31 d’agost, 2006

Two Face

Si hagués d’assignar un signe del zodíac a en Pirata, triaria sense gaire por a equivocar-me el de Bessons. Aquesta elecció la fonamento en una de les característiques que presenten els nascuts sota aquest signe (de caràcter doble i contradictori) i que en Pirata, sens dubte, comparteix.

M’explicaré. A casa, en Pirata és un gos dolç, afectuós i fins i tot un pèl paparra. Quan arribes a casa, tot son remenades de cua, grinyols de plaer per la teva presència i actituts juganeres. Quan t’asseus al sofà per reposar o posar-te les sabates, ell apareix automàticament per demanar carícies, tot aixecant-te la mà amb el musell per llençar-la a la seva gropa, on hi vol les manyagues.

Al carrer, ai las, al carrer. Això ja és una altra cosa. Al carrer hi va a flairar i a deixar-hi els seus records olfactius en forma de pixum i femtes. I prou. Ni joc, ni moixaines, ni paraules dolces el fan desistir del seu afany íntim. Com a molt, i després de molt insistir s’acosta per complir amb el seu paper de gos obedient. Tanmateix quan un s’ajup per agrair-li “l’esforç”, la mà queda penjada en l’aire sense enlloc per recolzar-se i fer manyagueries, per què ell ja ha sortit disparat un altre cop a olorar el punt més interessant de la Terra (almenys durant uns quans segons). I tu t’has quedat allà, palplantat i amb una mica més de mal a l’esquena per una ajupida improductiva.

Com veieu, en Pirata ha de ser Bessons, per què si no, només queda l’opció que la seva actitud dual sigui fruit d’un accident que li hagués desfigurat la cara, i li hagués donat doble personalitat...No, el Dos Caras caní, no, si us plau...

29 d’agost, 2006

Els somnis d'en Pirata

En entrades anteriors ja vam explicar que en Pirata acostuma a passar-se el dia dormint. Gràcies a això hem pogut observar un comportament que ens ha semblat força curiós, venint d'un gos, clar. Resulta que en Pirata somia. Segons el veterinari l'únic que té són espasmes musculars -els humans també els patim- i respiracions fortes, però nosaltres que tenim en Pirata molt pamat podem posar la mà al foc per afirmar que somia, i somia com nosaltres, amb argument, basant-se en el que ha viscut els últims dies, deixant aflorar les pors i els anhels igual que ho fem nosaltres.

Si no, com s'expliquen els següents fenòmens? les primeres setmanes de portar-lo al seu nou lloc de passeig, mentre dormia movia les potes com si corrés (4 potes sincronitzades, és espectacular veure-ho) i en altres moments només movia les dues mans com si gratés a terra buscant quelcom.

Un altre exemple espectacular: un vespre mentre en Quim el passejava van trobar una gosseta, propietat d'uns punkokupes que va saber com fer-lo jugar, s'hi van estar força estona i dies després en Pirata encara recordava i reolorava l'escena de jocs. Doncs bé, dues nits després en ple somni els "espasmes" van esdevenir envestides fornicadores que van durar una bona estona, fins que el vaig despertar perquè m'estava començant a preocupar; el quisso va obrir els ulls i aixecar el cap mentre encara li durava la fantasia (dominació, reproducció... qui sap) i els consegüens espasmes pèlvics.

La tercera ocasió més clara ha estat aquesta nit. Normalment -cada dues nits aproximadament- el sentim bordar en somnis, de manera molt fluixeta però clara, a vegades amb moviments de potes i d'altres no. Aquesta nit però li hem sentit un soroll diferent, el "bup-bup" normal més uns quants i insistents "grrrrrrrr grrrrrrrrrr" de baralla autèntica. Si comptem que va ser tot just diumenge quan va tenir la seva batussa amb en Dalton, bé, dos més dos fan quatre, o no?

28 d’agost, 2006

Dalton vs. Pirata

Ahir vam anar de visita a casa d'uns amics que també tenen gos. Teníem previst passar-hi el dia, així que els vam demanar si podíem portar amb nosaltres en Pirata, per a que estigués acompanyat i, alhora, provar de presentar els dos gossos a veure si es feien amics. Ens van avisar que el seu animal és una mica... animal, però que no estava de més provar d'ajuntar-los.

En Dalton, que és com es diu el quisso amfitrió, tot just deu tenir un any i és de mida gran, barreja de pitbull i gos de cacera de pèl curt, té un morro fort i unes mandíbules poderoses. És d'aquella mena que endrapa tot el que pot, no en té mai prou i no fa fàstics a tragar-se el que faci falta, encara que estigui embolicat. Amb les persones és dòcil i carinyós, té una mirada dolça, sap "xocar" la pota, seure, anar a la seva manta quan se li ordena i un munt d'ordres més, i amb els gossos... bé, podríem dir que té un caràcter bastant fort.

Vam arribar amb un obsequi en senyal de bona voluntat -una caixa sencera de galetes per gos-, però en el moment que vam deixar cara a cara els dos animals fora a la terrassa, el desastre ja era inevitable. En Dalton devia pensar "de fora vingueren que de casa ens tragueren" i en Pirata, desconeixedor de l'entorn i les companyies, el primer que va notar va ser un rugit i unes fortes queixalades directes al coll. Van ser només tres segons el que vam trigar els presents en separar els animals, en Dalton -que li passa el cap a en Pirata- sobre seu a queixalada neta i el nostre pobre bitxo terroritzat bordant i intentant tornar-s'hi a cegues (amb èxit nul, val a dir). De seguida vam separar-los en terrasses independents, i així es van estar la resta del dia, sense tornar a ensumar-se més. Quin ensurt tots plegats!

En Pirata va sortir-ne clarament més escaldat, una orella li sagnava força i li vam haver de netejar (el poc que es va deixar) per veure la magnitud de la ferida. Per sort en Dalton té les dents arrodonides, així que en comptes de foradar el que fa és "colpejar" amb la força d'una locomotora, així que el que tenia en Pirata era simplement una esgarrinxada , però al ser una zona amb tants capil·lars l'espectacularitat era més que el que en realitat hi havia. Li vam descobrir també una queixalada al llom que va sagnar molt poquet i no semblava molestar-li gaire, ja que s'ho deixava tocar tranquil·lament. Els nervis, això sí, els tenia a flor de pell, acollonit perdut.

Vam estar visitant-lo tot el dia per torns, vam donar-li les restes del pollastre a l'ast que ens va sobrar del dinar i a la nit, ben bé a quarts d'una de la matinada, vam tornar a casa fent una paradeta primer al seu lloc habitual de passeig per a que desfogués tots els nervis d'aquell dia traumàtic. Què content que estava de tornar a ser a casa!

Ha estat una mala experiència de la que hem après molt: els gossos s'han de presentar poc a poc, primer que es vegin, després ambdós ben fermats per a que s'olorin amb prudència i, quan ja ha passat força estona, deixar-los acostar una mica més. En Pirata mai s'havia rebotat tan clarament a un altre mascle dominador (i això que cada dia n'hi ha una bona pila que se'l repassen sense miraments) i hem arribat a la conclusió que al no conèixer el terreny no va saber cap a on fugir i va preferir plantar cara, per poc que pogués. Nosaltres, a partir d'ara, serem molt més prudents a l'hora d'intentar-lo introduir a cases d'altres gossos.

Problemes tècnics

A tots aquells que heu intententat penjar un comentari i no s'havia publicat. Hem tingut uns problemes tècnics del blog que ja hem pogut sol·lucionar. Els vostres comentaris ja estan penjats. Gràcies a tots pels vostres consells i experiències; de veritat que ens són molt últils!




A partir d'ara, per evitar "Spam" haurem de moderar els missatges, amb la qual cosa potser trigaran una mica en ser penjats.

25 d’agost, 2006

L’habitació prohibida

A en Pirata sempre li hem prohibit entrar a l’habitació on dormim, principalment pel tema higiènic i també per preservar la pau nocturna (a Osca vam comprovar que un gos roncador, somniador, assedegat o enyorat dels amos pot arribar a ser un corcó si és a la mateixa habitació i amb el morro arriba al nostre coixí).

S’ha acostumat a jeure just a l’ampit de la porta durant la nit, com qui vigila el ramat però, talment com fa la mainada, ha anat provant quin era el límit -el de l’habitació i el nostre-. Més d’un cop l’hem trobat dormint amb el cos fora de l’habitació i el cap a dintre, d’altres cops al llevar-nos ha entrat mig cos i s’ha quedat plantat esperant les manyagues de bon dia; sempre l’hem renyat una mica quan hem vist que traspassava la frontera, però el que està passant últimament ja exigeix mesures més severes.

Quan marxem de casa procurem deixar l’habitació amb la porta ajustada però ai! dos cops que hem arribat a casa a hores intempestives ens hem trobat en Pirata sortint de l’habitació amb postura “cuerpo-a-tierra”, penedit, arrossegant-se talment com un soldat sota filferros, abans i tot de que li haguem dit pas res. Sap perfectament que ha fet quelcom que no està bé i, com els nens, l’actitud de culpabilitat el delata. L’esbronquem, el tenim castigat sense mimos unes hores i sembla donar-se per enterat... o això ens pensàvem!

Fa dues nits vam sentir-lo bordar en somnis (ho fa tot sovint, un dia d’aquest publicarem una entrada “Especial somnis”). En aquell estat entre el son i la vigília vaig detectar que el soroll era més fort que de costum i, mig zombie, vaig aixecar el cap per controlar on era en Pirata. En la penombra una bola de pèl s’arraulia als peus del llit, al vell mig de l’habitació, dormint amb tota la tranquil·litat del món. Mode “bronca” ON -“Pirata! què hi fas aquí, surt! fuig!”. El quisso, com tot animal, va despertar-se desorientat i en comptes d’afanyar-se a sortir el que va fer va ser espaterrar-se panxa amunt mostrant submissió (o demanant manyagues?). En aquells moments de confusió mental l’únic que se’m va acudir va ser anar-lo empenyent fins fora de l’habitació, ell encara boca enlaire i jo repetint -“fuig! buff... fuig!”.

La solució serà tancar la porta per a que no entri? rendir-nos i deixar-lo entrar? repetir-li fins l’esgotament que aquell és territori vedat per ell? S’accepten suggeriments.

24 d’agost, 2006

Per a ell, no hi ha bitllet.

Ja ho hem viscut un parell de cops, una en primera persona i l’altra com a espectadors casuals, i en ambdós casos resulta desagradable i, en certa manera, incomprensible. M’explicaré: els animals de companyia no poden viatjar en transport públic.

Aquest estiu, durant el viatge a Osca, volíem portar en Pirata a fer excursió pel parc nacional. Tothom que llegeix aquest blog sap que en Pirata és l’animal més tranquil que ha parit gossa. Doncs resulta que no. Que no podíem portar-lo amb nosaltres amb l’autobús llançadora que ens situava en el centre dels itineraris excursionistes. Ni pagant un taxa especial, ni res. No venien bitllet per en Pirata. La resta de la història ja ha estat explicada abans.

Un altra dia, agafant un autobús de línia entre dos pobles, el conductor va fer posar en la plataforma porta-paquets la minúscula maleta on una senyora hi portava a recer i tranquil·let el seu petaner. Asseguts, sentíem, esmorteït pel soroll del motor i el terra de l’autobús, els lladrucs angoixosos de la bèstia que s’havia quedat sola i desemparada entre embalums, farcells i demés paquets. Allà a sota sí que emprenyava el gos, i no pas amb la seva mestressa.

Aquí entrem en una paradoxa. Sí les recomanacions actuals sobre el transport ens diuen que cal potenciar el transport públic, com és que encara no s’ha trobat una solució a aquest dilema, i els propietaris dels animals ens veiem obligats a desplaçar-nos en vehicle privat?

Ja ho entenc que no tots els animals són iguals, ni que tots els amos (igual que fan amb la seva mainada) sabran corregir o controlar el seu gos. Però, i la gran massa que tenim gossos tranquils i educats que no tenen per què molestar més que qualsevol altra persona? Ja ho entenc que hi pot haver gent al·lèrgica, o que tingui por als gossos, etc. Però, i a la que no li faria res viatjar amb animals, ans al contrari, degut al seu efecte socialitzador encara en trauria un profit?

En fi, entenc que és una situació complexa i de difícil solució. Però també crec que s’hauria d’obrir un debat seriós sobre aquest tema, ja que afecta a molt gent, tal com es reflexa en aquesta pàgina web on aprofondeixen més en el tema.

23 d’agost, 2006

L'últim repòs

L’article d’avui és dels que anomenem “d’utilitat”; parlarem de la mort de les nostres mascotes des del punt de vista pràctic i legal, sense entrar en el camp afectiu per evitar ferir sensibilitats. En tot cas, i esperem que aquest moment trigui molts anys en arribar, ja parlaríem del que significa la pèrdua del nostre estimat company des del punt de vista emocional quan arribés l’hora.

Què passa quan la nostra mascota és malalta i no té possibilitat de recuperar-se? hi ha dues opcions: que es quedi ingressada a la clínica sota supervisió i amb un equip mèdic que li subministri els medicaments que necessiti fins que tanqui els ulls per sempre, o bé ens l’emportem a casa per a que passi els últims moments amb la família que s’estima. I si el nostre animal mor en circumstancies inesperades?

Quan l’animal mor a la clínica, els mateixos metges s’encarreguen de les despulles, però si això succeeix a casa, existeixen dues maneres de donar-li un final digne a la nostra mascota, no només per raons sentimentals, sinó com una qüestió de salut pública convenientment recollida a la normativa vigent (la gestió dels cadàvers, siguin del tipus que sigui, de companyia o de granja, queda articulada en la Llei 10/98 de Residus, Reglament de Epizootias, de 1 de febrer de 1955, Reial decret 2.224/1993 de 17 de desembre, que deroga el RD. 845/1987 i incorpora a la normativa espanyola la Directiva 90/667/CEE i Directiva 92/118/CEE en vigor a Espanya, Decisió 449/96/CEE i Directiva 534/99), es tracta de l’enterrament i la incineració.

La incineració

És el mètode més higiènic. Els amos s’han de posar en contacte amb el seu centre veterinari, amb alguna empresa especialitzada o amb alguna associació de protecció dels animals, per a que es facin càrrec dels aspectes tècnics de la crema. Per aturar el procés de putrefacció del cos mentre no vinguin a buscar-lo, s’haurà de congelar (sí, congelar) l’animal amb els mitjans de què es disposi. La incineració pot ser comunitària o individual; en ambdues es permet als amos presenciar la cremació, i en el cas individual permet quedar-nos amb les cendres del nostre fidel company.

L’enterrament

S’haurà de realitzar en instal·lacions especials preparades a tal efecte (cementiris animals), evitant així la profanació accidental o intencionada, la contaminació d’aigües subterrànies i, en general, provocar algun perjudici al medi ambient. El procediment per a enterrar el quisso seria molt similar al dels humans.

Evidentment tots dos sistemes requereixen certa inversió econòmica, que varia depenent dels “extres” que els amos considerin oportuns.

A la xarxa, a més, existeix una infinitat de cementiris virtuals de mascotes, on es pot veure la fotografia de l’animaló i pensaments, poesies i escrits dels amos a manera d’últim homenatge.

En tot cas, si ens trobem inesperadament en la situació, el que hem de fer és trucar al nostre veterinari de confiança que és qui ens assessorarà en primera instància del que hem de fer amb el nostre company.

Això sí, mentrestant aquest final no arribi aprofiteu per disfrutar amb la vostra mascota i passar-ho el millor possible, ja que en el fons això és el que s’endurà al cel dels gossos.

21 d’agost, 2006

A l’estiu tota cuca viu

Tal com la mare de la Vivi ha comentat en l’entrada anterior, era d’esperar que després d’haver trobat una puça sobre en Pirata al cap de dos dies li trobéssim, no una paparra, no, dues! La primera la tenia instal·lada al cap, i li vaig trobar jo mentre l’amanyagava. Em va semblar una crosteta inofensiva fins que a l’arrancar-la vaig veure que tenia potes (Iiiiick(2)!!!). Havia picat a en Pirata però era ben plana, així que dedueixo que les pipetes la devien haver mig enverinat, perquè tampoc s’arrapava tant com ho fan les paparres sanes. L’endemà en Quim n’hi va trobar una altra al coll, també “buida” i mig desenganxada.

Pensant-hi crec que la puça també devia estar una mica estabornida perquè em va ser massa fàcil agafar-la. Tot i això, en Pirata es grata més sovint del normal i és ben possible que encara tingui inquilins pul·lulant per sobre seu. Com cada dia està més pelut se’ns fa difícil fer un inventari d’insectes tot i les raspallades diàries (amb les que encara anem traient uns flocs de pèl importants), així que seguirem els consells dels experts i ens n'anirem a la botiga d'animals a comprar un collar i tot allò que ens ajudi a desparassitar l'animal.


<-- Aquí una puça




Aquí una paparra -->



I aquí el que una parella ben avinguda pot aconseguir en moments de picors desesperants:

Rasca i Pica

17 d’agost, 2006

El Circ de les Puces

Passin i vegin el meravellós món del Circ de les Puces! Les Senyores tenen picors garantits, pels senyors guardem una sorpresa especial que es podran endur a casa i pels més petits... jaja, més emocions juntes que les que mai podran arribar a somniar! No s'ho perdin! Passis gratuïts fins omplir l'aforament!
Doncs sí. Ahir mentre raspallava el nostre amic de quatre potes una puça va emergir entre la pelambrera rossa. Jo mai havia vist una puça en viu i en directe. Al principi no vaig saber què era, fins que poinggg, d'un bot va saltar al sofà. Iiiiiick!!! Sort que quan alguna bestiola m'emprenya sóc infal·lible i no m'aturo fins fer-la desaparèixer (mosquits, mosques, aranyes, formigues, cucs del paper, i d'altres molestosos éssers), així que amb dos dits a manera de pinça i la velocitat d'un llampec, per enveja del nano de Karate Kid, vaig caçar la intrusa abans de que desaparegués en aquell -de cop- immens sofà.
Vaig poder-la observar amb deteniment un cop ben agafada. Li veia les potetes, l'abdomen, examinava el color... vaig intentar-la esclafar com qui rebenta un gra, però res, són indestructibles les punyeteres! La següent opció va ser l'ofegament. Com m'era impossible fabricar una forca de mida puça, i amb els dits tampoc li podia estrènyer la gola, vaig optar per anar a l'aixeta del lavabo i enviar-la a visitar món.
La inquietud, però, no ha desaparegut amb ella. Haurà posat ous? N'hi haurà més com ella per casa i/o per en Pirata? Feia molt que hi era? Com es detecten a temps les punyeteres? i el més important de tot... perquè coi ha aparegut una puça sobre en Pirata si li posem regularment les pipetes amb el líquid miraculós subdermicomegabò d'última generació que les allunya, capa, mata i tota la pesca? Dintre de dues setmanes tocava posar-n'hi una altra, però hem decidit que el millor era untar-lo avui mateix per si les mosques, dic, puces.
Hummm... la paranoia seguirà uns quants dies, i cada cop que en Pirata es grati correrem a raspallar-lo lupa en mà per detectar més inquilins indesitjats. Seguirem informant.

16 d’agost, 2006

A cagar!!

Avui toca una entrada molt catalana. Tothom sap que la cultura catalana té un enorme component escatològica. A saber: tenim el caganer; ens caguem amb/en tot i tothom; el tió “caga” ous, torrons, etc...i nosaltres ens els mengem!, etc. Doncs bé, en Pirata, que és un gos d’Atura *català* també caga (tot i que no exclusivament per la seva nacionalitat, ja que tots els gossos ho fan). La gràcia és que no només caga (des de que el tenim ensenyat ho fa al carrer) si no que a més fa pets (ventositats, vents o flats expulsats, per aquells amants de lèxic) i rots. I això encara no ho ha après a fer fora de casa.

Pel que fa al rots, mira, encara té un passi. Acabava de menjar, fa unes quantes llepades al vol d’aigua, i ja se sap, que quan un xucla per beure, agafa aire. I l’aire no és gaire amic de l’estómac. Amb la qual cosa, aquest primer torna a sortir per on ha entrat, fent un soroll característic que tothom coneix, i que no és pas gaire diferent en els gossos. Fins aquí bé. Cap queixa, i com si fos un bebè, fa gracia i tot, especialment quan no t’ho fa davant dels morros.

Els pets, ai els pets, ja és una altra cosa. Posant un exemple; estàs a casa escarxofat al sofà, llegint, mirant la tele, o fent el ronso, quan de sobte perceps una flaire estranya. De mica en mica la flaire esdevé pudor. I la pudor t’inunda les fosses nasals en una orgia olfactiva. Estranyat per la catipén, el primer que penses és en el gas de la cuina. Però te n’adones que tens cuina elèctrica. Llavors abaixes el cap i trobes en Pirata ajagut als teus peus amb una expressió de plaer absoluta...Reflexionant, relaciones una cosa amb l’altra i descobreixes que els pets dels gossos no fan soroll, però sí que fan molta fortor.

10 d’agost, 2006

Àlbum de fotos

En vista de que el club de fans va en augment i que fa temps que no posem cap imatge d'en Pirata fent de les seves, l'entrada d'avui és en format àlbum amb les fotos comentades de vacances i excursions.












Aquestes dues fotos les hi vam fer mentre dinàvem a un restaurant de Torla. Ens van deixar entrar amb el gos, però per no molestar els altres clients ens van donar una taula al costat de la cuina, i sort en vam tenir perquè era un racó encantador al costat
d'una antiga llar de foc. En Pirata de tan tranquil que estava es va a dormir entre la taula, la meva cadira i la llar. La cambrera va flipar quan el va sentir que roncava!

Recordeu que el vostre gos és ambaixador dels altres gossos allà on va. Si el teniu ben educat, net i seguiu unes mínimes normes de comportament i respecte als altres facilitareu que, en properes ocasions, els propietaris de restaurants, hotels, botigues, etc., acceptin de més bon grat deixar entrar un quisso al seu establiment.













Una altra foto d'en Pirata en remull, aquest cop
en
un riuet proper a l'hostal d'Osca on ens vam
allotjar. A que se'l veu feliç?

Aquest primer pla el va aconseguir la nostra companya Cristina, amb qui vam anar a fer una acalorada excursió per Olot (dia en que vam conèixer la Vivi)

Instantània d'un dels moments de descans en la llarga excursió al Parc d'Ordesa. Tingueu sempre aigua a l'abast!


La "campinya" aragonesa de què disfrutavem només sortir de l'hostal. En aquests camins vorejats per murs de pedra seca en Pirata corria deslligat ensumant-ho tot. Prop d'aquest punt, hi havia un ramat d'ovelles
que cada dia pasturava pel camp polisportiu del poble. En Pirata les va sentir i olorar, mostrant el seu interès amb el cap ben alt i una pota davantera mig aixecada, llàstima que no s'hi vegi perquè la genètica ja li deia que allò era feina seva!

09 d’agost, 2006

Els viatges d'en Pirata

En entrades anteriors ja vam explicar algunes sortides, però aprofitant les vacances hem aconseguit fer un intensiu d’exteriors. Potser el primer que cal comentar és l’aversió inicial que sentia en Pirata a l’hora de pujar al cotxe, no li feia gens de gràcia perquè era un espai tancat, però a força d’anar-lo portant a munt i avall ha après que sempre que el fem pujar al cotxe el duem a un lloc nou i interessant. Com sempre s’ho acaba passant bé cada cop és menys reticent al viatge.

Fins fa ben poc la manera de fer-lo entrar al maleter era que en Quim l’agafés a coll-i-be i el diposités amb cura allà on li tocava, però això de deixar de tenir contacte amb el terra no li agradava gens al gos i es retorçava entre els braços per aconseguir escapar-se’n. Ara, que ja ens el coneixem una mica més, hem trobat la manera d’orientar-lo per a que ell solet entri: primer li deixem olorar la part del darrere del cotxe per a que es vagi fent a la idea, després entra en joc la seva odia quan donem copets als punts clau on ha de posar les potes del davant per donar-se impuls, quan es veu preparat, entra en acció el tacte, posant les potes davanteres al graó que prèviament li hem assenyalat i, voilà! amb un saltiró (i una empenteta al cul per ajudar-lo) en Pirata ja és al seu compartiment esperant les nostres manyagues de premi.

Tan bé va aquest sistema que en els últims trajectes ell sol, només notar que obrim el maleter, ja busca la manera de saltar-hi amb més o menys traça. Ja sabeu que al principi, per tal que s’acostumés al vehicle, vàrem començar amb trajectes curts, però ara cada cop els desplaçaments que fem poden ser més llargs. S’ha acostumat doncs al moviment del vehicle i fins i tot es pot adormir en les llargues hores d’autopista!

08 d’agost, 2006

Qui no té feina el gos pentina

És estiu i, com acostuma a passar, fa calor. Els gossos duen tot l'any un abric de pells que els va de les parpelles a les plantes dels peus ambdós inclosos amb el que d'aquesta calor no se'n poden escapar. Si sumem a això que els quissos no suen com nosaltres, sinó que refresquen el seu cos a força de treure la llengua, ens n'adonarem del que els costa fer front a aquesta època de l'any.

La raça d'en Pirata és de pèl llarg i, tot i que el vam pelar només adoptar-lo, ara ja llueix un bon mantell. No sabem si per esponjar una mica el pelatge, o per alleujar una mica el pes d'aquest, o senzillament perquè és l'època de "muda", últimament se li cau un munt de pèl. Quan el tenia curtet, diguem uns dos centímetres, no era tan espectacular com ara que cada unitat pilosa n'hi fa deu. Ara, si ens descuidem una mica, el pis sembla un poble abandonat de l'oest amb les volves rodant cap als racons. Curiosament alguns altres gossos de pèl llarg amb qui coincidim habitualment al passeig també estan passant el mateix procés, i jo diria que fins i tot se'ls veu més prims (consell, no li digueu a un propietari aprensiu que veieu el seu gos més prim... podeu sumir-lo en una depressió "no-cuido-bé-el-meu-gos" molt profunda).

Per evitar les volves gegants corrent per casa ("-ai, us heu comprat un puf nou!" "-...err... no.") el que fem és raspallar diàriament en Pirata amb un raspall que combina pues metàl·liques per un costat i pues suaus per l'altra. Es nota que li encanta perquè s'hi posa bé per a que arribem a pentinar-li tots els racons, menys la cara i els peus que no acaba de fer-li gràcia, tot i que acostuma a ser on té més nusos.

Aquesta pràctica va molt bé per desfer-se dels pèls morts, que queden al raspall i no pel terra, ni són més motius d'estossecs del gos quan es llepa per arreglar-se (sí, els gossos també poden vomitar boles de pèl), s'eviten nusos -futures rastes-, a més de reafirmar el vincle afectiu. Així com les mones es treuen els polls en senyal de respecte, l'amo i el seu gos disfruten d'una sessió de mimos extra mitjançant el raspallat. Tant és així que en Pirata ronca com un gat en certs moments i arriba a contagiar-se i llepa amb dolçor el raspall, la mà o el que tingui més a l'abast del company que el pentina.

Quan els cadellets neixen són rentats assíduament per la seva mare amb llargues llepades, potser és aquest record el que fa que en Pirata (i els altres gossos, suposo) s'entendreixin i se sentin feliços, protegits, nets i estimats. Com veieu és un cúmul d'avantatges pentinar el gos, és un exercici relaxant que estimula la confiança, així que, ja sabeu, si mai teniu gos no deixeu de fer-ho!

07 d’agost, 2006

Pirata, vine!

Amb en Pirata em après que quan s’adopta un gos, s’ha de ser pacient. Igual que nosaltres hem d’adaptar els nostres horaris a allò que comporta incorporar un nou membre a casa, ell s’ha d’adaptar a nosaltres. Per això em de premiar les coses que volem que faci (les carícies, les paraules dolces i “llaminadures” per gossos són ideals per aquest fet) i rebutjar contundentment allò que no desitgem; normalment nosaltres ho fem amb un NO! vehement. Així, de mica en mica en Pirata ha anat aprenent diverses ordres com ara “Vine!” “Cap aquí!” “No!” “Quiet”, i últimament comença a respondre a “Seu!”.

Més endavant ja parlarem més profundament de les ordres i com implementar-les; el cas és que durant aquestes vacances, a força d’estar molt amb ell, em aconseguit “imprimir-nos” o “fixar-nos” com a part de la seva “família”. Durant les excursions per terres aragoneses, allà on no hi havia perill d’atropellament, estimbament, etc. deixàvem que en Pirata corregués lliure. En aquests passejos, de mica en mica i donat que no coneixia l’entorn, no només ha après a confiar en nosaltres a l’hora de guiar-lo, si no que va començar a seguir-nos allà on anéssim sense haver d’estar cridant-lo contínuament i àdhuc a esperar-nos quan ell s’avançava massa.

Ara és un plaer dur-lo a passejar per entorns controlats (mai en llocs on es podria despistar i prendre mal, com llocs amb trànsit o molts vianants). Ell sol va fent i quan “veu” que t’has allunyat de seguida et ve a buscar!

Així, per tots aquells que adopteu un gos, les claus per que us segueixi allà on aneu són les següents:

1. Paciència.
2. Dur-lo molt a passejar. Primer lligat amb la corretja i anar “cantant” les ordres que vols que respongui.
3. Deixar-lo lliure en entorns controlats. Si veieu que se us escapa, mai correu rere seu (a no ser que hi hagi molt de perill). Ell ho interpretaria com un joc o que encara pot avançar més i només aconseguiríeu que s’allunyés.
4. Quan fa alguna cosa bé, feu-li veure amb manyagues, carícies o “llaminadures”.
5. Paciència.

El procés d’adaptació d’una gos adoptat és lent, hem de tenir en compte que l’animal ja ha tingut una vida, i que malgrat ell també tingui moltes ganes d’agradar-nos (de fet li acabem de fer un favor, i ell ho sap), cal pensar que tot és nou per ell.

Però sobretot no patiu, tot i que al principi pugui ser frustrant, quan comença a respondre al seu nou nom, o a fer cas d’allò que li dius, la recompensa és infinita.

En una entrevista, ja ho deia un pastor del Pirineus, quan li preguntaven per què s’estimava tant als seus gossos: “Els gossos no m’han fallat mai, hi ha persones que sí!

03 d’agost, 2006

Qui és qui?

Una de les coses més boniques que implica tenir en Pirata és la seva capacitat per fer que nosaltres sociabilitzem amb altres persones. Ja varem explicar en una entrada anterior que allà on passegem normalment a en Pirata anem coneixent poc a poc o tothom que hi va. És divertit veure com ens coneixem tots gairebé exclusivament pel nom del gos que ens acompanya. Així parlem que ens em trobat la “Peluda”, en “Marley”, o “O Rei”, quan volem dir que em parlat amb els seus amos. Àdhuc hi ha una certa afinitat entre els que tenim gossos d’Atura, sembla que ens mirem com dient “que ben parit és el nostre gos, eh!”.

Però aquest fet no només queda circumscrit a la zona de passeig. El primer diumenge de vacances, en una excursió al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, mentre ens arreceràvem del sol punyent sota uns arbrets, amb la llengua d’en Pirata un pam més enllà del morro, ens varem trobar amb la Vivi i els seus amos (la Laura i l’Antoni. Gràcies per les fotos!). La Vivi va aturar-se ràpidament al costat d’en Pirata intentant compartir l’escanyolida ombra, i de seguida varem fer-la petar amb la Laura i l’Antoni, sorpresos com nosaltres de la semblança (gairebé són idèntics) entre els nostres respectius animals. Així és com varem compartir algunes experiències sobre la Vivi i en Pirata, i acabarem per immortalitzar el moment de la trobada entre els dos quissos (quin gran invent les càmares digitals i el correu electrònic!). Malgrat que Vivi era una femella, contràriament al estàndard de la raça, i tal com es pot apreciar, ella era lleugerament més grossa que el Pirata (el pèl també hi fa molt).

Qui és qui? (A la l'esquerra, la Vivi. A la dreta, en Pirata.)

Realment va ser una trobada entranyable i molt agradable.

I, pot ser que hagim encetat un d'aquell capítols de culebrot sudamericà? "Yo soy tu helmana, mi amol"...

Otitis!

Fem avui un altre breu incís en la narració de les aventures estiuenques per donar un nou comunicat mèdic.

El fet és que l'última setmana de vacances vam tenir temps per dur en Pirata al veterinari, aquest cop per repassar acabats, és a dir, treure-li el carrall de les dents, tallar-li les ungles i revisar ulls i orelles. El tractament bucal exigeix una sedació important del gos, per això el vam anar a deixar cap a les quatre de la tarda i no vam poder tornar a buscar-lo fins ben bé quarts de vuit del vespre.

Aprofitant que en Pirata estava adormit van fer-li la neteja dental (que li ha anat la mar de bé, sembla més jove i tot) talment com ens la fan als humans, amb la bona notícia que no li van trobar cap dent picada, cosa normalment inusual en els gossos. Ara sí que val la pena donar-li aquells ossos anti-carrall amb els que disfruta tant.

A més de les dents, van poder examinar-li l'ullet buit que té per si el tenia net i sa. El metge ens va explicar que tal com el té, tancat per naturalesa, ja és prou garantia de que no se li infecti, però si mai veiem que pot dur-li problemes el que es pot fer és tallar una miqueta de parpella superior i inferior i unir-les cosint, així ja no hi ha cap mena de risc. En aquest aspecte, de moment, el deixarem com està per evitar-li més estrès.

També va haver-hi ocasió de tallar les ungles, que de fet ja les tenia prou arran però al ser inexperts en això de la salut canina ens volíem assegurar que la mida fos la correcta. Sí que li van retallar una mica les ungles dels espolons, que al no fer contacte amb el terra no es desgasten i poden arribar a cargolar-se de tal manera que es clavin a la carn.

Repassats tots aquests punts, quedaven les orelles. Havíem observat que en Pirata feia cada cop més el seu característic "flap, flap, flap" sacsejant el cap, sobretot al despertar-se, però com que des de que el teníem que ho anava fent ens semblava que era normal... doncs no, resulta que tenia una otitis galopant a tots dos pàmpols de feia ja temps! per això quan es gratava deixava anar gemecs (i nosaltres pensant que era de plaer, ai pobret!). El veterinari ho va veure de seguida perquè les orelles, per dintre, eren plenes d'una cera marró fosc molt lletja, cosa que es veu que no és normal, que els gossos han de tenir l'orella neta i rosada fins allà on es pugui veure.

Va receptar-li (i proporcionar-nos al moment) unes gotes, tres al matí, tres a la nit, durant quinze dies per anar traient tota la porqueria i alhora evitar infeccions. Ens va ensenyar com administrar-se-les i com fer-li un massatge per a que el líquid s'impregnés bé per tot arreu.

En Pirata tots aquests dies, més o menys, s'ha deixat fer la cura sense posar-hi gaire resistència. No li agradava gaire notar les gotetes caient en l'oïda, però com abans ja l'amanyagàvem i netejàvem la porqueria amb uns cotonets secs, semblava més predisposat a deixar-se medicar. El massatge posterior era, definitivament, el que més li agradava de tot l'assumpte.

Ahir mateix vam acabar amb el tractament i hem de dir que no hem tornat a sentir ni un "flap" des de fa uns dies. Les orelles ja les té ben netes -"la prueba del algodón no engaña"- i ja no es grata, així que suposem que ha estat una altra prova superada amb èxit, que d'alguna cosa ens ha de servir tragar-nos totes les sèries mèdiques de la tele!

02 d’agost, 2006

De vacances a Osca (3era Part)

Tempesta d'Estiu

Era l’últim dia abans de marxar d'Osca. Al matí havíem visitat una vall propera a la d’Ordesa (Valle del Bujaruelo), però l’aproximació d’una tempesta d’estiu ens va fer sortir-ne. Arribàvem a l’alberg més o menys descansats i encara ens quedava tota la tarda. Així que vaig decidir fer un PR que duia de Linàs de Broto (el poblet on teníem l’alberg) fins a Yosa, deixant reposant a l’Eva. La guia posava que el recorregut era d’1 hora i 2/4, així que tenia temps de sobre. Per sentir-me una mica acompanyat vaig endur-me en Pirata. Com sempre, ell va agrair poder sortir i sentir el vent directament al musell. Seguint les indicacions del plànol i de les senyalitzacions, vam enfilar cap al meu destí. Era curiós com en Pirata anava seguint el corriol (que no feia més d’un pam) rere meu, tot inclinant el cap una mica cap a l’esquerra per fixar el seu ull “bo” en la meva figura. Les vistes eren esplèndides, tot i que el camí era molt cansat ja que en un tram hi ha un desnivell de 250 m que es fan amb poc metres. Això va ser el més dur, caminant per un bosc de pi roig amunt i amunt sense mai acabar. La sort era que l’espectacle natural era prodigiós i el cel s’havia tapat una mica, cosa que feia que la temperatura fos agradable, i en Pirata semblava no cansar-se tant com quan camina sota el sol. Quan ens aturàvem a descansar ho fèiem sobre un llit de molsa, envoltats de maduixeres silvestres amb un fruit dolcíssim. La cosa es va complicar en arribar a la carena. Encara quedaven potser ¾ d’hora per arribar al final de l’etapa, quan un mantell de núvols negres i compactes ja cobria el cel. Després de fer un parell de fotografies per l’àlbum naturalístic (s’ho valia) vaig decidir no arriscar-me a ser enxampat per una tempesta en mig de prats alpins, així que molt a contracor vaig decidir retornar pel camí de les maduixeres. Va ser un decisió encertada, per què a mitja baixada els primers llampecs ens sorprenien, i unes gotes esporàdiques feien que em poses el paravents. Les fulles del bosc de moment semblaven donar-me tota la cobertura que havia de menester. Tanmateix, l’esperança d’arribar aixuts a l’alberg es va esvair quan vam rebre els primers impactes de petites pedres de glaç. Veien que la cosa es posava malament vaig buscar aixopluc sota un petit faig que creixia al peu d’un potent pi roig, amb la idea de deixar passar la calamarsa i quedar una mica arrecerats. Amb el meu cos i l’impermeable que havia tingut la precaució de dur, tapava en Pirata, que en notar que començava a ploure fort, va arraulir-se entre els meus genolls com un nadó atemorit.

Semblava que la tempesta no amainava, tot i que els llampecs i la calamarsa ja havien passat de llarg, i ja anava ben xop. Així, que vaig decidir seguir endavant per no agafar fred. En aixecar-me, en Pirata va perdre la seva protecció, i em buscava per evitar mullar-se (es clar que no li agrada la pluja). Nogensmenys, era l’hora de marxar i amb paraules d’ànims vaig aconseguir que no es preocupés de la pluja i seguís endavant. En un moment varem quedar els dos molls fins als ossos. De tant en tant, en petites pauses que feia per evitar algun obstacle, en Pirata aprofitava per espolsar-se l’aigua del pèl amb aquell moviment de sacseig tant característic dels gossos. Segur que m’estava maleint per dins, tot i que no el vaig notar en cap moment cansat o contradit, i va seguir-me estoicament sota la pluja a bon pas (suposo que volia arribar tan ràpid com jo a un lloc sec). Finalment varem arribar a l’alberg completament xops, on l’Eva ja ens esperava somrient i, previsora com sempre, amb unes tovalloles a punt.

Va ser tota una aventura!

01 d’agost, 2006

De vacances a Osca (2ª part)

Doncs bé, ja érem a terres aragoneses, a punt d'entrar a l'alberg. Resulta que de tan casolà que era l'allotjament vam haver d'anar a buscar el "recepcionista" al bar, no penseu malament, resulta que el mateix home feia d'hoteler, cambrer i el que fes falta. L'habitació era acollidora, de seguida vam trobar un racó per en Pirata i, mirant per la finestra, vam descobrir perquè ens deixaven dur el gos amb nosaltres: els de l'alberg tenien dos gossos d'atura al pati! Vam observar de seguida que un era mascle i l'altra femella, més que res perquè estaven en plena sessió reproductora. Els vam deixar intimitat per dedicar-nos a planejar l'estada, que a Osca hi ha molt per veure.

El matí de l'endemà vam descobrir que no és bona idea deixar el menjar del gos en el seu plat massa hores seguides, si no vols que les formigues aragoneses t'organitzin una bacanal amb rècord d'assistència. Solucionat el problema, esmorzats i amb la bosseta de pícnic que els de l'alberg ens havien preparat, vam posar rumb al Parc Nacional.

Pels qui tingueu gos i hi vulgueu anar en els mesos de juny, juliol i agost, heu de saber que no es pot pujar amb cotxe particular al punt del parc des d'on surten els caminois macos. Hi ha un servei d'autobusos que passen amb molta freqüència des de Torla, però no us hi deixaran pujar el gos, així... què s'ha de fer? Seguint instruccions de l'Amador, l'home orquestra de l'alberg (i guia de muntanya titulat), vam aparcar a les afores de Torla (1.033 m) per, des d'allà, trobar un PR (petit recorregut) que ens acostava per un corriol encantador fins al Puente de los Navarros (1.060 m) on s'agafa el GR -11. Aquest recorregut ens portà fins un prat idíl·lic (1.301 m) solcat per rierols d'aigua fresca i sembrat de flors de tots colors i, tot seguit, fins l'aparcament d'autobusos a dalt el Parc.

En Pirata havia anat seguint-nos tota la estona sense cap dificultat, deixant algunes gotetes per marcar el camí com en Patufet amb les pedretes. Segons les normes del Parc s'han de dur els gossos lligats i, a la zona francesa, no hi poden entrar. Tot i això nosaltres sempre duem en Pirata amarrat per evitar que es faci mal i guiar-lo en els trams més perillosos. En el prat que he comentat abans va disfrutar d'allò més posant les peülles en remull i bevent d'aigües cristal·lines. Se'l veia cansat però feliç.

Ja hi érem, suats i esbufegant només per haver-nos aproximat a peu allà on tothom arriba fresc com una rosa gràcies als busos amb aire condicionat. Un munt de famílies equipades amb bastons de fusta envernissats recent comprats i bambes als peus (bah! aficionats), ens miraven com si fóssim extraterrestres sobre tot perquè en Quim s'havia oblidat el barret i, per pal·liar els efectes del sol, va enrotllar-se una samarreta al cap com un xeic àrab. L'estampa era, si més no, curiosa de veure.

El recorregut en teoria començava allà, amb un munt de cartells explicant la mar de bé les rutes a fer. Hores de caminar per camins amples i ben cuidats, arbres monumentals, el riu saltant alegrement al nostre costat... preciós. En Pirata aprofitava totes les ombres que anava trobant i sempre que l'aigua era a prop li fèiem acostar per que es refresqués. Sota un pont, a la fresca, vam dinar allò que ens havien preparat com a pícnic. En Pirata, com l'havíem anat alimentant amb trossets de barreta de pícnic per gossos no va fer gaire cas del seu menjar i va preferir tornar a posar-se en remull una estoneta.

Una mica més recuperats vam seguir l'excursió fins als salts d'aigua de les Gradas de Soaso (1.778 m), lloc on vam decidir plegar veles i tornar per on havíem vingut, que portàvem quatre hores caminant i el cotxe ara ens quedava 700 metres més avall i 8 km enllà. Dit i fet, cap aball que fa baixada arrossegant les nostres ànimes en pena sota el sol inclement, en Pirata panteixava content cercant la ruta més ombrívola possible i tothom amb qui ens creuàvem semblava més saludable que nosaltres, però el lloc era maco i el sacrifici s'ho valia.

Un cop tornats a l'aparcament del parc vam decidir, oh gent agosarada, tornar per la carretera en comptes de pel GR, ja que el paviment era menys carregós pels nostres adolorits peus. No sé si vam fer bé o malament, la veritat és que jo em sentia com una participant més de "La larga marcha" de Stephen King i en Pirata, després d'uns quants quilòmetres de trepitjar asfalt calent,
de trobar-se camí recent asfaltat i untar-se les potes de quitrà, d'haver-se d'aturar cada deu minuts per deixar passar un sorollós autobús de baixada o pujada, de gairebé no trobar cap ombra i de només poder beure en uns petits salts d'aigua... era un gos, com a mínim, menys feliç que feia unes hores.

Tan dura va ser la baixada que en un revolt on hi havia una roca una mica més alta que les demés i oferia un metre quadrat d'ombra en Pirata es va asseure i ja no es va voler moure més. Entenent-lo perfectament ens vam solidaritzar i, com vam poder, ens vam arrupir en aquells pams a recer del sol com bandits de l'oest. Gairebé faltava que sonessin trets de revòlver fent saltar estelles de la roca, tan erma i trista era l'estampa. Una bona estona després vam veure que la única sortida era seguir caminant... sol, asfalt, set, autobusos amb turistes curiosos enganxats a les finestres mirant-nos des de les alçades... quilòmetres, maduixes salvatges de la mida d'un pèsol, una cova amagada i poc visitada, calor... assolit el tram més llarg ja érem de nou al Puente de los Navarros, més carretera, Torla sempre més lluny del que semblava, calor... finalment, el cotxe en la distancia. Treure's les botes, ventilar el cotxe, deixar que el gos ens maleís els ossos ajagut al primer lloc que va trobar... què bonic és el Parc Natural d'Ordesa, no hi aneu amb gos en temporada alta a menys que sigueu professionals o massoques.

I això només va ser el primer dia. Demà us explicarem les conseqüències de tal caminada i de com vam passar la resta de vacances.