El gat del cotxe

Aquesta no va de gossos, que va de gats, i no dels mecànics com es podria deduir pel títol, sinó dels de pèl i os. Em veig en la obligació d'explicar-ho perquè és un fenomen que he vist diverses vegades i crec que n'he d'informar. Per il·lustrar l'article us explicaré una història verídica...

La història comença fa uns dotze anys, en un polígon industrial dels voltants de Barcelona, en una tarda freda de principis d'hivern. Un home alt, prim, amb ulleres de cul de got, descarrega amb penes i treballs mitja dotzena de caixes de cava d'aquell tan bo que es regala als treballadors per Nadal. Quan ha acabat la feina tanca les portes del darrere la furgo i s'asseu en el seient del pilot, engega el motor i se'n va cap a casa després d'una dura jornada de feina.

Al cap d'uns quilòmetres, quan s'atura en un semàfor sent un soroll estrany, un miu-miu repetitiu i estrident, eixordat pel so de la furgoneta. Estranyat pensa que potser haurà de dur el vehicle al mecànic. Al següent semàfor para millor l'orella i, com el soroll no s'atura, decideix aparcar en una vorera i obrir allà mateix el capó per veure què passa.

Quan, amb les mans enguantades per no cremar-se amb l'escalfor del motor, obre el capó per revisar-lo es troba amb uns ullets grocs, aterrits, envoltats d'una capa de pèl roig esvalotat, brut de greix i sutge. "Ai l'as!" s'exclama l'home, i tendrament i amb molt de compte rescata el gatet atrapat, escaldat, brut i espantat de l'interior la maquinària.

Aquest gatet, batejat com Bitxo, va passar a mans del cunyat d'aquest amable repartidor, que el va adoptar tot i viure en unes golfes minúscules en un edifici atrotinat de l'Eixample de Barcelona. Després, amb la prosperitat de l'amo, el gatet va viure en una casa amb sortida al bosc, va conèixer gatetes i gatets del poble; més tard es va traslladar (sempre amb els mateixos amos) a un pis amb una gran terrassa i, finalment, a un altre pis enorme en un poble tranquil on conviuen feliços en Bitxo, la Piua (segona generació d'una estirp de gatetes casolanes) i en Potes, el gos gegant i tranquil del qui ja us vam parlar un cop, entre d'altres bèsties de dues potes.

El fenomen dels gats que s'amaguen sota capós de cotxe per estar-hi calentons no és rar, ans al contrari, ja que per no anar més lluny ahir a la plaça del mercat de Girona un "miu-miu" llastimós es deixava sentir sense detectar-ne l’origen exacte. La gent s'aturava i mirava cap a les branques més altes d'un arbre proper sense veure-hi res, fins que una orella experta -és a dir, moi- va deduir d'on podia provenir i es va costar a un cotxe blanc aparcat sota l'arbre. BINGO!, ni ajupint-me per mirar a sota, ni enganxant l'orella a altre lloc que no fos el capó es trobava el gat, així que, sense poder fer-hi res, vaig buscar paper i llapis on vaig poder (gràcies Sr. perruquer de John Mary) i vaig deixar una nota al parabrisa advertint al conductor que, sense ell voler-ho, tenia un polissó amagat al cuarto de màquines.

Què se n'haurà fet? hauran vist la nota o els haurà passat inadvertida? haurà resistit prou l'animaló per ser rescatat? Tant de bo algun dia en coneguem la resposta, de moment, serem optimistes.

Conte d'una nit de tardor

Hi havia una vegada un poblet en una vall on la tardor arribava fresca però lluint dies radiants. En aquesta petita vila tot era tranquil·litat, les nits eren serenes i l'aire flairava a llar. En aquest poble però, hi havia una casa especial ja que allà, en hores nocturnes, hi passava un fet estrany.

Quan la calma regnava i tothom era a dormir, unes passes lentes i endormiscades repicaven en la nit. En hores intempestives, a qui se li podia acudir? els amos es desvetllaven i deien "Pirata, a dormir!"

El fet es repetia cada matinada, no hi havia descans per la gent d'aquella casa. Es preguntaven perquè de cop i volta això passava ja que abans de la tardor sempre s'havia dormit en calma. El rondador nocturn voltava tota la casa com buscant quelcom ocult o quelcom que li faltava. Quin remei hi posarem? es preguntava la mestressa, mentre arraulida al llit anava escoltant la fressa.

La tardor amb la seva astúcia refredava l'ambient, ja s'engegaven les estufes i s'abrigava la gent; era en aquestes circumstàncies que el rondador nocturn es feia seva la casa sense permetre descans algun.

Fins que un dia, oh meravella, la mestressa tingué una idea, i és que de bon matí al llevar-se, posant els peus a terra va notar una fredor inesperada... potser la causa era aquella? La següent nit abans d'allitar-se va fabricar un petit jaç amb una estora vella i va convidar en Pirata a que s'ajagués en ella.

Quin goig pels habitants de la casa, quina alegria més sincera! a partir d'aquella nit tot era calma i serena, ja no hi havia passes en la nit doncs el rondador nocturn dormia tot fet una boleta. El silenci ja regnava, com havia d'haver estat sempre, només de tant en tant destorbat per un ronc de felicitat o un "bup bup" endormiscat en l'estoreta calenta.

En el poblet de la vall on la tardor ja era fresca però de dies radiants, tot era tranquil·litat, les nits eren de nou serenes i l'aire, com sempre, flairava a llar.

L'ofici del perruquer caní

La feina dels professionals de la perruqueria canina no és fàcil, ni agraïda la majoria de cops, però tot així s'hi dediquen amb paciència i amor com qui és mestre en una classe de nens difícils del Bronx. A més, és un ofici amb molta exigència professional, tècnica i humana, ja que has de bregar amb els gossos i també amb els seus amos, que tenen molt clar què volen i què no pel seu animal.

Tots els qui tenim gos sabem que és un membre més de la família, que el nostre és el més maco de tots, que és un amor i tota la pesca; qui gosaria tractar amb rudesa tal criatura dotada de bondat absoluta? Per això, quan portem el nostre animal a la perruqueria exigim que el tractin amb respecte, cura i especial atenció; és normal, però el que molta gent no es fa el càrrec és que els nostres gossos no disfruten pas de la visita al saló de bellesa canina igual que ho fem els humans. Pel gos, el perruquer és el "coco", l'home del sac, armat amb tot d'estris que tallen, punxen i estiren, aparells que et deixen xop i d'altres que tot seguit et bufen aire calent a tot drap.

L'experiència pel gos no és feliç, i actua en conseqüència! Alguns tremolen, ploren, grunyen, borden, mosseguen, es queden congelats o s'asseuen en senyal de rendició. N'hi ha que llepen al perruquer per entendrir-lo i, els menys, aguanten tot el que faci falta perquè ja hi han passat altres cops i saben que no s'hi pot fer res, que facis el que facis el perruquer farà la seva feina perquè a qui vol deixar content és a l'amo, i punt.

El perruquer per la seva banda ha de tenir present que no s'hi pot passar tot el dia amb un sol gos, ha d'anar per feina i les estratègies de "L'home que xiuxiueja els gossos" no es poden aplicar perquè no té dies, ni hores, per fer que el gos faci el que li manen. Cada gos té el seu caràcter i el seu llenguatge pactat amb l'amo, però el perruquer el desconeix i no té temps per esbrinar-lo; alhora, n'ha de saber prou com per acabar la feina tant sí com no sense haver maltractat l'animal, evidentment. Com ho aconsegueixen doncs si cada gos és un món? Experiència, molta experiència.

Una dificultat afegida és la d'haver de conèixer totes les races (ni que sigui de vista) i el tall comercial que oficialment hauria de lluir la raça, que no és el mateix un caniche que un yorki, o un cocker americà d'un d'spaniel corrent. Que, si comptem que de races reconegudes per la Federació Cinològica Internacional n'hi ha cap a 300, més tot els mestissos que corren pel món, la feina pot complicar-se encara més. Els tipus de pèl també tenen el seu què, ja que n'hi ha de ras, curt, semi-llarg, llarg... i mig-mig que de tot hi ha.

Tampoc és el mateix un gos que viu al camp que un que viu a un pis, ni un que passeja cada dia del que viu en una terrassa, o un a qui raspallen regularment en comparació d'un a qui ni es miren. I l'edat? també, també s'ha de tenir en compte, que els "nadons" de tres mesos tenen unes necessitats i un comportament ben diferent d'un "iaiete" amb el seu caràcter format i les seves nafres amb solera.

En resum: un aplaudiment pels professionals de la perruqueria canina, que ens els deixen tan guapos. Un dia d'aquests entrarem en més detalls del que els fan als nostres petits quan els deixem allà tota la tarda... serà ben interessant!