El xip prodigiós

En la nostra primera visita al veterinari vam decidir implantar un microxip a en Pirata per a que quedi identificat per sempre més.

Aquest xip és de mida molt petita, com podeu veure a la imatge:
S'injecta sota la pell, generalment prop del coll (rera l'orella), mitjançant un injector especial. El procés és pràcticament indolor i l'únic senyal que en queda és un petit punt semblant a una picada de paparra, que desapareix un cop li salta la crosteta.

El microxip va totalment recobert d'un material bio-compatible, està dissenyat per a estar operatiu durant tota la vida del gos, i com mitjana dura uns 25 anys. Normalment no necessiten reemplaçar-se, tot i que en circumstàncies molt extraordinàries pot moure's de lloc (es diu "migrar") o tornar-se il·legible. Ambdues coses poden prevenir-se perfectament si en cada revisió anual el veterinari li passa el lector per a comprovar que tot està en ordre.

Un cop ha passat cert temps des de la implantació, aquest xip no pot detectar-se a primera vista ni al tacte, fa falta un "lector de microxips" que, a més de detectar-lo, reflecteix en un visor el codi numèric que conté. Aquest codi és únic al món i va vinculat a les dades del gos i del seu amo. Així, si les dades que es van facilitar a l'hora de la implantació són correctes i segueixen vigents, es localitza al propietari ràpidament (per això és molt important que es notifiquin sempre al veterinari els canvis de propietari o domicili).

El veterinari, quan "dóna d'alta" un xip, facilita al propietari unes petites enganxines amb un codi de barres i el número únic imprès. Aquestes enganxines es faran servir, per exemple, a l'hora d'empadronar el gos a l'Ajuntament, a l'hora d'omplir les dades de la carta veterinària, així com a l'hora de modificar les dades de residència que es van aportar en un principi.

Així doncs, el nostre Pirata ja existeix oficialment; mai més serà un gos perdut sense nom ni passat, ans al contrari, tindrà sempre un lligam amb la nostra família i, el que és més important, podrà tornar sempre a la seva llar.

Clar de lluna

Ja ho diuen que els cans són d'hàbits més aviat nocturns. Suposo que el fet que en Pirata sigui cec, fa que per ell sempre sigui de nit, i és per això que sovint dorm (a mi també em passa, quan estic a les fosques m'entra nyonya!). El problema que descansi tant és que té els horaris totalment destirotats, i quan nosaltres estem dormint en un son profunt, ell es lleva per dinar. Sí, sí, quan arriba les quatre o les cinc de la matinada, es lleva, es grata, s'espolsa, i comença a endrapar pinso fins a atipar-se. Sabeu quina fressa fa un gos menjant pinso dur sobre un plat d'alumini? Fa un carric, carrec, que no voldrieu sentir de matinada...Ben segur n'estic. Així que per regular-li l'horari, com que no podem posar-li un despertador ni donar-li somnífers, hem près la desició de retirar-li el menjar durant la nit. I tant bon punt ens llevem, li servirem de nou per què esmorzi amb nosaltres. A veure si funciona. Seguirem informant!

Precs i preguntes

Encara a la consulta del veterinari, mentre omplim la paperassa del xip i del carnet sanitari, aprofitem el nostre moment per metrallar-lo a preguntes.

- En Pirata té una cicatriu al clatell. És cap problema?

“Efectivament té una marca al clatell amb la pell més prima. Segurament fet pel fregament amb un collar inadequat”.

- Li podem donar qualsevol cosa per menjar?

“El pinso per gos és l’aliment més equilibrat que podeu donar-li. De tant en tant una mica de sobres no li fa mal", però ens avisa que els picants com pebre o altres espècies no li faran el pes.

- Higiene. Cada quan el banyem?

“El sabó li treu la capa de greix que li protegeix la pell i el pèl. Si no està brut és millor no banyar-lo regularment". Ens recomana una ensabonada cada dos mesos. Si cal sempre podem remullar-lo una mica per treure-li el fang.

- Puces, paparres i altres bestioles.

“Ara que ve l’estiu els xucla-sang estan molt actius". Ens dóna unes pipetes amb un líquid que s’absorbeix a través de la pell i els manté allunyats. També ens avisa sobre els cucs intestinals. Si olora moltes caques pot agafar-los. Li hem de subministrar un parell de pastilles fem servir una mica del màgic salami per gos. Li encanta!

- La primavera i el sexe!

“Al tractar-se d’un mascle no hi ha problema". Només ens hauríem de preocupar si mostrés una actitud obsessiva. Això però només acostuma a passar-li a gossos de mida gran com el mastí del Pirineus. La solució, arribat el cas, seria capar-lo.

Amb aquesta sentència final, que esperem que no es doni, donem per acabada la visita i passem per caixa.

A Cal Veterinari

Dissabte passat va tocar veterinari. El dia abans varem trucar per reservar hora a Multifauna (centre veterinari vehementment recomanat per la Rosa de la Protectora). Ens diuen que passem quan vulguem. Que no hi ha cap problema. Per estalviar-nos mals de cap o esperes innecessàries decidim plantar-nos-hi a primera hora.

Arribem amb en Pirata, com sempre, ensumant-ho tot. No hi ha ningú. Tanmateix ens fan esperar una mica. Quan ens senten parlar amb en Pirata, una “infermera” molt amable surt a rebre’ns. Com que som nouvinguts, ens pren les dades “per la fitxa”.

De seguida ens fa passar a la consulta on ens rep un veterinari baixet, rabassut i amb cara de bon home. Li expliquem l’historial i amb quatre carícies i manyagues es fa amic d’en Pirata. Quan li diem que el gos no hi veu gens, no s’ho acaba de creure, i ens fa cridar-lo des de l’altra punta de passadís, per observar com es desenvolupa en un entorn desconegut. En Pirata, fent gala del seu sisè sentit, s’esmuny pel passadís com si el conegués de tota la vida. El veterinari, sorprès, ens assegura que el gos hi veu, almenys una mica. Nosaltres incrèduls, no les tenim totes, però esperançats ens mirem amb un somriure.

Venen després les revisions de rigor: complexió, estat de salut general, dentició, etc. El metge, al veure-li la quantitat de carrall a les dents, ens diu, contràriament al que pensàvem, que en Pirata té, com a mínim, quatre anys ben portats; però que d’aquí uns mesos caldria fer-li una neteja vocal (es veu que els adormen i ven bé com si fossin persones els treuen el carrall amb ultrasons!).

Llavors li repassa l’ull buidat. A part del forat evident, el té sa, ben cicatritzat i no cal que li fem cap cura especial. Amb aparells d’oculista observa l’interior de l’ull que li queda per veure si hi ha cap possibilitat que encara conservi algun nivell de visió. En veure l’hemorràgia interna que pateix el quisso s’acaba de convèncer que el gos no hi guipa (reafirmant el fet que és un portent de l’orientació!!)

A arribat l’hora de les agulles. Com sóc força aprensiu i veure-li l’ull buidat ja m’ha tocat, cedeixo gentilment el control d’en Pirata a la meva companya. Una fiblada de vacuna trivalent i en Pirata que ni se n’adona. Vist l’èxit passem a posar-li el xip. Aquet cop, com que el veterinari diu que fa un pessic, entra la infermera per aguantar el Pirata ben quiet. A priori, la punxada és més forta, però igual de ràpida que la vacuna. El gos continua sense immutar-se. És sorprenen la seva resistència i la traça del metge.

Ecologia urbana

Amb l’explosió de la primavera arriben nous visitants a la ciutat i els que ja hi eren semblen agafar una nova embranzida. Portar a passejar el Pirata a la llera del riu i esperar a que faci les seves necessitats, ens ha dut a una millor observació del fenòmens de la natura que ocorren al nostre voltant. Malgrat trobar-nos en un entorn molt urbà, Gaia no deixa que visquem únicament entre parets de ciment i carrers d’asfalt.

En el camp ornitològic, sense anar gaire lluny ni fer un esforç extrem, podem veure pardals fent els seus típics saltirons o entrant i sortint dels nius instal·lats als forats de les parets que delimiten la llera; cueretes fent oscil·lar la cua per mantenir l’equilibri; els ràpids falciots (mengen, s’aparellen i dormen mentre volen!); orenetes a ran d’aigua fent-se un tip de mosquits; garces baixant a beure al riu, i els omnipresents gavians (ull, no són gavines). Si tenim sort, i aprofitant que les carpes lluiten per la fresa de la femella, podrem veure com algun gavià rememora temps passats caçant-ne alguna, deixant de banda, per un moment, altres menjars menys higiènics. Llavors, excitat i encuriosit per la presa, comença a picotejar-la per les parts més tendres: brànquies, dors, etc. Tot vigilant i atent que ningú li prengui, i fent crits per intimidar possibles adversaris.

Per altra banda, l’Eva fins i tot va veure una serp lliscant per la llera artificial i ficant-se a corre-cuita en un forat. Molt probablement es tractava de la serp d’aigua. Tranquils, no cal amoïnar-se per la seva seguretat. Tot i que aquesta serp pot prendre un posat molt agressiu si se sent amenaçada, tot és teatre, ja que és completament inofensiva.

Mentrestant i de moment, a en Pirata l’única fauna que li interessa són els altres companys d’espècie. Esperem que no comenci a veure’s atret per puces i paparres...cosa que em recorda que li em de posar el suc de les pipetes anti-bitxos-xucladors!

Oli en un llum

Ja fa més d'una setmana que tenim en Pirata, i no hi ha dia que no ens sorprengui. En els últims dies hem aconseguit un munt de fites: ha après a pujar i baixar les escales de reixeta que duen al riu, s'asseu quan li demanem, reconeix el camí de tornada a casa sense que l'haguem de guiar, ha regularitzat el seu cicle per fer les seves deposicions fora de casa, ens deixa dormir a les nits, comença a creure quan el cridem per que vingui, no ha tocat absolutament res del pis, respecta els espais on no pot estar, els veïns no s'han queixat per sorolls, és amistós amb la gent i els altres gossos... Oli en un llum!

Per part meva he d'admetre que soc animal de costums i he tornat a la rutina de dutxar-me al matí. Ara m'he de llevar més aviat per poder-ho fer tot, i per sorpresa meva reconec que és un petit sacrifici que no costa tant com em pensava. El més complicat sempre són els migdies, ja que tinc una hora justa per dinar i passejar el gos i, en teoria, m'hauria de deixat fet el menjar la nit abans, però no hi ha manera. Als vespres, entre el passeig, fer les feines de casa, el sopar, estudiar (que ho estic aparcant de manera escandalosa)... No hi ha manera de que em posi a cuinar per l'endemà. Sort d'en Quim que alguns migdies ens fa una visita i s'enduu en Pirata una estona i així deixar-me temps per acabar de dinar!

Per cert, si us sembla que en Pirata ha quedat lleig després de la pelada, us convido a conèixer en Sam, el gos més lleig del món!



Nota: Aquest gosset tan "mono" va morir el novembre del 2005.

Amor a primera vista

Divendres 21 d'abril de 2006

Arriba divendres a la tarda i per fi tenim una mica de temps per dedicar al Pirata i portar-lo a fer una volta com Déu mana (amb l’esperança que faci el seu primer riu fora de casa). Decidim provar d’ensenyar-lo a baixar les escales que duen a la llera del riu. Costa força, però a base d’ànims a dues veus, mirades de simpatia i complicitat del vianants, una bona dosi de paciència i l’ingredient màgic (comencem a creure que és el millor invent de l’home: salami per gos!) aconseguim que faci els seus primers passos insegurs en els esglaons. Una vegada a baix l’afoguem a carícies a quatre mans i el deixem sense corretja per a que alliberi tensions ensumant cada pam quadrat.

A aquestes hores hi ha força moviment de persones i els seus amos: Coincidim amb un veí de l’escala que acompanya a un Snauser miniatura. L’animal baixa directament per les escales, no mira a ningú, pixa en quatre racons, caga a discreció... sembla l’amo del lloc. Ens assabentem que hi ha una dona que treu el gos de la seva germana malalta. El gos és petit i “catxondo”, en l’ample sentit de la paraula, però una ràpida ensumada al Pirata, fa que perdi tot interès cap a ell. L’encontre es veu interromput per dos gossos a la carrera, ens mirem estranyats mentre procurem mantenir en Pirata ben aferrat. El propietari d’un dels gossos, amb un posat indiferent, ens explica que segurament la femella “va alta” i el seu gos la ronda. Efectivament, la “parella” desapareix riu enllà fent cas omís del reclam de l’amo. Mentrestant l’amo de la femella, fent-la petar amb uns col·legues, no se n’adona del que passa fins que l’home tranquil el va a trobar per fer-li cinc cèntims de l’assumpte. Amb la calma de que ha fet gala, camina en direcció contrària als “enamorats” per sorpresa nostra. No ho fa per deixadesa, sinó que va a trobar la passera per arribar a l’altra riba on els amants presumiblement han fet el seu niu d’amor. Mentrestant, l’amo de la futura mamà camina perplex acompanyat dels seus contertulians en direcció de l’escena del crim. Finalment tots quatre tornen... uns més alegres que altres...

Després del curiós episodi decidim tornar a casa, veient que en Pirata encara no es decideix a buidar la cisterna allà on tocaria (comença a ser desesperant). Pujar les escales no és tan traumàtic, tot i que es fa pregar una mica; el premi final, però, està assegurat.

Veient que s’ha fet tard, i aprofitant l’avinentesa que passem per davant d’un famós restaurant mexicà de la zona, provem de demanar-los si fan menjar per emportar. “No hi ha cap problema” - diuen, això sí que és una bona sorpresa!

El preu de la felicitat

Ara que ja portem una setmana llarga a càrrec d'en Pirata, és moment de passar comptes i veure per quant ens surt la broma:

Documentació d'adopció....................85,00 €

Xampú desparassitador per gossos.......6,00 €

Plat d'acer innox. per l'aigua
Plat d'acer innox. pel pinso
Collar de mida mitjana
Corretja de niló d'un metre de llarg
Joguina (pilota sorollosa)
.........................................................34,20 €

Sac de pinso de 4 kg.............................5,25 €

Perruqueria (servei complert)............25,00 €

Collar de mida petita...........................6,50 €

Visita al veterinari
(Inclou: Visita, Xip identificatiu,
Vacuna trivalent, Pastilles contra
els cucs, Pipetes anti-puces)................95,00 €

Colònia (olor a maduixa
amb essències de jojoba).....................20,00 €

La felicitat que dóna una bona
rebuda quan arribes a casa............no té preu.

Per a tot lo demés... Mastercard.

Fets i Gent

A la espera que en Quim tingui una estoneta per penjar el resum de divendres, aprofito per penjar un parell de notícies que han aparegut recentment al Diari de Girona.

La primera ens parla de l'acord a que han arribat els Ajuntaments de Salt, Sarrià i Girona per tal que el servei d´acollida de gossos i gats abandonats de la comarca sigui delegat al Consell Comarcal del Gironès, això vol dir que tots els gossos i gats trobats seran acollits a l'Associació Protectora d'Animals i plantes de l'Alt Empordà, situada a Figueres. Més detalls al Diari de Girona.

La segona noticia és més xocant, es tracta del cas de segrest d'un gosset. L'Alf és conegut per tot Girona donat que els seus amos, quan va desaparèixer, van empaperar la ciutat de retrats d'ell per tal de trobar-lo. El desenllaç el podeu llegir també al Diari de Girona.

Quan no tens gos i veus alguna foto d'un animal que s'ha perdut no en fas gaire cas, com a molt penses "ai, pobret", però acostumes a imaginar-te a un nen o nena plorant mentre dissenya l'avís de pèrdua amb els seus rotuladors Carioca. Ara, si nosaltres perdéssim en Pirata, patiríem d'allò més i de segur faríem mans i mànigues per recuperar-lo. Tenint en compte la discapacitat que pateix no m'imagino com podria sobreviure, el sol fet de creuar un carrer per ell és impossible sense posar-se en risc de mort... només de pensar-hi ja em venen tots els mals. És per això que només el deixem anar sense corretja en llocs controlats, i encara, perquè és molt donat a seguir les passes de qualsevol gos que li faci festes i pot arribar a allunyar-se molt. Anirem amb molt de compte i així esperem que mai haguem d'agafar els nostres carioques.

Ordres

Sembla que ja va fent més cas quan el cridem pel seu nom, tot i que estic segura que hi fa més el to que no pas la paraula en sí.

D'ordres, però, sembla que n'entén algunes. Per exemple a l'hora de caminar pel carrer, si vull accelerar li dic "nem Pirata, hop-hop!"; aquest "hop-hop" sembla que el relaciona amb accelerar el pas. Curiós.

L'ordre que estem treballant aquests dies és "seu". Cada cop que li repetim (i repetim i repetim i repetim...) i acaba seient li fem un munt de festes. A data d'avui sembla que només se li ha de dir un parell o tres de cops per a que segui, tot i que es nota molt quan no li ve de gust perquè tot just toca amb el cul a terra i es queda mirant com dient "veus, ja sec, ho veus?".

La manera d'esbroncar-lo per a que no s'acosti a alguna cosa que pot ser perillosa per ell és un fort i decidit "shhhhhhhhht!!!". S'ajup de seguida i no torna a intentar passar/tocar/llepar allò que no toca. També funciona dir-li fort i clar "NO!", i per foragitar-lo de la habitació amb un picar de mans sec n'hi ha prou per a que s'allunyi atemorit.

Quan l'hem de renyar ens sap un greu... sabem que hem de ser inflexibles per a que aprengui el que està bé i el que no, però el posat que fa quan ens posem ferms és tan entendridor que dóna ganes d'omplir-lo de carícies; però no, hem de ser conseqüents i alliçonar-lo només quan està fent (o acaba de fer ipso facto) una malifeta, així ell entén que un fet desencadena un altre, igual que amb els premis que li donem quan fa alguna cosa ben feta.

Un Pirata mediàtic

En els pocs mesos que han passat des de l'accident d'en Pirata ja hi ha hagut temps de convertir-lo en model i figura mediàtica. La primera aparició a la xarxa va ser com a model il·lustrant una història colpidora, un relat que tot i ser fictici és bastant similar al que passa a la realitat: Des d'aquí el nostre més profund agraïment als voluntaris que van rescatar el nostre nou amic, el van curar i li van fer aquestes primeres fotos tan xules.

------------------------------------------------

En Pirata va fent amics per la xarxa, concretament el primer a donar-li la benvinguda ha estat un... Pollastre de Goma!


No us podeu perdre aquest blog on hi ha de tot i per tots els gustos, segur que no us deixarà indiferents!

------------------------------------------------

En Pirata no és pas el primer Gos d'Atura que té com a territori Internet, ans al contrari, n'hi ha un que ronda per aquí ja deu fer uns cinc anys! El millor és que en Broc escriu en primera persona. Déu n'hi do què espavilat!

------------------------------------------------

Quants amics més farem en aquesta aventura?
Qui sap, però de segur que aquí hi tindran sempre un raconet.

Flap flap flap!

Sembla que en Pirata es va adaptant al seu nou tallat de cabell. Segueix fent "el meneito" d'espolsar-se tot d'una de cap a peus però ara, com no té pèl que esmorteeixi el soroll, quan s'estarrufa li piquen les orellotes a cada costat de la cara fent un "flap flap flap" característic que fa molta gràcia (fins que arriba la nit i vas sentint "flap flap flap" cada dos per tres). El contrapunt és que ara ja no esbufega de calor quan sortim a voltar. Ah, i fa olor a maduixa perquè a la pelu li van posar colònia (!!!).

Avui he aconseguit que baixi per primer cop les escales que van a la llera del riu. La cosa té "trucu": l'he temptat amb un trosset de salami i ha funcionat! Per pujar ho he fet d'idèntica manera i no hi ha hagut cap problema. Ho hem d'assajar més.

El resultat d'avui en tema d'excrements: caca 1 - pipí 0. Amb això vull dir que ha fet lo primer al carrer i lo segon a casa. La llàstima és que sempre es pixa quan no hi som i no el podem renyar. A veure si aquest cap de setmana estem atents i en dos dies corregim el "desajust".

Més coses bones? El jaç que li vaig preparar ahir ara és el seu llit, se l'ha fet seu amb una facilitat brutal. Per a què arriscar-se a pujar i baixar del sofà sota pena de bronca, si té un llitet perfecte on pot accedir amb tota la facilitat del món? No ha fet falta dir-li absolutament res. Ahir el vaig deixar dormint allà i ara, quan no li fem cas, se n'hi va solet a reposar. Quin paio més llest!

Les escales i l'ascensor

Essent un gos cec, hom hauria de pensar que el pots dur on vulguis sense que ell s’hi pogués negar, ja que a priori no veu on va. Tanmateix m’he adonat que no sé per quina mena de sentit (l’olfacte potser?) ell sap quan té espais oberts o tancats davant seu. Així, per exemple, "detecta" quan té un "precipici" o un esglaó davant seu, negant-se a baixar-lo o quan troba que hi té un espai molt tancat, que li reduiria la mobilitat, com l’ascensor o determinats racons de la casa.

Una ràpida consulta a la Rosa sobre aquest tema, ens rebel·la que en Pirata quan estava a la Protectora sempre caminava amunt i avall d’una escala que tenen a la casa, malgrat al principi li tenia molta por. Així, veient que li tenia terror a entrar a l’ascensor, hem optat per insistir amb l’escala. Sempre que entrem al portal quan venim de passejar anem directament decidits cap a les escales i animem al Pirata per que hi pugi. Quina ha estat la nostra sorpresa quan al cap de pocs intents ha començat a remuntar els escalons. Àdhuc, a l’ajuda de paraules d’ànims i un petit premi en forma de salami per gossos, quan sembla que li ha agafat confiança a la pujada també ha començar a baixar les escales sense problema. Quina meravella! Com n’aprèn de ràpid!

Ara estem intentant que aprengui a baixar les escales que duen al parc de la llera del riu, així el podríem deixar anar, el podria relacionar amb la munió de gossos que campen per allà i segur que estaria molt més tranquil fent les seves necessitats sense haver de tenir un corretja al voltant del coll i l’amo a un metre i mig d’ell.

A la pelu

A primera hora de la tarda l’he dut a esquilar. Abans l’he passejat una mica, però el quisso no estava per la feina d’orinar i l’he deixat per impossible. Hem anat a la botiga i una noia molt simpàtica s’ha fet càrrec del noi. La veritat és que aquesta tarda estic tan descansada sabent que algú altre en té cura! Són professionals recomanats per la pròpia Rosa, que hi porta regularment els seus vint (sí, vint!) gossos que té a casa i n’està molt satisfeta. Espero que en Pirata no ho passi gaire malament. Ja m’han dit que quedarà lleig com un porquet amb les potes massa llargues, però és igual, el que ens importa és que li tallin tots aquests nusos que té i deixi de gratar-se i espolsar-se. He advertit a l’Anna, la perruquera canina, que vagi amb compte amb els dos esperons que té a les potes del darrera, ja que a primer cop d’ull es poden confondre amb manyocs de pèl i fer-li molt de mal si fan servir tisores. L’Anna també m’ha comentat que li deixarà el serrell de costat per tapar-li l’ullet que li falta, així tindrà un look més personal.

Tinc l’esperança que allà faci les necessitats, ni que sigui per por, com va fer a casa, però no les tinc totes.

19:30h.- Sóc a la botiga a buscar en Pirata, a primer cop d'ull no el reconec! L'han deixat tan pelat que ha quedat només en orelles, nas i tita. Què escanyolit! I nosaltres pensant que estava gras... el que fa el pèl. Em diuen que s'ha portat molt bé, li han posat colònia de maduixa i ja no fa aquell tuf tan desagradable. No s'ha fet ni pipí ni caca. Paciència. Li regalen una llaminadura però està tan atabalat amb les olors que no li fa cas. Anem cap a casa.

Amb les presses m'he deixat el moneder a la botiga, així que deixo en Pirata a casa i torno corrents a buscar-la, sort que queda a un carrer i de seguida tornaré a estar amb ell.
Quina sorpresa em trobo quan estic a punt d'obrir la porta del pis? en Pirata està udolant com mai... m'afanyo a obrir i el panorama que em trobo és una gran i pudenta pixarada sobre els diaris que ja havia deixat preparats i el gos acollonit/penedit. No el renyo perquè no l'he agafat en el moment de fer la malesa, així que em limito a fer escarafalls i rondinar mentre ho netejo tot. Canvio l'aigua dues vegades i aprofito per repassar tot el menjador.

Els diaris pixats i una caixa de cartró que també ha sortit malparada fan molta pudor, així que decideixo baixar-ho tot al contenidor. Deixo en Pirata 5 minuts sol un altre cop, a veure si ara no es queixa, però ai, quan entro em trobo la gran cagarada sobre els diaris nous! Ostres ostres, un altre cop operació motxo. En Pirata tremola, sap que alguna cosa no ha fet bé tot i que no el renyo directament. Bé, com a mínim ha buidat el dipòsit, que ja és alguna cosa.

Ja és gairebé de nit i s'anima a menjar i beure, es deixa acariciar tot i que està una mica rarot. El renyo un parell de cops quan fa l'intent d'entrar a l'habitació on dormo i quan intenta pujar al sofà. Crec que té fred sense el pèl així que li preparo un jaç improvisat amb un cobrellit vell que rondava per casa. L'he de forçar per a que s'hi estiri però de seguida queda fregit a sobre quan l'acaricio suaument. Per fi s'ha acabat el dia, estem tots dos esgotats.

El pipí

A part de quan el vam banyar que es va fer pipí de por, i fa dos dies que va buidar el dipòsit enmig del menjador, no ha tornat a desfogar-se ni a casa ni al carrer. Em preocupa que s’aguanti tant les ganes. De fet he observat que no beu gaire aigua; fins i tot avui al migdia l’he animat a que begués xipollejant al seu bol fins que s’hi ha acostat i ha begut amb ganes. Potser té algun trauma, o és que jeràrquicament creu que primer he de ser jo qui begui, no ho sé, però estaré molt atenta amb aquest tema perquè si cal els ho consultaré als veterinaris quan hi anem.

De fet, aquest migdia em debatia per l’esperança de que per fi hagués tornat a fer les necessitats sobre els diaris que empaperen el terra del menjador i l’enuig de pensar la feinada que hi tindria en netejar-ho més la frustració de no haver-lo enganxat in fraganti per aprofitar per alliçonar-lo en on ha de fer les seves coses. Tots aquests sentiments s’han esborrat en el moment que he obert la porta i m’ha rebut amb tanta alegria que feia tombarelles i tot. De pipí, però, res de res.

M’he fet el dinar i s’ha emocionat molt amb les olors que sentia, però el seu bol de pinso ni l’ha tocat. Tot seguit ha coincidit que el meu company m’ha trucat per telèfon i de cop i volta, no sé si per l’olor del dinar o perquè deu haver detectat la veu del meu xicot, en Pirata ha embogit i ha començat a ensumar a corre cuita tot el pis, corrent a munt i avall com si busqués quelcom. Hauré d’investigar més això de les trucades, amb l’oïda tan fina que deu tenir igual es pensava que el meu company era a casa! L’he vist tant nerviós que l’he tret de seguida pensant-me que es faria pipí a casa, però què innocent que sóc, la volta només ha servit per a que es cansés una mica i em deixés dinar en pau.

Reflexions

19 d’abril de 2006

Bon dia pel matí. Hem passat una nit més o menys agradable i ens hem llevat amb ganes de passejar. Això de no dutxar-me al matí encara em ve molt de nou, jo era dels qui deien “jo sense una dutxa no sóc res” i mira, les coses canvien. Un altre canvi va ser que em vaig perdre un episodi i mig de la meva sèrie preferida, cosa inaudita ja que fins la setmana passada feia mans i mànigues per aconseguir no perdre’m ni el primer minut de títols de crèdit.

Ara mateix sóc a la feina redactant el munt d’entrades que precedeixen a aquesta, rememorant cada detall d’aquesta aventura en la que ens hem embrancat el meu company i jo. Sembla mentida que no hagi passat ni una setmana, hem viscut tantes experiències noves que tenim la sensació d’haver estat mesos de vacances. Hem conegut gent nova, un món nou de gossos i amos, costums desconeguts dels animals... i el que ens queda!

Jo, que sóc molt sensible amb les olors, ara mateix noto la petja que en Pirata ha deixat en la meva roba i em pregunto si algú altre notarà que ara tinc gos. Des de que ha entrat en les nostres vides que el sabó per mans va que vola a casa, sempre que acabem de fer-li manyagues anem a rentar-nos les mans, som conscients del munt de porqueria que podem arrossegar de tocar-li el pèl i el morro. No sé si els qui tenen gossos acaben per acostumar-se a fer sempre olor a ca, o segueixen alguna pauta de neteja gaire estricte. Aquesta, suposo, és una més de les coses a les que ens haurem d’acostumar.

Encara hem explicat a molt poca gent tot això del Pirata, la veritat és que ens esperem poca tolerància per part d’alguns ja que això de “tenir un gos en un pis tan petit” a hom pot semblar-li una crueltat. Personalment no hagués acceptat mai adoptar una bèstia inquieta que necessités molt d’espai per esbravar-se, però el cas del Pirata és diferent perquè ell per prudència no es mou d’allà on és i l’espai del que ha de disposar sempre ha de ser més petit i d’alguna manera “manejable” per ell, coneixent les distàncies entre les coses i tenint punts de referència constants d’on es troba en cada moment per no desorientar-se.

Tot i la seva limitació, segueix essent un gos d’atura d’un any d’edat i necessita córrer i fer esport, així que cada vespre procuro fer una passejada especial amb alguna que altra carrereta per a que es vagi posant en forma, que ara com ara de tan estar-se quiet estava començant a estar “fondón”. Quan agafem velocitat i sent el vent a la cara deixa d’anar amb el cap cot ensumant el terra, l’aixeca i es nota que frueix del moment, d’ensumar allò que flota davant seu i de poder córrer confiat sabent que no li passarà res mentre segueixi al nostre costat.

Dia laborable

El primer dia de la nostra nova vida, com qui diu. Avui hem d’anar a treballar i el deixarem sol força hores. He hagut de canviar algunes costums personals que tenia molt arrelades, com el fet de dutxar-me al matí. Ara ho faré per la nit al tornar de passejar i així l’endemà no hauré de matinar tant per treure en Pirata a voltar.

M’he passat el matí patint per ell, com les mares primerenques que pateixen per com deurà estar el seu fill en el primer dia de guarderia. Com, a més, a l’oficina no he tingut gens de feina no he pogut ocupar el pensament en res més que en el gos. He buscat informació de tot tipus i manera per Internet. Fins i tot he trobat el mail de la voluntària que va trobar-lo i li he escrit per explicar-li que en Pirata està bé i que ens l’estimem molt. Qui ho anava a dir, en quatre dies n’estem ben enamorats!

Al migdia he comprovat que efectivament és un sol d’animal i que no hi havia res fora del seu lloc. No sé si haurà plorat o fet gaire soroll, ja m’ho faran saber els veïns, imagino. Li he posat menjar però no l’ha tocat gaire i l’hem tret a passejar una estoneta curta perquè l’horari de la feina no ens permet gaire distraccions. Quan tornàvem cap a casa ha fet caca, fresca i de nou ben formada. Quina alegria! L’hem recollida i li hem donat un petit bocí de salami com a premi. A veure si en va aprenent.

Al vespre no ha fet pipí, em temo que demà tornaré a trobar una riuada enmig del menjador... però què hi farem. Es nota que és un animal molt intel·ligent que capta les coses ràpid, així que no m’espanta gaire la feina que ens espera per entrenar-lo.

Avui ha estat la primer nit que hem dormit sols en Pirata i jo. Aquest cop he deixat la porta oberta de l’habitació sense cap impediment per a que entrés i sortís... és que necessito dormir! S’ha portat la mar de bé i només ha entrat un parell de cops, com fent guàrdia, i ha reposat a la porta (sempre fora de l’habitació) vigilant per si em despertava. Només ha bordat un cop, crec que per comprovar si encara hi era, com que l’he renyat s’ha quedat tranquil i ha passat la resta de la nit rondant, menjant i reposant a la porta del dormitori.

Buidant el dipòsit

A mig matí, després del passeig matinal, ha begut força aigua i s’ha posat a ensumar i rondar per tot el menjador. No és normal que estigui tan inquiet si nosaltres estem tranquil·lament assentats al sofà, però de seguida hem descobert què li passava: en un moment donat ha aixecat la poteta i ha deixat anar els litres i litres de pipí que havia acumulat enmig de la habitació. L’hem deixat acabar, que pobra bèstia necessitava alleujar-se, però en quant ha acabat l’hem renyat per a que no hi torni. Mentre el meu company li assecava les potes jo he fregat la mulladissa. Quina pudor! El pipí era reconcentrat d’olor i color, sort que s’ho a tret del ventre!

Tot seguit he dut a passejar en Pirata per a que el meu company tornés a passar el motxo per tot el pis i així intentar esborrar del tot l’olor, no fos cas que hi tornés a fer pipí per costum.

A la tarda el quisso ja ha menjat pinso sec tot sol, quin descans! L’hora de dormir ha estat menys moguda que la d’ahir, però hem tingut encara alguns moments de “wouf” i “bup” molt breus. Crec que els veïns no l’han sentit cap nit, perquè tan bon punt feia una mica de soroll ja ens tenia a un dels dos xiuxiuejant-li fermament que guardés silenci. Esperem que a partir de demà, que es quedarà sol un grapat d’hores, no faci gaire fressa.

Li encanta que el toquem i que estiguem per ell, ara ja ens fa més cas quan el cridem, però sembla que és igual que li diguem “Pirata” que “nano” o qualsevol altre cosa... ens respon pel to de veu i diferencia perfectament quan estem parlant entre nosaltres o amb ell. Ens busca per a que li fem manyagues i fa moneries per entendrir-nos. És un gust que sigui tan carinyós i tranquil.

A la nit ha fet una mica el tonto, però menys que ahir. Hem descobert que ha fet de ventre caca sòlida i ben formada, cosa que ens ha tranquil·litzat un munt. Sort que havíem posat papers on es va fer pipí, perquè allà mateix és on ens ha deixat el regalet.

Jo començo a anar força cansada, però cada cop estem més convençuts que l’animal s’ho val. Compensa el sacrifici amb tot l’amor que ens dóna. Hem decidit adoptar-lo definitivament en comptes de ser només “pares d’acollida”, no suportem la idea de que algú altre se’n faci càrrec i no li doni un tracte adequat. Tenim una mica de por, la responsabilitat és gran i els esforços seran importants, més amb un gos cec, però la experiència està essent tan maca i l’animal es fa estimar tant!

Rastes

Més passeigs i carícies pel gos i pel meu company, que sembla que dels nervis, de voltar amb el gos de matinada i no dormir ha agafat algun microbi perquè es va trobant malament per moments. Ara he de cuidar dels meus dos nois, quina feinada!

Hem raspallat al gos i sembla que li encanta. Tot i això les rastes no les hi hem pogut desfer i frisem per dur-lo a pelar el més aviat possible, perquè de tant en tant es remena com una centrifugadora amb potes i deixa anar pèls, pols i ves a saber què més per tot arreu. A més a més fa molta olor (pudor no seria la paraula) i creiem que amb la pelada estarà més net i no farà tanta fortor. Ja ho veurem.

Segueix sense fer ni pipi ni caca enlloc. Aquest manso rebentarà si segueix així! La bona notícia és que ja se sent com a casa i ha après a pujar i baixar les escales amb més facilitat del que ens esperàvem. A més ha menjat una mica de pinso sec barrejat amb el seu salami ben esmicolat, així que ja estem més tranquils.

Aquesta nit l’hem deixat sol perquè teníem un sopar amb uns amics. Hem tornat tard però no hem observat cap malifeta ni cap cosa fora de lloc, això sí, hem tornat a tenir una petita serenata del Pirata, perquè hem deixat la porta oberta per a que ens ensumi però hem barrat el pas posant un tamboret a la porta. No sé si ha sigut millor el remei que la malaltia perquè al no poder passar encara estava més inquiet. M’he hagut de llevar diverses vegades a renyar-lo i crec que al final ha acabat entenent el missatge, perquè ens ha deixat dormir finalment. Ara entenc als amics que han sigut pares primerencs quan expliquen que van cansats perquè a les nits s’han de llevar un munt de vegades. Quina experiència, Déu n’hi do!

Quina nit la d'aquest dia

Ha estat un dia ple d’emocions i coses noves pel nostre pelut company, passa la nit tranquil dormint amb somnis que li fan moure espasmòdicament les potes, cosa que ens fa molta gràcia perquè vol dir que està prou relaxat com per caure en un son profund. Ves a saber què deu somniar...

15 d’abril de 2006

Avui ha menjat i ha begut normalment, però tot i treure’l a passejar tres cops al dia no hem aconseguit que faci les seves necessitats, ni a casa ni al carrer.

Se’l veu més a gust amb nosaltres, s’ha tornat la nostra ombra però segueix sense respondre al nom que li van posar a la Protectora. Qui sap quin nom devia tenir el seu primer any com a gos amb visió perfecte.

Hem trobat una nova zona de passeig més propera a casa i més adequada a un gos cec; es tracta de la riba del riu que passa per la ciutat, que és un espai ja condicionat per passejar gossos, s’hi accedeix per unes escales que en Pirata no ha volgut baixar (sort del meu company, que a força de braços l’ha baixat i pujat). En aquest lloc no hi entren vehicles, i no hi ha manera d’accedir-hi excepte per les esmentades escales, està molt bé i hi van un munt de gossos a pasejar. Fins i tot hi ha uns petits dispensadors de bosses per recollir les caques, tot i que tots els que hem trobat solen estar buits.

Per primer cop hem deixat en Pirata sense lligar, i ha estat content com un gínjol. Ha coincidit amb algun gos tot i que ell no els veu venir i no s’adona de la seva presència a menys que bordin o un bri d’aire bufi en la seva direcció fent-lo detectar l’olor de l’altre. Els altres un cop l’han ensumat passen olímpicament d’ell. Pobret, encara no ha fet amics.

Al ser un gos d’atura, que ja de per sí camina molt a ran de terra, no té gaire problemes amb les desigualtats del terreny. Algun petit xoc contra algun obstacle ha sofert, però té un serrell que, si va prou a poc a poc, l’ajuda a detectar els obstacles abans de picar-hi amb el morro. Ho ensuma tot, sembla una aspiradora. Cada cop n’estem més enamorats.

Teníem la intenció de dur-lo a pelar, però és un mal dia perquè totes les botigues fan pont. Hem tingut la sort de trobar-ne una oberta on no esquilen gossos però sí hi hem pogut comprar un parell de plats d’acer, un raspall especial i una piloteta que quan la pitges deixa anar un xiulet, a veure si aprèn a jugar-hi.

Hem aprofitat per fer una visita a la botiga de la Rosa per a que el vegi, a més d’aprofitar per comentar-li detalls que encara ens desconcerten una mica. Ella ens ha comentat les seves experiències i anècdotes amb els gossos discapacitats que té a casa i hem rigut una bona estona.

Durant la nit, com no el deixem entrar a la nostra habitació (tinc un matalàs de làtex nou de fa tres mesos, amb nòrdic de plomes inclòs, que no vull que es malmeti tan aviat) ha somicat una mica, ha grunyit i fins i tot li hem sentit el primer “bup”, així que el meu company, preocupat perquè avui el gos no havia fet encara les seves necessitats, ha acabat optant per vestir-se i dur-lo a passejar. Eren les cinc de la matinada! Jo he volgut seguir dormint però m’ha estat impossible i he passat una hora de rellotge enfundada en la meva bata mirant per la finestra fins veure’ls tornar. Una hora sencera al carrer i tot i així en Pirata no ha deixat anar ni una gota d’excrements!

El primer àpat

No ha tocat el pinso sec ni gairebé l’aigua i ens tornem a amoïnar. Ja ens pensàvem que els primers dies d’adaptació serien complicats però que no mengi ni begui no pot ser pas bo. Decidim encetar un dels botifarrots de salami per gossos que ens han dit que li encanta i, efectivament, per fi el veiem pletòric d’alegria quan li donem uns quants bocins. Segueix sense tocar el pinso sec però per ser el primer dia creiem que s’ha guanyat un àpat tou.

Fem un nou descobriment, i és que quan beu aigua queda ben xop de la barba i després regalima durant una bona estona per tot el pis. Hem triat un drap vell de la cuina per assecar-li els morros cada cop que begui, tot i que m’ensumo que això de passar el motxo ara serà el pa nostre de cada dia. Millor, així ens disciplinem també nosaltres.

El primer passeig

La pregunta és, on el podem dur a passejar? Quan no tens gos no pares esment d’on hi ha els pipi-caques per gossos. Fent memòria decidim passejar per un parc ben gran que tenim a deu minuts de casa, amb l’esperança de trobar un lloc que li agradi prou a en Pirata per a que hi faci les primeres necessitats.

Voltem ben bé una hora i pico, en Pirata camina amb prudència sempre situat a la nostra esquerra, amb el cap a l’alçada de les nostres cames per sentir les nostres passes i seguir el nostre ritme. És una passada d’animal, sembla mentida que tot i no veient-hi i en un entorn i companys nous estigui tan pacífic.

Quan decidim anar cap a casa s’ajup per fi per fer... cagarrines! Ha deixat una molt petita pasteradeta líquida barrejada amb gotes fresques de sang. Ens hem espantat molt i hem trucat de seguida a en Pere. Ens diu que és normal, que els gossos que són adoptats pateixen descomposició els primers dies; si no se li ha passat demà ens demana que el tornem a trucar que ens donarà un xarop per a que es recuperi.

Ja més tranquils de saber que el que li passa a en Pirata és normal, tornem cap a casa a deixar-lo descansar. L’aventura de l’ascensor torna a ser un episodi destacat del camí, perquè l’animal detecta d’alguna manera que hem d’entrar a la caixa i es clava com un ase tossut. L’agafem a pes i l’entrem, però veiem que haurem d’ensenyar-lo a pujar i baixar les escales perquè no té pinta d’acostumar-se a l’ascensor en el futur.

La dutxa

Passades un parell d’hores, ara que tots ens hem calmat, decidim que és l’hora del bany. Portem a en Pirata a la banyera sense resistència per la seva part, el remullem amb aigua ben tèbia com si es tractés d’un nadó i a quatre mans li fem un parell de bones ensabonades. Té el cos cobert de rastes, de les que es desprèn un munt de terra i porqueria, fins i tot cau alguna pedra d’entre els manyocs de pèl! L’esbandim ben esbandit i l’assequem amb una tovallola. Amb l’assecador de mà a potència més baixa l’anem deixant una mica més sec, però les rastes han acumulat molta aigua i no s’assequen ni a tiros.

Pensàvem que l’experiència seria més traumàtica, però aquest gos és un tros de pa i no ha dit encara ni mig “bup” per queixar-se de res. Durant l’assecat s’ha fet pipí, imagino que de la por, però no ens n’hem adonat fins l’hora de passar el motxo.

Com encara és prou aviat i fa un dia primaveral ben assolellat decidim dur-lo a passejar per a que s’assequi de manera natural.

L’arribada a casa

Tres carrers del cotxe a casa i ja som a la porta. En Pirata encara no ha dit ni piu, però panteixa i sua un munt. Aconseguim que entri a l’ascensor amb prou feines i quan entrem al pis queda una mica més tranquil. Ensuma una mica però no s’aparta del nostre costat. Improvisem un parell de bols per l’aigua fresca i el pinso, però no els fa gaire cas d’entrada. Hem tingut la pensada de posar-ho tot en un racó on no molestarà, i hi hem posat una estora que no fèiem servir per a que no embruti el terra si l’aigua o el menjar es decanten.

Hem deixat al Pirata tranquil una bona estona per a que ell mateix ensumi el que vulgui i es faci el plànol personal del pis. Cada cop està més calmat. No entra a la cuina ni al bany, deu notar d’alguna manera que són espais petits i tancats (a l’ascensor ja ha demostrat que aquesta mena de llocs no li agraden ni una mica).

Quan veu que ja està “a casa” es deixa caure esgotat en un racó proper on som nosaltres. Ara descansem tots tres, que amb tantes emocions bona falta ens fa.

Al cotxe

Meravellats i una mica espantats per lo precipitat de tot plegat ens n’anem cap al cotxe. Ens n’adonem que no veníem gens preparats perquè tenim el maleter ple de coses, així que el primer que fem és condicionar un espai amb unes tovalloles per que en Pirata s’hi acomodi. Per sort el cotxe ve preparat per poder baixar el respatller dels seients del darrere i que el gos no quedi tancat del tot. Tanmateix decideixo asseure’m darrere agafant l’espantat animal pel collar per a que no es mogui ni destorbi el meu company que va al volant.

En Pirata ensuma i està molt inquiet, sua com una regadora pel nas i la llengua, deixant-nos bavejades a mi i la tovallola que té a sota. El meu company obre les finestres per a que ens entri aire fresc; sembla que en Pirata tingui tota la intenció de saltar seguint la corrent d’aire, però el tinc fermament agafat i li vaig parlant tota la estona per a que es calmi.

Al cap de pocs quilòmetres trobem una botiga al poble de Sant Jordi Desvalls on venen de tot i és obert tot l’any. Comprem un xampú desparassitador per gossos perquè va molt brut i necessita un bany amb urgència.

Fem la resta de camí fins a Girona amb el gos una mica més calmat, sembla que està tan estressat que s’ha donat per vençut i s’ajeu al meu costat rendit.

Pirata, el candidat ideal

En Pere, després d’una ullada analítica per saber de quina pasta estem fets, comenta que hi ha un gos que potser ens agradaria acollir. Es tracta d’un jove gos d’atura que una voluntària del centre va trobar fa tres mesos estirat a la cuneta d’una carretera. Semblava que l’havien acabat d’atropellar hi havia perdut un ull i quedat cec de l’altre. Després de dubtar-ho un moment hem demanat que ens l’ensenyés.

El Pirata surt tot decidit seguint de prop les petges dels altres gossos que li fan de guia. Va deslligat i no corre gaire per no desorientar-se, s’orina alegrement sobre el peu d’en Pere, que es nota que ja hi té pell morta amb aquestes confiances que s’agafen de tant en tant els seus protegits. Ens explica la història del jove Pirata i ens proposa que ens l’emportem aquests dies a casa per veure com hi encaixa, li podem donar una bona dutxa i una esquilada i, si no n’acabem d’estar convençuts, el podem tornar sense cap mena de compromís.

No hem dut ni collaret, ni tenim menjar ni plats... res de res... no estem segurs que així, de cop i volta, puguem fer-nos càrrec d’aquest animal discapacitat. Tot i això el Pirata ens conquista subtilment deixant-se amanyagar i passejar com si ho hagués fet tota la vida. Finalment decidim intentar-ho, encara que sigui només per aquests quatre dies de Setmana Santa, així li donem unes vacances al quisso de tant estrès caní que hi ha a la Protectora.

En Pere ens ha donat una corretja, una bossa de pinso, un parell de botifarrots de salami per gossos i la informació necessària per si podem dur a en Pirata al veterinari. Ens dóna consells i s’apunta les nostres dades. Al cap d’una estona quan ja anem tirant cap al cotxe amb el Pirata passejant al nostre costat arriba la Rosa, la dona d’en Pere, amb dos voluntaris més. Comentem la jugada, ens donen ànims i un munt de consells més. Dóna la casualitat que ella té una botiga a dos carrers d’on visc i ens obre les portes a que passem per allà sempre que vulguem. En Pere també ens anima a que el truquem sempre que faci falta, a qualsevol hora del dia, per preguntar o demanar el que sigui necessari. Es nota que s’estimen a aquests trastos de quatre potes.

La Protectora de Girona

Hem passat una setmana buscant el centre de Protectors dels Animals del Gironès. A la seva web no surt la ubicació ni informació sobre com fer-se’n voluntari. Finalment hem trucat i ens han donat les indicacions necessàries per poder-los visitar aquest proper divendres, inici de Setmana Santa.

14 d’abril de 2006

A mig matí ens hem presentat a la masia dels Protectors dels Animals del Gironès, a la barriada de Diana de Sant Jordi Desvalls. Una colla de gossos ens surten a rebre i aviat un dels voluntaris va a buscar en Pere, el responsable del centre.

Veníem amb la intenció de fer-nos voluntaris per passejar els quissos o netejar-los, el que fes falta, però arribar-hi ja ha estat una aventura (no està indicat enlloc i si no preguntes a algun veí no es fàcil trobar-ho). Veiem que el centre és en realitat una masia amb alguns tancats de filferro que fan les funcions de gàbies. La majoria d’animals volten en colla pel pati vallat, d'altres descansen en les seves casetes. Més tard ens assabentem que estan fent una Protectora nova més propera a Girona, donat que -segons podem llegir en el fòrum de Girona.com- a Sant Jordi Desvalls no els faciliten gens la feina d'acollir animals.

A part d’en Pere, hem vist tres voluntaris fent tasques de neteja i no sabem si nosaltres, que no tenim experiència amb gossos, podríem arribar a encaixar amb la feina. El que se’ns acut doncs és demanar per algun gos que necessiti atenció especial per acollir-lo uns dies i fer-li una bona neteja o una posada a punt.

Voluntaris

La visita a la Protectora ens ha obert els ulls, hem vist l’amor que els gossos són capaços de donar-nos, de la necessitat que tenen d’una persona que se’n faci càrrec. Perquè comprar un gos gastant-nos un munt de diners si a les Protectores n’hi ha de pura raça que necessiten una segona oportunitat?

Hem decidit buscar la Protectora de Girona per anar-hi de voluntaris, així aprendrem a tractar amb els animals i estarem fent un servei desinteressat. Bé, desinteressat potser no, perquè la sensació d’estar fent un acte de generositat és molt gratificant, ja és un benefici; a més, hem pensat que si a força de treure a passejar els bitxos en trobem un amb que tinguem prou bona química i sigui apte per viure al meu petit pis potser ens els quedarem.

Les Protectores

Per Internet hi ha un munt de pàgines de centres de Protectores dels Animals, així que després de repassar un bon munt d’elles vam decidir anar aquest diumenge a visitar la Protectora de Mataró, a fer-hi un cop d’ull i veure “in situ” si això d’adoptar un gos era realment el que volíem.

Un cop allà hem vist que les instal·lacions, tot i petites, són prou ben condicionades i hi ha un munt de voluntaris (la majoria mainada) que passen per allà per passejar els quissos.

Ens han convidat a passar dins del recinte per fer un cop d’ull als candidats a adopció. Són tots molt grans de mida, n’hi ha de tota raça i caràcter però no ens acabem de decidir per cap. És difícil triar.

El més impressionant ha estat el silenci que s’ha imposat tot d’una, aturant-se tots els lladrucs de la quarantena d’animals que ens envoltaven en el moment en que han entès que, com qui diu, estàvem passant revista per seleccionar un afortunat. Els gossos ho sabien, ens miraven immòbils, amb esperança als ulls i remenant les cues, donant-nos el millor efecte possible.

Al no decidir-nos per cap exemplar ens han proposat que anéssim a l’altre centre que hi ha, per gossos més petits. Allà la experiència ha estat semblant, ens han presentat un parell d’animals petitons de mida, però no hem sentit especial química amb cap i hem decidit esperar un temps més.

La idea

De sempre hem tingut la il·lusió de tenir un gos, una casa amb jardí i una vida tranquil·la. El tema de la casa està molt difícil amb els sous que guanyem i els preus del sector immobiliari. La vida tranquil·la ja la tenim: feina estable, una colla d’amics d’allò més maca, un estil de vida senzill però gratificant... ens faltava doncs assadollar les nostres ganes de tenir un company fidel que ens fes companyia i ens alegrés una mica més els dies.

Els inconvenients que ens plantejàvem eren importants: el handicap més gran era que tot i ser una parella estable i consolidada encara vivim separats, jo en un pis de lloguer petit com una capsa de llumins i el meu company a casa dels seus pares. Com encabir a casa meva un animal? Com organitzar-nos per passejar-lo les vegades necessàries i donar-li les atencions mínimes si treballem matí i tarda? Seriem prou responsables per no cansar-nos a la setmana de l’animal? Estaríem preparats per les responsabilitats que comporta educar un quisso? preguntes, preguntes...