Bon Sant Jordi

Mira que n'arribem ser estranys els catalans: celebrem una derrota en el dia de la nostra diada i el dia del nostre Patró ni tant sols és festa. En fi, Molt Bon Sant Jordi a tothom! :D

Nota: Per cert, en Pirata ha olorat i reolorat la rosa i ha fet un intent de marcar-la, però un avís a temps ha fet que no haguéssim de lamentar disgusts ;)

Feliç feliç primer aniversari!!!

Així és, aquesta passada Setmana Santa ha fet un any de l'adopció del nostre estimat Pirata.

Amb ell hem fet amics, hem visitat llocs, hem passat ensurts i aventures, hem tingut moments tendres i moments salvatges, hem viscut trapelleries i somnis, hem tingut moments nobles, moments tristos, dolços i curiosos, hem descobert nous mons, hem explorat noves emocions, hem experimentat sensacions innovadores i hem gaudit molt més que hem patit.

Certament, tenir en Pirata amb nosaltres ha estat una experiència enriquidora, alliberadora, ens ha fet créixer i estabilitzar-nos. Diuen que qui té mascotes viu més anys, esperem doncs que en Pirata segueixi molts més anys amb nosaltres fent-nos fruir de la vida tant o més com fins ara.

Felicitats a en Pirata, però també a qui ens llegiu, ja que heu viscut aquest any gairebé en directe amb nosaltres i ens heu donat suport i consell, compartint les vostres experiències i opinions, creant -ni que sigui virtualment- una petita família.

Seguirem informant-vos i explicant-vos tot allò que ens passi amb en Pirata. Moltes gràcies a tothom i...

Feliç primer aniversari,
feliç feliç aniversari a tothom!

De cec a murri

"Y fue así, que después de Dios éste me dio la vida, y siendo ciego me alumbró y adestró en la carrera de vivir. Huelgo de contar a vuestra merced estas niñerías para mostrar cuanta virtud sea saber los hombres subir siendo bajos, y dejarse bajar siendo altos cuánto vicio."

- La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades (Anònim, 1554).

Deixeu que us narri senyories amb aquestes paraules com el nostre protagonista esdevé de cec a murri en una sola nit.

El dia anterior havia transcorregut com cada dia del Senyor, des que el nostre pare Sol es lleva fins que es pon. El poder del Morfeu havia caigut sobre les nostres parpelles i la seva sorra ens guiava pels camins dels somnis mentre en Pirata desvetllat triscava amunt i avall. Amb aquest nas que té, ensumant l’aire, de ben segur ho va descobrir, allà sobre el sofà, jeia l’abric emprat el matí anterior per anar d’excursió, i a l’interior de la seva butxaca havia quedat el més frugal dels aliments: tota una bossa plena de delicioses làmines de carn seca...Així, emparat per la nit, furtívol i rendit a Beelzebub, va buidar la bossa amb delit.

Aquest matí, al llevar-me, he trobat la prova del crim a terra, la bossa de llaminadures restava sobre l’estora oberta i buida, violada per l’instint animal més primari, la fam. Mentre, en Pirata, dissimulava buscant les manyagues matinals refregant el morro a la meva cama...el mal ja estava fet, ja era massa tard per castigar-lo...Va Pirata ‘nem!

Amunt periscopi

Un altre cop pinso?!?! Ecs?!? Tot i que ho dissimula bé, especialment després del passeig matinal, és evident que a en Pirata no li entusiasma el pinso que li posem per menjar. És normal, crec que a mi tampoc m’agradaria que el menú sempre fos el mateix, per més variades que fossin les porcions. Ara mastego, ara glopejo, mica en mica endrapa cada matí, gairebé mecànicament i sense molt d’esma el menjar del seu vol. Al contrari, estic segur, que si pogués triar només es fotria allò que ens mengem nosaltres. No en va, només veure’ns que remenem a la cuina s’acosta content i alegre a veure si li donem algun bocinet del què sigui per endur-se a l’estómac. Quan ho fem, un trosset de pernil que sobra per massa greixós, una pell de fuet rebutjada, etc. s’ho pren com un gran premi i ho devora amb delit.

A la taula, ja és una altra cosa. Per tal que no emprenyi mentre mengem mai li donem res un cop hi estem asseguts. Però ell, quan hi ha quelcom que considera irresistible, no se’n pot estar, i veus com s'atansa amb el cap aixecat, amb la trufa del morro per sobre la vora de la taula, flairant animosament com per copsar cada molècula d’aroma nutritiu. No s’aixeca sobre les potes, sap que no rebrà res de nosaltres, però amb el seu morro com un periscopi alçat per sobre del mantell, busca amb frisança el seu objectiu impossible.

Sneak attack

Pobre Pirata...és clar que la seva condició de mig invident (que no de mig vident) el deixa en una clara posició d’inferioritat envers els gossos agressius (com ja es va demostrar amb en Dalton). Ara fa uns dies, aprofitant que jo estava despistat, un gos d’una masia propera a la zona de passeig (que també és un gos d'atura) va sortir sorpresivament de darrera uns arbusts per atacar a en Pirata que anava, com sempre, al seu aire ensumant el terra.

Aquest cop tenia camp per corre i l'atacant, al veure que jo m’acostava corrent i bramant, va acabar fugint. Nogensmenys en Pirata no ha quedat exempt de ferides de guerra: al “genoll” de la cama dreta hi té una rascada, a la cuixa de la mateixa cama i a l’espatlla esquerra hi té sengles ferides de mossegades. Cap de les ferides són de consideració i sembla que totes van fent el seu curs de curació, tanmateix l’hem portat al veterinari per verificar-ho. Ara cal que controlem la rascada per què no li agafi aquella infecció de la pell que ja va tenir al coll i anem vigilant que les ferides cicatritzin bé. Físicament el gos està bé, però ara quan passa pel costat de la masia veus que s’aparta del lloc de l’atac amb al cap cot.

El Pirata Egipci

Si en Pirata en fos realment un, de Pirata, segur que en seria un d'Egipte. Per què ho dic, malgrat saber que els egipcis no són especialment famosos pels seus actes de pirateria i que evidentment el nostre quisso té indubtables arrels catalanes? Doncs per què ens hem adonat que el pèls més foscos que li envolten l'ull s'estenen allargassats fins la galta, formant un efecte cosmètic semblant a l'ull d'Horus, que les dones egípcies tant imitaven amb el maquillatge. Veieu, les fotos i compareu!

La Gola del Ter

Fa uns dies varem anar d’excursió a la Gola del Ter. Tal com indica el seu nom, es tracta de la desembocadura del riu Ter al mar. Malgrat ser de Girona i haver visitat gran part de l’Empordà aquest era un lloc que sempre havia volgut veure, i mai havia tingut la oportunitat. Així que varem carregar en Pirata al cotxe, ell més content que un gínjol hi salta cap dins de seguida que li obro la porta del maleter, i ens hi varem plantar. A l’hivern és un lloc tranquil, malgrat que força visitat; passejants, veïns, excursionistes, descanses a les vores del riu o caminen per la platja. El dia era assolellat i l’escalfor del sol es feia notar per sobre la brisa marina que arrissava les onades.

Per mi, els moments més divertits o curiosos d’en Pirata va ser quan va intentar beure de l’aiguabarreig entre el Ter i el Mar, es nota que la va trobar salada, per que després de es primeres llepades a la superfície de l’aigua, ho va deixar estar. Un altra moment va ser quan passejant distret com sempre, ensumant cada gra de sorra, va anar a parar a una zona on la sorra estava completament fluïditzada, formant una mena de sorres movedisses, enfonsant-s'hi de quatre potes. Ell espantat, tanmateix va poder sortir-ne escopetejat amb un parell de potents salts . Finalment, en aproximar-nos a les ones, ell va fer com si allò no anés amb ell i va seguir lluny de l’aigua, es nota que és un gos d’alta muntanya i que el mar no l’entusiasma.

(Nota: Sí, allò que veieu al fons de la fotografia són les Illes Medes.)

Com un nen

Cada cop estic més convençuda que en Pirata és com un nen humà. Un exemple clar (a part de necessitar algun copet per fer el rotet després de dinar) és l’episodi que vam patir fa uns dies. En aquella botiga que vaig comprar les tenalles d’ungles (aixxx...) vaig comprar-hi també un “os” per que en Pirata rosegués durant uns dies. Aquests ossos són fets de la pell d’algun rumiant i tenen diverses mides i formes. Vaig escollir un que té, a manera de cap d’os, un parell de nusos que de segur li serien més còmodes per mastegar (i així no quedaria cap pilota òssia arrodonida i impossible de mastegar voltant per sota el sofà).

Quan el gos va entendre de què es tractava va agafar la nova joguina com si fos la única cosa important al món. Talment com fan els nanos davant d’un joc nou, va oblidar la joguina que li havien regalat per Nadal (que en el seu moment havia desplaçat el famós mitjó) i es va dedicar a rosegar i rosegar durant hores. Bé, corregeixo, més que rosegar era estovar amb la saliva i estirar quan la fibra s’havia emblanquinat i ja era només una pasta amorfa. En Pirata, és curiós, però no és un “mastegador”, les coses massa grosses li queden, això, massa grosses; prefereix petits bocins manejables per dur-se a la boca.

I talment com un crio, en Pirata un vespre va decidir que no podia sortir a passejar sense la seva joguina preferida, “és que s’havia posat interessant” podria dir ell ara. Nosaltres, preveient el que passaria, vam intentar fer-lo desistir i que el deixés a casa, però no, el seu preuat os mig rosegat havia d’anar amb ell. Us podeu imaginar el que va passar? Efectivament, després de dur-lo una estona indeterminada devia aturar-se a ensumar alguna cosa i allà va quedar, abandonat, oblidat, perdut, l’os de la seva alegria.

L’endemà, tot i tornar a passar pel mateix camí i buscar-lo activament tant ell com jo, vam veure que algun petaner veí havia estat més llest i l’havia fet desaparèixer. N’haurà après alguna cosa d’aquesta lliçó? Ja ho sentirem a dir, de moment ha recuperat interès per l’os de nusos fet amb fils de colors, i me n’alegro perquè aquet no embruta i a més ens hi deixa jugar!

Atac d'ansietat

Fa uns dies vaig anar a una nova i gran botiga dedicada als animals per comprar unes tenalles per ungles canines. Resultava que els esperons d’en Pirata ja havien crescut molt i amenaçaven amb tornar al punt d’origen havent descrit un cercle complert. Com ja no el portem a la perruqueria es fa necessari fer-li la manicura a casa, però sense les eines adequades ens hi podem fer mal, tan nosaltres com ell.

Bé, un cop a casa vaig fer repàs a tots els esperons i ungles d’en Pirata sense cap problema ni molèstia fins, ai, trobar aquella ungla que no saps si és massa llarga o ja està bé així. Per qui no ho sàpiga les ungles dels gossos són com tubs en els que, en el primer centímetre (depèn de la mida del gos, clar) hi ha carn, vasos sanguinis i terminacions nervioses. Degut a la meva inexperiència, i a que l’ungla en qüestió era negre i per tant no es podia intuir on acabava la carn i on era simple ungla, vaig retallar massa i xac! Bup! En Pirata va fer un grinyol i va apartar la pota de seguida, mirant-me amb posat ofès. Al moment vaig veure una gran gota de sang que se li escolava entre els pèls del peu. Esfereïda, pensant en l’estora nova i en l’abast de la ferida del gos vaig agafar-lo d’una revolada i el vaig dur a velocitat insospitada cap al bany on guardem la farmaciola.

Amb l’adrenalina sortint-me per les orelles vaig deixar el gos al terra, li vaig mig fer una clau de judo per estirar-lo i que es quedés quiet i finalment vaig encertar a agafar el cotó fluix i el betadine per desinfectar, netejar i detenir l’hemorràgia. El terra del bany havia quedat com si hagués passat un esbudellador a domicili i jo només estava pendent de la pota del gos.

Un cop controlada la situació vaig deixar anar a en Pirata esperant que s’aixequés i sortís de la cambra, però de seguida vaig notar quelcom estrany: tot i estar tombat de costat, cap de les quatre potes es repenjava a terra sinó que estaven estranyament tremoloses i garratibades com si fos un gos dissecat. Vaig mirar-lo tot sencer i me’n vaig adonar que ja no respirava acceleradament com al principi de dur-lo a curar, i que amb la llengua fora tenia el cap en un bassal de... aigua? No, ho semblava però era saliva d’en Pirata! Llavors la que es va quedar en estat de xoc vaig ser jo. El tocava, l’acariciava i li parlava amb to dolç mentre em queien les llàgrimes d’espant i d’impotència per no saber què era el que li estava passant al gos. L’instint, més que un pensament racional, em va fer agafar-lo tal com estava i portar-lo al seu llitet tou que li tenim preparat al menjador.

Vaig sospirar alleugida quan vaig veure que es recollia fet una boleta i es quedava allà, esgotat, recuperant-se de l’ensurt. Al cap d’una estoneta li vaig acostar el seu cossi d’aigua i va beure amb delit, suposo que per recuperar els líquids perduts durant el tràngol.

Pensant pensant he arribat a la conclusió que el que va patir va ser un atac d’angoixa al veure’s ferit, transportat pels aires fins al “bany del terror”, és a dir, el bany on el dutxem quan li toca, i immobilitzat bruscament per una de les dues persones amb qui més confia. Potser també va detectar lo nerviosa que m’havia posat jo, qui sap, només sé que davant del dubte mai més tornaré a apurar en la tallada, i que mai més li donaré un ensurt tan gros com aquell.

Quan en Pirata estira la pota...

...vol dir que li estàs fent pessigolles al punt just de la cuixa. Com en Pirata és un bon gos, afectuós i ens té respecte, quan li fem moltes manyagues acaba per estirar-se panxa enlaire, amb les manetes recollides en posat mantis religiosa, la llengua penjant entre les dents per un costat del musell i posant cara de “fes-me, fes-me”. Si t’atures i no el toques més a vegades es retorça a un costat y a l’altre com un peix fora de l’aigua, fent el posat més entendridor del món. Aquest és el truc per afeblir voluntats més brut que he vist després de les pupil·les dilatades del Gat amb Botes d’Shrek!

Quan som asseguts al sofà s’acosta buscant una mà despistada per endur-se sobre el cap o sobre el llom amb una pirueta estudiada, una bona manera d’aconseguir que li fem cas! Si aconsegueix l’objectiu i li gratem darrere les orelles és capaç de deixar-se caure a terra immediatament amb posat “fesmefesme” amb tota la barra del món. Altres cops es queda assegut i, de cop, com si fos un llibre estret es repenja amb tot el seu pes contra la primera cama que troba, quedant-se embadalit amb les carícies i el cos en angle com un yonkie contra un mur mentre experimenta els efectes de la droga.

Últimament, a més, ha après a tornar-nos les carícies fent-nos lleugeres mossegadetes amb la punteta de les dents, sense fer gaire força i molt ràpid, com si ens busqués puces. Si t’enganxa malament, però, pot fer-te un pessic d’allò més molest en alguna part sensible com la part interior del bíceps, aushh!

El més sorprenent que fa, en ocasions molt especials, és fer un sospir i un gemec gairebé humà quan amb el nus del dit índex li grato l’orella per la part interior (ep, sense entrar-hi que ja sabem que les infeccions d’oïda són a l’ordre del dia!). Altres vegades en comptes d’un gemec el que surt és un rotet dirigit amb tota intenció a la cara del mimador de torn, però com és el nostre nen ens fa gràcia i tot, je.

Però a mi personalment quant més gràcia em fa, ho he de dir, és quan és assegut al teu cantó i t’acosta només el cap de costat i el reposa melangiosament contra la teva cuixa, com volent dir “ai, quina vida aquesta, eh amic?”.

Corre, corre, que t'atrapo

Un dels moments que em produeix més felicitat quan passejo en Pirata és quan el veig corre. A priori semblaria un xic temerari que un gos cec (bé, mig cec segons anem descobrint) anés corrents amunt i avall a tota velocitat, i ho és. De fet, no ho fa gairebé mai, per què tot i que és un gos molt valent i agosarat, crec que sempre conserva un punt de prudència. La qüestió és que darrera casa hi ha una plaça enorme que ara estan arreglant i hi ha enretirat tots els obstacles, resultant en una esplanada lliure de qualsevol risc de xoc. És en aquest entorn on puc cridar en Pirata i posar-me a corre. Ell, seguint el soroll de les meves passes, encara el seu ull mig funcional cap a mi i comença a trotar amb una ganyota d’alegria. Tot i això sempre va com una mica “acollonit”, abaixant el cap i encorbant l’espatlla com si esperés la trompada. En el fons, però, es nota que li agrada per que sempre que arribem a l’esplanada es posa a fer bots, a mig trotar i a fer grans voltes per incitar-me a corre. Quina meravella veure’l gaudir!

Un be amb potes rosses

Grans problemes requereixen solucions dràstiques, així que farts que en Pirata traginés amunt i avall quilos de sorra, li hem esquilat els serrells de potes i peus. Ara més que un gos d’Atura sembla un xaiet, amb aquelles potetes que aguanten un tou rodó de pèl. Sabem que no és pas la imatge més idíl·lica que hom pot imaginar-se, venint d’una raça tan noble com la d’en Pirata, però segur que ara que diuen que venen les pluges, agraírem enormement l’elecció estètica aplicada.

Llicència per aspirar

A l'entrada anterior ja hem dit que aquest Nadal el Tió ens ha “cagat” un magnífic aspirador de no-sé-quants (molts) watts de potència, i amb no-sé-quins braços articulats i accessoris. Aquest electrodomèstic ha passat a formar part de la llista d’eines imprescindibles a la llar des que ens hem traslladat i l’atracció entre en Pirata i la sorra del terra s’ha incrementat exponencialment a la tranquil·litat adquirida.

A partir d’aquí, hem començat a observar que entre en Pirata i l’aspirador ha sorgit una mena de relació amor/odi. Al principi, el soroll provocat per l’aparell l’intimidava, ara sembla que s’hi va acostumant. Tanmateix la paraula seria més aviat que el va tolerant, ja que si bé és clar que no li agrada, al menys permet que t’hi acostis. Per altra banda, i malgrat el soroll, ha descobert que l’aspirador té dos gran utilitats:

Primera. Com que li encanta que el remenin, si li passes l’aspirador per sobre, nota com li xucla els pèls, cosa que li encanta (de fet, si no ho heu provat, feu-ho, és una sensació entre agradable i sobrenatural). Això implica una funció lúdica pel gos, i una d'“higiènica” per nosaltres, ja que d’aquesta manera recollim el pèl desprès sense que passi pel terra. Malgrat tot, hem de vigilar de no acostar-li la boca d’aspiració gaire a prop de la pell, ja que amb la potència que gasta l’aparell, pot arribar a estirar-l’hi, fent-li un mena de pessic que el molesta.

Segona. Mentre per una punta, l’aspirador demostra un afany xuclador inesgotable, per una obertura lateral, expel·la un fort raig d’aire. En Pirata ho ha descobert, i ara ha après a posar-se al costat de l’aparell per fer que el raig l’amanyagui!!!

La veritat és que la relació entre els electrodomèstics de la casa i en Pirata té escenes molt curioses. Desde la seva fixació per les olors del rentaplats, a la nosa del soroll de la televisió. A poc a poc, anirem rebel·lant noves dades entre la convivència de les eines de la llar i el nostre estimat quisso!

Carretades de sorra

Això és lo que porta cada dia en Pirata a casa! El duem a fer el vol de bon matí. Ensuma aquí, ensuma allà. Com que la rosada és com és, les potes li queden ben xopes. Cosa que aprofita la sorra per arrapar-se entre els pèls dels sues peus. En arribar a casa, en Pirata reposa, la rosada s’asseca, i al gos li agafa gratera. Amb el pèl sec, la sorra salta empesa per les urpes de’n Pirata, estenent-se maliciosament per tot el parquet. El terra de fusta té moltes avantatges, una d’elles no és la capacitat per dissimular la brutícia. Sort que comencem a dominar els braços articulats y gadgets varis de la nova aspiradora, que va de bòlit xuclant pèls i sorra!!! Si mai voleu omplir un terraplè, regenerar un platja, o fer ciment, nosaltres tenim carretades de sorra per regalar!

Nit de sort

Recordeu el comentari de fa un parell d'entrades, on se'ns presentava el cas d'un gosset nascut cec? Doncs aquest és el mail que he rebut avui sobre el tema:

"Gràcies a tos els qui m'heu ajudat a cercar una família per a en NIT. A
partir d'avui té una nova llar, i esperem que serà la definitiva, i a hores
d'ara ja deu ser-hi!!! La seva nova família està a Soses, un poble proper a
Lleida. Compartirà casa amb un altre gos i sis (quasi set) persones que de ben
segur se l'estimaran com es mereix! Gràcies Lidia i família de part d'en NIT!!!

Gràcies també a l'Eva (Pirata) per posar-se en contacte i interessar-se per ell!
(http://pirata-diari.blogspot.com/)

Gràcies a la Camila i a la Raquel per voler-lo adoptar! Si voleu un altre gos
poseu-vos en contacte amb mi de nou i us enviaré fotos dels cadells que tenim!!!

Gràcies a la Natàlia i a l'Anna per haver-lo cuidat fins avui i, sobretot, per
haver-lo salvat de la gossera! En fi, gràcies a tots els que hagueu reenviat el
correu que us vaig enviar, entre tots hem fet una bona feina! Els que encara no
em foteu ni cas, si us plau, el proper correu reenvieu-lo per favor! Si algú de
vosaltres no vol continuar rebent aquest tipus de correus per la meva part
feu-m'ho saber, us prometo que no prendré cap tipus de represàlia... violenta.

Hehehe! Fins la propera!
Esteve"

Felicitats a tots els implicats, a Nit i sobre tot a la familia que l'ha adoptat, segur que els farà ben feliços. :)

Tió, tió, caga turró...

D'aquell tant bo...

Primer Nadal amb en Pirata! Com que ha estat un gosset molt bufó i s’ha portat molt bé, el tió li a cagat algunes cosetes del tot útils (gràcies “tieta” Gemma per assessorar-lo tant bé ;)

- Òs de roba: Serveix per que el mossegui i jugui amb ell. A part del component lúdic li va bé per la mandíbula i les dents. No sabíem si el voldria utilitzar ja que la seva joguina preferida és, sens dubte, el mitjó (que malgrat ser utilitzat dia sí, dia també, encara es conserva incòlume, gràcies a la delicadesa amb què el tracta). Però només fregar-li el musell amb els fils que sobresurten dels extrems de “l’òs” s’hi va llençar a atrapar-lo i a estireganyar-lo, posant-se’l entre les dues potetes davanteres. Ara se l’ha fet seu i té el pobre mitjó abandonat en un racó. Definitivament la nova joguina li encanta!

- Rull de bosses: És un dels utensilis per a mascotes més original i pràctic que he vist mai. Es tracta d’una peça de plàstic en forma d’òs d’uns 8-9 cm de longitud. Un dels extrems es pot separar per deixar al descobert la part interior i buida de la peça, on si col·loca un rull de “bosses-recull-caquetes”, que es poden extreure una a una a través d’un forat obert en la paret cilíndrica de l’òs. Porta incorporada una altra peça en forma de clauer per penjar-la a la corretja; així no ens la deixem mai! La veritat és que ens va de perles, especialment quan en els “pipi-cans” del poble s’han acabat les bossetes.

- Galetetes: entre els regals hi havia unes quantes galetetes de diferents colors (gustos?) per a gos. En Pirata no dubte en cruspir-se-les fent gala de la seva delicadesa al mastegar. Primer un bocinet, després un altre. Tot molt a poc a poc per anar assaborint...

Aquestes vacances ens han anat molt bé per estar més temps en el Pirata. És genial tenir-lo a casa! I ara que ja ha rebut els seus regals de Nadal, podem dir que forma totalment part de la família!

Quines aventures?
Quines sorpreses?
Ens esperen aquest nou any?
No pas ara ho sabem...
Però de ben segur
que amb en Pirata
Xalarem!

FELIÇ ANY 2007 A TOTHOM!

Ara brut, ara maduixa.

Llegia fa poc que els gossos d’Atura no tenen terme mig respecte a la seva afinitat amb l’aigua: els agrada molt, o l’avorreixen. En Pirata és del segon tipus.

Així, per ell el bany deu ser més aviat quelcom traumàtic, malgrat nosaltres agraïm profundament acariciar el seu pel suau i llustrós un cop acabat el procés:

1. Convenciment. Ara ja ho ha aprés. Quan des del lavabo algú de nosaltres el crida en paraules dolces, ja se’n malfia, recula enrere i no mou ni un dit.

2. Transport. Com que veiem que no hi ha manera de fer-lo entrar pel seu peu al lavabo i molt menys dins la banyera, cal encalçar-lo pel pit i les natges i entaforar-lo directament a la ceràmica higiènica. En Pirata es queda tot dret i estirat, gairebé rígid, esperant rebre amb la màxima dignitat el raig d’aigua.

3. Humitejar. Per tal de poder-lo ensabonar cal primer mullar-lo bé. Aquí és quan comença a tremolar (literalment), no sabem si per la por o per fred (tot i que ara a l’hivern fem servir aigua calenta). Cal vigilar el cap; és la zona més delicada i que ell odia més mullar-se, especialment per evitar que li entri agua a les orelles, i pugui tornar a tenir otitis.

4. Ensabonar. A quatre mans el freguem ben fregat. Les potes, és clar, són lo pitjor, per una banda, ell es resisteix per no perdre l’equilibri rígid que ha adoptat, per l’altra per que té zones virtualment inabastables degut als plecs de la pell, esperons i ungles. La “merda” gairebé surt a raig.

5. Esbandir. Ara toca treure-li tot el sabó de sobre, i és quan es nota la feina feta, ja que l’aigua raja cap a l’embornal de la banyera d’un color marronòs digne dels millors temps del Llobregat.

6. Primer assecat. Anem per parts, el fet que tingui tant de pèl fa que sigui molt dificil assecar-lo. Per sort comptem amb la mare natura que s’ho té molt ben estudiat (vegeu assecats 2on y 4rt). Aquest primer assecat consisteix en el clàssic fregament amb la tovallola, la qual queda ben xopa.

7. Segon assecat. En aquest punt traiem en Pirata de la banyera. Ell respira alleujat i lo primer que fa és aplicar la centrifugació natural amb el moviment característic dels gossos quan s’espolsen. Com a efecte col·lateral, tenim un bany ple de gotetes.

8. Tercer assecat. Acabem de passar-li la tovallola i li apliquem aire calent amb l’assecador. Per més ·”efeminat” que això pugui sembla a alguns es veu que és molt necessari per evitar la proliferació de fongs a la pell.

9. Quart assecat. Secada natural. El pèl dels gossos de tura té una textura y composició que fa que repel·li l’aigua. Amb l’ajuda del raspall, a més, li anem desfilant els nusos per evitar que se li formin bosses d’humitat.

10. Finalment i per donar un toc “chic” li posem una mica de colònia en “spray” de maduixa. Cosa que no li agrada gens i es passa la resta del dia fregant-se per tot arreu per treure’s l’olor!

Ja ho veieu, rentar a en Pirata, no és tasca fàcil que es faci a la lleugera, sort que poc a poc li anem agafant la pràctica. La Vivi és aqüàtica? I l’Orn?

Experimentant

Fa uns quants vespres, en un dels meus -cada cop més escassos- passeigs a soles amb en Pirata, va ocórrer un petit incident que em va inspirar un experiment nou.

Ara que vivim en un poble tranquil deixem que en Pirata vagi sense lligar perquè el perill d'atropellament o molèstia a d'altres vianants es fa realment difícil. El fet de que sigui obedient i fidel també facilita la feina si l'has de mantenir quiet mentre passa algun vehicle, això és molt bonic, fins el dia en què apareix un altre gosset a la vorera del davant i en Pirata -portat per l'enyor i la solitud en aquest poble de gossos enclaustrats en els seus quatre pams de jardí, un altre dia en parlarem- decideix creuar feliçment el carrer, passant alegrement de les meves ordres i posant en perill potencial la seva vida. Perquè en aquell moment no passava cap cotxe, però si s'acostuma a no respectar els traçats vials, ell que gairebé no veu res fins que no hi topa de cap, pot veure reduïda molt considerablement la seva esperança de vida.

Com no volem que això passi, i com el fet de rebel·lar-se a les ordres és motiu de càstig, vaig decidir donar-li una lliçó que pogués entendre.

Metres enllà de l'incident, i molt a prop de casa, hi ha un descampat poc il·luminat. El lloc perfecte per l'experiment. M'hi vaig acostar deixant que en Pirata voleiés al meu voltant tot olorant cada detall, vaig aturar-me i allà em vaig quedar sense fer cap soroll ni moviment. En Pirata al principi estava molt emocionat deixant la seva petja a cada racó, tan va badar que finalment i tal com jo esperava, va oblidar on era jo. Està acostumat a trobar-nos pel sò i/o pel moviment, però en aquells moments res d'això hi havia. Estava sol.

Al principi no va semblar que se'n sentís, va seguir ensumant i donant voltes pel descampat, fent de tant en tant una llambregada en direcció a casa. Al cap d'un moment, ensumar ja no era tan important, el que buscava amb les orelles ben amunt era qualsevol senyal auditiu. Res. Les llambregades cap a casa cada cop eren més insistents mentre recorria un i altre cop el descampat, cada cop més a poc a poc, cada cop amb el cap més amunt atent a qualsevol senyal que el permetés trobar l'amo. Unes passes cap a casa, unes passes de tornada a allà on ens haviem "separat". En aquells moments vaig témer que arrenqués a córrer cap a casa, però no, quan va haver-se assegurat que era sol va fer una cosa que, sincerament, em va estovar com mantega: com un bon jan, com tants cops li hem ordenat que faci quan vol quelcom, en Pirata va decidir seure, ben digne, cul a terra esquena erecta, barbeta amunt com un soldat, immobil i alerta, mirant direcció a la llar. "Quin gran gos!" vaig pensar.

Una estona després, quan jo era a punt d'acabar l'experiment un cop vista la dignitat del nostre quisso, l'actitud d'ell va tornar a cambiar. D'un salt va trencar la seva immobilitat i es va posar a ensumar com un boig, a seguir el rastre invisible com si fos un gos policia o un cercador de tòfones. Em buscava. Va acostar-se diversos cops, fins i tot va topar amb mi en un instant però, curiosament, no es va adonar que era jo! Va seguir buscant pel descampat fins que el seu frenesí fou tal que respirava amb dificultat. Llavors va ser quan ja no vaig poder més i el vaig cridar amorosament per a que vingués al meu costat. En sentir la meva veu les orelles se li van disparar, tota la seva atenció va recaure en el punt on jo era i va córrer a trobar-me amb un gemec ofegat. Em va saludar com si fes anys que no em veia, abraçades i carícies en un descampat gelat. La tornada a casa va ser feliç, va respondre a totes les meves indicacions i no es va allunyar més que unes passes fins que vam ser al cau.

Haurà après quelcom d'aquesta experiència? Jo sí, ara sé que en Pirata se sent part d'una llar, d'una família, i que si mai li faltem patirà com patiriem qualsevol de nosaltres. Sé que ens necessita, no només pel menjar i l'escalfor, sinó per l'amor que ens intercanviem. Penso en quan el vam adoptar, en l'estat de por i desorientació en què es trobava els primers dies i ara sé que aquest és l'estat que segueix a la desesperació de veure't sol. Per tant, si voleu adoptar un gos i no teniu clar si funcionarà o no, ja ho sabeu, els experiments a casa, i amb gasosa.

Preciossssitat...és nostre, només nostre...Gollum!

Ho havíem llegit en un llibre per gossos, que les nostres mascotes eren incapaces de resistir-se a una bona ròtula de vedella. Com que havíem acabat de menjar escudella, varem voler fer la prova. Efectivament, aquell ós rodó, dur i envoltat de cartílags llefiscosos va portar de corcoll en Pirata que, com si fos el llop dels tres poquets, va llepar i llepar, mossegar i mossegar, rosegar i rosegar, fins a quedar extasiat! Fins i tot vaig provar de treure-li per què estava emmerdant tot el terra, i per primera vegada, com si d’en Gollum es tractés, em va roncar amb mala llet per evitar que li tragués. Cosa que només va servir per que el renyéssim i per que igualment perdés el seu tresor. Vegeu a la foto, com el protegeix mentre el rosega.

Ara ja ho sabem, si no volem que el Pirata es corrompi i es deixi endur pel costat fosc caní, no ha de veure ròtules de vedella.

PD: Per cert, diuen que van molt bé per treure’ls el carrall de les dents.

"Oju, peligru!"

El nou territori és inhòspit, amb sorpreses a cada pas, obstacles a superar i noves rutines per descobrir. En Pirata feia molt temps que no era tan obedient ni estava tant atent a les nostres ordres i instruccions, sobre tot perquè li va la salut. Ha passat d’anar boig darrere els rastres de les femelles de bon veure a ser una màquina d’obediència ben engranada.

Ara quan passegem ens anem trobant amb fanals, bancs, papereres, arbres, cotxes, pilones... i amb un “cuidado” o un xiulet suau en Pirata s’atura, esquiva i volta automàticament tot allò que sigui davant seu. Els pocs accidents i topades són deguts a una badada nostra o a falta de temps per avisar el quisso. De fet me’n faig creus de lo dur que té el crani, perquè de “gongs”, “plocs” i “thunds” n’hem sentit sovint depenent del material amb què col·lisiona, però de “cracks” procedents d’en Pirata, ni un de sol. Potser algun grinyol -més d’espant que de dolor- sí que ha fet, però les nostres carícies vessades immediatament i paraules d’ànim amb to alegre fan que se li passi qualsevol mal.

És curiós, amb tot, lo ràpidament que ha après a identificar les paraules “ojo” i “cuidado” amb el fet d’evitar possibles perills, i només en aquells moments en que la necessitat de marcar el territori és més forta que la pròpia salut és quan ens fa patir una mica. Sort que en Pirata, com els nens, és de goma.

Una nova llar

Doncs sí, per fi i després de molt empaquetar trastos, desmuntar mobles, traginar-los, pujar i baixar escales (encara no han posar l’ascensor), tornar a muntar mobles i tornar-ho a col·locar tot al seu lloc (Déu ni do la de coses que podem arribar a acumular en una casa sense adonar-nos), ja ens em instal·lat en la nostra nova llar. Per tal que en canvi no fos traumàtic per en Pirata varem elaborar-li un “Pla de habituament”. Aquest a consistit en què a mesura que s’acostava el dia de trasllat final hem anat incrementant la seva presència al nou pis. Així al principi el portàvem durant un moment allà, estant amb nosaltres i anant a donar un volt pels voltants per què anés coneixent el seu nou territori. Mica en mica, les estones al pis eren més llargues, mentre nosaltres treballàvem ordenant, muntant, desfent, etc. Cap aquests últims dies, ja l’hem començat a deixar algunes estones sol al pis, mentre nosaltres anàvem a comprar o traginàvem algun moble, amb increments successius de temps entre les anaves i les tornades. Finalment, l’últim dia, malgrat que no varem estar gaire per ell, per la feina que teníem, sí que el varem tenir tot el dia al pis allà amb nosaltres (acompanyat d’en Potes!! Gràcies per venir i ajudar-nos!!). Sembla que s’ha adaptat prou bé, i al camp d’un parell de dies estudiant les seves reaccions, no sembla estressat ni nerviós pel canvi: les reaccions són normals, les deposicions correctes i segueix ensumant i pixant compulsivament a cada racó i planta que troba (ara són més les plantes que pateixen els seus sucs úrics que no pas les pilones o les faroles, per què el lloc de passeig matinal és en plena natura!).

No sé si el “Pla” era el correcte o no, la nostra experiència és més aviat escassa o nul·la, tanmateix era allò que el sentit comú ens va dictar, i suposo que com a mínim és un intent de fer-ho bé, que en el fons és el que compte, i el resultat ens avala, així que estic tranquil...

Heu patit mai un trasllat amb les vostres mascotes? Com ho heu fet per habituar-les? Heu aplicat alguna metodologia semblant? Us sembla correcta la que hem fet nosaltres?

Una abraçada...

O bé en Pirata és gelós o bé abans que l’adoptessin va veure molts capítols dels Teletubbies. La qüestió és que em notat que quan l’Eva i jo ens fonem en una abraçada, ell s’afanya a venir allà on siguem i comença a fer-nos notar la seva presència pujant amb les potes del davant fins els nostres malucs, com volent ell també formar part de l’abraçada. De vegades, quan fa això, l’agafem de les potes i l’acceptem en el grup, fet que sovint li agrada (suposo que deu dependre de l’humor o el cansament) i que provoca que estigui força estona recolzat només amb les potes del darrera, amb la llengua fora i fent el característic “srrrlup, xxxrrrippp, srrrluup” de quan està content, feliç i alegre. De vegades, tot s’ha de dir, és una mica emprenyador, però en el fons ens encanta que sigui un més de la família!

Potes

Farà ja alguns caps de setmana vam anar de visita a casa d'uns familiars, també orgullosos propietaris d'un gran gos, literalment. Jo ja l'havia vist quan el van adoptar, era un cadellet juganer, mig gos d'atura mig mastí dels Pirineus. El seu nom, Potes, se'l va guanyar gràcies a les enormes extremitats que lluïa, i que predeien el que avui és la realitat: que en Potes és un gegant pelut fidel i alegre. Avui dia aquest gos pesa 45 kg (en fa 3 com en Pirata), té el cap més gros que el d'una persona i, quan s'alça, és tan alt com un jugador de bàsquet. Presumeix de tenir en el seu currículum més de 4 persones enderrocades en l'abraçada de salutació inicial, rècord que de ben segur serà millorat ben aviat.

Després del record d'en Dalton teníem reserves sobre com es portarien en Pirata i el gos de la casa, però a part d'una fal·lera ensumadora i unes ganes tremendes de jugar, en Potes va fer prou bon paper. Quan vam treure una mica de menjar pel nostre gos en Potes es va posar una mica gelós i va haver de rebre el seu piscolabis d'abans de dinar consistent en una galleda de pinso, per anar obrint boca. Exagero, sí, però segons ens van comentar aquest "gosset" fa tres àpats complerts al dia, que si ens posem a comptar segur arriben, de gram en gram, al quilo diari.

En Potes és obedient, borda quan vol quelcom eixordant tothom qui tingui a tres metres a la rodona. És tranquil i de bona pasta, es deixa guiar allà on li diguin però s'ha de tenir força i fondo per aguantar-lo quan estira de la corretja.

Durant la visita en Pirata va estar un bon temps "acollonit" davant una presència tan imponent, però cap al tard, un cop feta la volteta pel poble que ens acollia, va ser ell qui va buscar en Potes per jugar una mica. L'intent va ser únic i breu, ja que en Potes amb un simple copet de malucs va enviar en Pirata a un rec del que ell sol no sabia sortir. En vista de l'èxit, en Pirata va ser prou assenyat com per no provocar més l'efusivitat del mastodont, limitant-se a anar ensumant junts les verdisses del camí.

Un cop comprovat que aquests dos animals es porten bé, de segur anirem a visitar-los més sovint!

Ansietat

En les llargues hores en què no estem amb en Pirata per motius laborals, potser ell ajagut somica i suspira pensant en quan tornarem:

Ansiedad de tenerte en mis patas
musitando palabras de amor
Ansiedad de subirme a tus cuartos
y en la mano volverte a lamer.
(bis)
Tal vez esté suspirando al recordarte,
tus caricias me hacen por siempre calmar
hacen que estés presente en mi soñar.
Quizás esté aullando en tu pensamiento,
estreches mi retrato con frenesí
y hasta tu oído llegue la melodía salvaje
y el eco de la pena de estar sin ti.
Tal vez esté llorando al recordarte...
Por la ansiedad de tenerte en mis patas
y el eco de la pena de estar sin ti.



Quan arribem a casa bota i somica d'alegria sabedor que el temps de soletat ha acabat i podrà rebre tota la nostra atenció, estima i calor.

Nosaltres també t'anyorem Pirata!

El primer lladruc

La veritat és que a part dels somnis on li agafa per fer uns tímids lladrucs, no recordo haver sentit lladrar a en Pirata abans d’aquest cap de setmana. Doncs sí, resulta que quan estàvem a punt de sortir a passejar-lo, mentre em preparava agafant la bossa per recollir les “deposicions” ell, no sé com, pressentia que havíem d’anar a passejar i estava visiblement excitat, quan de sobte va deixar anar un únic i solitari però molt entusiasta “bup”, com per cridar l’atenció. Tots dos ens varem quedar allà palplantats i sorpresos del què havíem sentit: en Pirata pot lladrar! Mentre ell seguia amunt i avall i pujant amb les potes davanteres fins als nostres malucs com volen dir: “va, afanyeu-vos!”. Va ser un moment especial, potser és que en Pirata ja ens té prou confiança com per gosar a lladrar-nos? No ho sé, tampoc ho a tornat a fer...devia ser l’excitació del moment...

Sembla quelcom força estrany que un gos cec lladri poc, crec que podria ser un bon sistema de comunicació. Potser ser que ho faci per estar més alerta dels sons que li arriben i no perdre-se’n cap amb els seus propis lladrucs? És cert que quan en Pirata sent un lladruc, sobretot si no és agressiu, es queda ben quiet apuntant amb les orelles la seva font com intentant-la localitzar; i normalment no falla mai (no en va diuen que els gossos tenen una capacitat extraordinària per localitzar sons, per tal que les femelles puguin trobar els seus cadells extraviats en mig de la brolla).

Presència olfactiva

Aquest matí, en la llum somorta de la matinada, passejàvem amb en Pirata per la zona d’esbarjo habitual. Anàvem avançant xino-xano, quan en mig del camí hem trobat un forat d’un pam de profunditat fet per algun altre quisso, suposo que cercant alguna arrel per jugar. Com no, en Pirata s’hi ha llençat per flairar-ne el contingut i/o rastres del seu perpetrador. I naturalment hi ha acabat deixant la seva marca en forma de líquid urètic. La sorpresa ha arribat quan tot d’una, mentre en Pirata comprovava el seu segell, ha fotut un bot que ha sortit disparat talment com si hagués sentit la presència d’un esperit. Un cop calmat a tornat per investigar aquella presència invisible, que per ell devia ser molt real, per que de nou ha sortit corrents com un esperitat per no tornar-se a acostar al sot encantat. Qui sap quina sensació ha tingut, potser el seu olfacte és tant fi i se’n refia tant d’ell que ha notat la presència d’un gos que li era frepant. De vegades, el “radar” d’en Pirata també li juga males passades!

Pirata...Fent País

L’altra dia de casualitat vaig descobrir una pàgina web, si més no, curiosa. Es tracta de http://www.technorati.com/, una mena de buscador que fa una mena de “rànking” dels blogs depenent del nombre de enllaços que presenta.

“Ni curt ni mandrós” vaig introduir a la casella adequada el nostre/vostre blog amic que ara llegiu:

- Avia’m...aquí. Sí. “Search for”. Introdueixo: p-i-r-a-t-a-guió-d-i-a-r-i-punt-b-l-o-g-s-p-o-t-punt-c-o-m.

Aquí va arribar la meva sorpresa quan la primera entrada és el d’una pàgina anglosaxona: “Dave Journal”. Una mena de blog personal d’un paio que és fotògraf. M’afanyo a pitjar sobre l’enllaç per veure com és que sortim allà. Resulta que és el creador de la foto que surt a la nostra entrada sobre “l’últim repòs de les mascotes”, aquella on es veu una làpida en forma gos. Diu que és el lloc més estrany on ha vist una de les seves fotos, àdhuc no sap ni en quina llengua està escrit.

Vull respondre-li en el mateix blog, però un problema tècnic m’ho impedeix, així que li vaig enviar un correu electrònic explicant-li la nostra adopció d’en Pirata, en quin idioma ho fem i de què va l’entrada on hi ha la seva foto. Naturalment m’ofereixo a treure-la si li molesta que sigui allà.

Al cap de poques hores em contesta que li agrada molt que hàgim fet servir la seva foto, que està sorprès que una foto que fa tant de temps que va ser feta aparegui ara en un blog del qual ni tant sols en coneix l’idioma, i que la història d’en Pirata sembla encantadora.

Estic content que no ens l’hagi fet treure, m’agrada aquella foto, és curiosa i divertida alhora, a més a servit per mostrar l’existència del català a algú que viu a milers de kilometres de distància. Un altra cop, Internet es revela com una gran eina per a la difusió de cultures més enllà de la globalització; potser en contra d'allò que molts pensen.

PD: És interessant el fet que algú en els comentaris diu que li sembla que està escrit en Portuguès. Ben mirat potser si que el Català i el Portuguès s’assemblen.

PPD: Precisament ahir, parlant de reconeixement estadístic d’idiomes per Internet amb els meus amics (no, no és un tema que tractem sovint), em varen dir que la contracció “dels” és una paraula que es fa servir moltíssim en català i en canvi no existeix com a mot en cap altra idioma del món!!! Ves tu quina gràcia!!

PPPD: Tot s'ha de dir, que el major nombre d'enllaços que tenim són del nostre amic "el pollastre de goma" que d'aquí poc se'ns casa. Felicitats!!!

Un dia normal

Feia dies que no duia en Pirata a passejar a primera hora del dia, cedint-li l’honor a en Quim que té més energia matinera, és per això que no recordava el que és veure com desperta una ciutat.

Els carrers freds i humits de la matinada, buits de gent excepte per alguns repartidors descarregant les seves furgonetes i algun que altre treballador de banc, polit i enclenxinat, intentant mantenir la corbata al seu lloc mentre manté un ritme de marxa atlètica per arribar al seu destí.

Des de baix el riu pots observar la gent com enceta el dia. Un ciclista creua el pont amb la jaqueta ben cordada, mentre per sota un estol d’ànecs fugen de l’alegria ensumadora d’en Pirata. Pel costat esquerra un parell d’àvies empenten el seu carro cap al mercat amb l’esperança de trobar les millors peces al preu més assequible.

La boira es comença a alçar, ja només amaga els pisos més alts del parell de gratacels –si se’ls pot dir així- presidents de la línia d’edificis que treuen el cap pel riu. El quisso passeja alegrement aliè a l’espectacle que l’envolta, només ensumant vivament el terra i mullant-se musell i potes amb la rosada que dorm sobre les herbes. La punta de les meves sabates també és molla i m’arronso dins la jaqueta mentre observo les primeres criatures carregades amb motxilles impossibles encaminar-se cap al cole.

Olor a gespa, a terra molla, i veient encendre’s el llum d’una cuina puc imaginar també l’olor a cafè i torrades. Despertar-se així, amb la brisa fresca a la cara, els sorolls esmorteïts de motors, una persiana metàl·lica que s’obre, uns lladrucs llunyans d’un quisso petit i buscabregues... és un petit moment de felicitat privat, enmig d’una ciutat que s’estira i badalla i que fa pensar, encara que només sigui durant aquells primers minuts del dia, que aquest és un món on val la pena viure.

The Mitjó Game, V.0.2.

Ampliat i millorat. Ja fa molt vaig comentar l’afició d’en Pirata per jugar a estirar la corda, o més aviat el mitjó, doncs bé, en els últims dies el joc ha pujat de nivell. En Pirata en quan nota que estic disposada a jugar i, en comptes de perseguir-nos amunt i avall del menjador com fèiem fins ara fins acabar rebentats, ha agafat la costum de girar en rodó i anar directe a buscar el famós mitjó. S’acosta com qui no vol la cosa i em provoca subtilment per a que li agafi de la boca. Un cop ha aconseguit que piqui s’esdevé una sessió llarga i intensa d’estirar, ara tu ara jo, la mar de divertida. Ell es planta al terra intentant quedar-se immòbil, però com el terra és polit l’únic que fa és lliscar inevitablement.

Sempre el deixo guanyar quan veig que realment s’hi ha esforçat prou, diuen que això per l’autoestima va d’allò més bé! Hi ha moments que el faig patir una mica, li estiro fins que el perd i llavors es posa a saltar amunt com un boig, reposant alguna pota sobre meu per donar-se més impuls. És increïble que encerti tants cops a caçar el mitjó enmig del frenesí juganer.

Quan ja no pot més s’endú el seu trofeu al llitet i, si intento prendre-li, es gira d’esquenes per a que no el pugui abastar. Hi ha moments de calma on em deixa que m’hi acosti, però és una trampa! En quan intento tocar el mitjó me l’aparta amb la pota com si fos un “regate” de futbol i em deixa amb un pam de nas. Cada cop ens ho passem millor amb aquest, gairebé l’únic joc genuí al que en Pirata sap jugar. Provaré de, un dia d’aquests, endur-me el mitjó a la zona de passeig a veure si aconsegueixo fer-lo jugar fora de casa. A veure si pica!

Carícies matinals

Si quelcom ha canviat radicalment des que en Pirata ha entrat a la meva vida, és el llevar-me ben d’hora. Abans, apurava al màxim. Ara, en canvi, haig de despertar-me molt aviat pel dematí per dur-lo a passejar una estona abans de marxar a guanyar-me les garrofes. Malgrat no negaré que sovint és dur, i més ara que a la matinada ja es comença a notar com s’acosta el fred de l’hivern, la veritat és que m’encanta veure com en Pirata s’espolsa la son de les orelles (literalment) i badalla mentre em rento la cara. Però el millor moment, tot i que un pèl emprenyador, és quan em calço assegut al sofà. En sentir el fregar de la tela del sofà en asseure-m’hi, ell apareix immediatament i amb el morro m’aixeca la mà per què li facis carícies. Quan em resisteixo als seus jocs, per què vull acabar de posar-me el mitjó o cordar-me la sabata, encara em les parpelles enganxades per la mandra, em comença a fer aquelles petites mossegadetes amb els incisius com per cridar-me l’atenció. Si segueixo sense fer-li cas s’estira a terra, d’esquenes, i es mou d’un costat a l’altre com una serp que no pot avançar, amb les quatre potes a l’aire i fent esbufecs. És realment divertit, i mai em puc resistir de fer-li quatre manyagues en el tors. Que n’és de “punyeteru”.

La resposta és en el vent...

Aquest migdia he aprofitat que feia bon temps i tenia una estona per passejar en Pirata. Feia un bon solet, fins i tot un pèl calorós, però es veia compensat en escreix per un brisa d’allò més agradable, tant per temperatura com per velocitat. El fet és que he notat que jo no era l’únic que gaudia del ventet, per què quan arribava una ràfega de vent, en Pirata immediatament aixecava el cap d’allò que estigués ensumant, i dirigia el morro enlaire per sentir a les seves barbes tota la glopada de frescor. Semblava ben bé que li agradés molt.

La cara de satisfacció d’en Pirata m’ha fet pensar-hi. Per què li agrada tant el vent a la cara? Després, he recordat el comentari de fa alguns dies d’en Quim Bou, i he conclòs que ho fa per rebre, en un sol cop de vent, la màxima quantitat d’informació olfactiva, talment com si fos una antena.

Això m’ha portat a una altra reflexió: Quin paisatge percep en Pirata? En tractar-se d’un gos cec (o gairebé) segur que el seu entorn no és el mateix que el que percebem nosaltres. Com dèu “visualitzar” allò que l’envolta? Segur que ha d’estar ple d’ombres amb olors i sons propis...

Com diu la cançó de Bod Dylan, segur que “la resposta és en el vent”...

Noticiari mèdic

"Aquí Eva, la reportera mèdica més dicharachera de la xarxa. Efectivament Quim, el seguiment de l'otitis d'en Pirata ha tingut novetats importants en els últims dies. Les gotes que el metge ens va receptar han anat d'allò més bé i després d'una segona aplicació gairebé no ha sortit porqueria. Ens congratulem per l'esdeveniment i esperem que a la tercera i última aplicació es doni per tancat el tema. Eva Piratilla, TV3, la xarxa."

Seguiment mèdic

Com comentàvem fa uns dies, arrel de la topada amb en Dalton, en Pirata tenia una petita ferida a l’espatlla que va derivar a una infecció epidermica galopant. Això va fer que el duessim a cal veterinari, on ens van receptar un tractament de xoc, el qual consta de diverosos components antibiotics i antidetot. Doncs bé, el medicament està funcionant adequadament i la ferida d’en Pirata cada cop té més bona pinta, fins al punt que ara ja gairebé no és res més que una taqueta vermelleta amb una petita crosteta (així, amb diminutius a per tot arreu).

Pel què fa a l’otitis millor que l’Eva us n’informi, ja que és més ella qui en fa el seguiment.

Les coses són així, i així…aiaiai… :P

El toc màgic

Els qui tenim gos ens esforcem en trobar la millor manera de fer creure el nostre animal: busquem com s’han d’emetre certes ordres verbals, quins signes de tota mena ens seran útils i prou precisos, intentem alhora transmetre’ls al quisso per a que aprengui a obeir, que realitzi alguns trucs, tot a força de repetició i paciència. Però hi ha moments excepcionals on la casualitat –o el que sigui- ens ajuda de manera totalment inesperada.

Això és el que va passar un bon dia en el que intentava sortir de casa deixant-hi en Pirata tot sol. Ell s’anima sempre que sent que agafem les claus i ens acostem a la porta i aquell dia no era menys, així que se’m va acudir –una mica apurada per les presses- de parlar-li com si es tractés d’un nen, explicant-li que me n’havia d’anar a treballar i que ell s’havia de quedar a casa, que jo tornaria al cap d’unes hores. Tot això li vaig dir donant-li uns copets bondadosos al cap, com qui li intenta fer entendre quelcom a un avi que ja no hi toca gaire, donant-li alguns tocs reconfortants a l’espatlla.

El toc màgic dels copets al cap va funcionar de manera brillant, en Pirata es va quedar assegut ben dret, quiet, deixant-me marxar tranquil·lament sense fer cap escàndol. Em vaig sentir com aquell hipnotitzador que agafava gallines i les deixava garratibades només posant-les panxa enlaire. El truc li he traspassat a en Quim, que en els últims dies l’ha fet servir un parell de cops i ha quedat al·lucinat de que funcionés tan bé.

Un altre toc màgic que encara he d’assajar uns quants cops més és “la cançó de bressol”. Fa un parell de vespres per aconseguir que en Pirata es quedés adormit al seu llitet l’hi vaig acompanyar, aconseguint que s’hi jagués i tot seguit mentre l’acariciava suaument, en veu molt baixeta vaig entonar una cançó de bressol de la que només recordo les primeres estrofes. De fet tampoc en van caldre més perquè de sobte, d’estar amb el cap aixecat ben atent al que li deia va passar a deixar-lo caure com fan els nens de l’anunci quedant-se “roque” al moment.

Des que hem descobert que hi ha certes paraules màgiques que funcionen sense que li haguem ensenyat abans a en Pirata (potser els amos anteriors van fer la feina per nosaltres, clar) ens sentim una mica com Cocodrilo Dundee dominant els animals amb la força de la ment. Casualitat? Sort? El passat que ens ajuda? Qui sap!

Pirata Gourmet

Ja varem explicar en una entrada anterior els provatures gastronòmiques a què varem sotmetre a en Pirata abans no trobarem el producte més adient als seus gustos i a la nostra butxaca i comoditat. Aquest, podem dir, que és un tema resolt, malgrat no descartem encetar una nova tanda de proves, ja que, vist el mercat, hi ha molt i molt productes que encara no em tastat, ni ell, ni nosaltres.

Però aquesta entrada no pretén repetir allò ja dit. Avui voldria explicar les “delicatessen” que en Pirata rep com a premi o regal i que em observat que li agrada més. Ens agradaria, a més, que ens féssiu cinc cèntims del què li doneu vosaltres (o heu vist donar), ja que sempre ens pot ser d’ajuda.

Com sempre intentarem modificar els noms comercials per evitar problemes legals o fer propaganda directa.

En el rànquing de “gormanderies” per en Pirata hi hauria els següents productes:

1. Tonyina Calba, clar. El producte estrella. Només obrir la llauna, en Pirata apareix, com teleportat, a la cuina. Només cal mirar-lo (no sé com ho veu) per què sense dir-li res s’assegui immediatament (símbol internacional caní per “dona-me’n-dona-me’n!”).

2. Iogur GeorogiDan-íssim. Cremós i fresc. De qualsevol gust. El seu envàs gairebé esfèric i de plàstic dur és ideal per agafar-lo amb les dents sense ser destrossat i s’emmotlla ergonòmicament a les llargues llepades.

3. Nervi de Bou. Comprat fa poc mentre adquiríem el nou arnès a mode de provatura. Només acostar-li ja li va clavar una dentallada. És molt dur de rossegar i s’hi passa hores fins que queda rebentat. Quan volem distreure’l o jugar amb ell, només cal agafar-li el nervi i refregar-li pels morros. Automàticament s’inicia un “frenzy” rosegador imparable.

4. Os anti-sarro. Està en la mateixa línia que l’anterior. Però es veu que el nervi de bou ha de ser més gustós, ja que clarament l’ha desplaçat en aquesta llista de preferències.

5. Puré de patates Màgic. Ahir mateix varem fer la prova (de fet és el que ha suscitat aquesta entrada). Primer varem fer un petit assaig acostant-li una mica amb la cullera. Va ser llepada i rellapada fins a quedar neta. En veure que el producte li agradava li atansarem les restes en un vol. En acabat, hom hagués dit que el vol era acabat de rentar, i ni els del CSI podrien haver esbrinat quin era el seu contingut abans que el “devorador” Pirata el repasses. De fet, poso aquest en aquesta posició per què ha estat l’últim a ser incorporat al rànquing. Segur que a mesura que passi el temps anirà pujant en la llista, per mèrits propis.

6. Os anti-sarro de menta. Teòricament porta menta per millorar l’alè. Teòricament. És tou i com de goma dura. Costa més de tallar que de rossegar. A en Pirata li agrada, però tinc la sospita que en fa servir més com un xiclet que com quelcom per rossegar, que al final s’acaba empassant.

7. Galetetes dures-dures. Representa que són “l’snack” ideal. Seques, portables, de diferents gustos, i formes. Ara bé, són tant dures que en Pirata no podia amb elles, i com que tampoc les podia aguantar amb les potetes (com si fa amb els nervis o els ossos per rossegar), les acabava per deixar-les de banda, i les hi havíem d’esmicolar o fins i tot remullar amb aigua. Al final, varem optar per dur-les com a senyal de pau i amistat per en Dalton (ni per això varen servir...).

Pelo, pico, pata

Malgrat els nostres esforços la ferida del clatell d'en Pirata no havia fet més que empitjorar en les últimes hores, així que ahir al vespre vam decidir portar-lo al veterinari. Després d'esperar una bona estona, passant-ho d'allò més bé amb un jove gos d'atura que va fer jugar en Pirata com no l'havia vist mai, vam entrar a la consulta i ens vam trobar la primera sorpresa... el metge no era el de sempre. Després de mirar-se la fitxa d'en Pirata vam anar per feina.

Metge: -Bé, què li passa a en Pirata?
Eva: -Doncs mira, és un mostrari de ferides variades.
M: -Caram!
E: -Sí, tenim una picada de paparra de fa tres setmanes, una mossegada de gos de fa dues setmanes i una ferida molt lletja de fa tres dies que no sabem com s'ha fet.
M: -!!! - el metge agafa en Pirata i el puja amb molta traça al "taulell" inhibidor de moviments.

La picada de paparra que el nostre gos té al cap és el primer que es mira, li retalla amb molta cura els pèls que la coubreixen i veu que s'hi ha fet una mena de gra boterut i dur que en teoria s'hauria d'anar curant tot sol. Si de cas, comenta, seria bo anar-li posant cada dia una miqueta de Betadine.

Les orelles són la següent parada. Es mira l'esgarrinxada made in Dalton i assegura veure-la ben curada. Aprofitant l'avinentesa es mira com ha evolucionat la otitis. La infecció ha desaparegut però el quisso encara té força cera, cosa que podria propiciar una nova otitis, per tant el metge decideix administrar-li al mateix moment una quinzena de gotetes neteja-orelles per acabar de matar el tema. El massatge orellil corresponent i tema tancat. Haurem de repetir la neteja un cop per setmana durant dues setmanes.

Finalment arribem a la pupa estrella del dia. Li explico els fets -...tenia una cicatriu vella molt gran al clatell, fa dues setmanes el van mossegar a la vora, semblava curat però ara li hem trobat aquesta mena d'úlcera que quan es grata la deixa en carn viva, hem fet tal i qual cura però no millora...-, al metge se li dibuixa un somriure burleta sota el nas al sentir l'invent anti-gratera i procedeix a fer-li una ullada a la pupa:

M: -Sí, sí, està clar. Piodermatitis.
E: -???...Piodermatitis?
M: -És una infecció de la pell provocada pels mateixos bacteris de la pell. Si el gos que el va mossegar li va fer una petita rascada just al lloc de la cicatriu, on la pell és més dèbil, és molt possible que facilités una infecció d'aquest tipus.
E: -I què s'hi pot fer?
M: -Si no s'hagués tractat a temps aquesta infecció s'hagués anat estenent sense parar, sort que l'heu portat de seguida! Ara li administrarem una pomada específica que facilitarà que se li formi crosta i eliminarà la infecció. Alhora aquesta pomada calma els picors, així evitarem que tingui ganes de gratar-se.

Dit i fet, el doctor primer de tot rapa la ferida amb mà experta i li deixa una calba ben ampla al voltant del mal. Tot seguit treu una pomada semblant a superglue d'un color groc-pus i li escampa una discreta dosi. Aquesta operació, havent netejat prèviament la zona amb aigua oxigenada, l'haurem de fer a casa cada 12 hores durant una setmana. En teoria en uns tres dies hauríem de veure que ja se li va formant crosta. "Piodermatitis", em repeteixo a mi mateixa per memoritzar la paraula i poder escriure avui l'entrada al blog.

M: -És important que el collar no li toqui la ferida.
E: -Crec que no arriba a tocar-li, però sí que just aquí se li fa un plec que no deixa respirar la pupa. Seria bo comprar-li un arnès en aquest cas?
M: -Seria més que bo. Si es pot evitar que el gos quan estira se li faci aquest plec evitarem que es creï un caldo de cultiu i accelerarem la recuperació. A més amb l'arnès ens assegurem que el collar o la corretja entrin enc ontacte amb la part danyada.

En Pirata s'ha comportat com un campió, sense moure ni un pèl tot i els ungüents varis que li hem posat, sense comptar amb que aquest cop l'exploraven mans desconegudes. Un cop de nou a terra, però, ha estat una bona estona accelerat olorant-ho tot.

El veterinari ens facilita la pomada i les gotes per les orelles, apuntant amb cura les dosis a administrar i ens aconsella que, en cas que la piodermatitis no millori en el temps previst hi tornem de seguida. Així ho farem, no passeu ànsia!

En conclusió, ja tenim deures: cada matí i vespre pomada, un cop al dia Betadine a la testa, i un cop per setmana gotes a les orelles, més comprar-li l'arnès que ves a saber quan val! Sort que no l'hem de dur a l'escola ni a activitats extra-escolars, que si no...

Pedaç ben posat...

...tapa un forat. O com resoldre un problema domèstic amb una camisa vella. Massa críptic? M'explicaré: Fa un parell de dies en Quim va detectar una nova ferida al clatell d'en Pirata, just al costat d'on en Dalton li havia deixat una petita marca de mossegada (ja pràcticament invisible) i, més concretament, al plec que li fa la pell degut a una lletja i vella cicatriu. No sabem com s'ho va fer inicialment, però hem vist que es grata i ja ho té ben encetat.

Ahir al vespre, inspirada per les ones hertzianes quan transmetien Anatomia de Grey, vaig decidir obrir la farmaciola i estudiar el problema detingudament. El primer és aconseguir que l’animal s’estigui quiet i en una posició que permeti treballar fàcilment, així que vaig fer-lo seure davant meu mentre era asseguda al sofà, el vaig envoltar amb les cames i les vaig creuar en X davant seu deixant-lo ben immobilitzat. Per calmar-lo vaig raspallar-lo a consciència i, entre raspallada i raspallada, la zona va quedar al descobert. Una crosta gruixuda es mantenia suspesa sobre la ferida -convertint-se en la crosta més ben construïda i més mal aprofitada de la història-, aguantada per un floc de pèls. La ferida en sí semblava no sagnar ni supurar, però era brillant com carn viva. Amb molt de compte i unes tisores vaig esclarissar la zona per operar millor.

L’aigua oxigenada va servir-me per treure tota la porqueria i crosta seca. Un cop ben net l’estrip era hora de protegir-lo. Esparadrap, cotó fluix i... fracàs absolut perquè amb tant de pèl no hi ha qui enganxi res enlloc, i menys si el quisso s’espolsa com una centrifugadora a intervals regulars.

“Potser millor així”, vaig pensar, perquè així la ferida respiraria i s’assecaria més ràpid, però no vaig comptar amb el que en Pirata va fer ipso facto després de que el deixés lliure: es va començar a gratar amb ganes la zona que jo tan polida havia deixat! Amb la de porqueria que duen els gossos a les potes, amb aquelles ungles gruixudes com llapis, ai Senyor! Bé, operació neteja un altre cop en marxa.

Mentre repetia les cures vaig estar rumiant com embolicar el quisso, però no aconseguia imaginar cap sistema del que amb un “meneito” no se’n pogués desfer, fins que una llumeta es va encendre al fons del meu cervell: vaig buscar una camisa vella, la vaig retallar convenientment i amb unes tires d’esparadrap ja estava llesta per ser (redoble de tambors)... el mitjó anti-gratera d’en Pirata! Està comprovat que només amb una de les potes s’arriba a la ferida, així que protegint-la farem que els danys siguin menors.

Aquest matí encara duia el mitjonet posat, en Quim li ha retirat per anar a passejar i que no se l’embrutés i al tornar a casa li ha tornat a posar. Aquest migdia encara el duia, se’l veia còmode i la ferida semblava més seca i menys irritada. Èxit absolut. Ara només queda que aconseguim una ampolleta de Betadine i li anem fent les cures cada vespre per controlar que vagi a millor i no a pitjor; en tot cas, si malgrat els nostres esforços de pares novells no aconseguim curar-lo el durem al veterinari.

*** Se’ns planteja una pregunta: la ferida se li ha fet perquè la pell de la cicatriu és més dèbil o la cicatriu se li va fer amb algun episodi de rascamenta similar? Tant de bo els antics amos ens poguessin explicar què li va passar al pobre animal. ***

Udols de solitud

Ahir, per circumstancies excepcionals, vaig quedar-me a casa en lloc d'anar a treballar. En Quim va fer la rutina de sempre de treure en Pirata a primera hora i després ens va deixar sols, a mi dormint amb la porta de l'habitació ajustada i a en pirata ajagut en algun racó del menjador reposant de la caminada.

Quan no feia ben bé una hora que l'amo havia marxat, en Pirata va fer un parell de timidíssims bup-bups, va esperar una mica parant l'orella i tot seguit va deixar anar un únic "bup" alt i clar. No va rebre resposta perquè jo intentava amb totes les meves forces seguir dormint, però ara ja no podia deixar de fixar-me en el comportament del gos. Al cap d'uns moments, ajagut com estava al seu racó va iniciar la serenata "bup bup auuuuuuuuuuuuuuuu" i un altre cop "bbbbbup bup... auuuuuuuuuuuuuuu". Els udols eren discrets, res de desganyitar-se, però van fer-me llevar del llit i renyar-lo per a que callés.

A quarts de dotze del migdia, l'episodi d'udols es va tornar a repetir. Aquest cop vaig deixar-lo fer, observant-lo des de l'escletxa de la porta. Amb el cap mirant amunt i la boqueta de pinyó, en Pirata llançava el seu crit de solitud a l'espai. Quan finalment va callar vaig esperar una estona per sortir, ara ja ben desvetllada. En comptes de rebre'm amb alegria, s'acostà a mi amb el cap cot (i això que ara no el renyava pas) fins que al cap d'una estona vaig aconseguir fer-lo jugar una mica per animar-lo.

Aquest comportament m'ha tingut preocupada fins avui que he navegat per la xarxa per esbrinar més sobre aquest comportament udolador. Hem estat especulant, potser en Pirata era conscient de que jo no sortia de l'habitació, que no "seguia la rutina" i estava preocupat. Potser es pensava que estava realment sol i això d'udolar ho fa cada dia quan som a la feina... Els experts per aquests casos recomanen una espècie de Mètode Estivill per gossos, és a dir, deixar-los sols una estona, tornar per a que vegin que... això, que tornem, després marxar més temps, i així progressivament fins que s'acostumi del tot. És un bon mètode per cadells, però tot i que és el que vam fer amb en Pirata des de bon començament ahir vaig veure que, igualment, hi ha moments que se sent sol i crida a la seva manera "quehihaalguuuuuuuuuuuuu?".

Perquè aquests udols no són plors, no els confonguem amb el somiqueig; són crides o intents de comunicació que degut a la manera de fer-los arriben més lluny (se senten millor a més distància) que els lladrucs normals. Com els llops quan són sols i busquen els companys de manada, els gossos es comuniquen així a falta de telèfons mòbils. A vegades quan passa una ambulància amb la sirena posada en Pirata li respon, perquè deu entendre la freqüència com un crit amic... Perdó, m'estic desviant del tema. Què hem de fer si sospitem que en Pirata udola en busca de companyia? Els veïns no s'han queixat, però la situació igualment no ens agrada. Potser deixant-li la radio posada a volum moderat se sentirà més acompanyat fins que tornem, potser l'hem de deixar fer fins que s'acostumi del tot (recordem que "només" fa cinc mesos que el tenim), potser hem de quedar-nos tranquils perquè només es queixava de que no li feia cas... o potser li hem de donar un germanet? no crec que adoptar un cadellet sigui la solució -tot i que personalment m'agradaria viure l'etapa de cadell, quan són tan monos i tan juganers- perquè encara no ho sabem tot d'en Pirata ni dels gossos en general i no voldríem adoptar un petit tirà que s'aprofités de la discapacitat i bona pasta del nostre quisso, a més, per això sempre hi ha temps.