Quin estiu! Hem tingut dies de pau, dies moguts, dies d'enyor i dies d'empatx. Això els dies, perquè les nits les hem tingut en vetlla intermitent.
Com sol passar a l'estiu hi ha hagut jornades en què ha fet força calor, fins i tot de nit, però com tenim consciència ecològica (i un pressupost reduït) en comptes d'instal·lar un aparell d'aire condicionat hem decidit, a l'hora d'anar a dormir, obrir finestres, untar-nos d'Autan i fer vivac dins del mateix pis. Quin gust fruir de la brisa nocturna que refresca l'estança i et fa mig somriure quan et tapes amb el llençol! Però, ai las, els riscos del vivac casolà son molts i insospitats; entre ells, els gossos veïns.
Cada nit o matinada, en aquell punt que navegues pels somnis més còmodes, una onada de lladrucs naixia en la llunyania del poble i lenta però inexorablement s'anava acostant cap a nosaltres; com en un gran estadi el públic fa la ona, els gossos del barri s’alertaven de qualsevol moviment sospitós i l’alarma sonava i sonava, la potent onada creixia fins trencar finalment en la paret del nostre edifici -inici dels blocs de pisos i dels gossos educats- fent entrar per qualsevol finestra oberta que els volgués escoltar un doll de lladrucs perduts. Finalment, com un mar que recobra la calma, els lladrucs s'apagaven quedant en latència fins la propera terrible onada.
Poesia per queixar-me. Vivim en un poble eminentment residencial, cada casa unifamiliar té el seu gos, si no dos, i la majoria neixen, creixen i moren sense haver fet un pas fora dels límits del seu jardí. Pocs d'ells han estat socialitzats degudament, tots entren en frenesí cada cop que algú passa prop de les seves fronteres i no entenen d'horaris ni d'intencions.
A l'estiu, quan el jovent surt de nit entre setmana, quan les finestres són obertes per foragitar la calda, és quan més es nota quin gos està més sonat. S'emporta la palma el gos de la casa que tenim al costat, l'última línia salvatge, allà on trenca l 'onada. Aquest quisso es passa el dia a fora, sol, no entra gairebé mai a l'habitatge, tres cops en dos anys he vist que juguessin amb ell, pocs cops he vist l'amo traient-lo a passejar. El gos va a munt i avall entre dues cases, la dels pares i la dels fills, dominant tot una cantonada (3 carrers), i no té mesura. Si udola ho fa durant una hora seguida, si borda a algú que passa ho segueix fent durant una altra hora, si un altre gos l'esperona, teniu per segur que acabarà afònic. Creieu que els amos (tant els d'una casa com de l'altra) treuen el cap per dir-li quelcom? No hi compteu pas! I si som nosaltres que el volem fer callar encara ho empitjorem més. No som els únics farts d'aquest quisso, ja que en uns contenidors que aquesta gent té davant mateix de la porta algú els va escriure "puto perro" en majúscules i negreta (hi ha mètodes de tot tipus).
En fi, què bonic dormir a la fresca.
Com sol passar a l'estiu hi ha hagut jornades en què ha fet força calor, fins i tot de nit, però com tenim consciència ecològica (i un pressupost reduït) en comptes d'instal·lar un aparell d'aire condicionat hem decidit, a l'hora d'anar a dormir, obrir finestres, untar-nos d'Autan i fer vivac dins del mateix pis. Quin gust fruir de la brisa nocturna que refresca l'estança i et fa mig somriure quan et tapes amb el llençol! Però, ai las, els riscos del vivac casolà son molts i insospitats; entre ells, els gossos veïns.
Cada nit o matinada, en aquell punt que navegues pels somnis més còmodes, una onada de lladrucs naixia en la llunyania del poble i lenta però inexorablement s'anava acostant cap a nosaltres; com en un gran estadi el públic fa la ona, els gossos del barri s’alertaven de qualsevol moviment sospitós i l’alarma sonava i sonava, la potent onada creixia fins trencar finalment en la paret del nostre edifici -inici dels blocs de pisos i dels gossos educats- fent entrar per qualsevol finestra oberta que els volgués escoltar un doll de lladrucs perduts. Finalment, com un mar que recobra la calma, els lladrucs s'apagaven quedant en latència fins la propera terrible onada.Poesia per queixar-me. Vivim en un poble eminentment residencial, cada casa unifamiliar té el seu gos, si no dos, i la majoria neixen, creixen i moren sense haver fet un pas fora dels límits del seu jardí. Pocs d'ells han estat socialitzats degudament, tots entren en frenesí cada cop que algú passa prop de les seves fronteres i no entenen d'horaris ni d'intencions.
A l'estiu, quan el jovent surt de nit entre setmana, quan les finestres són obertes per foragitar la calda, és quan més es nota quin gos està més sonat. S'emporta la palma el gos de la casa que tenim al costat, l'última línia salvatge, allà on trenca l 'onada. Aquest quisso es passa el dia a fora, sol, no entra gairebé mai a l'habitatge, tres cops en dos anys he vist que juguessin amb ell, pocs cops he vist l'amo traient-lo a passejar. El gos va a munt i avall entre dues cases, la dels pares i la dels fills, dominant tot una cantonada (3 carrers), i no té mesura. Si udola ho fa durant una hora seguida, si borda a algú que passa ho segueix fent durant una altra hora, si un altre gos l'esperona, teniu per segur que acabarà afònic. Creieu que els amos (tant els d'una casa com de l'altra) treuen el cap per dir-li quelcom? No hi compteu pas! I si som nosaltres que el volem fer callar encara ho empitjorem més. No som els únics farts d'aquest quisso, ja que en uns contenidors que aquesta gent té davant mateix de la porta algú els va escriure "puto perro" en majúscules i negreta (hi ha mètodes de tot tipus).
En fi, què bonic dormir a la fresca.
