Moure's amb la manada

Després de dos trasllats amb el gos, i tenint en compte que desconeixem la vida passada d'en Pirata, podem dir que la seva adaptació als nous entorns és excepcional. Suposem que aquesta capacitat és extensible a tots els gossos (em diuen els que en saben que no passa el mateix amb els gats), cosa que atribuïm (en la nostra humil ignorància) al fet que els gossos són animals socials de grup, i que per tan van allà on l'amo va i on hi ha menjar, sense donar-li més importància.

Així doncs, pràcticament no hem notat canvis significatius en el comportament del gos. Potser està un pèl més afectuós (deu ser per què ens veu menys al migdia?), i com ja havíem dit, ha deixat de dormir a la porta de l'habitació (el terra és fred i dorm a la seva manta).

Com que a les hores que el passejo encara és fosc, no he pogut encetar un nou episodi de "la gent del barri", però ja avanço que el sobrelapament de territoris en la zona de passeig ha fet que a en Pirata li surtin dos nous "enemics" (contra els quals hi té poc a fer, pobret):

Un es tracta d'un Rottweiler que viu unes cases més enllà del nostre carrer (de nom desconegut encara). Avui l'ha anat a ensumar i aquest l'ha roncat i quasi el queixala, sort dels reflexos providencials d'en Pirata (previst d'un sisè sentit per detectar agressions sobtades) i que la susdita massa muscular canina anava convenientment lligada.

L'altra és una mena de gos d'atura de mida gran (deu ser vell, però, per què li manca molt de pèl) que viu en una casa adossada confrontant a la zona de passeig. L'altra dia campava "suelto" fora de la casa mentre l'amo potinejava al garatge de casa seva. En passar per davant del garatge, l'adversari es va abraonar contra en Pirata, que no sabia d'on li venia l'atac. Sortosament vaig poder interposar-me entre els dos gossos i foragitar l'agressor amb un potent crit, que tanmateix encara lladrava i roncava amb força des d'una distància més curta de la que m'era còmode, mentre que el seu amo, preocupat, sortia a recollir el gos i interessar-se per l'estat d'en Pirata (que no tenia res, més enllà d'un ensurt considerable).

Les sorpreses del nou barri

Hem estat atrafegats últimament. Fa uns mesos vam decidir aprofitar l'avinentesa del crack immobiliari per fer-nos nostre un rellam de pis per un preu just, i amb tant pintar, tant repàs, tant trasllat i corredisses hem abandonat una mica el blog. Per tant, hi ha moltes coses a explicar. Per tant anirem a pams.

Tal com vam fer ja una vegada, hem anat acostumant en Pirata al nou pis, portant-lo tan sovint com hem pogut, deixant-lo voltar tranquil pel nou territori i observant els llocs on prefereix jeure. També hem anat deixant-lo sol allà a poc a poc, ara uns minuts, després poques hores i finalment avui, primer dia de la nova llar, tot una jornada laborable.

El pobre Pirata passa fred. Acostumat com estava al parquet, ara el gres fred se li fa desagradable, així que quan no sap què fer se'n va a la seva manteta o estoreta (posada expressament després d'observar quins llocs li resulten més còmodes) i allà es queda, fet una boleta. Fins i tot ha sacrificat dormir a la porta de la nostra habitació per tal de tenir les potes calentones!

Un altre al·licient és que la zona de passeig és totalment nova per ell, curulla d'olors i rastres mai ensumats. En Pirata és feliç perquè cada excursió per un carrer diferent és tota una aventura. Dels altres gossos encara no en podem parlar, doncs els pocs que ens hem creuat van lligats i els amos no semblen gaire aficionats a les relacions socials. Tot arribarà. El que sí hem observat és que en aquest nou poble també hi ha cases on tenen gossos vivint al jardí sense sortir gairebé mai, pobrets, així estan de sonats alguns!

Més coses... l'ensurt que ens vam endur el primer dia quan, al tornar de fer la volta vam veure les quatre potes d'en Pirata, normalment rosses, tenyides d'un color vermell sang! Una revisió ràpida va demostrar que no tenia cap ferida, que només es tractava d'una terra vermella molt fina que trepitja al passar per un passatge determinant. Imagineu-vos quina "gràcia" fa que el gos vagi tot el dia amb els peus vermells. És curiós el fenomen, ja que és una zona habilitada expressament pel passeig de vianants. Qui deu ser la ment il·luminada que ha tenyit de grana el pas de vianants? Amb quin objectiu? Ja hem observat que els amos dels gossos petitons els aixequen i els fan passar la zona en braços per evitar el nou look, però en Pirata pesa una mica i tampoc és qüestió d'anar-lo espantant cada cop que passem per allà, i menys amb lo poc que li agrada perdre el contacte amb el terra. En fi, esperem que aquestes noves sabates vermelles li donin tanta sort a en Pirata en els seus passeigs en aquesta nova terra com a la protagonista del Mag d'Oz, si més no, per si mai ens trobem al nostre amic Dalton i la seva nova companya Rita, dels qui ara som veïns!

Rentar el gos a l'hivern

Fa un fred que pela, i ja fa dies que he de rentar el gos, però cada cop que m'ho plantejo, va, i plou. O toca excursió per un fangar. O la casa és ben bruta i no sé què fer primer, si el gos o el terra. Aixx...

Ara és quan en Pirata està més pelut que mai. El punyetero ja no perd ni un pèl per molt que es grati i això a l'hora d'escombrar s'agraeix però, si el rento ara la feina d'assecar-lo pot ser monumental. Normalment amb el secador de mà i el radiador d'aire calent del bany ja fem per treure-li força humitat, però amb la fred que fa i el volum de pelussa actual no veig clar que sigui suficient.

Fa mesos vaig fer un curs de perruqueria canina per estalviar-me portar en Pirata a l'"estilista", que és car i no et tracten el gos com ho fariem els propis amos, per no parlar del poc respecte al look o personalitat del gos, que això dels "estandards" per raça a alguns animalons els fa més mal que bé, ara que ja s'ha perdut l'ús original al què se'ls dedicava -ups, d'això parlaré un altre dia que avui no toca-.

En fi, un dia d'aquests m'hauré de posar "manos a la obra" però fa una maaaaandra, sobre tot veient que ell tampoc ho passa gens bé. Aixxx...

El Senyor de les Mosques

Ja ha passat Sant Narcís, però les mosques han quedat i busquen refugi als llocs més calentons. A casa hem fet una bona col·lecció d'aquestes bèsties, però com són molestes i embruten hem decidit tirar de matamosques manual.

Fa un parell de dies la invasió d'insectes va ser tal que com una boja vaig llençar-me a la caça i captura, repartint mastegots per les parets, fent anar el matamosques com un nunchaku a tort i a dret. Els insectes queien a terra i jo seguia amb la cacera.

Quan em vaig assegurar d'haver-les matat totes, vaig repassar el terra per veure on havien anat a parar, però només en vaig trobar una de sis o set. Hummm... i les altres? Sí, en Pirata, oh, sí, ho havia fet... mastegant com si fos xiclet havia anat darrera meu ensumant i trobant els petits cadàvers com qui caça bolets. Ecs!

A vegades hem vist que en Pirata, si té alguna mosca que li ronda, es concentra i les intenta caçar amb la boca donant mossegades a l'aire, però clar, si li donem la feina feta les mosques tenen millor gust! Ai, ui, ecs!

Blondie perduda!

PERDUDA A LA ZONA DE FARES (SERINYÀ)

SI LA TROBEU SI US PLAU TRUQUEU !!


AL TELÈFON 650 106 315


MOLTES GRÀCIES

(ARA ÉS MÉS GROSSETA I ENS L’ESTIMEN MOLT !!)

Però, què és això?!?

A veure vosaltres, gent sàvia i versada en temes canins, si ens podeu ajudar en un assumpte...

Cada matí en Quim treu en Pirata a passejar. És el primer que fa només sortir de l'habitació i en Pirata ja l'espera remenant la cua, saltant-li a sobre i grinyolant d'emoció perquè sap el que li espera.

Fins aquí tot bé si no fos que, cada matí que passa, el gos es posa més histèric (tot i no haver canviat res de la rutina) i avui ha arribat a bordar un parell de cops per manar-li la pressa a l'amo.

En vista que això va a més, us pregunto: algú sap com ho podem resoldre?

GUACAMOLE!

Recepta del Guacamole per gossos:

2 alvocats
1 raig de llimona
1 pessic de sal
¼ de ceba de mida normal
1 tomata petita
1 menat petit de cilantre fresc
1 rajolí d’oli
Un polsim de pebre vermell molt.

Per treure la polpa als alvocats primer se’ls fa una incisió amb el ganivet com si els volguéssim partir per la meitat però deixant l’os intacte. Girem un quart de volta cada meitat (cadascuna en un sentit) per separar-les. Clavem un ganivet gros al mig de l’os i també li donem un quart de volta per separar-lo de la polpa. Seguidament amb una cullera buidem la polpa en un bol i l’aixafem amb una forquilla fins que no quedin grumolls massa gruixuts.

Tot seguit hi posem un pessic de sal i el raig de llimona.

Trinxem la ceba ben petita; fem el mateix amb la tomata i el cilantre i tot seguit afegim els tres ingredients a l’alvocat. Remenem bé per barrejar-ho tot i ho posem a la nevera.
Quan sigui hora de servir hi tirarem per sobre el rajolí d’oli i el polsim de pebre vermell (picant o no) per decorar.

Haureu observat que la recepta és molt semblant a la del Guacamole per persones. La diferència? Que a les persones se’ls serveix tot seguit de preparar, en canvi als gossos se’ls serveix un cop els humans s’han afartat de guacamole, després de mitja hora de mirada hipnòtica i 20 cm de baba espessa (comptant del musell al terra i depenent de la mida del gos).

Les dues bessones

Desconeixem el passat d'en Pirata, però el que està clar és que durant els anys que ha estat amb nosaltres només ha tingut contacte amb tres nens, concretament els dos nois de la Montse i el meu germà Oriol, tots tres educats i habituats en el tracte amb quissos. Per això l'experiència de la setmana passada va ser una autèntica aventura sensorial, ja que vam anar de visita a casa de l'Albert i les seves bufones bessones, un parell de mosses xerraires i extravertides que només veure en Pirata el van venir a saludar com si el coneguessin de tota la vida.

Com ens explicava l'Albert, ara que ha anat a viure a la muntanya les nenes reben un munt d'estímuls nous al tractar amb gossos, gats, cavalls i bèsties variades del bosc, però encara els falta agafar aquell punt de delicadesa i calma que tot animal domesticat necessita. La sort és que les bèsties tenen instints nobles i saben que aquestes dues baldufes són encara cadellets i s'hi ha de tenir paciència.

En Pirata, que com ja era vespre-nit no hi veia gairebé gens i es trobava en un indret desconegut, va tenir uns moments força estressants al rebre manyagues una mica matusseres de quatre manetes alhora, mentre sentia en estèreo el seu nom. El pobre gos ens intentava seguir mentre fèiem la visita a la casa i no es separava de nosaltres ni que fos uns centímetres tot pregant en silenci trobar un recó tranquil on jeure. Quins esbufecs deixava anar al cap d'uns minuts! Panteixant com si hagués corregut deu quilòmetres va aconseguir uns moments de pau quan les nenes van seure per sopar.

Ah! Però què era aquella olor tan deliciosa que flotava en l'ambient? una salsitxa de frankfurt oblidada en un plat, abandonat en una cadira per part d'una nena tipa i mig adormida. En Pirata va abandonar el seu estat d'estora peluda per passar al de pícar oportunista. Quan ja només separaven pocs centímetres el musell del gos i la salsitxa desitjada una mà humana (la meva) va donar el toc d'atenció a la closca de l'avispat trapella. "No Pirata!".

Però en Pirata si alguna cosa té és la constància, per tant va decidir seure amb l'esquena ben tibada i les orelles atentes, amb la mirada fixa en l'altra nena que menjava tranquil·lament. Nosaltres fem broma perquè sempre adopta aquesta postura quan en Quim triga massa estona en donar-li el iogurt per escurar, i és que sembla ben bé que ens vulgui hipnotitzar amb la mirada fixa, immòbil, transmetent-nos els seus pensaments "dóna-me’l, dóna-me’l ja!". Però la petita només tenia ulls pels dibuixos de la tele, i la tàctica hipnòtica d'en Pirata no va funcionar.

Hem de repetir la visita i veure si tots tres s'acaben acostumant a la seva mútua presència sense que hi hagi episodis d’estrès. Ja us explicarem.

Sorpreses encara

Com deia en el comentari de l'entrada anterior, ara que fa força temps que la nostra aventura amb en Pirata va començar ja no queden tantes coses per explicar. El que al principi ens sorprenia ara s'ha tornat habitual, cada cop costa més trobar novetats que escriure i coneixements útils per transmetre. El perill de repetir-se és gran, el ventall d'anècdotes és limitat, el saber que hi ha gent real llegint els nostres pensaments gairebé al moment a vegades és aclaparador...

Què ens frepa d'en Pirata ara que ja ens coneixem tant? Personalment em sorprèn cada dia el moment en que surto de l'habitació i, sigui on sigui el gos, s'aixeca i em ve a rebre. A vegades sent que faig fressa a l'habitació i em ve a buscar, atent davant la porta oberta, esperant, com qui va a rebre un parent a l'estació.

És també habitual que quan en Pirata sent que sec al sofà ve corrents i es posa a burxar amb el musell per rebre carícies. Quan li responc i li faig carantonyes em sorprèn sentir-lo riure, veure com li brilla l'ull i esbossa un somriure caní de plaer i complicitat. El millor ve quan, cosa rara en ell, retorna els mimos a la seva manera, fent una bateria de mossegadetes minúscules amb la punta de les dents allà on m'enganxa: a vegades la pell del colze, a vegades al canto de la mà, a vegades fins i tot a la closca! Quin intercanvi més extraordinari, quina sorpresa felicitat.

De tant en tant el sorprenent és un ingredient inesperat a la dieta, com ahir quan va trobar un tros de pebrot vermell cru per terra i amb uns quants "crunch crunch" se'l va crospir com si ho hagués fet tota la vida. Com ens va fer gràcia n'hi vam oferir un altre bocí, i sí, en Pirata és vegetarià quan li ve bé.

Sorpreses. Petites, casolanes, privades, però encara sorpreses.

Ampliem la comunitat canina: L'Ulises

Doncs ahir vaig rebre un correu-e de la Pau. Resulta que ara tenen a casa l'Ulises, i ens expliquen les seves vivències amb el cadell, en el seu blog "El viatge d'Ulises", de nova obertura i nom molt adient.

Pau, us adjuntem també a la llista d'enllaços. Gràcies per llegir-nos. I ja sabeu, si teniu cap dubte, només heu de preguntar! :)

Vides paral·leles?

Hi ha coses comunes, n’hi ha casuals, i d’altres que quan succeeixen ens sorprenen per la seva singularitat. Si a més, aquestes petites rareses tenen lloc més d’una vegada, ho atribuïm a remotes possibilitats estadístiques o directament a alguna força més enllà de la nostra comprensió. Sovint aquestes casualitats duals ens passen inadvertides per què es donen a l’altra punta de món i els subjectes o objectes de l’afer no poden compartir les seves experiències “bessones”. Per sort, en aquests temps, tenim Internet i la seva capacitat d’empetitir l’esfera terràqüia.

És normal que algú xafardejant la xarxa mundial es posi a remenar blocs. Ja és més difícil que dels milions de blocs disponibles, en Guillem de l’Empordà, topi amb el nostre humil diari d’un gos d’atura borni. És casualitat que ell també tingui un gos d’atura adoptat. Però és que la probabilitat és ínfima que aquest gos, en Nus, sigui a més borni!!

Doncs sí! És veritat!! La història d’en Nus podria ben bé ser igual que la d’en Pirata, potser han viscut vides paral·leles?. La seva mare, en un descuit, li fa posar el peu a l’ull i li va esquinçar la retina. Amb aquesta “tara”, el criador que el tenia ja no el volia. Per sort en Guillem era allà per acollir-lo.

Ara en Nus té un any i mig i viu al costat del mar, cosa que ha fet que li agradi remullar-s’hi durant tot l’any...al contrari que en Pirata. A part d’això sembla que els dos gossos tenen comportaments calcats. El veterinari diu que quan sigui adult es pot intentar reconstruir la retina, però tampoc assegura que guanyi gaire més visió. De moment, borni, se’n surt prou bé.

En Guillem, ja té força experiència amb gossos d’Atura, n’havia tingut un altre que va morir, de sobte, amb 15 anys de vida. Ara repeteix raça, una mica induït per la seva dona i per què “són gossos que enganxen”.

Et donem la benvinguda al bloc, Guillem, de segur que la teva experiència ens serà molt útil. Una de les raons per crear aquest bloc fou poder-nos posar en contacte amb gent com vosaltres, i entre tots compartir experiències sobre els nostres companys canins.

<- En Nus quan era marrec i començava a explorar el seu territori.


<- A mesura que s'ha anat fent gran, el pèl se li ha anat aclarint. A part, crec endevinar el perquè del nom... ;)

Adoneu-vos que són pastats amb en Pirata, si gairebé podrien ser germans!! :D

Gos tancat, gos sonat

Quin estiu! Hem tingut dies de pau, dies moguts, dies d'enyor i dies d'empatx. Això els dies, perquè les nits les hem tingut en vetlla intermitent.

Com sol passar a l'estiu hi ha hagut jornades en què ha fet força calor, fins i tot de nit, però com tenim consciència ecològica (i un pressupost reduït) en comptes d'instal·lar un aparell d'aire condicionat hem decidit, a l'hora d'anar a dormir, obrir finestres, untar-nos d'Autan i fer vivac dins del mateix pis. Quin gust fruir de la brisa nocturna que refresca l'estança i et fa mig somriure quan et tapes amb el llençol! Però, ai las, els riscos del vivac casolà son molts i insospitats; entre ells, els gossos veïns.

Cada nit o matinada, en aquell punt que navegues pels somnis més còmodes, una onada de lladrucs naixia en la llunyania del poble i lenta però inexorablement s'anava acostant cap a nosaltres; com en un gran estadi el públic fa la ona, els gossos del barri s’alertaven de qualsevol moviment sospitós i l’alarma sonava i sonava, la potent onada creixia fins trencar finalment en la paret del nostre edifici -inici dels blocs de pisos i dels gossos educats- fent entrar per qualsevol finestra oberta que els volgués escoltar un doll de lladrucs perduts. Finalment, com un mar que recobra la calma, els lladrucs s'apagaven quedant en latència fins la propera terrible onada.

Poesia per queixar-me. Vivim en un poble eminentment residencial, cada casa unifamiliar té el seu gos, si no dos, i la majoria neixen, creixen i moren sense haver fet un pas fora dels límits del seu jardí. Pocs d'ells han estat socialitzats degudament, tots entren en frenesí cada cop que algú passa prop de les seves fronteres i no entenen d'horaris ni d'intencions.

A l'estiu, quan el jovent surt de nit entre setmana, quan les finestres són obertes per foragitar la calda, és quan més es nota quin gos està més sonat. S'emporta la palma el gos de la casa que tenim al costat, l'última línia salvatge, allà on trenca l 'onada. Aquest quisso es passa el dia a fora, sol, no entra gairebé mai a l'habitatge, tres cops en dos anys he vist que juguessin amb ell, pocs cops he vist l'amo traient-lo a passejar. El gos va a munt i avall entre dues cases, la dels pares i la dels fills, dominant tot una cantonada (3 carrers), i no té mesura. Si udola ho fa durant una hora seguida, si borda a algú que passa ho segueix fent durant una altra hora, si un altre gos l'esperona, teniu per segur que acabarà afònic. Creieu que els amos (tant els d'una casa com de l'altra) treuen el cap per dir-li quelcom? No hi compteu pas! I si som nosaltres que el volem fer callar encara ho empitjorem més. No som els únics farts d'aquest quisso, ja que en uns contenidors que aquesta gent té davant mateix de la porta algú els va escriure "puto perro" en majúscules i negreta (hi ha mètodes de tot tipus).

En fi, què bonic dormir a la fresca.

Poca feina i saldo al mòbil

Escric aquesta entrada al blog amb un punt d'irritació, aviat veureu perquè.

Quan vam trobar en "Macu" vam pensar que era millor per ell donar-li un lloc on aixoplugar-se amb més garanties que no pas un racó entre cotxes aparcats, donar-li un bon àpat en comptes del que pogués arrambar de les escombraries... Vam dur-lo a una protectora que, tot i tenir els recursos més limitats del món, té permanentment persones que es preocupen pels gossos i no els desitgen cap mal. Vam penjar cartells per tot el poble i més enllà amb l'esperança de retornar-lo amb la seva gent, o amb algú altre que li volgués donar una llar. Però... què ha passat?

Doncs que les úniques trucades que he rebut referents al cartell han estat de gamberros incultes amb molt poca feina. Trucades insistents des d'un mateix número de telèfon amb, a vegades, rots i paraulotes i, altres, amb un interlocutor (cada dia diferent) amb un fingit interès per un gos "que hemo perdío" i riures de fons. En una d'aquestes trucades, la més educada per cert, vaig desitjar que tot fos un malentès i vaig intentar explicar que el gos l'havíem dut a una protectora "-ah, eso que é? donde stan loh perroh?", no us imagineu les feines que vaig tenir per que la noia pronunciés mitjanament bé "Sant Jordi Desvalls". Com, a mesura que avançava la trucada, es feia més evident l'estupidesa supina de la mossa, vaig decidir no donar més detalls, no fos que un dia la seva colla decidís fer una visita desafortunada als pobres de la protectora.

En fi, mai més tornaré a posar cartells de cap gos que em trobi, de fet em pensaré molt i molt si el recullo, perquè per tornar a trobar-me amb gent tan imbècil...

L'únic que m'alleuja és una trucada recent d'una veïna del poble que ens va donar una pista molt vàlida sobre d'on podria ser el gos: hi ha una masia en construcció a les afores del poble que estava vigilada per un Pastor Alemany molt manyac, que curiosament ha desaparegut últimament. No sabem si es tracta del mateix, però davant el dubte vam penjar un cartell a la porta mateix de l'obra i estem a punt d'aconseguir un telèfon d'un familiar dels amos de la casa a veure si hi ha sort i ens traiem aquest mal gust de boca.

Per cert, després d'un bany desparasitador, una pipeta extra i molta recerca amb pinta i paciència hem aconseguit desfer-nos de les puces d'en Pirata. Bufff... és que és per repensar-s'hi per la propera, o no?

RE-"TROBAT GOS"

RE-TROBAT GOS

EL VESPRE DEL 03/08/08 A SANT GREGORI

PASTOR ALEMANY,
MASCLE JOVE,
MIDA GRAN,
BON CARÀCTER.

Si l'heu perdut, o el voleu adoptar, contacteu amb nosaltres.

ÚLTIMA HORA! ACTUALITZAT EL 29/08/08

Gràcies als cartells que vam posar pel poble els amos del gos s'han posat en contacte amb nosaltres. Avui mateix el rescataran de la protectora.

Es tractava, efectivament, del gos d'una masia en construcció. Una veïna ens va donar la pista i vam anar a plantar un cartell a la porta mateix del lloc, ara que hi han tornat a treballar l'han vist i ens han trucat de seguida.

Sospito que el van deixar anar els paletes quan van plegar per vacances i ara que han tornat a l 'obra

han vist que finalment podien recuperar el gos. Digue'm malpensada...

Caseta de fusta

Hi ha un lloc on en Pirata s’hi troba bé. No és un lloc especialment còmode, més aviat és estret i calorós, doncs es tracta de l'espai sota la taula de l’escriptori on tenim l’ordinador. Cada vegada que ens seiem al davant el monitor, ell s’acosta demanant moixaines amb els característics cops de morro al colze. Si estem enfeinats, les moixaines no prosperen, i és llavors quant es fa un lloc entre els nostres peus, les parets tancades de l’escriptori, la calaixera lateral, i el lladre amb els endolls de l’ordinador. No ha d'obtenir un postura gaire ortodoxa, i els copets de cap a la fusta que se senten demostren que les maniobres que ha de fer per adequar-se a un espai tant petit són, com a mínim, complexes: avançar a reculons, ajeure’s fent-se un bola, treure el cap entre els turmells, o posar el morro sota un dels eixos de la cadira, són algunes de les tècniques emprades.

Però tots aquests esforços es veu que paguen la pena, doncs un cop instal·lat, en Pirata s’ajeu plàcidament en la seva caseta improvisada. Deu ser que s’hi sent a gust*.

* En aquest sentit cal dir que mai hem vist que s’hi posi si nosaltres no som davant de l’ordinador, vés a saber per què...

100.000W

Sembla que només sapiguem parlar de la salut d'en Pirata, però és que no guanyem per ensurts. Aquest cop tornem a parlar de l'epil·lèpsia i de vòmits.

El fet és que un matí, tot just haver-nos llevat, vaig trobar en Pirata assegut i amb arcades, m'hi vaig posar al costat i el vaig acariciar suaument dient-li coses dolces per que es calmés i vomités tranquil. Ho va fer i, quan semblava que ja passava tot, va fer un bot endavant com si un llampec l'agués enganxat de plè! Tot seguit va patir unes convulsions tan bèsties que el feien aixecar del terra i caure d'esquena, movent les potes descontroladament fins al punt d'esgarrapar les parets fins fer saltar el guix.

Vaig aconseguir engrapar-lo pel clatell i mantenir-lo quiet amb les 4 potes tocant a terra, espaterrat com si li hagués passat un camió per sobre. Les convulsions es van aturar de seguida i vaig poder observar com el nostre pobre gos tenia la pupil·la totalment dilatada (encara que ja li té habitualment, aquest cop no es veia ni un bri de color marró de l'iris). En Pirata, desorientat i babejant aigua com li sol passar, va anar tornant en si fins que, al cap d'uns minuts quan li vaig omplir els plats de menjar i aigua fresca ja anava darrera meu tot feliç com si no hagués passat res.

Consultant l'Enciclopèdia del Gos vam descobrir que el procediment quan un quisso té un atac epil·lèptic és més o menys el que vaig fer, agafar-lo i posar-lo -si es pot- de costat, posar-li un pal entre les dents perquè no es mossegui la llengua, dur-lo a una habitació tranquil·la sense gaire estímuls (llum, soroll, etc.) i esperar que es calmi. Els atacs poden durar des de segons a minuts, i seran seguits d'un episodi de desorientació.

Atenció que no s'ha de confondre un atac epil·lèptic amb un enverinament, que també pot causar convulsions, això qui conegui els hàbits del seu gos ja veurà de seguida si és que ha menjat quelcom indegut o li ha vingut "perquè sí".

L'episodi que ens ocupa va ser enterament culpa meva. El vòmit estava causat perquè en Pirata s'acostuma a engolir les llavors que se li enganxen al pèl, i per tant és una reacció habitual. Ara bé, si jo no hagués intentat "calmar" al gos ell no s'hauria espantat-estressat per la situació i per tant no s'hagués disparat el seu mecanisme de pànic-epil·lèpsia. Ja ho diuen, quan el teu gos tingui por protegeix-lo del perill o deixa'l tranquil per que la natura faci el seu curs, però no l'amanyaguis o excitaràs encara més aquell estat d'ànim i li estaràs donant un missatge confós del que és una "situació bona" o una "situació dolenta".

Aixx... quin patir.

La invasió dels ultracossos

Aquest any se’ns ha passat, i l’efecte de la pipeta miraculosa ja havia desaparegut quan l’atac de les paparres vampíriques s’ha esdevingut sobre un Pirata indefens.

Dia 1. Un espia dins les nostres fronteres

Caminava amb preses pel pis quan sento un “cruixir de fusta” d’una de les plaques del parquet. Pensa que m’ho hauré de mirar quan acabi d’enllestir la tasca que em mantenia ocupat. En tornar per inspeccionar la fusta, observo una taca fosca al terra i al sòcol. Resulta que la taca és sang, i que el “crec” de la fusta, no era del noble material malmès sinó del rebentar d’una paparra sotmesa a pressió de la sola de la meva sabata (cosa que demostra que una paparra no pot aguantar un pressió d’uns 40 kg/cm²).

Dia 2. Blitzkrieg

Amanyagant en Pirata m’adono que la paparra rebentada era només la punta de l’iceberg de l’atac. A la cama esquerra, una enorme bossa de sang li xucla encara el líquid vital. Mentre que una altra s’arrapa als capil·lars de l’orella també esquerra.

Amb un atac de ràbia incontrolada, mullo al paràsit amb alcohol i l’arrenco de soca-rel. Les substàncies anticoagulants del paràsit fa que de la ferida brolli una quantitat considerable de sang, i la reacció al·lèrgica provoqui una inflamació força lletja.

Una mica més calmat (i espantat per la reacció), i endut per la meva inexperiència en aquests afers decideixo portar en Pirata al veterinari per que actuï sobre la ferida i pel visitant indesitjat de l’orella.

La cosa no passa d’aquí. Una pomada i un líquid mata paparres resolen l’afer. Caldrà administrar la pomada per anar desinfectant les “ferides de guerra”.

Nota: aprofito per comprar noves pipetes i adquirir un nou sac de pinso anti-cristalls d’estrovita.

Dia 3. Infiltrats

Quan ens pensàvem que l’enemic havia estat derrotat, encara ens trobem un infiltrat al costat dret del morro d’en Pirata, i es que el pèl que té, fa que els vampirs puguin amargar-s’hi com si fossin les seves trinxeres personals.

Aquest cop provem un altre remei casolà: l’afoguem en oli, cosa que també estova la pell i l’Eva pot enretirar la paparra sense que sigui tant traumàtic com la primera vegada. Aquest cop ja tenim més experiència i desinfectem la ferida amb betadine i subministrem de nou la pomada.

Dia 4. Hospital de campanya.

Sembla que tot evoluciona favorablement. El Pirata ja té la seva dosi infracutània del verí anti-paràsits i la pomada curativa va fent el seu efecte. Esperem que cap ferida s’infecti i tot acabi amb un ensurt, i aquesta entrada al blog.

Pol·lucions nocturnes

Quan pensàvem que amb en Pirata ja ho havíem vist tot, va el quisso i ens ofereix l'espectacle més frepant de la primavera: una pol·lució nocturna.

Ell era allà, dormint, roncant als nostres peus, quan de cop el veiem fer els característics moviments de còpula, "mira" dic tota divertida "sí que l'afecta la primavera que fins i tot hi somia.", "Sí" contesta en Quim, "l'afecta tant que s'està escorrent i tot!". Així, tal qual, un ruixat que va quedar xop ell, el terra i si no ens apartem nosaltres i tot. Ecs. Ecs ecs ecs.

En fi, d'això ja fa uns dies i sembla que a poc a poc se li va passant, ja està ha notant l'efecte aplatanador de l'estiu, que el fa dormir als llocs més frescs i deixar d'escarrassar-se tant durant el passeig. Fins l'any que ve pol·lucions (espero, ecs ecs).

Per cert, el nostre amic Dalton ha estat operat amb èxit i està recuperant-se a casa amb un collarí de plàstic que té amargats els amos, perquè topa amb tot, pobret. La seva nova companya, la Rita, una preciosa cadelleta petitona de tres mesos agraeix als seus amos que tinguessin a bé fer quelcom respecte a les ànsies del pobre Dalton, que el feien assetjar la gosseta de mala manera. Ara esperem que la seva relació quedi amb una bona amistat i puguin compartir l'espai sense ensurts.

L'amor és a l'aire

Ai, com estem patint aquests dies! I no és per la vaga de transportistes, ni per l'euríbor, ni pel preu del carburant... és en Pirata. Bé, de fet no és culpa seva, pobret, que la culpa la tenen les hormones desfermades d'una femella de Golden Retriever que ha vingut a viure a la casa de devant.

Feia uns dies que el nostre gos s'entretenia més del normal en flairar uns punts determinats del descampat de vora l'edifici. Ensumava, reensumava, gratava el terra, tornava a ensumar i, finalment s'hi pixava, per ensumar uns centímetres més enllà, no fos cas que se li hagués passat per alt algun aroma interessant.

Després de tanta ensumamenta en Pirata tornava a casa amb la respiració agitada i un pam de bava penjant-li pels costats del musell. Ecs.

Amb els dies, hem acabat descobrint que la veïna del davant va alta i porta mig barri de corcoll. Veiéssiu en Rex, que viu a la cantonada mateix, com es mira la casa de la mossa amb posat digne i mirada penetrant (sí, ben bé igual que a la foto). No es perd ni una entrada o sortida de la família que hi resideix, tot esperant la seva oportunitat. Pobret també, perquè en Rex no aixeca dos pams de terra i a més té les potes guerxes i, caram, aquella gossota és una valquíria rossa de potes força llargues!

En fi, per culpa d'aquesta fal·lera primaveral cada matí i cada vespre són un drama pel nostre quisso, que no pot esperar a veure'ns entrar per la porta que ja plora i gemega per que el deixem sortir a fer el galant.

Això sí, tant si el traiem com si no, aquests dies en Pirata sembla que s'hagi pres una galleda de cafè, perquè no para quiet! Amunt i avall, al voltant del sofà vinga a fer voltes. Quan som al carrer tot ho fa trotant, que en un gos d'atura ja és normal, però és que sembla que l'hagin passat a càmera ràpida, tot ho ensuma de pressa, ho pixa de pressa i quan se li acaba el camí... recula de pressa i sant tornem-hi. I la cara que fa? quan un s'ha acostumat a la cara del seu quisso sap distingir quan somriu, i creieu-me que en Pirata fa tota la cara d'un obsés esbojarrat a qui acaben de nomenar jurat d'un concurs de bikinis.

Només espero que aquesta època passi ràpid i no haguem de lamentar cap topada romàntica amb la veïna. Bé, si fos així, com diria en Quagmire, "toma toma toma!"

Pirata "en boxes"

Recordeu l'episodi de pèrdua d'orina i el que vam fer per solucionar-lo? doncs ara, per fi, en Pirata s'ha acabat el pinso especial i l'hem tornat a portar al veterinari per que li fessin noves analítiques. Tot ha sortit bé, ja no hi ha cristalls a l'orina, però el metge ens ha recomanat continuar donant-li pinso especial per tal d'evitar que, a la llarga, se li facin pedres ja que s'ha comprovat que el nostre quisso té propensió a generar-ne.

De pas, hem aprofitat per posar-li la vacuna trivalent, donar-li la pastilla per desparassitar, i pesar el nostre bitxo, que ha donat 17 kg! Se n'ha engreixat ben bé un parell des que el vam adoptar, però de debò que no sé on ho posa perquè sota tota aquesta mata de pèl encara hi ha un pinxo prim de costelletes marcades.

Per cert! cap al final de la visita hem recordat preguntar-li al doctor sobre el misteriós cas del nas pàl·lid... diu que és normal, que es tracta d'una predisposició genètica a perdre la melanina de zones com el nas, els llavis, etc. Diu que no ens hem de preocupar doncs això, a part de ser un fet anecdòtic no implica cap complicació mèdica.

I així estem, buscant per internet sacs de pinso especial "S.O." (urinari-mega-bo-a-70-eurus-la-broma) a veure si d'aquesta manera ens estalviem tanta visita a cal metge.