Pirata juganer

Avui la terra i els cels em somriuen,
avui arriba al fons de m'ànima el sol,
avui l'ha vist...l'ha vist i han jugat...Avui crec en Déu!

- Adaptació de la Rima 50, XVII de Gustavo Aldolfo Becquer.

Aquest matí en Trasto s'havia tornat a escapar, de nou ens ha seguit mentre fèiem el vol matutí. De sobte en Pirata i ell s'han posat a jugar a perseguir-se, fent-se fintes, salts i cabrioles! Espectacular!

Aproximació inicial...

Fintes i persecucions!

Salts i cabrioles!

No és normal que en Pirata jugui amb els altres gossos per què de seguida s'atabala. Però avui no sé si ha sigut la vitalitat d'en Trasto o potser la seva mida poc intimidatòria per en Pirata, que l'ha animat a tenir un mica de gresca!

L'invent definitiu

És una llàstima que en Pirata no hi vegi, i també és una llàstima tenir un gos que quan li llences un objecte (una pilota, un pal, una pedra, un frisbee, etc.) córre per caçar-lo però després no te'l torna... és una llàstima, sí, perquè mai podrem disfrutar d'aquest invent definitiu:

Vist a "No puedo creer que lo hayan inventado":



Quin gust d'invent, quin gust de gos, quin gust de tot!

Per "gratera" premeu 1

Ho havia vist en dibuixos animats, ho havia vist a "videos de primera", ho havia vist en documentals... però en directe mai. L'innovadora experiència que estem vivint de fa pocs dies és la següent:

Agafeu un gos en època de canviar el pèl, un d'aquells que es grata cada dos per tres per arrencar-se flocs peluts. Estireu-lo a terra i grateu-li amb entusias-me el pit, o el costat de les costelles (dependrà del quisso, el punt "gratera" no és sempre al mateix lloc) i persistiu una estoneta fins que veieu, oh natura curiosa, que una de les potes del darrera es comença a moure convulsa imitant el ritme "grateril". Si us atureu, la pota s'atura, si continueu, la pota grata el no-res, podeu fer-ho tants cops com vulgueu, no falla i a ell li encanta!

El millor moment va ser un dia que va venir a demanar mimos, li vaig demanar que em donés la pota ("txoca Pirata!") i quan me la va haver donat li vaig aguantar la pota mentre li gratava el pit. Què divertit veure que tot i de peu en Pirata es gratava amb la pota del darrera, quedant en precari equilibri només amb dues potes!

Aquest moviment reflex només el deuen tenir els quissos perquè jo me l'he buscat i no hi ha manera, no trobo com fer que la meva cama pedalegi sola. Què curiós, perquè deu ser?

En Pirata i el parquet

<- "Com si no fos prou dolent que en Rex hagi sortir-se'n amb el nou terra de la cuina, com dimonis en Fluffy ha aconseguit una cadena de punxes?"

Per un animal que quan corre utilitza les urpes per arrapar-se al terra i transmetre la seva energia motora per tal de propulsar-se, la interacció entre aquest i una superfície dura i lliscant com el parquet és del tot curiosa i entretinguda.

La reducció de la fricció produïda entre les urpes i el parquet de casa fa que el control motriu d’en Pirata es vegi dràsticament compromès quan aquest supera determinades velocitats. Aquet fet porta a situacions com el “zapateao” amb les potes davanteres en el moment inicial d’acceleració des del repòs, la superació per lliscament de l’objectiu –normalment una porta-, el “derrape” per sobreviració dels quarters del darrera, etc.

Aquesta relació es posa sobretot en pràctica, com diem, quan el Pirata ens persegueix escopetejat amunt i avall del pis o surt disparat cap a la porta quan ha arribat l’hora de fer el vol. Tanmateix, la venjança d’en Pirata no és menor, provocant, amb les seves urpes, ratllades i solcs per les zones més transitades.

Precisament ahir va ser espectacular quan, dirigint-se ell a tota velocitat cap a la sortida, per tal d’arribar-hi ràpidament al crit de “va Pirata ‘nem”, es va trobar que havíem enretirat l’estora de la porta d’entrada, i el fre que aquesta suposa havia deixat d’existir. En aquell moment en Pirata va experimentar en propi cos la primera de Newton*. Per compensar-la i no estavellar-se contra la porta, va reaccionar instintivament abaixant el cul i clavant els espolons del darrera a terra. Va aconseguir frenar a temps però la situació va ser absolutament graciosa.

* Primera llei o llei de la inèrcia: Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme. (També anomenada principi de Galileo.)

Quan en Pirata estira la pota...

...vol dir que li estàs fent pessigolles al punt just de la cuixa. Com en Pirata és un bon gos, afectuós i ens té respecte, quan li fem moltes manyagues acaba per estirar-se panxa enlaire, amb les manetes recollides en posat mantis religiosa, la llengua penjant entre les dents per un costat del musell i posant cara de “fes-me, fes-me”. Si t’atures i no el toques més a vegades es retorça a un costat y a l’altre com un peix fora de l’aigua, fent el posat més entendridor del món. Aquest és el truc per afeblir voluntats més brut que he vist després de les pupil·les dilatades del Gat amb Botes d’Shrek!

Quan som asseguts al sofà s’acosta buscant una mà despistada per endur-se sobre el cap o sobre el llom amb una pirueta estudiada, una bona manera d’aconseguir que li fem cas! Si aconsegueix l’objectiu i li gratem darrere les orelles és capaç de deixar-se caure a terra immediatament amb posat “fesmefesme” amb tota la barra del món. Altres cops es queda assegut i, de cop, com si fos un llibre estret es repenja amb tot el seu pes contra la primera cama que troba, quedant-se embadalit amb les carícies i el cos en angle com un yonkie contra un mur mentre experimenta els efectes de la droga.

Últimament, a més, ha après a tornar-nos les carícies fent-nos lleugeres mossegadetes amb la punteta de les dents, sense fer gaire força i molt ràpid, com si ens busqués puces. Si t’enganxa malament, però, pot fer-te un pessic d’allò més molest en alguna part sensible com la part interior del bíceps, aushh!

El més sorprenent que fa, en ocasions molt especials, és fer un sospir i un gemec gairebé humà quan amb el nus del dit índex li grato l’orella per la part interior (ep, sense entrar-hi que ja sabem que les infeccions d’oïda són a l’ordre del dia!). Altres vegades en comptes d’un gemec el que surt és un rotet dirigit amb tota intenció a la cara del mimador de torn, però com és el nostre nen ens fa gràcia i tot, je.

Però a mi personalment quant més gràcia em fa, ho he de dir, és quan és assegut al teu cantó i t’acosta només el cap de costat i el reposa melangiosament contra la teva cuixa, com volent dir “ai, quina vida aquesta, eh amic?”.

Corre, corre, que t'atrapo

Un dels moments que em produeix més felicitat quan passejo en Pirata és quan el veig corre. A priori semblaria un xic temerari que un gos cec (bé, mig cec segons anem descobrint) anés corrents amunt i avall a tota velocitat, i ho és. De fet, no ho fa gairebé mai, per què tot i que és un gos molt valent i agosarat, crec que sempre conserva un punt de prudència. La qüestió és que darrera casa hi ha una plaça enorme que ara estan arreglant i hi ha enretirat tots els obstacles, resultant en una esplanada lliure de qualsevol risc de xoc. És en aquest entorn on puc cridar en Pirata i posar-me a corre. Ell, seguint el soroll de les meves passes, encara el seu ull mig funcional cap a mi i comença a trotar amb una ganyota d’alegria. Tot i això sempre va com una mica “acollonit”, abaixant el cap i encorbant l’espatlla com si esperés la trompada. En el fons, però, es nota que li agrada per que sempre que arribem a l’esplanada es posa a fer bots, a mig trotar i a fer grans voltes per incitar-me a corre. Quina meravella veure’l gaudir!

Tió, tió, caga turró...

D'aquell tant bo...

Primer Nadal amb en Pirata! Com que ha estat un gosset molt bufó i s’ha portat molt bé, el tió li a cagat algunes cosetes del tot útils (gràcies “tieta” Gemma per assessorar-lo tant bé ;)

- Òs de roba: Serveix per que el mossegui i jugui amb ell. A part del component lúdic li va bé per la mandíbula i les dents. No sabíem si el voldria utilitzar ja que la seva joguina preferida és, sens dubte, el mitjó (que malgrat ser utilitzat dia sí, dia també, encara es conserva incòlume, gràcies a la delicadesa amb què el tracta). Però només fregar-li el musell amb els fils que sobresurten dels extrems de “l’òs” s’hi va llençar a atrapar-lo i a estireganyar-lo, posant-se’l entre les dues potetes davanteres. Ara se l’ha fet seu i té el pobre mitjó abandonat en un racó. Definitivament la nova joguina li encanta!

- Rull de bosses: És un dels utensilis per a mascotes més original i pràctic que he vist mai. Es tracta d’una peça de plàstic en forma d’òs d’uns 8-9 cm de longitud. Un dels extrems es pot separar per deixar al descobert la part interior i buida de la peça, on si col·loca un rull de “bosses-recull-caquetes”, que es poden extreure una a una a través d’un forat obert en la paret cilíndrica de l’òs. Porta incorporada una altra peça en forma de clauer per penjar-la a la corretja; així no ens la deixem mai! La veritat és que ens va de perles, especialment quan en els “pipi-cans” del poble s’han acabat les bossetes.

- Galetetes: entre els regals hi havia unes quantes galetetes de diferents colors (gustos?) per a gos. En Pirata no dubte en cruspir-se-les fent gala de la seva delicadesa al mastegar. Primer un bocinet, després un altre. Tot molt a poc a poc per anar assaborint...

Aquestes vacances ens han anat molt bé per estar més temps en el Pirata. És genial tenir-lo a casa! I ara que ja ha rebut els seus regals de Nadal, podem dir que forma totalment part de la família!

Quines aventures?
Quines sorpreses?
Ens esperen aquest nou any?
No pas ara ho sabem...
Però de ben segur
que amb en Pirata
Xalarem!

FELIÇ ANY 2007 A TOTHOM!

Preciossssitat...és nostre, només nostre...Gollum!

Ho havíem llegit en un llibre per gossos, que les nostres mascotes eren incapaces de resistir-se a una bona ròtula de vedella. Com que havíem acabat de menjar escudella, varem voler fer la prova. Efectivament, aquell ós rodó, dur i envoltat de cartílags llefiscosos va portar de corcoll en Pirata que, com si fos el llop dels tres poquets, va llepar i llepar, mossegar i mossegar, rosegar i rosegar, fins a quedar extasiat! Fins i tot vaig provar de treure-li per què estava emmerdant tot el terra, i per primera vegada, com si d’en Gollum es tractés, em va roncar amb mala llet per evitar que li tragués. Cosa que només va servir per que el renyéssim i per que igualment perdés el seu tresor. Vegeu a la foto, com el protegeix mentre el rosega.

Ara ja ho sabem, si no volem que el Pirata es corrompi i es deixi endur pel costat fosc caní, no ha de veure ròtules de vedella.

PD: Per cert, diuen que van molt bé per treure’ls el carrall de les dents.

The Mitjó Game, V.0.2.

Ampliat i millorat. Ja fa molt vaig comentar l’afició d’en Pirata per jugar a estirar la corda, o més aviat el mitjó, doncs bé, en els últims dies el joc ha pujat de nivell. En Pirata en quan nota que estic disposada a jugar i, en comptes de perseguir-nos amunt i avall del menjador com fèiem fins ara fins acabar rebentats, ha agafat la costum de girar en rodó i anar directe a buscar el famós mitjó. S’acosta com qui no vol la cosa i em provoca subtilment per a que li agafi de la boca. Un cop ha aconseguit que piqui s’esdevé una sessió llarga i intensa d’estirar, ara tu ara jo, la mar de divertida. Ell es planta al terra intentant quedar-se immòbil, però com el terra és polit l’únic que fa és lliscar inevitablement.

Sempre el deixo guanyar quan veig que realment s’hi ha esforçat prou, diuen que això per l’autoestima va d’allò més bé! Hi ha moments que el faig patir una mica, li estiro fins que el perd i llavors es posa a saltar amunt com un boig, reposant alguna pota sobre meu per donar-se més impuls. És increïble que encerti tants cops a caçar el mitjó enmig del frenesí juganer.

Quan ja no pot més s’endú el seu trofeu al llitet i, si intento prendre-li, es gira d’esquenes per a que no el pugui abastar. Hi ha moments de calma on em deixa que m’hi acosti, però és una trampa! En quan intento tocar el mitjó me l’aparta amb la pota com si fos un “regate” de futbol i em deixa amb un pam de nas. Cada cop ens ho passem millor amb aquest, gairebé l’únic joc genuí al que en Pirata sap jugar. Provaré de, un dia d’aquests, endur-me el mitjó a la zona de passeig a veure si aconsegueixo fer-lo jugar fora de casa. A veure si pica!

Carícies matinals

Si quelcom ha canviat radicalment des que en Pirata ha entrat a la meva vida, és el llevar-me ben d’hora. Abans, apurava al màxim. Ara, en canvi, haig de despertar-me molt aviat pel dematí per dur-lo a passejar una estona abans de marxar a guanyar-me les garrofes. Malgrat no negaré que sovint és dur, i més ara que a la matinada ja es comença a notar com s’acosta el fred de l’hivern, la veritat és que m’encanta veure com en Pirata s’espolsa la son de les orelles (literalment) i badalla mentre em rento la cara. Però el millor moment, tot i que un pèl emprenyador, és quan em calço assegut al sofà. En sentir el fregar de la tela del sofà en asseure-m’hi, ell apareix immediatament i amb el morro m’aixeca la mà per què li facis carícies. Quan em resisteixo als seus jocs, per què vull acabar de posar-me el mitjó o cordar-me la sabata, encara em les parpelles enganxades per la mandra, em comença a fer aquelles petites mossegadetes amb els incisius com per cridar-me l’atenció. Si segueixo sense fer-li cas s’estira a terra, d’esquenes, i es mou d’un costat a l’altre com una serp que no pot avançar, amb les quatre potes a l’aire i fent esbufecs. És realment divertit, i mai em puc resistir de fer-li quatre manyagues en el tors. Que n’és de “punyeteru”.

Qui no té feina el gos pentina

És estiu i, com acostuma a passar, fa calor. Els gossos duen tot l'any un abric de pells que els va de les parpelles a les plantes dels peus ambdós inclosos amb el que d'aquesta calor no se'n poden escapar. Si sumem a això que els quissos no suen com nosaltres, sinó que refresquen el seu cos a força de treure la llengua, ens n'adonarem del que els costa fer front a aquesta època de l'any.

La raça d'en Pirata és de pèl llarg i, tot i que el vam pelar només adoptar-lo, ara ja llueix un bon mantell. No sabem si per esponjar una mica el pelatge, o per alleujar una mica el pes d'aquest, o senzillament perquè és l'època de "muda", últimament se li cau un munt de pèl. Quan el tenia curtet, diguem uns dos centímetres, no era tan espectacular com ara que cada unitat pilosa n'hi fa deu. Ara, si ens descuidem una mica, el pis sembla un poble abandonat de l'oest amb les volves rodant cap als racons. Curiosament alguns altres gossos de pèl llarg amb qui coincidim habitualment al passeig també estan passant el mateix procés, i jo diria que fins i tot se'ls veu més prims (consell, no li digueu a un propietari aprensiu que veieu el seu gos més prim... podeu sumir-lo en una depressió "no-cuido-bé-el-meu-gos" molt profunda).

Per evitar les volves gegants corrent per casa ("-ai, us heu comprat un puf nou!" "-...err... no.") el que fem és raspallar diàriament en Pirata amb un raspall que combina pues metàl·liques per un costat i pues suaus per l'altra. Es nota que li encanta perquè s'hi posa bé per a que arribem a pentinar-li tots els racons, menys la cara i els peus que no acaba de fer-li gràcia, tot i que acostuma a ser on té més nusos.

Aquesta pràctica va molt bé per desfer-se dels pèls morts, que queden al raspall i no pel terra, ni són més motius d'estossecs del gos quan es llepa per arreglar-se (sí, els gossos també poden vomitar boles de pèl), s'eviten nusos -futures rastes-, a més de reafirmar el vincle afectiu. Així com les mones es treuen els polls en senyal de respecte, l'amo i el seu gos disfruten d'una sessió de mimos extra mitjançant el raspallat. Tant és així que en Pirata ronca com un gat en certs moments i arriba a contagiar-se i llepa amb dolçor el raspall, la mà o el que tingui més a l'abast del company que el pentina.

Quan els cadellets neixen són rentats assíduament per la seva mare amb llargues llepades, potser és aquest record el que fa que en Pirata (i els altres gossos, suposo) s'entendreixin i se sentin feliços, protegits, nets i estimats. Com veieu és un cúmul d'avantatges pentinar el gos, és un exercici relaxant que estimula la confiança, així que, ja sabeu, si mai teniu gos no deixeu de fer-ho!

Tot un manetes

Com ja hem comentat alguna vegada, en Pirata a l'estar mancat de vista es guia molt pel tacte, tant, que fa servir les mans de manera més habitual que altres congèneres no discapacitats. Un exemple el podeu veure en aquesta foto, on se'l veu gaudint del seu estimat mitjó agafadet entre les dues "manetes" per a que "no s'escapi".

D'aquesta mateixa manera agafa els "premis" que li donem de tant en tant, els ossos especials per rosegar, o la llauna de tonyina buida (li encanta la tonyina! a qui em recorda???) o els iogurts buits, que són tot un repte perquè es tracta dels Daníssimos que són ben arrodonits.

Per llepar aquests dos últims receptacles va amb molta cura, se'ls acosta amb la poteta, els agafa tal com es veu a la foto i, si nota que t'hi acostes amb intencions sospitoses, amb molta calma i com si no anés amb ell, agafa amb delicadesa l'objecte en qüestió entre les dentetes davanteres per endur-s'ho a un racó més tranquil on poder seguir llepant amb fruïció fins deixar-ho ben net. Aquí jo em pregunto: els gossos tenen sentiment de propietat?

Fa uns dies li vaig comprar uns ossos anti-carrall que es veu estan fets de cereals, proteïnes de llet, etc. que li van encantar. De seguida va captar que allò era per anar rosegant amb calma i sí, durant un dia sencer va estar dedicat a la tasca del desgast, fins que va arribar a deixar únicament un cap d'os arrodonit que no tenia manera de rosegar, ni agafant-lo amb les mans, ni fincant-se'l tot a la boca. Com no se'l pot menjar, ara en Pirata s'hi distreu de tant en tant fent-lo anar d'una banda a l'altra amb les mans, talment com ho fan els gats amb els objectes petits que els criden l'atenció.

És divertit veure'l jugar. A vegades colpeja l'os massa lluny i el perd en algun racó, cosa que el fa desesperar tant que grataria el terra eternament fins veure als veïns de baix si no li donéssim una pista d'on ha anat a parar la joguina. Així que fa dies que per casa ronda un cap d'os abandonat a la seva sort, trepitjat, bavejat, empolsinat, xutat, amagat sota el sofà i tornat a recuperar mil cops. De la pilota sorollosa que li vam comprar el primer dia n'ha fet sempre cas omís, i com els nens petits el dia de Reis, el que li distreu més son aquells objectes convertits en joguina de manera improvisada, gairebé accidentalment, que han costat un 10% del que costa una joguina "professional" però que reporten un 1.000% més de diversió. Potser nosaltres, els humans adults, n'hauríem d'aprendre d'aquesta senzillesa. Seriem més feliços!

Pessigolles?

Fins ara hem observat que les mostres d'alegria d'en Pirata són les típiques, és a dir, moure la cua (mini cua, que a en Pirata li van tallar i ara només li queda un petit monyó bellugadís) i demanar la nostra atenció posant-se de peus, refregant-se i estirant-se davant nostre mentre esbufega de plaer. Hi ha moments, però, en que la seva alegria és tal que ens arriba a espantar, sobre tot en el moment que tornem a casa! en Pirata s'excita de manera exagerada, tant que fins i tot tremola una bona estona de la emoció mentre li fem les carícies de salutació.

En Quim va llegir per Internet que els gossos tenen pessigolles a la part peludeta de les peülles, així que algun cop hem intentat distreure'l fent-li manyagues per allà per veure com reaccionava. De moment hem aconseguit un parell de reaccions: 1) que apartés la pota perquè li molestava; 2) que es quedés extasiat mentre li fèiem un massatge de peus que molts volguéssim per nosaltres mateixos.

En la nostra recerca per trobar com fer més feliç al nostre quisso hem trobat aquest article (en anglès, ho sento) que confirma que els gossos riuen, i no només això, sinó que el seu riure és una teràpia per calmar d'altres gossos! Ara el que falta és trobar l'interruptor que el faci partir-se, a veure si algun dia podem penjar una foto d'en Pirata rient com aquests amics que il·lustren aquest article. :D

Pd. Voleu sentir riure un quisso? feu click aquí!

Jugar a cegues

Ja que en les últimes entrades del blog ens hem posat molt seriosos i científics, crec que ha arribat l'hora de treure ferro a l'assumpte comentant un petit aspecte de la vida d'en Pirata que encara no hem tocat: el joc. No em refereixo a que tingui per costum visitar el Bingo de la cantonada, ni que vagi demanant canvi per la màquina escurabutxaques... no, em refereixo a la vessant més innocent del joc que només busca la diversió sense ànims de lucre. Però, com s'ho fa un gos cec per entretenir-se?

Està clar que en Pirata mai podrà espantar estols de coloms, ni perseguir un freesbee, ni caçar una pilota al primer rebot. De fet, hem observat que, quan altres gossos el busquen enjogassadament, amb prou feines entén què és el que li demanen ja que no veu el llenguatge corporal de l'altre i, per tant, no pot donar resposta efectiva ni immediata, amb el que la majoria de col·legues canins s'avorreixen de seguida i van a buscar algun company de joc més divertit. És més, quan en Pirata nota que té davant un company una mica massa entusiasta s'arriba a espantar molt, perquè sent esbufecs estranys, nota que el toquen inesperadament i li busquen les pessigolles de manera una mica brusca.

En Pirata acostuma a recórrer sempre el contacte per demanar quelcom, és el seu mitjà de comunicació amb els humans, així que els primers jocs que vam desenvolupar es basaven en intentar agafar-li les potes davanteres, o el musell (sempre amb molt de compte, clar!). Aquest sistema, però, era una mica ensopit i poc versàtil. Ja havíem provat amb pilotes sorolloses amb èxit nul, així que mentre nosaltres donàvem voltes per trobar una solució al problema del joc, en Pirata -que és un quisso espavilat- se les va idear per trobar una joguina que li fes el pes.

Tot va sorgir per casualitat, com acostuma a passar amb els grans descobriments de la història, i és que quan en Quim o jo ens posàvem els mitjons ell venia a investigar de prop la operació. Tant enredava ensumant-nos els peus que de tant en tant li posàvem el mitjó talment com un morrió; ell se'l treia de seguida i continuava investigant-nos les llesques, però ai! un bon dia no es va treure el mitjó tant ràpidament... se'l va endur al seu llitet i el va mastegar, estiregassar i bavejar tant com va poder en el petit lapse de temps que va haver-hi fins que vaig recuperar la meva petita peça de roba. Des d'aleshores, quin remei, en Pirata té un mitjó en exclusiva per mastegar-lo quan li vingui de gust i, seguint amb les nostres investigacions, no descartem que els draps de cuina, les tovalloles usades o, en definitiva, el cossi de la roba bruta s'acabi convertint en el Toys'rUs particular del nostre pelut company.