estem asseguts. Però ell, quan hi ha quelcom que considera irresistible, no se’n pot estar, i veus com s'atansa amb el cap aixecat, amb la trufa del morro per sobre la vora de la taula, flairant animosament com per copsar cada molècula d’aroma nutritiu. No s’aixeca sobre les potes, sap que no rebrà res de nosaltres, però amb el seu morro com un periscopi alçat per sobre del mantell, busca amb frisança el seu objectiu impossible.

El toc màgic

Els qui tenim gos ens esforcem en trobar la millor manera de fer creure el nostre animal: busquem com s’han d’emetre certes ordres verbals, quins signes de tota mena ens seran útils i prou precisos, intentem alhora transmetre’ls al quisso per a que aprengui a obeir, que realitzi alguns trucs, tot a força de repetició i paciència. Però hi ha moments excepcionals on la casualitat –o el que sigui- ens ajuda de manera totalment inesperada.

Això és el que va passar un bon dia en el que intentava sortir de casa deixant-hi en Pirata tot sol. Ell s’anima sempre que sent que agafem les claus i ens acostem a la porta i aquell dia no era menys, així que se’m va acudir –una mica apurada per les presses- de parlar-li com si es tractés d’un nen, explicant-li que me n’havia d’anar a treballar i que ell s’havia de quedar a casa, que jo tornaria al cap d’unes hores. Tot això li vaig dir donant-li uns copets bondadosos al cap, com qui li intenta fer entendre quelcom a un avi que ja no hi toca gaire, donant-li alguns tocs reconfortants a l’espatlla.

El toc màgic dels copets al cap va funcionar de manera brillant, en Pirata es va quedar assegut ben dret, quiet, deixant-me marxar tranquil·lament sense fer cap escàndol. Em vaig sentir com aquell hipnotitzador que agafava gallines i les deixava garratibades només posant-les panxa enlaire. El truc li he traspassat a en Quim, que en els últims dies l’ha fet servir un parell de cops i ha quedat al·lucinat de que funcionés tan bé.

Un altre toc màgic que encara he d’assajar uns quants cops més és “la cançó de bressol”. Fa un parell de vespres per aconseguir que en Pirata es quedés adormit al seu llitet l’hi vaig acompanyar, aconseguint que s’hi jagués i tot seguit mentre l’acariciava suaument, en veu molt baixeta vaig entonar una cançó de bressol de la que només recordo les primeres estrofes. De fet tampoc en van caldre més perquè de sobte, d’estar amb el cap aixecat ben atent al que li deia va passar a deixar-lo caure com fan els nens de l’anunci quedant-se “roque” al moment.

Des que hem descobert que hi ha certes paraules màgiques que funcionen sense que li haguem ensenyat abans a en Pirata (potser els amos anteriors van fer la feina per nosaltres, clar) ens sentim una mica com Cocodrilo Dundee dominant els animals amb la força de la ment. Casualitat? Sort? El passat que ens ajuda? Qui sap!

L’habitació prohibida

A en Pirata sempre li hem prohibit entrar a l’habitació on dormim, principalment pel tema higiènic i també per preservar la pau nocturna (a Osca vam comprovar que un gos roncador, somniador, assedegat o enyorat dels amos pot arribar a ser un corcó si és a la mateixa habitació i amb el morro arriba al nostre coixí).

S’ha acostumat a jeure just a l’ampit de la porta durant la nit, com qui vigila el ramat però, talment com fa la mainada, ha anat provant quin era el límit -el de l’habitació i el nostre-. Més d’un cop l’hem trobat dormint amb el cos fora de l’habitació i el cap a dintre, d’altres cops al llevar-nos ha entrat mig cos i s’ha quedat plantat esperant les manyagues de bon dia; sempre l’hem renyat una mica quan hem vist que traspassava la frontera, però el que està passant últimament ja exigeix mesures més severes.

Quan marxem de casa procurem deixar l’habitació amb la porta ajustada però ai! dos cops que hem arribat a casa a hores intempestives ens hem trobat en Pirata sortint de l’habitació amb postura “cuerpo-a-tierra”, penedit, arrossegant-se talment com un soldat sota filferros, abans i tot de que li haguem dit pas res. Sap perfectament que ha fet quelcom que no està bé i, com els nens, l’actitud de culpabilitat el delata. L’esbronquem, el tenim castigat sense mimos unes hores i sembla donar-se per enterat... o això ens pensàvem!

Fa dues nits vam sentir-lo bordar en somnis (ho fa tot sovint, un dia d’aquest publicarem una entrada “Especial somnis”). En aquell estat entre el son i la vigília vaig detectar que el soroll era més fort que de costum i, mig zombie, vaig aixecar el cap per controlar on era en Pirata. En la penombra una bola de pèl s’arraulia als peus del llit, al vell mig de l’habitació, dormint amb tota la tranquil·litat del món. Mode “bronca” ON -“Pirata! què hi fas aquí, surt! fuig!”. El quisso, com tot animal, va despertar-se desorientat i en comptes d’afanyar-se a sortir el que va fer va ser espaterrar-se panxa amunt mostrant submissió (o demanant manyagues?). En aquells moments de confusió mental l’únic que se’m va acudir va ser anar-lo empenyent fins fora de l’habitació, ell encara boca enlaire i jo repetint -“fuig! buff... fuig!”.

La solució serà tancar la porta per a que no entri? rendir-nos i deixar-lo entrar? repetir-li fins l’esgotament que aquell és territori vedat per ell? S’accepten suggeriments.

Els viatges d'en Pirata

En entrades anteriors ja vam explicar algunes sortides, però aprofitant les vacances hem aconseguit fer un intensiu d’exteriors. Potser el primer que cal comentar és l’aversió inicial que sentia en Pirata a l’hora de pujar al cotxe, no li feia gens de gràcia perquè era un espai tancat, però a força d’anar-lo portant a munt i avall ha après que sempre que el fem pujar al cotxe el duem a un lloc nou i interessant. Com sempre s’ho acaba passant bé cada cop és menys reticent al viatge.

Fins fa ben poc la manera de fer-lo entrar al maleter era que en Quim l’agafés a coll-i-be i el diposités amb cura allà on li tocava, però això de deixar de tenir contacte amb el terra no li agradava gens al gos i es retorçava entre els braços per aconseguir escapar-se’n. Ara, que ja ens el coneixem una mica més, hem trobat la manera d’orientar-lo per a que ell solet entri: primer li deixem olorar la part del darrere del cotxe per a que es vagi fent a la idea, després entra en joc la seva odia quan donem copets als punts clau on ha de posar les potes del davant per donar-se impuls, quan es veu preparat, entra en acció el tacte, posant les potes davanteres al graó que prèviament li hem assenyalat i, voilà! amb un saltiró (i una empenteta al cul per ajudar-lo) en Pirata ja és al seu compartiment esperant les nostres manyagues de premi.

Tan bé va aquest sistema que en els últims trajectes ell sol, només notar que obrim el maleter, ja busca la manera de saltar-hi amb més o menys traça. Ja sabeu que al principi, per tal que s’acostumés al vehicle, vàrem començar amb trajectes curts, però ara cada cop els desplaçaments que fem poden ser més llargs. S’ha acostumat doncs al moviment del vehicle i fins i tot es pot adormir en les llargues hores d’autopista!

Pirata, vine!

Amb en Pirata em après que quan s’adopta un gos, s’ha de ser pacient. Igual que nosaltres hem d’adaptar els nostres horaris a allò que comporta incorporar un nou membre a casa, ell s’ha d’adaptar a nosaltres. Per això em de premiar les coses que volem que faci (les carícies, les paraules dolces i “llaminadures” per gossos són ideals per aquest fet) i rebutjar contundentment allò que no desitgem; normalment nosaltres ho fem amb un NO! vehement. Així, de mica en mica en Pirata ha anat aprenent diverses ordres com ara “Vine!” “Cap aquí!” “No!” “Quiet”, i últimament comença a respondre a “Seu!”.

Més endavant ja parlarem més profundament de les ordres i com implementar-les; el cas és que durant aquestes vacances, a força d’estar molt amb ell, em aconseguit “imprimir-nos” o “fixar-nos” com a part de la seva “família”. Durant les excursions per terres aragoneses, allà on no hi havia perill d’atropellament, estimbament, etc. deixàvem que en Pirata corregués lliure. En aquests passejos, de mica en mica i donat que no coneixia l’entorn, no només ha après a confiar en nosaltres a l’hora de guiar-lo, si no que va començar a seguir-nos allà on anéssim sense haver d’estar cridant-lo contínuament i àdhuc a esperar-nos quan ell s’avançava massa.

Ara és un plaer dur-lo a passejar per entorns controlats (mai en llocs on es podria despistar i prendre mal, com llocs amb trànsit o molts vianants). Ell sol va fent i quan “veu” que t’has allunyat de seguida et ve a buscar!

Així, per tots aquells que adopteu un gos, les claus per que us segueixi allà on aneu són les següents:

1. Paciència.
2. Dur-lo molt a passejar. Primer lligat amb la corretja i anar “cantant” les ordres que vols que respongui.
3. Deixar-lo lliure en entorns controlats. Si veieu que se us escapa, mai correu rere seu (a no ser que hi hagi molt de perill). Ell ho interpretaria com un joc o que encara pot avançar més i només aconseguiríeu que s’allunyés.
4. Quan fa alguna cosa bé, feu-li veure amb manyagues, carícies o “llaminadures”.
5. Paciència.

El procés d’adaptació d’una gos adoptat és lent, hem de tenir en compte que l’animal ja ha tingut una vida, i que malgrat ell també tingui moltes ganes d’agradar-nos (de fet li acabem de fer un favor, i ell ho sap), cal pensar que tot és nou per ell.

Però sobretot no patiu, tot i que al principi pugui ser frustrant, quan comença a respondre al seu nou nom, o a fer cas d’allò que li dius, la recompensa és infinita.

En una entrevista, ja ho deia un pastor del Pirineus, quan li preguntaven per què s’estimava tant als seus gossos: “Els gossos no m’han fallat mai, hi ha persones que sí!”

Curiositats canines vol. I

Sabíeu que els gossos són més susceptibles a atacar un desconegut que corri que a un que estigui aturat? I que el major nombre de cadells nascuts va ocórrer en 1944 quan un American Foxhound va parir 24 cries? Que la por als gossos i a la ràbia s'anomena "cinofòbia" i que els gossos salvatges que viuen en rajades a Austràlia són anomenats Dingos?

En temes d'alimentació poca gent sap que donar xocolata als gossos pot ser fatal per ells. Un ingredient de la xocolata, la teobromina, estimula el sistema nerviós central i el múscul cardíac. Prop de 1 kg de xocolata amb llet, o tot just 146 grams de xocolata de rebosteria servirien per matar un gos de 22 kg!

També és bo de saber que els gossos tenen prop de 100 expressions facials, la major part d'elles són fetes amb les orelles.

Potser no sabíeu que dos gossos van sobreviure al naufragi del Titànic. Van aconseguir escapar en els primers bots salvavides, ja que duien tan poca gent que a ningú li va importar que ells fossin allà.

Curiosament, els nord-americans gasten més diners en menjar de gos que en menjar de nadó. Potser és perquè hi ha més de 52.6 milions de gossos als Estats Units.

En l'astrologia, existeixen quaranta "dies de gos" - entre el 3 de Juliol i el 11 d'Agost - quan Siri, l'Estrella del gos, s'aixeca i s'estira amb el Sol. Així que prepareu-vos per l'imminent arribada del gos estel·lar!

I parlant de gossos a l'espai, Laika, una gosseta que estava abandonada als carrers de Moscou va ser el primer ésser viu llançat a l'espai des de la Terra. Va ocórrer el 3 de novembre de 1957 en la nau Sputnik 2. La versió oficial diu que Laika va rebre una dosi letal en el seu menjar després d'una setmana de viatge espacial per a evitar-li les altes temperatures que va sofrir la nau en la seva reentrada a la Terra. No obstant això, sembla que Laika sols va resistir durant unes hores la seva aventura espacial a causa de l'estrès i les altes temperatures en l'enlairament. Pobreta.

A més, com a dada mèdica us expliquem que recentment els científics han demostrat que els gossos són capaços de detectar anticipadament els atacs d'epilèpsia en nens.

Per si mai us ho havíeu preguntat, resulta que la imatge de salvador dels viatgers atorgada als gossos San Bernardo va sorgir en Suïssa a mitjan segle XVIII. Fou a Valas, en la Posada del Gran San Bernardo, que els monjos van començar a entrenar als gossos, inicialment com auxiliars en treballs domèstics. El temps va ser passant i els gossos van ser també ensinistrats a guiar als viatgers que passaven per la zona, a més d'anar a buscar víctimes d'allaus que poguessin estar enterrades vives en la freda regió de la Posada, el congost de Gran San Bernardo. A pesar de ser realment gossos de salvament, mai van dur amarrat al coll un barrilet amb alcohol freqüentment vist en il·lustracions i dibuixos animats. El més conegut d'aquests gossos es deia Barry, amb fama d'haver salvat més de 40 persones en tota la seva vida. Hores d'ara encara se'l pot veure (dissecat) al Museu d'Història Natural de Berna.

De moment fins aquí un petit recull de dades curioses, però tranquils, seguirem surfejant la xarxa per trobar-ne més!

En Pirata revelat

Quan vàrem anar a buscar en Pirata a la protectora, ens van dir que es tractava d’un Gos d’Atura Català. A partir d’aquell moment em vaig posar a buscar informació sobre aquesta meravellosa raça canina.

Per descriure una raça, els experts fan servir allò que anomenen “estàndard”. Es tracta d’una descripció detallada d’un exemplar “perfecte” de la raça, que tots els individus d’aquella raça haurien de complir. Un cop vaig trobar l’estàndard complet del Gos d’Atura Català no vaig poder estar-me de comparar-lo amb el Pirata. La cosa és un pèl complicada per aquells que no hi entenem gaire de gossos, per això he trobat una mena de resum molt més assequible:

- Gos Petit (50 cm. Els mascles i 48 cm. Les femelles. Les mides dels gossos es prenen fins a la creu, on s’ajunten coll, dors i escàpules). Efectivament en Pirata es troba just a la mitjana dels mascles de la seva raça amb 50 cm.

- Compacte al màxim, quasi quadrat (igual d’alt que de llarg). Doncs sí, del peu al clatell en Pirata fa 49 cm, aproximadament igual que de llarg (50 cm). Així, conserva la proporció de 9 a 8 (pròpia de la raça); gairebé 9 a 9.

- Amb el coll més aviat curt (d’igual longitud que el cap). El cap li fa uns 17 – 18 cm i el coll, 15 cm. Potser li queda un coll un pèl curt, però en cap cas queda desproporcionat respecte la resta del cos.

- Camacurt (igual longitud terra-colze que colze-creu). Així té el centre de gravetat més baix i no perd l’equilibri quan treballa per forts pendents relliscosos d’herba o de glaç. Efectivament, en el Pirata la longitud terra-colze és de 25 cm, mentre que la colze-creu és de 24 cm. La seva capacitat d’equilibri la demostra cada vegada que surt al carrer pujant i baixant voreres sense immutar-se.

- Té un cap robust (res de caps estrets) i la proporció crani-morro és de 4 a 3. El morro és una piràmide truncada (mai en forma de conus punxegut). Mida del crani d’en Pirata és d’11 cm. La mida del morro, 8 cm. Així, conserva perfectament la proporció del cap. A més, també s’hi troba una petita rasa en el front, característica del gos d’Atura. Té però una lleu desviació respecte la raça, ja que el seu morro és més cònic aplanat que piramidal. És igual, per què així té un aspecte més entranyable, ja que li queden unes faccions més arrodonides.

- Orelles caigudes (mai aixecades ni rebregades cap enrera: orelles en rosa). Han de ser dos autèntics talls de pernil penjant enganxats a la cara del gos. Això sí que no! En Pirata les té totalment rebregades, quedant-li aixecades com si portés les dues petites ales del casc de l’Astèrix.

- Garró més aviat baix i doble esperó a les potes del darrera, ossificats i amb membrana entre els dos. És com si el gos tingués sis dits, cosa molt útil per a un gos de muntanya que treballa en forts pendents relliscosos i que ha d’arrapar-se bé. Doncs sí. En Pirata té aquests dobles esperons, la funció dels quals vàrem poder observar in-situ durant la sortida a Sant Llorenç del Munt. Quan baixava un pendent fort, els peus de les potes de darrera (on té els espolons) giraven cap enfora per clavar-los al terra, roca, etc. i mantenir la direcció de baixada.

- Pèl mitjanament llarg, aspre i porquí (ni arrissat, ni sedós, ni excessivament abundant). És veritat, en Pirata té una combinació de pèls, uns més suaus que d’altres fent que barreja de tots ells generi una manta de pèl aspre però agradable al tacte (sobretot quan està net). A més aquesta capa de pèl densa li serveix de protecció/armadura per quan els altres gossos volen mossegar-lo.

- Cua curta (menys de 10 cm.) o cua llarga que ha de sobrepassar lleument el garró. Mai no s'enroscarà sobre el llom quan el gos es mogui. En Pirata té la cua tallada, considerant-se “cua de treball”. Quan aquests gossos feien la feina de protecció dels ramats se’ls acostumava tallar la cua i retallar les orelles, ja que eren dos punts “febles” on els atacants (llops i altres gossos cimarrons), podien mossegar-los fàcilment.

Algunes imperfeccions del Pirata respecte l’estàndard:

A part de les orelles rebregades, en Pirata té altres “desviacions” de la seva raça. Així, li hem observat petites despigmentacions en els llavis i un parell d’ungles blanques, quan les hauria de tenir completament negres.

Comportament:

A part, amb l’observació del seu comportament també podem afirmar que es tracta d’un Gos d’Atura, on els seus instints el porten a vetllar pel ramat que se li ha encarregat. Hi ha un parell o tres d’actituds que ens han cridat l’atenció i que hem atribuït a l’origen de la raça (podria ser que no fos així, i m’ho estigui inventant, en qualsevol cas, em sembla prou raonat).

- Vetlla nocturna: Des del primer dia, l’accés al dormitori ha estat vetat per en Pirata. Tanmateix ell el reconeix com una mena “d’estable”, i durant la nit, quan fa la ronda, sense entrar-hi i com a molt ficant-hi el nas, sempre ve a comprovar la presència dels ocupants. Un cop se n’ha assegurat, torna al seu lloc o bé es queda davant la porta per prosseguir amb la guàrdia.

- Un més del ramat: Sovint, quan el portem a passejar, es munten tertúlies improvisades amb els altres amos. Mentre els gossos respectius campen i juguen, en Pirata es manté al peu del canó. Ell es queda prop nostre, normalment en el centre de la rotllana formada pels tertulians. Tot i que ho fa amb una actitud despreocupada, realment està molt atent ja que si sortim de la rotllana ell s’aixeca immediatament per controlar el moviment del “ramat”.

- Aturador: En Pirata no suporta anar al darrera. Si nota que vas per davant d’ell, i coneix el camí, intenta sobrepassar-te. No només s’adelanta si no que se’t posa al davant per fer-te frenar, mantenir-te controlat. Talment com si fossis una ovella descarriada.

Per tot això em veig en cor de concluir que efectivament, en Pirata és un Gos d’Atura Català.

Piratamania

De mica en mica en Pirata va essent conegut arreu. No només els nostres companys i amics ens encoratgen a seguir amb aquest diari (les mostres de suport són realment apreciades), i poc a poc anem tenint noves adhesions als lectors habituals o puntuals, sinó que, a més, el Pirata a inspirat un personatge de còmic: Orn, és un gos d'atura aventurer que protagonitza les històries de fantasia medieval imaginades pel magnífic autor gironí Quim Bou. A partir de ben poc, l'Orn serà acompanyat per l'Irata (el joc de paraules és evident), un gos d'atura cec! (us sona d'alguna cosa?). L'aventura introductòria de l'Irata serà publicada per Maqui Edicions (propaganda desvergonyida), i aquí en podeu veure les primeres imatges.


(Si voleu veure el procés de creació, pitgeu aquí i entreu al Forum Maqui Edicions, Forum Català, missatge "Pofesioná, mu pofesioná" ;P).
Gràcies Quim, des d'aquí et saludem i t'agraïm la teva tasca, dedicació i talent! Espero que no et faci res que ho hagim penjat aquí...És l'emoció!

My Fair... Doggy

Si per ensenyar a la pobra Audrey Hepburn a comportar-se com una senyoreta li feien dur un llibre sobre el cap i repetir allò de "La lluvia en Sevilla es una pura maravilla", nosaltres per educar el nostre Pirata ens les veiem magres per trobar una tècnica adient. Gràcies a en Xevi i en Sash, habituals de la zona de passeig, avui hem sabut que tenim lectors del Club Agility de Girona (benvinguts!), a veure si amb una mica de constància, consells dels experts i "roce" amb gossos més educats a en Pirata se li enganxa alguna cosa i podem fer-ne gala en algun concurs. ;P

En els últims dies han passat un munt de coses: hem presentat el gos a la família, hem voltat per parcs nous i hem viscut disgustos i alegries de tota mena.

Potser dels disgustos més destacables de la setmana ha estat l'intent d'en Pirata de tornar tot sol a casa. Era un migdia assolellat i tranquil, com molts d'altres d'aquesta setmana, la concurrència a la zona de passeig era mínima i el gos podia voltar lliurement sense destorbs; amunt i avall per la llera caminava amb pas viu, mentre jo arrossegava la meva ànima sota la calor implacable. En un moment donat del passeig vaig decidir que ja havíem fet el fet i era hora de tornar a casa; a en Pirata li va semblar bé la iniciativa i va anar trotant trotant fins l'escala, deixant-me enrera. Jo, innocentment, vaig pensar que m'esperaria a l'ombra fins que arribés, però què us imagineu? en uns segons vaig veure que en Pirata pujava tot decidit l'escala cap al carrer! Sota el sol impenitent vaig llençar-me a la carrera frenètica per recuperar el gos, fins que el vaig trobar ja a l'alçada de la terrassa del bar, feliç com ell sol. Sobra dir que el vaig renyar i vam tornar a casa de morros, però més valia un petit disgust llavors que un gran disgust qualsevol altre dia.

Un altre ensurt el vam viure ahir al matí. En Pirata, confiat de que ja és un expert passa-passeres va calcular malament i va es va trobar amb mig cos a l'aigua. Quan va haver aconseguit tornar a pujar tenia mig cos verd, cobert d'algues. Per acabar-ho d'adobar va seguir el seu passeig per la zona de sorra de platja que hi ha, amb el que va acabar semblant una croqueta d'espinacs gegant. La guerra de després per dutxar-lo jo sola va ser traumàtica per tots dos, fins a tal punt que vaig acabar mig afònica i el pobre Pirata arraulit en un racó tot xop. Del mullader per tot el pis ni en parlem.

Aquest últim episodi, però, ha servit per unir-nos més que mai, ja que al migdia vaig tornar amb moltes ganes de tornar a ser amics. Vam fer una sessió de manyagues memorable i el gos va acabar quedant-se adormit als meus braços com un nadó. Roncava i tot!

Territori Comanche

Dues nits enrera, en silenci, enmig de la calma que dóna un barri sencer en plè son, el llum del mòbil em va despertar per avisar-me que s'estava quedant sense bateria.

Les quatre de la matinada és una hora en que l'ànima vagueja pels racons dels somnis i els records, la capacitat de raonament es redueix de manera directament proporcional a la ranura que deixen els ulls per observar el món i el cos, sumit en un sopor profund, es mou de manera maquinal i desairada com una titella animada per fils.

En la ment una sola idea, trobar el carregador i connectar-lo al telèfon per assegurar que la funció despertador actués a l'hora desitjada. El contacte dels peus en el terra fred no fou suficient per espavilar les extremitats; el llum de la tauleta de nit il·luminava suficientment com per assolir la missió en la penombra. La claror suficient per descobrir en tota la seva esplendor l'escena del crim. Allà, feliç, tranquil, còmode, estirat quant llarg és, jeia en Pirata sobre el sofà. Sobre el sofà. El meu sofà. El meu gos sobre el meu sofà.

Diuen que en els moments crítics el cos segrega prou adrenalina com per espavilar els membres i els reflexes de manera immediata. Els sentits s'aguditzen, els mals desapareixen, el que importa en aquell moment ocupa en tota la seva immensitat els desitjos de l'afectat i aquest actua implacablement per sortir airós de la situació d'estrès a la que està sotmès. Aquella titella adormida que era jo feia uns moments es va convertir en John McCane, en Lara Croft, en Vegeta... amb un únic objectiu: deixar clar quin era el meu territori i què li passava al qui l'envaïa.

Plantada allà de peu, en silenci, davant el sofà en penombra el temps es va alentir. L'infractor dormia plàcidament, aliè a allò que estava a punt de passar. Un sol rugit ferotge, dues paraules concises i els inferns es van obrir enmig de la nit. En Pirata de l'espant no es va moure ni un mil·límetre d'allà on era, amb el cor bategant-li a mil per hora però incapaç de processar que havia estat caçat in fraganti, va necessitar uns moments per reconèixer que aquell ésser fora de sí era jo, que el convidava amablement a desallotjar el meu tron sota pena de Tlacaxipehualiztli.

Finalment la força no va ser necessària i l'ocupa tornà al seu jaç per pròpia voluntat; les aigües es calmaren i una petita sessió de manyagues mútues per fer les paus va tancar l'episodi. Des d'aquella nit les fronteres han quedat clares per tots i l'incident no s'ha tornat a repetir -com a mínim en les hores que els humans rondem per la casa-.

Amor a primera vista

Divendres 21 d'abril de 2006

Arriba divendres a la tarda i per fi tenim una mica de temps per dedicar al Pirata i portar-lo a fer una volta com Déu mana (amb l’esperança que faci el seu primer riu fora de casa). Decidim provar d’ensenyar-lo a baixar les escales que duen a la llera del riu. Costa força, però a base d’ànims a dues veus, mirades de simpatia i complicitat del vianants, una bona dosi de paciència i l’ingredient màgic (comencem a creure que és el millor invent de l’home: salami per gos!) aconseguim que faci els seus primers passos insegurs en els esglaons. Una vegada a baix l’afoguem a carícies a quatre mans i el deixem sense corretja per a que alliberi tensions ensumant cada pam quadrat.

A aquestes hores hi ha força moviment de persones i els seus amos: Coincidim amb un veí de l’escala que acompanya a un Snauser miniatura. L’animal baixa directament per les escales, no mira a ningú, pixa en quatre racons, caga a discreció... sembla l’amo del lloc. Ens assabentem que hi ha una dona que treu el gos de la seva germana malalta. El gos és petit i “catxondo”, en l’ample sentit de la paraula, però una ràpida ensumada al Pirata, fa que perdi tot interès cap a ell. L’encontre es veu interromput per dos gossos a la carrera, ens mirem estranyats mentre procurem mantenir en Pirata ben aferrat. El propietari d’un dels gossos, amb un posat indiferent, ens explica que segurament la femella “va alta” i el seu gos la ronda. Efectivament, la “parella” desapareix riu enllà fent cas omís del reclam de l’amo. Mentrestant l’amo de la femella, fent-la petar amb uns col·legues, no se n’adona del que passa fins que l’home tranquil el va a trobar per fer-li cinc cèntims de l’assumpte. Amb la calma de que ha fet gala, camina en direcció contrària als “enamorats” per sorpresa nostra. No ho fa per deixadesa, sinó que va a trobar la passera per arribar a l’altra riba on els amants presumiblement han fet el seu niu d’amor. Mentrestant, l’amo de la futura mamà camina perplex acompanyat dels seus contertulians en direcció de l’escena del crim. Finalment tots quatre tornen... uns més alegres que altres...

Després del curiós episodi decidim tornar a casa, veient que en Pirata encara no es decideix a buidar la cisterna allà on tocaria (comença a ser desesperant). Pujar les escales no és tan traumàtic, tot i que es fa pregar una mica; el premi final, però, està assegurat.

Veient que s’ha fet tard, i aprofitant l’avinentesa que passem per davant d’un famós restaurant mexicà de la zona, provem de demanar-los si fan menjar per emportar. “No hi ha cap problema” - diuen, això sí que és una bona sorpresa!

Ordres

Sembla que ja va fent més cas quan el cridem pel seu nom, tot i que estic segura que hi fa més el to que no pas la paraula en sí.

D'ordres, però, sembla que n'entén algunes. Per exemple a l'hora de caminar pel carrer, si vull accelerar li dic "nem Pirata, hop-hop!"; aquest "hop-hop" sembla que el relaciona amb accelerar el pas. Curiós.

L'ordre que estem treballant aquests dies és "seu". Cada cop que li repetim (i repetim i repetim i repetim...) i acaba seient li fem un munt de festes. A data d'avui sembla que només se li ha de dir un parell o tres de cops per a que segui, tot i que es nota molt quan no li ve de gust perquè tot just toca amb el cul a terra i es queda mirant com dient "veus, ja sec, ho veus?".

La manera d'esbroncar-lo per a que no s'acosti a alguna cosa que pot ser perillosa per ell és un fort i decidit "shhhhhhhhht!!!". S'ajup de seguida i no torna a intentar passar/tocar/llepar allò que no toca. També funciona dir-li fort i clar "NO!", i per foragitar-lo de la habitació amb un picar de mans sec n'hi ha prou per a que s'allunyi atemorit.

Quan l'hem de renyar ens sap un greu... sabem que hem de ser inflexibles per a que aprengui el que està bé i el que no, però el posat que fa quan ens posem ferms és tan entendridor que dóna ganes d'omplir-lo de carícies; però no, hem de ser conseqüents i alliçonar-lo només quan està fent (o acaba de fer ipso facto) una malifeta, així ell entén que un fet desencadena un altre, igual que amb els premis que li donem quan fa alguna cosa ben feta.

Flap flap flap!

Sembla que en Pirata es va adaptant al seu nou tallat de cabell. Segueix fent "el meneito" d'espolsar-se tot d'una de cap a peus però ara, com no té pèl que esmorteeixi el soroll, quan s'estarrufa li piquen les orellotes a cada costat de la cara fent un "flap flap flap" característic que fa molta gràcia (fins que arriba la nit i vas sentint "flap flap flap" cada dos per tres). El contrapunt és que ara ja no esbufega de calor quan sortim a voltar. Ah, i fa olor a maduixa perquè a la pelu li van posar colònia (!!!).

Avui he aconseguit que baixi per primer cop les escales que van a la llera del riu. La cosa té "trucu": l'he temptat amb un trosset de salami i ha funcionat! Per pujar ho he fet d'idèntica manera i no hi ha hagut cap problema. Ho hem d'assajar més.

El resultat d'avui en tema d'excrements: caca 1 - pipí 0. Amb això vull dir que ha fet lo primer al carrer i lo segon a casa. La llàstima és que sempre es pixa quan no hi som i no el podem renyar. A veure si aquest cap de setmana estem atents i en dos dies corregim el "desajust".

Més coses bones? El jaç que li vaig preparar ahir ara és el seu llit, se l'ha fet seu amb una facilitat brutal. Per a què arriscar-se a pujar i baixar del sofà sota pena de bronca, si té un llitet perfecte on pot accedir amb tota la facilitat del món? No ha fet falta dir-li absolutament res. Ahir el vaig deixar dormint allà i ara, quan no li fem cas, se n'hi va solet a reposar. Quin paio més llest!

Les escales i l'ascensor

Essent un gos cec, hom hauria de pensar que el pots dur on vulguis sense que ell s’hi pogués negar, ja que a priori no veu on va. Tanmateix m’he adonat que no sé per quina mena de sentit (l’olfacte potser?) ell sap quan té espais oberts o tancats davant seu. Així, per exemple, "detecta" quan té un "precipici" o un esglaó davant seu, negant-se a baixar-lo o quan troba que hi té un espai molt tancat, que li reduiria la mobilitat, com l’ascensor o determinats racons de la casa.

Una ràpida consulta a la Rosa sobre aquest tema, ens rebel·la que en Pirata quan estava a la Protectora sempre caminava amunt i avall d’una escala que tenen a la casa, malgrat al principi li tenia molta por. Així, veient que li tenia terror a entrar a l’ascensor, hem optat per insistir amb l’escala. Sempre que entrem al portal quan venim de passejar anem directament decidits cap a les escales i animem al Pirata per que hi pugi. Quina ha estat la nostra sorpresa quan al cap de pocs intents ha començat a remuntar els escalons. Àdhuc, a l’ajuda de paraules d’ànims i un petit premi en forma de salami per gossos, quan sembla que li ha agafat confiança a la pujada també ha començar a baixar les escales sense problema. Quina meravella! Com n’aprèn de ràpid!

Ara estem intentant que aprengui a baixar les escales que duen al parc de la llera del riu, així el podríem deixar anar, el podria relacionar amb la munió de gossos que campen per allà i segur que estaria molt més tranquil fent les seves necessitats sense haver de tenir un corretja al voltant del coll i l’amo a un metre i mig d’ell.