Les dues bessones

Desconeixem el passat d'en Pirata, però el que està clar és que durant els anys que ha estat amb nosaltres només ha tingut contacte amb tres nens, concretament els dos nois de la Montse i el meu germà Oriol, tots tres educats i habituats en el tracte amb quissos. Per això l'experiència de la setmana passada va ser una autèntica aventura sensorial, ja que vam anar de visita a casa de l'Albert i les seves bufones bessones, un parell de mosses xerraires i extravertides que només veure en Pirata el van venir a saludar com si el coneguessin de tota la vida.

Com ens explicava l'Albert, ara que ha anat a viure a la muntanya les nenes reben un munt d'estímuls nous al tractar amb gossos, gats, cavalls i bèsties variades del bosc, però encara els falta agafar aquell punt de delicadesa i calma que tot animal domesticat necessita. La sort és que les bèsties tenen instints nobles i saben que aquestes dues baldufes són encara cadellets i s'hi ha de tenir paciència.

En Pirata, que com ja era vespre-nit no hi veia gairebé gens i es trobava en un indret desconegut, va tenir uns moments força estressants al rebre manyagues una mica matusseres de quatre manetes alhora, mentre sentia en estèreo el seu nom. El pobre gos ens intentava seguir mentre fèiem la visita a la casa i no es separava de nosaltres ni que fos uns centímetres tot pregant en silenci trobar un recó tranquil on jeure. Quins esbufecs deixava anar al cap d'uns minuts! Panteixant com si hagués corregut deu quilòmetres va aconseguir uns moments de pau quan les nenes van seure per sopar.

Ah! Però què era aquella olor tan deliciosa que flotava en l'ambient? una salsitxa de frankfurt oblidada en un plat, abandonat en una cadira per part d'una nena tipa i mig adormida. En Pirata va abandonar el seu estat d'estora peluda per passar al de pícar oportunista. Quan ja només separaven pocs centímetres el musell del gos i la salsitxa desitjada una mà humana (la meva) va donar el toc d'atenció a la closca de l'avispat trapella. "No Pirata!".

Però en Pirata si alguna cosa té és la constància, per tant va decidir seure amb l'esquena ben tibada i les orelles atentes, amb la mirada fixa en l'altra nena que menjava tranquil·lament. Nosaltres fem broma perquè sempre adopta aquesta postura quan en Quim triga massa estona en donar-li el iogurt per escurar, i és que sembla ben bé que ens vulgui hipnotitzar amb la mirada fixa, immòbil, transmetent-nos els seus pensaments "dóna-me’l, dóna-me’l ja!". Però la petita només tenia ulls pels dibuixos de la tele, i la tàctica hipnòtica d'en Pirata no va funcionar.

Hem de repetir la visita i veure si tots tres s'acaben acostumant a la seva mútua presència sense que hi hagi episodis d’estrès. Ja us explicarem.

Sorpreses encara

Com deia en el comentari de l'entrada anterior, ara que fa força temps que la nostra aventura amb en Pirata va començar ja no queden tantes coses per explicar. El que al principi ens sorprenia ara s'ha tornat habitual, cada cop costa més trobar novetats que escriure i coneixements útils per transmetre. El perill de repetir-se és gran, el ventall d'anècdotes és limitat, el saber que hi ha gent real llegint els nostres pensaments gairebé al moment a vegades és aclaparador...

Què ens frepa d'en Pirata ara que ja ens coneixem tant? Personalment em sorprèn cada dia el moment en que surto de l'habitació i, sigui on sigui el gos, s'aixeca i em ve a rebre. A vegades sent que faig fressa a l'habitació i em ve a buscar, atent davant la porta oberta, esperant, com qui va a rebre un parent a l'estació.

És també habitual que quan en Pirata sent que sec al sofà ve corrents i es posa a burxar amb el musell per rebre carícies. Quan li responc i li faig carantonyes em sorprèn sentir-lo riure, veure com li brilla l'ull i esbossa un somriure caní de plaer i complicitat. El millor ve quan, cosa rara en ell, retorna els mimos a la seva manera, fent una bateria de mossegadetes minúscules amb la punta de les dents allà on m'enganxa: a vegades la pell del colze, a vegades al canto de la mà, a vegades fins i tot a la closca! Quin intercanvi més extraordinari, quina sorpresa felicitat.

De tant en tant el sorprenent és un ingredient inesperat a la dieta, com ahir quan va trobar un tros de pebrot vermell cru per terra i amb uns quants "crunch crunch" se'l va crospir com si ho hagués fet tota la vida. Com ens va fer gràcia n'hi vam oferir un altre bocí, i sí, en Pirata és vegetarià quan li ve bé.

Sorpreses. Petites, casolanes, privades, però encara sorpreses.

Ampliem la comunitat canina: L'Ulises

Doncs ahir vaig rebre un correu-e de la Pau. Resulta que ara tenen a casa l'Ulises, i ens expliquen les seves vivències amb el cadell, en el seu blog "El viatge d'Ulises", de nova obertura i nom molt adient.

Pau, us adjuntem també a la llista d'enllaços. Gràcies per llegir-nos. I ja sabeu, si teniu cap dubte, només heu de preguntar! :)

Vides paral·leles?

Hi ha coses comunes, n’hi ha casuals, i d’altres que quan succeeixen ens sorprenen per la seva singularitat. Si a més, aquestes petites rareses tenen lloc més d’una vegada, ho atribuïm a remotes possibilitats estadístiques o directament a alguna força més enllà de la nostra comprensió. Sovint aquestes casualitats duals ens passen inadvertides per què es donen a l’altra punta de món i els subjectes o objectes de l’afer no poden compartir les seves experiències “bessones”. Per sort, en aquests temps, tenim Internet i la seva capacitat d’empetitir l’esfera terràqüia.

És normal que algú xafardejant la xarxa mundial es posi a remenar blocs. Ja és més difícil que dels milions de blocs disponibles, en Guillem de l’Empordà, topi amb el nostre humil diari d’un gos d’atura borni. És casualitat que ell també tingui un gos d’atura adoptat. Però és que la probabilitat és ínfima que aquest gos, en Nus, sigui a més borni!!

Doncs sí! És veritat!! La història d’en Nus podria ben bé ser igual que la d’en Pirata, potser han viscut vides paral·leles?. La seva mare, en un descuit, li fa posar el peu a l’ull i li va esquinçar la retina. Amb aquesta “tara”, el criador que el tenia ja no el volia. Per sort en Guillem era allà per acollir-lo.

Ara en Nus té un any i mig i viu al costat del mar, cosa que ha fet que li agradi remullar-s’hi durant tot l’any...al contrari que en Pirata. A part d’això sembla que els dos gossos tenen comportaments calcats. El veterinari diu que quan sigui adult es pot intentar reconstruir la retina, però tampoc assegura que guanyi gaire més visió. De moment, borni, se’n surt prou bé.

En Guillem, ja té força experiència amb gossos d’Atura, n’havia tingut un altre que va morir, de sobte, amb 15 anys de vida. Ara repeteix raça, una mica induït per la seva dona i per què “són gossos que enganxen”.

Et donem la benvinguda al bloc, Guillem, de segur que la teva experiència ens serà molt útil. Una de les raons per crear aquest bloc fou poder-nos posar en contacte amb gent com vosaltres, i entre tots compartir experiències sobre els nostres companys canins.

<- En Nus quan era marrec i començava a explorar el seu territori.


<- A mesura que s'ha anat fent gran, el pèl se li ha anat aclarint. A part, crec endevinar el perquè del nom... ;)

Adoneu-vos que són pastats amb en Pirata, si gairebé podrien ser germans!! :D