Les dues bessones

Desconeixem el passat d'en Pirata, però el que està clar és que durant els anys que ha estat amb nosaltres només ha tingut contacte amb tres nens, concretament els dos nois de la Montse i el meu germà Oriol, tots tres educats i habituats en el tracte amb quissos. Per això l'experiència de la setmana passada va ser una autèntica aventura sensorial, ja que vam anar de visita a casa de l'Albert i les seves bufones bessones, un parell de mosses xerraires i extravertides que només veure en Pirata el van venir a saludar com si el coneguessin de tota la vida.

Com ens explicava l'Albert, ara que ha anat a viure a la muntanya les nenes reben un munt d'estímuls nous al tractar amb gossos, gats, cavalls i bèsties variades del bosc, però encara els falta agafar aquell punt de delicadesa i calma que tot animal domesticat necessita. La sort és que les bèsties tenen instints nobles i saben que aquestes dues baldufes són encara cadellets i s'hi ha de tenir paciència.

En Pirata, que com ja era vespre-nit no hi veia gairebé gens i es trobava en un indret desconegut, va tenir uns moments força estressants al rebre manyagues una mica matusseres de quatre manetes alhora, mentre sentia en estèreo el seu nom. El pobre gos ens intentava seguir mentre fèiem la visita a la casa i no es separava de nosaltres ni que fos uns centímetres tot pregant en silenci trobar un recó tranquil on jeure. Quins esbufecs deixava anar al cap d'uns minuts! Panteixant com si hagués corregut deu quilòmetres va aconseguir uns moments de pau quan les nenes van seure per sopar.

Ah! Però què era aquella olor tan deliciosa que flotava en l'ambient? una salsitxa de frankfurt oblidada en un plat, abandonat en una cadira per part d'una nena tipa i mig adormida. En Pirata va abandonar el seu estat d'estora peluda per passar al de pícar oportunista. Quan ja només separaven pocs centímetres el musell del gos i la salsitxa desitjada una mà humana (la meva) va donar el toc d'atenció a la closca de l'avispat trapella. "No Pirata!".

Però en Pirata si alguna cosa té és la constància, per tant va decidir seure amb l'esquena ben tibada i les orelles atentes, amb la mirada fixa en l'altra nena que menjava tranquil·lament. Nosaltres fem broma perquè sempre adopta aquesta postura quan en Quim triga massa estona en donar-li el iogurt per escurar, i és que sembla ben bé que ens vulgui hipnotitzar amb la mirada fixa, immòbil, transmetent-nos els seus pensaments "dóna-me’l, dóna-me’l ja!". Però la petita només tenia ulls pels dibuixos de la tele, i la tàctica hipnòtica d'en Pirata no va funcionar.

Hem de repetir la visita i veure si tots tres s'acaben acostumant a la seva mútua presència sense que hi hagi episodis d’estrès. Ja us explicarem.

Sorpreses encara

Com deia en el comentari de l'entrada anterior, ara que fa força temps que la nostra aventura amb en Pirata va començar ja no queden tantes coses per explicar. El que al principi ens sorprenia ara s'ha tornat habitual, cada cop costa més trobar novetats que escriure i coneixements útils per transmetre. El perill de repetir-se és gran, el ventall d'anècdotes és limitat, el saber que hi ha gent real llegint els nostres pensaments gairebé al moment a vegades és aclaparador...

Què ens frepa d'en Pirata ara que ja ens coneixem tant? Personalment em sorprèn cada dia el moment en que surto de l'habitació i, sigui on sigui el gos, s'aixeca i em ve a rebre. A vegades sent que faig fressa a l'habitació i em ve a buscar, atent davant la porta oberta, esperant, com qui va a rebre un parent a l'estació.

És també habitual que quan en Pirata sent que sec al sofà ve corrents i es posa a burxar amb el musell per rebre carícies. Quan li responc i li faig carantonyes em sorprèn sentir-lo riure, veure com li brilla l'ull i esbossa un somriure caní de plaer i complicitat. El millor ve quan, cosa rara en ell, retorna els mimos a la seva manera, fent una bateria de mossegadetes minúscules amb la punta de les dents allà on m'enganxa: a vegades la pell del colze, a vegades al canto de la mà, a vegades fins i tot a la closca! Quin intercanvi més extraordinari, quina sorpresa felicitat.

De tant en tant el sorprenent és un ingredient inesperat a la dieta, com ahir quan va trobar un tros de pebrot vermell cru per terra i amb uns quants "crunch crunch" se'l va crospir com si ho hagués fet tota la vida. Com ens va fer gràcia n'hi vam oferir un altre bocí, i sí, en Pirata és vegetarià quan li ve bé.

Sorpreses. Petites, casolanes, privades, però encara sorpreses.

Ampliem la comunitat canina: L'Ulises

Doncs ahir vaig rebre un correu-e de la Pau. Resulta que ara tenen a casa l'Ulises, i ens expliquen les seves vivències amb el cadell, en el seu blog "El viatge d'Ulises", de nova obertura i nom molt adient.

Pau, us adjuntem també a la llista d'enllaços. Gràcies per llegir-nos. I ja sabeu, si teniu cap dubte, només heu de preguntar! :)

Vides paral·leles?

Hi ha coses comunes, n’hi ha casuals, i d’altres que quan succeeixen ens sorprenen per la seva singularitat. Si a més, aquestes petites rareses tenen lloc més d’una vegada, ho atribuïm a remotes possibilitats estadístiques o directament a alguna força més enllà de la nostra comprensió. Sovint aquestes casualitats duals ens passen inadvertides per què es donen a l’altra punta de món i els subjectes o objectes de l’afer no poden compartir les seves experiències “bessones”. Per sort, en aquests temps, tenim Internet i la seva capacitat d’empetitir l’esfera terràqüia.

És normal que algú xafardejant la xarxa mundial es posi a remenar blocs. Ja és més difícil que dels milions de blocs disponibles, en Guillem de l’Empordà, topi amb el nostre humil diari d’un gos d’atura borni. És casualitat que ell també tingui un gos d’atura adoptat. Però és que la probabilitat és ínfima que aquest gos, en Nus, sigui a més borni!!

Doncs sí! És veritat!! La història d’en Nus podria ben bé ser igual que la d’en Pirata, potser han viscut vides paral·leles?. La seva mare, en un descuit, li fa posar el peu a l’ull i li va esquinçar la retina. Amb aquesta “tara”, el criador que el tenia ja no el volia. Per sort en Guillem era allà per acollir-lo.

Ara en Nus té un any i mig i viu al costat del mar, cosa que ha fet que li agradi remullar-s’hi durant tot l’any...al contrari que en Pirata. A part d’això sembla que els dos gossos tenen comportaments calcats. El veterinari diu que quan sigui adult es pot intentar reconstruir la retina, però tampoc assegura que guanyi gaire més visió. De moment, borni, se’n surt prou bé.

En Guillem, ja té força experiència amb gossos d’Atura, n’havia tingut un altre que va morir, de sobte, amb 15 anys de vida. Ara repeteix raça, una mica induït per la seva dona i per què “són gossos que enganxen”.

Et donem la benvinguda al bloc, Guillem, de segur que la teva experiència ens serà molt útil. Una de les raons per crear aquest bloc fou poder-nos posar en contacte amb gent com vosaltres, i entre tots compartir experiències sobre els nostres companys canins.

<- En Nus quan era marrec i començava a explorar el seu territori.


<- A mesura que s'ha anat fent gran, el pèl se li ha anat aclarint. A part, crec endevinar el perquè del nom... ;)

Adoneu-vos que són pastats amb en Pirata, si gairebé podrien ser germans!! :D

Gos tancat, gos sonat

Quin estiu! Hem tingut dies de pau, dies moguts, dies d'enyor i dies d'empatx. Això els dies, perquè les nits les hem tingut en vetlla intermitent.

Com sol passar a l'estiu hi ha hagut jornades en què ha fet força calor, fins i tot de nit, però com tenim consciència ecològica (i un pressupost reduït) en comptes d'instal·lar un aparell d'aire condicionat hem decidit, a l'hora d'anar a dormir, obrir finestres, untar-nos d'Autan i fer vivac dins del mateix pis. Quin gust fruir de la brisa nocturna que refresca l'estança i et fa mig somriure quan et tapes amb el llençol! Però, ai las, els riscos del vivac casolà son molts i insospitats; entre ells, els gossos veïns.

Cada nit o matinada, en aquell punt que navegues pels somnis més còmodes, una onada de lladrucs naixia en la llunyania del poble i lenta però inexorablement s'anava acostant cap a nosaltres; com en un gran estadi el públic fa la ona, els gossos del barri s’alertaven de qualsevol moviment sospitós i l’alarma sonava i sonava, la potent onada creixia fins trencar finalment en la paret del nostre edifici -inici dels blocs de pisos i dels gossos educats- fent entrar per qualsevol finestra oberta que els volgués escoltar un doll de lladrucs perduts. Finalment, com un mar que recobra la calma, els lladrucs s'apagaven quedant en latència fins la propera terrible onada.

Poesia per queixar-me. Vivim en un poble eminentment residencial, cada casa unifamiliar té el seu gos, si no dos, i la majoria neixen, creixen i moren sense haver fet un pas fora dels límits del seu jardí. Pocs d'ells han estat socialitzats degudament, tots entren en frenesí cada cop que algú passa prop de les seves fronteres i no entenen d'horaris ni d'intencions.

A l'estiu, quan el jovent surt de nit entre setmana, quan les finestres són obertes per foragitar la calda, és quan més es nota quin gos està més sonat. S'emporta la palma el gos de la casa que tenim al costat, l'última línia salvatge, allà on trenca l 'onada. Aquest quisso es passa el dia a fora, sol, no entra gairebé mai a l'habitatge, tres cops en dos anys he vist que juguessin amb ell, pocs cops he vist l'amo traient-lo a passejar. El gos va a munt i avall entre dues cases, la dels pares i la dels fills, dominant tot una cantonada (3 carrers), i no té mesura. Si udola ho fa durant una hora seguida, si borda a algú que passa ho segueix fent durant una altra hora, si un altre gos l'esperona, teniu per segur que acabarà afònic. Creieu que els amos (tant els d'una casa com de l'altra) treuen el cap per dir-li quelcom? No hi compteu pas! I si som nosaltres que el volem fer callar encara ho empitjorem més. No som els únics farts d'aquest quisso, ja que en uns contenidors que aquesta gent té davant mateix de la porta algú els va escriure "puto perro" en majúscules i negreta (hi ha mètodes de tot tipus).

En fi, què bonic dormir a la fresca.

Poca feina i saldo al mòbil

Escric aquesta entrada al blog amb un punt d'irritació, aviat veureu perquè.

Quan vam trobar en "Macu" vam pensar que era millor per ell donar-li un lloc on aixoplugar-se amb més garanties que no pas un racó entre cotxes aparcats, donar-li un bon àpat en comptes del que pogués arrambar de les escombraries... Vam dur-lo a una protectora que, tot i tenir els recursos més limitats del món, té permanentment persones que es preocupen pels gossos i no els desitgen cap mal. Vam penjar cartells per tot el poble i més enllà amb l'esperança de retornar-lo amb la seva gent, o amb algú altre que li volgués donar una llar. Però... què ha passat?

Doncs que les úniques trucades que he rebut referents al cartell han estat de gamberros incultes amb molt poca feina. Trucades insistents des d'un mateix número de telèfon amb, a vegades, rots i paraulotes i, altres, amb un interlocutor (cada dia diferent) amb un fingit interès per un gos "que hemo perdío" i riures de fons. En una d'aquestes trucades, la més educada per cert, vaig desitjar que tot fos un malentès i vaig intentar explicar que el gos l'havíem dut a una protectora "-ah, eso que é? donde stan loh perroh?", no us imagineu les feines que vaig tenir per que la noia pronunciés mitjanament bé "Sant Jordi Desvalls". Com, a mesura que avançava la trucada, es feia més evident l'estupidesa supina de la mossa, vaig decidir no donar més detalls, no fos que un dia la seva colla decidís fer una visita desafortunada als pobres de la protectora.

En fi, mai més tornaré a posar cartells de cap gos que em trobi, de fet em pensaré molt i molt si el recullo, perquè per tornar a trobar-me amb gent tan imbècil...

L'únic que m'alleuja és una trucada recent d'una veïna del poble que ens va donar una pista molt vàlida sobre d'on podria ser el gos: hi ha una masia en construcció a les afores del poble que estava vigilada per un Pastor Alemany molt manyac, que curiosament ha desaparegut últimament. No sabem si es tracta del mateix, però davant el dubte vam penjar un cartell a la porta mateix de l'obra i estem a punt d'aconseguir un telèfon d'un familiar dels amos de la casa a veure si hi ha sort i ens traiem aquest mal gust de boca.

Per cert, després d'un bany desparasitador, una pipeta extra i molta recerca amb pinta i paciència hem aconseguit desfer-nos de les puces d'en Pirata. Bufff... és que és per repensar-s'hi per la propera, o no?

RE-"TROBAT GOS"

RE-TROBAT GOS

EL VESPRE DEL 03/08/08 A SANT GREGORI

PASTOR ALEMANY,
MASCLE JOVE,
MIDA GRAN,
BON CARÀCTER.

Si l'heu perdut, o el voleu adoptar, contacteu amb nosaltres.

ÚLTIMA HORA! ACTUALITZAT EL 29/08/08

Gràcies als cartells que vam posar pel poble els amos del gos s'han posat en contacte amb nosaltres. Avui mateix el rescataran de la protectora.

Es tractava, efectivament, del gos d'una masia en construcció. Una veïna ens va donar la pista i vam anar a plantar un cartell a la porta mateix del lloc, ara que hi han tornat a treballar l'han vist i ens han trucat de seguida.

Sospito que el van deixar anar els paletes quan van plegar per vacances i ara que han tornat a l 'obra

han vist que finalment podien recuperar el gos. Digue'm malpensada...

Caseta de fusta

Hi ha un lloc on en Pirata s’hi troba bé. No és un lloc especialment còmode, més aviat és estret i calorós, doncs es tracta de l'espai sota la taula de l’escriptori on tenim l’ordinador. Cada vegada que ens seiem al davant el monitor, ell s’acosta demanant moixaines amb els característics cops de morro al colze. Si estem enfeinats, les moixaines no prosperen, i és llavors quant es fa un lloc entre els nostres peus, les parets tancades de l’escriptori, la calaixera lateral, i el lladre amb els endolls de l’ordinador. No ha d'obtenir un postura gaire ortodoxa, i els copets de cap a la fusta que se senten demostren que les maniobres que ha de fer per adequar-se a un espai tant petit són, com a mínim, complexes: avançar a reculons, ajeure’s fent-se un bola, treure el cap entre els turmells, o posar el morro sota un dels eixos de la cadira, són algunes de les tècniques emprades.

Però tots aquests esforços es veu que paguen la pena, doncs un cop instal·lat, en Pirata s’ajeu plàcidament en la seva caseta improvisada. Deu ser que s’hi sent a gust*.

* En aquest sentit cal dir que mai hem vist que s’hi posi si nosaltres no som davant de l’ordinador, vés a saber per què...

100.000W

Sembla que només sapiguem parlar de la salut d'en Pirata, però és que no guanyem per ensurts. Aquest cop tornem a parlar de l'epil·lèpsia i de vòmits.

El fet és que un matí, tot just haver-nos llevat, vaig trobar en Pirata assegut i amb arcades, m'hi vaig posar al costat i el vaig acariciar suaument dient-li coses dolces per que es calmés i vomités tranquil. Ho va fer i, quan semblava que ja passava tot, va fer un bot endavant com si un llampec l'agués enganxat de plè! Tot seguit va patir unes convulsions tan bèsties que el feien aixecar del terra i caure d'esquena, movent les potes descontroladament fins al punt d'esgarrapar les parets fins fer saltar el guix.

Vaig aconseguir engrapar-lo pel clatell i mantenir-lo quiet amb les 4 potes tocant a terra, espaterrat com si li hagués passat un camió per sobre. Les convulsions es van aturar de seguida i vaig poder observar com el nostre pobre gos tenia la pupil·la totalment dilatada (encara que ja li té habitualment, aquest cop no es veia ni un bri de color marró de l'iris). En Pirata, desorientat i babejant aigua com li sol passar, va anar tornant en si fins que, al cap d'uns minuts quan li vaig omplir els plats de menjar i aigua fresca ja anava darrera meu tot feliç com si no hagués passat res.

Consultant l'Enciclopèdia del Gos vam descobrir que el procediment quan un quisso té un atac epil·lèptic és més o menys el que vaig fer, agafar-lo i posar-lo -si es pot- de costat, posar-li un pal entre les dents perquè no es mossegui la llengua, dur-lo a una habitació tranquil·la sense gaire estímuls (llum, soroll, etc.) i esperar que es calmi. Els atacs poden durar des de segons a minuts, i seran seguits d'un episodi de desorientació.

Atenció que no s'ha de confondre un atac epil·lèptic amb un enverinament, que també pot causar convulsions, això qui conegui els hàbits del seu gos ja veurà de seguida si és que ha menjat quelcom indegut o li ha vingut "perquè sí".

L'episodi que ens ocupa va ser enterament culpa meva. El vòmit estava causat perquè en Pirata s'acostuma a engolir les llavors que se li enganxen al pèl, i per tant és una reacció habitual. Ara bé, si jo no hagués intentat "calmar" al gos ell no s'hauria espantat-estressat per la situació i per tant no s'hagués disparat el seu mecanisme de pànic-epil·lèpsia. Ja ho diuen, quan el teu gos tingui por protegeix-lo del perill o deixa'l tranquil per que la natura faci el seu curs, però no l'amanyaguis o excitaràs encara més aquell estat d'ànim i li estaràs donant un missatge confós del que és una "situació bona" o una "situació dolenta".

Aixx... quin patir.

La invasió dels ultracossos

Aquest any se’ns ha passat, i l’efecte de la pipeta miraculosa ja havia desaparegut quan l’atac de les paparres vampíriques s’ha esdevingut sobre un Pirata indefens.

Dia 1. Un espia dins les nostres fronteres

Caminava amb preses pel pis quan sento un “cruixir de fusta” d’una de les plaques del parquet. Pensa que m’ho hauré de mirar quan acabi d’enllestir la tasca que em mantenia ocupat. En tornar per inspeccionar la fusta, observo una taca fosca al terra i al sòcol. Resulta que la taca és sang, i que el “crec” de la fusta, no era del noble material malmès sinó del rebentar d’una paparra sotmesa a pressió de la sola de la meva sabata (cosa que demostra que una paparra no pot aguantar un pressió d’uns 40 kg/cm²).

Dia 2. Blitzkrieg

Amanyagant en Pirata m’adono que la paparra rebentada era només la punta de l’iceberg de l’atac. A la cama esquerra, una enorme bossa de sang li xucla encara el líquid vital. Mentre que una altra s’arrapa als capil·lars de l’orella també esquerra.

Amb un atac de ràbia incontrolada, mullo al paràsit amb alcohol i l’arrenco de soca-rel. Les substàncies anticoagulants del paràsit fa que de la ferida brolli una quantitat considerable de sang, i la reacció al·lèrgica provoqui una inflamació força lletja.

Una mica més calmat (i espantat per la reacció), i endut per la meva inexperiència en aquests afers decideixo portar en Pirata al veterinari per que actuï sobre la ferida i pel visitant indesitjat de l’orella.

La cosa no passa d’aquí. Una pomada i un líquid mata paparres resolen l’afer. Caldrà administrar la pomada per anar desinfectant les “ferides de guerra”.

Nota: aprofito per comprar noves pipetes i adquirir un nou sac de pinso anti-cristalls d’estrovita.

Dia 3. Infiltrats

Quan ens pensàvem que l’enemic havia estat derrotat, encara ens trobem un infiltrat al costat dret del morro d’en Pirata, i es que el pèl que té, fa que els vampirs puguin amargar-s’hi com si fossin les seves trinxeres personals.

Aquest cop provem un altre remei casolà: l’afoguem en oli, cosa que també estova la pell i l’Eva pot enretirar la paparra sense que sigui tant traumàtic com la primera vegada. Aquest cop ja tenim més experiència i desinfectem la ferida amb betadine i subministrem de nou la pomada.

Dia 4. Hospital de campanya.

Sembla que tot evoluciona favorablement. El Pirata ja té la seva dosi infracutània del verí anti-paràsits i la pomada curativa va fent el seu efecte. Esperem que cap ferida s’infecti i tot acabi amb un ensurt, i aquesta entrada al blog.

Pol·lucions nocturnes

Quan pensàvem que amb en Pirata ja ho havíem vist tot, va el quisso i ens ofereix l'espectacle més frepant de la primavera: una pol·lució nocturna.

Ell era allà, dormint, roncant als nostres peus, quan de cop el veiem fer els característics moviments de còpula, "mira" dic tota divertida "sí que l'afecta la primavera que fins i tot hi somia.", "Sí" contesta en Quim, "l'afecta tant que s'està escorrent i tot!". Així, tal qual, un ruixat que va quedar xop ell, el terra i si no ens apartem nosaltres i tot. Ecs. Ecs ecs ecs.

En fi, d'això ja fa uns dies i sembla que a poc a poc se li va passant, ja està ha notant l'efecte aplatanador de l'estiu, que el fa dormir als llocs més frescs i deixar d'escarrassar-se tant durant el passeig. Fins l'any que ve pol·lucions (espero, ecs ecs).

Per cert, el nostre amic Dalton ha estat operat amb èxit i està recuperant-se a casa amb un collarí de plàstic que té amargats els amos, perquè topa amb tot, pobret. La seva nova companya, la Rita, una preciosa cadelleta petitona de tres mesos agraeix als seus amos que tinguessin a bé fer quelcom respecte a les ànsies del pobre Dalton, que el feien assetjar la gosseta de mala manera. Ara esperem que la seva relació quedi amb una bona amistat i puguin compartir l'espai sense ensurts.

L'amor és a l'aire

Ai, com estem patint aquests dies! I no és per la vaga de transportistes, ni per l'euríbor, ni pel preu del carburant... és en Pirata. Bé, de fet no és culpa seva, pobret, que la culpa la tenen les hormones desfermades d'una femella de Golden Retriever que ha vingut a viure a la casa de devant.

Feia uns dies que el nostre gos s'entretenia més del normal en flairar uns punts determinats del descampat de vora l'edifici. Ensumava, reensumava, gratava el terra, tornava a ensumar i, finalment s'hi pixava, per ensumar uns centímetres més enllà, no fos cas que se li hagués passat per alt algun aroma interessant.

Després de tanta ensumamenta en Pirata tornava a casa amb la respiració agitada i un pam de bava penjant-li pels costats del musell. Ecs.

Amb els dies, hem acabat descobrint que la veïna del davant va alta i porta mig barri de corcoll. Veiéssiu en Rex, que viu a la cantonada mateix, com es mira la casa de la mossa amb posat digne i mirada penetrant (sí, ben bé igual que a la foto). No es perd ni una entrada o sortida de la família que hi resideix, tot esperant la seva oportunitat. Pobret també, perquè en Rex no aixeca dos pams de terra i a més té les potes guerxes i, caram, aquella gossota és una valquíria rossa de potes força llargues!

En fi, per culpa d'aquesta fal·lera primaveral cada matí i cada vespre són un drama pel nostre quisso, que no pot esperar a veure'ns entrar per la porta que ja plora i gemega per que el deixem sortir a fer el galant.

Això sí, tant si el traiem com si no, aquests dies en Pirata sembla que s'hagi pres una galleda de cafè, perquè no para quiet! Amunt i avall, al voltant del sofà vinga a fer voltes. Quan som al carrer tot ho fa trotant, que en un gos d'atura ja és normal, però és que sembla que l'hagin passat a càmera ràpida, tot ho ensuma de pressa, ho pixa de pressa i quan se li acaba el camí... recula de pressa i sant tornem-hi. I la cara que fa? quan un s'ha acostumat a la cara del seu quisso sap distingir quan somriu, i creieu-me que en Pirata fa tota la cara d'un obsés esbojarrat a qui acaben de nomenar jurat d'un concurs de bikinis.

Només espero que aquesta època passi ràpid i no haguem de lamentar cap topada romàntica amb la veïna. Bé, si fos així, com diria en Quagmire, "toma toma toma!"

Pirata "en boxes"

Recordeu l'episodi de pèrdua d'orina i el que vam fer per solucionar-lo? doncs ara, per fi, en Pirata s'ha acabat el pinso especial i l'hem tornat a portar al veterinari per que li fessin noves analítiques. Tot ha sortit bé, ja no hi ha cristalls a l'orina, però el metge ens ha recomanat continuar donant-li pinso especial per tal d'evitar que, a la llarga, se li facin pedres ja que s'ha comprovat que el nostre quisso té propensió a generar-ne.

De pas, hem aprofitat per posar-li la vacuna trivalent, donar-li la pastilla per desparassitar, i pesar el nostre bitxo, que ha donat 17 kg! Se n'ha engreixat ben bé un parell des que el vam adoptar, però de debò que no sé on ho posa perquè sota tota aquesta mata de pèl encara hi ha un pinxo prim de costelletes marcades.

Per cert! cap al final de la visita hem recordat preguntar-li al doctor sobre el misteriós cas del nas pàl·lid... diu que és normal, que es tracta d'una predisposició genètica a perdre la melanina de zones com el nas, els llavis, etc. Diu que no ens hem de preocupar doncs això, a part de ser un fet anecdòtic no implica cap complicació mèdica.

I així estem, buscant per internet sacs de pinso especial "S.O." (urinari-mega-bo-a-70-eurus-la-broma) a veure si d'aquesta manera ens estalviem tanta visita a cal metge.

Nens i gossos

Avui apareixia al diari una bona noticia, i és que es veu que els nens que creixen amb un quisso són menys propensos a les al·lèrgies! L'article aquí.

Nosaltres no en tenim, de nens, així que no podem opinar gaire sobre el tema, però sí que podem dir que viure amb un gos és beneficiós per la salut de grans i petits, comprovat!

Pirata vegetarià

Si l’altra dia parlàvem de la doble personalitat d’en Pirata, aquesta primavera ens ha tornat a sorprendre amb la doble dieta que porta. Resulta que ara en Pirata menja herba!

Suposo que pels més veterans en ocupar-se dels nostres amics amb pèl, aquest fet no els sorprendrà gens, però nosaltres som novells en els afers dietètics canins, i la sorpresa va ser majúscula quan de sobte veiem que en Pirata flaire un marge amb brots frescos acabats de sortir, i comença a fotre’ls-hi queixaladetes, enduent-se les tiges gola avall.

Al principi ens varem sobresaltar una mica, però veien que ho feia amb molta naturalitat, varem deduir que “el cos li demanava fibra”, i el varem deixar fer.

Al dia següent, vaig creuar-me amb un senyor del barri - que passeja un ca canari (podenco canario) d’orella torta - que tenia pinta de ser un entès en afers de gossos. Després de la salutació de rigor (entre amos i cans), el vaig interrogar sobre les tendències vegetarianes dels gossos, exposant-li el nostre cas. Amb un somriure de complicitat, i molt amablement, em va aclarir que allò era molt normal. Que els gossos mengen herba per purgar-se, fent una vola a l’estómac amb la fibra de les plantes, i així poder anar bé de ventre.

Tot estava aclarit, i respiràvem ja més tranquils sabent que el nostre gos no patia cap desviació de la cadena tròfica. A més tenia certa lògica i raó de ser, doncs feia un parell de dies que acabàvem de canviar-li el pinso a en Pirata: segurament s’estava regulant el tracte intestinal amb un “Bio” natural. Seguim!

Tenim dos gossos

Un és manyac, sentit, et rep alegre remenant la cua quan arribes a casa. És mandrós i tranquil quan s’ajeu al sol per reposar; o s’espera, pacient i atent, amb el cul a la manta que m’acabi el iogurt per poder-lo escurar amb frisor. Rondina una mica a l’hora de sortir i veu que mai arriba l’hora de marxar, però comprensiu s’aguanta les ganes fins al moment adient.

L’altre, ai l’altre! A fora, és esquerp i esquiu, sempre amb el morro enganxat a terra, flairant les aromes canines de gossos rivals. Les moixaines no són pas per a ell: les rebutja, com si fos un adolescent evitant les carícies d’una mare massa apegalosa davant la porta de l’institut. El carrer és el seu regne, i com a sobirà altiu i orgullós, rebutja les ordres del seu amo, rebel·lant-se contra una autoritat aliena a ell.

Tenim dos gossos, i ambdós són en Pirata.

L'invent definitiu

És una llàstima que en Pirata no hi vegi, i també és una llàstima tenir un gos que quan li llences un objecte (una pilota, un pal, una pedra, un frisbee, etc.) córre per caçar-lo però després no te'l torna... és una llàstima, sí, perquè mai podrem disfrutar d'aquest invent definitiu:

Vist a "No puedo creer que lo hayan inventado":



Quin gust d'invent, quin gust de gos, quin gust de tot!

"Autocarinyus"

Al matí, quan un dels dos surt de l'habitació i es troba el quisso fent guardia davant la porta, el primer que fem és amanyagar-lo bé, acariciar-li la carona, gratar-li la panxona... i ell, oh, que n'és de manyac! rebrega el caparró per les nostres cames per tornar-nos el "bon dia". Doncs no! no és aquest l'objectiu de la refregamenta!

I és que, si analitzem la nostra rutina matutina tots coincidirem que, abans o després, passem pel bany i ens ruixem amb aigua la cara per treure'ns la cara de son... això les persones, però... i els gossos? doncs per treure's la son de sobre -i sobre tot el més material del son, que són les lleganyes- el que fa en Pirata és refregar la cara en el primer que troba. Repeteixo, en el primer que troba, i si un matí no se l'amanyaga com cal el que fa aquest pinxo és anar directe al sofà i arrossegar els ulls per la vora dels coixins, d'anada i de tornada, per assegurar-se que s'ha eixugat bé. Ja veieu, es fa "autocarinyus"!

Ara el que toca és buscar una funda xula que es pugui rentar a màquina. I sort que tenim en Pirata ensenyat per que no puji a seure amb nosaltres, que si no, podriem passar directament a comprar els mobles amb aquest estil:

Trufa blanca - trufa negra

El gos se'ns està descolorint, i ja era difícil amb lo rosset que és! Resulta que al llarg d'aquest hivern hem observat que la trufa, de natural negra com el betum, se li anava empal·lidint pel centre talment com un Michael Jackson qualsevol.

I ara, això... a què ve??? No ho sabem. Sembla que no l'afecta en res, i de tant en tant encara fa l'efecte que tingui el nas ben fosc, però quan dorm... bé, ja no sé si estem massa encaboriats amb tots els transtorns de salut del gos, o és un fenòmen comú, o què.

He buscat per Internet (ara tot es busca per Internet, ja sigui per veure com es fa el famós pollastre fregit americà com per demanar hora al metge) i he vist que no hi ha gaire senyals d'alarma per aquest fenòmen; hi ha gent que diu que és pel fred que se'ls aclareix la trufa, n'hi ha que diu que és amb l'edat, etc. Qui sap, però com diu a la foto "sempre podria haver estat pitjor".

Falses aparences

El mateix dia de l'atac epilèptic, just quan ja tornàvem en cotxe cap a casa, va passar una altra cosa extraordinària que crec seria bo d'explicar. Veureu, érem a la carretera travessant una zona de polígon industrial propera al nostre poble quan, uns metres enllà en la mateixa carretera, corrien pel voral del sentit contrari dos gossos amb la llengua fora. Els cotxes s'apartaven i es feien llum entre ells per avisar-se del perill inesperat a la via.

Jo, sensibilitzada per l'episodi recent viscut amb en Pirata i veient que si no s'hi feia quelcom ràpid podria passar una desgràcia, vaig instar en Quim que aturés el cotxe en un dels carrers paral·lels a la via central per esperar l'arribada d'aquest parell de quissos temeraris. Així ho vam fer i, encara amb en Quim i en Pirata dins el cotxe, vaig atraure els animals amb un posat i to de veu adequats per l'ocasió. Les pobres bèsties se'm van acostar amb tota la confiança i es van deixar acariciar tranquil·lament. Eren un mascle de gos d'atura ros com la palla seca, amb el pèl rinxolat, de cos gros i ben format, gairebé segur de raça pura; l'altre era una femella també rossa creuada de gos d'atura, tenia el pèl llarg i una carona semblant al nostre Pirata, però de talla més gran.

Per l'expressió de la cara se'ls veia feliços, divertits amb l'aventura; una parella inseparable que semblava estar ben alimentada i neta, però que vaig observar que anava sense collar de cap tipus. Vaig poder palpar la femella i no vaig trobar el típic bultet rera l'orella indicatiu d'estar xipada. Com el dia havia estat ple d'ensurts per en Pirata vam decidir no "presentar-los" i deixar que descansés al maleter mentre decidíem què fer amb aquell parell d'amants en fuga.

Què feien aquest parell enmig d'enlloc? S'havien escapat? Els havien abandonat? Jo ja me'ls volia endur cap a casa. No per quedar-me'ls, doncs la nostra situació ho fa impossible, però com a mínim per donar-los un àpat, aigua i treure'ls de la carretera on tothom podria prendre-hi mal. Ja m'estava fent la disposició mental de com hauria de ser el cartell de "S'han trobat dos gossos..." quan en Quim, home assenyat on els hagi, va fer-me notar que aquests gossos estaven en massa bones condicions com per ser peteners, i per la manera com corrien semblava que sabien massa bé on anaven. Així doncs, veient que ja eren fora la carretera i s’interessaven per anar per dins el polígon - essent dissabte no hi havia ningú feinejant- vam decidir deixar-los continuar el seu camí, seguint-los discretament amb el cotxe, pendents que no tornessin a posar en perill les seves vides.

Durant deu minuts van estar corrent a munt i avall, ensumant, pixant, jugant... fins que va aparèixer un 4x4 tipus ranxera a l'altra punta del carrer, tocant la botzina. Els dos gossos es van aturar a mirar i, quan el conductor del vehicle va baixar-ne, van arrencar a córrer cap a ell. Es van saludar amb totes les moixaines habituals entre amo i gos i, encara no entenem ben bé perquè, sense deixar-los pujar a la ranxera l'home els va animar a seguir-lo, va posar el cotxe en marxa i així els gossos van seguir-lo alegrement al galop per aquells carrers del polígon perdent-se de vista i sortint així, ves a saber fins quan, de les nostres vides.

Aquest incident em va fer pensar en l'anècdota que els meus oncles em van explicar una vegada. El meu oncle és transportista i sempre s'emporta la seva gossa Àfrica, una pastor alemany de pèl llarg moguda i bordadora com ella sola, una vigilant de primera. Bé, quan és a la central de la seva empresa sempre deixa que l'Àfrica volti per allà, fins que un dia, a l'hora de tornar a casa, la gossa no tornava. Van passar les hores, va sumar-se a la recerca la dona del meu oncle, polígon amunt, polígon avall... es va fer de nit i la gossa no apareixia. Desesperats, barallats fins al punt d'estar en perill la seva relació i tot, van estar a punt d'abandonar fins que, oh miracle, el telèfon va sonar. Era un noi que, igual que el meu oncle, treballava de transportista i aquella tarda s'havia trobat en un dels carrers del polígon una gossa que semblava que anava sola. Com li va fer moixaines l'animal va marxar alegrement amb ell, fent tota la sensació que necessitava una llar. Com la gossa porta una xapa identificadora amb el telèfon dels amos va ser fàcil reunir-los de nou. Curiosament, aquest noi havia recollit l'Àfrica al carrer de darrere on treballa el meu oncle. Així que ja veieu, com va escriure Tolkien (i ara adaptat a la nostra aventura canina) "No és or tot el que llueix, ni tot gos que camina errant va perdut, a les arrels profundes no arriba la rosada, el vell vigorós no es panseix..."