Feia temps que no anava d'excursió amb en Pirata. Tan ell com ja estàvem "desentrenats". Tanmateix, aprofitant les vacances, vaig carregar-me la motxilla a l'espatlla amb l'equip bàsic -Ulleres llarga-vistes, càmeres de fotos (analògica i digital), cantimplora, barretes energètiques, "taper" del xino per què en Pirata begui i uns "palotes" de carn de xai per premi quan arribem al nostre destí-. L'objectiu era pujar a Rocacorba, que està a prop de casa, i sempre que surto al balcó la veig...és com si em cridés. Així que amb tots els trastos a sobre vam pujar al cotxe i ens vam plantar al peu del camí que hi puja des de Biert (prop de canet d'Adri). A mesura que pujàvem la manca d'entrenament s'anava notant, i la visió del santuari allà dalt sobre penya-segats no ajudava a l'ànim. Tanmateix, la tossuderia era més forta que el cansament. De tant en tant, paràvem per recuperar l'alè. Dit així sembla que la pujada sigui molt forta i llarga, però no ho és pas tant, el què passa que feia molt que no hi anàvem tant fort. En Pirata literalment, i jo figurada, trèiem la llengua tot pujant costa amunt, sobretot l'últim tram on es segueix un estret corriol que zigzaguejava entre avellaners i alzines. A l'ombra sí, però amb molt desnivell. Finalment vàrem arribar al cim. Una pedra arrodonida, com el mascaró d'un vaixell el corona, donant nom a la muntanya. Visitem els voltant del Santuari i contemplem la vista fins al mar (llàstima de la calitja que ens ho emboira tot una mica). Reposem, bevem, mengem una mica per recuperar forces, i quan tornem a tenir alè, fem baixada. Aquest cop decideixo seguir el camí de les antenes, més llarg però més còmode de fer. Estem cansats i la baixada es fa interminable. Aprofitem alguna ombra i la distracció ocasional d'insectes, arbres, vistes, etc., per anar reposant. En Pirata esbufega profusament, es nota que està cansat per què s'avança i reposa sota una ombra esperant que arribi. Tenim ganes d'arribar al cotxe, tot i el cansament començo a caminar amb ganes per escurçar "l'agonia" de la baixada. Finalment l'últim rebolt del camí. Allà baix i tinc el cotxe. En Pirata puja amb esforç al porta-equipatges, s'hi estira, i m'hi deixa totes les babes. Està rebentat, no vol ni veure ni menjar. Arrenco el cotxe i tornem a casa després d'una bona caminada. és clar que ens hem d'entrenar més.
24 de juliol, 2007
Traient la "llenga"
Feia temps que no anava d'excursió amb en Pirata. Tan ell com ja estàvem "desentrenats". Tanmateix, aprofitant les vacances, vaig carregar-me la motxilla a l'espatlla amb l'equip bàsic -Ulleres llarga-vistes, càmeres de fotos (analògica i digital), cantimplora, barretes energètiques, "taper" del xino per què en Pirata begui i uns "palotes" de carn de xai per premi quan arribem al nostre destí-. L'objectiu era pujar a Rocacorba, que està a prop de casa, i sempre que surto al balcó la veig...és com si em cridés. Així que amb tots els trastos a sobre vam pujar al cotxe i ens vam plantar al peu del camí que hi puja des de Biert (prop de canet d'Adri). A mesura que pujàvem la manca d'entrenament s'anava notant, i la visió del santuari allà dalt sobre penya-segats no ajudava a l'ànim. Tanmateix, la tossuderia era més forta que el cansament. De tant en tant, paràvem per recuperar l'alè. Dit així sembla que la pujada sigui molt forta i llarga, però no ho és pas tant, el què passa que feia molt que no hi anàvem tant fort. En Pirata literalment, i jo figurada, trèiem la llengua tot pujant costa amunt, sobretot l'últim tram on es segueix un estret corriol que zigzaguejava entre avellaners i alzines. A l'ombra sí, però amb molt desnivell. Finalment vàrem arribar al cim. Una pedra arrodonida, com el mascaró d'un vaixell el corona, donant nom a la muntanya. Visitem els voltant del Santuari i contemplem la vista fins al mar (llàstima de la calitja que ens ho emboira tot una mica). Reposem, bevem, mengem una mica per recuperar forces, i quan tornem a tenir alè, fem baixada. Aquest cop decideixo seguir el camí de les antenes, més llarg però més còmode de fer. Estem cansats i la baixada es fa interminable. Aprofitem alguna ombra i la distracció ocasional d'insectes, arbres, vistes, etc., per anar reposant. En Pirata esbufega profusament, es nota que està cansat per què s'avança i reposa sota una ombra esperant que arribi. Tenim ganes d'arribar al cotxe, tot i el cansament començo a caminar amb ganes per escurçar "l'agonia" de la baixada. Finalment l'últim rebolt del camí. Allà baix i tinc el cotxe. En Pirata puja amb esforç al porta-equipatges, s'hi estira, i m'hi deixa totes les babes. Està rebentat, no vol ni veure ni menjar. Arrenco el cotxe i tornem a casa després d'una bona caminada. és clar que ens hem d'entrenar més.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Avui comento al blog de la Gemma i en Rafa que, amb la crescuda que està fent la colla canino-bloguera, potser hauriem de fer una quedada per conèixer-nos. Però després del teu post, millor que no sigui una caminada, a no ser que tú i en Nervi us conformeu a anar a la cua.
jajja en Gordi i el seu papa diuen que una caminada ja els va bé, però la Peludeta i la seva mama jaja que són una mica vaguetes prefereixen més de tranquis!
la Vivi diu que d'acord per caminar amb al seu papa, pero jo, "em sacrificarè" per la Peludeta i la Gemma, i els hi faré companyía ;) (vamos ¡¡ que aixó de caminar tampoc es lo meu)
Si es fa una caminada que no hi hagi pujades ;)
Arf, arf...
Publica un comentari a l'entrada