Passejada per les Gavarres

Un dels avantatges de viure a Cassà, tal com passava també a Sant Gregori, és que només sortir de casa tens les Gavarres molt a prop . Tanmateix, feia dies que no anava a fer una bona passejada amb en Pirata i ja en tenia ganes (i suposo que ell també).

Aquest cop ha tocat l'ermita de Sant Cristòfol del Bosc. Aquesta ermita del terme de Llambilles s'especula que va ser de les primeres de la contrada, amb vagues cites històriques del S. IX i d'altres de confirmades del S. XIV.

Al 1981 va ser restaurada i ara és un lloc ben arranjat per fer passar-hi una estona o fins i tot per fer-hi un dinar de carn a la brasa.

En Pirata, com no, ha xalat durant tot el camí, ensumant ací i allà com un esperitat i marcant a cada racó del camí. Ha begut de la rosada, menjat unes quantes herbes per purgar-se i en una parada per l'observació d'ocells l'he enxampat foten-se uns trossos d'embotit que havia deixat algun caçador!

Ara reposa tranquil, amb les potes una mica més brutes però amb l'ego inflat sabedor de l'amplitud dels seus dominis! (Vegeu-lo a la foto fitant la sortida del Sol des de l'ermita de Sant Cristòfol).

Pirata juganer

Avui la terra i els cels em somriuen,
avui arriba al fons de m'ànima el sol,
avui l'ha vist...l'ha vist i han jugat...Avui crec en Déu!

- Adaptació de la Rima 50, XVII de Gustavo Aldolfo Becquer.

Aquest matí en Trasto s'havia tornat a escapar, de nou ens ha seguit mentre fèiem el vol matutí. De sobte en Pirata i ell s'han posat a jugar a perseguir-se, fent-se fintes, salts i cabrioles! Espectacular!

Aproximació inicial...

Fintes i persecucions!

Salts i cabrioles!

No és normal que en Pirata jugui amb els altres gossos per què de seguida s'atabala. Però avui no sé si ha sigut la vitalitat d'en Trasto o potser la seva mida poc intimidatòria per en Pirata, que l'ha animat a tenir un mica de gresca!

En Pirata va a la font

EN PIRATA VA A LA FONT

En Pirata va a la font
a buscar un traguinyol d’aigua,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

En arribar prop de la font,
trobà algú que l’esperava.
Era una gossa terrier
que li fa la mitja rialla.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Si tu m'ensumes el cul,
jo t'ensumaré la natja.
Si tu em llepes el musell,
jo te’n lleparé la cara.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Quan arriba a casa seva,
li pregunta així son ama:
- Molt trigaves a tornar.
- És la font que apenes raja.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

- Que despentinat que vas!
- És que el vent m’escabellava.
- Que empolsegat vas!
- És la pols que aixeca l’aire.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

- Jo no veig que faci vent,
ni que aixequi pols tan alta.
- Aquí dalt potser que no,
allà baix fa un altre oratge.
Tralaralà, rala, rala, rala, ra, tralaralà.

Petons!

Hem trobat una nova forma de comunicar-nos amb en Pirata: pel tacte, com no. La novetat és que ja no som nosaltres els "emissors" i ell el "receptor", ans al contrari, és el gos qui pren la iniciativa i ens demostra la seva estimació!

El nom que li hem posat es "petons", que no són ni de bon tros com els que fariem els humans, sinó més bé una serie de mossegadetes ràpides fetes amb delicadesa amb les dents del davant. És un gest molt semblant al que fa per gratar-se quan alguna puça l'empipa.

Tot va sorgir un vespre mentre amanyagant-lo i gratant-lo vaig acostar el meu cap al seu, uns cabells meus li van caure prop del musell i, guiant-se per ells, en Pirata em va a mig mossegar un tros de closca repetidament. Com vaig reaccionar contenta i fent-li més manyagues va acabar relacionant que sempre que ens fes "petons" rebria en retorn una nova tanda de mimos.

Una cosa porta a una altra, repetir la paraula "petons" mentre ell els fa també fixa el gest amb el mot i, ara, podem dir-li "un petó" mentre l'amanyaguem i ell busca qualsevol tall de pell nostra per esporgar-nos les ficticies puces amb un gest de felicitat i confiança, i un panteix característic del riure caní. De fet de tant en tant hem d'anar en compte perquè no és el mateix rebre mossegadetes a la mà que sota l'aixella!

En qualsevol cas és tan satisfactori veure com, de tant en tant, quan se sent feliç i estimat ens busca puces!

Sol a casa

Avui quan hem sortit a treballar al matí en Pirata menjava tranquil·lament del seu plat. Un minut més tard tornava a pujar a casa per recollir una cosa que m'havia oblidat. On era en Pirata? S'havia esquitllat a la nostra habitació (cosa que té prohibit) i havia sortit a fora al patí! Quan m'ha vist s'ha espantat, i a sortit esperitat cap al passadís amb la cua entre les cames i el cap cot ple de culpabilitat. Ara sabem el què trama cada matí! 'Catxís!

Romeo, Romeo...

Ja se sap que la primavera i l'arribada de l'estiu ens destarota les hormones. Es veu que als gossos, també. Però aquest cop, no era el nostra Pirata el seduït, ans "el seductor". Concretament, enguany hem tingut un parell d'episodis on "l'aura d'atracció" d'en Pirata ens ha sorprès:

Un diumenge al matí, passejant per Platja d'Aro tranquil·lament ens acostem a una parella d'humans que miraven un aparador de sabates. Mentrestant el seu acompanyant caní femella ja havia detectat en Pirata i es preparava per abraonar-s'hi de forma juganera; com sempre, en Pirata no se n'havia ni assabentat de l'emboscada amorosa, ocupat com estava a repassar cadascun del arbres del passeig.

Finalment en arribar a l'alçada de la fèmina (una gosseta gos d'atura de pèl clar -com en Pirata- d'avançada edat i 'ímpetu amorós), s'acosta a en Pirata tota coqueta fent ademants provocatius: "a la vejez, ciruelas!" -exclama el seu amo. En Pirata respón com un cavaller: es miren, s'ensumen els morros i pasen després a les parts més impúdiques, pròpies d'aquests casos. El flirteix continua fins que veiem que n'hi ha per estona, i cadascú estira als seus respectius per allunyar-se en sentits contraris. Tanmateix, la gosseta ha quedat corpresa pèl suau i la clucada d'ullet perpètua d'un Pirata: es resisteix i s'arrapa a terra intentant evitar la separació amb el seu enamorat "a primera flaire"...en Pirata, truà, ja l'ha oblidada, i ensuma de nou una soca.

El segón episodi encara mostra amb més claredat les arts seductores d'en Pirata, aquest cop exercides activament:

Voltavem per una zona amb masos i cases aïlldes quan, com és habitual en llocs d'aquesta índole, un gos borda rabiut des de l'altre costat d'una tanca de gelosia. En Pirata, encuriosit, s'hi atansa remenant, més aviat sacsejant, la cueta. Jo el crido, no vull pas que entre les obertures de la gelosia li queixali el morro. De sobte, el gos guardià i protector, resulta no ser tal ans una golden retriever dòcil i manyaga, que comença a llepar-li a trufa a en Pirata i a remenar la cua amb fruïció. "Una nova conquesta d'en Pirata" -penso-, "ultimament va llençat". Aquest com sí, després de molt insistir, en Pirata s'adona dels meus crits i em busca pel camí. Tanmateix, la gossa no vol renunciar als seu nou amor, i salta i lladra i el segueix tot al llarg de la tanca fins que ja som massa lluny per percebre'ns: un altre cor trencat...

Per Nadal la gent es regala colònies, però en el món dels gossos a l'estiu és quan "Busco a Jacks (Pirata?)" està més de moda!

L'estàndard de raça

Extret de la wikipedia:

"Una raça de gos o raça canina és un grup de gossos que tenen característiques molt similars o gairebé idèntiques en la seva aparença o comportament, o generalment en ambdós, sobretot perquè vénen d'un sistema selecte d'avantpassats que tenien les mateixes característiques. Els gossos han estat criats selectivament per aconseguir característiques específiques durant milers d'anys. La selecció s'hauria centrat inicialment en la domesticació i en comportaments útils com ara habilitats per la caça. Més endavant, els gossos també foren seleccionats per obtenir morfologies atractives i distintives, donant com a resultat una gran varietat de tipus.

Moltes races tradicionals de gossos reconegudes per les principals associacions de registres canins es denominen "races pures". Només els individus dels quals els pares i avantpassats són de raça pura es consideren com a pertanyents a aquesta raça. Aquest concepte ha causat controvèrsia degut a la dificultat de regulació i a les possibles conseqüències genètiques d'una població limitada (endogàmia). S'han realitzat treballs recents per classificar les diferents races, amb resultats sorprenents respecte a les estimacions de l'edat de la raça i les seves interrelacions.

Als gossos sense raça s'els coneix amb el nom genèric de "pataner"."

I ara jo hi dic la meva.

En el passat l'home va fer una selecció genètica per aconseguir unes característiques determinades en uns animals determinats. Al gos se'l considerava una eina i per tant se la podia dissenyar a complaença de l'amo.

El gos és un producte humà.

Ara, excepte en casos molt determinats (gossos policia, de rescat, de pastoreig...) els productes d'aquesta selecció ha perdut la seva raó original de ser, però se segueixen mantenint i propiciant els trets seleccionats per raons estètiques segons dicten les modes del moment. I és per això que trobem un munt d'animals amb problemes de pell, de respiració, de sobrepès, d'agressivitat, etc.

La gent paga fortunes per un animal pur. Normalment per enriquir-se a força d'exhibir-lo i fer-lo criar.

Hi ha gent que també paga fortunes per tenir el gos com un accessori més de la seva col·lecció d'objectes fashion. Normalment sense tenir ni idea del que aquell animal en concret necessita a nivell d'educació, esport, alimentació, espai, etc.

Als gossos de carrer, aquells que tenen prou semblança o traces d'una raça en concret, se'ls pentina i educa segons l'estàndard que més li escau segons els cànons. Que no vol dir el que més li convé.

Com som els humans. Ens semblen simpàtiques unes pràctiques amb els gossos que, quan s'han volgut aplicar als propis homes han resultat ser, com a mínim, aberrants. Com som.

Gent del Barri (Episodi 4)

Ja portem un cert temps a la nova llar, i passat aquest temps hem pogut fer alguns amics per en Pirata. Així doncs, encetem una nova temporada de Gent del Barri.

Aquest és en Trasto. Una barreja de de Yorkshire i "una raça de gos andalús sense pèl molt lleig" -segons paraules textuals de l'amo. El nom li escau com mai he vist en un gos: trapella, àdhuc desobedient, mogut, curiós, nerviós, murri, però bon jan i gens agressiu.

Per en Pirata és un martiri, per què en Trasto mai para quiet, cosa que fa que no pugui localitzar-lo, fins que desesperat desisteix.

L'amo d'en Trasto es sorprèn del comportament de'n Pirata, sempre seguint l'amo i tarannà tranquil i assossegat. De fet, tenir un gos com en Trasto ha de ser complicat: com exemple, abans de fer la foto que il·lustra aquesta entrada s'havia escapat de casa seguint a un altre gos. Sort que ens ha trobat en Pirata i ens ha acompanyat de tornada.

Distracció canina

Avui era asseguda al sofà, navegant per la xarxa tranquil·lament, quan de sobte he sentit un soroll a la porta del balcó, "babum!", i silenci tot seguit. He mirat cap a la vidriera però només hi he vist en Pirata semi-estirat, amb les orelles alerta i prou; com no es veia cap senyal de desperfecte enlloc he seguit amb la meva distracció, fins que de nou "babum!".

Recoi, he pensat, hi ha algú que m'està prenent el pèl o què? Però no es veia ningú pel carrer, així que he tornat a mirar en Pirata, que jeia amb posat d'esfinx. Com no aconseguia descobrir el causant del soroll m'he donat per vençuda i he seguit amb les meves coses.

"Babum bum!". Ràpidament m'he girat per caçar l'esvalotador i he vist, ui ecs ai, com en Pirata acorralava una grossa, negra i brunzidora mosca contra el vidre del finestram. El nostre gos és cec, o com a mínim curtíssim de vista, però amb les orelles alerta i la trumfa processant aire a tota pastilla ha aconseguit, en tres intents, localitzar i anular l'insecte més emprenyador i escorredís de l'estiu.

Què ha fet amb ella un cop l'ha tingut on la volia, ja no ho he volgut saber, però pels sorolls de mastegamenta i posterior rellepada tinc clar el final de la malaurada mosca. L'episodi s'ha repetit amb tres desgraciades mosques més, fins que he decidit tancar les finestres, que el pinso ja és prou complet i al gos no li cal un excés de proteïnes.

Aviat serà estiu, quan tota cuca viu, però el nostre quisso ha decidit obrir ja la veda de les distraccions estiuenques canines, tal com va fer l'any passat. Que aprofiti doncs!

Euskadi amb gos

Aquesta Setmana Santa hem fet un viatge "llampec" a Euskadi, un puja-i-baixa en cotxe amb poquetes coses planejades i una bona reserva de resignació per si havíem de deixar de fer quelcom pel fet de dur-lo a ell. Una aventura!

L'hotel en un principi no acceptava animals, però pel que sembla la directora de l'establiment sent debilitat pels quissos i ens va fer el favor de deixar-lo portar, això sí, amb la condició de no deixar-lo mai sol a l'habitació. L'habitació, ah, sí... Ens van donar l'habitació adaptada a discapacitats, just al costat del mostrador de l'hotel, àmplia i de ràpid accés, suposo que per no anar molestant als altres hostes amb un gos moll a munt i avall. Una solució curiosa, però vàlida.

Com tots deveu haver notat, aquestes vacances han estat passades per aigua, i Euskadi que ja es caracteritza per un clima atlàntic no ha estat menys. Fer el turista amb un gos cec, pelut (però pentinat i net) i moll no facilita gens les coses, sobre tot a l'hora de triar lloc per menjar. Però... sorpresa! Llegiu i al·lucineu...

Quan vam voler aixoplugar-nos i fer un toc (l'equivalent gironí al "prendre algu" de Barna) vam provar a la primera "taverna" que vam trobar. A la porta no hi havia cap enganxina d'aquelles horribles de Prohibit Gos, així que mentre en Quim i en Pirata esperaven pacientment a fora vaig entrar a preguntar al barman si podíem entrar amb el quisso; em va mirar amb cara d'estranyesa i va contestar "claro". I ja érem dins.

Per sopar vam provar un restaurant que ens van recomanar els de l'hotel, una masieta perduda en un poblet perdut. "El gos es porta bé?", evidentment. Doncs endavant.

L'endemà quan vam voler entrar en una altra taverna a dinar, va passar el mateix. De fet hi havia altra gent amb gossos, a ningú se li va fer estrany. Canalla, fumadors, xivarri, música reagy en euskera, arròs negre i codillo... i el gos dormint sota la taula tan tranquil.

Tot seguit vam anar a un compromís, que era de fet el motiu pel que vam anar a Euskadi, i durant l'acte a ningú de la organització se li va acudir dir res en contra de tenir el quisso amb nosaltres. Perfecte. La jornada va acabar i en Pirata havia rebut tantes moixaines i afalags que fins i tot se n'estava cansant.

Vam decidir acabar de celebrar el gran dia en un bon restaurant, en un d'aquells que entre plat i plat et recullen les engrunes de la taula amb una espàtula. Bé, doncs amb educació i l'encant d'en Quim vam trobar una taula raconera on vam poder disfrutar d'un sopar exquisit, amanit amb algun sospir endormiscat provinent de sota la taula.

La normalitat amb què tothom ens rebia a tots tres em va fer fixar-me en les portes de bars i restaurants. En molt pocs vaig trobar enganxines anti-gos! Quina agradable sorpresa, quin viatge més satisfactori. Totalment recomanable.

Alguna curiositat més del viatge? Primer: vam estrenar el nou cinturó de seguretat que li hem comprat a en Pirata (farem una entrada per parlar-ne més àmpliament en uns dies). Segon: a uns centenars de metres de l'hotel hi havia un hospital caní, amb ambulàncies i tot. Tercer: buscant informació pel viatge vaig trobar un GPS molt diferent al que coneixem.

L'Ajuntament de Girona mira pels quissos

Aquest matí El Punt (edició Girona) ens obsequia amb aquesta notícia a la portada:

"Girona amenaça amb multar els propietaris que no treguin a passejar vint minuts el gos
La nova ordenança prohibeix lligar els gossos més de sis hores i es poden imposar multes de fins a 400 euros
8/04/09 02:00 - Girona - Dani Vilà

No respectar les zones infantils se sancionarà amb 300 euros de multa. Foto: JORDI SOLER.

La nova ordenança municipal de tinença d'animals recull l'obligació dels propietaris de no tenir més de sis hores lligats els gossos i en aquest cas garantir que els animals facin 20 minuts d'exercici. Incomplir aquest punt suposa una infracció lleu que pot comportar multes d'entre 100 i 400 euros. L'equip de govern impulsa una renovació de l'ordenança municipal per posar al dia aquesta normativa i posa l'èmfasi en la defensa dels drets dels animals. Per això, posa en relleu la necessitat de garantir les bones condicions de residència i alimentació dels animals. Entre les sancions, es preveuen multes de 400 euros si orinen a la façana dels edificis, 500 euros per rentar animals a la via pública o 300 euros si els gossos passegen en zones de jocs infantils.

El regidor de Medi Ambient de Girona, Enric Pardo, destaca que amb la nova ordenança es vol «defensar els drets dels animals com uns residents més de la ciutat i establir les obligacions que han de complir els seus amos». La nova ordenança regula múltiples aspectes, entre els quals hi ha la prohibició de tenir lligats els gossos més de 6 hores o en espais molt reduïts. En aquests casos, la normativa estipula que els propietaris han de garantir que el gos pugui fer almenys 20 minuts d'exercici. En els casos de gossos més grans s'assenyala que no poden mantenir-se lligats o en un espai reduït més de dues hores seguides.

Pardo admet que aquest punt és de difícil control, però considera que «les denúncies de veïns poden permetre detectar aquests casos». En especial, es posa l'èmfasi en l'obligació de tots els propietaris de mantenir en condicions les instal·lacions on viuen, des del punt de vista higiènic, de benestar i seguretat de l'animal. Per això, s'obliga que l'animal tingui aixopluc en cas de mantenir-se en zones exteriors habitualment; així mateix, es prohibeix que l'allotjament habitual dels gossos siguin vehicles, celoberts o balcons.

La nova normativa inclou tot un apartat dedicat als gossos o als animals potencialment perillosos, en què s'especifica que han de portar cadenes de menys de dos metres, que no siguin extensibles ni ocasionin lesions a l'animal.

Per lluitar contra les colònies urbanes, la normativa també reitera la prohibició expressa de donar aliments als animals en vies públiques o en espais exteriors privats, com ara patis, portals, finestres o terrasses, amb l'objectiu d'evitar la proliferació d'animals incontrolats en el municipi, com ara gats o coloms, a excepció de les persones autoritzades.

Les sancions considerades molt greus poden suposar multes d'entre 1.501 euros i 3.000 euros, mentre que les sancions greus van des dels 401 euros fins als 1.500 euros. La tramitació es farà de forma abreujada per accelerar els tràmits.

400 euros.
És la sanció que preveu la nova normativa per a aquelles persones que permetin als seu gossos que orinin a les façanes o bé que facin defecacions a la via pública i ells no les recullin. També s'imposarà aquesta sanció als amos de gossos potencialment perillosos que no duguin la llicència municipal i l'acreditació registral preceptiva o que els passegin menors de 18 anys. Alimentar animals salvatges urbans, com ara gats, costarà 150 euros, la mateixa sanció que si es porten animals per la via pública sense corretja. Fins a 500 euros hauran de pagar els qui rentin els animals a la via pública, en llocs com ara fonts, estanys o lleres de rius. Cent euros més costarà la sanció per dur gossos perillosos deslligats o sense morrió. La multa més cara especificada en el quadre de sancions serà de 2.000 euros per tenir un gos potencialment perillós sense la llicència administrativa que atorga la Generalitat.

10 hores.
De les 10 del vespre a les 8 del matí és el període de temps que estipula la nova normativa que els animals no es poden deixar en patis, terrasses, galeries, balcons o altres espais obertes, per evitar que els seus crits, sons o cants destorbin el descans dels veïns. L'ordenança regula també que qualsevol persona que es vulgui desfer d'un animal té l'obligació de comunicar-ho per escrit a l'Ajuntament, per tal que els serveis municipals corresponents o altres empreses autoritzades procedeixin a la seva recollida. En aquest cas, el propietari s'haurà de fer càrrec de totes les despeses que generi la recollida, les cures, el tractament o l'eutanàsia si es dóna el cas. Un dels articles reforça la prohibició de la presència d'animals en zones enjardinades i parcs i zones destinades a l'ús infantil en un radi de cinc metres a l'entorn. Amb aquest punt es vol garantir la seguretat dels infants i la higiene de l'espai."

Comunicant. I

Els gossos tenen un llenguatge corporal immensament ric. És la base de la seva comunicació i per això convé tenir-ne unes petites nocions, si és que ens hi volem entendre.

Com el tema és extens el distribuiré en diferents capítols; aquest concretament tractarà del llenguatge amb les orelles, que potser és el més evident i fàcil d'identificar.

• Quan el gos orienta les orelles endavant vol dir que està atent, ja sigui a una situació nova o a quelcom que l'interessa molt. Si ho combina amb la mirada fixa i una inclinació de cap als costats voldrà dir que no entén gaire bé el que se li planteja, però que li interessa sens dubte. Si la situació no li agrada arrufarà el musell ensenyant les dents.
• Les orelles enrere, aplanades, paralel·les al crani són un clar símptoma de desafiament, tot i que a vegades les posa així només per escoltar millor un so que live de darrera.
• Si combina els dos estats, d'orelles endavant, orelles enrere, segurament és que es troba dubtós entre marxar o quedar-se; és un senyal de neguit i inseguretat pel que ha de fer.
• Les orelles decaigudes exageradament volen dir tristesa o decepció.

Una bona manera d'imaginar com se sent el gos és imitant amb les nostres pròpies espatlles la postura de les seves orelles, així de seguida experimentarem en carn pròpia què ens està intentant dir.

Voltant pel món amb el gos

Per fi és primavera! Els primers insectes de l'any comencen a picar, les flors treuen el cap i el sol ens diu bon dia. Amb aquest canvi de temps tan desitjat, quan les hores s'allarguen i les temperatures són amables, ve de gust fer més activitats i sortir a prendre l'aire. Què millor que fer-ho amb el gos?

Però... sempre hi ha un però. La nostra agenda de primavera s'ha omplert de compromisos que comporten fer viatges de força hores i, fins i tot, pernoctacions. Aquí arriba el problema. Què fem amb el gos? Tenim ganes de passar més temps amb ell, de voltar, visitar, ensumar i conèixer amb el nostre quisso, però a Espanya no a tot arreu el deixen entrar. Ja no parlo d'hotels i pensions, sinó de càmpings econòmics on passar-hi una simple nit. Les recerques amb el Google es fan doncs imperatives, ja no podem improvisar i dormir allà on el cansament ens atrapi; hem de tenir-ho tot més ben planejat.

La sort que tenim és que en Pirata és un gos d'atura, raça no considerada perillosa, cosa que facilita en certa mesura les coses; a més és relativament petit com per acomodar-se en recons on no fa nosa; també procurem dur-lo net i ens esmercem molt amb la seva educació per que no molesti ningú amb comportaments incívics. I a més, com passa amb les persones, quan va net i pentinat té un aspecte encantador que li obre totes les portes.

Però tot això la gent no ho sap quan truques per telèfon amb intenció de reservar. Quan preguntes si pots portar el gos la primera resposta sol ser un "no" categòric, i ja no s'hi pot fer res. En Pirata pot ser el quisso més ben educat del món (o com a mínim més ben educat que molta canalla), pot anar net i estar totalment sa, que tot i així la gent el considerarà brut, pudent, molest i ves a saber quantes coses més. Una llàstima.

Mentre la situació no canviï i ens comencem a assemblar més als nostres veïns europeus, els amos de gossos haurem de seguir buscant-nos la vida per poder viatjar amb el nostre animal. Ànims i recordeu... doneu sempre bon exemple, sou ambaixadors dels drets canins i heu de deixar sempre bona imatge arreu on aneu amb el vostre gos!

Un parell de crides en demanda d'ajut

Se'ns acumula la fena, fa temps que ho dic. Sortosament he trobat un moment per penjar un parell de crides que ens han fet arribar:

CASA D'ACOLLIDA DURANT 6 MESOS PER "NIT"

La mestressa d'aquest quisso és al Perú, li va deixar el gos en custòdia a un amic però aquest ara mateix no se'n pot fer càrrec com cal.

Si us animeu a acollir-lo temporalment, deixeu un comentari en aquest blog.

CADELLS DE COCKER

La gosseta en va tenir 11, dels que van morir dos. N'han regalat però encara els en queden 6. L'amo diu que si no els vol algú aviat els sacrificarà.

Antonio Tlf: 615 97 27 46

Moltes gràcies!

Babaies

És clar que hi ha pinsos que són més bons que d’altres. A mi tots em semblen iguals, amb aquella flaire penetrant a no-sé-què que embafa l’aire de fortor. Però en Pirata no ho ensuma així. El pinso urinari que li donem clarament s’emporta el premi al pinso més gustós. La prova? Cada vegada que toca menjar, se li fa la boca aigua, i treu unes babaies que li arriben a terra. Això no passa amb cap altra pinso ni aliment.

Fins i tot, li hem hagut de racionar el menjar i posar-li petites quantitats al llarg dia, per què si no, s’ho menja amb tant desfici que ho acaba regurgitant tot (normalment sobre l’estora, ecs!).

Si és que ja m’ho deia ma mare, menja a poc a poc i mastega!

A la dreta: Acudit sobre l'experiment de Paulov-->

Mirada "letal"

Treure el gos dos o tres cops cada dia es pot fer monòton, i no dóna per omplir gaires línies d’aquest bloc. Per sort, de tant en tant, es dóna una petita anècdota que fa del passeig quelcom més entretingut. Aquí us presento una d’aquestes instantànies que m’han cridat l’atenció.

Per tothom és sabut que en Pirata no s’hi veu. El que no sabíem és que la seva mirada buida por ser perillosa... Perillosa? Ai las! Què ens explicarà aquest ara? Aquí teniu el relat del fets.

L’altra dia, com sempre, en Pirata ensumava ací i allà, quan de la cantonada tomba un petaner blanc amb taques negres. Era un d’aquells gossos que anant lligats no s’avenen gens amb els altres, així que malgrat la distància, va començar a bordar i grunyir cap en Pirata. Aquest últim, encuriosit, se li atansa tot remenant la cua en senyal de pau. L’altra però, que no en vol saber res, cada vegada es posa més nerviós, fent aquells lladrucs que són més de por que de mala llet. Mentrestant l’amo, que aguantava una corretja d’aquelles extensibles, s’ho mirava indecís. En Pirata, tossut i marrà, arriba fins el petaner que en trobar-se ensumant-li la trufa, surt escopetejat per caure a terra entre convulsions al cap de pocs metres.

Després tot succeeix molt de pressa: Jo corro cap en Pirata per apartar-lo de l’acció. L’amo, espantat, salta per examinar el seu gos, que jeu a terra sobre una bassa d’orins. L’acarona. Li xiuxiueja el nom. El gos surt del trànsit epilèptic; desorientat. Amb en Pirata immobilitzat, intento tranquil·litzar l’amo explicant-li la meva experiència sobre l’assumpte. Sembla que la conversa sorgeix efecte. Amb el gos encara grogui a terra, marxo cap a casa, preocupat pel ca aliè, però amb un somriure murri als llavis.

Ja sé que no va ser culpa d’en Pirata. L’amo em va explicar que el petaner està mal sociabilitzat i no suporta estar prop d’altres cans. Suposo que amb en Pirata tant a prop, el nivell d’estrès del gos devia pujar massa, i li va agafar l’atac epilèptic. Però mira, em fa gràcia pensar que tinc un gos amb poders, i que la seva mirada pot provocar tals efectes sobre la raça canina.

Les dues mantes

La nostra nova llar, a part de les diversions pròpies del bricolatge amateur i la decoració low-cost, ens ofereix de tant en tant un espectacle entretingut gràcies a en Pirata i l'educació que li hem donat. M'explicaré...

Com ja hem narrat alguna vegada, tenim acostumat a en Pirata a un petit plaer, un caprici, que consisteix en deixar-lo escurar els iogurts que en Quim pren de postres. Ja fa anys que ho fem i, des de sempre, quan el cridem per oferir-li l'envàs acompanyem el premi amb un "a la manta!"; així el gos, sempre obedient, marxa al seu raconet, s'hi asseu i agafant el iogurt amb les dues mans el llepa i rellepa fins que no queda més que el plàstic insuls.

Què passa ara en el nou pis? doncs que en Pirata té dues mantes. Ah, alerta! (com diria aquell...) A més la configuració de casa ha canviat... abans teníem cuina americana i sopàvem allà on el gos tenia també el seu menjar i el seu llit/manta, tot molt proper i controlable amb un sol cop d'ull al voltant; però el pis d'ara té cuina office, on fem els àpats (nosaltres i en Pirata) i queda força lluny de la manteta dels vespres (propera a la nostra pròpia manteta, que anomenem "sofà") i una mica allunyada de la manteta del rebedor on el quisso ens espera quan som a treballar.

Bé, ara quan -estant a la cuina- li donem el iogurt a en Pirata, acompanyat de l'ordre famosa "a la manta" ens divertim intentar esbrinar on decidirà anar el pobre gos. En Pirata s'atabala. Està en la seva natura estar sempre amb "el ramat" i tenir-nos controlats; sempre és amb nosaltres i el fet "d'obligar-lo" a abandonar l'estança on som per anar a disfrutar del iogurt a la manteta llunyana el fa estar indecís. No ho veu clar, fa unes passes, s'ho rumia, intenta seure allà mateix on és fent-se el sord... però li repetim "a la manta!" i, vacil·lant, emprèn una excursió a pas lent, cap allà on li sembla que és el lloc més adequat.

Quan se'n va a la manta de l'entrada el veiem des de la cuina, però els cops que ha tombat una cantonada ens mirem entre nosaltres i, amb un petit somriure de complicitat ens aixequem de la taula per anar seguint el gos, de puntetes, per veure on va. És divertit i curiós. Perdoneu l'entremaliadura! I és que no té preu veure com, un dia d'indecisió total, en Pirata es passeja amunt i avall amb el iogurt agafadet entre les dents del davant com si portés una petita joguina personal que no vol perdre. Ai, que n'és de maco!

Moure's amb la manada

Després de dos trasllats amb el gos, i tenint en compte que desconeixem la vida passada d'en Pirata, podem dir que la seva adaptació als nous entorns és excepcional. Suposem que aquesta capacitat és extensible a tots els gossos (em diuen els que en saben que no passa el mateix amb els gats), cosa que atribuïm (en la nostra humil ignorància) al fet que els gossos són animals socials de grup, i que per tan van allà on l'amo va i on hi ha menjar, sense donar-li més importància.

Així doncs, pràcticament no hem notat canvis significatius en el comportament del gos. Potser està un pèl més afectuós (deu ser per què ens veu menys al migdia?), i com ja havíem dit, ha deixat de dormir a la porta de l'habitació (el terra és fred i dorm a la seva manta).

Com que a les hores que el passejo encara és fosc, no he pogut encetar un nou episodi de "la gent del barri", però ja avanço que el sobrelapament de territoris en la zona de passeig ha fet que a en Pirata li surtin dos nous "enemics" (contra els quals hi té poc a fer, pobret):

Un es tracta d'un Rottweiler que viu unes cases més enllà del nostre carrer (de nom desconegut encara). Avui l'ha anat a ensumar i aquest l'ha roncat i quasi el queixala, sort dels reflexos providencials d'en Pirata (previst d'un sisè sentit per detectar agressions sobtades) i que la susdita massa muscular canina anava convenientment lligada.

L'altra és una mena de gos d'atura de mida gran (deu ser vell, però, per què li manca molt de pèl) que viu en una casa adossada confrontant a la zona de passeig. L'altra dia campava "suelto" fora de la casa mentre l'amo potinejava al garatge de casa seva. En passar per davant del garatge, l'adversari es va abraonar contra en Pirata, que no sabia d'on li venia l'atac. Sortosament vaig poder interposar-me entre els dos gossos i foragitar l'agressor amb un potent crit, que tanmateix encara lladrava i roncava amb força des d'una distància més curta de la que m'era còmode, mentre que el seu amo, preocupat, sortia a recollir el gos i interessar-se per l'estat d'en Pirata (que no tenia res, més enllà d'un ensurt considerable).

Les sorpreses del nou barri

Hem estat atrafegats últimament. Fa uns mesos vam decidir aprofitar l'avinentesa del crack immobiliari per fer-nos nostre un rellam de pis per un preu just, i amb tant pintar, tant repàs, tant trasllat i corredisses hem abandonat una mica el blog. Per tant, hi ha moltes coses a explicar. Per tant anirem a pams.

Tal com vam fer ja una vegada, hem anat acostumant en Pirata al nou pis, portant-lo tan sovint com hem pogut, deixant-lo voltar tranquil pel nou territori i observant els llocs on prefereix jeure. També hem anat deixant-lo sol allà a poc a poc, ara uns minuts, després poques hores i finalment avui, primer dia de la nova llar, tot una jornada laborable.

El pobre Pirata passa fred. Acostumat com estava al parquet, ara el gres fred se li fa desagradable, així que quan no sap què fer se'n va a la seva manteta o estoreta (posada expressament després d'observar quins llocs li resulten més còmodes) i allà es queda, fet una boleta. Fins i tot ha sacrificat dormir a la porta de la nostra habitació per tal de tenir les potes calentones!

Un altre al·licient és que la zona de passeig és totalment nova per ell, curulla d'olors i rastres mai ensumats. En Pirata és feliç perquè cada excursió per un carrer diferent és tota una aventura. Dels altres gossos encara no en podem parlar, doncs els pocs que ens hem creuat van lligats i els amos no semblen gaire aficionats a les relacions socials. Tot arribarà. El que sí hem observat és que en aquest nou poble també hi ha cases on tenen gossos vivint al jardí sense sortir gairebé mai, pobrets, així estan de sonats alguns!

Més coses... l'ensurt que ens vam endur el primer dia quan, al tornar de fer la volta vam veure les quatre potes d'en Pirata, normalment rosses, tenyides d'un color vermell sang! Una revisió ràpida va demostrar que no tenia cap ferida, que només es tractava d'una terra vermella molt fina que trepitja al passar per un passatge determinant. Imagineu-vos quina "gràcia" fa que el gos vagi tot el dia amb els peus vermells. És curiós el fenomen, ja que és una zona habilitada expressament pel passeig de vianants. Qui deu ser la ment il·luminada que ha tenyit de grana el pas de vianants? Amb quin objectiu? Ja hem observat que els amos dels gossos petitons els aixequen i els fan passar la zona en braços per evitar el nou look, però en Pirata pesa una mica i tampoc és qüestió d'anar-lo espantant cada cop que passem per allà, i menys amb lo poc que li agrada perdre el contacte amb el terra. En fi, esperem que aquestes noves sabates vermelles li donin tanta sort a en Pirata en els seus passeigs en aquesta nova terra com a la protagonista del Mag d'Oz, si més no, per si mai ens trobem al nostre amic Dalton i la seva nova companya Rita, dels qui ara som veïns!

Rentar el gos a l'hivern

Fa un fred que pela, i ja fa dies que he de rentar el gos, però cada cop que m'ho plantejo, va, i plou. O toca excursió per un fangar. O la casa és ben bruta i no sé què fer primer, si el gos o el terra. Aixx...

Ara és quan en Pirata està més pelut que mai. El punyetero ja no perd ni un pèl per molt que es grati i això a l'hora d'escombrar s'agraeix però, si el rento ara la feina d'assecar-lo pot ser monumental. Normalment amb el secador de mà i el radiador d'aire calent del bany ja fem per treure-li força humitat, però amb la fred que fa i el volum de pelussa actual no veig clar que sigui suficient.

Fa mesos vaig fer un curs de perruqueria canina per estalviar-me portar en Pirata a l'"estilista", que és car i no et tracten el gos com ho fariem els propis amos, per no parlar del poc respecte al look o personalitat del gos, que això dels "estandards" per raça a alguns animalons els fa més mal que bé, ara que ja s'ha perdut l'ús original al què se'ls dedicava -ups, d'això parlaré un altre dia que avui no toca-.

En fi, un dia d'aquests m'hauré de posar "manos a la obra" però fa una maaaaandra, sobre tot veient que ell tampoc ho passa gens bé. Aixxx...

El Senyor de les Mosques

Ja ha passat Sant Narcís, però les mosques han quedat i busquen refugi als llocs més calentons. A casa hem fet una bona col·lecció d'aquestes bèsties, però com són molestes i embruten hem decidit tirar de matamosques manual.

Fa un parell de dies la invasió d'insectes va ser tal que com una boja vaig llençar-me a la caça i captura, repartint mastegots per les parets, fent anar el matamosques com un nunchaku a tort i a dret. Els insectes queien a terra i jo seguia amb la cacera.

Quan em vaig assegurar d'haver-les matat totes, vaig repassar el terra per veure on havien anat a parar, però només en vaig trobar una de sis o set. Hummm... i les altres? Sí, en Pirata, oh, sí, ho havia fet... mastegant com si fos xiclet havia anat darrera meu ensumant i trobant els petits cadàvers com qui caça bolets. Ecs!

A vegades hem vist que en Pirata, si té alguna mosca que li ronda, es concentra i les intenta caçar amb la boca donant mossegades a l'aire, però clar, si li donem la feina feta les mosques tenen millor gust! Ai, ui, ecs!

Blondie perduda!

PERDUDA A LA ZONA DE FARES (SERINYÀ)

SI LA TROBEU SI US PLAU TRUQUEU !!


AL TELÈFON 650 106 315


MOLTES GRÀCIES

(ARA ÉS MÉS GROSSETA I ENS L’ESTIMEN MOLT !!)

Però, què és això?!?

A veure vosaltres, gent sàvia i versada en temes canins, si ens podeu ajudar en un assumpte...

Cada matí en Quim treu en Pirata a passejar. És el primer que fa només sortir de l'habitació i en Pirata ja l'espera remenant la cua, saltant-li a sobre i grinyolant d'emoció perquè sap el que li espera.

Fins aquí tot bé si no fos que, cada matí que passa, el gos es posa més histèric (tot i no haver canviat res de la rutina) i avui ha arribat a bordar un parell de cops per manar-li la pressa a l'amo.

En vista que això va a més, us pregunto: algú sap com ho podem resoldre?

GUACAMOLE!

Recepta del Guacamole per gossos:

2 alvocats
1 raig de llimona
1 pessic de sal
¼ de ceba de mida normal
1 tomata petita
1 menat petit de cilantre fresc
1 rajolí d’oli
Un polsim de pebre vermell molt.

Per treure la polpa als alvocats primer se’ls fa una incisió amb el ganivet com si els volguéssim partir per la meitat però deixant l’os intacte. Girem un quart de volta cada meitat (cadascuna en un sentit) per separar-les. Clavem un ganivet gros al mig de l’os i també li donem un quart de volta per separar-lo de la polpa. Seguidament amb una cullera buidem la polpa en un bol i l’aixafem amb una forquilla fins que no quedin grumolls massa gruixuts.

Tot seguit hi posem un pessic de sal i el raig de llimona.

Trinxem la ceba ben petita; fem el mateix amb la tomata i el cilantre i tot seguit afegim els tres ingredients a l’alvocat. Remenem bé per barrejar-ho tot i ho posem a la nevera.
Quan sigui hora de servir hi tirarem per sobre el rajolí d’oli i el polsim de pebre vermell (picant o no) per decorar.

Haureu observat que la recepta és molt semblant a la del Guacamole per persones. La diferència? Que a les persones se’ls serveix tot seguit de preparar, en canvi als gossos se’ls serveix un cop els humans s’han afartat de guacamole, després de mitja hora de mirada hipnòtica i 20 cm de baba espessa (comptant del musell al terra i depenent de la mida del gos).

Les dues bessones

Desconeixem el passat d'en Pirata, però el que està clar és que durant els anys que ha estat amb nosaltres només ha tingut contacte amb tres nens, concretament els dos nois de la Montse i el meu germà Oriol, tots tres educats i habituats en el tracte amb quissos. Per això l'experiència de la setmana passada va ser una autèntica aventura sensorial, ja que vam anar de visita a casa de l'Albert i les seves bufones bessones, un parell de mosses xerraires i extravertides que només veure en Pirata el van venir a saludar com si el coneguessin de tota la vida.

Com ens explicava l'Albert, ara que ha anat a viure a la muntanya les nenes reben un munt d'estímuls nous al tractar amb gossos, gats, cavalls i bèsties variades del bosc, però encara els falta agafar aquell punt de delicadesa i calma que tot animal domesticat necessita. La sort és que les bèsties tenen instints nobles i saben que aquestes dues baldufes són encara cadellets i s'hi ha de tenir paciència.

En Pirata, que com ja era vespre-nit no hi veia gairebé gens i es trobava en un indret desconegut, va tenir uns moments força estressants al rebre manyagues una mica matusseres de quatre manetes alhora, mentre sentia en estèreo el seu nom. El pobre gos ens intentava seguir mentre fèiem la visita a la casa i no es separava de nosaltres ni que fos uns centímetres tot pregant en silenci trobar un recó tranquil on jeure. Quins esbufecs deixava anar al cap d'uns minuts! Panteixant com si hagués corregut deu quilòmetres va aconseguir uns moments de pau quan les nenes van seure per sopar.

Ah! Però què era aquella olor tan deliciosa que flotava en l'ambient? una salsitxa de frankfurt oblidada en un plat, abandonat en una cadira per part d'una nena tipa i mig adormida. En Pirata va abandonar el seu estat d'estora peluda per passar al de pícar oportunista. Quan ja només separaven pocs centímetres el musell del gos i la salsitxa desitjada una mà humana (la meva) va donar el toc d'atenció a la closca de l'avispat trapella. "No Pirata!".

Però en Pirata si alguna cosa té és la constància, per tant va decidir seure amb l'esquena ben tibada i les orelles atentes, amb la mirada fixa en l'altra nena que menjava tranquil·lament. Nosaltres fem broma perquè sempre adopta aquesta postura quan en Quim triga massa estona en donar-li el iogurt per escurar, i és que sembla ben bé que ens vulgui hipnotitzar amb la mirada fixa, immòbil, transmetent-nos els seus pensaments "dóna-me’l, dóna-me’l ja!". Però la petita només tenia ulls pels dibuixos de la tele, i la tàctica hipnòtica d'en Pirata no va funcionar.

Hem de repetir la visita i veure si tots tres s'acaben acostumant a la seva mútua presència sense que hi hagi episodis d’estrès. Ja us explicarem.

Sorpreses encara

Com deia en el comentari de l'entrada anterior, ara que fa força temps que la nostra aventura amb en Pirata va començar ja no queden tantes coses per explicar. El que al principi ens sorprenia ara s'ha tornat habitual, cada cop costa més trobar novetats que escriure i coneixements útils per transmetre. El perill de repetir-se és gran, el ventall d'anècdotes és limitat, el saber que hi ha gent real llegint els nostres pensaments gairebé al moment a vegades és aclaparador...

Què ens frepa d'en Pirata ara que ja ens coneixem tant? Personalment em sorprèn cada dia el moment en que surto de l'habitació i, sigui on sigui el gos, s'aixeca i em ve a rebre. A vegades sent que faig fressa a l'habitació i em ve a buscar, atent davant la porta oberta, esperant, com qui va a rebre un parent a l'estació.

És també habitual que quan en Pirata sent que sec al sofà ve corrents i es posa a burxar amb el musell per rebre carícies. Quan li responc i li faig carantonyes em sorprèn sentir-lo riure, veure com li brilla l'ull i esbossa un somriure caní de plaer i complicitat. El millor ve quan, cosa rara en ell, retorna els mimos a la seva manera, fent una bateria de mossegadetes minúscules amb la punta de les dents allà on m'enganxa: a vegades la pell del colze, a vegades al canto de la mà, a vegades fins i tot a la closca! Quin intercanvi més extraordinari, quina sorpresa felicitat.

De tant en tant el sorprenent és un ingredient inesperat a la dieta, com ahir quan va trobar un tros de pebrot vermell cru per terra i amb uns quants "crunch crunch" se'l va crospir com si ho hagués fet tota la vida. Com ens va fer gràcia n'hi vam oferir un altre bocí, i sí, en Pirata és vegetarià quan li ve bé.

Sorpreses. Petites, casolanes, privades, però encara sorpreses.

Ampliem la comunitat canina: L'Ulises

Doncs ahir vaig rebre un correu-e de la Pau. Resulta que ara tenen a casa l'Ulises, i ens expliquen les seves vivències amb el cadell, en el seu blog "El viatge d'Ulises", de nova obertura i nom molt adient.

Pau, us adjuntem també a la llista d'enllaços. Gràcies per llegir-nos. I ja sabeu, si teniu cap dubte, només heu de preguntar! :)

Vides paral·leles?

Hi ha coses comunes, n’hi ha casuals, i d’altres que quan succeeixen ens sorprenen per la seva singularitat. Si a més, aquestes petites rareses tenen lloc més d’una vegada, ho atribuïm a remotes possibilitats estadístiques o directament a alguna força més enllà de la nostra comprensió. Sovint aquestes casualitats duals ens passen inadvertides per què es donen a l’altra punta de món i els subjectes o objectes de l’afer no poden compartir les seves experiències “bessones”. Per sort, en aquests temps, tenim Internet i la seva capacitat d’empetitir l’esfera terràqüia.

És normal que algú xafardejant la xarxa mundial es posi a remenar blocs. Ja és més difícil que dels milions de blocs disponibles, en Guillem de l’Empordà, topi amb el nostre humil diari d’un gos d’atura borni. És casualitat que ell també tingui un gos d’atura adoptat. Però és que la probabilitat és ínfima que aquest gos, en Nus, sigui a més borni!!

Doncs sí! És veritat!! La història d’en Nus podria ben bé ser igual que la d’en Pirata, potser han viscut vides paral·leles?. La seva mare, en un descuit, li fa posar el peu a l’ull i li va esquinçar la retina. Amb aquesta “tara”, el criador que el tenia ja no el volia. Per sort en Guillem era allà per acollir-lo.

Ara en Nus té un any i mig i viu al costat del mar, cosa que ha fet que li agradi remullar-s’hi durant tot l’any...al contrari que en Pirata. A part d’això sembla que els dos gossos tenen comportaments calcats. El veterinari diu que quan sigui adult es pot intentar reconstruir la retina, però tampoc assegura que guanyi gaire més visió. De moment, borni, se’n surt prou bé.

En Guillem, ja té força experiència amb gossos d’Atura, n’havia tingut un altre que va morir, de sobte, amb 15 anys de vida. Ara repeteix raça, una mica induït per la seva dona i per què “són gossos que enganxen”.

Et donem la benvinguda al bloc, Guillem, de segur que la teva experiència ens serà molt útil. Una de les raons per crear aquest bloc fou poder-nos posar en contacte amb gent com vosaltres, i entre tots compartir experiències sobre els nostres companys canins.

<- En Nus quan era marrec i començava a explorar el seu territori.


<- A mesura que s'ha anat fent gran, el pèl se li ha anat aclarint. A part, crec endevinar el perquè del nom... ;)

Adoneu-vos que són pastats amb en Pirata, si gairebé podrien ser germans!! :D

Gos tancat, gos sonat

Quin estiu! Hem tingut dies de pau, dies moguts, dies d'enyor i dies d'empatx. Això els dies, perquè les nits les hem tingut en vetlla intermitent.

Com sol passar a l'estiu hi ha hagut jornades en què ha fet força calor, fins i tot de nit, però com tenim consciència ecològica (i un pressupost reduït) en comptes d'instal·lar un aparell d'aire condicionat hem decidit, a l'hora d'anar a dormir, obrir finestres, untar-nos d'Autan i fer vivac dins del mateix pis. Quin gust fruir de la brisa nocturna que refresca l'estança i et fa mig somriure quan et tapes amb el llençol! Però, ai las, els riscos del vivac casolà son molts i insospitats; entre ells, els gossos veïns.

Cada nit o matinada, en aquell punt que navegues pels somnis més còmodes, una onada de lladrucs naixia en la llunyania del poble i lenta però inexorablement s'anava acostant cap a nosaltres; com en un gran estadi el públic fa la ona, els gossos del barri s’alertaven de qualsevol moviment sospitós i l’alarma sonava i sonava, la potent onada creixia fins trencar finalment en la paret del nostre edifici -inici dels blocs de pisos i dels gossos educats- fent entrar per qualsevol finestra oberta que els volgués escoltar un doll de lladrucs perduts. Finalment, com un mar que recobra la calma, els lladrucs s'apagaven quedant en latència fins la propera terrible onada.

Poesia per queixar-me. Vivim en un poble eminentment residencial, cada casa unifamiliar té el seu gos, si no dos, i la majoria neixen, creixen i moren sense haver fet un pas fora dels límits del seu jardí. Pocs d'ells han estat socialitzats degudament, tots entren en frenesí cada cop que algú passa prop de les seves fronteres i no entenen d'horaris ni d'intencions.

A l'estiu, quan el jovent surt de nit entre setmana, quan les finestres són obertes per foragitar la calda, és quan més es nota quin gos està més sonat. S'emporta la palma el gos de la casa que tenim al costat, l'última línia salvatge, allà on trenca l 'onada. Aquest quisso es passa el dia a fora, sol, no entra gairebé mai a l'habitatge, tres cops en dos anys he vist que juguessin amb ell, pocs cops he vist l'amo traient-lo a passejar. El gos va a munt i avall entre dues cases, la dels pares i la dels fills, dominant tot una cantonada (3 carrers), i no té mesura. Si udola ho fa durant una hora seguida, si borda a algú que passa ho segueix fent durant una altra hora, si un altre gos l'esperona, teniu per segur que acabarà afònic. Creieu que els amos (tant els d'una casa com de l'altra) treuen el cap per dir-li quelcom? No hi compteu pas! I si som nosaltres que el volem fer callar encara ho empitjorem més. No som els únics farts d'aquest quisso, ja que en uns contenidors que aquesta gent té davant mateix de la porta algú els va escriure "puto perro" en majúscules i negreta (hi ha mètodes de tot tipus).

En fi, què bonic dormir a la fresca.

Poca feina i saldo al mòbil

Escric aquesta entrada al blog amb un punt d'irritació, aviat veureu perquè.

Quan vam trobar en "Macu" vam pensar que era millor per ell donar-li un lloc on aixoplugar-se amb més garanties que no pas un racó entre cotxes aparcats, donar-li un bon àpat en comptes del que pogués arrambar de les escombraries... Vam dur-lo a una protectora que, tot i tenir els recursos més limitats del món, té permanentment persones que es preocupen pels gossos i no els desitgen cap mal. Vam penjar cartells per tot el poble i més enllà amb l'esperança de retornar-lo amb la seva gent, o amb algú altre que li volgués donar una llar. Però... què ha passat?

Doncs que les úniques trucades que he rebut referents al cartell han estat de gamberros incultes amb molt poca feina. Trucades insistents des d'un mateix número de telèfon amb, a vegades, rots i paraulotes i, altres, amb un interlocutor (cada dia diferent) amb un fingit interès per un gos "que hemo perdío" i riures de fons. En una d'aquestes trucades, la més educada per cert, vaig desitjar que tot fos un malentès i vaig intentar explicar que el gos l'havíem dut a una protectora "-ah, eso que é? donde stan loh perroh?", no us imagineu les feines que vaig tenir per que la noia pronunciés mitjanament bé "Sant Jordi Desvalls". Com, a mesura que avançava la trucada, es feia més evident l'estupidesa supina de la mossa, vaig decidir no donar més detalls, no fos que un dia la seva colla decidís fer una visita desafortunada als pobres de la protectora.

En fi, mai més tornaré a posar cartells de cap gos que em trobi, de fet em pensaré molt i molt si el recullo, perquè per tornar a trobar-me amb gent tan imbècil...

L'únic que m'alleuja és una trucada recent d'una veïna del poble que ens va donar una pista molt vàlida sobre d'on podria ser el gos: hi ha una masia en construcció a les afores del poble que estava vigilada per un Pastor Alemany molt manyac, que curiosament ha desaparegut últimament. No sabem si es tracta del mateix, però davant el dubte vam penjar un cartell a la porta mateix de l'obra i estem a punt d'aconseguir un telèfon d'un familiar dels amos de la casa a veure si hi ha sort i ens traiem aquest mal gust de boca.

Per cert, després d'un bany desparasitador, una pipeta extra i molta recerca amb pinta i paciència hem aconseguit desfer-nos de les puces d'en Pirata. Bufff... és que és per repensar-s'hi per la propera, o no?