Un és manyac, sentit, et rep alegre remenant la cua quan arribes a casa. És mandrós i tranquil quan s’ajeu al sol per reposar; o s’espera, pacient i atent, amb el cul a la manta que m’acabi el iogurt per poder-lo escurar amb frisor. Rondina una mica a l’hora de sortir i veu que mai arriba l’hora de marxar, però comprensiu s’aguanta les ganes fins al moment adient. L’altre, ai l’altre! A fora, és esquerp i esquiu, sempre amb el morro enganxat a terra, flairant les aromes canines de gossos rivals. Les moixaines no són pas per a ell: les rebutja, com si fos un adolescent evitant les carícies d’una mare massa apegalosa davant la porta de l’institut. El carrer és el seu regne, i com a sobirà altiu i orgullós, rebutja les ordres del seu amo, rebel·lant-se contra una autoritat aliena a ell.
Tenim dos gossos, i ambdós són en Pirata.
3 comentaris:
Però què li ha passat a aquest noi? En Pirata no era així normalment, no? Almenys nosaltres sempre l'hem tingut per un gos amical.
Es troba bé? No hi tindrà res a veure les trobades amb en Dalton i el Chow?
Jajaja. No, sempre ha estat un gos bonifaci però una mica esquerp, sobretot quan sortim a fora el carrer.
ummmm interessant la doble personalitat :)))
Publica un comentari a l'entrada