Una abraçada...

O bé en Pirata és gelós o bé abans que l’adoptessin va veure molts capítols dels Teletubbies. La qüestió és que em notat que quan l’Eva i jo ens fonem en una abraçada, ell s’afanya a venir allà on siguem i comença a fer-nos notar la seva presència pujant amb les potes del davant fins els nostres malucs, com volent ell també formar part de l’abraçada. De vegades, quan fa això, l’agafem de les potes i l’acceptem en el grup, fet que sovint li agrada (suposo que deu dependre de l’humor o el cansament) i que provoca que estigui força estona recolzat només amb les potes del darrera, amb la llengua fora i fent el característic “srrrlup, xxxrrrippp, srrrluup” de quan està content, feliç i alegre. De vegades, tot s’ha de dir, és una mica emprenyador, però en el fons ens encanta que sigui un més de la família!

Potes

Farà ja alguns caps de setmana vam anar de visita a casa d'uns familiars, també orgullosos propietaris d'un gran gos, literalment. Jo ja l'havia vist quan el van adoptar, era un cadellet juganer, mig gos d'atura mig mastí dels Pirineus. El seu nom, Potes, se'l va guanyar gràcies a les enormes extremitats que lluïa, i que predeien el que avui és la realitat: que en Potes és un gegant pelut fidel i alegre. Avui dia aquest gos pesa 45 kg (en fa 3 com en Pirata), té el cap més gros que el d'una persona i, quan s'alça, és tan alt com un jugador de bàsquet. Presumeix de tenir en el seu currículum més de 4 persones enderrocades en l'abraçada de salutació inicial, rècord que de ben segur serà millorat ben aviat.

Després del record d'en Dalton teníem reserves sobre com es portarien en Pirata i el gos de la casa, però a part d'una fal·lera ensumadora i unes ganes tremendes de jugar, en Potes va fer prou bon paper. Quan vam treure una mica de menjar pel nostre gos en Potes es va posar una mica gelós i va haver de rebre el seu piscolabis d'abans de dinar consistent en una galleda de pinso, per anar obrint boca. Exagero, sí, però segons ens van comentar aquest "gosset" fa tres àpats complerts al dia, que si ens posem a comptar segur arriben, de gram en gram, al quilo diari.

En Potes és obedient, borda quan vol quelcom eixordant tothom qui tingui a tres metres a la rodona. És tranquil i de bona pasta, es deixa guiar allà on li diguin però s'ha de tenir força i fondo per aguantar-lo quan estira de la corretja.

Durant la visita en Pirata va estar un bon temps "acollonit" davant una presència tan imponent, però cap al tard, un cop feta la volteta pel poble que ens acollia, va ser ell qui va buscar en Potes per jugar una mica. L'intent va ser únic i breu, ja que en Potes amb un simple copet de malucs va enviar en Pirata a un rec del que ell sol no sabia sortir. En vista de l'èxit, en Pirata va ser prou assenyat com per no provocar més l'efusivitat del mastodont, limitant-se a anar ensumant junts les verdisses del camí.

Un cop comprovat que aquests dos animals es porten bé, de segur anirem a visitar-los més sovint!

Ansietat

En les llargues hores en què no estem amb en Pirata per motius laborals, potser ell ajagut somica i suspira pensant en quan tornarem:

Ansiedad de tenerte en mis patas
musitando palabras de amor
Ansiedad de subirme a tus cuartos
y en la mano volverte a lamer.
(bis)
Tal vez esté suspirando al recordarte,
tus caricias me hacen por siempre calmar
hacen que estés presente en mi soñar.
Quizás esté aullando en tu pensamiento,
estreches mi retrato con frenesí
y hasta tu oído llegue la melodía salvaje
y el eco de la pena de estar sin ti.
Tal vez esté llorando al recordarte...
Por la ansiedad de tenerte en mis patas
y el eco de la pena de estar sin ti.



Quan arribem a casa bota i somica d'alegria sabedor que el temps de soletat ha acabat i podrà rebre tota la nostra atenció, estima i calor.

Nosaltres també t'anyorem Pirata!

El primer lladruc

La veritat és que a part dels somnis on li agafa per fer uns tímids lladrucs, no recordo haver sentit lladrar a en Pirata abans d’aquest cap de setmana. Doncs sí, resulta que quan estàvem a punt de sortir a passejar-lo, mentre em preparava agafant la bossa per recollir les “deposicions” ell, no sé com, pressentia que havíem d’anar a passejar i estava visiblement excitat, quan de sobte va deixar anar un únic i solitari però molt entusiasta “bup”, com per cridar l’atenció. Tots dos ens varem quedar allà palplantats i sorpresos del què havíem sentit: en Pirata pot lladrar! Mentre ell seguia amunt i avall i pujant amb les potes davanteres fins als nostres malucs com volen dir: “va, afanyeu-vos!”. Va ser un moment especial, potser és que en Pirata ja ens té prou confiança com per gosar a lladrar-nos? No ho sé, tampoc ho a tornat a fer...devia ser l’excitació del moment...

Sembla quelcom força estrany que un gos cec lladri poc, crec que podria ser un bon sistema de comunicació. Potser ser que ho faci per estar més alerta dels sons que li arriben i no perdre-se’n cap amb els seus propis lladrucs? És cert que quan en Pirata sent un lladruc, sobretot si no és agressiu, es queda ben quiet apuntant amb les orelles la seva font com intentant-la localitzar; i normalment no falla mai (no en va diuen que els gossos tenen una capacitat extraordinària per localitzar sons, per tal que les femelles puguin trobar els seus cadells extraviats en mig de la brolla).

Presència olfactiva

Aquest matí, en la llum somorta de la matinada, passejàvem amb en Pirata per la zona d’esbarjo habitual. Anàvem avançant xino-xano, quan en mig del camí hem trobat un forat d’un pam de profunditat fet per algun altre quisso, suposo que cercant alguna arrel per jugar. Com no, en Pirata s’hi ha llençat per flairar-ne el contingut i/o rastres del seu perpetrador. I naturalment hi ha acabat deixant la seva marca en forma de líquid urètic. La sorpresa ha arribat quan tot d’una, mentre en Pirata comprovava el seu segell, ha fotut un bot que ha sortit disparat talment com si hagués sentit la presència d’un esperit. Un cop calmat a tornat per investigar aquella presència invisible, que per ell devia ser molt real, per que de nou ha sortit corrents com un esperitat per no tornar-se a acostar al sot encantat. Qui sap quina sensació ha tingut, potser el seu olfacte és tant fi i se’n refia tant d’ell que ha notat la presència d’un gos que li era frepant. De vegades, el “radar” d’en Pirata també li juga males passades!

Pirata...Fent País

L’altra dia de casualitat vaig descobrir una pàgina web, si més no, curiosa. Es tracta de http://www.technorati.com/, una mena de buscador que fa una mena de “rànking” dels blogs depenent del nombre de enllaços que presenta.

“Ni curt ni mandrós” vaig introduir a la casella adequada el nostre/vostre blog amic que ara llegiu:

- Avia’m...aquí. Sí. “Search for”. Introdueixo: p-i-r-a-t-a-guió-d-i-a-r-i-punt-b-l-o-g-s-p-o-t-punt-c-o-m.

Aquí va arribar la meva sorpresa quan la primera entrada és el d’una pàgina anglosaxona: “Dave Journal”. Una mena de blog personal d’un paio que és fotògraf. M’afanyo a pitjar sobre l’enllaç per veure com és que sortim allà. Resulta que és el creador de la foto que surt a la nostra entrada sobre “l’últim repòs de les mascotes”, aquella on es veu una làpida en forma gos. Diu que és el lloc més estrany on ha vist una de les seves fotos, àdhuc no sap ni en quina llengua està escrit.

Vull respondre-li en el mateix blog, però un problema tècnic m’ho impedeix, així que li vaig enviar un correu electrònic explicant-li la nostra adopció d’en Pirata, en quin idioma ho fem i de què va l’entrada on hi ha la seva foto. Naturalment m’ofereixo a treure-la si li molesta que sigui allà.

Al cap de poques hores em contesta que li agrada molt que hàgim fet servir la seva foto, que està sorprès que una foto que fa tant de temps que va ser feta aparegui ara en un blog del qual ni tant sols en coneix l’idioma, i que la història d’en Pirata sembla encantadora.

Estic content que no ens l’hagi fet treure, m’agrada aquella foto, és curiosa i divertida alhora, a més a servit per mostrar l’existència del català a algú que viu a milers de kilometres de distància. Un altra cop, Internet es revela com una gran eina per a la difusió de cultures més enllà de la globalització; potser en contra d'allò que molts pensen.

PD: És interessant el fet que algú en els comentaris diu que li sembla que està escrit en Portuguès. Ben mirat potser si que el Català i el Portuguès s’assemblen.

PPD: Precisament ahir, parlant de reconeixement estadístic d’idiomes per Internet amb els meus amics (no, no és un tema que tractem sovint), em varen dir que la contracció “dels” és una paraula que es fa servir moltíssim en català i en canvi no existeix com a mot en cap altra idioma del món!!! Ves tu quina gràcia!!

PPPD: Tot s'ha de dir, que el major nombre d'enllaços que tenim són del nostre amic "el pollastre de goma" que d'aquí poc se'ns casa. Felicitats!!!

Un dia normal

Feia dies que no duia en Pirata a passejar a primera hora del dia, cedint-li l’honor a en Quim que té més energia matinera, és per això que no recordava el que és veure com desperta una ciutat.

Els carrers freds i humits de la matinada, buits de gent excepte per alguns repartidors descarregant les seves furgonetes i algun que altre treballador de banc, polit i enclenxinat, intentant mantenir la corbata al seu lloc mentre manté un ritme de marxa atlètica per arribar al seu destí.

Des de baix el riu pots observar la gent com enceta el dia. Un ciclista creua el pont amb la jaqueta ben cordada, mentre per sota un estol d’ànecs fugen de l’alegria ensumadora d’en Pirata. Pel costat esquerra un parell d’àvies empenten el seu carro cap al mercat amb l’esperança de trobar les millors peces al preu més assequible.

La boira es comença a alçar, ja només amaga els pisos més alts del parell de gratacels –si se’ls pot dir així- presidents de la línia d’edificis que treuen el cap pel riu. El quisso passeja alegrement aliè a l’espectacle que l’envolta, només ensumant vivament el terra i mullant-se musell i potes amb la rosada que dorm sobre les herbes. La punta de les meves sabates també és molla i m’arronso dins la jaqueta mentre observo les primeres criatures carregades amb motxilles impossibles encaminar-se cap al cole.

Olor a gespa, a terra molla, i veient encendre’s el llum d’una cuina puc imaginar també l’olor a cafè i torrades. Despertar-se així, amb la brisa fresca a la cara, els sorolls esmorteïts de motors, una persiana metàl·lica que s’obre, uns lladrucs llunyans d’un quisso petit i buscabregues... és un petit moment de felicitat privat, enmig d’una ciutat que s’estira i badalla i que fa pensar, encara que només sigui durant aquells primers minuts del dia, que aquest és un món on val la pena viure.