28 de setembre, 2006

The Mitjó Game, V.0.2.


Ampliat i millorat. Ja fa molt vaig comentar l’afició d’en Pirata per jugar a estirar la corda, o més aviat el mitjó, doncs bé, en els últims dies el joc ha pujat de nivell. En Pirata en quan nota que estic disposada a jugar i, en comptes de perseguir-nos amunt i avall del menjador com fèiem fins ara fins acabar rebentats, ha agafat la costum de girar en rodó i anar directe a buscar el famós mitjó. S’acosta com qui no vol la cosa i em provoca subtilment per a que li agafi de la boca. Un cop ha aconseguit que piqui s’esdevé una sessió llarga i intensa d’estirar, ara tu ara jo, la mar de divertida. Ell es planta al terra intentant quedar-se immòbil, però com el terra és polit l’únic que fa és lliscar inevitablement.

Sempre el deixo guanyar quan veig que realment s’hi ha esforçat prou, diuen que això per l’autoestima va d’allò més bé! Hi ha moments que el faig patir una mica, li estiro fins que el perd i llavors es posa a saltar amunt com un boig, reposant alguna pota sobre meu per donar-se més impuls. És increïble que encerti tants cops a caçar el mitjó enmig del frenesí juganer.

Quan ja no pot més s’endú el seu trofeu al llitet i, si intento prendre-li, es gira d’esquenes per a que no el pugui abastar. Hi ha moments de calma on em deixa que m’hi acosti, però és una trampa! En quan intento tocar el mitjó me l’aparta amb la pota com si fos un “regate” de futbol i em deixa amb un pam de nas. Cada cop ens ho passem millor amb aquest, gairebé l’únic joc genuí al que en Pirata sap jugar. Provaré de, un dia d’aquests, endur-me el mitjó a la zona de passeig a veure si aconsegueixo fer-lo jugar fora de casa. A veure si pica!

4 comentaris:

laura "la mama de la vivi" ha dit...

Aixó em fa recordar la meva gateta, jo vaig tenir una gateta que va morir amb 18 anys i sempre jugavem amb un cap de "osito Mimosin" que tenía de propaganda, l'hi tirava i ella l'agafava i m'el portava. Si era ella la que tenia ganes de jugar, ho portava i ho tirava al terra perque jo sentís el soroll i juguès amb ella.
Era especial, era un gat que tenía comportament de gos.

Amb paciència, es poden fer coses amb gats com si es tractessin de gossos.

Quim Bou ha dit...

Estic d'acord amb la Laura. Hi ha gats que són molt "canins". És clar que sempre s'atribueixen caracters solitaris/senyorials/esquerps als gats. Però si són adoptats de molt cadells, el seu comportament és molt diferent. Una de les meves gates, se t'acosta i es deixa caure el terra, com dient: "Ja sóc aquí, ja em pots acariciar". El nou gat, un mascle, li agafen una atacs de moixeneres que arriba a fer-se pesat i tot, pobric...

Amb l'Orn jugavem al més típic, tirar pals, etc... Però també a perseguir-nos per casa! Era molt divertit, corrents per diferentes llocs, i com que el menjador té dos portes, de vegades l'esperàvem a que fes la volta per sorprendre'l. No fa falta dir que s'ho va aprendre ràpid i fins i tot ell ho feia algun cop.

Però des de fga uns quants anys... Buf! Hi ha el cas Heura, la gossota més estranya del món. Per mi que es creu que és un gat mascle... 8O
Pobrica, no sap jugar, és molt poruga.... L'únic que sap fer és, encalçar l'Orn i estirar-li de les orelles. Arg... O sigui que, perquè no acabi rebent l'Orn, juguem poc. L'Heura és tot un cas de psiquiatre: superdolça amb tots els gats del món, poruca amb els gossos i la gent. Ja us en parlaré en un altra ocasió... Però, eps! Atenció: com en totes les coses de famílila, JO la puc cirticar, l'Imma també... però pobre de qui en digui mal... :)

Quim ha dit...

Jajaja. Que curiós!! Com va dir un meu amic parlant de gossos: "pels amos, els seus gossos/gats sempre són els millors"

Quim Bou ha dit...

I els més guapus i el més de tot!!!! :)