Per "gratera" premeu 1

Ho havia vist en dibuixos animats, ho havia vist a "videos de primera", ho havia vist en documentals... però en directe mai. L'innovadora experiència que estem vivint de fa pocs dies és la següent:

Agafeu un gos en època de canviar el pèl, un d'aquells que es grata cada dos per tres per arrencar-se flocs peluts. Estireu-lo a terra i grateu-li amb entusias-me el pit, o el costat de les costelles (dependrà del quisso, el punt "gratera" no és sempre al mateix lloc) i persistiu una estoneta fins que veieu, oh natura curiosa, que una de les potes del darrera es comença a moure convulsa imitant el ritme "grateril". Si us atureu, la pota s'atura, si continueu, la pota grata el no-res, podeu fer-ho tants cops com vulgueu, no falla i a ell li encanta!

El millor moment va ser un dia que va venir a demanar mimos, li vaig demanar que em donés la pota ("txoca Pirata!") i quan me la va haver donat li vaig aguantar la pota mentre li gratava el pit. Què divertit veure que tot i de peu en Pirata es gratava amb la pota del darrera, quedant en precari equilibri només amb dues potes!

Aquest moviment reflex només el deuen tenir els quissos perquè jo me l'he buscat i no hi ha manera, no trobo com fer que la meva cama pedalegi sola. Què curiós, perquè deu ser?

Celest, la gossa boomerang

Avui en podem fer broma, perquè tot ha acabat bé. Com haureu llegit en el comentari de l'entrada anterior, la Gemma -que no és familiar nostre i tot i així ens llegeix!- ens va demanar ajut per trobar la Celeste, que s'havia perdut.

La Celeste és una gossa de cinc anys que feia temps que buscava una família que l'adoptés. El seu gran problema era una timidesa i una por extremes, un caràcter certament difícil en un animal de companyia. Sortosament, hi va haver l'Àngela de Canet d'Adri que va voler-la a casa, i des de Jaén cap a Canet la gosseta va fer un llarg viatge.

Però, ai l'as! Va ser posar peus en terra catalana que de la por va fugir cames ajudeu-me. Els seus nous amics catalans van buscar-la amb tots els recursos que van poder, van voltar la zona, van mobilitzar tothom qui se'ls va acudir i fins i tot van penjar cartells amb la foto de la desapareguda (un a la cantonada de casa en Pirata, què petit és el món!).

Confesso que la mateixa tarda que vaig saber del tema vaig carregar en Pirata al cotxe i vam anar a fer la volta vespral per Canet, a veure si el nostre gos que és més bo que un tros de pa aconseguia seguir el rastre de la damissel·la en problemes. Pels qui no conegueu la zona he de dir que és un lloc ideal per perdre's, amb boscos, camps, unes gorgues magnífiques i un munt de masies disseminades arreu. El fet és que la recerca no va tenir èxit, només vam aconseguir arreplegar una col·lecció nova de llavors pel pèl d'en Pirata i poca cosa més.

Vam pensar en fer una foto digital al cartell i penjar-lo aquí per si algú ens podia donar un cop de mà, però per sort ja no ha fet cap falta: la Celeste ha tornat, tota soleta, a la casa de la seva nova família. Ves qui ho diria! Només unes hores en aquesta nova terra de la que no coneix res i ja se sap el camí de tornada. O és que ha estat reflexionant i ha arribat a la conclusió de "on estarà millor que a casa d'algú que ha creuat mitja ibèria per donar-li una oportunitat?".

Benvinguda Celeste a Catalunya, ja saps que si necessites res aquí tens una colla que farà el possible per fer-te sentir com a casa. :)

Gent del Barri (capítol 1)

Amb aquesta entrada encetem una nova sèrie on explicarem amb quins altres gossos del barri conviu en Pirata. Amb uns hi ha bona relació, amb altres és cordial, amb altres simplement es toleren i, com no pot ser d’altra manera, amb altres no es poden ni veure. Tot i que en Pirata és molt bon jan, sempre són els altres gossos qui demostren actituds més o menys agressives cap a ell. Els únics que es deixen dominar[1] per en Pirata és que són encara més “mansos”.

L'esquifit de taques blanques i negres de cua cargolada és en “Xulu” . La veritat és que no sé el seu nom real, però la seva actitud normal és de “xuluputes”. Així petit com és, es passeja sempre sol per tot el poble i quan veu un gos, sigui de la mida que sigui, va a trobar-lo per buscar brega o rondar-lo de forma prepotent i desafiant. Amb en Pirata no és diferent, i malgrat que ell sempre el rep amb un remenar de cua i la típica olorada als genitals, l’altre eriça els pèls de l’espatlla i el ronca. Acte seguit com que el Xulu no arriba a la part posterior d’en Pirata per muntar-lo, es contenta amb recolzar-se amb les potes del davant sobre el seu coll (com es veu a la foto). En Pirata s’acaba afartant de la seva actitud de “gallito”, i se’n va rascant a terra en senyal de neguit o pixant en l’arbre més proper, però sense donar-li mai del tot l’esquena. Com no podia ser menys, el Xulu sempre acaba la trobada pixant sobre les marques d’en Pirata, en l’equivalent caní de “tenir sempre l’ultima paraula”.

[1] La dominació en els gossos es demostra mitjançant la “còpula” simulada entre mascles. Quan un mascle munta a l’altre no és que demostri actituds homosexuals (al contrari d’allò que molta gent es pensa) sinó que és un símptoma de superioritat. Quan dos gossos es troben se’ls ha de deixar que intentin muntar-se entre ells, ja que així s’estableix una jerarquia i deixen de barallarar-se.

En Pirata i el parquet

<- "Com si no fos prou dolent que en Rex hagi sortir-se'n amb el nou terra de la cuina, com dimonis en Fluffy ha aconseguit una cadena de punxes?"

Per un animal que quan corre utilitza les urpes per arrapar-se al terra i transmetre la seva energia motora per tal de propulsar-se, la interacció entre aquest i una superfície dura i lliscant com el parquet és del tot curiosa i entretinguda.

La reducció de la fricció produïda entre les urpes i el parquet de casa fa que el control motriu d’en Pirata es vegi dràsticament compromès quan aquest supera determinades velocitats. Aquet fet porta a situacions com el “zapateao” amb les potes davanteres en el moment inicial d’acceleració des del repòs, la superació per lliscament de l’objectiu –normalment una porta-, el “derrape” per sobreviració dels quarters del darrera, etc.

Aquesta relació es posa sobretot en pràctica, com diem, quan el Pirata ens persegueix escopetejat amunt i avall del pis o surt disparat cap a la porta quan ha arribat l’hora de fer el vol. Tanmateix, la venjança d’en Pirata no és menor, provocant, amb les seves urpes, ratllades i solcs per les zones més transitades.

Precisament ahir va ser espectacular quan, dirigint-se ell a tota velocitat cap a la sortida, per tal d’arribar-hi ràpidament al crit de “va Pirata ‘nem”, es va trobar que havíem enretirat l’estora de la porta d’entrada, i el fre que aquesta suposa havia deixat d’existir. En aquell moment en Pirata va experimentar en propi cos la primera de Newton*. Per compensar-la i no estavellar-se contra la porta, va reaccionar instintivament abaixant el cul i clavant els espolons del darrera a terra. Va aconseguir frenar a temps però la situació va ser absolutament graciosa.

* Primera llei o llei de la inèrcia: Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme. (També anomenada principi de Galileo.)

Badalls

Encara no s’ha pogut esbrinar per que badallem. El badall és un acte motor, reflexa i instintiu (ningú ens ensenya a badallar) que indica avorriment, fatiga, fàstic, i que generalment precedeix al son, encara que també es presenta al despertar i ens ajuda a treure'ns de sobre la peresa. Alguns investigadors opinen que el badall és un vestigi evolutiu, el significat original del qual podria haver estat intervenir en la conducta del despertar, en els moments que l'atenció disminuïa sota condicions de perill. El badall no és un gest conscient ni racional, així quan veien que algú altra badalla, sentim un badall o pensem en ell, també ens venen ganes de badallar encara que no vulguem [1].

Però aquest gest involuntari no només passa a nivell intraespecífic (entre individus de la mateixa espècie), ans m’he adonat que de bon matí, mentre m’estic posant les sabates i amanyagant en Pirata alhora, quan ell fa un badall -sí, els gossos també badallen- a mi també m’agafen ganes de fer-ne un. I a l’inrevés, si jo faig un badall al cap d’uns moments ell estira les potes de davant, corba l’esquena, tanca els ulls i treu la llengua tensionant tots els músculs del cos en un badall característic. Uaaaaaahhh!! No teniu ganes de badallar?

[1] Font: Revista Eureka

Purga

Ah, la primavera, època d'animalons varis i de llavors traïdores. L'any passat, recent adoptat en Pirata, no vam ser conscients del que pot passar amb la llana del gos en conjugació amb la natura perquè el vam pelar ben pelat per treure-li totes les rastes de hippy que duia, però aquest any és un altre cantar.

Cada dia en Pirata surt a voltar pels camps, matí i tarda, i no hi ha volta en que no torni amb tot de llavors enganxades als serrells de les potes i la panxa (fins i tot al musell, perquè l'enterrà allà on pot a tothora). Aquestes llavors malèfiques tenen formes especialment pensades per arrapar-se als pèls i no deixar-se anar si no es té prou paciència.

N'hi ha en forma d'espiga, que s'enreden amb el pèl com una fletxa i per treure-les s'han d'estirar per l'altra costat d'on han entrat. Ni ha de rodonetes com cargolines envoltades de punxes corbes que s'emboliquen de tal manera amb el pèl que a vegades, al treure-les, t'acabes enduent un petit floc de pèls de record. Ni ha de grosses com cacauets amb closca també envoltades de punxes gruixudes: una d'aquestes, un dia, se les va enginyar per encabir-se en el forat dels coixinets de la peülla d'en Pirata i vam haver de fer servir les tisores perquè estirant era impossible arrencar-la.

N'hi ha de més tipus, i cada matí i cada tarda en Pirata en porta una col·lecció sencera. Seria ideal poder-lo pentinar a fons després de cada passeig, però això no acostuma a ser possible, així que aquestes llavors queden liades al cos de l'animal durant força hores. Hores que en Pirata acostuma a dedicar a dormir, fer la ronda, tornar a dormir i... fer-se la toilette.

Cada cop que en Pirata troba una d'aquestes llavors l'estira amb cura amb les dents fins que la desenganxa, per mastegar-la tot seguit com si fos un xiclet. Això no suposaria cap problema si no fos que d'aquesta manera, de tant llepar-se el pèl ara que és època de muda, i de tant endrapar "verdura" acaba purgant-se i vomitant cada quatre dies.

Ara ja hem après que quan en Pirata, sense motiu aparent, se'n va al seu llitet i en comptes d'estirar-s'hi es queda assegut amb el posat ben digne, mirant a l'infinit, és que és a punt de vomitar. Uns quants "wuop, wuop, wuop" discrets i un moviment d'espatlles característic i conegut per tothom que alguna vegada hagi tret la primera papilla, és el ritual precedent a una estesa de babes i pèls, o pinso a mig digerir.

Després de la purga en Pirata es queda tot moix, com sense entendre què li ha passat. Si pot es torna a menjar el que ha tret -si l'enganxo a temps li ho impedeixo, que de menjar i aigua nets en té sempre per reemplaçar el que ha expulsat-, seguidament s'ajau amb mirada trista o s'acosta a un dels dos per a que li doni una sessió extra de mimos.

Com veieu, si no és una cosa és una altra, però entretinguts si que ens té aquest bitxo!

No paris, no paris...

En Pirata és un d’aquells gossos que quant surt al carrer no el pots simplement portar a un descampat i fer que faci les seves “coses” allà fins que se’n cansi. Ell vol voltar, corre amunt i avall!! Per passejar-lo hom no es pot quedar estàtic, ha de romandre en constant moviment, esclau de la primera llei de Newton.

Sovint quant voltem, m’aturo a observar algun ocell, algun exemplar vegetal interessant, o simplement com unes formigues intenten entaforar una enorme llavor pel forat del formiguer. És llavors quan transcorreguda l’estona que en Pirata necessita per explorar els voltants del punt escollit, ve a buscar-me, impacient per què continuem el recorregut. Primer s’acosta a veure què passa, uns copets a la cama amb el morro són el senyal per fer-se notar, o bé directament ficar el musell en allò que estic observant. Si això no dóna resultat, s’arracona uns metres, no per deixar-me estar, sinó per gratar fortament el terra amb les urpes com imitant a un brau enfurismat. Aquest és el moment indicador que està perdent la paciència “Vaaaa, anem!!”. Si aquesta tàctica no té efecte, fa el gest de marxar sol “si tu no vens, jo me’n vaig”. Però només marxa uns metres, olorant aquí i allà com esperant a que jo reaccioni. Si finalment això tampoc té l’esperada recompensa de continuar el camí, s’ajeu al costat meu amb un esbufec de resignació, tot atent al més lleu moviment que li indiqui que reprenem el nostre camí.

Tu et quedes aquí

En Pirata té una mena de sisè sentit per saber quan és hora d'anar a passejar i quan és hora de quedar-se a casa. D'una banda ja té uns horaris concrets i unes rutines agafades, per exemple, quan en Quim s'aixeca i es vesteix en Pirata tot i haver estat uns segons abans dormint profundament es desperta, s'estira, i es posa com una moto amunt i avall, ballant un "zapateao" davant la porta del pis per fer que en Quim s'afanyi. Fins i tot és normal que deixi anar algun petit lladruc de nervis. Al vespre, quan toca la segona sortida, segueix el mateix ritual sabent que en quant algú s'acosti a la porta ell també hi ha de ser.

Els caps de setmana ja són un altre cantar. A mig matí la casa segueix en silenci i, quan un dels dos ens llevem i sortim de l'habitació encara amb el pijama posat sí que rebem un bon dia caní -amb espatarramenta panxa enlaire, somiqueig inclòs- però res de nervis ni presses per anar a fer el vol.

Hi ha ocasions, però, en que la rutina canvia i li hem d'explicar que tot i estar-nos preparant per marxar a ell no li toca sortir pas, les paraules màgiques són (mentre li donem uns copets carinyosos al caparró) "no Pirata, tu et quedes aquí, a vigilar la casa". Automàticament el gos deixa de costat els nervis i l'excitació i s'asseu resignat al costat de la porta, observant amb certa tristesa com marxem deixant-lo tot sol.

Quan tornem a casa, estant només a uns metres del pis, ja sentim com s'acosta atent i ensuma per l'escletxa de sota la porta, s'asseu, es torna a posar dret, badalla sonorament i espera que obrim la porta per tirar-se sobre nostre omplint-nos de carícies i demanant alhora tota la atenció del món. És divertit veure, quan un de nosaltres és a casa i l'altre és a punt d'arribar com reacciona en Pirata, corrent passadís avall amb les orelles ben dretes i tot el cos en tensió, parat davant la porta, mirant-se-la com si tingués visió de raigs x i pogués seguir el mecanisme del pany pas per pas. Tot un espectacle.

Lindo Pulgoso

Arghhhh!! Puces, puces per tot arreu. Ahir vaig tenir la brillant idea d’anar a donar un vol pel bosc de darrera casa amb en Pirata, sense pensar que estem en època de plena explosió “pucil”. Ja havíem tingut aquest any alguna que altra experiència amb les paparres, però res greu que no es pogués controlar; era cosa de detectar-les i treure-les per què malgrat s’aferren com una mala cosa, normalment estan mortes quan les troben (beneïdes pipetes mata-bitxos). Però aquest cop amb les puces ha estat espectacular. Ahir al vespre amanyagant el gos, només fèiem que trobar puces. Potser en varem arribar a trobar una dotzena corrent entre els pèls d’en Pirata, i jo me’n vaig localitzar una a la cama, després que m’hagués picat a la cuixa!. Fins i tot aquest matí n’hem trobat una agonitzant al lavabo (potser afectada pel verí mortal subcutani que porta en Pirata?). Aix! Em pica tot només de pensar-hi!

Amics d'en Pirata!

Fes-te amic d'en Pirata i indica'ns d'on ets!

Ordres per en Pirata

Malgrat el caràcter independent d’en Pirata, com tot bon gos d’Atura sempre té un ull posat sobre l’amo (en aquest cas, això de l’ull és més cert que mai). Així quan sortim al carrer o anem d’excursió –si no té un d’aquells dies rebels– en Pirata respon molt bé als xiulets i ordres que li donem. Les ordres les hi hem ensenyat amb paciència, i quan ha cregut li hem donat un premi, normalment algun boci de menjar o una bona manyaga. Les ordres que fem servir més són:

Seu!: Com indica l’ordre, en Pirata recolza la seva part posterior a terra, mentre manté estirades les potes del davant. Si no en té ganes es fa molt el ronso, com si no ens sentís. Si vol alguna cosa, s’asseu automàticament davant de nosaltres com per demanar-ho (normalment menjar, i especialment els iogurts).

Txoca!: Aquesta encara no la domina. Una vegada l’hem fet asseure, ara estem intentant que doni la pota en forma de salutació. Continuem amb la feina...

Quiet!: L’hem hagut d’aplicar per que com que de vegades el passegem sense corretja, sempre sortia del portal escopetejat, travessant el carrer a tot drap. Això comportava un gran perill pel gos. Ara li diem per que es quedi quiet a la vorera i ens esperi abans de creuar. També li diem quan volem que es quedi al nostre costat. El problema és que encara no hem aconseguit que es quedi quiet lluny de nosaltres, ja que sempre que li diem ve fins als nostres peus i llavors és quan s’està quiet, cosa que no és gens útil si el què volem és que es quedi quiet a l’altra costat de carrer, mentre passa un cotxe.

A la manta!: Aquesta l’hem apresa dels amos d’en Dalton. En un raconet té el seu coixí folrat, on juga i dorm si nosaltres hi som a prop. Ara, sempre que li volem donar un gormanderia, l’enviem “a la manta”. Ell, com que sap que l’hi espera un premi, hi va corrents i remenant la cua amb delit. Quan vol alguna cosa, també normalment el iogurt, combina “a la manta!” amb “seu!” ell solet, com dient “veieu que bé que ho faig”.

Cap aquí!: com que no s’hi veu gaire, aquesta és la fórmula que fem servir per guiar-lo. Ell segueix la nostra veu, i canvia el rumb. S’hi ha acostumat molt bé i és una de les ordres que segueix amb més eficàcia. Fins i tot funciona millor que el Vine!

Vine! o Vine cap aquí!: L’utilitzem per indicar-li que s’acosti. Sovint l’utilitzem indistintament amb el "Cap aquí!".

Txist! o No!: Són les dues interjeccions que li indiquen que allò que vol fer no és positiu. Les reconeix molt bé i quan les sent “de seguida” reacciona.

Cuidadu!: Com que el deixem que campi, de vegades es despista amb una olor o va esverat i acaba xocant amb un arbre, un fanal, o la pota d’un banc. Amb aquesta interjecció castissa li indiquem que està a punt de xocar. Pel seu bé, sembla que és una ordre que està aprenent força ràpid, ja que ja comença a abaixar el cap o prendre una postura arronsada, com de rebre un impacte, quan la sent.

Què et dic jo!?!: La fem servir per reforçar una ordre. Així, si en Pirata està punt d’acostar-se a un gos amb una clara actitud amenaçadora (arrupit amb el pèl eriçat) que ell no detecta, li podríem dir: "No! Cap aquí! Què et dic jo!" Amb aquesta fórmula, sense que sigui garantia d’èxit (és més tossut que un marrà) com a mínim s’ho pensarà dos cops i si insistim, potser li evitem un ensurt.

Xiulet: No és una ordre pròpiament dita, però substitueix el "Cap aquí!" o el "Vine!". Es nota que és un gos d’Atura, per què respon molt bé als xiulets.

Busca el mitjó!: Dit per incitar-lo a jugar i per què vagi a buscar la seva joguina de torn.

Ja veieu que tenim un bon ventall d’ordres, moltes encaminades a guiar-lo, i menys a mantenir-lo controlat, doncs és un gos amable, dolç i pacífic.

Bon Sant Jordi

Mira que n'arribem ser estranys els catalans: celebrem una derrota en el dia de la nostra diada i el dia del nostre Patró ni tant sols és festa. En fi, Molt Bon Sant Jordi a tothom! :D

Nota: Per cert, en Pirata ha olorat i reolorat la rosa i ha fet un intent de marcar-la, però un avís a temps ha fet que no haguéssim de lamentar disgusts ;)

Feliç feliç primer aniversari!!!

Així és, aquesta passada Setmana Santa ha fet un any de l'adopció del nostre estimat Pirata.

Amb ell hem fet amics, hem visitat llocs, hem passat ensurts i aventures, hem tingut moments tendres i moments salvatges, hem viscut trapelleries i somnis, hem tingut moments nobles, moments tristos, dolços i curiosos, hem descobert nous mons, hem explorat noves emocions, hem experimentat sensacions innovadores i hem gaudit molt més que hem patit.

Certament, tenir en Pirata amb nosaltres ha estat una experiència enriquidora, alliberadora, ens ha fet créixer i estabilitzar-nos. Diuen que qui té mascotes viu més anys, esperem doncs que en Pirata segueixi molts més anys amb nosaltres fent-nos fruir de la vida tant o més com fins ara.

Felicitats a en Pirata, però també a qui ens llegiu, ja que heu viscut aquest any gairebé en directe amb nosaltres i ens heu donat suport i consell, compartint les vostres experiències i opinions, creant -ni que sigui virtualment- una petita família.

Seguirem informant-vos i explicant-vos tot allò que ens passi amb en Pirata. Moltes gràcies a tothom i...

Feliç primer aniversari,
feliç feliç aniversari a tothom!

De cec a murri

"Y fue así, que después de Dios éste me dio la vida, y siendo ciego me alumbró y adestró en la carrera de vivir. Huelgo de contar a vuestra merced estas niñerías para mostrar cuanta virtud sea saber los hombres subir siendo bajos, y dejarse bajar siendo altos cuánto vicio."

- La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades (Anònim, 1554).

Deixeu que us narri senyories amb aquestes paraules com el nostre protagonista esdevé de cec a murri en una sola nit.

El dia anterior havia transcorregut com cada dia del Senyor, des que el nostre pare Sol es lleva fins que es pon. El poder del Morfeu havia caigut sobre les nostres parpelles i la seva sorra ens guiava pels camins dels somnis mentre en Pirata desvetllat triscava amunt i avall. Amb aquest nas que té, ensumant l’aire, de ben segur ho va descobrir, allà sobre el sofà, jeia l’abric emprat el matí anterior per anar d’excursió, i a l’interior de la seva butxaca havia quedat el més frugal dels aliments: tota una bossa plena de delicioses làmines de carn seca...Així, emparat per la nit, furtívol i rendit a Beelzebub, va buidar la bossa amb delit.

Aquest matí, al llevar-me, he trobat la prova del crim a terra, la bossa de llaminadures restava sobre l’estora oberta i buida, violada per l’instint animal més primari, la fam. Mentre, en Pirata, dissimulava buscant les manyagues matinals refregant el morro a la meva cama...el mal ja estava fet, ja era massa tard per castigar-lo...Va Pirata ‘nem!

Amunt periscopi

Un altre cop pinso?!?! Ecs?!? Tot i que ho dissimula bé, especialment després del passeig matinal, és evident que a en Pirata no li entusiasma el pinso que li posem per menjar. És normal, crec que a mi tampoc m’agradaria que el menú sempre fos el mateix, per més variades que fossin les porcions. Ara mastego, ara glopejo, mica en mica endrapa cada matí, gairebé mecànicament i sense molt d’esma el menjar del seu vol. Al contrari, estic segur, que si pogués triar només es fotria allò que ens mengem nosaltres. No en va, només veure’ns que remenem a la cuina s’acosta content i alegre a veure si li donem algun bocinet del què sigui per endur-se a l’estómac. Quan ho fem, un trosset de pernil que sobra per massa greixós, una pell de fuet rebutjada, etc. s’ho pren com un gran premi i ho devora amb delit.

A la taula, ja és una altra cosa. Per tal que no emprenyi mentre mengem mai li donem res un cop hi estem asseguts. Però ell, quan hi ha quelcom que considera irresistible, no se’n pot estar, i veus com s'atansa amb el cap aixecat, amb la trufa del morro per sobre la vora de la taula, flairant animosament com per copsar cada molècula d’aroma nutritiu. No s’aixeca sobre les potes, sap que no rebrà res de nosaltres, però amb el seu morro com un periscopi alçat per sobre del mantell, busca amb frisança el seu objectiu impossible.

Sneak attack

Pobre Pirata...és clar que la seva condició de mig invident (que no de mig vident) el deixa en una clara posició d’inferioritat envers els gossos agressius (com ja es va demostrar amb en Dalton). Ara fa uns dies, aprofitant que jo estava despistat, un gos d’una masia propera a la zona de passeig (que també és un gos d'atura) va sortir sorpresivament de darrera uns arbusts per atacar a en Pirata que anava, com sempre, al seu aire ensumant el terra.

Aquest cop tenia camp per corre i l'atacant, al veure que jo m’acostava corrent i bramant, va acabar fugint. Nogensmenys en Pirata no ha quedat exempt de ferides de guerra: al “genoll” de la cama dreta hi té una rascada, a la cuixa de la mateixa cama i a l’espatlla esquerra hi té sengles ferides de mossegades. Cap de les ferides són de consideració i sembla que totes van fent el seu curs de curació, tanmateix l’hem portat al veterinari per verificar-ho. Ara cal que controlem la rascada per què no li agafi aquella infecció de la pell que ja va tenir al coll i anem vigilant que les ferides cicatritzin bé. Físicament el gos està bé, però ara quan passa pel costat de la masia veus que s’aparta del lloc de l’atac amb al cap cot.

El Pirata Egipci

Si en Pirata en fos realment un, de Pirata, segur que en seria un d'Egipte. Per què ho dic, malgrat saber que els egipcis no són especialment famosos pels seus actes de pirateria i que evidentment el nostre quisso té indubtables arrels catalanes? Doncs per què ens hem adonat que el pèls més foscos que li envolten l'ull s'estenen allargassats fins la galta, formant un efecte cosmètic semblant a l'ull d'Horus, que les dones egípcies tant imitaven amb el maquillatge. Veieu, les fotos i compareu!

La Gola del Ter

Fa uns dies varem anar d’excursió a la Gola del Ter. Tal com indica el seu nom, es tracta de la desembocadura del riu Ter al mar. Malgrat ser de Girona i haver visitat gran part de l’Empordà aquest era un lloc que sempre havia volgut veure, i mai havia tingut la oportunitat. Així que varem carregar en Pirata al cotxe, ell més content que un gínjol hi salta cap dins de seguida que li obro la porta del maleter, i ens hi varem plantar. A l’hivern és un lloc tranquil, malgrat que força visitat; passejants, veïns, excursionistes, descanses a les vores del riu o caminen per la platja. El dia era assolellat i l’escalfor del sol es feia notar per sobre la brisa marina que arrissava les onades.

Per mi, els moments més divertits o curiosos d’en Pirata va ser quan va intentar beure de l’aiguabarreig entre el Ter i el Mar, es nota que la va trobar salada, per que després de es primeres llepades a la superfície de l’aigua, ho va deixar estar. Un altra moment va ser quan passejant distret com sempre, ensumant cada gra de sorra, va anar a parar a una zona on la sorra estava completament fluïditzada, formant una mena de sorres movedisses, enfonsant-s'hi de quatre potes. Ell espantat, tanmateix va poder sortir-ne escopetejat amb un parell de potents salts . Finalment, en aproximar-nos a les ones, ell va fer com si allò no anés amb ell i va seguir lluny de l’aigua, es nota que és un gos d’alta muntanya i que el mar no l’entusiasma.

(Nota: Sí, allò que veieu al fons de la fotografia són les Illes Medes.)

Com un nen

Cada cop estic més convençuda que en Pirata és com un nen humà. Un exemple clar (a part de necessitar algun copet per fer el rotet després de dinar) és l’episodi que vam patir fa uns dies. En aquella botiga que vaig comprar les tenalles d’ungles (aixxx...) vaig comprar-hi també un “os” per que en Pirata rosegués durant uns dies. Aquests ossos són fets de la pell d’algun rumiant i tenen diverses mides i formes. Vaig escollir un que té, a manera de cap d’os, un parell de nusos que de segur li serien més còmodes per mastegar (i així no quedaria cap pilota òssia arrodonida i impossible de mastegar voltant per sota el sofà).

Quan el gos va entendre de què es tractava va agafar la nova joguina com si fos la única cosa important al món. Talment com fan els nanos davant d’un joc nou, va oblidar la joguina que li havien regalat per Nadal (que en el seu moment havia desplaçat el famós mitjó) i es va dedicar a rosegar i rosegar durant hores. Bé, corregeixo, més que rosegar era estovar amb la saliva i estirar quan la fibra s’havia emblanquinat i ja era només una pasta amorfa. En Pirata, és curiós, però no és un “mastegador”, les coses massa grosses li queden, això, massa grosses; prefereix petits bocins manejables per dur-se a la boca.

I talment com un crio, en Pirata un vespre va decidir que no podia sortir a passejar sense la seva joguina preferida, “és que s’havia posat interessant” podria dir ell ara. Nosaltres, preveient el que passaria, vam intentar fer-lo desistir i que el deixés a casa, però no, el seu preuat os mig rosegat havia d’anar amb ell. Us podeu imaginar el que va passar? Efectivament, després de dur-lo una estona indeterminada devia aturar-se a ensumar alguna cosa i allà va quedar, abandonat, oblidat, perdut, l’os de la seva alegria.

L’endemà, tot i tornar a passar pel mateix camí i buscar-lo activament tant ell com jo, vam veure que algun petaner veí havia estat més llest i l’havia fet desaparèixer. N’haurà après alguna cosa d’aquesta lliçó? Ja ho sentirem a dir, de moment ha recuperat interès per l’os de nusos fet amb fils de colors, i me n’alegro perquè aquet no embruta i a més ens hi deixa jugar!

Atac d'ansietat

Fa uns dies vaig anar a una nova i gran botiga dedicada als animals per comprar unes tenalles per ungles canines. Resultava que els esperons d’en Pirata ja havien crescut molt i amenaçaven amb tornar al punt d’origen havent descrit un cercle complert. Com ja no el portem a la perruqueria es fa necessari fer-li la manicura a casa, però sense les eines adequades ens hi podem fer mal, tan nosaltres com ell.

Bé, un cop a casa vaig fer repàs a tots els esperons i ungles d’en Pirata sense cap problema ni molèstia fins, ai, trobar aquella ungla que no saps si és massa llarga o ja està bé així. Per qui no ho sàpiga les ungles dels gossos són com tubs en els que, en el primer centímetre (depèn de la mida del gos, clar) hi ha carn, vasos sanguinis i terminacions nervioses. Degut a la meva inexperiència, i a que l’ungla en qüestió era negre i per tant no es podia intuir on acabava la carn i on era simple ungla, vaig retallar massa i xac! Bup! En Pirata va fer un grinyol i va apartar la pota de seguida, mirant-me amb posat ofès. Al moment vaig veure una gran gota de sang que se li escolava entre els pèls del peu. Esfereïda, pensant en l’estora nova i en l’abast de la ferida del gos vaig agafar-lo d’una revolada i el vaig dur a velocitat insospitada cap al bany on guardem la farmaciola.

Amb l’adrenalina sortint-me per les orelles vaig deixar el gos al terra, li vaig mig fer una clau de judo per estirar-lo i que es quedés quiet i finalment vaig encertar a agafar el cotó fluix i el betadine per desinfectar, netejar i detenir l’hemorràgia. El terra del bany havia quedat com si hagués passat un esbudellador a domicili i jo només estava pendent de la pota del gos.

Un cop controlada la situació vaig deixar anar a en Pirata esperant que s’aixequés i sortís de la cambra, però de seguida vaig notar quelcom estrany: tot i estar tombat de costat, cap de les quatre potes es repenjava a terra sinó que estaven estranyament tremoloses i garratibades com si fos un gos dissecat. Vaig mirar-lo tot sencer i me’n vaig adonar que ja no respirava acceleradament com al principi de dur-lo a curar, i que amb la llengua fora tenia el cap en un bassal de... aigua? No, ho semblava però era saliva d’en Pirata! Llavors la que es va quedar en estat de xoc vaig ser jo. El tocava, l’acariciava i li parlava amb to dolç mentre em queien les llàgrimes d’espant i d’impotència per no saber què era el que li estava passant al gos. L’instint, més que un pensament racional, em va fer agafar-lo tal com estava i portar-lo al seu llitet tou que li tenim preparat al menjador.

Vaig sospirar alleugida quan vaig veure que es recollia fet una boleta i es quedava allà, esgotat, recuperant-se de l’ensurt. Al cap d’una estoneta li vaig acostar el seu cossi d’aigua i va beure amb delit, suposo que per recuperar els líquids perduts durant el tràngol.

Pensant pensant he arribat a la conclusió que el que va patir va ser un atac d’angoixa al veure’s ferit, transportat pels aires fins al “bany del terror”, és a dir, el bany on el dutxem quan li toca, i immobilitzat bruscament per una de les dues persones amb qui més confia. Potser també va detectar lo nerviosa que m’havia posat jo, qui sap, només sé que davant del dubte mai més tornaré a apurar en la tallada, i que mai més li donaré un ensurt tan gros com aquell.