El menjar

El tema del menjar ha estat tot un treball d’investigació, comparatives i experiments. Queda totalment comprovat que el salami per gossos és l’estrella, però últimament li han sortit importants competidors com les restes de iogurt, les llaunes de tonyina, o delícies variades que han caigut a terra mentre es cuina o s’és a taula. De moment, a més, li hem donat diferents tipus de regals especials, com són els “palotes” de diferents sabors i els ossos secs per rosegar que li han encantat.

El menjar “oficial”, però, també té el seu què. Hem provat diferents marques, ja que cada dues setmanes hem de comprar un sac nou. Tot seguit fem un anàlisi per si li pot ser útil a algú (les marques s’han modificat convenientment per si de cas):

“British Excel de Pollastre i Arròs”: Preu estàndard més 1 kg de regal. Un pinso sec, net, monocromàtic, de boles uniformes força grandetes i una mica dures. En Pirata s’ho menjava sense especial interès, era el que hi havia. L’envàs era de cartró tou força resistent i alhora es podia doblegar per tancar-lo bé.

“Royal Perrin de Carn, Peix i Verdures”: Preu estàndard més 1 kg de regal. Pinso sec, net, colors diferents, formes divertides de diferents mides (principalment mida petita). Aquí vam començar a observar que en Pirata triava cert tipus de boletes i n’arraconava d’altres que no li agradaven tant, sobre tot les blanques amb forma d’os. Curiosament se’n va ressentir a nivell intestinal. L’envàs de cartró tou, com l’anterior, es va esquinçar malament i el menjar quedava repartit entre l’interior i el folre.

“Quin Menu de Tot i Més”: El més econòmic del mercat. Pinso sec, de colors i textures diferents, algunes boletes petites de tipus estàndard enmig d’una mescla de pepites blanques molt petites i... krispis (!!!). Brut a matar ja que els krispis s’esmicolaven i tot plegat anava escampant-se pel pis de manera gairebé paranormal. En Pirata va acabar triant exclusivament les boletes de colors i mides normals fins que vam decidir apartar el que quedava de bossa per comprar una marca millor i més neta. L’envàs de cartró tou, força resistent però massa fi com per abocar amb comoditat el menjar feia que sempre es desparramés tot fora del plat.

“British Excel, amb Bou, Ànec, Pollastre i Verdures”: El més car, ni un gram de regal. “Lo más de lo más”. Pinso sec, diferents colors i formes, unitats de mida mitjana, combinació de boles dures i algunes de més toves. Fa tan bona olor que fins i tot a mi em fa venir salivera (snif, snif...bacó? nyam!). Més net impossible. En Pirata gairebé udola de plaer amb cada mos que fa, no es deixa ni una engruna al plat i quan ha acabat busca pels voltants a veure si encara queda alguna cosa. Hem hagut de racionar-li perquè sempre en vol més i després del desastre de “Quin Menu” el canvi li ha provocat, de nou, desajustos intestinals. L’envàs és plàstic tou, resistent, i té un sistema de tancament hermètic per conservar totes les propietats, com si es tractés d’un formatge ratllat dels cars.

A que no endevineu quin seguirem comprant?