Falses aparences

El mateix dia de l'atac epilèptic, just quan ja tornàvem en cotxe cap a casa, va passar una altra cosa extraordinària que crec seria bo d'explicar. Veureu, érem a la carretera travessant una zona de polígon industrial propera al nostre poble quan, uns metres enllà en la mateixa carretera, corrien pel voral del sentit contrari dos gossos amb la llengua fora. Els cotxes s'apartaven i es feien llum entre ells per avisar-se del perill inesperat a la via.

Jo, sensibilitzada per l'episodi recent viscut amb en Pirata i veient que si no s'hi feia quelcom ràpid podria passar una desgràcia, vaig instar en Quim que aturés el cotxe en un dels carrers paral·lels a la via central per esperar l'arribada d'aquest parell de quissos temeraris. Així ho vam fer i, encara amb en Quim i en Pirata dins el cotxe, vaig atraure els animals amb un posat i to de veu adequats per l'ocasió. Les pobres bèsties se'm van acostar amb tota la confiança i es van deixar acariciar tranquil·lament. Eren un mascle de gos d'atura ros com la palla seca, amb el pèl rinxolat, de cos gros i ben format, gairebé segur de raça pura; l'altre era una femella també rossa creuada de gos d'atura, tenia el pèl llarg i una carona semblant al nostre Pirata, però de talla més gran.

Per l'expressió de la cara se'ls veia feliços, divertits amb l'aventura; una parella inseparable que semblava estar ben alimentada i neta, però que vaig observar que anava sense collar de cap tipus. Vaig poder palpar la femella i no vaig trobar el típic bultet rera l'orella indicatiu d'estar xipada. Com el dia havia estat ple d'ensurts per en Pirata vam decidir no "presentar-los" i deixar que descansés al maleter mentre decidíem què fer amb aquell parell d'amants en fuga.

Què feien aquest parell enmig d'enlloc? S'havien escapat? Els havien abandonat? Jo ja me'ls volia endur cap a casa. No per quedar-me'ls, doncs la nostra situació ho fa impossible, però com a mínim per donar-los un àpat, aigua i treure'ls de la carretera on tothom podria prendre-hi mal. Ja m'estava fent la disposició mental de com hauria de ser el cartell de "S'han trobat dos gossos..." quan en Quim, home assenyat on els hagi, va fer-me notar que aquests gossos estaven en massa bones condicions com per ser peteners, i per la manera com corrien semblava que sabien massa bé on anaven. Així doncs, veient que ja eren fora la carretera i s’interessaven per anar per dins el polígon - essent dissabte no hi havia ningú feinejant- vam decidir deixar-los continuar el seu camí, seguint-los discretament amb el cotxe, pendents que no tornessin a posar en perill les seves vides.

Durant deu minuts van estar corrent a munt i avall, ensumant, pixant, jugant... fins que va aparèixer un 4x4 tipus ranxera a l'altra punta del carrer, tocant la botzina. Els dos gossos es van aturar a mirar i, quan el conductor del vehicle va baixar-ne, van arrencar a córrer cap a ell. Es van saludar amb totes les moixaines habituals entre amo i gos i, encara no entenem ben bé perquè, sense deixar-los pujar a la ranxera l'home els va animar a seguir-lo, va posar el cotxe en marxa i així els gossos van seguir-lo alegrement al galop per aquells carrers del polígon perdent-se de vista i sortint així, ves a saber fins quan, de les nostres vides.

Aquest incident em va fer pensar en l'anècdota que els meus oncles em van explicar una vegada. El meu oncle és transportista i sempre s'emporta la seva gossa Àfrica, una pastor alemany de pèl llarg moguda i bordadora com ella sola, una vigilant de primera. Bé, quan és a la central de la seva empresa sempre deixa que l'Àfrica volti per allà, fins que un dia, a l'hora de tornar a casa, la gossa no tornava. Van passar les hores, va sumar-se a la recerca la dona del meu oncle, polígon amunt, polígon avall... es va fer de nit i la gossa no apareixia. Desesperats, barallats fins al punt d'estar en perill la seva relació i tot, van estar a punt d'abandonar fins que, oh miracle, el telèfon va sonar. Era un noi que, igual que el meu oncle, treballava de transportista i aquella tarda s'havia trobat en un dels carrers del polígon una gossa que semblava que anava sola. Com li va fer moixaines l'animal va marxar alegrement amb ell, fent tota la sensació que necessitava una llar. Com la gossa porta una xapa identificadora amb el telèfon dels amos va ser fàcil reunir-los de nou. Curiosament, aquest noi havia recollit l'Àfrica al carrer de darrere on treballa el meu oncle. Així que ja veieu, com va escriure Tolkien (i ara adaptat a la nostra aventura canina) "No és or tot el que llueix, ni tot gos que camina errant va perdut, a les arrels profundes no arriba la rosada, el vell vigorós no es panseix..."

Qui dies passa, anys empeny...

<- Cristalls d'estrovita
Ja vam explicar que en Pirata tenia esporàdicament petites pèrdues d'orina. Seguint el consell de la Montse varem fer-ho mirar pel veterinari, no fos cas que tingués quelcom greu. Després del pertinent "interrogatori" del galè caní (quantes vegades surt el gos a fer pipí? amb quina freqüència té les pèrdues? etc.), la perceptiva extracció l'orina a través d'una sonda, i el corresponent anàlisi, van concloure que el Pirata presenta un quadre subclínic (vol dir que els símptomes són molt dèbils) de cristalls a l'orina (cristalls d'estruvita), que irrita lleument la bufeta, i provoquen les pèrdues ocasionals. Sabent què té, també tenim el tractament: existeix un pinso especial a 70 € els 15 kg que acidifica l'orina i dissolt els cristalls.
El dissabte passat, en anar a buscar el sac de pinso, en Pirata està incòmode a la part del darrera del cotxe. Es mou nerviosament sense acabar de trobar la postura. Quan arribem a l'aparcament i obrim la porta del capó, trobem en Pirata garratibat fet una bola rígida bavejant profusament. Espantats, baixem el gos a terra i el cridem per veure si reacciona. Té les potes com enrampades i malgrat fa l'intent d'intentar acostar-se, els músculs no li responen. Amb un nus a la gola, el carregament en braços i ràpidament el portem a la consulta del veterinari. En veure'ns entrar amb el gos convulsionant ens fan passar immediatament a la consulta, on ens rep el doctor. Aquest li fa un reconeixement ràpid: segueix bavejant, els quarters posteriors enrampats i replegats sense respondre, i tot el cos amb convulsions. Una injecció d'atropina calma els símptomes al cap de pocs minuts. En Pirata, poc a poc es recupera.
Ja més tranquils, el veterinari ens explica que en Pirata ha tingut una mena d'atac epilèptic, tot i que el comportament no era exactament com el descrit en el manual de veterinària. No sap ben bé què pot ser. Li expliquem que tallant-li les ungles ja li havia passat, però que ho varem associar a una mena d'atac de pànic. Per descartar algun tipus de malaltia orgànica li fem uns anàlisis de sang: són normals, per tant l'atac té un origen funcional, vinculat, segurament, a algun problema amb el sistema nerviós. Com que el tractament rau en donar una pastilla cada 12 hores cada dia per sempre, quedem amb el veterinari que, de moment, farem un seguiment d'en Pirata, a veure si la freqüència dels atacs augmenta.
Ja veieu, en Pirata es fa gran, i cada dia que el tenim és un dia més que el gaudim. Qui dies passa, anys empeny!

Teràpia de parella

Decidits a fer que en Dalton i en Pirata es facin amics, fa un parell de caps de setmana vam tornar a fer una excursió per veure com evolucionava la relació.

A grans trets, això és el que va passar: Un cop arribats a la vall d'Hortmoier, vam fer una aproximació directa, tan directa que en Pirata gairebé se'ns cau per un barranquet per l'efusiva envestida d'en Dalton, i és que no el va veure venir! Tot seguit una escena de "qui és el més mascle" perquè tots dos animals són de tarannà dominant i si un es posava burro, l'altre més. Quan els vam separar -sense haver deixat resolt el tema de qui és el mascle dominant- vam començar el camí i es va veure ben clar que, així com en Dalton es comportava normal, amb la seva energia i curiositats innates, en Pirata es posava en el paper de "germà gran paparra" i seguia l'altre com si el vigilés de ben a prop. Si en Dalton s'acostava a la vora del camí i flairava l'estimball que quedava als seus peus, en Pirata feia exactament el mateix tot enganxant-se-li al darrera, cosa que em va fer patir tant per por a que perdés peu que durant una estona el vam fermar amb la corretja, no oblidem que en Pirata no s'hi veu!

Així vam anar fent força tros, fins que en un moment donat en Pirata va pessigar-li el cul a en Dalton, encara no sabem si per fer-lo avançar, per cridar-li l'atenció o ves a saber què, i ja els tenim enganxats un altre cop amb aquells rugits de fera de la sabana que saben fer tan bé tots dos quan volen fer por. Tornats a lligar, tornats a separar, i així fins tornar als cotxes.

Quan ja anàvem de tornada vam coincidir amb una parella d'estrangers que duien una rèplica d'en Pirata però amb la cua llarga, i el senyor molt amable ens va explicar que tant se val com li'n diguin, si Gos d'Atura o Berger des Pyrénées, que tot és el mateix però en diferent idioma. També ens va explicar que alguns gossets d'aquesta raça neixen directament sense cua, cosa que desconeixíem.

Amb l'ànim caldejat com estava en Pirata va rebre el gos d'aquests senyors amb una gèlida olorada i un petit gruny de "no m'empipis que avui tinc un mal dia", i en Dalton, amb el seu do de gents que té, tot i anar lligat i amb morrió, se les va enginyar per rebolcar una mica pel terra al nouvingut qui, tot i plantar cara uns segons, de seguida va ensenyar la panxa i va donar per tancada la baralla. Penso que si en Pirata acabés algun dia cedint i posant-se panxa enlaire davant en Dalton els dos serien molt més feliços i sabrien qui mana, però tal com està la cosa de moment, no hi ha manera de que cap dels dos cedeixi.

Així va anar, que més que dur un parell de gossos sembla que portem un parell de burros catalans, per lo tossuts que arriben a ser. Com diu l'Omar (l'amo d'en Dalton) "aquests dos tenen problemes de comunicació, no s'entenen". Tan és així que tot fent broma vam arribar a plantejar-nos anar a l'esplanada de davant l'hospital caní i deixar-los fer, sense morrions ni corretges, fins que la jerarquia es decideixi. S'accepten apostes! (és broma, eh, en Pirata no té cap possibilitat però amb lo valent que és, és capaç de deixar-se matar per tal de no cedir un pam, així que no ho provarem no fos cas que li buidessin l'altre ull).