Bèstia grossa

Ara ja fa un parell de caps de setmana (carai, sí que hem baixat el ritme de publicació) varem assistir, com no podia ser d’altra manera, a un concurs de pastors de brie que va tenir lloc a la Pineda de Sant Gregori.

Allà s’hi van aplegar els millors exemplars d’aquesta raça a nivell internacional (hi havia molta gent de França -la raça és francesa- però també n’hi varem detectar d’altres llocs com Alemanya o de Barcelona mateix.

Per què ens fem una idea -ja sé que els més puristes se’m tiraran al damunt-, el pastor de brie és com si fos un gos d’atura, però de mida gegant. Per qüestions d'estètica es veu que els tallen les orelles de tal manera que queden de forma triangulars i ben dretes. Ara bé, per la forma de córrer, el port i el tipus de pèl, es ben bé que són cosins amb els nostres gossos d’atura.

Tot cofois hi varem portar a en Pirata, però es notava que hi havia un cert “elitisme” entre els participats que no volien que el nostre gos s’hi acostés gaire (de fet normalment la gent no permetia que cap altre gos s’acostés gaire al seu). Probablement no era pas per elitisme, tanmateix, sinó per evitar alguna enganxada entre tots aquells mascles tant espectaculars.

Amb aquestes, mentre observàvem les evolucions dels gossos en la prova de personalitat (bàsicament destinada a comprovar si el gos és capaç de superar els seus instints de fugir d’un petard o d’acostar-se a una femella, etc.) una dona se’ns va atansar, tot preguntant-nos si aquell gos tant bonic que portàvem era un pastor dels Pirineus.

- No, no, tenim entès que és un gos d’atura. – li replicàrem.

- Voleu dir -ens contestà- té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus...

Quan ja la teníem mig convençuda que el nostre gos era efectivament un gos d’atura català, s’afegeix a la conversa un altre noi que ens assegura que estem equivocats, que en Pirata té tota la pinta d’un pastor dels Pirineus. Malgrat reconèixer que ell no és molt expert, insisteix amb vehemència en el seu argument: que sí aquestes orelles són de pastor de Pirineus, que sí la mida és aquella, que sí ell està a punt d’anar-ne a buscar un a França per fer agility, que sí patatim, que sí patatam...però que ho mirem a internet per si de cas. O sigui, que acabem la conversa sense saber segur de quina raça és en Pirata. De fet, és igual de quina raça sigui, però a mi m’ha quedat el "cuquet" de la curiositat a dins, i per més que m'ho miro a internet no sóc capaç de treure’n l’entrellat, doncs les dues races s’assemblen moltíssim.

Tot i que la conversa ha acabat en taules, encara ens quedem una mica més per allà, deixant que en Pirata rondi la femella (mig husky, mig pastor alemany, molt maca ella) que portava aquell noi. “Com a molt li farà una advertència quan se’n cansi! – ens avisa el noi. Tal dit, tal fet. Després d’aguantar estoicament les repassades olfactives d’en Pirata des del musell fins el cul, la noia es gira d’un revolada i li fot un mossec (fluix), amb tanta mala sort que l’enganxa pel nas. En Pirata fa un petit gemec i, sumís, es retira. Veig que comença a sagnar i m’acomiado ràpidament. Tots tranquils, si arribem a la farmaciola ràpid, li podrem desinfectar (tenint el compte l’historial d’en Pirata més val ser prudents). Quan ens dirigim cap a casa ens trobem amb na Montse que es para a saludar, però que amb la manyaga que li dirigeix al Pirata, sense voler, queda també una mica tacada de sang (Perdona Montse!).

De tornada anem deixant un rastre carmesí. En Pirata no deixa de llepar-se el morro. Finalment arribem a casa. Parem l’hemorràgia i desinfectem la ferida. Tot ha quedat en un no res; com a molt, en una nova anècdota per explicar. Per cert, en Pirata està perfectament.

Alemanya, mon amour

Aquest estiu ens n'hem anat de vacances una setmaneta a Alemanya i, com som així de valents, hi hem anat amb cotxe tot xino-xano. A en Pirata ja el teníem preparat amb un bon tall de cabells, les seves coses netes i empaquetades, queviures i documentació en regla. Som-hi doncs!

El primer dia a la carretera va ser força agradable, vam anar tranquils aturant-nos cada dues hores aproximadament per estirar les cames/potes, repostar líquids i alleujar la bufeta. En Pirata es va adaptar perfectament tot i l'estorament de la primera parada, ja que sap que quan puja al cotxe és perquè el portem a fer una excursió xula. Suposo que devia quedar força desencantat quan vam fer la primera parada d'un quartet d'hora, devia pensar "ostres, tanta estona per una excursió tan curta?!?!", però a força de repetir l'operació sembla que el gos va acabar acceptant la situació i no posava cap problema per baixar o tornar a pujar al cotxe quan se li deia. De fet, crec que va assumir la situació dient-se a sí mateix "d'acord, ara vivim al cotxe... cap problema!".

La primera nit en ruta va ser en un hotelet alemany on van ser la mar d'amables. Van acceptar el gos sense problemes, cosa que ens va anar preparant per l'actitud alemanya vers als gossos (tan diferent a la que es té a la península).

Segon dia a la carretera. Aquest dia sí que vam patir! Vam enganxar l'operació tornada i tot eren autocaravanes i roulottes, a més vam trobar molts quilòmetres d'obres, pluja a bots-i-barrals... bufff... les parades es van fer més escasses i en Pirata de tant en tant treia el cap com preguntant "què, quan arribem?", però es va seguir portant molt bé.

Per fi arribats a destí, vam disposar el llit i el menjar d'en Pirata en llocs que li recordessin a casa, de fet l'apartament que havíem llogat estava molt ben equipat i era prou acollidor, així que el nostre quisso s'hi va adaptar perfectament. Això sí, durant el primer dia l'únic que volia era que no el deixéssim sol ni per baixar a buscar quelcom al cotxe.

Per sort, vam descobrir que a alemanya els gossos són molt ben acceptats (si són educats) i els deixen pujar gratuïtament als transports públics, sense restriccions ni manies, simplement puges a l'autobús amb el gos i ningú et mira malament. Nosaltres el vam dur en un bus turístic i en Pirata, després de trobar lloc en un espai tan reduït i inquietar-se perquè aquell "edifici" de dues plantes es movia tant, va acabar dormint fet una boleta als nostres peus. L'únic lloc on vam veure que el gos no podia entrar va ser al supermercat, cosa raonable, però a part d'aquí a qualsevol restaurant on vam voler aturar-nos ens van fer lloc sense problemes. Fins i tot en un xiringuito de salsitxes on menjaves al carrer (i de peu) va sortir la mestressa a dir-nos que pel gos hi havia un cossi d'aigua en un raconet, i això que no li havíem ni demanat! Aquests alemanys són una joia.

Vam veure pocs gossos per la ciutat, ep, que n'hi havia, però no en nombre exagerat, diguem que més o menys com els que veuries per una de les nostres ciutats. Majoritàriament els duien deslligats i, veiéssiu què obedients que eren! res de creuar els carrers a ensumar culs aliens, res d'entorpir les mils de bicicletes que corrien per arreu, no, els gossos alemanys són tan respectuosos amb les normes com els seus amos; ara que l'excepció confirma la regla: això ho vam comprovar justament quan vam trobar un cosí llunyà d'en Pirata en un parc de la zona rica. La mestressa, de punta en blanc, va deixar tranquil·lament la tifa del seu gos allà enmig del camí, i tan passota com ella va sortir el seu gos, que no li va fer ni mica de cas quan el va cridar per marxar, que a tot arreu hi ha de tot i Alemanya no és una excepció.

A Alemanya plou. Això és així i s'ha d'acceptar com ho accepten els alemanys, que no deixen de fer res per que estiguin caient gotes del cel. Nosaltres? ben equipats i a fer com ells, visites a parcs, barris i botigues... ja podia caure un bon ruixat que nosaltres fèiem la nostra. En Pirata gràcies a això va seguir estant net tots els dies, clar, tan remullar-se i espolsar-se, poca pols acumulava.

Com hi plou tant, a Alemanya tot és verd, verdíssim. Frondós que dóna gust; en Pirata xalava de tants arbres per ensumar que tenia! Als vespres, això sí, queia rendit al terra de l'apartament, i tot i que ens seguia a cada habitació com fa a casa, se'l veia que hi havia dies que estava rebentat de tant caminar. Com nosaltres, vaja!

La tornada també va ser en dos dies, el primer com la seda de tranquil i el segon un infern anomenat "anem tots a Espanya a prendre el sol". Les àrees de servei en plena ebullició, no es trobava lloc ni per seure a terra, tothom acalorat, fart de fer cua... quin horror! Fins i tot a en Pirata se'l veia estressat cada cop que baixava del cotxe. Sortosament al cap d'un munt d'hores vam acabar arribant a casa sense més entrebancs. L'expressió de la cara d'en Pirata quan va baixar del cotxe i va ensumar que érem al garatge de casa va ser impagable. Ensumava i de seguida s'acostava a nosaltres amb una mirada entre incrèdula i alegra "de debò som a casa? deixa que ensumi que no m'ho crec... ostres, ei, de debò som a casa?!?! ostres!". Eren les onze de la nit, a la nevera s'havia fet malbé alguna cosa que empudegava tot el pis i les maletes encara s'havien de desfer, però amb aquella carona d'alegria del nostre quisso qui es podia resistir a anar a donar el vol habitual pels carrers de casa nostra? Un final de viatge encantador, veient com en Pirata repassava tots els punts de "marca" i es posava al dia dels últims esdeveniments canins del poble.

PD. Per cert, en cap moment ningú ens va demanar cap paper del gos ni res semblant, però mai està de més anar preparat per si passa alguna cosa.

La bona vida de les vacances

Mentre esperem la crònica del viatge, una petita entrada per fer notar la capacitat d’adaptació (o la maca d’aquesta) d’en Pirata a les noves situacions. A causa de les vacances he estat forces dies amb ell, i normalment quan sortia me l’enduia amb mi. Ara, que torno a treballar, ell encara no ho ha notat, i sempre que agafo la bossa per marxar demana també per sortir. Suposo que mica en mica tornarà a adaptar-se al nou horari, i quan ja hagi sortit no ho tornarà a demanar. Si és que ja ho diuen que “a la bona vida un s’hi acostuma ràpid”.