Dalton vs. Pirata

Ahir vam anar de visita a casa d'uns amics que també tenen gos. Teníem previst passar-hi el dia, així que els vam demanar si podíem portar amb nosaltres en Pirata, per a que estigués acompanyat i, alhora, provar de presentar els dos gossos a veure si es feien amics. Ens van avisar que el seu animal és una mica... animal, però que no estava de més provar d'ajuntar-los.

En Dalton, que és com es diu el quisso amfitrió, tot just deu tenir un any i és de mida gran, barreja de pitbull i gos de cacera de pèl curt, té un morro fort i unes mandíbules poderoses. És d'aquella mena que endrapa tot el que pot, no en té mai prou i no fa fàstics a tragar-se el que faci falta, encara que estigui embolicat. Amb les persones és dòcil i carinyós, té una mirada dolça, sap "xocar" la pota, seure, anar a la seva manta quan se li ordena i un munt d'ordres més, i amb els gossos... bé, podríem dir que té un caràcter bastant fort.

Vam arribar amb un obsequi en senyal de bona voluntat -una caixa sencera de galetes per gos-, però en el moment que vam deixar cara a cara els dos animals fora a la terrassa, el desastre ja era inevitable. En Dalton devia pensar "de fora vingueren que de casa ens tragueren" i en Pirata, desconeixedor de l'entorn i les companyies, el primer que va notar va ser un rugit i unes fortes queixalades directes al coll. Van ser només tres segons el que vam trigar els presents en separar els animals, en Dalton -que li passa el cap a en Pirata- sobre seu a queixalada neta i el nostre pobre bitxo terroritzat bordant i intentant tornar-s'hi a cegues (amb èxit nul, val a dir). De seguida vam separar-los en terrasses independents, i així es van estar la resta del dia, sense tornar a ensumar-se més. Quin ensurt tots plegats!

En Pirata va sortir-ne clarament més escaldat, una orella li sagnava força i li vam haver de netejar (el poc que es va deixar) per veure la magnitud de la ferida. Per sort en Dalton té les dents arrodonides, així que en comptes de foradar el que fa és "colpejar" amb la força d'una locomotora, així que el que tenia en Pirata era simplement una esgarrinxada , però al ser una zona amb tants capil·lars l'espectacularitat era més que el que en realitat hi havia. Li vam descobrir també una queixalada al llom que va sagnar molt poquet i no semblava molestar-li gaire, ja que s'ho deixava tocar tranquil·lament. Els nervis, això sí, els tenia a flor de pell, acollonit perdut.

Vam estar visitant-lo tot el dia per torns, vam donar-li les restes del pollastre a l'ast que ens va sobrar del dinar i a la nit, ben bé a quarts d'una de la matinada, vam tornar a casa fent una paradeta primer al seu lloc habitual de passeig per a que desfogués tots els nervis d'aquell dia traumàtic. Què content que estava de tornar a ser a casa!

Ha estat una mala experiència de la que hem après molt: els gossos s'han de presentar poc a poc, primer que es vegin, després ambdós ben fermats per a que s'olorin amb prudència i, quan ja ha passat força estona, deixar-los acostar una mica més. En Pirata mai s'havia rebotat tan clarament a un altre mascle dominador (i això que cada dia n'hi ha una bona pila que se'l repassen sense miraments) i hem arribat a la conclusió que al no conèixer el terreny no va saber cap a on fugir i va preferir plantar cara, per poc que pogués. Nosaltres, a partir d'ara, serem molt més prudents a l'hora d'intentar-lo introduir a cases d'altres gossos.