23 d’abril, 2007

Bon Sant Jordi

Mira que n'arribem ser estranys els catalans: celebrem una derrota en el dia de la nostra diada i el dia del nostre Patró ni tant sols és festa. En fi, Molt Bon Sant Jordi a tothom! :D

Nota: Per cert, en Pirata ha olorat i reolorat la rosa i ha fet un intent de marcar-la, però un avís a temps ha fet que no haguéssim de lamentar disgusts ;)

18 d’abril, 2007

Feliç feliç primer aniversari!!!

Així és, aquesta passada Setmana Santa ha fet un any de l'adopció del nostre estimat Pirata.

Amb ell hem fet amics, hem visitat llocs, hem passat ensurts i aventures, hem tingut moments tendres i moments salvatges, hem viscut trapelleries i somnis, hem tingut moments nobles, moments tristos, dolços i curiosos, hem descobert nous mons, hem explorat noves emocions, hem experimentat sensacions innovadores i hem gaudit molt més que hem patit.

Certament, tenir en Pirata amb nosaltres ha estat una experiència enriquidora, alliberadora, ens ha fet créixer i estabilitzar-nos. Diuen que qui té mascotes viu més anys, esperem doncs que en Pirata segueixi molts més anys amb nosaltres fent-nos fruir de la vida tant o més com fins ara.

Felicitats a en Pirata, però també a qui ens llegiu, ja que heu viscut aquest any gairebé en directe amb nosaltres i ens heu donat suport i consell, compartint les vostres experiències i opinions, creant -ni que sigui virtualment- una petita família.

Seguirem informant-vos i explicant-vos tot allò que ens passi amb en Pirata. Moltes gràcies a tothom i...

Feliç primer aniversari,
feliç feliç aniversari a tothom!

16 d’abril, 2007

De cec a murri

"Y fue así, que después de Dios éste me dio la vida, y siendo ciego me alumbró y adestró en la carrera de vivir. Huelgo de contar a vuestra merced estas niñerías para mostrar cuanta virtud sea saber los hombres subir siendo bajos, y dejarse bajar siendo altos cuánto vicio."

- La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades (Anònim, 1554).

Deixeu que us narri senyories amb aquestes paraules com el nostre protagonista esdevé de cec a murri en una sola nit.

El dia anterior havia transcorregut com cada dia del Senyor, des que el nostre pare Sol es lleva fins que es pon. El poder del Morfeu havia caigut sobre les nostres parpelles i la seva sorra ens guiava pels camins dels somnis mentre en Pirata desvetllat triscava amunt i avall. Amb aquest nas que té, ensumant l’aire, de ben segur ho va descobrir, allà sobre el sofà, jeia l’abric emprat el matí anterior per anar d’excursió, i a l’interior de la seva butxaca havia quedat el més frugal dels aliments: tota una bossa plena de delicioses làmines de carn seca...Així, emparat per la nit, furtívol i rendit a Beelzebub, va buidar la bossa amb delit.

Aquest matí, al llevar-me, he trobat la prova del crim a terra, la bossa de llaminadures restava sobre l’estora oberta i buida, violada per l’instint animal més primari, la fam. Mentre, en Pirata, dissimulava buscant les manyagues matinals refregant el morro a la meva cama...el mal ja estava fet, ja era massa tard per castigar-lo...Va Pirata ‘nem!

03 d’abril, 2007

Amunt periscopi

Un altre cop pinso?!?! Ecs?!? Tot i que ho dissimula bé, especialment després del passeig matinal, és evident que a en Pirata no li entusiasma el pinso que li posem per menjar. És normal, crec que a mi tampoc m’agradaria que el menú sempre fos el mateix, per més variades que fossin les porcions. Ara mastego, ara glopejo, mica en mica endrapa cada matí, gairebé mecànicament i sense molt d’esma el menjar del seu vol. Al contrari, estic segur, que si pogués triar només es fotria allò que ens mengem nosaltres. No en va, només veure’ns que remenem a la cuina s’acosta content i alegre a veure si li donem algun bocinet del què sigui per endur-se a l’estómac. Quan ho fem, un trosset de pernil que sobra per massa greixós, una pell de fuet rebutjada, etc. s’ho pren com un gran premi i ho devora amb delit.

A la taula, ja és una altra cosa. Per tal que no emprenyi mentre mengem mai li donem res un cop hi estem asseguts. Però ell, quan hi ha quelcom que considera irresistible, no se’n pot estar, i veus com s'atansa amb el cap aixecat, amb la trufa del morro per sobre la vora de la taula, flairant animosament com per copsar cada molècula d’aroma nutritiu. No s’aixeca sobre les potes, sap que no rebrà res de nosaltres, però amb el seu morro com un periscopi alçat per sobre del mantell, busca amb frisança el seu objectiu impossible.

22 de març, 2007

Sneak attack

Pobre Pirata...és clar que la seva condició de mig invident (que no de mig vident) el deixa en una clara posició d’inferioritat envers els gossos agressius (com ja es va demostrar amb en Dalton). Ara fa uns dies, aprofitant que jo estava despistat, un gos d’una masia propera a la zona de passeig (que també és un gos d'atura) va sortir sorpresivament de darrera uns arbusts per atacar a en Pirata que anava, com sempre, al seu aire ensumant el terra.

Aquest cop tenia camp per corre i l'atacant, al veure que jo m’acostava corrent i bramant, va acabar fugint. Nogensmenys en Pirata no ha quedat exempt de ferides de guerra: al “genoll” de la cama dreta hi té una rascada, a la cuixa de la mateixa cama i a l’espatlla esquerra hi té sengles ferides de mossegades. Cap de les ferides són de consideració i sembla que totes van fent el seu curs de curació, tanmateix l’hem portat al veterinari per verificar-ho. Ara cal que controlem la rascada per què no li agafi aquella infecció de la pell que ja va tenir al coll i anem vigilant que les ferides cicatritzin bé. Físicament el gos està bé, però ara quan passa pel costat de la masia veus que s’aparta del lloc de l’atac amb al cap cot.

10 de març, 2007

El Pirata Egipci

Si en Pirata en fos realment un, de Pirata, segur que en seria un d'Egipte. Per què ho dic, malgrat saber que els egipcis no són especialment famosos pels seus actes de pirateria i que evidentment el nostre quisso té indubtables arrels catalanes? Doncs per què ens hem adonat que el pèls més foscos que li envolten l'ull s'estenen allargassats fins la galta, formant un efecte cosmètic semblant a l'ull d'Horus, que les dones egípcies tant imitaven amb el maquillatge. Veieu, les fotos i compareu!

06 de març, 2007

La Gola del Ter

Fa uns dies varem anar d’excursió a la Gola del Ter. Tal com indica el seu nom, es tracta de la desembocadura del riu Ter al mar. Malgrat ser de Girona i haver visitat gran part de l’Empordà aquest era un lloc que sempre havia volgut veure, i mai havia tingut la oportunitat. Així que varem carregar en Pirata al cotxe, ell més content que un gínjol hi salta cap dins de seguida que li obro la porta del maleter, i ens hi varem plantar. A l’hivern és un lloc tranquil, malgrat que força visitat; passejants, veïns, excursionistes, descanses a les vores del riu o caminen per la platja. El dia era assolellat i l’escalfor del sol es feia notar per sobre la brisa marina que arrissava les onades.

Per mi, els moments més divertits o curiosos d’en Pirata va ser quan va intentar beure de l’aiguabarreig entre el Ter i el Mar, es nota que la va trobar salada, per que després de es primeres llepades a la superfície de l’aigua, ho va deixar estar. Un altra moment va ser quan passejant distret com sempre, ensumant cada gra de sorra, va anar a parar a una zona on la sorra estava completament fluïditzada, formant una mena de sorres movedisses, enfonsant-s'hi de quatre potes. Ell espantat, tanmateix va poder sortir-ne escopetejat amb un parell de potents salts . Finalment, en aproximar-nos a les ones, ell va fer com si allò no anés amb ell i va seguir lluny de l’aigua, es nota que és un gos d’alta muntanya i que el mar no l’entusiasma.

(Nota: Sí, allò que veieu al fons de la fotografia són les Illes Medes.)

01 de març, 2007

Com un nen

Cada cop estic més convençuda que en Pirata és com un nen humà. Un exemple clar (a part de necessitar algun copet per fer el rotet després de dinar) és l’episodi que vam patir fa uns dies. En aquella botiga que vaig comprar les tenalles d’ungles (aixxx...) vaig comprar-hi també un “os” per que en Pirata rosegués durant uns dies. Aquests ossos són fets de la pell d’algun rumiant i tenen diverses mides i formes. Vaig escollir un que té, a manera de cap d’os, un parell de nusos que de segur li serien més còmodes per mastegar (i així no quedaria cap pilota òssia arrodonida i impossible de mastegar voltant per sota el sofà).

Quan el gos va entendre de què es tractava va agafar la nova joguina com si fos la única cosa important al món. Talment com fan els nanos davant d’un joc nou, va oblidar la joguina que li havien regalat per Nadal (que en el seu moment havia desplaçat el famós mitjó) i es va dedicar a rosegar i rosegar durant hores. Bé, corregeixo, més que rosegar era estovar amb la saliva i estirar quan la fibra s’havia emblanquinat i ja era només una pasta amorfa. En Pirata, és curiós, però no és un “mastegador”, les coses massa grosses li queden, això, massa grosses; prefereix petits bocins manejables per dur-se a la boca.

I talment com un crio, en Pirata un vespre va decidir que no podia sortir a passejar sense la seva joguina preferida, “és que s’havia posat interessant” podria dir ell ara. Nosaltres, preveient el que passaria, vam intentar fer-lo desistir i que el deixés a casa, però no, el seu preuat os mig rosegat havia d’anar amb ell. Us podeu imaginar el que va passar? Efectivament, després de dur-lo una estona indeterminada devia aturar-se a ensumar alguna cosa i allà va quedar, abandonat, oblidat, perdut, l’os de la seva alegria.

L’endemà, tot i tornar a passar pel mateix camí i buscar-lo activament tant ell com jo, vam veure que algun petaner veí havia estat més llest i l’havia fet desaparèixer. N’haurà après alguna cosa d’aquesta lliçó? Ja ho sentirem a dir, de moment ha recuperat interès per l’os de nusos fet amb fils de colors, i me n’alegro perquè aquet no embruta i a més ens hi deixa jugar!

23 de febrer, 2007

Atac d'ansietat



Fa uns dies vaig anar a una nova i gran botiga dedicada als animals per comprar unes tenalles per ungles canines. Resultava que els esperons d’en Pirata ja havien crescut molt i amenaçaven amb tornar al punt d’origen havent descrit un cercle complert. Com ja no el portem a la perruqueria es fa necessari fer-li la manicura a casa, però sense les eines adequades ens hi podem fer mal, tan nosaltres com ell.

Bé, un cop a casa vaig fer repàs a tots els esperons i ungles d’en Pirata sense cap problema ni molèstia fins, ai, trobar aquella ungla que no saps si és massa llarga o ja està bé així. Per qui no ho sàpiga les ungles dels gossos són com tubs en els que, en el primer centímetre (depèn de la mida del gos, clar) hi ha carn, vasos sanguinis i terminacions nervioses. Degut a la meva inexperiència, i a que l’ungla en qüestió era negre i per tant no es podia intuir on acabava la carn i on era simple ungla, vaig retallar massa i xac! Bup! En Pirata va fer un grinyol i va apartar la pota de seguida, mirant-me amb posat ofès. Al moment vaig veure una gran gota de sang que se li escolava entre els pèls del peu. Esfereïda, pensant en l’estora nova i en l’abast de la ferida del gos vaig agafar-lo d’una revolada i el vaig dur a velocitat insospitada cap al bany on guardem la farmaciola.

Amb l’adrenalina sortint-me per les orelles vaig deixar el gos al terra, li vaig mig fer una clau de judo per estirar-lo i que es quedés quiet i finalment vaig encertar a agafar el cotó fluix i el betadine per desinfectar, netejar i detenir l’hemorràgia. El terra del bany havia quedat com si hagués passat un esbudellador a domicili i jo només estava pendent de la pota del gos.

Un cop controlada la situació vaig deixar anar a en Pirata esperant que s’aixequés i sortís de la cambra, però de seguida vaig notar quelcom estrany: tot i estar tombat de costat, cap de les quatre potes es repenjava a terra sinó que estaven estranyament tremoloses i garratibades com si fos un gos dissecat. Vaig mirar-lo tot sencer i me’n vaig adonar que ja no respirava acceleradament com al principi de dur-lo a curar, i que amb la llengua fora tenia el cap en un bassal de... aigua? No, ho semblava però era saliva d’en Pirata! Llavors la que es va quedar en estat de xoc vaig ser jo. El tocava, l’acariciava i li parlava amb to dolç mentre em queien les llàgrimes d’espant i d’impotència per no saber què era el que li estava passant al gos. L’instint, més que un pensament racional, em va fer agafar-lo tal com estava i portar-lo al seu llitet tou que li tenim preparat al menjador.

Vaig sospirar alleugida quan vaig veure que es recollia fet una boleta i es quedava allà, esgotat, recuperant-se de l’ensurt. Al cap d’una estoneta li vaig acostar el seu cossi d’aigua i va beure amb delit, suposo que per recuperar els líquids perduts durant el tràngol.

Pensant pensant he arribat a la conclusió que el que va patir va ser un atac d’angoixa al veure’s ferit, transportat pels aires fins al “bany del terror”, és a dir, el bany on el dutxem quan li toca, i immobilitzat bruscament per una de les dues persones amb qui més confia. Potser també va detectar lo nerviosa que m’havia posat jo, qui sap, només sé que davant del dubte mai més tornaré a apurar en la tallada, i que mai més li donaré un ensurt tan gros com aquell.

16 de febrer, 2007

Quan en Pirata estira la pota...

...vol dir que li estàs fent pessigolles al punt just de la cuixa. Com en Pirata és un bon gos, afectuós i ens té respecte, quan li fem moltes manyagues acaba per estirar-se panxa enlaire, amb les manetes recollides en posat mantis religiosa, la llengua penjant entre les dents per un costat del musell i posant cara de “fes-me, fes-me”. Si t’atures i no el toques més a vegades es retorça a un costat y a l’altre com un peix fora de l’aigua, fent el posat més entendridor del món. Aquest és el truc per afeblir voluntats més brut que he vist després de les pupil·les dilatades del Gat amb Botes d’Shrek!

Quan som asseguts al sofà s’acosta buscant una mà despistada per endur-se sobre el cap o sobre el llom amb una pirueta estudiada, una bona manera d’aconseguir que li fem cas! Si aconsegueix l’objectiu i li gratem darrere les orelles és capaç de deixar-se caure a terra immediatament amb posat “fesmefesme” amb tota la barra del món. Altres cops es queda assegut i, de cop, com si fos un llibre estret es repenja amb tot el seu pes contra la primera cama que troba, quedant-se embadalit amb les carícies i el cos en angle com un yonkie contra un mur mentre experimenta els efectes de la droga.

Últimament, a més, ha après a tornar-nos les carícies fent-nos lleugeres mossegadetes amb la punteta de les dents, sense fer gaire força i molt ràpid, com si ens busqués puces. Si t’enganxa malament, però, pot fer-te un pessic d’allò més molest en alguna part sensible com la part interior del bíceps, aushh!

El més sorprenent que fa, en ocasions molt especials, és fer un sospir i un gemec gairebé humà quan amb el nus del dit índex li grato l’orella per la part interior (ep, sense entrar-hi que ja sabem que les infeccions d’oïda són a l’ordre del dia!). Altres vegades en comptes d’un gemec el que surt és un rotet dirigit amb tota intenció a la cara del mimador de torn, però com és el nostre nen ens fa gràcia i tot, je.

Però a mi personalment quant més gràcia em fa, ho he de dir, és quan és assegut al teu cantó i t’acosta només el cap de costat i el reposa melangiosament contra la teva cuixa, com volent dir “ai, quina vida aquesta, eh amic?”.

05 de febrer, 2007

Corre, corre, que t'atrapo

Un dels moments que em produeix més felicitat quan passejo en Pirata és quan el veig corre. A priori semblaria un xic temerari que un gos cec (bé, mig cec segons anem descobrint) anés corrents amunt i avall a tota velocitat, i ho és. De fet, no ho fa gairebé mai, per què tot i que és un gos molt valent i agosarat, crec que sempre conserva un punt de prudència. La qüestió és que darrera casa hi ha una plaça enorme que ara estan arreglant i hi ha enretirat tots els obstacles, resultant en una esplanada lliure de qualsevol risc de xoc. És en aquest entorn on puc cridar en Pirata i posar-me a corre. Ell, seguint el soroll de les meves passes, encara el seu ull mig funcional cap a mi i comença a trotar amb una ganyota d’alegria. Tot i això sempre va com una mica “acollonit”, abaixant el cap i encorbant l’espatlla com si esperés la trompada. En el fons, però, es nota que li agrada per que sempre que arribem a l’esplanada es posa a fer bots, a mig trotar i a fer grans voltes per incitar-me a corre. Quina meravella veure’l gaudir!

22 de gener, 2007

Un be amb potes rosses

Grans problemes requereixen solucions dràstiques, així que farts que en Pirata traginés amunt i avall quilos de sorra, li hem esquilat els serrells de potes i peus. Ara més que un gos d’Atura sembla un xaiet, amb aquelles potetes que aguanten un tou rodó de pèl. Sabem que no és pas la imatge més idíl·lica que hom pot imaginar-se, venint d’una raça tan noble com la d’en Pirata, però segur que ara que diuen que venen les pluges, agraírem enormement l’elecció estètica aplicada.

16 de gener, 2007

Llicència per aspirar

A l'entrada anterior ja hem dit que aquest Nadal el Tió ens ha “cagat” un magnífic aspirador de no-sé-quants (molts) watts de potència, i amb no-sé-quins braços articulats i accessoris. Aquest electrodomèstic ha passat a formar part de la llista d’eines imprescindibles a la llar des que ens hem traslladat i l’atracció entre en Pirata i la sorra del terra s’ha incrementat exponencialment a la tranquil·litat adquirida.

A partir d’aquí, hem començat a observar que entre en Pirata i l’aspirador ha sorgit una mena de relació amor/odi. Al principi, el soroll provocat per l’aparell l’intimidava, ara sembla que s’hi va acostumant. Tanmateix la paraula seria més aviat que el va tolerant, ja que si bé és clar que no li agrada, al menys permet que t’hi acostis. Per altra banda, i malgrat el soroll, ha descobert que l’aspirador té dos gran utilitats:

Primera. Com que li encanta que el remenin, si li passes l’aspirador per sobre, nota com li xucla els pèls, cosa que li encanta (de fet, si no ho heu provat, feu-ho, és una sensació entre agradable i sobrenatural). Això implica una funció lúdica pel gos, i una d'“higiènica” per nosaltres, ja que d’aquesta manera recollim el pèl desprès sense que passi pel terra. Malgrat tot, hem de vigilar de no acostar-li la boca d’aspiració gaire a prop de la pell, ja que amb la potència que gasta l’aparell, pot arribar a estirar-l’hi, fent-li un mena de pessic que el molesta.

Segona. Mentre per una punta, l’aspirador demostra un afany xuclador inesgotable, per una obertura lateral, expel·la un fort raig d’aire. En Pirata ho ha descobert, i ara ha après a posar-se al costat de l’aparell per fer que el raig l’amanyagui!!!

La veritat és que la relació entre els electrodomèstics de la casa i en Pirata té escenes molt curioses. Desde la seva fixació per les olors del rentaplats, a la nosa del soroll de la televisió. A poc a poc, anirem rebel·lant noves dades entre la convivència de les eines de la llar i el nostre estimat quisso!

12 de gener, 2007

Carretades de sorra

Això és lo que porta cada dia en Pirata a casa! El duem a fer el vol de bon matí. Ensuma aquí, ensuma allà. Com que la rosada és com és, les potes li queden ben xopes. Cosa que aprofita la sorra per arrapar-se entre els pèls dels sues peus. En arribar a casa, en Pirata reposa, la rosada s’asseca, i al gos li agafa gratera. Amb el pèl sec, la sorra salta empesa per les urpes de’n Pirata, estenent-se maliciosament per tot el parquet. El terra de fusta té moltes avantatges, una d’elles no és la capacitat per dissimular la brutícia. Sort que comencem a dominar els braços articulats y gadgets varis de la nova aspiradora, que va de bòlit xuclant pèls i sorra!!! Si mai voleu omplir un terraplè, regenerar un platja, o fer ciment, nosaltres tenim carretades de sorra per regalar!

04 de gener, 2007

Nit de sort


Recordeu el comentari de fa un parell d'entrades, on se'ns presentava el cas d'un gosset nascut cec? Doncs aquest és el mail que he rebut avui sobre el tema:

"Gràcies a tos els qui m'heu ajudat a cercar una família per a en NIT. A
partir d'avui té una nova llar, i esperem que serà la definitiva, i a hores
d'ara ja deu ser-hi!!! La seva nova família està a Soses, un poble proper a
Lleida. Compartirà casa amb un altre gos i sis (quasi set) persones que de ben
segur se l'estimaran com es mereix! Gràcies Lidia i família de part d'en NIT!!!

Gràcies també a l'Eva (Pirata) per posar-se en contacte i interessar-se per ell!
(
http://pirata-diari.blogspot.com/)

Gràcies a la Camila i a la Raquel per voler-lo adoptar! Si voleu un altre gos
poseu-vos en contacte amb mi de nou i us enviaré fotos dels cadells que tenim!!!

Gràcies a la Natàlia i a l'Anna per haver-lo cuidat fins avui i, sobretot, per
haver-lo salvat de la gossera! En fi, gràcies a tots els que hagueu reenviat el
correu que us vaig enviar, entre tots hem fet una bona feina! Els que encara no
em foteu ni cas, si us plau, el proper correu reenvieu-lo per favor! Si algú de
vosaltres no vol continuar rebent aquest tipus de correus per la meva part
feu-m'ho saber, us prometo que no prendré cap tipus de represàlia... violenta.

Hehehe! Fins la propera!
Esteve"


Felicitats a tots els implicats, a Nit i sobre tot a la familia que l'ha adoptat, segur que els farà ben feliços. :)

03 de gener, 2007

Tió, tió, caga turró...

D'aquell tant bo...

Primer Nadal amb en Pirata! Com que ha estat un gosset molt bufó i s’ha portat molt bé, el tió li a cagat algunes cosetes del tot útils (gràcies “tieta” Gemma per assessorar-lo tant bé ;)

- Òs de roba: Serveix per que el mossegui i jugui amb ell. A part del component lúdic li va bé per la mandíbula i les dents. No sabíem si el voldria utilitzar ja que la seva joguina preferida és, sens dubte, el mitjó (que malgrat ser utilitzat dia sí, dia també, encara es conserva incòlume, gràcies a la delicadesa amb què el tracta). Però només fregar-li el musell amb els fils que sobresurten dels extrems de “l’òs” s’hi va llençar a atrapar-lo i a estireganyar-lo, posant-se’l entre les dues potetes davanteres. Ara se l’ha fet seu i té el pobre mitjó abandonat en un racó. Definitivament la nova joguina li encanta!

- Rull de bosses: És un dels utensilis per a mascotes més original i pràctic que he vist mai. Es tracta d’una peça de plàstic en forma d’òs d’uns 8-9 cm de longitud. Un dels extrems es pot separar per deixar al descobert la part interior i buida de la peça, on si col·loca un rull de “bosses-recull-caquetes”, que es poden extreure una a una a través d’un forat obert en la paret cilíndrica de l’òs. Porta incorporada una altra peça en forma de clauer per penjar-la a la corretja; així no ens la deixem mai! La veritat és que ens va de perles, especialment quan en els “pipi-cans” del poble s’han acabat les bossetes.

- Galetetes: entre els regals hi havia unes quantes galetetes de diferents colors (gustos?) per a gos. En Pirata no dubte en cruspir-se-les fent gala de la seva delicadesa al mastegar. Primer un bocinet, després un altre. Tot molt a poc a poc per anar assaborint...

Aquestes vacances ens han anat molt bé per estar més temps en el Pirata. És genial tenir-lo a casa! I ara que ja ha rebut els seus regals de Nadal, podem dir que forma totalment part de la família!

Quines aventures?
Quines sorpreses?
Ens esperen aquest nou any?
No pas ara ho sabem...
Però de ben segur
que amb en Pirata
Xalarem!

FELIÇ ANY 2007 A TOTHOM!

12 de desembre, 2006

Ara brut, ara maduixa.

Llegia fa poc que els gossos d’Atura no tenen terme mig respecte a la seva afinitat amb l’aigua: els agrada molt, o l’avorreixen. En Pirata és del segon tipus.

Així, per ell el bany deu ser més aviat quelcom traumàtic, malgrat nosaltres agraïm profundament acariciar el seu pel suau i llustrós un cop acabat el procés:

1. Convenciment. Ara ja ho ha aprés. Quan des del lavabo algú de nosaltres el crida en paraules dolces, ja se’n malfia, recula enrere i no mou ni un dit.

2. Transport. Com que veiem que no hi ha manera de fer-lo entrar pel seu peu al lavabo i molt menys dins la banyera, cal encalçar-lo pel pit i les natges i entaforar-lo directament a la ceràmica higiènica. En Pirata es queda tot dret i estirat, gairebé rígid, esperant rebre amb la màxima dignitat el raig d’aigua.

3. Humitejar. Per tal de poder-lo ensabonar cal primer mullar-lo bé. Aquí és quan comença a tremolar (literalment), no sabem si per la por o per fred (tot i que ara a l’hivern fem servir aigua calenta). Cal vigilar el cap; és la zona més delicada i que ell odia més mullar-se, especialment per evitar que li entri agua a les orelles, i pugui tornar a tenir otitis.

4. Ensabonar. A quatre mans el freguem ben fregat. Les potes, és clar, són lo pitjor, per una banda, ell es resisteix per no perdre l’equilibri rígid que ha adoptat, per l’altra per que té zones virtualment inabastables degut als plecs de la pell, esperons i ungles. La “merda” gairebé surt a raig.

5. Esbandir. Ara toca treure-li tot el sabó de sobre, i és quan es nota la feina feta, ja que l’aigua raja cap a l’embornal de la banyera d’un color marronòs digne dels millors temps del Llobregat.

6. Primer assecat. Anem per parts, el fet que tingui tant de pèl fa que sigui molt dificil assecar-lo. Per sort comptem amb la mare natura que s’ho té molt ben estudiat (vegeu assecats 2on y 4rt). Aquest primer assecat consisteix en el clàssic fregament amb la tovallola, la qual queda ben xopa.

7. Segon assecat. En aquest punt traiem en Pirata de la banyera. Ell respira alleujat i lo primer que fa és aplicar la centrifugació natural amb el moviment característic dels gossos quan s’espolsen. Com a efecte col·lateral, tenim un bany ple de gotetes.

8. Tercer assecat. Acabem de passar-li la tovallola i li apliquem aire calent amb l’assecador. Per més ·”efeminat” que això pugui sembla a alguns es veu que és molt necessari per evitar la proliferació de fongs a la pell.

9. Quart assecat. Secada natural. El pèl dels gossos de tura té una textura y composició que fa que repel·li l’aigua. Amb l’ajuda del raspall, a més, li anem desfilant els nusos per evitar que se li formin bosses d’humitat.

10. Finalment i per donar un toc “chic” li posem una mica de colònia en “spray” de maduixa. Cosa que no li agrada gens i es passa la resta del dia fregant-se per tot arreu per treure’s l’olor!

Ja ho veieu, rentar a en Pirata, no és tasca fàcil que es faci a la lleugera, sort que poc a poc li anem agafant la pràctica. La Vivi és aqüàtica? I l’Orn?

06 de desembre, 2006

Experimentant

Fa uns quants vespres, en un dels meus -cada cop més escassos- passeigs a soles amb en Pirata, va ocórrer un petit incident que em va inspirar un experiment nou.
Ara que vivim en un poble tranquil deixem que en Pirata vagi sense lligar perquè el perill d'atropellament o molèstia a d'altres vianants es fa realment difícil. El fet de que sigui obedient i fidel també facilita la feina si l'has de mantenir quiet mentre passa algun vehicle, això és molt bonic, fins el dia en què apareix un altre gosset a la vorera del davant i en Pirata -portat per l'enyor i la solitud en aquest poble de gossos enclaustrats en els seus quatre pams de jardí, un altre dia en parlarem- decideix creuar feliçment el carrer, passant alegrement de les meves ordres i posant en perill potencial la seva vida. Perquè en aquell moment no passava cap cotxe, però si s'acostuma a no respectar els traçats vials, ell que gairebé no veu res fins que no hi topa de cap, pot veure reduïda molt considerablement la seva esperança de vida.
Com no volem que això passi, i com el fet de rebel·lar-se a les ordres és motiu de càstig, vaig decidir donar-li una lliçó que pogués entendre.
Metres enllà de l'incident, i molt a prop de casa, hi ha un descampat poc il·luminat. El lloc perfecte per l'experiment. M'hi vaig acostar deixant que en Pirata voleiés al meu voltant tot olorant cada detall, vaig aturar-me i allà em vaig quedar sense fer cap soroll ni moviment. En Pirata al principi estava molt emocionat deixant la seva petja a cada racó, tan va badar que finalment i tal com jo esperava, va oblidar on era jo. Està acostumat a trobar-nos pel sò i/o pel moviment, però en aquells moments res d'això hi havia. Estava sol.
Al principi no va semblar que se'n sentís, va seguir ensumant i donant voltes pel descampat, fent de tant en tant una llambregada en direcció a casa. Al cap d'un moment, ensumar ja no era tan important, el que buscava amb les orelles ben amunt era qualsevol senyal auditiu. Res. Les llambregades cap a casa cada cop eren més insistents mentre recorria un i altre cop el descampat, cada cop més a poc a poc, cada cop amb el cap més amunt atent a qualsevol senyal que el permetés trobar l'amo. Unes passes cap a casa, unes passes de tornada a allà on ens haviem "separat". En aquells moments vaig témer que arrenqués a córrer cap a casa, però no, quan va haver-se assegurat que era sol va fer una cosa que, sincerament, em va estovar com mantega: com un bon jan, com tants cops li hem ordenat que faci quan vol quelcom, en Pirata va decidir seure, ben digne, cul a terra esquena erecta, barbeta amunt com un soldat, immobil i alerta, mirant direcció a la llar. "Quin gran gos!" vaig pensar.
Una estona després, quan jo era a punt d'acabar l'experiment un cop vista la dignitat del nostre quisso, l'actitud d'ell va tornar a cambiar. D'un salt va trencar la seva immobilitat i es va posar a ensumar com un boig, a seguir el rastre invisible com si fos un gos policia o un cercador de tòfones. Em buscava. Va acostar-se diversos cops, fins i tot va topar amb mi en un instant però, curiosament, no es va adonar que era jo! Va seguir buscant pel descampat fins que el seu frenesí fou tal que respirava amb dificultat. Llavors va ser quan ja no vaig poder més i el vaig cridar amorosament per a que vingués al meu costat. En sentir la meva veu les orelles se li van disparar, tota la seva atenció va recaure en el punt on jo era i va córrer a trobar-me amb un gemec ofegat. Em va saludar com si fes anys que no em veia, abraçades i carícies en un descampat gelat. La tornada a casa va ser feliç, va respondre a totes les meves indicacions i no es va allunyar més que unes passes fins que vam ser al cau.
Haurà après quelcom d'aquesta experiència? Jo sí, ara sé que en Pirata se sent part d'una llar, d'una família, i que si mai li faltem patirà com patiriem qualsevol de nosaltres. Sé que ens necessita, no només pel menjar i l'escalfor, sinó per l'amor que ens intercanviem. Penso en quan el vam adoptar, en l'estat de por i desorientació en què es trobava els primers dies i ara sé que aquest és l'estat que segueix a la desesperació de veure't sol. Per tant, si voleu adoptar un gos i no teniu clar si funcionarà o no, ja ho sabeu, els experiments a casa, i amb gasosa.

01 de desembre, 2006

Preciossssitat...és nostre, només nostre...Gollum!

Ho havíem llegit en un llibre per gossos, que les nostres mascotes eren incapaces de resistir-se a una bona ròtula de vedella. Com que havíem acabat de menjar escudella, varem voler fer la prova. Efectivament, aquell ós rodó, dur i envoltat de cartílags llefiscosos va portar de corcoll en Pirata que, com si fos el llop dels tres poquets, va llepar i llepar, mossegar i mossegar, rosegar i rosegar, fins a quedar extasiat! Fins i tot vaig provar de treure-li per què estava emmerdant tot el terra, i per primera vegada, com si d’en Gollum es tractés, em va roncar amb mala llet per evitar que li tragués. Cosa que només va servir per que el renyéssim i per que igualment perdés el seu tresor. Vegeu a la foto, com el protegeix mentre el rosega.

Ara ja ho sabem, si no volem que el Pirata es corrompi i es deixi endur pel costat fosc caní, no ha de veure ròtules de vedella.

PD: Per cert, diuen que van molt bé per treure’ls el carrall de les dents.

15 de novembre, 2006

"Oju, peligru!"

El nou territori és inhòspit, amb sorpreses a cada pas, obstacles a superar i noves rutines per descobrir. En Pirata feia molt temps que no era tan obedient ni estava tant atent a les nostres ordres i instruccions, sobre tot perquè li va la salut. Ha passat d’anar boig darrere els rastres de les femelles de bon veure a ser una màquina d’obediència ben engranada.

Ara quan passegem ens anem trobant amb fanals, bancs, papereres, arbres, cotxes, pilones... i amb un “cuidado” o un xiulet suau en Pirata s’atura, esquiva i volta automàticament tot allò que sigui davant seu. Els pocs accidents i topades són deguts a una badada nostra o a falta de temps per avisar el quisso. De fet me’n faig creus de lo dur que té el crani, perquè de “gongs”, “plocs” i “thunds” n’hem sentit sovint depenent del material amb què col·lisiona, però de “cracks” procedents d’en Pirata, ni un de sol. Potser algun grinyol -més d’espant que de dolor- sí que ha fet, però les nostres carícies vessades immediatament i paraules d’ànim amb to alegre fan que se li passi qualsevol mal.

És curiós, amb tot, lo ràpidament que ha après a identificar les paraules “ojo” i “cuidado” amb el fet d’evitar possibles perills, i només en aquells moments en que la necessitat de marcar el territori és més forta que la pròpia salut és quan ens fa patir una mica. Sort que en Pirata, com els nens, és de goma.