En Pirata va a la font

EN PIRATA VA A LA FONT

En Pirata va a la font
a buscar un traguinyol d’aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

En arribar prop de la font,
trobà algú que l’esperava.
Era una gossa terrier
que li fa la mitja rialla.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Si tu m'ensumes el cul,
jo t'ensumaré la natja.
Si tu em llepes el musell,
jo te’n lleparé la cara.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Quan arriba a casa seva,
li pregunta així son ama:
- Molt trigaves a tornar.
- És la font que apenes raja.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

- Que despentinat que vas!
- És que el vent m’escabellava.
- Que empolsegat vas!
- És la pols que aixeca l’aire.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

- Jo no veig que faci vent,
ni que aixequi pols tan alta.
- Aquí dalt potser que no,
allà baix fa un altre oratge.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Romeo, Romeo...

Ja se sap que la primavera i l'arribada de l'estiu ens destarota les hormones. Es veu que als gossos, també. Però aquest cop, no era el nostra Pirata el seduït, ans "el seductor". Concretament, enguany hem tingut un parell d'episodis on "l'aura d'atracció" d'en Pirata ens ha sorprès:

Un diumenge al matí, passejant per Platja d'Aro tranquil·lament ens acostem a una parella d'humans que miraven un aparador de sabates. Mentrestant el seu acompanyant caní femella ja havia detectat en Pirata i es preparava per abraonar-s'hi de forma juganera; com sempre, en Pirata no se n'havia ni assabentat de l'emboscada amorosa, ocupat com estava a repassar cadascun del arbres del passeig.

Finalment en arribar a l'alçada de la fèmina (una gosseta gos d'atura de pèl clar -com en Pirata- d'avançada edat i 'ímpetu amorós), s'acosta a en Pirata tota coqueta fent ademants provocatius: "a la vejez, ciruelas!" -exclama el seu amo. En Pirata respón com un cavaller: es miren, s'ensumen els morros i pasen després a les parts més impúdiques, pròpies d'aquests casos. El flirteix continua fins que veiem que n'hi ha per estona, i cadascú estira als seus respectius per allunyar-se en sentits contraris. Tanmateix, la gosseta ha quedat corpresa pèl suau i la clucada d'ullet perpètua d'un Pirata: es resisteix i s'arrapa a terra intentant evitar la separació amb el seu enamorat "a primera flaire"...en Pirata, truà, ja l'ha oblidada, i ensuma de nou una soca.

El segón episodi encara mostra amb més claredat les arts seductores d'en Pirata, aquest cop exercides activament:

Voltavem per una zona amb masos i cases aïlldes quan, com és habitual en llocs d'aquesta índole, un gos borda rabiut des de l'altre costat d'una tanca de gelosia. En Pirata, encuriosit, s'hi atansa remenant, més aviat sacsejant, la cueta. Jo el crido, no vull pas que entre les obertures de la gelosia li queixali el morro. De sobte, el gos guardià i protector, resulta no ser tal ans una golden retriever dòcil i manyaga, que comença a llepar-li a trufa a en Pirata i a remenar la cua amb fruïció. "Una nova conquesta d'en Pirata" -penso-, "ultimament va llençat". Aquest com sí, després de molt insistir, en Pirata s'adona dels meus crits i em busca pel camí. Tanmateix, la gossa no vol renunciar als seu nou amor, i salta i lladra i el segueix tot al llarg de la tanca fins que ja som massa lluny per percebre'ns: un altre cor trencat...

Per Nadal la gent es regala colònies, però en el món dels gossos a l'estiu és quan "Busco a Jacks (Pirata?)" està més de moda!

Mirada "letal"

Treure el gos dos o tres cops cada dia es pot fer monòton, i no dóna per omplir gaires línies d’aquest bloc. Per sort, de tant en tant, es dóna una petita anècdota que fa del passeig quelcom més entretingut. Aquí us presento una d’aquestes instantànies que m’han cridat l’atenció.

Per tothom és sabut que en Pirata no s’hi veu. El que no sabíem és que la seva mirada buida por ser perillosa... Perillosa? Ai las! Què ens explicarà aquest ara? Aquí teniu el relat del fets.

L’altra dia, com sempre, en Pirata ensumava ací i allà, quan de la cantonada tomba un petaner blanc amb taques negres. Era un d’aquells gossos que anant lligats no s’avenen gens amb els altres, així que malgrat la distància, va començar a bordar i grunyir cap en Pirata. Aquest últim, encuriosit, se li atansa tot remenant la cua en senyal de pau. L’altra però, que no en vol saber res, cada vegada es posa més nerviós, fent aquells lladrucs que són més de por que de mala llet. Mentrestant l’amo, que aguantava una corretja d’aquelles extensibles, s’ho mirava indecís. En Pirata, tossut i marrà, arriba fins el petaner que en trobar-se ensumant-li la trufa, surt escopetejat per caure a terra entre convulsions al cap de pocs metres.

Després tot succeeix molt de pressa: Jo corro cap en Pirata per apartar-lo de l’acció. L’amo, espantat, salta per examinar el seu gos, que jeu a terra sobre una bassa d’orins. L’acarona. Li xiuxiueja el nom. El gos surt del trànsit epilèptic; desorientat. Amb en Pirata immobilitzat, intento tranquil·litzar l’amo explicant-li la meva experiència sobre l’assumpte. Sembla que la conversa sorgeix efecte. Amb el gos encara grogui a terra, marxo cap a casa, preocupat pel ca aliè, però amb un somriure murri als llavis.

Ja sé que no va ser culpa d’en Pirata. L’amo em va explicar que el petaner està mal sociabilitzat i no suporta estar prop d’altres cans. Suposo que amb en Pirata tant a prop, el nivell d’estrès del gos devia pujar massa, i li va agafar l’atac epilèptic. Però mira, em fa gràcia pensar que tinc un gos amb poders, i que la seva mirada pot provocar tals efectes sobre la raça canina.

Les dues mantes

La nostra nova llar, a part de les diversions pròpies del bricolatge amateur i la decoració low-cost, ens ofereix de tant en tant un espectacle entretingut gràcies a en Pirata i l'educació que li hem donat. M'explicaré...

Com ja hem narrat alguna vegada, tenim acostumat a en Pirata a un petit plaer, un caprici, que consisteix en deixar-lo escurar els iogurts que en Quim pren de postres. Ja fa anys que ho fem i, des de sempre, quan el cridem per oferir-li l'envàs acompanyem el premi amb un "a la manta!"; així el gos, sempre obedient, marxa al seu raconet, s'hi asseu i agafant el iogurt amb les dues mans el llepa i rellepa fins que no queda més que el plàstic insuls.

Què passa ara en el nou pis? doncs que en Pirata té dues mantes. Ah, alerta! (com diria aquell...) A més la configuració de casa ha canviat... abans teníem cuina americana i sopàvem allà on el gos tenia també el seu menjar i el seu llit/manta, tot molt proper i controlable amb un sol cop d'ull al voltant; però el pis d'ara té cuina office, on fem els àpats (nosaltres i en Pirata) i queda força lluny de la manteta dels vespres (propera a la nostra pròpia manteta, que anomenem "sofà") i una mica allunyada de la manteta del rebedor on el quisso ens espera quan som a treballar.

Bé, ara quan -estant a la cuina- li donem el iogurt a en Pirata, acompanyat de l'ordre famosa "a la manta" ens divertim intentar esbrinar on decidirà anar el pobre gos. En Pirata s'atabala. Està en la seva natura estar sempre amb "el ramat" i tenir-nos controlats; sempre és amb nosaltres i el fet "d'obligar-lo" a abandonar l'estança on som per anar a disfrutar del iogurt a la manteta llunyana el fa estar indecís. No ho veu clar, fa unes passes, s'ho rumia, intenta seure allà mateix on és fent-se el sord... però li repetim "a la manta!" i, vacil·lant, emprèn una excursió a pas lent, cap allà on li sembla que és el lloc més adequat.

Quan se'n va a la manta de l'entrada el veiem des de la cuina, però els cops que ha tombat una cantonada ens mirem entre nosaltres i, amb un petit somriure de complicitat ens aixequem de la taula per anar seguint el gos, de puntetes, per veure on va. És divertit i curiós. Perdoneu l'entremaliadura! I és que no té preu veure com, un dia d'indecisió total, en Pirata es passeja amunt i avall amb el iogurt agafadet entre les dents del davant com si portés una petita joguina personal que no vol perdre. Ai, que n'és de maco!

Caseta de fusta

Hi ha un lloc on en Pirata s’hi troba bé. No és un lloc especialment còmode, més aviat és estret i calorós, doncs es tracta de l'espai sota la taula de l’escriptori on tenim l’ordinador. Cada vegada que ens seiem al davant el monitor, ell s’acosta demanant moixaines amb els característics cops de morro al colze. Si estem enfeinats, les moixaines no prosperen, i és llavors quant es fa un lloc entre els nostres peus, les parets tancades de l’escriptori, la calaixera lateral, i el lladre amb els endolls de l’ordinador. No ha d'obtenir un postura gaire ortodoxa, i els copets de cap a la fusta que se senten demostren que les maniobres que ha de fer per adequar-se a un espai tant petit són, com a mínim, complexes: avançar a reculons, ajeure’s fent-se un bola, treure el cap entre els turmells, o posar el morro sota un dels eixos de la cadira, són algunes de les tècniques emprades.

Però tots aquests esforços es veu que paguen la pena, doncs un cop instal·lat, en Pirata s’ajeu plàcidament en la seva caseta improvisada. Deu ser que s’hi sent a gust*.

* En aquest sentit cal dir que mai hem vist que s’hi posi si nosaltres no som davant de l’ordinador, vés a saber per què...