Babaies

És clar que hi ha pinsos que són més bons que d’altres. A mi tots em semblen iguals, amb aquella flaire penetrant a no-sé-què que embafa l’aire de fortor. Però en Pirata no ho ensuma així. El pinso urinari que li donem clarament s’emporta el premi al pinso més gustós. La prova? Cada vegada que toca menjar, se li fa la boca aigua, i treu unes babaies que li arriben a terra. Això no passa amb cap altra pinso ni aliment.

Fins i tot, li hem hagut de racionar el menjar i posar-li petites quantitats al llarg dia, per què si no, s’ho menja amb tant desfici que ho acaba regurgitant tot (normalment sobre l’estora, ecs!).

Si és que ja m’ho deia ma mare, menja a poc a poc i mastega!

A la dreta: Acudit sobre l'experiment de Paulov-->

Mirada "letal"

Treure el gos dos o tres cops cada dia es pot fer monòton, i no dóna per omplir gaires línies d’aquest bloc. Per sort, de tant en tant, es dóna una petita anècdota que fa del passeig quelcom més entretingut. Aquí us presento una d’aquestes instantànies que m’han cridat l’atenció.

Per tothom és sabut que en Pirata no s’hi veu. El que no sabíem és que la seva mirada buida por ser perillosa... Perillosa? Ai las! Què ens explicarà aquest ara? Aquí teniu el relat del fets.

L’altra dia, com sempre, en Pirata ensumava ací i allà, quan de la cantonada tomba un petaner blanc amb taques negres. Era un d’aquells gossos que anant lligats no s’avenen gens amb els altres, així que malgrat la distància, va començar a bordar i grunyir cap en Pirata. Aquest últim, encuriosit, se li atansa tot remenant la cua en senyal de pau. L’altra però, que no en vol saber res, cada vegada es posa més nerviós, fent aquells lladrucs que són més de por que de mala llet. Mentrestant l’amo, que aguantava una corretja d’aquelles extensibles, s’ho mirava indecís. En Pirata, tossut i marrà, arriba fins el petaner que en trobar-se ensumant-li la trufa, surt escopetejat per caure a terra entre convulsions al cap de pocs metres.

Després tot succeeix molt de pressa: Jo corro cap en Pirata per apartar-lo de l’acció. L’amo, espantat, salta per examinar el seu gos, que jeu a terra sobre una bassa d’orins. L’acarona. Li xiuxiueja el nom. El gos surt del trànsit epilèptic; desorientat. Amb en Pirata immobilitzat, intento tranquil·litzar l’amo explicant-li la meva experiència sobre l’assumpte. Sembla que la conversa sorgeix efecte. Amb el gos encara grogui a terra, marxo cap a casa, preocupat pel ca aliè, però amb un somriure murri als llavis.

Ja sé que no va ser culpa d’en Pirata. L’amo em va explicar que el petaner està mal sociabilitzat i no suporta estar prop d’altres cans. Suposo que amb en Pirata tant a prop, el nivell d’estrès del gos devia pujar massa, i li va agafar l’atac epilèptic. Però mira, em fa gràcia pensar que tinc un gos amb poders, i que la seva mirada pot provocar tals efectes sobre la raça canina.

Les dues mantes

La nostra nova llar, a part de les diversions pròpies del bricolatge amateur i la decoració low-cost, ens ofereix de tant en tant un espectacle entretingut gràcies a en Pirata i l'educació que li hem donat. M'explicaré...

Com ja hem narrat alguna vegada, tenim acostumat a en Pirata a un petit plaer, un caprici, que consisteix en deixar-lo escurar els iogurts que en Quim pren de postres. Ja fa anys que ho fem i, des de sempre, quan el cridem per oferir-li l'envàs acompanyem el premi amb un "a la manta!"; així el gos, sempre obedient, marxa al seu raconet, s'hi asseu i agafant el iogurt amb les dues mans el llepa i rellepa fins que no queda més que el plàstic insuls.

Què passa ara en el nou pis? doncs que en Pirata té dues mantes. Ah, alerta! (com diria aquell...) A més la configuració de casa ha canviat... abans teníem cuina americana i sopàvem allà on el gos tenia també el seu menjar i el seu llit/manta, tot molt proper i controlable amb un sol cop d'ull al voltant; però el pis d'ara té cuina office, on fem els àpats (nosaltres i en Pirata) i queda força lluny de la manteta dels vespres (propera a la nostra pròpia manteta, que anomenem "sofà") i una mica allunyada de la manteta del rebedor on el quisso ens espera quan som a treballar.

Bé, ara quan -estant a la cuina- li donem el iogurt a en Pirata, acompanyat de l'ordre famosa "a la manta" ens divertim intentar esbrinar on decidirà anar el pobre gos. En Pirata s'atabala. Està en la seva natura estar sempre amb "el ramat" i tenir-nos controlats; sempre és amb nosaltres i el fet "d'obligar-lo" a abandonar l'estança on som per anar a disfrutar del iogurt a la manteta llunyana el fa estar indecís. No ho veu clar, fa unes passes, s'ho rumia, intenta seure allà mateix on és fent-se el sord... però li repetim "a la manta!" i, vacil·lant, emprèn una excursió a pas lent, cap allà on li sembla que és el lloc més adequat.

Quan se'n va a la manta de l'entrada el veiem des de la cuina, però els cops que ha tombat una cantonada ens mirem entre nosaltres i, amb un petit somriure de complicitat ens aixequem de la taula per anar seguint el gos, de puntetes, per veure on va. És divertit i curiós. Perdoneu l'entremaliadura! I és que no té preu veure com, un dia d'indecisió total, en Pirata es passeja amunt i avall amb el iogurt agafadet entre les dents del davant com si portés una petita joguina personal que no vol perdre. Ai, que n'és de maco!