Aquí mano jo...

Tots coincidirem que des del punt de vista del gos, una família és com el seu esbart. Com a membre del grup, en Pirata intenta escalar posicions per tal d’esdevenir el líder. Ell creu que ho té fàcil, per què des de la seva lògica, jo sóc el líder, i per tant està només a un pas de la posició més alta en el grup –en aquest cas, sembla que l’Eva no compta, donat que és una femella–. Amb aquest fi, de tant en tant, quan juguem una estona després de la sessió vespral de raspallades, hom veu com allò que al principi són jocs i moixaines, poc a poc es converteix en una lluita per l’hegemonia. Progressivament el joc puja en intensitat (sense fer-nos mai mal), fins que en Pirata prova de dominar-me, primer fent tímids intents amb el peu, per acabar posant-me una (o les dues) potes al damunt de l’espatlla (jo sóc a terra assegut per jugar) volent imposar-se’m. És just abans d’aquest moment, quan l’aparto amb un moviment enèrgic però contingut, per tal de deixar-li clar que “allà mano jo”. Així, en el seu cervell, la jerarquia es manté. Finalment, torna a acostar-se tot manyac reconeixent la derrota.

L’home que xiuxiuejava als gossos

Aquest és el títol d’un programa de televisió que ens té totalment enganxats i ens està permetent entendre moltes coses sobre la psicologia dels gossos. Aquí, la capçalera del programa s’ha traduït com “el encantador de perros” però trobo que perdre el joc de paraules cinematogràfic és una llàstima.

Diguem que el programa va d’una mena de “supernany” per a gossos. La gent que té gossos amb problemes psicològics avisa l’encantador per que els recondueixi la conducta. Després de veure diversos capítols ens hem adonat de la pauta de l’home (és com amb la “supernanny”, que al final les solucions gairebé sempre són les mateixes):

1er. Lligar la corretja per darrera la mandíbula i de les orelles. Es tracta d’una posició “feble” del gos. Aquest es nota molt més “collat” que no pas amb la corretja pel coll, i creu més.

2on. Passejar, passejar i passejar. El passeig té dos efectes beneficiosos pels gossos: a) aconsegueixes que es cansin. Si estan cansats poden esta més concentrats en allò que vols que aprenguin, ja que han alliberat tota l’energia “acumulada sobrant”. b) Els gossos són animals de grup que segueixen a un líder. Durant el passeig, sobretot quan va lligat (vegeu “a”), s’ha d’aconseguir que el gos vagi al costat o darrera nostra, mai per davant. Si va per davant ell es pensarà que és el líder i per tant creurà menys. Nosaltres, per a la seguretat del gos i la dels altres, i la nostra comoditat, ens hem de comportar sempre com els líders del grup, i per tant, com a tals, el gos ens creurà.

3er. Calma. Sempre hem de demostrar en el gos ja sigui amb la veu (especialment important per en Pirata) o amb el llenguatge corporal, que davant qualsevol situació nosaltres estem segurs i confiats. Si ens deixem endur pels nervis o la por, el gos ho nota i ell també es posarà nerviós o tindrà por, i com el mestre Yoda ens diu: “la por és al camí al Costat Fosc. La por porta a la radia. La radia a l’odi. I l’odi al patiment”. No hem de deixar que el nostra gos tingui por.

4er. Demostrar al gos qui mana. Com en el punt 2on, sempre hem de demostrar que el líder del grup som nosaltres. Si no ens guanyem el seu respecte, no tindrem mai el seu amor. Si ell mana, anirem sempre rere seu amb la corretja tensada. Al final, això pot portar a un desequilibri emocional en el gos.

5è) Però no menys important. Reforç positiu. Els que feu agility, ja sabeu de què va. Quan el gos fa quelcom que aprecieu feu-li saber amb alguna classe de premi, des d’una gormanderia fins a unes manyagues ben afectuoses.

Si bé alguns d’aquests consells poden sonar una mica (molt) “fatxes”, i la veritat és que a mi m’està costant molt dur-los a terme, si que de mica en mica, estem notant un canvi en el comportament d’en Pirata. Fa una mica més de cas quan el crides (molt important per què no l’atropellin), no estira tant la corretja quan va lligat (molt important pel meu braç i per passejar entre la gent sense molestar), etc.

Us ho recomano, si el vostre gos és un “rebel sense causa”, doneu-li una ullada a “l’home que xiuxiuejava als gossos”.

Els altres

Fa molt que no actualitzem el blog, i això que tenim un munt de coses noves per explicar, excursions, visites a amics, curiositats, etc. però avui ens centrarem únicament en una cosa dels passeig amb el nostre gos: els altres.

Els altres. Aquells amb qui ens topem pel camí i no acompanyen cap gos, aquells que "van sols" encara que vagin en grup. Bé, aquells, els altres, reaccionen de maneres molt diferents quan en l'horitzó -o al girar la cantonada- ens veuen caminar cap a ells amb un gos.

La reacció més habitual és fer-nos una mirada ràpida, després una de més detinguda al gos, per després seguir caminant amb certa indiferència controlada. Per mi, que no sóc gaire social, aquesta reacció és al que em fa sentir més còmode; no hi ha interacció ni positiva ni negativa i tots tan amics.

Després hi ha aquells que veuen un gos i s'hi tiren de cap encara que no el coneguin, ja sigui verbalment o fins i tot -pobre Pirata- físicament. "Oh, m'encanten els gossos! Vaig a tocar el teu sense que ningú m'hagi donat permís!" (passa el mateix amb els bebès humans, diuen) i és llavors quan en Pirata nota una mà inesperada i s'espanta d'allò més, apartant-se bruscament amb el consegüent ensurt per part nostre (i si passa un cotxe a la vora ja ni us explico) i astorament per part de l'entusiasta, que no entén com un gosset pot espantar-se només per fer-li mimos. En aquest moment és quan li hem d'explicar "és que és cec, és que no s'ho esperava, patapim i patapam...", "ai, pobret pobret" i passa que ja t'he vist. Personalment, no se m'acudiria mai anar a tocar un gos desconegut si no sé quin peu calça, digueu-me prudent.

Hi ha una reacció que m'omple de tristor, de llàstima, sí. És la gent que va amb mainada i només veure en Pirata els diuen "cuidado, un gos", que deu ser la mateixa gent que els explica als nens que els gats miolen, els cavalls renillen i els gossos... mosseguen. Així, ens hem trobat amb més d'un nen que només veure el nostre quisso s'arraconen fins tocar la paret (o les faldilles de la mare), amb la mirada plena de pànic.

Quan ens trobem amb el cas, procurem passar ràpid el més lluny del crio, no sigui que a en Pirata se li acudeixi ensumar on no toca i ja tenim drama. Si el coneguessin! De fet nosaltres tenim un amic a qui no li fa cap gràcia trobar-se gossos i amb el nostre no hi té cap problema, al contrari, que a vegades li fa festes. I és que no hi ha res com conèixer allò que tems per veure que, en realitat, no és per tant. Hem trobat pocs adults a qui els facin por els gossos (por de veritat, fòbia) i encaixa amb el perfil de "dona de més de seixanta anys amb marit a la vora", curiós, ho haurem d'estudiar més endavant. No sé ben bé què deu causar aquesta fòbia, però segurament es tracta d'alguna molt mala experiència del passat, així que ofereixo des d'aquí, ara mateix, a qui tingui por als gossos, que passi una tarda amb el nostre Pirata i se li passaran tots els mals, garantit!

Altres reaccions són la de curiositat "quina raça és?", "mascle o femella?", "com es diu?", "quants anys té?"... i quan ja els has contestat les preguntes diuen "ah" i se'n van. Qui els entengui que els compri. També trobem aquells qui es queden mirant amb un somriure i no sabràs mai si riuen perquè recorden aquell gosset que van tenir de joves, si els fa gràcia el comportament del tàndem gos-amo o ves a saber què. Misteri. O els qui es miren el gos amb fàstic, ja sigui perquè en aquell moment el nostre amic duu unes babes llargues fins a terra, o ha llepat un pipí aliè, o qualsevol d'aquestes costums poc higièniques que tenen els animalons, o potser se'l miren amb fàstic perquè, realment, els gossos els fan fàstic i punt. Ves, que hi ha gent per tot.

Segur que me'n deixo, però el tema canvia quan amb qui et trobes és propietari (i es veu acompanyat en aquell moment) d'un gos. Però d'això, ja en parlarem un altre dia. Siau!

Bèstia grossa

Ara ja fa un parell de caps de setmana (carai, sí que hem baixat el ritme de publicació) varem assistir, com no podia ser d’altra manera, a un concurs de pastors de brie que va tenir lloc a la Pineda de Sant Gregori.

Allà s’hi van aplegar els millors exemplars d’aquesta raça a nivell internacional (hi havia molta gent de França -la raça és francesa- però també n’hi varem detectar d’altres llocs com Alemanya o de Barcelona mateix.

Per què ens fem una idea -ja sé que els més puristes se’m tiraran al damunt-, el pastor de brie és com si fos un gos d’atura, però de mida gegant. Per qüestions d'estètica es veu que els tallen les orelles de tal manera que queden de forma triangulars i ben dretes. Ara bé, per la forma de córrer, el port i el tipus de pèl, es ben bé que són cosins amb els nostres gossos d’atura.

Tot cofois hi varem portar a en Pirata, però es notava que hi havia un cert “elitisme” entre els participats que no volien que el nostre gos s’hi acostés gaire (de fet normalment la gent no permetia que cap altre gos s’acostés gaire al seu). Probablement no era pas per elitisme, tanmateix, sinó per evitar alguna enganxada entre tots aquells mascles tant espectaculars.

Amb aquestes, mentre observàvem les evolucions dels gossos en la prova de personalitat (bàsicament destinada a comprovar si el gos és capaç de superar els seus instints de fugir d’un petard o d’acostar-se a una femella, etc.) una dona se’ns va atansar, tot preguntant-nos si aquell gos tant bonic que portàvem era un pastor dels Pirineus.

- No, no, tenim entès que és un gos d’atura. – li replicàrem.

- Voleu dir -ens contestà- té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus...

Quan ja la teníem mig convençuda que el nostre gos era efectivament un gos d’atura català, s’afegeix a la conversa un altre noi que ens assegura que estem equivocats, que en Pirata té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus. Malgrat reconèixer que ell no és molt expert, insisteix amb vehemència en el seu argument: que sí aquestes orelles són de pastor de Pirineus, que sí la mida és aquella, que sí ell està a punt d’anar-ne a buscar un a França per fer agility, que sí patatim, que sí patatam...però que ho mirem a internet per si de cas. O sigui, que acabem la conversa sense saber segur de quina raça és en Pirata. De fet, és igual de quina raça sigui, però a mi m’ha quedat el "cuquet" de la curiositat a dins, i per més que m'ho miro a internet no sóc capaç de treure’n l’entrellat, doncs les dues races s’assemblen moltíssim.

Tot i que la conversa ha acabat en taules, encara ens quedem una mica més per allà, deixant que en Pirata rondi la femella (mig husky, mig pastor alemany, molt maca ella) que portava aquell noi. “Com a molt li farà una advertència quan se’n cansi! – ens avisa el noi. Tal dit, tal fet. Després d’aguantar estoicament les repassades olfactives d’en Pirata des del musell fins el cul, la noia es gira d’un revolada i li fot un mossec (fluix), amb tanta mala sort que l’enganxa pel nas. En Pirata fa un petit gemec i, sumís, es retira. Veig que comença a sagnar i m’acomiado ràpidament. Tots tranquils, si arribem a la farmaciola ràpid, li podrem desinfectar (tenint el compte l’historial d’en Pirata més val ser prudents). Quan ens dirigim cap a casa ens trobem amb na Montse que es para a saludar, però que amb la manyaga que li dirigeix al Pirata, sense voler, queda també una mica tacada de sang (Perdona Montse!).

De tornada anem deixant un rastre carmesí. En Pirata no deixa de llepar-se el morro. Finalment arribem a casa. Parem l’hemorràgia i desinfectem la ferida. Tot ha quedat en un no res; com a molt, en una nova anècdota per explicar. Per cert, en Pirata està perfectament.

Alemanya, mon amour

Aquest estiu ens n'hem anat de vacances una setmaneta a Alemanya i, com som així de valents, hi hem anat amb cotxe tot xino-xano. A en Pirata ja el teníem preparat amb un bon tall de cabells, les seves coses netes i empaquetades, queviures i documentació en regla. Som-hi doncs!

El primer dia a la carretera va ser força agradable, vam anar tranquils aturant-nos cada dues hores aproximadament per estirar les cames/potes, repostar líquids i alleujar la bufeta. En Pirata es va adaptar perfectament tot i l'estorament de la primera parada, ja que sap que quan puja al cotxe és perquè el portem a fer una excursió xula. Suposo que devia quedar força desencantat quan vam fer la primera parada d'un quartet d'hora, devia pensar "ostres, tanta estona per una excursió tan curta?!?!", però a força de repetir l'operació sembla que el gos va acabar acceptant la situació i no posava cap problema per baixar o tornar a pujar al cotxe quan se li deia. De fet, crec que va assumir la situació dient-se a sí mateix "d'acord, ara vivim al cotxe... cap problema!".

La primera nit en ruta va ser en un hotelet alemany on van ser la mar d'amables. Van acceptar el gos sense problemes, cosa que ens va anar preparant per l'actitud alemanya vers als gossos (tan diferent a la que es té a la península).

Segon dia a la carretera. Aquest dia sí que vam patir! Vam enganxar l'operació tornada i tot eren autocaravanes i roulottes, a més vam trobar molts quilòmetres d'obres, pluja a bots-i-barrals... bufff... les parades es van fer més escasses i en Pirata de tant en tant treia el cap com preguntant "què, quan arribem?", però es va seguir portant molt bé.

Per fi arribats a destí, vam disposar el llit i el menjar d'en Pirata en llocs que li recordessin a casa, de fet l'apartament que havíem llogat estava molt ben equipat i era prou acollidor, així que el nostre quisso s'hi va adaptar perfectament. Això sí, durant el primer dia l'únic que volia era que no el deixéssim sol ni per baixar a buscar quelcom al cotxe.

Per sort, vam descobrir que a alemanya els gossos són molt ben acceptats (si són educats) i els deixen pujar gratuïtament als transports públics, sense restriccions ni manies, simplement puges a l'autobús amb el gos i ningú et mira malament. Nosaltres el vam dur en un bus turístic i en Pirata, després de trobar lloc en un espai tan reduït i inquietar-se perquè aquell "edifici" de dues plantes es movia tant, va acabar dormint fet una boleta als nostres peus. L'únic lloc on vam veure que el gos no podia entrar va ser al supermercat, cosa raonable, però a part d'aquí a qualsevol restaurant on vam voler aturar-nos ens van fer lloc sense problemes. Fins i tot en un xiringuito de salsitxes on menjaves al carrer (i de peu) va sortir la mestressa a dir-nos que pel gos hi havia un cossi d'aigua en un raconet, i això que no li havíem ni demanat! Aquests alemanys són una joia.

Vam veure pocs gossos per la ciutat, ep, que n'hi havia, però no en nombre exagerat, diguem que més o menys com els que veuries per una de les nostres ciutats. Majoritàriament els duien deslligats i, veiéssiu què obedients que eren! res de creuar els carrers a ensumar culs aliens, res d'entorpir les mils de bicicletes que corrien per arreu, no, els gossos alemanys són tan respectuosos amb les normes com els seus amos; ara que l'excepció confirma la regla: això ho vam comprovar justament quan vam trobar un cosí llunyà d'en Pirata en un parc de la zona rica. La mestressa, de punta en blanc, va deixar tranquil·lament la tifa del seu gos allà enmig del camí, i tan passota com ella va sortir el seu gos, que no li va fer ni mica de cas quan el va cridar per marxar, que a tot arreu hi ha de tot i Alemanya no és una excepció.

A Alemanya plou. Això és així i s'ha d'acceptar com ho accepten els alemanys, que no deixen de fer res per que estiguin caient gotes del cel. Nosaltres? ben equipats i a fer com ells, visites a parcs, barris i botigues... ja podia caure un bon ruixat que nosaltres fèiem la nostra. En Pirata gràcies a això va seguir estant net tots els dies, clar, tan remullar-se i espolsar-se, poca pols acumulava.

Com hi plou tant, a Alemanya tot és verd, verdíssim. Frondós que dóna gust; en Pirata xalava de tants arbres per ensumar que tenia! Als vespres, això sí, queia rendit al terra de l'apartament, i tot i que ens seguia a cada habitació com fa a casa, se'l veia que hi havia dies que estava rebentat de tant caminar. Com nosaltres, vaja!

La tornada també va ser en dos dies, el primer com la seda de tranquil i el segon un infern anomenat "anem tots a Espanya a prendre el sol". Les àrees de servei en plena ebullició, no es trobava lloc ni per seure a terra, tothom acalorat, fart de fer cua... quin horror! Fins i tot a en Pirata se'l veia estressat cada cop que baixava del cotxe. Sortosament al cap d'un munt d'hores vam acabar arribant a casa sense més entrebancs. L'expressió de la cara d'en Pirata quan va baixar del cotxe i va ensumar que érem al garatge de casa va ser impagable. Ensumava i de seguida s'acostava a nosaltres amb una mirada entre incrèdula i alegra "de debò som a casa? deixa que ensumi que no m'ho crec... ostres, ei, de debò som a casa?!?! ostres!". Eren les onze de la nit, a la nevera s'havia fet malbé alguna cosa que empudegava tot el pis i les maletes encara s'havien de desfer, però amb aquella carona d'alegria del nostre quisso qui es podia resistir a anar a donar el vol habitual pels carrers de casa nostra? Un final de viatge encantador, veient com en Pirata repassava tots els punts de "marca" i es posava al dia dels últims esdeveniments canins del poble.

PD. Per cert, en cap moment ningú ens va demanar cap paper del gos ni res semblant, però mai està de més anar preparat per si passa alguna cosa.

La bona vida de les vacances

Mentre esperem la crònica del viatge, una petita entrada per fer notar la capacitat d’adaptació (o la maca d’aquesta) d’en Pirata a les noves situacions. A causa de les vacances he estat forces dies amb ell, i normalment quan sortia me l’enduia amb mi. Ara, que torno a treballar, ell encara no ho ha notat, i sempre que agafo la bossa per marxar demana també per sortir. Suposo que mica en mica tornarà a adaptar-se al nou horari, i quan ja hagi sortit no ho tornarà a demanar. Si és que ja ho diuen que “a la bona vida un s’hi acostuma ràpid”.

Passaport a en Pirata

Sí gent, dimarts a la tarda el veterinari li va donar el passaport a en Pirata, va ser una estona interminable i a sobre ens van fer pagar 40€. Però s'havia de fer, no hi havia més remei... ep, però que ningú es pensi que en Pirata ha marxat a l'altre barri, no no no! Que el que té és el passaport caní europeu per poder venir amb nosaltres de vacances!

Anem a pams que potser corro massa. Aquesta setmana que ve ens n'anem de viatge al nord d'Europa, un senyor viatge en cotxe per fruir dels paisatges, les gents i les viandes de tot arreu per allà on passem i després en un apartamentet per estar prou amples i tranquils tots tres.

Nosaltres ho tenim fàcil per fer la maleta, que són molts anys i ens coneixem molt bé les necessitats, però fer-li la maleta al gos ja és un altre cantar. A veure, tal com vam fer l'any passat, repassem per no deixar-nos res:

• Cossi d'aigua + tupper xinès (aquells que van tan bé per tot i tanquen hermètic)
• Cossi de menjar + tupper xinès (aquells que bla, bla, bla.)

-Els cossis per deixar-los a l'apartament i els tuppers per quan siguem de viatge o excursió-

• Sac de pinso + "premis" (que alhora serveixen per "tentempié" a les excursions).
• Estoreta pels cossis de menjar + drap "eixugababes" (per sentir-se com a casa i estalviar-nos embrutir massa el terra)
• Llitet (per la mateixa raó que l'estoreta, així fem un racó familiar per en Pirata i s'adapta al lloc nou més ràpidament)
• Raspall (quan s'és de visita sempre és necessari causar bona impressió)
• Joguina (en aquest cas triem els "nusos" que pesen poc i són divertits)
• Pastilles calmants (en cas que el viatge en cotxe se li fes molt dur o qualsevol altre situació massa estressant pel gos)
• Cartilla del veterinari + passaport (tot al dia, signat i segellat conforme el gos està sa i pot viatjar)
• Corretja curta + extensible.
• Rotllets de bosses per les caques, que van dins l'os de plàstic que penja de la corretja.
• ...i si ens fa falta quelcom més ja ho comprarem, que anem a un país civilitzat.
  

Buffff... no us havia dit que últimament teníem molta feina? Doncs els preparatius no només són la maleta i la carmanyola, no, que hem hagut de dur en Pirata a la pelu per deixar-lo ben net, perfumat i amb un bon tall de cabells per no tenir problemes a l'hora d'entrar als llocs amb ell. La veritat és que li feia falta, que anava molt brut, però a més hem aprofitat per tallar-li una mica les ungles, rapar-li el voltant dels genitals per que no s'hi acumuli la porqueria (ara se li veu el forat del culete a quilòmetres de distància) i el musell amb les barbes molt ben arreglades per no anar degotant aigua ni pinso.

Tot plegat és una despesa, sí, perquè a més de veterinari i perruquer també hem hagut de comprar una reixa protectora pel cotxe, que a part de donar seguretat ens evita problemes amb la policia de qualsevol país. Això sí, en Pirata va com un rajà al maleter del cotxe, i nosaltres anxovats amb maletes i caixes de queviures al seient del darrere!

Ens veiem d'aquí una setmana si tot va bé, amb més material per penjar al bloc. Bones vacances!

Traient la "llenga"

Feia temps que no anava d'excursió amb en Pirata. Tan ell com ja estàvem "desentrenats". Tanmateix, aprofitant les vacances, vaig carregar-me la motxilla a l'espatlla amb l'equip bàsic -Ulleres llarga-vistes, càmeres de fotos (analògica i digital), cantimplora, barretes energètiques, "taper" del xino per què en Pirata begui i uns "palotes" de carn de xai per premi quan arribem al nostre destí-. L'objectiu era pujar a Rocacorba, que està a prop de casa, i sempre que surto al balcó la veig...és com si em cridés. Així que amb tots els trastos a sobre vam pujar al cotxe i ens vam plantar al peu del camí que hi puja des de Biert (prop de canet d'Adri). A mesura que pujàvem la manca d'entrenament s'anava notant, i la visió del santuari allà dalt sobre penya-segats no ajudava a l'ànim. Tanmateix, la tossuderia era més forta que el cansament. De tant en tant, paràvem per recuperar l'alè. Dit així sembla que la pujada sigui molt forta i llarga, però no ho és pas tant, el què passa que feia molt que no hi anàvem tant fort. En Pirata literalment, i jo figurada, trèiem la llengua tot pujant costa amunt, sobretot l'últim tram on es segueix un estret corriol que zigzaguejava entre avellaners i alzines. A l'ombra sí, però amb molt desnivell. Finalment vàrem arribar al cim. Una pedra arrodonida, com el mascaró d'un vaixell el corona, donant nom a la muntanya. Visitem els voltant del Santuari i contemplem la vista fins al mar (llàstima de la calitja que ens ho emboira tot una mica). Reposem, bevem, mengem una mica per recuperar forces, i quan tornem a tenir alè, fem baixada. Aquest cop decideixo seguir el camí de les antenes, més llarg però més còmode de fer. Estem cansats i la baixada es fa interminable. Aprofitem alguna ombra i la distracció ocasional d'insectes, arbres, vistes, etc., per anar reposant. En Pirata esbufega profusament, es nota que està cansat per què s'avança i reposa sota una ombra esperant que arribi. Tenim ganes d'arribar al cotxe, tot i el cansament començo a caminar amb ganes per escurçar "l'agonia" de la baixada. Finalment l'últim rebolt del camí. Allà baix i tinc el cotxe. En Pirata puja amb esforç al porta-equipatges, s'hi estira, i m'hi deixa totes les babes. Està rebentat, no vol ni veure ni menjar. Arrenco el cotxe i tornem a casa després d'una bona caminada. és clar que ens hem d'entrenar més.

Vòmits matutins

Feia uns dies que en Pirata, al sortir al passeig matutí, vomitava bilis. Ja li havia passat altres dies, a diferents hores, ocasions molt espaiades en el temps, per això quan vam anar al veterinari li vam comentar però no li va donar més importància. Ara però era invariablement cada matí, i això ja ens preocupava. Al principi vam pensar que es tractava de les porqueries que es menja quan fa neteja del pèl però, a primera hora?

Ahir, buscant informació per internet vaig trobar un cas d'una gosseta que li passava el mateix, en dejú vomitava. En fi, la solució que s'hi aplicava era que se li donés menjar abans de sortir a passeig, ja que el gos si només feia un àpat al matí l'endemà ja tenia una gana que no se l'aguantava (tot i que els gossos tenen el metabolisme preparat per passar dies en dejú, bla, bla, bla...) amb el que la pobre bèstia acabava vomitant l'excés de bilis.

Per provar la teoria aquest matí, abans de sortir a passeig, en Quim ja li ha omplert el plat amb el pinso. En Pirata n'ha menjat una part i, voilà! no ha vomitat, i quan ha tornat de la caminada s'ha acabat tot el menjar ben content. Ara ja ho sabem, hem de procurar no deixar massa hores en dejú al nostre amic per evitar maldecaps.

Canvi de muda

<- Crec que és molt creatiu pel gos fer-se una perruca a partir del seu pèl mudat.
L’any passat no varem adonar-nos-en per què per aquestes dates en Pirata anava molt esquilat; ja se sap, arribava l’estiu, anava ple de “rastes”...bé llegiu el principi del blog que allà s’explica tot. La qüestió és que enguany hem notat que l’increment de la temperatura ambiental pel canvi d’estació (és a dir, ara que comença a fer calor) provoca a en Pirata una pèrdua de pèl accelerada, com si patís una alopècia galopant. De ben segur que els que teniu gossos amb molt de pèl també ho haureu notat.

Però no perd pas tot el pèl, ans com quan nosaltres ens traiem l’abric quan fa calor, però mantenint la samarreta, ell només deixar anar el pèl més fi, la capa per sota del pèl “normal”, més suau i blana que reté una capa d’aire i li fa de manta. Així, ara ja porta ben bé un mes i mig o dos gratant-se i enduent-se amb les urpes flocs complets d’aquest pèl, que és clar, cauen a terra i hem d’escombrar. Potser una de les coses curioses és que la muda la fa de forma progressiva, de darrera cap a endavant (al menys això ens ha semblat). Va començar gratant-se i buscant manyagues per la part de la cua i les potes del darrera i ara quan li raspallem el clatell o sota la barba s’hi posa bé (mentre que abans no li agradava gaire).

Poc a poc en Pirata va perdent “volum” capil·lar i quan li passem la mà per la gropa fins i tot sembla que tingui el pèl més fi (tot i que manté aquell tacte aspre propi dels gossos d’atura).

Bé, sembla doncs que quan bé l’estiu no només hem de canviar la roba de l’armari, sinó que ens hem cuidar de recollir les “mudes” que en Pirata va deixant enrere i que ja recuperarà quan el fred torni.

Gent del Barri (Episodi 2)

Possiblement aquesta parella d'espavilats són uns dels millors gossets que xalen pel barri. El negre jovenet amb morro i peus canyella és en "Negrito" i el menut de pèl gris és en "Nervi". En Negrito és jove, nerviós, àgil i despert. És tant espavilat que ara la seva mestressa el porta a fer agility. Segur que se ne'n surt molt bé. En Nervi és vellet, de fet ho és tant que va anar perdent mobilitat fins pràcticament deixar de moure's. Però l'arribada del Negrito no només va aportar alegria a la família sinó que li va fer revifar les ganes de viure a en Nervi, tant que fins i tot de vegades s'apunta també a les sessions d'agility.
Quan aquesta parella es troba amb en Pirata sempre hi ha bon rollo. En Negrito volta al perimetre a la carrera. Arriba, flaira, marxa, torna, ens saluda, tempta en Pirata, salta, marxa, torna...i no té mai prou. Darrera ve en Nervi, esbufegant però decidit, vol ser sempre allà on està l'acció. És un pèl gelós i si en Pirata ronda massa a en Negrito, rondina i s'alça sobre les potes del darrera per deixar ben clar qui mana allà.
Esperem que per molts anys tinguem uns veïns tant divertits!

Per "gratera" premeu 1

Ho havia vist en dibuixos animats, ho havia vist a "videos de primera", ho havia vist en documentals... però en directe mai. L'innovadora experiència que estem vivint de fa pocs dies és la següent:

Agafeu un gos en època de canviar el pèl, un d'aquells que es grata cada dos per tres per arrencar-se flocs peluts. Estireu-lo a terra i grateu-li amb entusias-me el pit, o el costat de les costelles (dependrà del quisso, el punt "gratera" no és sempre al mateix lloc) i persistiu una estoneta fins que veieu, oh natura curiosa, que una de les potes del darrera es comença a moure convulsa imitant el ritme "grateril". Si us atureu, la pota s'atura, si continueu, la pota grata el no-res, podeu fer-ho tants cops com vulgueu, no falla i a ell li encanta!

El millor moment va ser un dia que va venir a demanar mimos, li vaig demanar que em donés la pota ("txoca Pirata!") i quan me la va haver donat li vaig aguantar la pota mentre li gratava el pit. Què divertit veure que tot i de peu en Pirata es gratava amb la pota del darrera, quedant en precari equilibri només amb dues potes!

Aquest moviment reflex només el deuen tenir els quissos perquè jo me l'he buscat i no hi ha manera, no trobo com fer que la meva cama pedalegi sola. Què curiós, perquè deu ser?

Celest, la gossa boomerang

Avui en podem fer broma, perquè tot ha acabat bé. Com haureu llegit en el comentari de l'entrada anterior, la Gemma -que no és familiar nostre i tot i així ens llegeix!- ens va demanar ajut per trobar la Celeste, que s'havia perdut.

La Celeste és una gossa de cinc anys que feia temps que buscava una família que l'adoptés. El seu gran problema era una timidesa i una por extremes, un caràcter certament difícil en un animal de companyia. Sortosament, hi va haver l'Àngela de Canet d'Adri que va voler-la a casa, i des de Jaén cap a Canet la gosseta va fer un llarg viatge.

Però, ai l'as! Va ser posar peus en terra catalana que de la por va fugir cames ajudeu-me. Els seus nous amics catalans van buscar-la amb tots els recursos que van poder, van voltar la zona, van mobilitzar tothom qui se'ls va acudir i fins i tot van penjar cartells amb la foto de la desapareguda (un a la cantonada de casa en Pirata, què petit és el món!).

Confesso que la mateixa tarda que vaig saber del tema vaig carregar en Pirata al cotxe i vam anar a fer la volta vespral per Canet, a veure si el nostre gos que és més bo que un tros de pa aconseguia seguir el rastre de la damissel·la en problemes. Pels qui no conegueu la zona he de dir que és un lloc ideal per perdre's, amb boscos, camps, unes gorgues magnífiques i un munt de masies disseminades arreu. El fet és que la recerca no va tenir èxit, només vam aconseguir arreplegar una col·lecció nova de llavors pel pèl d'en Pirata i poca cosa més.

Vam pensar en fer una foto digital al cartell i penjar-lo aquí per si algú ens podia donar un cop de mà, però per sort ja no ha fet cap falta: la Celeste ha tornat, tota soleta, a la casa de la seva nova família. Ves qui ho diria! Només unes hores en aquesta nova terra de la que no coneix res i ja se sap el camí de tornada. O és que ha estat reflexionant i ha arribat a la conclusió de "on estarà millor que a casa d'algú que ha creuat mitja ibèria per donar-li una oportunitat?".

Benvinguda Celeste a Catalunya, ja saps que si necessites res aquí tens una colla que farà el possible per fer-te sentir com a casa. :)

Gent del Barri (capítol 1)

Amb aquesta entrada encetem una nova sèrie on explicarem amb quins altres gossos del barri conviu en Pirata. Amb uns hi ha bona relació, amb altres és cordial, amb altres simplement es toleren i, com no pot ser d’altra manera, amb altres no es poden ni veure. Tot i que en Pirata és molt bon jan, sempre són els altres gossos qui demostren actituds més o menys agressives cap a ell. Els únics que es deixen dominar[1] per en Pirata és que són encara més “mansos”.

L'esquifit de taques blanques i negres de cua cargolada és en “Xulu” . La veritat és que no sé el seu nom real, però la seva actitud normal és de “xuluputes”. Així petit com és, es passeja sempre sol per tot el poble i quan veu un gos, sigui de la mida que sigui, va a trobar-lo per buscar brega o rondar-lo de forma prepotent i desafiant. Amb en Pirata no és diferent, i malgrat que ell sempre el rep amb un remenar de cua i la típica olorada als genitals, l’altre eriça els pèls de l’espatlla i el ronca. Acte seguit com que el Xulu no arriba a la part posterior d’en Pirata per muntar-lo, es contenta amb recolzar-se amb les potes del davant sobre el seu coll (com es veu a la foto). En Pirata s’acaba afartant de la seva actitud de “gallito”, i se’n va rascant a terra en senyal de neguit o pixant en l’arbre més proper, però sense donar-li mai del tot l’esquena. Com no podia ser menys, el Xulu sempre acaba la trobada pixant sobre les marques d’en Pirata, en l’equivalent caní de “tenir sempre l’ultima paraula”.

[1] La dominació en els gossos es demostra mitjançant la “còpula” simulada entre mascles. Quan un mascle munta a l’altre no és que demostri actituds homosexuals (al contrari d’allò que molta gent es pensa) sinó que és un símptoma de superioritat. Quan dos gossos es troben se’ls ha de deixar que intentin muntar-se entre ells, ja que així s’estableix una jerarquia i deixen de barallarar-se.

En Pirata i el parquet

<- "Com si no fos prou dolent que en Rex hagi sortir-se'n amb el nou terra de la cuina, com dimonis en Fluffy ha aconseguit una cadena de punxes?"

Per un animal que quan corre utilitza les urpes per arrapar-se al terra i transmetre la seva energia motora per tal de propulsar-se, la interacció entre aquest i una superfície dura i lliscant com el parquet és del tot curiosa i entretinguda.

La reducció de la fricció produïda entre les urpes i el parquet de casa fa que el control motriu d’en Pirata es vegi dràsticament compromès quan aquest supera determinades velocitats. Aquet fet porta a situacions com el “zapateao” amb les potes davanteres en el moment inicial d’acceleració des del repòs, la superació per lliscament de l’objectiu –normalment una porta-, el “derrape” per sobreviració dels quarters del darrera, etc.

Aquesta relació es posa sobretot en pràctica, com diem, quan el Pirata ens persegueix escopetejat amunt i avall del pis o surt disparat cap a la porta quan ha arribat l’hora de fer el vol. Tanmateix, la venjança d’en Pirata no és menor, provocant, amb les seves urpes, ratllades i solcs per les zones més transitades.

Precisament ahir va ser espectacular quan, dirigint-se ell a tota velocitat cap a la sortida, per tal d’arribar-hi ràpidament al crit de “va Pirata ‘nem”, es va trobar que havíem enretirat l’estora de la porta d’entrada, i el fre que aquesta suposa havia deixat d’existir. En aquell moment en Pirata va experimentar en propi cos la primera de Newton*. Per compensar-la i no estavellar-se contra la porta, va reaccionar instintivament abaixant el cul i clavant els espolons del darrera a terra. Va aconseguir frenar a temps però la situació va ser absolutament graciosa.

* Primera llei o llei de la inèrcia: Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme. (També anomenada principi de Galileo.)

Badalls

Encara no s’ha pogut esbrinar per que badallem. El badall és un acte motor, reflexa i instintiu (ningú ens ensenya a badallar) que indica avorriment, fatiga, fàstic, i que generalment precedeix al son, encara que també es presenta al despertar i ens ajuda a treure'ns de sobre la peresa. Alguns investigadors opinen que el badall és un vestigi evolutiu, el significat original del qual podria haver estat intervenir en la conducta del despertar, en els moments que l'atenció disminuïa sota condicions de perill. El badall no és un gest conscient ni racional, així quan veien que algú altra badalla, sentim un badall o pensem en ell, també ens venen ganes de badallar encara que no vulguem [1].

Però aquest gest involuntari no només passa a nivell intraespecífic (entre individus de la mateixa espècie), ans m’he adonat que de bon matí, mentre m’estic posant les sabates i amanyagant en Pirata alhora, quan ell fa un badall -sí, els gossos també badallen- a mi també m’agafen ganes de fer-ne un. I a l’inrevés, si jo faig un badall al cap d’uns moments ell estira les potes de davant, corba l’esquena, tanca els ulls i treu la llengua tensionant tots els músculs del cos en un badall característic. Uaaaaaahhh!! No teniu ganes de badallar?

[1] Font: Revista Eureka

Purga

Ah, la primavera, època d'animalons varis i de llavors traïdores. L'any passat, recent adoptat en Pirata, no vam ser conscients del que pot passar amb la llana del gos en conjugació amb la natura perquè el vam pelar ben pelat per treure-li totes les rastes de hippy que duia, però aquest any és un altre cantar.

Cada dia en Pirata surt a voltar pels camps, matí i tarda, i no hi ha volta en que no torni amb tot de llavors enganxades als serrells de les potes i la panxa (fins i tot al musell, perquè l'enterrà allà on pot a tothora). Aquestes llavors malèfiques tenen formes especialment pensades per arrapar-se als pèls i no deixar-se anar si no es té prou paciència.

N'hi ha en forma d'espiga, que s'enreden amb el pèl com una fletxa i per treure-les s'han d'estirar per l'altra costat d'on han entrat. Ni ha de rodonetes com cargolines envoltades de punxes corbes que s'emboliquen de tal manera amb el pèl que a vegades, al treure-les, t'acabes enduent un petit floc de pèls de record. Ni ha de grosses com cacauets amb closca també envoltades de punxes gruixudes: una d'aquestes, un dia, se les va enginyar per encabir-se en el forat dels coixinets de la peülla d'en Pirata i vam haver de fer servir les tisores perquè estirant era impossible arrencar-la.

N'hi ha de més tipus, i cada matí i cada tarda en Pirata en porta una col·lecció sencera. Seria ideal poder-lo pentinar a fons després de cada passeig, però això no acostuma a ser possible, així que aquestes llavors queden liades al cos de l'animal durant força hores. Hores que en Pirata acostuma a dedicar a dormir, fer la ronda, tornar a dormir i... fer-se la toilette.

Cada cop que en Pirata troba una d'aquestes llavors l'estira amb cura amb les dents fins que la desenganxa, per mastegar-la tot seguit com si fos un xiclet. Això no suposaria cap problema si no fos que d'aquesta manera, de tant llepar-se el pèl ara que és època de muda, i de tant endrapar "verdura" acaba purgant-se i vomitant cada quatre dies.

Ara ja hem après que quan en Pirata, sense motiu aparent, se'n va al seu llitet i en comptes d'estirar-s'hi es queda assegut amb el posat ben digne, mirant a l'infinit, és que és a punt de vomitar. Uns quants "wuop, wuop, wuop" discrets i un moviment d'espatlles característic i conegut per tothom que alguna vegada hagi tret la primera papilla, és el ritual precedent a una estesa de babes i pèls, o pinso a mig digerir.

Després de la purga en Pirata es queda tot moix, com sense entendre què li ha passat. Si pot es torna a menjar el que ha tret -si l'enganxo a temps li ho impedeixo, que de menjar i aigua nets en té sempre per reemplaçar el que ha expulsat-, seguidament s'ajau amb mirada trista o s'acosta a un dels dos per a que li doni una sessió extra de mimos.

Com veieu, si no és una cosa és una altra, però entretinguts si que ens té aquest bitxo!

No paris, no paris...

En Pirata és un d’aquells gossos que quant surt al carrer no el pots simplement portar a un descampat i fer que faci les seves “coses” allà fins que se’n cansi. Ell vol voltar, corre amunt i avall!! Per passejar-lo hom no es pot quedar estàtic, ha de romandre en constant moviment, esclau de la primera llei de Newton.

Sovint quant voltem, m’aturo a observar algun ocell, algun exemplar vegetal interessant, o simplement com unes formigues intenten entaforar una enorme llavor pel forat del formiguer. És llavors quan transcorreguda l’estona que en Pirata necessita per explorar els voltants del punt escollit, ve a buscar-me, impacient per què continuem el recorregut. Primer s’acosta a veure què passa, uns copets a la cama amb el morro són el senyal per fer-se notar, o bé directament ficar el musell en allò que estic observant. Si això no dóna resultat, s’arracona uns metres, no per deixar-me estar, sinó per gratar fortament el terra amb les urpes com imitant a un brau enfurismat. Aquest és el moment indicador que està perdent la paciència “Vaaaa, anem!!”. Si aquesta tàctica no té efecte, fa el gest de marxar sol “si tu no vens, jo me’n vaig”. Però només marxa uns metres, olorant aquí i allà com esperant a que jo reaccioni. Si finalment això tampoc té l’esperada recompensa de continuar el camí, s’ajeu al costat meu amb un esbufec de resignació, tot atent al més lleu moviment que li indiqui que reprenem el nostre camí.

Tu et quedes aquí

En Pirata té una mena de sisè sentit per saber quan és hora d'anar a passejar i quan és hora de quedar-se a casa. D'una banda ja té uns horaris concrets i unes rutines agafades, per exemple, quan en Quim s'aixeca i es vesteix en Pirata tot i haver estat uns segons abans dormint profundament es desperta, s'estira, i es posa com una moto amunt i avall, ballant un "zapateao" davant la porta del pis per fer que en Quim s'afanyi. Fins i tot és normal que deixi anar algun petit lladruc de nervis. Al vespre, quan toca la segona sortida, segueix el mateix ritual sabent que en quant algú s'acosti a la porta ell també hi ha de ser.

Els caps de setmana ja són un altre cantar. A mig matí la casa segueix en silenci i, quan un dels dos ens llevem i sortim de l'habitació encara amb el pijama posat sí que rebem un bon dia caní -amb espatarramenta panxa enlaire, somiqueig inclòs- però res de nervis ni presses per anar a fer el vol.

Hi ha ocasions, però, en que la rutina canvia i li hem d'explicar que tot i estar-nos preparant per marxar a ell no li toca sortir pas, les paraules màgiques són (mentre li donem uns copets carinyosos al caparró) "no Pirata, tu et quedes aquí, a vigilar la casa". Automàticament el gos deixa de costat els nervis i l'excitació i s'asseu resignat al costat de la porta, observant amb certa tristesa com marxem deixant-lo tot sol.

Quan tornem a casa, estant només a uns metres del pis, ja sentim com s'acosta atent i ensuma per l'escletxa de sota la porta, s'asseu, es torna a posar dret, badalla sonorament i espera que obrim la porta per tirar-se sobre nostre omplint-nos de carícies i demanant alhora tota la atenció del món. És divertit veure, quan un de nosaltres és a casa i l'altre és a punt d'arribar com reacciona en Pirata, corrent passadís avall amb les orelles ben dretes i tot el cos en tensió, parat davant la porta, mirant-se-la com si tingués visió de raigs x i pogués seguir el mecanisme del pany pas per pas. Tot un espectacle.

Lindo Pulgoso

Arghhhh!! Puces, puces per tot arreu. Ahir vaig tenir la brillant idea d’anar a donar un vol pel bosc de darrera casa amb en Pirata, sense pensar que estem en època de plena explosió “pucil”. Ja havíem tingut aquest any alguna que altra experiència amb les paparres, però res greu que no es pogués controlar; era cosa de detectar-les i treure-les per què malgrat s’aferren com una mala cosa, normalment estan mortes quan les troben (beneïdes pipetes mata-bitxos). Però aquest cop amb les puces ha estat espectacular. Ahir al vespre amanyagant el gos, només fèiem que trobar puces. Potser en varem arribar a trobar una dotzena corrent entre els pèls d’en Pirata, i jo me’n vaig localitzar una a la cama, després que m’hagués picat a la cuixa!. Fins i tot aquest matí n’hem trobat una agonitzant al lavabo (potser afectada pel verí mortal subcutani que porta en Pirata?). Aix! Em pica tot només de pensar-hi!