L'Ajuntament de Girona mira pels quissos

Aquest matí El Punt (edició Girona) ens obsequia amb aquesta notícia a la portada:

"Girona amenaça amb multar els propietaris que no treguin a passejar vint minuts el gos
La nova ordenança prohibeix lligar els gossos més de sis hores i es poden imposar multes de fins a 400 euros
8/04/09 02:00 - Girona - Dani Vilà

No respectar les zones infantils se sancionarà amb 300 euros de multa. Foto: JORDI SOLER.

La nova ordenança municipal de tinença d'animals recull l'obligació dels propietaris de no tenir més de sis hores lligats els gossos i en aquest cas garantir que els animals facin 20 minuts d'exercici. Incomplir aquest punt suposa una infracció lleu que pot comportar multes d'entre 100 i 400 euros. L'equip de govern impulsa una renovació de l'ordenança municipal per posar al dia aquesta normativa i posa l'èmfasi en la defensa dels drets dels animals. Per això, posa en relleu la necessitat de garantir les bones condicions de residència i alimentació dels animals. Entre les sancions, es preveuen multes de 400 euros si orinen a la façana dels edificis, 500 euros per rentar animals a la via pública o 300 euros si els gossos passegen en zones de jocs infantils.

El regidor de Medi Ambient de Girona, Enric Pardo, destaca que amb la nova ordenança es vol «defensar els drets dels animals com uns residents més de la ciutat i establir les obligacions que han de complir els seus amos». La nova ordenança regula múltiples aspectes, entre els quals hi ha la prohibició de tenir lligats els gossos més de 6 hores o en espais molt reduïts. En aquests casos, la normativa estipula que els propietaris han de garantir que el gos pugui fer almenys 20 minuts d'exercici. En els casos de gossos més grans s'assenyala que no poden mantenir-se lligats o en un espai reduït més de dues hores seguides.

Pardo admet que aquest punt és de difícil control, però considera que «les denúncies de veïns poden permetre detectar aquests casos». En especial, es posa l'èmfasi en l'obligació de tots els propietaris de mantenir en condicions les instal·lacions on viuen, des del punt de vista higiènic, de benestar i seguretat de l'animal. Per això, s'obliga que l'animal tingui aixopluc en cas de mantenir-se en zones exteriors habitualment; així mateix, es prohibeix que l'allotjament habitual dels gossos siguin vehicles, celoberts o balcons.

La nova normativa inclou tot un apartat dedicat als gossos o als animals potencialment perillosos, en què s'especifica que han de portar cadenes de menys de dos metres, que no siguin extensibles ni ocasionin lesions a l'animal.

Per lluitar contra les colònies urbanes, la normativa també reitera la prohibició expressa de donar aliments als animals en vies públiques o en espais exteriors privats, com ara patis, portals, finestres o terrasses, amb l'objectiu d'evitar la proliferació d'animals incontrolats en el municipi, com ara gats o coloms, a excepció de les persones autoritzades.

Les sancions considerades molt greus poden suposar multes d'entre 1.501 euros i 3.000 euros, mentre que les sancions greus van des dels 401 euros fins als 1.500 euros. La tramitació es farà de forma abreujada per accelerar els tràmits.

400 euros.
És la sanció que preveu la nova normativa per a aquelles persones que permetin als seu gossos que orinin a les façanes o bé que facin defecacions a la via pública i ells no les recullin. També s'imposarà aquesta sanció als amos de gossos potencialment perillosos que no duguin la llicència municipal i l'acreditació registral preceptiva o que els passegin menors de 18 anys. Alimentar animals salvatges urbans, com ara gats, costarà 150 euros, la mateixa sanció que si es porten animals per la via pública sense corretja. Fins a 500 euros hauran de pagar els qui rentin els animals a la via pública, en llocs com ara fonts, estanys o lleres de rius. Cent euros més costarà la sanció per dur gossos perillosos deslligats o sense morrió. La multa més cara especificada en el quadre de sancions serà de 2.000 euros per tenir un gos potencialment perillós sense la llicència administrativa que atorga la Generalitat.

10 hores.
De les 10 del vespre a les 8 del matí és el període de temps que estipula la nova normativa que els animals no es poden deixar en patis, terrasses, galeries, balcons o altres espais obertes, per evitar que els seus crits, sons o cants destorbin el descans dels veïns. L'ordenança regula també que qualsevol persona que es vulgui desfer d'un animal té l'obligació de comunicar-ho per escrit a l'Ajuntament, per tal que els serveis municipals corresponents o altres empreses autoritzades procedeixin a la seva recollida. En aquest cas, el propietari s'haurà de fer càrrec de totes les despeses que generi la recollida, les cures, el tractament o l'eutanàsia si es dóna el cas. Un dels articles reforça la prohibició de la presència d'animals en zones enjardinades i parcs i zones destinades a l'ús infantil en un radi de cinc metres a l'entorn. Amb aquest punt es vol garantir la seguretat dels infants i la higiene de l'espai."

L'invent definitiu

És una llàstima que en Pirata no hi vegi, i també és una llàstima tenir un gos que quan li llences un objecte (una pilota, un pal, una pedra, un frisbee, etc.) córre per caçar-lo però després no te'l torna... és una llàstima, sí, perquè mai podrem disfrutar d'aquest invent definitiu:

Vist a "No puedo creer que lo hayan inventado":



Quin gust d'invent, quin gust de gos, quin gust de tot!

El gat del cotxe

Aquesta no va de gossos, que va de gats, i no dels mecànics com es podria deduir pel títol, sinó dels de pèl i os. Em veig en la obligació d'explicar-ho perquè és un fenomen que he vist diverses vegades i crec que n'he d'informar. Per il·lustrar l'article us explicaré una història verídica...

La història comença fa uns dotze anys, en un polígon industrial dels voltants de Barcelona, en una tarda freda de principis d'hivern. Un home alt, prim, amb ulleres de cul de got, descarrega amb penes i treballs mitja dotzena de caixes de cava d'aquell tan bo que es regala als treballadors per Nadal. Quan ha acabat la feina tanca les portes del darrere la furgo i s'asseu en el seient del pilot, engega el motor i se'n va cap a casa després d'una dura jornada de feina.

Al cap d'uns quilòmetres, quan s'atura en un semàfor sent un soroll estrany, un miu-miu repetitiu i estrident, eixordat pel so de la furgoneta. Estranyat pensa que potser haurà de dur el vehicle al mecànic. Al següent semàfor para millor l'orella i, com el soroll no s'atura, decideix aparcar en una vorera i obrir allà mateix el capó per veure què passa.

Quan, amb les mans enguantades per no cremar-se amb l'escalfor del motor, obre el capó per revisar-lo es troba amb uns ullets grocs, aterrits, envoltats d'una capa de pèl roig esvalotat, brut de greix i sutge. "Ai l'as!" s'exclama l'home, i tendrament i amb molt de compte rescata el gatet atrapat, escaldat, brut i espantat de l'interior la maquinària.

Aquest gatet, batejat com Bitxo, va passar a mans del cunyat d'aquest amable repartidor, que el va adoptar tot i viure en unes golfes minúscules en un edifici atrotinat de l'Eixample de Barcelona. Després, amb la prosperitat de l'amo, el gatet va viure en una casa amb sortida al bosc, va conèixer gatetes i gatets del poble; més tard es va traslladar (sempre amb els mateixos amos) a un pis amb una gran terrassa i, finalment, a un altre pis enorme en un poble tranquil on conviuen feliços en Bitxo, la Piua (segona generació d'una estirp de gatetes casolanes) i en Potes, el gos gegant i tranquil del qui ja us vam parlar un cop, entre d'altres bèsties de dues potes.

El fenomen dels gats que s'amaguen sota capós de cotxe per estar-hi calentons no és rar, ans al contrari, ja que per no anar més lluny ahir a la plaça del mercat de Girona un "miu-miu" llastimós es deixava sentir sense detectar-ne l’origen exacte. La gent s'aturava i mirava cap a les branques més altes d'un arbre proper sense veure-hi res, fins que una orella experta -és a dir, moi- va deduir d'on podia provenir i es va costar a un cotxe blanc aparcat sota l'arbre. BINGO!, ni ajupint-me per mirar a sota, ni enganxant l'orella a altre lloc que no fos el capó es trobava el gat, així que, sense poder fer-hi res, vaig buscar paper i llapis on vaig poder (gràcies Sr. perruquer de John Mary) i vaig deixar una nota al parabrisa advertint al conductor que, sense ell voler-ho, tenia un polissó amagat al cuarto de màquines.

Què se n'haurà fet? hauran vist la nota o els haurà passat inadvertida? haurà resistit prou l'animaló per ser rescatat? Tant de bo algun dia en coneguem la resposta, de moment, serem optimistes.

Alemanya, mon amour

Aquest estiu ens n'hem anat de vacances una setmaneta a Alemanya i, com som així de valents, hi hem anat amb cotxe tot xino-xano. A en Pirata ja el teníem preparat amb un bon tall de cabells, les seves coses netes i empaquetades, queviures i documentació en regla. Som-hi doncs!

El primer dia a la carretera va ser força agradable, vam anar tranquils aturant-nos cada dues hores aproximadament per estirar les cames/potes, repostar líquids i alleujar la bufeta. En Pirata es va adaptar perfectament tot i l'estorament de la primera parada, ja que sap que quan puja al cotxe és perquè el portem a fer una excursió xula. Suposo que devia quedar força desencantat quan vam fer la primera parada d'un quartet d'hora, devia pensar "ostres, tanta estona per una excursió tan curta?!?!", però a força de repetir l'operació sembla que el gos va acabar acceptant la situació i no posava cap problema per baixar o tornar a pujar al cotxe quan se li deia. De fet, crec que va assumir la situació dient-se a sí mateix "d'acord, ara vivim al cotxe... cap problema!".

La primera nit en ruta va ser en un hotelet alemany on van ser la mar d'amables. Van acceptar el gos sense problemes, cosa que ens va anar preparant per l'actitud alemanya vers als gossos (tan diferent a la que es té a la península).

Segon dia a la carretera. Aquest dia sí que vam patir! Vam enganxar l'operació tornada i tot eren autocaravanes i roulottes, a més vam trobar molts quilòmetres d'obres, pluja a bots-i-barrals... bufff... les parades es van fer més escasses i en Pirata de tant en tant treia el cap com preguntant "què, quan arribem?", però es va seguir portant molt bé.

Per fi arribats a destí, vam disposar el llit i el menjar d'en Pirata en llocs que li recordessin a casa, de fet l'apartament que havíem llogat estava molt ben equipat i era prou acollidor, així que el nostre quisso s'hi va adaptar perfectament. Això sí, durant el primer dia l'únic que volia era que no el deixéssim sol ni per baixar a buscar quelcom al cotxe.

Per sort, vam descobrir que a alemanya els gossos són molt ben acceptats (si són educats) i els deixen pujar gratuïtament als transports públics, sense restriccions ni manies, simplement puges a l'autobús amb el gos i ningú et mira malament. Nosaltres el vam dur en un bus turístic i en Pirata, després de trobar lloc en un espai tan reduït i inquietar-se perquè aquell "edifici" de dues plantes es movia tant, va acabar dormint fet una boleta als nostres peus. L'únic lloc on vam veure que el gos no podia entrar va ser al supermercat, cosa raonable, però a part d'aquí a qualsevol restaurant on vam voler aturar-nos ens van fer lloc sense problemes. Fins i tot en un xiringuito de salsitxes on menjaves al carrer (i de peu) va sortir la mestressa a dir-nos que pel gos hi havia un cossi d'aigua en un raconet, i això que no li havíem ni demanat! Aquests alemanys són una joia.

Vam veure pocs gossos per la ciutat, ep, que n'hi havia, però no en nombre exagerat, diguem que més o menys com els que veuries per una de les nostres ciutats. Majoritàriament els duien deslligats i, veiéssiu què obedients que eren! res de creuar els carrers a ensumar culs aliens, res d'entorpir les mils de bicicletes que corrien per arreu, no, els gossos alemanys són tan respectuosos amb les normes com els seus amos; ara que l'excepció confirma la regla: això ho vam comprovar justament quan vam trobar un cosí llunyà d'en Pirata en un parc de la zona rica. La mestressa, de punta en blanc, va deixar tranquil·lament la tifa del seu gos allà enmig del camí, i tan passota com ella va sortir el seu gos, que no li va fer ni mica de cas quan el va cridar per marxar, que a tot arreu hi ha de tot i Alemanya no és una excepció.

A Alemanya plou. Això és així i s'ha d'acceptar com ho accepten els alemanys, que no deixen de fer res per que estiguin caient gotes del cel. Nosaltres? ben equipats i a fer com ells, visites a parcs, barris i botigues... ja podia caure un bon ruixat que nosaltres fèiem la nostra. En Pirata gràcies a això va seguir estant net tots els dies, clar, tan remullar-se i espolsar-se, poca pols acumulava.

Com hi plou tant, a Alemanya tot és verd, verdíssim. Frondós que dóna gust; en Pirata xalava de tants arbres per ensumar que tenia! Als vespres, això sí, queia rendit al terra de l'apartament, i tot i que ens seguia a cada habitació com fa a casa, se'l veia que hi havia dies que estava rebentat de tant caminar. Com nosaltres, vaja!

La tornada també va ser en dos dies, el primer com la seda de tranquil i el segon un infern anomenat "anem tots a Espanya a prendre el sol". Les àrees de servei en plena ebullició, no es trobava lloc ni per seure a terra, tothom acalorat, fart de fer cua... quin horror! Fins i tot a en Pirata se'l veia estressat cada cop que baixava del cotxe. Sortosament al cap d'un munt d'hores vam acabar arribant a casa sense més entrebancs. L'expressió de la cara d'en Pirata quan va baixar del cotxe i va ensumar que érem al garatge de casa va ser impagable. Ensumava i de seguida s'acostava a nosaltres amb una mirada entre incrèdula i alegra "de debò som a casa? deixa que ensumi que no m'ho crec... ostres, ei, de debò som a casa?!?! ostres!". Eren les onze de la nit, a la nevera s'havia fet malbé alguna cosa que empudegava tot el pis i les maletes encara s'havien de desfer, però amb aquella carona d'alegria del nostre quisso qui es podia resistir a anar a donar el vol habitual pels carrers de casa nostra? Un final de viatge encantador, veient com en Pirata repassava tots els punts de "marca" i es posava al dia dels últims esdeveniments canins del poble.

PD. Per cert, en cap moment ningú ens va demanar cap paper del gos ni res semblant, però mai està de més anar preparat per si passa alguna cosa.

Celest, la gossa boomerang

Avui en podem fer broma, perquè tot ha acabat bé. Com haureu llegit en el comentari de l'entrada anterior, la Gemma -que no és familiar nostre i tot i així ens llegeix!- ens va demanar ajut per trobar la Celeste, que s'havia perdut.

La Celeste és una gossa de cinc anys que feia temps que buscava una família que l'adoptés. El seu gran problema era una timidesa i una por extremes, un caràcter certament difícil en un animal de companyia. Sortosament, hi va haver l'Àngela de Canet d'Adri que va voler-la a casa, i des de Jaén cap a Canet la gosseta va fer un llarg viatge.

Però, ai l'as! Va ser posar peus en terra catalana que de la por va fugir cames ajudeu-me. Els seus nous amics catalans van buscar-la amb tots els recursos que van poder, van voltar la zona, van mobilitzar tothom qui se'ls va acudir i fins i tot van penjar cartells amb la foto de la desapareguda (un a la cantonada de casa en Pirata, què petit és el món!).

Confesso que la mateixa tarda que vaig saber del tema vaig carregar en Pirata al cotxe i vam anar a fer la volta vespral per Canet, a veure si el nostre gos que és més bo que un tros de pa aconseguia seguir el rastre de la damissel·la en problemes. Pels qui no conegueu la zona he de dir que és un lloc ideal per perdre's, amb boscos, camps, unes gorgues magnífiques i un munt de masies disseminades arreu. El fet és que la recerca no va tenir èxit, només vam aconseguir arreplegar una col·lecció nova de llavors pel pèl d'en Pirata i poca cosa més.

Vam pensar en fer una foto digital al cartell i penjar-lo aquí per si algú ens podia donar un cop de mà, però per sort ja no ha fet cap falta: la Celeste ha tornat, tota soleta, a la casa de la seva nova família. Ves qui ho diria! Només unes hores en aquesta nova terra de la que no coneix res i ja se sap el camí de tornada. O és que ha estat reflexionant i ha arribat a la conclusió de "on estarà millor que a casa d'algú que ha creuat mitja ibèria per donar-li una oportunitat?".

Benvinguda Celeste a Catalunya, ja saps que si necessites res aquí tens una colla que farà el possible per fer-te sentir com a casa. :)

Amics d'en Pirata!

Fes-te amic d'en Pirata i indica'ns d'on ets!

Bon Sant Jordi

Mira que n'arribem ser estranys els catalans: celebrem una derrota en el dia de la nostra diada i el dia del nostre Patró ni tant sols és festa. En fi, Molt Bon Sant Jordi a tothom! :D

Nota: Per cert, en Pirata ha olorat i reolorat la rosa i ha fet un intent de marcar-la, però un avís a temps ha fet que no haguéssim de lamentar disgusts ;)

Pirata...Fent País

L’altra dia de casualitat vaig descobrir una pàgina web, si més no, curiosa. Es tracta de http://www.technorati.com/, una mena de buscador que fa una mena de “rànking” dels blogs depenent del nombre de enllaços que presenta.

“Ni curt ni mandrós” vaig introduir a la casella adequada el nostre/vostre blog amic que ara llegiu:

- Avia’m...aquí. Sí. “Search for”. Introdueixo: p-i-r-a-t-a-guió-d-i-a-r-i-punt-b-l-o-g-s-p-o-t-punt-c-o-m.

Aquí va arribar la meva sorpresa quan la primera entrada és el d’una pàgina anglosaxona: “Dave Journal”. Una mena de blog personal d’un paio que és fotògraf. M’afanyo a pitjar sobre l’enllaç per veure com és que sortim allà. Resulta que és el creador de la foto que surt a la nostra entrada sobre “l’últim repòs de les mascotes”, aquella on es veu una làpida en forma gos. Diu que és el lloc més estrany on ha vist una de les seves fotos, àdhuc no sap ni en quina llengua està escrit.

Vull respondre-li en el mateix blog, però un problema tècnic m’ho impedeix, així que li vaig enviar un correu electrònic explicant-li la nostra adopció d’en Pirata, en quin idioma ho fem i de què va l’entrada on hi ha la seva foto. Naturalment m’ofereixo a treure-la si li molesta que sigui allà.

Al cap de poques hores em contesta que li agrada molt que hàgim fet servir la seva foto, que està sorprès que una foto que fa tant de temps que va ser feta aparegui ara en un blog del qual ni tant sols en coneix l’idioma, i que la història d’en Pirata sembla encantadora.

Estic content que no ens l’hagi fet treure, m’agrada aquella foto, és curiosa i divertida alhora, a més a servit per mostrar l’existència del català a algú que viu a milers de kilometres de distància. Un altra cop, Internet es revela com una gran eina per a la difusió de cultures més enllà de la globalització; potser en contra d'allò que molts pensen.

PD: És interessant el fet que algú en els comentaris diu que li sembla que està escrit en Portuguès. Ben mirat potser si que el Català i el Portuguès s’assemblen.

PPD: Precisament ahir, parlant de reconeixement estadístic d’idiomes per Internet amb els meus amics (no, no és un tema que tractem sovint), em varen dir que la contracció “dels” és una paraula que es fa servir moltíssim en català i en canvi no existeix com a mot en cap altra idioma del món!!! Ves tu quina gràcia!!

PPPD: Tot s'ha de dir, que el major nombre d'enllaços que tenim són del nostre amic "el pollastre de goma" que d'aquí poc se'ns casa. Felicitats!!!

Per a ell, no hi ha bitllet.

Ja ho hem viscut un parell de cops, una en primera persona i l’altra com a espectadors casuals, i en ambdós casos resulta desagradable i, en certa manera, incomprensible. M’explicaré: els animals de companyia no poden viatjar en transport públic.

Aquest estiu, durant el viatge a Osca, volíem portar en Pirata a fer excursió pel parc nacional. Tothom que llegeix aquest blog sap que en Pirata és l’animal més tranquil que ha parit gossa. Doncs resulta que no. Que no podíem portar-lo amb nosaltres amb l’autobús llançadora que ens situava en el centre dels itineraris excursionistes. Ni pagant un taxa especial, ni res. No venien bitllet per en Pirata. La resta de la història ja ha estat explicada abans.

Un altra dia, agafant un autobús de línia entre dos pobles, el conductor va fer posar en la plataforma porta-paquets la minúscula maleta on una senyora hi portava a recer i tranquil·let el seu petaner. Asseguts, sentíem, esmorteït pel soroll del motor i el terra de l’autobús, els lladrucs angoixosos de la bèstia que s’havia quedat sola i desemparada entre embalums, farcells i demés paquets. Allà a sota sí que emprenyava el gos, i no pas amb la seva mestressa.

Aquí entrem en una paradoxa. Sí les recomanacions actuals sobre el transport ens diuen que cal potenciar el transport públic, com és que encara no s’ha trobat una solució a aquest dilema, i els propietaris dels animals ens veiem obligats a desplaçar-nos en vehicle privat?

Ja ho entenc que no tots els animals són iguals, ni que tots els amos (igual que fan amb la seva mainada) sabran corregir o controlar el seu gos. Però, i la gran massa que tenim gossos tranquils i educats que no tenen per què molestar més que qualsevol altra persona? Ja ho entenc que hi pot haver gent al·lèrgica, o que tingui por als gossos, etc. Però, i a la que no li faria res viatjar amb animals, ans al contrari, degut al seu efecte socialitzador encara en trauria un profit?

En fi, entenc que és una situació complexa i de difícil solució. Però també crec que s’hauria d’obrir un debat seriós sobre aquest tema, ja que afecta a molt gent, tal com es reflexa en aquesta pàgina web on aprofondeixen més en el tema.

Pirata, la pel·lícula

Sóc conscient que aquest títol pot ser un pèl pretensiós, de fet es tracta només d'anunciar que ja s'ha rodat el reportatge sobre l'experiència d'adoptar en Pirata (o un gos qualsevol, tampoc tenim clar l'enfocament que li donarà el director). El fet és que aquests quinze dies que hem tingut de vacances han servit per passar un parell de tardes amb en Jacint i l'Anna xerrant sobre el gos (cosa que ja sabeu que no ens costa gens) amb una petita càmera digital pel mig. Res de grans focus, cadira de director, maquilladores voleiant al nostre voltant i una roulotte amb una estrella enganxada a la porta amb el nom d'en Pirata imprès en ella... ans al contrari, tot molt natural, tal com som.

Vam fer un parell de sessions, la primera d'elles passejant per la vora de l'Onyar com cada dia, deixant que l'espontaneïtat regnés davant l'objectiu. També va ser el moment en què els professionals ens enfoquessin de prop i ens plantegessin un munt de preguntes sobre les que més bé o més malament vam divagar barrejant records i experiències acumulades amb un punt de timidesa i un altre d'il·lusions per complir. A falta de veure el producte muntat i acabat només podem dir que vam tractar temes propers com els nostres sentiments vers en Pirata, així com temes més llunyans però relacionats, com els maltractaments als animals.

La segona sessió ja va ser dins de casa, amb una petita demostració de l'afició del nostre quisso per les llaunes de tonyina, una breu sessió de jocs i manyagues i -atenció fans del Pirata Diari- la captació en imatges de com escrivim el blog.

En Quim ja és avesat en això de ser filmat però jo, que sóc tímida i a més porto arrossegant la lacra d'uns aparells d'ortodòncia de fa un temps, reconec que em va costar més centrar-me en respondre coherentment a l'entrevista i deixar de pensar "ai, què lletja que dec sortir, ai, espero haver-me explicat bé, ai...". En Pirata, tot i que al principi tenia certa curiositat pels nostres convidats, de seguida va acceptar-los a la manada i va estar en la seva salsa a l'hora de captar-lo amb la càmera tal com és. També va fer una aparició estel·lar "O Rei", aquell Snauser miniatura veí que es passeja com si fos l'amo del parc, aprofitant un descuit de l'equip de rodatge per deixar la seva pixaradeta a la bossa d'en Jacint, que era a terra mentre m'entrevistaven. Degut a això vam haver d'interrompre la gravació i repetir l'última pregunta que m'havien fet. Coses del directe!

Estem pendents que els artífexs del curt acabin d'entrevistar d'altres persones, com ara el veterinari que atengué primer en Pirata, la Rosa de la Protectora, etc. i facin el muntatge final. Potser més endavant ens fan un nou seguiment, o no, el que sí ens han promès és que ens deixaran veure el resultat i, qui sap, potser podem penjar aquí un petit avançament a manera de trailer promocional. Està per veure.

Curiositats canines vol. I

Sabíeu que els gossos són més susceptibles a atacar un desconegut que corri que a un que estigui aturat? I que el major nombre de cadells nascuts va ocórrer en 1944 quan un American Foxhound va parir 24 cries? Que la por als gossos i a la ràbia s'anomena "cinofòbia" i que els gossos salvatges que viuen en rajades a Austràlia són anomenats Dingos?

En temes d'alimentació poca gent sap que donar xocolata als gossos pot ser fatal per ells. Un ingredient de la xocolata, la teobromina, estimula el sistema nerviós central i el múscul cardíac. Prop de 1 kg de xocolata amb llet, o tot just 146 grams de xocolata de rebosteria servirien per matar un gos de 22 kg!

També és bo de saber que els gossos tenen prop de 100 expressions facials, la major part d'elles són fetes amb les orelles.

Potser no sabíeu que dos gossos van sobreviure al naufragi del Titànic. Van aconseguir escapar en els primers bots salvavides, ja que duien tan poca gent que a ningú li va importar que ells fossin allà.

Curiosament, els nord-americans gasten més diners en menjar de gos que en menjar de nadó. Potser és perquè hi ha més de 52.6 milions de gossos als Estats Units.

En l'astrologia, existeixen quaranta "dies de gos" - entre el 3 de Juliol i el 11 d'Agost - quan Siri, l'Estrella del gos, s'aixeca i s'estira amb el Sol. Així que prepareu-vos per l'imminent arribada del gos estel·lar!

I parlant de gossos a l'espai, Laika, una gosseta que estava abandonada als carrers de Moscou va ser el primer ésser viu llançat a l'espai des de la Terra. Va ocórrer el 3 de novembre de 1957 en la nau Sputnik 2. La versió oficial diu que Laika va rebre una dosi letal en el seu menjar després d'una setmana de viatge espacial per a evitar-li les altes temperatures que va sofrir la nau en la seva reentrada a la Terra. No obstant això, sembla que Laika sols va resistir durant unes hores la seva aventura espacial a causa de l'estrès i les altes temperatures en l'enlairament. Pobreta.

A més, com a dada mèdica us expliquem que recentment els científics han demostrat que els gossos són capaços de detectar anticipadament els atacs d'epilèpsia en nens.

Per si mai us ho havíeu preguntat, resulta que la imatge de salvador dels viatgers atorgada als gossos San Bernardo va sorgir en Suïssa a mitjan segle XVIII. Fou a Valas, en la Posada del Gran San Bernardo, que els monjos van començar a entrenar als gossos, inicialment com auxiliars en treballs domèstics. El temps va ser passant i els gossos van ser també ensinistrats a guiar als viatgers que passaven per la zona, a més d'anar a buscar víctimes d'allaus que poguessin estar enterrades vives en la freda regió de la Posada, el congost de Gran San Bernardo. A pesar de ser realment gossos de salvament, mai van dur amarrat al coll un barrilet amb alcohol freqüentment vist en il·lustracions i dibuixos animats. El més conegut d'aquests gossos es deia Barry, amb fama d'haver salvat més de 40 persones en tota la seva vida. Hores d'ara encara se'l pot veure (dissecat) al Museu d'Història Natural de Berna.

De moment fins aquí un petit recull de dades curioses, però tranquils, seguirem surfejant la xarxa per trobar-ne més!

Afotos

Com avui hem tingut força feina a l'oficina i no hem pogut redactar res decent, us oferim de manera excepcional algunes imatges que ens han semblat curioses:

En Pirata en dibu.

"Yuuuuuuuuuuuoooooooooo!!! Eh, grandot, que sé kung-fu!"

"Què... Tornem a casa ja?"

"Dei prisa dei prisa!"

"Cómo me las maravillaría yo."

Aquells meravellosos anys

En l’imaginari caní hi ha estrelles i súper-estrelles mediàtiques, com per exemple els clàssics Lassie, Rintintin, Rantamplan, Snoopy, Goofy, Pluto etc. o de més moderns com el gos policia Rex, i el més espavilat "Pancho". Avui, però, vull parlar d’alguns d’aquells gossos que recordo amb especial afecte. Canteu amb mi:

“Le han echado, no le quieren, pobrecito qué va a hacer, busca a alguien que lo cuide y le sepa comprender. Tristón, sólo quiere un amiguito, un hogar y mucho amor.”

Efectivament! Feu memòria d’aquell Nadal on ens passaven fins la sacietat aquest anunci. El pobre gos, de nit, sota la pluja, abandonat amb la seva maleteta… ai, quina pena.

Hi ha però un altre gos a qui recordo amb simpatia i que sembla que ningú més té present: en Benji. Una sèrie que crec feien a TV3, d’un gosset extraterrestre que corria mil aventures acompanyat d’un robot anomenat Zax. Algú més la mirava?

Resulta ser que aquest gosset en realitat es deia Higgins… hummm… Higgins, Higgins? Us sona aquest nom? Clar! “Zeus, Apol·lo, ataqueu!”. Els dos fabulosos dòbermans de Magnum P.I. feien un petit paper secundari, però els gags que protagonitzaven han quedat per la posteritat com uns dels moments més divertits de la sèrie.

A veure, que aixequi la mà qui hagi intentat imitar alguna vegada el riure afònic d’en Risitas, el copilot d’en Pierre Nodoyuna als Autos Locos. Tothom, no falla.



Finalment tenim l’Sprockett (salut Pollo!), el fidel company de l’humà que habitava la casa sota la que corrien els Fraggles i els Curris, sovint confós amb el gos del Contacontes. Quants més me’n deixo i es mereixerien una petita menció, però l’espai és limitat i el temps és or, potser en una propera entrada acabarem de fer repàs.

Recull de notícies

El Diari de Girona ha demostrat ser una font inesgotable de notícies relacionades amb els gossos. Avui se n'han publicat dues de relacionades: la primera conforme l'Ajuntament ha comissat tres animals de raça potencialment perillosa perquè el seu amo no ha estat prou responsable com per gestionar la paperassa com mana la normativa, ni prou responsable com per tenir cura que els animals convisquessin amb els altres éssers vius en harmonia. Coll a terra. Recordaré la necessitat de complir amb el que la llei disposa pel bé de tots (cens, xip, etc.). L'altra, notícia ens parla de l'omissió, per passotisme o deixadesa, de compliment d'aquestes normes tan bàsiques per part de molts propietaris de gossos.

Sincerament, pel que he anat veient en aquests dos mesos d'inserció al món caní, és que el tema de les "races perilloses" és un tema qüestionable. M'explico: Està demostrat que hi ha races creades especialment per la violència, però també està demostrat que qui ha d'ensinistrar/educar l'animal és l'amo, i que el gos serà tal com l'amo ha volgut que sigui. És per això que als amos de "races perilloses" se'ls requereix uns mínims de salut mental i d'educació. És a dir, que les normes que s'han disposat respecte aquestes races "problemàtiques" hi són tant per controlar els quissos com els propietaris.

Passejant diàriament hem conegut un munt d'animals de tota mena, de races perilloses i de suposadament inofensives. Siguem sincers, tothom deixa, normalment, el seu gos deslligat i sense morrió, sigui de la raça que sigui, i només les bèsties de caràcter problemàtic són controlades de prop amb tots els mitjans possibles pels seus amos, que ja coneixen l'animal i poden preveure les seves reaccions. Sabeu el resultat d'això? hi ha animals de raça perillosa que són uns trossos de pa, educats i mansos com un xaiet; en canvi, hi ha algun gos d'atura i algun pastor alemany del que tothom s'allunya en quant arriben a la zona de passeig. Per aquests individus inquietants hi ha un control mínim, només perquè la seva raça no pressuposa perill. És això just? S'hi pot fer quelcom des de les institucions? Tant de bo els qui facin aquesta mena de lleis siguin propietaris... els punts de vista canvien molt quan ets part implicada!

Heu estat atacats mai per un gos? Heu conegut algú que hagi estat implicat amb algun incident desagradable amb algun animal domèstic? Comentaris si us plau!

Una tercera noticia que podem llegir avui a El Periódico és la del litigi pel règim de visites a un gos. Si, Déu no ho vulgui, la nostra parella es trenqués, crec que cap dels dos voldria renunciar a passar ni que fos unes hores a la setmana amb una màquina imparable d'amor incondicional que és en Pirata. Aquests animals s'ho valen. Quina culpa en té l'animal de que els amos no s'entenguin entre ells? Si és difícil explicar-li a un nen que no és culpa seva que els pares es separin, imagineu-vos fer-li entendre a un quisso que ha perdut un amic i company de jocs. Entenc els qui critiquen que s'arribi a l'extrem de portar el cas als jutjats (i que a sobre la llei els atengui -Ole el jutge!-), quan hi ha tants altres casos més "importants" per tractar, però aquesta gent oblida que l'amor, sigui cap a una persona o animal, és capaç de moure muntanyes. Un cop més, la incomprensió ve dels qui no han fruït mai de la companyia d'un quisso adorable.

Què en penseu vosaltres de tot això? Teniu gos? Teniu fills? Us heu separat i heu hagut de renunciar a éssers estimats per això? Com ho veieu des de fora (o des de dins)? Parlem-ne!

Multa!

Segons podem llegir en aquesta notícia del Diari de Girona, a la nostra ciutat es multen els gossos fent servir el formulari de multes pels cotxes.

Personalment -i ara em posaré a la pell de l'advocat del diable- trobo la metàfora força encertada.

Així, si el color d'un cotxe ens el venen com "groc crom" o "blau pluja", els experts en gossos classifiquen els pelatges com "neula", "canyella" o "pissarra".

Tampoc és el mateix una berlina, que un sedan, o un wagon, així com no és el mateix un shnauzer miniatura, com un de mitjà o un de gegant.

Hi ha vehicles que funcionen amb benzina i d'altres amb gasoil, de la mateixa manera hi ha gossos que amb pinso sec s'espavilen i d'altres, més llepafils, que no mouen un dit si no se'ls ofereix foie.

Més paral·lelismes que recolzin la meva teoria? Està clar que tots dos requereixen revisions periòdiques i una neteja a fons quan tornen de muntanya. Quan l'acabem d'estrenar en presumim fins l'avorriment (fins i tot fent-ne un blog ;P) i, si reben una topada, aturem el món per fer una anàlisi exhaustiva dels danys. Si veiem que algú altre porta el mateix model que nosaltres en fem un estudi crític per acabar convençuts que el nostre és mil cops millor. I, com enginyeria fina que són, hem de familiaritzar-nos amb ells fins poder conduir-los amb seguretat i la perfecció. D'un mal tracte se'n deriven avaries importants, d'un mal ús, comportaments indesitjats. Potser el nostre no podrà guanyar un concurs de velocitat, però segurament serà més manejable en terrenys difícils. Amb els anys apareixen problemes crònics, insuficients per convèncer-nos que ens en desfem, i quan finalment el sistema els falla, quedaran sempre en el nostre record com "el millor que vam tenir".

En qualsevol cas, i ara em posaré seriosa de nou, el fet anecdòtic de fer servir un imprès o un altre a l'hora de multar no hauria de ser un assumpte tan dramàtic. Més aviat hauríem de fixar-nos en la causa que genera aquesta sanció: tal com vaig comentar en una entrada anterior, és motiu de denuncia el no tenir censat l'animal, així com no recollir els excrements de la via pública i, en cas d'animals amb raça classificada com perillosa, no dur-los lligats i amb morrió, o no tenir assegurança a tercers. Així doncs, si vols evitar mals majors, per començar sigues sensat i tingue'l censat.

Ciutadà Pirata

Aprofitant que per motius de feina avui havia de visitar l'Ajuntament, he passat per l'Oficina d'Informació i Atenció al Ciutadà per empadronar a en Pirata.

El tràmit ha estat senzill, només he hagut de presentar la cartilla veterinària que el metge ens va donar i el meu DNI. Han fotocopiat els documents i seguidament han introduït les dades del gos al sistema informàtic (nom, raça, color, sexe, edat, característiques, núm. de xip, etc.) moment en el que la senyora d'informació i jo hem protagonitzat un petit sketch del joc dels disbarats:

Jo -Si pots posar-hi una característica especial, posa-hi que el gos té una discapacitat: és cec.
Ella -Eh?
Jo -Sí, sí... cec.
Ella -Ah, carai, bueno bueno...
Ella (teclejant) -...
Ella -Però... com vols dir? Com és?
Jo -Doncs res, això, que no hi veu.
Ella -Aaaaaaaahhhh!!! Jajajaja...Que no hi veu! Jajajaja... És que havia entès "sec"! Clar, me l'imaginava ben sec pobret... Caram, que ha d'estar molt sequet per considerar-ho discapacitat! Jajajaja...

Ai, Senyor. Doncs bé, desprès de "desfacer el entuerto" m'ha donat una plaqueta amb la inscripció del número censal sota la inscripció "Ajuntament de Girona" i a canvi m'ha clavat 14,90€ de l'ala. Un parell de papers més, una signatura i apa, ja tenim en Pirata censat. Ja és oficialment resident o, perquè no dir-ho, ciutadà de Girona. Ya tiene papela, paisa.

Tenir els papers del gos en regla és important, sobre tot si és un animal amb risc de patir accidents o provocar-los, com és el cas d'en Pirata. A més, és bo de saber que la policia municipal pot demanar-te la documentació en qualsevol moment i si l'animal no està censat et poden imposar una multa. Nosaltres, per fer les coses bé i estar tranquils, hem registrat el quisso. És una mesura més (a part del xip) per si en Pirata es perd o se'ns escapa i tenim la sort que algú el trobi. Ara, sense necessitat d'un lector de xips sinó a simple vista, hom notarà que duu la plaqueta i podrà trucar a l'Ajuntament o a la Policia.

Ecologia urbana II

No hi ha res com llevar-se d'hora per passejar en Pirata i veure la natura en ple apogeu!

Noves observacions a la llera de l'Onyar, entre pixaradeta i cagadeta a "tres temps" d'en Pirata:

- Un parell de cuaretes grogues (Motacilla cinerea) voletegen ara ací ara allà tot buscant macroinvertebrats per alimentar-se.
- Ben bé una veintena d'orenetes cuablanca (Delichon urbica) es posen a terra per agafar fang del riu per recontruir els seus nius. Curiositat: Pels amants de la música, sapigueu que el nom comú d'aquesta oreneta, en anglès, és House Martin. Us imagineu un grup que es digui els "Orenetes Cuablanques"? :P

Ecologia urbana

Amb l’explosió de la primavera arriben nous visitants a la ciutat i els que ja hi eren semblen agafar una nova embranzida. Portar a passejar el Pirata a la llera del riu i esperar a que faci les seves necessitats, ens ha dut a una millor observació del fenòmens de la natura que ocorren al nostre voltant. Malgrat trobar-nos en un entorn molt urbà, Gaia no deixa que visquem únicament entre parets de ciment i carrers d’asfalt.

En el camp ornitològic, sense anar gaire lluny ni fer un esforç extrem, podem veure pardals fent els seus típics saltirons o entrant i sortint dels nius instal·lats als forats de les parets que delimiten la llera; cueretes fent oscil·lar la cua per mantenir l’equilibri; els ràpids falciots (mengen, s’aparellen i dormen mentre volen!); orenetes a ran d’aigua fent-se un tip de mosquits; garces baixant a beure al riu, i els omnipresents gavians (ull, no són gavines). Si tenim sort, i aprofitant que les carpes lluiten per la fresa de la femella, podrem veure com algun gavià rememora temps passats caçant-ne alguna, deixant de banda, per un moment, altres menjars menys higiènics. Llavors, excitat i encuriosit per la presa, comença a picotejar-la per les parts més tendres: brànquies, dors, etc. Tot vigilant i atent que ningú li prengui, i fent crits per intimidar possibles adversaris.

Per altra banda, l’Eva fins i tot va veure una serp lliscant per la llera artificial i ficant-se a corre-cuita en un forat. Molt probablement es tractava de la serp d’aigua. Tranquils, no cal amoïnar-se per la seva seguretat. Tot i que aquesta serp pot prendre un posat molt agressiu si se sent amenaçada, tot és teatre, ja que és completament inofensiva.

Mentrestant i de moment, a en Pirata l’única fauna que li interessa són els altres companys d’espècie. Esperem que no comenci a veure’s atret per puces i paparres...cosa que em recorda que li em de posar el suc de les pipetes anti-bitxos-xucladors!

El preu de la felicitat

Ara que ja portem una setmana llarga a càrrec d'en Pirata, és moment de passar comptes i veure per quant ens surt la broma:

Documentació d'adopció....................85,00 €

Xampú desparassitador per gossos.......6,00 €

Plat d'acer innox. per l'aigua
Plat d'acer innox. pel pinso
Collar de mida mitjana
Corretja de niló d'un metre de llarg
Joguina (pilota sorollosa)
.........................................................34,20 €

Sac de pinso de 4 kg.............................5,25 €

Perruqueria (servei complert)............25,00 €

Collar de mida petita...........................6,50 €

Visita al veterinari
(Inclou: Visita, Xip identificatiu,
Vacuna trivalent, Pastilles contra
els cucs, Pipetes anti-puces)................95,00 €

Colònia (olor a maduixa
amb essències de jojoba).....................20,00 €

La felicitat que dóna una bona
rebuda quan arribes a casa............no té preu.

Per a tot lo demés... Mastercard.

Fets i Gent

A la espera que en Quim tingui una estoneta per penjar el resum de divendres, aprofito per penjar un parell de notícies que han aparegut recentment al Diari de Girona.

La primera ens parla de l'acord a que han arribat els Ajuntaments de Salt, Sarrià i Girona per tal que el servei d´acollida de gossos i gats abandonats de la comarca sigui delegat al Consell Comarcal del Gironès, això vol dir que tots els gossos i gats trobats seran acollits a l'Associació Protectora d'Animals i plantes de l'Alt Empordà, situada a Figueres. Més detalls al Diari de Girona.

La segona noticia és més xocant, es tracta del cas de segrest d'un gosset. L'Alf és conegut per tot Girona donat que els seus amos, quan va desaparèixer, van empaperar la ciutat de retrats d'ell per tal de trobar-lo. El desenllaç el podeu llegir també al Diari de Girona.

Quan no tens gos i veus alguna foto d'un animal que s'ha perdut no en fas gaire cas, com a molt penses "ai, pobret", però acostumes a imaginar-te a un nen o nena plorant mentre dissenya l'avís de pèrdua amb els seus rotuladors Carioca. Ara, si nosaltres perdéssim en Pirata, patiríem d'allò més i de segur faríem mans i mànigues per recuperar-lo. Tenint en compte la discapacitat que pateix no m'imagino com podria sobreviure, el sol fet de creuar un carrer per ell és impossible sense posar-se en risc de mort... només de pensar-hi ja em venen tots els mals. És per això que només el deixem anar sense corretja en llocs controlats, i encara, perquè és molt donat a seguir les passes de qualsevol gos que li faci festes i pot arribar a allunyar-se molt. Anirem amb molt de compte i així esperem que mai haguem d'agafar els nostres carioques.