Bèstia grossa

Ara ja fa un parell de caps de setmana (carai, sí que hem baixat el ritme de publicació) varem assistir, com no podia ser d’altra manera, a un concurs de pastors de brie que va tenir lloc a la Pineda de Sant Gregori.

Allà s’hi van aplegar els millors exemplars d’aquesta raça a nivell internacional (hi havia molta gent de França -la raça és francesa- però també n’hi varem detectar d’altres llocs com Alemanya o de Barcelona mateix.

Per què ens fem una idea -ja sé que els més puristes se’m tiraran al damunt-, el pastor de brie és com si fos un gos d’atura, però de mida gegant. Per qüestions d'estètica es veu que els tallen les orelles de tal manera que queden de forma triangulars i ben dretes. Ara bé, per la forma de córrer, el port i el tipus de pèl, es ben bé que són cosins amb els nostres gossos d’atura.

Tot cofois hi varem portar a en Pirata, però es notava que hi havia un cert “elitisme” entre els participats que no volien que el nostre gos s’hi acostés gaire (de fet normalment la gent no permetia que cap altre gos s’acostés gaire al seu). Probablement no era pas per elitisme, tanmateix, sinó per evitar alguna enganxada entre tots aquells mascles tant espectaculars.

Amb aquestes, mentre observàvem les evolucions dels gossos en la prova de personalitat (bàsicament destinada a comprovar si el gos és capaç de superar els seus instints de fugir d’un petard o d’acostar-se a una femella, etc.) una dona se’ns va atansar, tot preguntant-nos si aquell gos tant bonic que portàvem era un pastor dels Pirineus.

- No, no, tenim entès que és un gos d’atura. – li replicàrem.

- Voleu dir -ens contestà- té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus...

Quan ja la teníem mig convençuda que el nostre gos era efectivament un gos d’atura català, s’afegeix a la conversa un altre noi que ens assegura que estem equivocats, que en Pirata té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus. Malgrat reconèixer que ell no és molt expert, insisteix amb vehemència en el seu argument: que sí aquestes orelles són de pastor de Pirineus, que sí la mida és aquella, que sí ell està a punt d’anar-ne a buscar un a França per fer agility, que sí patatim, que sí patatam...però que ho mirem a internet per si de cas. O sigui, que acabem la conversa sense saber segur de quina raça és en Pirata. De fet, és igual de quina raça sigui, però a mi m’ha quedat el "cuquet" de la curiositat a dins, i per més que m'ho miro a internet no sóc capaç de treure’n l’entrellat, doncs les dues races s’assemblen moltíssim.

Tot i que la conversa ha acabat en taules, encara ens quedem una mica més per allà, deixant que en Pirata rondi la femella (mig husky, mig pastor alemany, molt maca ella) que portava aquell noi. “Com a molt li farà una advertència quan se’n cansi! – ens avisa el noi. Tal dit, tal fet. Després d’aguantar estoicament les repassades olfactives d’en Pirata des del musell fins el cul, la noia es gira d’un revolada i li fot un mossec (fluix), amb tanta mala sort que l’enganxa pel nas. En Pirata fa un petit gemec i, sumís, es retira. Veig que comença a sagnar i m’acomiado ràpidament. Tots tranquils, si arribem a la farmaciola ràpid, li podrem desinfectar (tenint el compte l’historial d’en Pirata més val ser prudents). Quan ens dirigim cap a casa ens trobem amb na Montse que es para a saludar, però que amb la manyaga que li dirigeix al Pirata, sense voler, queda també una mica tacada de sang (Perdona Montse!).

De tornada anem deixant un rastre carmesí. En Pirata no deixa de llepar-se el morro. Finalment arribem a casa. Parem l’hemorràgia i desinfectem la ferida. Tot ha quedat en un no res; com a molt, en una nova anècdota per explicar. Per cert, en Pirata està perfectament.