Tancat per descans del personal

Sí senyores i senyors, ens n'anem de vacances uns dies i per això tanquem la paradeta fins al dilluns 24 de juliol. No descartem penjar alguna entrada esporàdica per anar-vos informant de com ens va, però no podem prometre res!

El que sí podem dir és que hem trobat un alberg al Pirineu d'Osca on ens deixen tenir en Pirata amb nosaltres a l'habitació, així que quan tornem tindrem més i millor material pel blog! Farem moltes fotos, de debò, i si rodem el reportatge també us farem 5 cèntims sobre el making-off... Permanezcan atentos a sus pantallas!

No és la Marilyn, és en Pirata que us desitja un bon estiu,
cuideu-vos molt i passeu per l'ombra!

Curiositats canines vol. I

Sabíeu que els gossos són més susceptibles a atacar un desconegut que corri que a un que estigui aturat? I que el major nombre de cadells nascuts va ocórrer en 1944 quan un American Foxhound va parir 24 cries? Que la por als gossos i a la ràbia s'anomena "cinofòbia" i que els gossos salvatges que viuen en rajades a Austràlia són anomenats Dingos?

En temes d'alimentació poca gent sap que donar xocolata als gossos pot ser fatal per ells. Un ingredient de la xocolata, la teobromina, estimula el sistema nerviós central i el múscul cardíac. Prop de 1 kg de xocolata amb llet, o tot just 146 grams de xocolata de rebosteria servirien per matar un gos de 22 kg!

També és bo de saber que els gossos tenen prop de 100 expressions facials, la major part d'elles són fetes amb les orelles.

Potser no sabíeu que dos gossos van sobreviure al naufragi del Titànic. Van aconseguir escapar en els primers bots salvavides, ja que duien tan poca gent que a ningú li va importar que ells fossin allà.

Curiosament, els nord-americans gasten més diners en menjar de gos que en menjar de nadó. Potser és perquè hi ha més de 52.6 milions de gossos als Estats Units.

En l'astrologia, existeixen quaranta "dies de gos" - entre el 3 de Juliol i el 11 d'Agost - quan Siri, l'Estrella del gos, s'aixeca i s'estira amb el Sol. Així que prepareu-vos per l'imminent arribada del gos estel·lar!

I parlant de gossos a l'espai, Laika, una gosseta que estava abandonada als carrers de Moscou va ser el primer ésser viu llançat a l'espai des de la Terra. Va ocórrer el 3 de novembre de 1957 en la nau Sputnik 2. La versió oficial diu que Laika va rebre una dosi letal en el seu menjar després d'una setmana de viatge espacial per a evitar-li les altes temperatures que va sofrir la nau en la seva reentrada a la Terra. No obstant això, sembla que Laika sols va resistir durant unes hores la seva aventura espacial a causa de l'estrès i les altes temperatures en l'enlairament. Pobreta.

A més, com a dada mèdica us expliquem que recentment els científics han demostrat que els gossos són capaços de detectar anticipadament els atacs d'epilèpsia en nens.

Per si mai us ho havíeu preguntat, resulta que la imatge de salvador dels viatgers atorgada als gossos San Bernardo va sorgir en Suïssa a mitjan segle XVIII. Fou a Valas, en la Posada del Gran San Bernardo, que els monjos van començar a entrenar als gossos, inicialment com auxiliars en treballs domèstics. El temps va ser passant i els gossos van ser també ensinistrats a guiar als viatgers que passaven per la zona, a més d'anar a buscar víctimes d'allaus que poguessin estar enterrades vives en la freda regió de la Posada, el congost de Gran San Bernardo. A pesar de ser realment gossos de salvament, mai van dur amarrat al coll un barrilet amb alcohol freqüentment vist en il·lustracions i dibuixos animats. El més conegut d'aquests gossos es deia Barry, amb fama d'haver salvat més de 40 persones en tota la seva vida. Hores d'ara encara se'l pot veure (dissecat) al Museu d'Història Natural de Berna.

De moment fins aquí un petit recull de dades curioses, però tranquils, seguirem surfejant la xarxa per trobar-ne més!

En Pirata revelat

Quan vàrem anar a buscar en Pirata a la protectora, ens van dir que es tractava d’un Gos d’Atura Català. A partir d’aquell moment em vaig posar a buscar informació sobre aquesta meravellosa raça canina.

Per descriure una raça, els experts fan servir allò que anomenen “estàndard”. Es tracta d’una descripció detallada d’un exemplar “perfecte” de la raça, que tots els individus d’aquella raça haurien de complir. Un cop vaig trobar l’estàndard complet del Gos d’Atura Català no vaig poder estar-me de comparar-lo amb el Pirata. La cosa és un pèl complicada per aquells que no hi entenem gaire de gossos, per això he trobat una mena de resum molt més assequible:

- Gos Petit (50 cm. Els mascles i 48 cm. Les femelles. Les mides dels gossos es prenen fins a la creu, on s’ajunten coll, dors i escàpules). Efectivament en Pirata es troba just a la mitjana dels mascles de la seva raça amb 50 cm.

- Compacte al màxim, quasi quadrat (igual d’alt que de llarg). Doncs sí, del peu al clatell en Pirata fa 49 cm, aproximadament igual que de llarg (50 cm). Així, conserva la proporció de 9 a 8 (pròpia de la raça); gairebé 9 a 9.

- Amb el coll més aviat curt (d’igual longitud que el cap). El cap li fa uns 17 – 18 cm i el coll, 15 cm. Potser li queda un coll un pèl curt, però en cap cas queda desproporcionat respecte la resta del cos.

- Camacurt (igual longitud terra-colze que colze-creu). Així té el centre de gravetat més baix i no perd l’equilibri quan treballa per forts pendents relliscosos d’herba o de glaç. Efectivament, en el Pirata la longitud terra-colze és de 25 cm, mentre que la colze-creu és de 24 cm. La seva capacitat d’equilibri la demostra cada vegada que surt al carrer pujant i baixant voreres sense immutar-se.

- Té un cap robust (res de caps estrets) i la proporció crani-morro és de 4 a 3. El morro és una piràmide truncada (mai en forma de conus punxegut). Mida del crani d’en Pirata és d’11 cm. La mida del morro, 8 cm. Així, conserva perfectament la proporció del cap. A més, també s’hi troba una petita rasa en el front, característica del gos d’Atura. Té però una lleu desviació respecte la raça, ja que el seu morro és més cònic aplanat que piramidal. És igual, per què així té un aspecte més entranyable, ja que li queden unes faccions més arrodonides.

- Orelles caigudes (mai aixecades ni rebregades cap enrera: orelles en rosa). Han de ser dos autèntics talls de pernil penjant enganxats a la cara del gos. Això sí que no! En Pirata les té totalment rebregades, quedant-li aixecades com si portés les dues petites ales del casc de l’Astèrix.

- Garró més aviat baix i doble esperó a les potes del darrera, ossificats i amb membrana entre els dos. És com si el gos tingués sis dits, cosa molt útil per a un gos de muntanya que treballa en forts pendents relliscosos i que ha d’arrapar-se bé. Doncs sí. En Pirata té aquests dobles esperons, la funció dels quals vàrem poder observar in-situ durant la sortida a Sant Llorenç del Munt. Quan baixava un pendent fort, els peus de les potes de darrera (on té els espolons) giraven cap enfora per clavar-los al terra, roca, etc. i mantenir la direcció de baixada.

- Pèl mitjanament llarg, aspre i porquí (ni arrissat, ni sedós, ni excessivament abundant). És veritat, en Pirata té una combinació de pèls, uns més suaus que d’altres fent que barreja de tots ells generi una manta de pèl aspre però agradable al tacte (sobretot quan està net). A més aquesta capa de pèl densa li serveix de protecció/armadura per quan els altres gossos volen mossegar-lo.

- Cua curta (menys de 10 cm.) o cua llarga que ha de sobrepassar lleument el garró. Mai no s'enroscarà sobre el llom quan el gos es mogui. En Pirata té la cua tallada, considerant-se “cua de treball”. Quan aquests gossos feien la feina de protecció dels ramats se’ls acostumava tallar la cua i retallar les orelles, ja que eren dos punts “febles” on els atacants (llops i altres gossos cimarrons), podien mossegar-los fàcilment.

Algunes imperfeccions del Pirata respecte l’estàndard:

A part de les orelles rebregades, en Pirata té altres “desviacions” de la seva raça. Així, li hem observat petites despigmentacions en els llavis i un parell d’ungles blanques, quan les hauria de tenir completament negres.

Comportament:

A part, amb l’observació del seu comportament també podem afirmar que es tracta d’un Gos d’Atura, on els seus instints el porten a vetllar pel ramat que se li ha encarregat. Hi ha un parell o tres d’actituds que ens han cridat l’atenció i que hem atribuït a l’origen de la raça (podria ser que no fos així, i m’ho estigui inventant, en qualsevol cas, em sembla prou raonat).

- Vetlla nocturna: Des del primer dia, l’accés al dormitori ha estat vetat per en Pirata. Tanmateix ell el reconeix com una mena “d’estable”, i durant la nit, quan fa la ronda, sense entrar-hi i com a molt ficant-hi el nas, sempre ve a comprovar la presència dels ocupants. Un cop se n’ha assegurat, torna al seu lloc o bé es queda davant la porta per prosseguir amb la guàrdia.

- Un més del ramat: Sovint, quan el portem a passejar, es munten tertúlies improvisades amb els altres amos. Mentre els gossos respectius campen i juguen, en Pirata es manté al peu del canó. Ell es queda prop nostre, normalment en el centre de la rotllana formada pels tertulians. Tot i que ho fa amb una actitud despreocupada, realment està molt atent ja que si sortim de la rotllana ell s’aixeca immediatament per controlar el moviment del “ramat”.

- Aturador: En Pirata no suporta anar al darrera. Si nota que vas per davant d’ell, i coneix el camí, intenta sobrepassar-te. No només s’adelanta si no que se’t posa al davant per fer-te frenar, mantenir-te controlat. Talment com si fossis una ovella descarriada.

Per tot això em veig en cor de concluir que efectivament, en Pirata és un Gos d’Atura Català.

S'ha perdut en Bruxi!

De nou, com a servei públic que pretén ser aquest blog, exercim com a plataforma per un anunci urgent relacionat amb el món dels gossos.

PERDUT YORKSHIRE TOY MASCLE AMB EL PEL MOLT CURT,
A LA ZONA DEL CARRER DEL CARME DE GIRONA.

RESPON AL NOM DE "BRUXI".

ES RECOMPENSARÀ!

Fanny: 609.357.085

Moltíssimes gràcies per la vostra ajuda.

Around the world

L’Estiu ja és aquí, i el rumor de les vacances ja comença a sonar en totes les orelles. Aquest any per nosaltres serà especial, per què amb la nova incorporació a la família, protagonista d’aquest blog, ara més que mai hem de planificar-ho tot molt bé. Totes les destinacions han de ser aptes per gossos, ja que en Pirata no el podem deixar ni un dia sense companyia, aliment, o aigua.

De moment descartem l’opció de deixar-lo en alguna mena de guarderia, ja que és precisament durant les vacances quan tindrem més temps per gaudir tots junts del temps lliure, i malgrat els inconvenients no volem desaprofitar aquesta oportunitat.

Les opcions que estem remenant són càmpings i cases de turisme rural (sempre que permetin l’accés al nostre quisso). Per si no trobem res he encarregat la “Guía para viajar con animales de compañía” que esperem ens sigui útil i arribi abans de marxar.

Per si de cas, aprofito per fer una petita llista de coses que no ens hem d’oblidar alhora de portar en Pirata amb nosaltres. Especialment si viatgem amb cotxe:

1. Medicaments. Em sembla que només ens caldrà la pipeta de les puces.
2. Vasos per aigua i menjar. Importantíssim. Sort que molts establiments de restauració ja van preparats i tenen a disposició del client (ad-hoc o improvisats) alguns bols per aigua. A en Pirata li costa una mica veure en aquests recipients alients, però quan la calor i la set apreten, amb una mica d’ajuda i guiant-se pel txap-txap de l’aigua amb els dits, és capaç d’encertar en morro en el líquid.
3. Menjar i agua. No fem res de portar els anteriors sense aquests, i a l'inrevés.
4. Llevataques. Després de l’empastifada de l’última marejada, em sembla que caldrà adquir-ne alguns pots...
5. Bosses per recollir els residus sòlids. Per si fa caca, vamos! No se sap mai on pararem, caldrà recollir per no deixar brutícia indesitjada als veïns del lloc.
6. Utensilis de bellesa. Raspall, xampú, colònia i tovalloles. Per si de cas més que res...
7. Collar i corretja. Imprescindibles per un gos cec on un lloc desconegut.
8. Identificació i cartilles veterinaries: “A ver...los papele...”. Cal anar sempre ben documentat.
9. Una foto recent: Per si es perd... “No és paranoia quan és veritat” o “Hombre precavido vale por dos”.
10. Farmaciola? Potser això ja és massa, no?

Creieu que em deixo alguna cosa? Teniu informació sobre on anar de vacances amb un gos? Siuplau compartiu-la!

Afotos

Com avui hem tingut força feina a l'oficina i no hem pogut redactar res decent, us oferim de manera excepcional algunes imatges que ens han semblat curioses:

En Pirata en dibu.

"Yuuuuuuuuuuuoooooooooo!!! Eh, grandot, que sé kung-fu!"

"Què... Tornem a casa ja?"

"Dei prisa dei prisa!"

"Cómo me las maravillaría yo."

Xaman

Els Poders d’en Pirata es van revelant lenta però inexorablement. Ara, a més de tenir el poder de “radar”, podem afirmar que té el poder de preveure els fenòmens climatològics.

Avui, com cada dia, hem fet la sortida matinal per buidar dipòsits. Curiosament en Pirata, que sempre es torna boig d’alegria quan veu que anem a passejar, ha fet un paper tot estrany, anant per feina a l’hora de marcar els punts claus del trajecte i descarregant els residus sòlids de manera gairebé instantània al trepitjar la zona condicionada a tals efectes.

Normalment al fer el vol és sempre ell qui dirigeix l’expedició triant cap a quin cantó vol anar, però avui després d’haver recorregut uns trenta metres s’ha aturat, indecís, sense decantar-se per ensumar res en especial.

Ha coincidit que en aquell moment baixaven a la zona de passeig uns amics habituals; al comentar el comportament desganat d’en Pirata, l’amo, que es nota que té experiència, ha dit mig en broma “serà el temps”. Mirant al cel, efectivament, els núvols grisos auguraven un matí trist. En Pirata mentrestant, quiet, sense objectiu al que dirigir-se, esperava pacient. “Potser sap que ara plourà” ha dit l’expert, i efectivament en el mateix moment de dir-ho unes grans gotes han començat a manar del cel. En aquell moment, només dir “Pirata, anem a casa” el quisso s’ha posat en marxa decidit i gairebé sense distreure’s per posar-se sota cobert el més aviat possible. Poders xamànics? Instint animal? Biorritmes alterats per les fases de la lluna? Seguirem el fenomen de prop i, qui sap, potser més endavant podem obrir una nova secció d’El Temps en aquest, el vostre blog amic.

El menjar

El tema del menjar ha estat tot un treball d’investigació, comparatives i experiments. Queda totalment comprovat que el salami per gossos és l’estrella, però últimament li han sortit importants competidors com les restes de iogurt, les llaunes de tonyina, o delícies variades que han caigut a terra mentre es cuina o s’és a taula. De moment, a més, li hem donat diferents tipus de regals especials, com són els “palotes” de diferents sabors i els ossos secs per rosegar que li han encantat.

El menjar “oficial”, però, també té el seu què. Hem provat diferents marques, ja que cada dues setmanes hem de comprar un sac nou. Tot seguit fem un anàlisi per si li pot ser útil a algú (les marques s’han modificat convenientment per si de cas):

“British Excel de Pollastre i Arròs”: Preu estàndard més 1 kg de regal. Un pinso sec, net, monocromàtic, de boles uniformes força grandetes i una mica dures. En Pirata s’ho menjava sense especial interès, era el que hi havia. L’envàs era de cartró tou força resistent i alhora es podia doblegar per tancar-lo bé.

“Royal Perrin de Carn, Peix i Verdures”: Preu estàndard més 1 kg de regal. Pinso sec, net, colors diferents, formes divertides de diferents mides (principalment mida petita). Aquí vam començar a observar que en Pirata triava cert tipus de boletes i n’arraconava d’altres que no li agradaven tant, sobre tot les blanques amb forma d’os. Curiosament se’n va ressentir a nivell intestinal. L’envàs de cartró tou, com l’anterior, es va esquinçar malament i el menjar quedava repartit entre l’interior i el folre.

“Quin Menu de Tot i Més”: El més econòmic del mercat. Pinso sec, de colors i textures diferents, algunes boletes petites de tipus estàndard enmig d’una mescla de pepites blanques molt petites i... krispis (!!!). Brut a matar ja que els krispis s’esmicolaven i tot plegat anava escampant-se pel pis de manera gairebé paranormal. En Pirata va acabar triant exclusivament les boletes de colors i mides normals fins que vam decidir apartar el que quedava de bossa per comprar una marca millor i més neta. L’envàs de cartró tou, força resistent però massa fi com per abocar amb comoditat el menjar feia que sempre es desparramés tot fora del plat.

“British Excel, amb Bou, Ànec, Pollastre i Verdures”: El més car, ni un gram de regal. “Lo más de lo más”. Pinso sec, diferents colors i formes, unitats de mida mitjana, combinació de boles dures i algunes de més toves. Fa tan bona olor que fins i tot a mi em fa venir salivera (snif, snif...bacó? nyam!). Més net impossible. En Pirata gairebé udola de plaer amb cada mos que fa, no es deixa ni una engruna al plat i quan ha acabat busca pels voltants a veure si encara queda alguna cosa. Hem hagut de racionar-li perquè sempre en vol més i després del desastre de “Quin Menu” el canvi li ha provocat, de nou, desajustos intestinals. L’envàs és plàstic tou, resistent, i té un sistema de tancament hermètic per conservar totes les propietats, com si es tractés d’un formatge ratllat dels cars.

A que no endevineu quin seguirem comprant?

¿Es un galgo o un podenco?

Ahir, mentre passejàvem a en Pirata varem ser testimonis d’un fet inèdit fins ara en el nostre quisso: El varem veure corre a ple galop a la màxima velocitat que li permetien les seves curtes però robustes extremitats.

Quina va ser la font de la supressiva reacció? Us preguntareu. Doncs resulta que en un instant de descuit, els dits que aguantaven la corretja varen cedir a l’ànsia d’en Pirata per trobar-se sempre a una distància major a la longitud total de la corretja. Això va provocar que aquesta sortís projectada cap a ell, gràcies al mecanisme retràctil que porta incorporat. En Pirata, en sentir com un objecte no identificat se li acostava a gran velocitat va reaccionar instintivament fugint de la font del seu terror. Tanmateix, com que un dels caps de la corretja estava fermada al seu clatell, per més que fugia el mecanisme sempre feia que l’altre cap el perseguís de forma perpètua, per més que corregués. Va ser ben bé de dibuix animat, talment com quan el Jerry li lligava una llauna a la cua d’en Tom, i aquest sortia escopetejat!

Afortunadament, l’ensurt va durar uns segons, i no varem haver de lamentar danys ni perjudicis ni sobre el ca ni sobre l’aparell. Això sí, el primer va quedar un pèl estressat (cosa que varem mitigar amb les corresponents carícies i paraules tendres) i el segon, una mica rallat d’haver estat arrossegat pel terra.

A part, també podem treure algunes valoracions positives de l’episodi: 1) en Pirata, malgrat ser cec, té uns reflexes que ja els voldria el millor porter del mundial; i 2) En fugir, va triar una trajectòria segura, evitant un escaló que l’hagués fet descendir uns metres fins a la llera del riu amb la gravetat com a única força actuant. Això ens indica que, si fins i tot esverat evita aquests perills, podem estar segurs que la probabilitat que faci un mal pas estant tranquil, sense ser del tot impossible, és extremadament improbable.

Consciència

S'acosta l'estiu, època de vacances, calor i, malauradament, abandonaments. Al blog El Pollo de Goma avui s'hi ha fet una reflexió sobre el fenomen que val la pena que llegiu atentament i en feu difusió. Si sou habituals lectors del nostre blog ja no farà falta que us fem un discurs sobre la monstruositat que representa desfer-se del gos de casa, però no està de més saber que existeixen alternatives a l'abandó.

Per part nostra, a més de mantenir viu aquest blog sobre l'experiència d'adoptar un gos, estem en contacte amb l'Anna Punsí preparant-nos pel reportatge que gravarà amb el seu company Jacint sobre el fenòmen dels gossos orfes i la segona oportunitat que se'ls pot oferir.

Us heu plantejat mai què els passa als gossos abandonats? hom pot pensar que, com tenen instint i un gran olfacte, poden "caçar" i trobar aigua fàcilment. Això és el mateix que creure amb la capacitat de l'home de carrer per sobreviure en una illa deserta pel sol fet que som suposadament intel·ligents. Només cal veure les penúries que passen els famosets a la seva illa-concurs i sabrem que no és tan fàcil. Fem un recull:

• Molts gossos orfes acaben atropellats al rondar per les carreteres que, creuen, els poden dur de tornada a casa.
• D'altres moren enverinats per menjar quelcom en mal estat, o emmetzinat directament per algú amb mala bava.
• N'hi ha que tenen sort i són acollits a protectores a la espera d'una família que els adopti.
• Uns ronden per pobles i urbanitzacions acceptant la caritat d'algun veí a qui li han sobrat restes del dinar.
• N'hi ha molts que pateixen mals tractes de gent que no els vol als seus terrenys, els paren paranys, els disparen, colpegen, etc. i acaben agafant por a qualsevol ésser humà que se'ls vulgui acostar.
• Molt pocs tenen la sort de ser adoptats directament per alguna ànima caritativa.
• Els que per seguir una femella en zel van escapar de casa, a vegades són recuperats pels propis amos gràcies als senyals d'identificació (tot i que n'hi ha d'amos espavilats que aprofiten l'avinentesa per desentendre's del quisso).
  
• I, finalment, n'hi ha que es converteixen en "cimarrons", en "montarassos", unint-se en un ramat de gossos de diferents races, mides i colors per saquejar el que poden d'on poden. En Quim ha vist alguna colla d'aquestes a l'illa d'Eivissa, per exemple. Són famílies quadrúpedes creades per la necessitat, volten pels abocadors rebuscant entre les deixalles, s'aparellen i crien sense cap mena de control i de tant en tant poden arribar a atacar bestiar de la gana que tenen, amb el que són susceptibles de patir totes les penúries anteriorment citades. Els Ajuntaments afectats tenen serveis de caça i captura d'aquests animals, a vegades aposten per la seva reinserció a la societat, altres cops tenen menys escrúpols.
  

Els gossos rodamón, aquells que una vegada van tenir una llar, són gossos domesticats que han hagut de passar per la traumàtica experiència de tornar-se salvatges i, d'això, n'hi ha que se'n recuperen i d'altres que no, però tots queden marcats de per vida amb pors i inseguretats.

D'històries colpidores la xarxa en va plena, per això, si mai esteu temptats de sucumbir al caprici passatger de tenir un gosset, penseu-vos-ho dues (tres, cinc, quinze) vegades perquè amics, després no hi ha marxa enrera que valgui, si voleu tenir la consciència neta.

Mètode Pilates per gossos

Per tenir un dia feliç, un dels consells fàcils de seguir que ens ofereixen a les revistes femenines és "desperezarse" cada matí al despertar-nos. Això poca gent ho fa, normalment ens llevem de manera maquinal amb els ulls entreoberts i no sóm conscients al 100% del món fins que ens remullem la cara. Però fixeu-vos si la natura és intel·ligent que allò que molts hem de fer de manera conscient i posant-hi cert esforç, d'altres ho fan de manera absolutament natural, com ara el nostre amic Pirata.

Cada vegada que es lleva d'una migdiada, o d'una sessió de son nocturn, sacseja amb força el cap reproduint el seu ja famós "flap, flap, flap" en un acte que il·lustra a la perfecció l'expressió "treure's la son de les orelles".

Seguidament, ja de peu, procedeix a estirar la columna
vertebral i les potes davanteres tal que així --->

per continuar estirant les potes del darrere, tal que així --->

I tot això ho fa sempre. SEMPRE. I si ho fa, serà per alguna cosa, o no? Doncs ja sabeu amics i amigues, cada matí a fer estiraments!

Buscant per la xarxa he trobat, com no, una web on ens expliquen com fer-li fer yoga al nostre quisso. Es veu que és una moda nova -que no acabo de veure clara- que s'ha imposat, evidentment, als Estats Units. L'han batejat amb el nom de Doga, per ser originals, i ja hi ha algunes publicacions sobre el tema. És que el que no inventin els americans...

Aquesta entrada va especialment dedicada a l'Anna i la Gemma,
de les que sé que tenen certa afició pel mètode Pilates. ;PPP

Els meus goigs

Mireu què n'és de guapo!

Sembla que vagi a fer la primera comunió, o no?

Aquesta sessió fotogràfica va ser llarga i difícil perquè en Pirata no s'estava quiet (té la tendència de córrer a jeure als peus del fotògraf), però estic molt orgullosa del resultat. A les imatges podeu veure les dues coses que em fan més feliç: evidentment una és en Pirata, que de per sí ja és un goig; l'altre el testimoni en forma de ram de flors de la sort que tinc de ser estimada per un home tan fantàstic com és en Quim. Fa falta dir res més?

Aquells meravellosos anys

En l’imaginari caní hi ha estrelles i súper-estrelles mediàtiques, com per exemple els clàssics Lassie, Rintintin, Rantamplan, Snoopy, Goofy, Pluto etc. o de més moderns com el gos policia Rex, i el més espavilat "Pancho". Avui, però, vull parlar d’alguns d’aquells gossos que recordo amb especial afecte. Canteu amb mi:

“Le han echado, no le quieren, pobrecito qué va a hacer, busca a alguien que lo cuide y le sepa comprender. Tristón, sólo quiere un amiguito, un hogar y mucho amor.”

Efectivament! Feu memòria d’aquell Nadal on ens passaven fins la sacietat aquest anunci. El pobre gos, de nit, sota la pluja, abandonat amb la seva maleteta… ai, quina pena.

Hi ha però un altre gos a qui recordo amb simpatia i que sembla que ningú més té present: en Benji. Una sèrie que crec feien a TV3, d’un gosset extraterrestre que corria mil aventures acompanyat d’un robot anomenat Zax. Algú més la mirava?

Resulta ser que aquest gosset en realitat es deia Higgins… hummm… Higgins, Higgins? Us sona aquest nom? Clar! “Zeus, Apol·lo, ataqueu!”. Els dos fabulosos dòbermans de Magnum P.I. feien un petit paper secundari, però els gags que protagonitzaven han quedat per la posteritat com uns dels moments més divertits de la sèrie.

A veure, que aixequi la mà qui hagi intentat imitar alguna vegada el riure afònic d’en Risitas, el copilot d’en Pierre Nodoyuna als Autos Locos. Tothom, no falla.



Finalment tenim l’Sprockett (salut Pollo!), el fidel company de l’humà que habitava la casa sota la que corrien els Fraggles i els Curris, sovint confós amb el gos del Contacontes. Quants més me’n deixo i es mereixerien una petita menció, però l’espai és limitat i el temps és or, potser en una propera entrada acabarem de fer repàs.

Tot un manetes

Com ja hem comentat alguna vegada, en Pirata a l'estar mancat de vista es guia molt pel tacte, tant, que fa servir les mans de manera més habitual que altres congèneres no discapacitats. Un exemple el podeu veure en aquesta foto, on se'l veu gaudint del seu estimat mitjó agafadet entre les dues "manetes" per a que "no s'escapi".

D'aquesta mateixa manera agafa els "premis" que li donem de tant en tant, els ossos especials per rosegar, o la llauna de tonyina buida (li encanta la tonyina! a qui em recorda???) o els iogurts buits, que són tot un repte perquè es tracta dels Daníssimos que són ben arrodonits.

Per llepar aquests dos últims receptacles va amb molta cura, se'ls acosta amb la poteta, els agafa tal com es veu a la foto i, si nota que t'hi acostes amb intencions sospitoses, amb molta calma i com si no anés amb ell, agafa amb delicadesa l'objecte en qüestió entre les dentetes davanteres per endur-s'ho a un racó més tranquil on poder seguir llepant amb fruïció fins deixar-ho ben net. Aquí jo em pregunto: els gossos tenen sentiment de propietat?

Fa uns dies li vaig comprar uns ossos anti-carrall que es veu estan fets de cereals, proteïnes de llet, etc. que li van encantar. De seguida va captar que allò era per anar rosegant amb calma i sí, durant un dia sencer va estar dedicat a la tasca del desgast, fins que va arribar a deixar únicament un cap d'os arrodonit que no tenia manera de rosegar, ni agafant-lo amb les mans, ni fincant-se'l tot a la boca. Com no se'l pot menjar, ara en Pirata s'hi distreu de tant en tant fent-lo anar d'una banda a l'altra amb les mans, talment com ho fan els gats amb els objectes petits que els criden l'atenció.

És divertit veure'l jugar. A vegades colpeja l'os massa lluny i el perd en algun racó, cosa que el fa desesperar tant que grataria el terra eternament fins veure als veïns de baix si no li donéssim una pista d'on ha anat a parar la joguina. Així que fa dies que per casa ronda un cap d'os abandonat a la seva sort, trepitjat, bavejat, empolsinat, xutat, amagat sota el sofà i tornat a recuperar mil cops. De la pilota sorollosa que li vam comprar el primer dia n'ha fet sempre cas omís, i com els nens petits el dia de Reis, el que li distreu més son aquells objectes convertits en joguina de manera improvisada, gairebé accidentalment, que han costat un 10% del que costa una joguina "professional" però que reporten un 1.000% més de diversió. Potser nosaltres, els humans adults, n'hauríem d'aprendre d'aquesta senzillesa. Seriem més feliços!

Conseqüències

La bonica excursió de dilluns ens ha deixat un regalet. En Pirata, apart de tenir agulletes i estar completament rebentat, ha agafat una mena de constipat gripós la mar de lleig.

Tot va començar l'endemà, quan al tornar a casa per dinar vaig sentir estossegar el gos de mala manera; sonava com una barreja de carraspera cazallera i els últims estertors d'un consumidor de Farias passat de voltes. Semblava que volgués vomitar, però a mitja convulsió s'empassava de nou, amb un sonor "glub", la pilota de mocs que vam descobrir s'havia anat llepant amb la seva tècnica de llengua/kleenex. Crec que tots coneixem la desagradable sensació de tenir la gola embussada de mocs, ara imagineu ser un gos cec que dels amos només entén "blapcla, blapcla, scup lsmocs, hpme"... en fi...

Al vespre, ja érem a la consulta del veterinari per fer-li un reconeixement preventiu, que confirmà que era un constipatus bulgaris de tota la vida. La visita va estar farcida de novetats: com ara enxufar-li el termòmetre per l'anus al quisso, cosa que va aguantar dignament, per descobrir-li alguna dècima de febre (si per un gos és normal tenir la "temperatura rectal" a 38, ell gairebé arribava a 39); o bé pesar-lo en una bàscula industrial (15,300 kg) per saber la dosi indicada de medicaments que es mesura segons el pes.

El metge ens va receptar i proveir d'uns antibiòtics per combatre una petita infecció de ganglis (angines bulgaris) dels que hem de donar-li durant 10 dies mitja pastilla diària. Per lo demés fer vida normal procurant no donar-li molta canya a en Pirata mentre duri el tractament -res de fer-lo pujar al K2 ni coses per l'estil-.

Avui dijous ja es troba força millor, ja no estossega i els mocs han quedat molt diluïts, però segueix reaccionant poc a poc quan arribem a casa i s'esgota de seguida amb el mínim joc. Com nosaltres quan estem malalts, té moments en que sembla que no pugui amb la seva ànima i altres instants en que li tornen les forces i s'anima a fer alguna demostració d'alegria. Veurem com evoluciona. El que està clar, però, és que a partir d'ara quan anem d'excursió li durem un abric pels moments de descans on pot agafar fred, com fa tot bon excursionista.

Hem fet el cim

Efectivament, dilluns passat (festiu a la nostra ciutat, entre d'altres) vam dur a en Pirata a la seva primera excursió "de debò". Concretament vam fer l’ascens a La Mola -les dades tècniques d'emplaçament i topografia van a càrrec d'en Quim-, una muntanya molt propera a Terrassa, farcida d'avencs i coves i coronada per un monestir romànic fantàstic, equipat amb restaurant.

El camí per autopista va anar com la seda, cosa que no es pot dir del tram final a l'entrar en un camí ple de sotracs i revolts. En un moment que ens vam aturar a orientar-nos vam sentir uns sons guturals que venien del maleter... Mr. Vòmit havia reaparegut amb tota l'artilleria deixant la tapisseria feta un cromo. Per evitar que en Pirata acabés arrebossat en la seva pròpia porqueria el vam fer baixar per a que s'esbargís mentre procedíem a la neteja improvisada del desastre.

Un cop al camí, l'ascens va ser plàcid amb abundància de descansos, moments que aprofitàvem per donar-li aigua al gos en una bossa de plàstic, ja que en la parada d'emergència ens havíem oblidat el tupper que feia les funcions d'abeurador.

Dalt de la muntanya vam visitar el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, on vam comprar un parell d'entrepans per dinar (a 12€ cada un, i és que han de pujar els queviures amb ase!). En Pirata semblava cansat però encara amb forces, així que en comptes de donar mitja volta i tornar pel mateix camí ens vam animar a fer la resta de l'itinerari circular que acabava allà mateix on teníem el cotxe.

S'ha de dir que gairebé tot el camí va ser a l'ombra d'un esplèndid alzinar, baixant per corriols i torrents secs, tot i això fèiem freqüents descansos pel gos -i per nosaltres, què caram-; en un d'aquests en Pirata va quedar profundament adormit. És increïble la capacitat que té, a part d'adormir-se en qualsevol situació, d'adaptar-se als obstacles del camí tot i ser cec! En aquesta excursió hem tingut ocasió de meravellar-nos de la traça que té en transitar per muntanya tot seguint el rastre del cap d'expedició, no fent mai cap pas en fals i refiant-se de nosaltres al fer-lo baixar entre pedrots i passos estrets de difícil accés. És un plaer veure'l en acció!

Un matrimoni gran a qui acompanyava la seva filla ens van avançar a mitja baixada, per tornar-nos a trobar gairebé al final de l'itinerari i preguntar-nos el camí de tornada al Coll d'Estenalles (!!!), una muntanya veïna. Resulta que la família s'havia ben perdut i el fet de recular els suposava tres hores i mitja ben bones (amb ascens a la Mola inclòs). En Quim, amb el seu tarannà desprès i caritatiu els oferí portar-los amb el nostre cotxe fins allà on tenien el seu, no fos cas que la dona acabés amb un síncope de l'esforç. Jo, gràcies a haver estat exposada a la benèvola influença d’en Quim, em vaig contagiar d’altruisme i vaig decidir quedar-me a esperar, amb en Pirata, el retorn d'en Quim. Així vam evitar que el cotxe anés massa carregat i patís alguna avaria en aquell camí tan difícil de transitar, a més de deixar més espai a aquella pobra gent que tant agraïda va quedar i esperem que algun dia passin el favor a algú que el necessiti.

L'espera se'ns feia llarga, així que tot xino-xano vam anar baixant camí, fins haver superat els pitjors trams per l'auto i evitar d'aquesta manera castigar més l'aparell. En un revolt des d'on dominàvem la pujada de qualsevol automòbil, un lloc on en Quim podia donar la volta fàcilment, vam acabar esperant prenent la fresca i acabant d'esgotar les reserves d'aigua fins veure arribar el nostre vehicle escombra que, feliçment, donava per tancada l'excursió.

Urgent!

M'ha arribat a les mans el següent comunicat:

El dia 1 de juny, van tancar la gossera municipal de Granollers. En aquesta gossera hi ha 150 gossos, els quals en un plaç de 2 a 15 dies, si no són adoptats seràn sacrificats. Siusplau si voleu adoptar un gos/a o sabeu d' algú que en vulgui adoptar un, truqueu al 93 840 27 77. És molt urgent.
Són gossos que estan rentats, desinfectats, i en perfectes condicions sanitàries. A més us demanaria el favor que féssiu córrer aquest mail al màxim de contactes possibles (feu copiar-pegar que sinó s'acumula molt d'escrit) Són només un parell de minuts i podeu salvar la vida de desenes d'animals.
Gràcies

Si us interessa, ja sabeu què heu de fer. No us en penedireu. Si no us ho creieu, llegiu aquest blog! :P

Recull de notícies

El Diari de Girona ha demostrat ser una font inesgotable de notícies relacionades amb els gossos. Avui se n'han publicat dues de relacionades: la primera conforme l'Ajuntament ha comissat tres animals de raça potencialment perillosa perquè el seu amo no ha estat prou responsable com per gestionar la paperassa com mana la normativa, ni prou responsable com per tenir cura que els animals convisquessin amb els altres éssers vius en harmonia. Coll a terra. Recordaré la necessitat de complir amb el que la llei disposa pel bé de tots (cens, xip, etc.). L'altra, notícia ens parla de l'omissió, per passotisme o deixadesa, de compliment d'aquestes normes tan bàsiques per part de molts propietaris de gossos.

Sincerament, pel que he anat veient en aquests dos mesos d'inserció al món caní, és que el tema de les "races perilloses" és un tema qüestionable. M'explico: Està demostrat que hi ha races creades especialment per la violència, però també està demostrat que qui ha d'ensinistrar/educar l'animal és l'amo, i que el gos serà tal com l'amo ha volgut que sigui. És per això que als amos de "races perilloses" se'ls requereix uns mínims de salut mental i d'educació. És a dir, que les normes que s'han disposat respecte aquestes races "problemàtiques" hi són tant per controlar els quissos com els propietaris.

Passejant diàriament hem conegut un munt d'animals de tota mena, de races perilloses i de suposadament inofensives. Siguem sincers, tothom deixa, normalment, el seu gos deslligat i sense morrió, sigui de la raça que sigui, i només les bèsties de caràcter problemàtic són controlades de prop amb tots els mitjans possibles pels seus amos, que ja coneixen l'animal i poden preveure les seves reaccions. Sabeu el resultat d'això? hi ha animals de raça perillosa que són uns trossos de pa, educats i mansos com un xaiet; en canvi, hi ha algun gos d'atura i algun pastor alemany del que tothom s'allunya en quant arriben a la zona de passeig. Per aquests individus inquietants hi ha un control mínim, només perquè la seva raça no pressuposa perill. És això just? S'hi pot fer quelcom des de les institucions? Tant de bo els qui facin aquesta mena de lleis siguin propietaris... els punts de vista canvien molt quan ets part implicada!

Heu estat atacats mai per un gos? Heu conegut algú que hagi estat implicat amb algun incident desagradable amb algun animal domèstic? Comentaris si us plau!

Una tercera noticia que podem llegir avui a El Periódico és la del litigi pel règim de visites a un gos. Si, Déu no ho vulgui, la nostra parella es trenqués, crec que cap dels dos voldria renunciar a passar ni que fos unes hores a la setmana amb una màquina imparable d'amor incondicional que és en Pirata. Aquests animals s'ho valen. Quina culpa en té l'animal de que els amos no s'entenguin entre ells? Si és difícil explicar-li a un nen que no és culpa seva que els pares es separin, imagineu-vos fer-li entendre a un quisso que ha perdut un amic i company de jocs. Entenc els qui critiquen que s'arribi a l'extrem de portar el cas als jutjats (i que a sobre la llei els atengui -Ole el jutge!-), quan hi ha tants altres casos més "importants" per tractar, però aquesta gent oblida que l'amor, sigui cap a una persona o animal, és capaç de moure muntanyes. Un cop més, la incomprensió ve dels qui no han fruït mai de la companyia d'un quisso adorable.

Què en penseu vosaltres de tot això? Teniu gos? Teniu fills? Us heu separat i heu hagut de renunciar a éssers estimats per això? Com ho veieu des de fora (o des de dins)? Parlem-ne!

S.A.T.N.I.

S.A.T.N.I. o el que és el mateix, Substància Al Terra No Identificada. Aquesta és una nova categoria que he creat després d'algunes desagradables troballes al tornar a casa. Ahir, sense anar més lluny, només entrar al pis una forta olor a... a... no sé, productes químics? em va omplir les narius. En Pirata ja era davant meu remenant la cueta i rebent-me amb tota la efusivitat de que era capaç, però no vaig trigar en descobrir què era allò que pudia; a un metre de l'entrada, fresca i recentment produïda, una substància viscosa de color groc i plena d'escuma em saludava burleta.

Ai l'as! I això de quin orifici li ha sortit?!?! Immediatament la meva vessant Sherlock Holmes va sortir a la llum, "hummm... interessant. Molt interessant...". Evocant tots els capítols de CSI que havia digerit en els últims mesos vaig recordar un detall important: la forma de la esquitxada. "No presenta esquitxos en el perímetre, això vol dir que s'ha vessat des d'un punt baix, gairebé tocant a terra, amb el que no pot ser pipí. Hummm... interessant...".

Era el moment de recollir proves: el paper de cuina súper-absorbent sempre és un bon aliat en aquesta mena de tasques. "No hi ha restes sòlides, Grissom", aha! És hora d'interrogar al sospitós: "Pirata, vine!". Efectivament, l'alè el delatava, la fortor química emanava de manera innegable. Conclusió: en Pirata ha vomitat. I ara... què?

Com la meva part Sherlock estava cedint sota la "mare primerenca histèrica" que porto dins des que en Pirata és a les nostres vides, vaig decidir posar-me ferma i seguir la línia d'investigació més lògica: parlar amb la última persona que havia estat amb l'acusat, així que vaig trucar a en Quim.

La llum es va fer al final del túnel. Ell em va explicar que al migdia en Pirata havia begut de l'Onyar, concretament en un tram molt brut i en un moment en que l'aigua baixava especialment remoguda. Ell també havia notat l'olor química a l'aigua, i va observar que en Pirata deixava immediatament de veure. Però no prou ràpidament, amb el consegüent resultat hores després. Misteri resolt. Cas tancat.