Distracció canina

Avui era asseguda al sofà, navegant per la xarxa tranquil·lament, quan de sobte he sentit un soroll a la porta del balcó, "babum!", i silenci tot seguit. He mirat cap a la vidriera però només hi he vist en Pirata semi-estirat, amb les orelles alerta i prou; com no es veia cap senyal de desperfecte enlloc he seguit amb la meva distracció, fins que de nou "babum!".

Recoi, he pensat, hi ha algú que m'està prenent el pèl o què? Però no es veia ningú pel carrer, així que he tornat a mirar en Pirata, que jeia amb posat d'esfinx. Com no aconseguia descobrir el causant del soroll m'he donat per vençuda i he seguit amb les meves coses.

"Babum bum!". Ràpidament m'he girat per caçar l'esvalotador i he vist, ui ecs ai, com en Pirata acorralava una grossa, negra i brunzidora mosca contra el vidre del finestram. El nostre gos és cec, o com a mínim curtíssim de vista, però amb les orelles alerta i la trumfa processant aire a tota pastilla ha aconseguit, en tres intents, localitzar i anular l'insecte més emprenyador i escorredís de l'estiu.

Què ha fet amb ella un cop l'ha tingut on la volia, ja no ho he volgut saber, però pels sorolls de mastegamenta i posterior rellepada tinc clar el final de la malaurada mosca. L'episodi s'ha repetit amb tres desgraciades mosques més, fins que he decidit tancar les finestres, que el pinso ja és prou complet i al gos no li cal un excés de proteïnes.

Aviat serà estiu, quan tota cuca viu, però el nostre quisso ha decidit obrir ja la veda de les distraccions estiuenques canines, tal com va fer l'any passat. Que aprofiti doncs!

Babaies

És clar que hi ha pinsos que són més bons que d’altres. A mi tots em semblen iguals, amb aquella flaire penetrant a no-sé-què que embafa l’aire de fortor. Però en Pirata no ho ensuma així. El pinso urinari que li donem clarament s’emporta el premi al pinso més gustós. La prova? Cada vegada que toca menjar, se li fa la boca aigua, i treu unes babaies que li arriben a terra. Això no passa amb cap altra pinso ni aliment.

Fins i tot, li hem hagut de racionar el menjar i posar-li petites quantitats al llarg dia, per què si no, s’ho menja amb tant desfici que ho acaba regurgitant tot (normalment sobre l’estora, ecs!).

Si és que ja m’ho deia ma mare, menja a poc a poc i mastega!

A la dreta: Acudit sobre l'experiment de Paulov-->

El Senyor de les Mosques

Ja ha passat Sant Narcís, però les mosques han quedat i busquen refugi als llocs més calentons. A casa hem fet una bona col·lecció d'aquestes bèsties, però com són molestes i embruten hem decidit tirar de matamosques manual.

Fa un parell de dies la invasió d'insectes va ser tal que com una boja vaig llençar-me a la caça i captura, repartint mastegots per les parets, fent anar el matamosques com un nunchaku a tort i a dret. Els insectes queien a terra i jo seguia amb la cacera.

Quan em vaig assegurar d'haver-les matat totes, vaig repassar el terra per veure on havien anat a parar, però només en vaig trobar una de sis o set. Hummm... i les altres? Sí, en Pirata, oh, sí, ho havia fet... mastegant com si fos xiclet havia anat darrera meu ensumant i trobant els petits cadàvers com qui caça bolets. Ecs!

A vegades hem vist que en Pirata, si té alguna mosca que li ronda, es concentra i les intenta caçar amb la boca donant mossegades a l'aire, però clar, si li donem la feina feta les mosques tenen millor gust! Ai, ui, ecs!

GUACAMOLE!

Recepta del Guacamole per gossos:

2 alvocats
1 raig de llimona
1 pessic de sal
¼ de ceba de mida normal
1 tomata petita
1 menat petit de cilantre fresc
1 rajolí d’oli
Un polsim de pebre vermell molt.

Per treure la polpa als alvocats primer se’ls fa una incisió amb el ganivet com si els volguéssim partir per la meitat però deixant l’os intacte. Girem un quart de volta cada meitat (cadascuna en un sentit) per separar-les. Clavem un ganivet gros al mig de l’os i també li donem un quart de volta per separar-lo de la polpa. Seguidament amb una cullera buidem la polpa en un bol i l’aixafem amb una forquilla fins que no quedin grumolls massa gruixuts.

Tot seguit hi posem un pessic de sal i el raig de llimona.

Trinxem la ceba ben petita; fem el mateix amb la tomata i el cilantre i tot seguit afegim els tres ingredients a l’alvocat. Remenem bé per barrejar-ho tot i ho posem a la nevera.
Quan sigui hora de servir hi tirarem per sobre el rajolí d’oli i el polsim de pebre vermell (picant o no) per decorar.

Haureu observat que la recepta és molt semblant a la del Guacamole per persones. La diferència? Que a les persones se’ls serveix tot seguit de preparar, en canvi als gossos se’ls serveix un cop els humans s’han afartat de guacamole, després de mitja hora de mirada hipnòtica i 20 cm de baba espessa (comptant del musell al terra i depenent de la mida del gos).

Sorpreses encara

Com deia en el comentari de l'entrada anterior, ara que fa força temps que la nostra aventura amb en Pirata va començar ja no queden tantes coses per explicar. El que al principi ens sorprenia ara s'ha tornat habitual, cada cop costa més trobar novetats que escriure i coneixements útils per transmetre. El perill de repetir-se és gran, el ventall d'anècdotes és limitat, el saber que hi ha gent real llegint els nostres pensaments gairebé al moment a vegades és aclaparador...

Què ens frepa d'en Pirata ara que ja ens coneixem tant? Personalment em sorprèn cada dia el moment en que surto de l'habitació i, sigui on sigui el gos, s'aixeca i em ve a rebre. A vegades sent que faig fressa a l'habitació i em ve a buscar, atent davant la porta oberta, esperant, com qui va a rebre un parent a l'estació.

És també habitual que quan en Pirata sent que sec al sofà ve corrents i es posa a burxar amb el musell per rebre carícies. Quan li responc i li faig carantonyes em sorprèn sentir-lo riure, veure com li brilla l'ull i esbossa un somriure caní de plaer i complicitat. El millor ve quan, cosa rara en ell, retorna els mimos a la seva manera, fent una bateria de mossegadetes minúscules amb la punta de les dents allà on m'enganxa: a vegades la pell del colze, a vegades al canto de la mà, a vegades fins i tot a la closca! Quin intercanvi més extraordinari, quina sorpresa felicitat.

De tant en tant el sorprenent és un ingredient inesperat a la dieta, com ahir quan va trobar un tros de pebrot vermell cru per terra i amb uns quants "crunch crunch" se'l va crospir com si ho hagués fet tota la vida. Com ens va fer gràcia n'hi vam oferir un altre bocí, i sí, en Pirata és vegetarià quan li ve bé.

Sorpreses. Petites, casolanes, privades, però encara sorpreses.

Vòmits matutins

Feia uns dies que en Pirata, al sortir al passeig matutí, vomitava bilis. Ja li havia passat altres dies, a diferents hores, ocasions molt espaiades en el temps, per això quan vam anar al veterinari li vam comentar però no li va donar més importància. Ara però era invariablement cada matí, i això ja ens preocupava. Al principi vam pensar que es tractava de les porqueries que es menja quan fa neteja del pèl però, a primera hora?

Ahir, buscant informació per internet vaig trobar un cas d'una gosseta que li passava el mateix, en dejú vomitava. En fi, la solució que s'hi aplicava era que se li donés menjar abans de sortir a passeig, ja que el gos si només feia un àpat al matí l'endemà ja tenia una gana que no se l'aguantava (tot i que els gossos tenen el metabolisme preparat per passar dies en dejú, bla, bla, bla...) amb el que la pobre bèstia acabava vomitant l'excés de bilis.

Per provar la teoria aquest matí, abans de sortir a passeig, en Quim ja li ha omplert el plat amb el pinso. En Pirata n'ha menjat una part i, voilà! no ha vomitat, i quan ha tornat de la caminada s'ha acabat tot el menjar ben content. Ara ja ho sabem, hem de procurar no deixar massa hores en dejú al nostre amic per evitar maldecaps.

De cec a murri

"Y fue así, que después de Dios éste me dio la vida, y siendo ciego me alumbró y adestró en la carrera de vivir. Huelgo de contar a vuestra merced estas niñerías para mostrar cuanta virtud sea saber los hombres subir siendo bajos, y dejarse bajar siendo altos cuánto vicio."

- La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades (Anònim, 1554).

Deixeu que us narri senyories amb aquestes paraules com el nostre protagonista esdevé de cec a murri en una sola nit.

El dia anterior havia transcorregut com cada dia del Senyor, des que el nostre pare Sol es lleva fins que es pon. El poder del Morfeu havia caigut sobre les nostres parpelles i la seva sorra ens guiava pels camins dels somnis mentre en Pirata desvetllat triscava amunt i avall. Amb aquest nas que té, ensumant l’aire, de ben segur ho va descobrir, allà sobre el sofà, jeia l’abric emprat el matí anterior per anar d’excursió, i a l’interior de la seva butxaca havia quedat el més frugal dels aliments: tota una bossa plena de delicioses làmines de carn seca...Així, emparat per la nit, furtívol i rendit a Beelzebub, va buidar la bossa amb delit.

Aquest matí, al llevar-me, he trobat la prova del crim a terra, la bossa de llaminadures restava sobre l’estora oberta i buida, violada per l’instint animal més primari, la fam. Mentre, en Pirata, dissimulava buscant les manyagues matinals refregant el morro a la meva cama...el mal ja estava fet, ja era massa tard per castigar-lo...Va Pirata ‘nem!

Amunt periscopi

Un altre cop pinso?!?! Ecs?!? Tot i que ho dissimula bé, especialment després del passeig matinal, és evident que a en Pirata no li entusiasma el pinso que li posem per menjar. És normal, crec que a mi tampoc m’agradaria que el menú sempre fos el mateix, per més variades que fossin les porcions. Ara mastego, ara glopejo, mica en mica endrapa cada matí, gairebé mecànicament i sense molt d’esma el menjar del seu vol. Al contrari, estic segur, que si pogués triar només es fotria allò que ens mengem nosaltres. No en va, només veure’ns que remenem a la cuina s’acosta content i alegre a veure si li donem algun bocinet del què sigui per endur-se a l’estómac. Quan ho fem, un trosset de pernil que sobra per massa greixós, una pell de fuet rebutjada, etc. s’ho pren com un gran premi i ho devora amb delit.

A la taula, ja és una altra cosa. Per tal que no emprenyi mentre mengem mai li donem res un cop hi estem asseguts. Però ell, quan hi ha quelcom que considera irresistible, no se’n pot estar, i veus com s'atansa amb el cap aixecat, amb la trufa del morro per sobre la vora de la taula, flairant animosament com per copsar cada molècula d’aroma nutritiu. No s’aixeca sobre les potes, sap que no rebrà res de nosaltres, però amb el seu morro com un periscopi alçat per sobre del mantell, busca amb frisança el seu objectiu impossible.

Pirata Gourmet

Ja varem explicar en una entrada anterior els provatures gastronòmiques a què varem sotmetre a en Pirata abans no trobarem el producte més adient als seus gustos i a la nostra butxaca i comoditat. Aquest, podem dir, que és un tema resolt, malgrat no descartem encetar una nova tanda de proves, ja que, vist el mercat, hi ha molt i molt productes que encara no em tastat, ni ell, ni nosaltres.

Però aquesta entrada no pretén repetir allò ja dit. Avui voldria explicar les “delicatessen” que en Pirata rep com a premi o regal i que em observat que li agrada més. Ens agradaria, a més, que ens féssiu cinc cèntims del què li doneu vosaltres (o heu vist donar), ja que sempre ens pot ser d’ajuda.

Com sempre intentarem modificar els noms comercials per evitar problemes legals o fer propaganda directa.

En el rànquing de “gormanderies” per en Pirata hi hauria els següents productes:

1. Tonyina Calba, clar. El producte estrella. Només obrir la llauna, en Pirata apareix, com teleportat, a la cuina. Només cal mirar-lo (no sé com ho veu) per què sense dir-li res s’assegui immediatament (símbol internacional caní per “dona-me’n-dona-me’n!”).

2. Iogur GeorogiDan-íssim. Cremós i fresc. De qualsevol gust. El seu envàs gairebé esfèric i de plàstic dur és ideal per agafar-lo amb les dents sense ser destrossat i s’emmotlla ergonòmicament a les llargues llepades.

3. Nervi de Bou. Comprat fa poc mentre adquiríem el nou arnès a mode de provatura. Només acostar-li ja li va clavar una dentallada. És molt dur de rossegar i s’hi passa hores fins que queda rebentat. Quan volem distreure’l o jugar amb ell, només cal agafar-li el nervi i refregar-li pels morros. Automàticament s’inicia un “frenzy” rosegador imparable.

4. Os anti-sarro. Està en la mateixa línia que l’anterior. Però es veu que el nervi de bou ha de ser més gustós, ja que clarament l’ha desplaçat en aquesta llista de preferències.

5. Puré de patates Màgic. Ahir mateix varem fer la prova (de fet és el que ha suscitat aquesta entrada). Primer varem fer un petit assaig acostant-li una mica amb la cullera. Va ser llepada i rellapada fins a quedar neta. En veure que el producte li agradava li atansarem les restes en un vol. En acabat, hom hagués dit que el vol era acabat de rentar, i ni els del CSI podrien haver esbrinat quin era el seu contingut abans que el “devorador” Pirata el repasses. De fet, poso aquest en aquesta posició per què ha estat l’últim a ser incorporat al rànquing. Segur que a mesura que passi el temps anirà pujant en la llista, per mèrits propis.

6. Os anti-sarro de menta. Teòricament porta menta per millorar l’alè. Teòricament. És tou i com de goma dura. Costa més de tallar que de rossegar. A en Pirata li agrada, però tinc la sospita que en fa servir més com un xiclet que com quelcom per rossegar, que al final s’acaba empassant.

7. Galetetes dures-dures. Representa que són “l’snack” ideal. Seques, portables, de diferents gustos, i formes. Ara bé, són tant dures que en Pirata no podia amb elles, i com que tampoc les podia aguantar amb les potetes (com si fa amb els nervis o els ossos per rossegar), les acabava per deixar-les de banda, i les hi havíem d’esmicolar o fins i tot remullar amb aigua. Al final, varem optar per dur-les com a senyal de pau i amistat per en Dalton (ni per això varen servir...).

El menjar

El tema del menjar ha estat tot un treball d’investigació, comparatives i experiments. Queda totalment comprovat que el salami per gossos és l’estrella, però últimament li han sortit importants competidors com les restes de iogurt, les llaunes de tonyina, o delícies variades que han caigut a terra mentre es cuina o s’és a taula. De moment, a més, li hem donat diferents tipus de regals especials, com són els “palotes” de diferents sabors i els ossos secs per rosegar que li han encantat.

El menjar “oficial”, però, també té el seu què. Hem provat diferents marques, ja que cada dues setmanes hem de comprar un sac nou. Tot seguit fem un anàlisi per si li pot ser útil a algú (les marques s’han modificat convenientment per si de cas):

“British Excel de Pollastre i Arròs”: Preu estàndard més 1 kg de regal. Un pinso sec, net, monocromàtic, de boles uniformes força grandetes i una mica dures. En Pirata s’ho menjava sense especial interès, era el que hi havia. L’envàs era de cartró tou força resistent i alhora es podia doblegar per tancar-lo bé.

“Royal Perrin de Carn, Peix i Verdures”: Preu estàndard més 1 kg de regal. Pinso sec, net, colors diferents, formes divertides de diferents mides (principalment mida petita). Aquí vam començar a observar que en Pirata triava cert tipus de boletes i n’arraconava d’altres que no li agradaven tant, sobre tot les blanques amb forma d’os. Curiosament se’n va ressentir a nivell intestinal. L’envàs de cartró tou, com l’anterior, es va esquinçar malament i el menjar quedava repartit entre l’interior i el folre.

“Quin Menu de Tot i Més”: El més econòmic del mercat. Pinso sec, de colors i textures diferents, algunes boletes petites de tipus estàndard enmig d’una mescla de pepites blanques molt petites i... krispis (!!!). Brut a matar ja que els krispis s’esmicolaven i tot plegat anava escampant-se pel pis de manera gairebé paranormal. En Pirata va acabar triant exclusivament les boletes de colors i mides normals fins que vam decidir apartar el que quedava de bossa per comprar una marca millor i més neta. L’envàs de cartró tou, força resistent però massa fi com per abocar amb comoditat el menjar feia que sempre es desparramés tot fora del plat.

“British Excel, amb Bou, Ànec, Pollastre i Verdures”: El més car, ni un gram de regal. “Lo más de lo más”. Pinso sec, diferents colors i formes, unitats de mida mitjana, combinació de boles dures i algunes de més toves. Fa tan bona olor que fins i tot a mi em fa venir salivera (snif, snif...bacó? nyam!). Més net impossible. En Pirata gairebé udola de plaer amb cada mos que fa, no es deixa ni una engruna al plat i quan ha acabat busca pels voltants a veure si encara queda alguna cosa. Hem hagut de racionar-li perquè sempre en vol més i després del desastre de “Quin Menu” el canvi li ha provocat, de nou, desajustos intestinals. L’envàs és plàstic tou, resistent, i té un sistema de tancament hermètic per conservar totes les propietats, com si es tractés d’un formatge ratllat dels cars.

A que no endevineu quin seguirem comprant?

Tot un manetes

Com ja hem comentat alguna vegada, en Pirata a l'estar mancat de vista es guia molt pel tacte, tant, que fa servir les mans de manera més habitual que altres congèneres no discapacitats. Un exemple el podeu veure en aquesta foto, on se'l veu gaudint del seu estimat mitjó agafadet entre les dues "manetes" per a que "no s'escapi".

D'aquesta mateixa manera agafa els "premis" que li donem de tant en tant, els ossos especials per rosegar, o la llauna de tonyina buida (li encanta la tonyina! a qui em recorda???) o els iogurts buits, que són tot un repte perquè es tracta dels Daníssimos que són ben arrodonits.

Per llepar aquests dos últims receptacles va amb molta cura, se'ls acosta amb la poteta, els agafa tal com es veu a la foto i, si nota que t'hi acostes amb intencions sospitoses, amb molta calma i com si no anés amb ell, agafa amb delicadesa l'objecte en qüestió entre les dentetes davanteres per endur-s'ho a un racó més tranquil on poder seguir llepant amb fruïció fins deixar-ho ben net. Aquí jo em pregunto: els gossos tenen sentiment de propietat?

Fa uns dies li vaig comprar uns ossos anti-carrall que es veu estan fets de cereals, proteïnes de llet, etc. que li van encantar. De seguida va captar que allò era per anar rosegant amb calma i sí, durant un dia sencer va estar dedicat a la tasca del desgast, fins que va arribar a deixar únicament un cap d'os arrodonit que no tenia manera de rosegar, ni agafant-lo amb les mans, ni fincant-se'l tot a la boca. Com no se'l pot menjar, ara en Pirata s'hi distreu de tant en tant fent-lo anar d'una banda a l'altra amb les mans, talment com ho fan els gats amb els objectes petits que els criden l'atenció.

És divertit veure'l jugar. A vegades colpeja l'os massa lluny i el perd en algun racó, cosa que el fa desesperar tant que grataria el terra eternament fins veure als veïns de baix si no li donéssim una pista d'on ha anat a parar la joguina. Així que fa dies que per casa ronda un cap d'os abandonat a la seva sort, trepitjat, bavejat, empolsinat, xutat, amagat sota el sofà i tornat a recuperar mil cops. De la pilota sorollosa que li vam comprar el primer dia n'ha fet sempre cas omís, i com els nens petits el dia de Reis, el que li distreu més son aquells objectes convertits en joguina de manera improvisada, gairebé accidentalment, que han costat un 10% del que costa una joguina "professional" però que reporten un 1.000% més de diversió. Potser nosaltres, els humans adults, n'hauríem d'aprendre d'aquesta senzillesa. Seriem més feliços!

Rastes

Més passeigs i carícies pel gos i pel meu company, que sembla que dels nervis, de voltar amb el gos de matinada i no dormir ha agafat algun microbi perquè es va trobant malament per moments. Ara he de cuidar dels meus dos nois, quina feinada!

Hem raspallat al gos i sembla que li encanta. Tot i això les rastes no les hi hem pogut desfer i frisem per dur-lo a pelar el més aviat possible, perquè de tant en tant es remena com una centrifugadora amb potes i deixa anar pèls, pols i ves a saber què més per tot arreu. A més a més fa molta olor (pudor no seria la paraula) i creiem que amb la pelada estarà més net i no farà tanta fortor. Ja ho veurem.

Segueix sense fer ni pipi ni caca enlloc. Aquest manso rebentarà si segueix així! La bona notícia és que ja se sent com a casa i ha après a pujar i baixar les escales amb més facilitat del que ens esperàvem. A més ha menjat una mica de pinso sec barrejat amb el seu salami ben esmicolat, així que ja estem més tranquils.

Aquesta nit l’hem deixat sol perquè teníem un sopar amb uns amics. Hem tornat tard però no hem observat cap malifeta ni cap cosa fora de lloc, això sí, hem tornat a tenir una petita serenata del Pirata, perquè hem deixat la porta oberta per a que ens ensumi però hem barrat el pas posant un tamboret a la porta. No sé si ha sigut millor el remei que la malaltia perquè al no poder passar encara estava més inquiet. M’he hagut de llevar diverses vegades a renyar-lo i crec que al final ha acabat entenent el missatge, perquè ens ha deixat dormir finalment. Ara entenc als amics que han sigut pares primerencs quan expliquen que van cansats perquè a les nits s’han de llevar un munt de vegades. Quina experiència, Déu n’hi do!

El primer àpat

No ha tocat el pinso sec ni gairebé l’aigua i ens tornem a amoïnar. Ja ens pensàvem que els primers dies d’adaptació serien complicats però que no mengi ni begui no pot ser pas bo. Decidim encetar un dels botifarrots de salami per gossos que ens han dit que li encanta i, efectivament, per fi el veiem pletòric d’alegria quan li donem uns quants bocins. Segueix sense tocar el pinso sec però per ser el primer dia creiem que s’ha guanyat un àpat tou.

Fem un nou descobriment, i és que quan beu aigua queda ben xop de la barba i després regalima durant una bona estona per tot el pis. Hem triat un drap vell de la cuina per assecar-li els morros cada cop que begui, tot i que m’ensumo que això de passar el motxo ara serà el pa nostre de cada dia. Millor, així ens disciplinem també nosaltres.