Ara brut, ara maduixa.

Llegia fa poc que els gossos d’Atura no tenen terme mig respecte a la seva afinitat amb l’aigua: els agrada molt, o l’avorreixen. En Pirata és del segon tipus.

Així, per ell el bany deu ser més aviat quelcom traumàtic, malgrat nosaltres agraïm profundament acariciar el seu pel suau i llustrós un cop acabat el procés:

1. Convenciment. Ara ja ho ha aprés. Quan des del lavabo algú de nosaltres el crida en paraules dolces, ja se’n malfia, recula enrere i no mou ni un dit.

2. Transport. Com que veiem que no hi ha manera de fer-lo entrar pel seu peu al lavabo i molt menys dins la banyera, cal encalçar-lo pel pit i les natges i entaforar-lo directament a la ceràmica higiènica. En Pirata es queda tot dret i estirat, gairebé rígid, esperant rebre amb la màxima dignitat el raig d’aigua.

3. Humitejar. Per tal de poder-lo ensabonar cal primer mullar-lo bé. Aquí és quan comença a tremolar (literalment), no sabem si per la por o per fred (tot i que ara a l’hivern fem servir aigua calenta). Cal vigilar el cap; és la zona més delicada i que ell odia més mullar-se, especialment per evitar que li entri agua a les orelles, i pugui tornar a tenir otitis.

4. Ensabonar. A quatre mans el freguem ben fregat. Les potes, és clar, són lo pitjor, per una banda, ell es resisteix per no perdre l’equilibri rígid que ha adoptat, per l’altra per que té zones virtualment inabastables degut als plecs de la pell, esperons i ungles. La “merda” gairebé surt a raig.

5. Esbandir. Ara toca treure-li tot el sabó de sobre, i és quan es nota la feina feta, ja que l’aigua raja cap a l’embornal de la banyera d’un color marronòs digne dels millors temps del Llobregat.

6. Primer assecat. Anem per parts, el fet que tingui tant de pèl fa que sigui molt dificil assecar-lo. Per sort comptem amb la mare natura que s’ho té molt ben estudiat (vegeu assecats 2on y 4rt). Aquest primer assecat consisteix en el clàssic fregament amb la tovallola, la qual queda ben xopa.

7. Segon assecat. En aquest punt traiem en Pirata de la banyera. Ell respira alleujat i lo primer que fa és aplicar la centrifugació natural amb el moviment característic dels gossos quan s’espolsen. Com a efecte col·lateral, tenim un bany ple de gotetes.

8. Tercer assecat. Acabem de passar-li la tovallola i li apliquem aire calent amb l’assecador. Per més ·”efeminat” que això pugui sembla a alguns es veu que és molt necessari per evitar la proliferació de fongs a la pell.

9. Quart assecat. Secada natural. El pèl dels gossos de tura té una textura y composició que fa que repel·li l’aigua. Amb l’ajuda del raspall, a més, li anem desfilant els nusos per evitar que se li formin bosses d’humitat.

10. Finalment i per donar un toc “chic” li posem una mica de colònia en “spray” de maduixa. Cosa que no li agrada gens i es passa la resta del dia fregant-se per tot arreu per treure’s l’olor!

Ja ho veieu, rentar a en Pirata, no és tasca fàcil que es faci a la lleugera, sort que poc a poc li anem agafant la pràctica. La Vivi és aqüàtica? I l’Orn?

Experimentant

Fa uns quants vespres, en un dels meus -cada cop més escassos- passeigs a soles amb en Pirata, va ocórrer un petit incident que em va inspirar un experiment nou.

Ara que vivim en un poble tranquil deixem que en Pirata vagi sense lligar perquè el perill d'atropellament o molèstia a d'altres vianants es fa realment difícil. El fet de que sigui obedient i fidel també facilita la feina si l'has de mantenir quiet mentre passa algun vehicle, això és molt bonic, fins el dia en què apareix un altre gosset a la vorera del davant i en Pirata -portat per l'enyor i la solitud en aquest poble de gossos enclaustrats en els seus quatre pams de jardí, un altre dia en parlarem- decideix creuar feliçment el carrer, passant alegrement de les meves ordres i posant en perill potencial la seva vida. Perquè en aquell moment no passava cap cotxe, però si s'acostuma a no respectar els traçats vials, ell que gairebé no veu res fins que no hi topa de cap, pot veure reduïda molt considerablement la seva esperança de vida.

Com no volem que això passi, i com el fet de rebel·lar-se a les ordres és motiu de càstig, vaig decidir donar-li una lliçó que pogués entendre.

Metres enllà de l'incident, i molt a prop de casa, hi ha un descampat poc il·luminat. El lloc perfecte per l'experiment. M'hi vaig acostar deixant que en Pirata voleiés al meu voltant tot olorant cada detall, vaig aturar-me i allà em vaig quedar sense fer cap soroll ni moviment. En Pirata al principi estava molt emocionat deixant la seva petja a cada racó, tan va badar que finalment i tal com jo esperava, va oblidar on era jo. Està acostumat a trobar-nos pel sò i/o pel moviment, però en aquells moments res d'això hi havia. Estava sol.

Al principi no va semblar que se'n sentís, va seguir ensumant i donant voltes pel descampat, fent de tant en tant una llambregada en direcció a casa. Al cap d'un moment, ensumar ja no era tan important, el que buscava amb les orelles ben amunt era qualsevol senyal auditiu. Res. Les llambregades cap a casa cada cop eren més insistents mentre recorria un i altre cop el descampat, cada cop més a poc a poc, cada cop amb el cap més amunt atent a qualsevol senyal que el permetés trobar l'amo. Unes passes cap a casa, unes passes de tornada a allà on ens haviem "separat". En aquells moments vaig témer que arrenqués a córrer cap a casa, però no, quan va haver-se assegurat que era sol va fer una cosa que, sincerament, em va estovar com mantega: com un bon jan, com tants cops li hem ordenat que faci quan vol quelcom, en Pirata va decidir seure, ben digne, cul a terra esquena erecta, barbeta amunt com un soldat, immobil i alerta, mirant direcció a la llar. "Quin gran gos!" vaig pensar.

Una estona després, quan jo era a punt d'acabar l'experiment un cop vista la dignitat del nostre quisso, l'actitud d'ell va tornar a cambiar. D'un salt va trencar la seva immobilitat i es va posar a ensumar com un boig, a seguir el rastre invisible com si fos un gos policia o un cercador de tòfones. Em buscava. Va acostar-se diversos cops, fins i tot va topar amb mi en un instant però, curiosament, no es va adonar que era jo! Va seguir buscant pel descampat fins que el seu frenesí fou tal que respirava amb dificultat. Llavors va ser quan ja no vaig poder més i el vaig cridar amorosament per a que vingués al meu costat. En sentir la meva veu les orelles se li van disparar, tota la seva atenció va recaure en el punt on jo era i va córrer a trobar-me amb un gemec ofegat. Em va saludar com si fes anys que no em veia, abraçades i carícies en un descampat gelat. La tornada a casa va ser feliç, va respondre a totes les meves indicacions i no es va allunyar més que unes passes fins que vam ser al cau.

Haurà après quelcom d'aquesta experiència? Jo sí, ara sé que en Pirata se sent part d'una llar, d'una família, i que si mai li faltem patirà com patiriem qualsevol de nosaltres. Sé que ens necessita, no només pel menjar i l'escalfor, sinó per l'amor que ens intercanviem. Penso en quan el vam adoptar, en l'estat de por i desorientació en què es trobava els primers dies i ara sé que aquest és l'estat que segueix a la desesperació de veure't sol. Per tant, si voleu adoptar un gos i no teniu clar si funcionarà o no, ja ho sabeu, els experiments a casa, i amb gasosa.

Preciossssitat...és nostre, només nostre...Gollum!

Ho havíem llegit en un llibre per gossos, que les nostres mascotes eren incapaces de resistir-se a una bona ròtula de vedella. Com que havíem acabat de menjar escudella, varem voler fer la prova. Efectivament, aquell ós rodó, dur i envoltat de cartílags llefiscosos va portar de corcoll en Pirata que, com si fos el llop dels tres poquets, va llepar i llepar, mossegar i mossegar, rosegar i rosegar, fins a quedar extasiat! Fins i tot vaig provar de treure-li per què estava emmerdant tot el terra, i per primera vegada, com si d’en Gollum es tractés, em va roncar amb mala llet per evitar que li tragués. Cosa que només va servir per que el renyéssim i per que igualment perdés el seu tresor. Vegeu a la foto, com el protegeix mentre el rosega.

Ara ja ho sabem, si no volem que el Pirata es corrompi i es deixi endur pel costat fosc caní, no ha de veure ròtules de vedella.

PD: Per cert, diuen que van molt bé per treure’ls el carrall de les dents.

"Oju, peligru!"

El nou territori és inhòspit, amb sorpreses a cada pas, obstacles a superar i noves rutines per descobrir. En Pirata feia molt temps que no era tan obedient ni estava tant atent a les nostres ordres i instruccions, sobre tot perquè li va la salut. Ha passat d’anar boig darrere els rastres de les femelles de bon veure a ser una màquina d’obediència ben engranada.

Ara quan passegem ens anem trobant amb fanals, bancs, papereres, arbres, cotxes, pilones... i amb un “cuidado” o un xiulet suau en Pirata s’atura, esquiva i volta automàticament tot allò que sigui davant seu. Els pocs accidents i topades són deguts a una badada nostra o a falta de temps per avisar el quisso. De fet me’n faig creus de lo dur que té el crani, perquè de “gongs”, “plocs” i “thunds” n’hem sentit sovint depenent del material amb què col·lisiona, però de “cracks” procedents d’en Pirata, ni un de sol. Potser algun grinyol -més d’espant que de dolor- sí que ha fet, però les nostres carícies vessades immediatament i paraules d’ànim amb to alegre fan que se li passi qualsevol mal.

És curiós, amb tot, lo ràpidament que ha après a identificar les paraules “ojo” i “cuidado” amb el fet d’evitar possibles perills, i només en aquells moments en que la necessitat de marcar el territori és més forta que la pròpia salut és quan ens fa patir una mica. Sort que en Pirata, com els nens, és de goma.

Una nova llar

Doncs sí, per fi i després de molt empaquetar trastos, desmuntar mobles, traginar-los, pujar i baixar escales (encara no han posar l’ascensor), tornar a muntar mobles i tornar-ho a col·locar tot al seu lloc (Déu ni do la de coses que podem arribar a acumular en una casa sense adonar-nos), ja ens em instal·lat en la nostra nova llar. Per tal que en canvi no fos traumàtic per en Pirata varem elaborar-li un “Pla de habituament”. Aquest a consistit en què a mesura que s’acostava el dia de trasllat final hem anat incrementant la seva presència al nou pis. Així al principi el portàvem durant un moment allà, estant amb nosaltres i anant a donar un volt pels voltants per què anés coneixent el seu nou territori. Mica en mica, les estones al pis eren més llargues, mentre nosaltres treballàvem ordenant, muntant, desfent, etc. Cap aquests últims dies, ja l’hem començat a deixar algunes estones sol al pis, mentre nosaltres anàvem a comprar o traginàvem algun moble, amb increments successius de temps entre les anaves i les tornades. Finalment, l’últim dia, malgrat que no varem estar gaire per ell, per la feina que teníem, sí que el varem tenir tot el dia al pis allà amb nosaltres (acompanyat d’en Potes!! Gràcies per venir i ajudar-nos!!). Sembla que s’ha adaptat prou bé, i al camp d’un parell de dies estudiant les seves reaccions, no sembla estressat ni nerviós pel canvi: les reaccions són normals, les deposicions correctes i segueix ensumant i pixant compulsivament a cada racó i planta que troba (ara són més les plantes que pateixen els seus sucs úrics que no pas les pilones o les faroles, per què el lloc de passeig matinal és en plena natura!).

No sé si el “Pla” era el correcte o no, la nostra experiència és més aviat escassa o nul·la, tanmateix era allò que el sentit comú ens va dictar, i suposo que com a mínim és un intent de fer-ho bé, que en el fons és el que compte, i el resultat ens avala, així que estic tranquil...

Heu patit mai un trasllat amb les vostres mascotes? Com ho heu fet per habituar-les? Heu aplicat alguna metodologia semblant? Us sembla correcta la que hem fet nosaltres?

Una abraçada...

O bé en Pirata és gelós o bé abans que l’adoptessin va veure molts capítols dels Teletubbies. La qüestió és que em notat que quan l’Eva i jo ens fonem en una abraçada, ell s’afanya a venir allà on siguem i comença a fer-nos notar la seva presència pujant amb les potes del davant fins els nostres malucs, com volent ell també formar part de l’abraçada. De vegades, quan fa això, l’agafem de les potes i l’acceptem en el grup, fet que sovint li agrada (suposo que deu dependre de l’humor o el cansament) i que provoca que estigui força estona recolzat només amb les potes del darrera, amb la llengua fora i fent el característic “srrrlup, xxxrrrippp, srrrluup” de quan està content, feliç i alegre. De vegades, tot s’ha de dir, és una mica emprenyador, però en el fons ens encanta que sigui un més de la família!

Potes

Farà ja alguns caps de setmana vam anar de visita a casa d'uns familiars, també orgullosos propietaris d'un gran gos, literalment. Jo ja l'havia vist quan el van adoptar, era un cadellet juganer, mig gos d'atura mig mastí dels Pirineus. El seu nom, Potes, se'l va guanyar gràcies a les enormes extremitats que lluïa, i que predeien el que avui és la realitat: que en Potes és un gegant pelut fidel i alegre. Avui dia aquest gos pesa 45 kg (en fa 3 com en Pirata), té el cap més gros que el d'una persona i, quan s'alça, és tan alt com un jugador de bàsquet. Presumeix de tenir en el seu currículum més de 4 persones enderrocades en l'abraçada de salutació inicial, rècord que de ben segur serà millorat ben aviat.

Després del record d'en Dalton teníem reserves sobre com es portarien en Pirata i el gos de la casa, però a part d'una fal·lera ensumadora i unes ganes tremendes de jugar, en Potes va fer prou bon paper. Quan vam treure una mica de menjar pel nostre gos en Potes es va posar una mica gelós i va haver de rebre el seu piscolabis d'abans de dinar consistent en una galleda de pinso, per anar obrint boca. Exagero, sí, però segons ens van comentar aquest "gosset" fa tres àpats complerts al dia, que si ens posem a comptar segur arriben, de gram en gram, al quilo diari.

En Potes és obedient, borda quan vol quelcom eixordant tothom qui tingui a tres metres a la rodona. És tranquil i de bona pasta, es deixa guiar allà on li diguin però s'ha de tenir força i fondo per aguantar-lo quan estira de la corretja.

Durant la visita en Pirata va estar un bon temps "acollonit" davant una presència tan imponent, però cap al tard, un cop feta la volteta pel poble que ens acollia, va ser ell qui va buscar en Potes per jugar una mica. L'intent va ser únic i breu, ja que en Potes amb un simple copet de malucs va enviar en Pirata a un rec del que ell sol no sabia sortir. En vista de l'èxit, en Pirata va ser prou assenyat com per no provocar més l'efusivitat del mastodont, limitant-se a anar ensumant junts les verdisses del camí.

Un cop comprovat que aquests dos animals es porten bé, de segur anirem a visitar-los més sovint!

Ansietat

En les llargues hores en què no estem amb en Pirata per motius laborals, potser ell ajagut somica i suspira pensant en quan tornarem:

Ansiedad de tenerte en mis patas
musitando palabras de amor
Ansiedad de subirme a tus cuartos
y en la mano volverte a lamer.
(bis)
Tal vez esté suspirando al recordarte,
tus caricias me hacen por siempre calmar
hacen que estés presente en mi soñar.
Quizás esté aullando en tu pensamiento,
estreches mi retrato con frenesí
y hasta tu oído llegue la melodía salvaje
y el eco de la pena de estar sin ti.
Tal vez esté llorando al recordarte...
Por la ansiedad de tenerte en mis patas
y el eco de la pena de estar sin ti.



Quan arribem a casa bota i somica d'alegria sabedor que el temps de soletat ha acabat i podrà rebre tota la nostra atenció, estima i calor.

Nosaltres també t'anyorem Pirata!

El primer lladruc

La veritat és que a part dels somnis on li agafa per fer uns tímids lladrucs, no recordo haver sentit lladrar a en Pirata abans d’aquest cap de setmana. Doncs sí, resulta que quan estàvem a punt de sortir a passejar-lo, mentre em preparava agafant la bossa per recollir les “deposicions” ell, no sé com, pressentia que havíem d’anar a passejar i estava visiblement excitat, quan de sobte va deixar anar un únic i solitari però molt entusiasta “bup”, com per cridar l’atenció. Tots dos ens varem quedar allà palplantats i sorpresos del què havíem sentit: en Pirata pot lladrar! Mentre ell seguia amunt i avall i pujant amb les potes davanteres fins als nostres malucs com volen dir: “va, afanyeu-vos!”. Va ser un moment especial, potser és que en Pirata ja ens té prou confiança com per gosar a lladrar-nos? No ho sé, tampoc ho a tornat a fer...devia ser l’excitació del moment...

Sembla quelcom força estrany que un gos cec lladri poc, crec que podria ser un bon sistema de comunicació. Potser ser que ho faci per estar més alerta dels sons que li arriben i no perdre-se’n cap amb els seus propis lladrucs? És cert que quan en Pirata sent un lladruc, sobretot si no és agressiu, es queda ben quiet apuntant amb les orelles la seva font com intentant-la localitzar; i normalment no falla mai (no en va diuen que els gossos tenen una capacitat extraordinària per localitzar sons, per tal que les femelles puguin trobar els seus cadells extraviats en mig de la brolla).

Presència olfactiva

Aquest matí, en la llum somorta de la matinada, passejàvem amb en Pirata per la zona d’esbarjo habitual. Anàvem avançant xino-xano, quan en mig del camí hem trobat un forat d’un pam de profunditat fet per algun altre quisso, suposo que cercant alguna arrel per jugar. Com no, en Pirata s’hi ha llençat per flairar-ne el contingut i/o rastres del seu perpetrador. I naturalment hi ha acabat deixant la seva marca en forma de líquid urètic. La sorpresa ha arribat quan tot d’una, mentre en Pirata comprovava el seu segell, ha fotut un bot que ha sortit disparat talment com si hagués sentit la presència d’un esperit. Un cop calmat a tornat per investigar aquella presència invisible, que per ell devia ser molt real, per que de nou ha sortit corrents com un esperitat per no tornar-se a acostar al sot encantat. Qui sap quina sensació ha tingut, potser el seu olfacte és tant fi i se’n refia tant d’ell que ha notat la presència d’un gos que li era frepant. De vegades, el “radar” d’en Pirata també li juga males passades!

Pirata...Fent País

L’altra dia de casualitat vaig descobrir una pàgina web, si més no, curiosa. Es tracta de http://www.technorati.com/, una mena de buscador que fa una mena de “rànking” dels blogs depenent del nombre de enllaços que presenta.

“Ni curt ni mandrós” vaig introduir a la casella adequada el nostre/vostre blog amic que ara llegiu:

- Avia’m...aquí. Sí. “Search for”. Introdueixo: p-i-r-a-t-a-guió-d-i-a-r-i-punt-b-l-o-g-s-p-o-t-punt-c-o-m.

Aquí va arribar la meva sorpresa quan la primera entrada és el d’una pàgina anglosaxona: “Dave Journal”. Una mena de blog personal d’un paio que és fotògraf. M’afanyo a pitjar sobre l’enllaç per veure com és que sortim allà. Resulta que és el creador de la foto que surt a la nostra entrada sobre “l’últim repòs de les mascotes”, aquella on es veu una làpida en forma gos. Diu que és el lloc més estrany on ha vist una de les seves fotos, àdhuc no sap ni en quina llengua està escrit.

Vull respondre-li en el mateix blog, però un problema tècnic m’ho impedeix, així que li vaig enviar un correu electrònic explicant-li la nostra adopció d’en Pirata, en quin idioma ho fem i de què va l’entrada on hi ha la seva foto. Naturalment m’ofereixo a treure-la si li molesta que sigui allà.

Al cap de poques hores em contesta que li agrada molt que hàgim fet servir la seva foto, que està sorprès que una foto que fa tant de temps que va ser feta aparegui ara en un blog del qual ni tant sols en coneix l’idioma, i que la història d’en Pirata sembla encantadora.

Estic content que no ens l’hagi fet treure, m’agrada aquella foto, és curiosa i divertida alhora, a més a servit per mostrar l’existència del català a algú que viu a milers de kilometres de distància. Un altra cop, Internet es revela com una gran eina per a la difusió de cultures més enllà de la globalització; potser en contra d'allò que molts pensen.

PD: És interessant el fet que algú en els comentaris diu que li sembla que està escrit en Portuguès. Ben mirat potser si que el Català i el Portuguès s’assemblen.

PPD: Precisament ahir, parlant de reconeixement estadístic d’idiomes per Internet amb els meus amics (no, no és un tema que tractem sovint), em varen dir que la contracció “dels” és una paraula que es fa servir moltíssim en català i en canvi no existeix com a mot en cap altra idioma del món!!! Ves tu quina gràcia!!

PPPD: Tot s'ha de dir, que el major nombre d'enllaços que tenim són del nostre amic "el pollastre de goma" que d'aquí poc se'ns casa. Felicitats!!!

Un dia normal

Feia dies que no duia en Pirata a passejar a primera hora del dia, cedint-li l’honor a en Quim que té més energia matinera, és per això que no recordava el que és veure com desperta una ciutat.

Els carrers freds i humits de la matinada, buits de gent excepte per alguns repartidors descarregant les seves furgonetes i algun que altre treballador de banc, polit i enclenxinat, intentant mantenir la corbata al seu lloc mentre manté un ritme de marxa atlètica per arribar al seu destí.

Des de baix el riu pots observar la gent com enceta el dia. Un ciclista creua el pont amb la jaqueta ben cordada, mentre per sota un estol d’ànecs fugen de l’alegria ensumadora d’en Pirata. Pel costat esquerra un parell d’àvies empenten el seu carro cap al mercat amb l’esperança de trobar les millors peces al preu més assequible.

La boira es comença a alçar, ja només amaga els pisos més alts del parell de gratacels –si se’ls pot dir així- presidents de la línia d’edificis que treuen el cap pel riu. El quisso passeja alegrement aliè a l’espectacle que l’envolta, només ensumant vivament el terra i mullant-se musell i potes amb la rosada que dorm sobre les herbes. La punta de les meves sabates també és molla i m’arronso dins la jaqueta mentre observo les primeres criatures carregades amb motxilles impossibles encaminar-se cap al cole.

Olor a gespa, a terra molla, i veient encendre’s el llum d’una cuina puc imaginar també l’olor a cafè i torrades. Despertar-se així, amb la brisa fresca a la cara, els sorolls esmorteïts de motors, una persiana metàl·lica que s’obre, uns lladrucs llunyans d’un quisso petit i buscabregues... és un petit moment de felicitat privat, enmig d’una ciutat que s’estira i badalla i que fa pensar, encara que només sigui durant aquells primers minuts del dia, que aquest és un món on val la pena viure.

The Mitjó Game, V.0.2.

Ampliat i millorat. Ja fa molt vaig comentar l’afició d’en Pirata per jugar a estirar la corda, o més aviat el mitjó, doncs bé, en els últims dies el joc ha pujat de nivell. En Pirata en quan nota que estic disposada a jugar i, en comptes de perseguir-nos amunt i avall del menjador com fèiem fins ara fins acabar rebentats, ha agafat la costum de girar en rodó i anar directe a buscar el famós mitjó. S’acosta com qui no vol la cosa i em provoca subtilment per a que li agafi de la boca. Un cop ha aconseguit que piqui s’esdevé una sessió llarga i intensa d’estirar, ara tu ara jo, la mar de divertida. Ell es planta al terra intentant quedar-se immòbil, però com el terra és polit l’únic que fa és lliscar inevitablement.

Sempre el deixo guanyar quan veig que realment s’hi ha esforçat prou, diuen que això per l’autoestima va d’allò més bé! Hi ha moments que el faig patir una mica, li estiro fins que el perd i llavors es posa a saltar amunt com un boig, reposant alguna pota sobre meu per donar-se més impuls. És increïble que encerti tants cops a caçar el mitjó enmig del frenesí juganer.

Quan ja no pot més s’endú el seu trofeu al llitet i, si intento prendre-li, es gira d’esquenes per a que no el pugui abastar. Hi ha moments de calma on em deixa que m’hi acosti, però és una trampa! En quan intento tocar el mitjó me l’aparta amb la pota com si fos un “regate” de futbol i em deixa amb un pam de nas. Cada cop ens ho passem millor amb aquest, gairebé l’únic joc genuí al que en Pirata sap jugar. Provaré de, un dia d’aquests, endur-me el mitjó a la zona de passeig a veure si aconsegueixo fer-lo jugar fora de casa. A veure si pica!

Carícies matinals

Si quelcom ha canviat radicalment des que en Pirata ha entrat a la meva vida, és el llevar-me ben d’hora. Abans, apurava al màxim. Ara, en canvi, haig de despertar-me molt aviat pel dematí per dur-lo a passejar una estona abans de marxar a guanyar-me les garrofes. Malgrat no negaré que sovint és dur, i més ara que a la matinada ja es comença a notar com s’acosta el fred de l’hivern, la veritat és que m’encanta veure com en Pirata s’espolsa la son de les orelles (literalment) i badalla mentre em rento la cara. Però el millor moment, tot i que un pèl emprenyador, és quan em calço assegut al sofà. En sentir el fregar de la tela del sofà en asseure-m’hi, ell apareix immediatament i amb el morro m’aixeca la mà per què li facis carícies. Quan em resisteixo als seus jocs, per què vull acabar de posar-me el mitjó o cordar-me la sabata, encara em les parpelles enganxades per la mandra, em comença a fer aquelles petites mossegadetes amb els incisius com per cridar-me l’atenció. Si segueixo sense fer-li cas s’estira a terra, d’esquenes, i es mou d’un costat a l’altre com una serp que no pot avançar, amb les quatre potes a l’aire i fent esbufecs. És realment divertit, i mai em puc resistir de fer-li quatre manyagues en el tors. Que n’és de “punyeteru”.

La resposta és en el vent...

Aquest migdia he aprofitat que feia bon temps i tenia una estona per passejar en Pirata. Feia un bon solet, fins i tot un pèl calorós, però es veia compensat en escreix per un brisa d’allò més agradable, tant per temperatura com per velocitat. El fet és que he notat que jo no era l’únic que gaudia del ventet, per què quan arribava una ràfega de vent, en Pirata immediatament aixecava el cap d’allò que estigués ensumant, i dirigia el morro enlaire per sentir a les seves barbes tota la glopada de frescor. Semblava ben bé que li agradés molt.

La cara de satisfacció d’en Pirata m’ha fet pensar-hi. Per què li agrada tant el vent a la cara? Després, he recordat el comentari de fa alguns dies d’en Quim Bou, i he conclòs que ho fa per rebre, en un sol cop de vent, la màxima quantitat d’informació olfactiva, talment com si fos una antena.

Això m’ha portat a una altra reflexió: Quin paisatge percep en Pirata? En tractar-se d’un gos cec (o gairebé) segur que el seu entorn no és el mateix que el que percebem nosaltres. Com dèu “visualitzar” allò que l’envolta? Segur que ha d’estar ple d’ombres amb olors i sons propis...

Com diu la cançó de Bod Dylan, segur que “la resposta és en el vent”...

Noticiari mèdic

"Aquí Eva, la reportera mèdica més dicharachera de la xarxa. Efectivament Quim, el seguiment de l'otitis d'en Pirata ha tingut novetats importants en els últims dies. Les gotes que el metge ens va receptar han anat d'allò més bé i després d'una segona aplicació gairebé no ha sortit porqueria. Ens congratulem per l'esdeveniment i esperem que a la tercera i última aplicació es doni per tancat el tema. Eva Piratilla, TV3, la xarxa."

Seguiment mèdic

Com comentàvem fa uns dies, arrel de la topada amb en Dalton, en Pirata tenia una petita ferida a l’espatlla que va derivar a una infecció epidermica galopant. Això va fer que el duessim a cal veterinari, on ens van receptar un tractament de xoc, el qual consta de diverosos components antibiotics i antidetot. Doncs bé, el medicament està funcionant adequadament i la ferida d’en Pirata cada cop té més bona pinta, fins al punt que ara ja gairebé no és res més que una taqueta vermelleta amb una petita crosteta (així, amb diminutius a per tot arreu).

Pel què fa a l’otitis millor que l’Eva us n’informi, ja que és més ella qui en fa el seguiment.

Les coses són així, i així…aiaiai… :P

El toc màgic

Els qui tenim gos ens esforcem en trobar la millor manera de fer creure el nostre animal: busquem com s’han d’emetre certes ordres verbals, quins signes de tota mena ens seran útils i prou precisos, intentem alhora transmetre’ls al quisso per a que aprengui a obeir, que realitzi alguns trucs, tot a força de repetició i paciència. Però hi ha moments excepcionals on la casualitat –o el que sigui- ens ajuda de manera totalment inesperada.

Això és el que va passar un bon dia en el que intentava sortir de casa deixant-hi en Pirata tot sol. Ell s’anima sempre que sent que agafem les claus i ens acostem a la porta i aquell dia no era menys, així que se’m va acudir –una mica apurada per les presses- de parlar-li com si es tractés d’un nen, explicant-li que me n’havia d’anar a treballar i que ell s’havia de quedar a casa, que jo tornaria al cap d’unes hores. Tot això li vaig dir donant-li uns copets bondadosos al cap, com qui li intenta fer entendre quelcom a un avi que ja no hi toca gaire, donant-li alguns tocs reconfortants a l’espatlla.

El toc màgic dels copets al cap va funcionar de manera brillant, en Pirata es va quedar assegut ben dret, quiet, deixant-me marxar tranquil·lament sense fer cap escàndol. Em vaig sentir com aquell hipnotitzador que agafava gallines i les deixava garratibades només posant-les panxa enlaire. El truc li he traspassat a en Quim, que en els últims dies l’ha fet servir un parell de cops i ha quedat al·lucinat de que funcionés tan bé.

Un altre toc màgic que encara he d’assajar uns quants cops més és “la cançó de bressol”. Fa un parell de vespres per aconseguir que en Pirata es quedés adormit al seu llitet l’hi vaig acompanyar, aconseguint que s’hi jagués i tot seguit mentre l’acariciava suaument, en veu molt baixeta vaig entonar una cançó de bressol de la que només recordo les primeres estrofes. De fet tampoc en van caldre més perquè de sobte, d’estar amb el cap aixecat ben atent al que li deia va passar a deixar-lo caure com fan els nens de l’anunci quedant-se “roque” al moment.

Des que hem descobert que hi ha certes paraules màgiques que funcionen sense que li haguem ensenyat abans a en Pirata (potser els amos anteriors van fer la feina per nosaltres, clar) ens sentim una mica com Cocodrilo Dundee dominant els animals amb la força de la ment. Casualitat? Sort? El passat que ens ajuda? Qui sap!

Pirata Gourmet

Ja varem explicar en una entrada anterior els provatures gastronòmiques a què varem sotmetre a en Pirata abans no trobarem el producte més adient als seus gustos i a la nostra butxaca i comoditat. Aquest, podem dir, que és un tema resolt, malgrat no descartem encetar una nova tanda de proves, ja que, vist el mercat, hi ha molt i molt productes que encara no em tastat, ni ell, ni nosaltres.

Però aquesta entrada no pretén repetir allò ja dit. Avui voldria explicar les “delicatessen” que en Pirata rep com a premi o regal i que em observat que li agrada més. Ens agradaria, a més, que ens féssiu cinc cèntims del què li doneu vosaltres (o heu vist donar), ja que sempre ens pot ser d’ajuda.

Com sempre intentarem modificar els noms comercials per evitar problemes legals o fer propaganda directa.

En el rànquing de “gormanderies” per en Pirata hi hauria els següents productes:

1. Tonyina Calba, clar. El producte estrella. Només obrir la llauna, en Pirata apareix, com teleportat, a la cuina. Només cal mirar-lo (no sé com ho veu) per què sense dir-li res s’assegui immediatament (símbol internacional caní per “dona-me’n-dona-me’n!”).

2. Iogur GeorogiDan-íssim. Cremós i fresc. De qualsevol gust. El seu envàs gairebé esfèric i de plàstic dur és ideal per agafar-lo amb les dents sense ser destrossat i s’emmotlla ergonòmicament a les llargues llepades.

3. Nervi de Bou. Comprat fa poc mentre adquiríem el nou arnès a mode de provatura. Només acostar-li ja li va clavar una dentallada. És molt dur de rossegar i s’hi passa hores fins que queda rebentat. Quan volem distreure’l o jugar amb ell, només cal agafar-li el nervi i refregar-li pels morros. Automàticament s’inicia un “frenzy” rosegador imparable.

4. Os anti-sarro. Està en la mateixa línia que l’anterior. Però es veu que el nervi de bou ha de ser més gustós, ja que clarament l’ha desplaçat en aquesta llista de preferències.

5. Puré de patates Màgic. Ahir mateix varem fer la prova (de fet és el que ha suscitat aquesta entrada). Primer varem fer un petit assaig acostant-li una mica amb la cullera. Va ser llepada i rellapada fins a quedar neta. En veure que el producte li agradava li atansarem les restes en un vol. En acabat, hom hagués dit que el vol era acabat de rentar, i ni els del CSI podrien haver esbrinat quin era el seu contingut abans que el “devorador” Pirata el repasses. De fet, poso aquest en aquesta posició per què ha estat l’últim a ser incorporat al rànquing. Segur que a mesura que passi el temps anirà pujant en la llista, per mèrits propis.

6. Os anti-sarro de menta. Teòricament porta menta per millorar l’alè. Teòricament. És tou i com de goma dura. Costa més de tallar que de rossegar. A en Pirata li agrada, però tinc la sospita que en fa servir més com un xiclet que com quelcom per rossegar, que al final s’acaba empassant.

7. Galetetes dures-dures. Representa que són “l’snack” ideal. Seques, portables, de diferents gustos, i formes. Ara bé, són tant dures que en Pirata no podia amb elles, i com que tampoc les podia aguantar amb les potetes (com si fa amb els nervis o els ossos per rossegar), les acabava per deixar-les de banda, i les hi havíem d’esmicolar o fins i tot remullar amb aigua. Al final, varem optar per dur-les com a senyal de pau i amistat per en Dalton (ni per això varen servir...).

Pelo, pico, pata

Malgrat els nostres esforços la ferida del clatell d'en Pirata no havia fet més que empitjorar en les últimes hores, així que ahir al vespre vam decidir portar-lo al veterinari. Després d'esperar una bona estona, passant-ho d'allò més bé amb un jove gos d'atura que va fer jugar en Pirata com no l'havia vist mai, vam entrar a la consulta i ens vam trobar la primera sorpresa... el metge no era el de sempre. Després de mirar-se la fitxa d'en Pirata vam anar per feina.

Metge: -Bé, què li passa a en Pirata?
Eva: -Doncs mira, és un mostrari de ferides variades.
M: -Caram!
E: -Sí, tenim una picada de paparra de fa tres setmanes, una mossegada de gos de fa dues setmanes i una ferida molt lletja de fa tres dies que no sabem com s'ha fet.
M: -!!! - el metge agafa en Pirata i el puja amb molta traça al "taulell" inhibidor de moviments.

La picada de paparra que el nostre gos té al cap és el primer que es mira, li retalla amb molta cura els pèls que la coubreixen i veu que s'hi ha fet una mena de gra boterut i dur que en teoria s'hauria d'anar curant tot sol. Si de cas, comenta, seria bo anar-li posant cada dia una miqueta de Betadine.

Les orelles són la següent parada. Es mira l'esgarrinxada made in Dalton i assegura veure-la ben curada. Aprofitant l'avinentesa es mira com ha evolucionat la otitis. La infecció ha desaparegut però el quisso encara té força cera, cosa que podria propiciar una nova otitis, per tant el metge decideix administrar-li al mateix moment una quinzena de gotetes neteja-orelles per acabar de matar el tema. El massatge orellil corresponent i tema tancat. Haurem de repetir la neteja un cop per setmana durant dues setmanes.

Finalment arribem a la pupa estrella del dia. Li explico els fets -...tenia una cicatriu vella molt gran al clatell, fa dues setmanes el van mossegar a la vora, semblava curat però ara li hem trobat aquesta mena d'úlcera que quan es grata la deixa en carn viva, hem fet tal i qual cura però no millora...-, al metge se li dibuixa un somriure burleta sota el nas al sentir l'invent anti-gratera i procedeix a fer-li una ullada a la pupa:

M: -Sí, sí, està clar. Piodermatitis.
E: -???...Piodermatitis?
M: -És una infecció de la pell provocada pels mateixos bacteris de la pell. Si el gos que el va mossegar li va fer una petita rascada just al lloc de la cicatriu, on la pell és més dèbil, és molt possible que facilités una infecció d'aquest tipus.
E: -I què s'hi pot fer?
M: -Si no s'hagués tractat a temps aquesta infecció s'hagués anat estenent sense parar, sort que l'heu portat de seguida! Ara li administrarem una pomada específica que facilitarà que se li formi crosta i eliminarà la infecció. Alhora aquesta pomada calma els picors, així evitarem que tingui ganes de gratar-se.

Dit i fet, el doctor primer de tot rapa la ferida amb mà experta i li deixa una calba ben ampla al voltant del mal. Tot seguit treu una pomada semblant a superglue d'un color groc-pus i li escampa una discreta dosi. Aquesta operació, havent netejat prèviament la zona amb aigua oxigenada, l'haurem de fer a casa cada 12 hores durant una setmana. En teoria en uns tres dies hauríem de veure que ja se li va formant crosta. "Piodermatitis", em repeteixo a mi mateixa per memoritzar la paraula i poder escriure avui l'entrada al blog.

M: -És important que el collar no li toqui la ferida.
E: -Crec que no arriba a tocar-li, però sí que just aquí se li fa un plec que no deixa respirar la pupa. Seria bo comprar-li un arnès en aquest cas?
M: -Seria més que bo. Si es pot evitar que el gos quan estira se li faci aquest plec evitarem que es creï un caldo de cultiu i accelerarem la recuperació. A més amb l'arnès ens assegurem que el collar o la corretja entrin enc ontacte amb la part danyada.

En Pirata s'ha comportat com un campió, sense moure ni un pèl tot i els ungüents varis que li hem posat, sense comptar amb que aquest cop l'exploraven mans desconegudes. Un cop de nou a terra, però, ha estat una bona estona accelerat olorant-ho tot.

El veterinari ens facilita la pomada i les gotes per les orelles, apuntant amb cura les dosis a administrar i ens aconsella que, en cas que la piodermatitis no millori en el temps previst hi tornem de seguida. Així ho farem, no passeu ànsia!

En conclusió, ja tenim deures: cada matí i vespre pomada, un cop al dia Betadine a la testa, i un cop per setmana gotes a les orelles, més comprar-li l'arnès que ves a saber quan val! Sort que no l'hem de dur a l'escola ni a activitats extra-escolars, que si no...

Pedaç ben posat...

...tapa un forat. O com resoldre un problema domèstic amb una camisa vella. Massa críptic? M'explicaré: Fa un parell de dies en Quim va detectar una nova ferida al clatell d'en Pirata, just al costat d'on en Dalton li havia deixat una petita marca de mossegada (ja pràcticament invisible) i, més concretament, al plec que li fa la pell degut a una lletja i vella cicatriu. No sabem com s'ho va fer inicialment, però hem vist que es grata i ja ho té ben encetat.

Ahir al vespre, inspirada per les ones hertzianes quan transmetien Anatomia de Grey, vaig decidir obrir la farmaciola i estudiar el problema detingudament. El primer és aconseguir que l’animal s’estigui quiet i en una posició que permeti treballar fàcilment, així que vaig fer-lo seure davant meu mentre era asseguda al sofà, el vaig envoltar amb les cames i les vaig creuar en X davant seu deixant-lo ben immobilitzat. Per calmar-lo vaig raspallar-lo a consciència i, entre raspallada i raspallada, la zona va quedar al descobert. Una crosta gruixuda es mantenia suspesa sobre la ferida -convertint-se en la crosta més ben construïda i més mal aprofitada de la història-, aguantada per un floc de pèls. La ferida en sí semblava no sagnar ni supurar, però era brillant com carn viva. Amb molt de compte i unes tisores vaig esclarissar la zona per operar millor.

L’aigua oxigenada va servir-me per treure tota la porqueria i crosta seca. Un cop ben net l’estrip era hora de protegir-lo. Esparadrap, cotó fluix i... fracàs absolut perquè amb tant de pèl no hi ha qui enganxi res enlloc, i menys si el quisso s’espolsa com una centrifugadora a intervals regulars.

“Potser millor així”, vaig pensar, perquè així la ferida respiraria i s’assecaria més ràpid, però no vaig comptar amb el que en Pirata va fer ipso facto després de que el deixés lliure: es va començar a gratar amb ganes la zona que jo tan polida havia deixat! Amb la de porqueria que duen els gossos a les potes, amb aquelles ungles gruixudes com llapis, ai Senyor! Bé, operació neteja un altre cop en marxa.

Mentre repetia les cures vaig estar rumiant com embolicar el quisso, però no aconseguia imaginar cap sistema del que amb un “meneito” no se’n pogués desfer, fins que una llumeta es va encendre al fons del meu cervell: vaig buscar una camisa vella, la vaig retallar convenientment i amb unes tires d’esparadrap ja estava llesta per ser (redoble de tambors)... el mitjó anti-gratera d’en Pirata! Està comprovat que només amb una de les potes s’arriba a la ferida, així que protegint-la farem que els danys siguin menors.

Aquest matí encara duia el mitjonet posat, en Quim li ha retirat per anar a passejar i que no se l’embrutés i al tornar a casa li ha tornat a posar. Aquest migdia encara el duia, se’l veia còmode i la ferida semblava més seca i menys irritada. Èxit absolut. Ara només queda que aconseguim una ampolleta de Betadine i li anem fent les cures cada vespre per controlar que vagi a millor i no a pitjor; en tot cas, si malgrat els nostres esforços de pares novells no aconseguim curar-lo el durem al veterinari.

*** Se’ns planteja una pregunta: la ferida se li ha fet perquè la pell de la cicatriu és més dèbil o la cicatriu se li va fer amb algun episodi de rascamenta similar? Tant de bo els antics amos ens poguessin explicar què li va passar al pobre animal. ***

Udols de solitud

Ahir, per circumstancies excepcionals, vaig quedar-me a casa en lloc d'anar a treballar. En Quim va fer la rutina de sempre de treure en Pirata a primera hora i després ens va deixar sols, a mi dormint amb la porta de l'habitació ajustada i a en pirata ajagut en algun racó del menjador reposant de la caminada.

Quan no feia ben bé una hora que l'amo havia marxat, en Pirata va fer un parell de timidíssims bup-bups, va esperar una mica parant l'orella i tot seguit va deixar anar un únic "bup" alt i clar. No va rebre resposta perquè jo intentava amb totes les meves forces seguir dormint, però ara ja no podia deixar de fixar-me en el comportament del gos. Al cap d'uns moments, ajagut com estava al seu racó va iniciar la serenata "bup bup auuuuuuuuuuuuuuuu" i un altre cop "bbbbbup bup... auuuuuuuuuuuuuuu". Els udols eren discrets, res de desganyitar-se, però van fer-me llevar del llit i renyar-lo per a que callés.

A quarts de dotze del migdia, l'episodi d'udols es va tornar a repetir. Aquest cop vaig deixar-lo fer, observant-lo des de l'escletxa de la porta. Amb el cap mirant amunt i la boqueta de pinyó, en Pirata llançava el seu crit de solitud a l'espai. Quan finalment va callar vaig esperar una estona per sortir, ara ja ben desvetllada. En comptes de rebre'm amb alegria, s'acostà a mi amb el cap cot (i això que ara no el renyava pas) fins que al cap d'una estona vaig aconseguir fer-lo jugar una mica per animar-lo.

Aquest comportament m'ha tingut preocupada fins avui que he navegat per la xarxa per esbrinar més sobre aquest comportament udolador. Hem estat especulant, potser en Pirata era conscient de que jo no sortia de l'habitació, que no "seguia la rutina" i estava preocupat. Potser es pensava que estava realment sol i això d'udolar ho fa cada dia quan som a la feina... Els experts per aquests casos recomanen una espècie de Mètode Estivill per gossos, és a dir, deixar-los sols una estona, tornar per a que vegin que... això, que tornem, després marxar més temps, i així progressivament fins que s'acostumi del tot. És un bon mètode per cadells, però tot i que és el que vam fer amb en Pirata des de bon començament ahir vaig veure que, igualment, hi ha moments que se sent sol i crida a la seva manera "quehihaalguuuuuuuuuuuuu?".

Perquè aquests udols no són plors, no els confonguem amb el somiqueig; són crides o intents de comunicació que degut a la manera de fer-los arriben més lluny (se senten millor a més distància) que els lladrucs normals. Com els llops quan són sols i busquen els companys de manada, els gossos es comuniquen així a falta de telèfons mòbils. A vegades quan passa una ambulància amb la sirena posada en Pirata li respon, perquè deu entendre la freqüència com un crit amic... Perdó, m'estic desviant del tema. Què hem de fer si sospitem que en Pirata udola en busca de companyia? Els veïns no s'han queixat, però la situació igualment no ens agrada. Potser deixant-li la radio posada a volum moderat se sentirà més acompanyat fins que tornem, potser l'hem de deixar fer fins que s'acostumi del tot (recordem que "només" fa cinc mesos que el tenim), potser hem de quedar-nos tranquils perquè només es queixava de que no li feia cas... o potser li hem de donar un germanet? no crec que adoptar un cadellet sigui la solució -tot i que personalment m'agradaria viure l'etapa de cadell, quan són tan monos i tan juganers- perquè encara no ho sabem tot d'en Pirata ni dels gossos en general i no voldríem adoptar un petit tirà que s'aprofités de la discapacitat i bona pasta del nostre quisso, a més, per això sempre hi ha temps.

Two Face

Si hagués d’assignar un signe del zodíac a en Pirata, triaria sense gaire por a equivocar-me el de Bessons. Aquesta elecció la fonamento en una de les característiques que presenten els nascuts sota aquest signe (de caràcter doble i contradictori) i que en Pirata, sens dubte, comparteix.

M’explicaré. A casa, en Pirata és un gos dolç, afectuós i fins i tot un pèl paparra. Quan arribes a casa, tot son remenades de cua, grinyols de plaer per la teva presència i actituts juganeres. Quan t’asseus al sofà per reposar o posar-te les sabates, ell apareix automàticament per demanar carícies, tot aixecant-te la mà amb el musell per llençar-la a la seva gropa, on hi vol les manyagues.

Al carrer, ai las, al carrer. Això ja és una altra cosa. Al carrer hi va a flairar i a deixar-hi els seus records olfactius en forma de pixum i femtes. I prou. Ni joc, ni moixaines, ni paraules dolces el fan desistir del seu afany íntim. Com a molt, i després de molt insistir s’acosta per complir amb el seu paper de gos obedient. Tanmateix quan un s’ajup per agrair-li “l’esforç”, la mà queda penjada en l’aire sense enlloc per recolzar-se i fer manyagueries, per què ell ja ha sortit disparat un altre cop a olorar el punt més interessant de la Terra (almenys durant uns quans segons). I tu t’has quedat allà, palplantat i amb una mica més de mal a l’esquena per una ajupida improductiva.

Com veieu, en Pirata ha de ser Bessons, per què si no, només queda l’opció que la seva actitud dual sigui fruit d’un accident que li hagués desfigurat la cara, i li hagués donat doble personalitat...No, el Dos Caras caní, no, si us plau...

Els somnis d'en Pirata

En entrades anteriors ja vam explicar que en Pirata acostuma a passar-se el dia dormint. Gràcies a això hem pogut observar un comportament que ens ha semblat força curiós, venint d'un gos, clar. Resulta que en Pirata somia. Segons el veterinari l'únic que té són espasmes musculars -els humans també els patim- i respiracions fortes, però nosaltres que tenim en Pirata molt pamat podem posar la mà al foc per afirmar que somia, i somia com nosaltres, amb argument, basant-se en el que ha viscut els últims dies, deixant aflorar les pors i els anhels igual que ho fem nosaltres.

Si no, com s'expliquen els següents fenòmens? les primeres setmanes de portar-lo al seu nou lloc de passeig, mentre dormia movia les potes com si corrés (4 potes sincronitzades, és espectacular veure-ho) i en altres moments només movia les dues mans com si gratés a terra buscant quelcom.

Un altre exemple espectacular: un vespre mentre en Quim el passejava van trobar una gosseta, propietat d'uns punkokupes que va saber com fer-lo jugar, s'hi van estar força estona i dies després en Pirata encara recordava i reolorava l'escena de jocs. Doncs bé, dues nits després en ple somni els "espasmes" van esdevenir envestides fornicadores que van durar una bona estona, fins que el vaig despertar perquè m'estava començant a preocupar; el quisso va obrir els ulls i aixecar el cap mentre encara li durava la fantasia (dominació, reproducció... qui sap) i els consegüens espasmes pèlvics.

La tercera ocasió més clara ha estat aquesta nit. Normalment -cada dues nits aproximadament- el sentim bordar en somnis, de manera molt fluixeta però clara, a vegades amb moviments de potes i d'altres no. Aquesta nit però li hem sentit un soroll diferent, el "bup-bup" normal més uns quants i insistents "grrrrrrrr grrrrrrrrrr" de baralla autèntica. Si comptem que va ser tot just diumenge quan va tenir la seva batussa amb en Dalton, bé, dos més dos fan quatre, o no?

Dalton vs. Pirata

Ahir vam anar de visita a casa d'uns amics que també tenen gos. Teníem previst passar-hi el dia, així que els vam demanar si podíem portar amb nosaltres en Pirata, per a que estigués acompanyat i, alhora, provar de presentar els dos gossos a veure si es feien amics. Ens van avisar que el seu animal és una mica... animal, però que no estava de més provar d'ajuntar-los.

En Dalton, que és com es diu el quisso amfitrió, tot just deu tenir un any i és de mida gran, barreja de pitbull i gos de cacera de pèl curt, té un morro fort i unes mandíbules poderoses. És d'aquella mena que endrapa tot el que pot, no en té mai prou i no fa fàstics a tragar-se el que faci falta, encara que estigui embolicat. Amb les persones és dòcil i carinyós, té una mirada dolça, sap "xocar" la pota, seure, anar a la seva manta quan se li ordena i un munt d'ordres més, i amb els gossos... bé, podríem dir que té un caràcter bastant fort.

Vam arribar amb un obsequi en senyal de bona voluntat -una caixa sencera de galetes per gos-, però en el moment que vam deixar cara a cara els dos animals fora a la terrassa, el desastre ja era inevitable. En Dalton devia pensar "de fora vingueren que de casa ens tragueren" i en Pirata, desconeixedor de l'entorn i les companyies, el primer que va notar va ser un rugit i unes fortes queixalades directes al coll. Van ser només tres segons el que vam trigar els presents en separar els animals, en Dalton -que li passa el cap a en Pirata- sobre seu a queixalada neta i el nostre pobre bitxo terroritzat bordant i intentant tornar-s'hi a cegues (amb èxit nul, val a dir). De seguida vam separar-los en terrasses independents, i així es van estar la resta del dia, sense tornar a ensumar-se més. Quin ensurt tots plegats!

En Pirata va sortir-ne clarament més escaldat, una orella li sagnava força i li vam haver de netejar (el poc que es va deixar) per veure la magnitud de la ferida. Per sort en Dalton té les dents arrodonides, així que en comptes de foradar el que fa és "colpejar" amb la força d'una locomotora, així que el que tenia en Pirata era simplement una esgarrinxada , però al ser una zona amb tants capil·lars l'espectacularitat era més que el que en realitat hi havia. Li vam descobrir també una queixalada al llom que va sagnar molt poquet i no semblava molestar-li gaire, ja que s'ho deixava tocar tranquil·lament. Els nervis, això sí, els tenia a flor de pell, acollonit perdut.

Vam estar visitant-lo tot el dia per torns, vam donar-li les restes del pollastre a l'ast que ens va sobrar del dinar i a la nit, ben bé a quarts d'una de la matinada, vam tornar a casa fent una paradeta primer al seu lloc habitual de passeig per a que desfogués tots els nervis d'aquell dia traumàtic. Què content que estava de tornar a ser a casa!

Ha estat una mala experiència de la que hem après molt: els gossos s'han de presentar poc a poc, primer que es vegin, després ambdós ben fermats per a que s'olorin amb prudència i, quan ja ha passat força estona, deixar-los acostar una mica més. En Pirata mai s'havia rebotat tan clarament a un altre mascle dominador (i això que cada dia n'hi ha una bona pila que se'l repassen sense miraments) i hem arribat a la conclusió que al no conèixer el terreny no va saber cap a on fugir i va preferir plantar cara, per poc que pogués. Nosaltres, a partir d'ara, serem molt més prudents a l'hora d'intentar-lo introduir a cases d'altres gossos.

Problemes tècnics

A tots aquells que heu intententat penjar un comentari i no s'havia publicat. Hem tingut uns problemes tècnics del blog que ja hem pogut sol·lucionar. Els vostres comentaris ja estan penjats. Gràcies a tots pels vostres consells i experiències; de veritat que ens són molt últils!




A partir d'ara, per evitar "Spam" haurem de moderar els missatges, amb la qual cosa potser trigaran una mica en ser penjats.

L’habitació prohibida

A en Pirata sempre li hem prohibit entrar a l’habitació on dormim, principalment pel tema higiènic i també per preservar la pau nocturna (a Osca vam comprovar que un gos roncador, somniador, assedegat o enyorat dels amos pot arribar a ser un corcó si és a la mateixa habitació i amb el morro arriba al nostre coixí).

S’ha acostumat a jeure just a l’ampit de la porta durant la nit, com qui vigila el ramat però, talment com fa la mainada, ha anat provant quin era el límit -el de l’habitació i el nostre-. Més d’un cop l’hem trobat dormint amb el cos fora de l’habitació i el cap a dintre, d’altres cops al llevar-nos ha entrat mig cos i s’ha quedat plantat esperant les manyagues de bon dia; sempre l’hem renyat una mica quan hem vist que traspassava la frontera, però el que està passant últimament ja exigeix mesures més severes.

Quan marxem de casa procurem deixar l’habitació amb la porta ajustada però ai! dos cops que hem arribat a casa a hores intempestives ens hem trobat en Pirata sortint de l’habitació amb postura “cuerpo-a-tierra”, penedit, arrossegant-se talment com un soldat sota filferros, abans i tot de que li haguem dit pas res. Sap perfectament que ha fet quelcom que no està bé i, com els nens, l’actitud de culpabilitat el delata. L’esbronquem, el tenim castigat sense mimos unes hores i sembla donar-se per enterat... o això ens pensàvem!

Fa dues nits vam sentir-lo bordar en somnis (ho fa tot sovint, un dia d’aquest publicarem una entrada “Especial somnis”). En aquell estat entre el son i la vigília vaig detectar que el soroll era més fort que de costum i, mig zombie, vaig aixecar el cap per controlar on era en Pirata. En la penombra una bola de pèl s’arraulia als peus del llit, al vell mig de l’habitació, dormint amb tota la tranquil·litat del món. Mode “bronca” ON -“Pirata! què hi fas aquí, surt! fuig!”. El quisso, com tot animal, va despertar-se desorientat i en comptes d’afanyar-se a sortir el que va fer va ser espaterrar-se panxa amunt mostrant submissió (o demanant manyagues?). En aquells moments de confusió mental l’únic que se’m va acudir va ser anar-lo empenyent fins fora de l’habitació, ell encara boca enlaire i jo repetint -“fuig! buff... fuig!”.

La solució serà tancar la porta per a que no entri? rendir-nos i deixar-lo entrar? repetir-li fins l’esgotament que aquell és territori vedat per ell? S’accepten suggeriments.

Per a ell, no hi ha bitllet.

Ja ho hem viscut un parell de cops, una en primera persona i l’altra com a espectadors casuals, i en ambdós casos resulta desagradable i, en certa manera, incomprensible. M’explicaré: els animals de companyia no poden viatjar en transport públic.

Aquest estiu, durant el viatge a Osca, volíem portar en Pirata a fer excursió pel parc nacional. Tothom que llegeix aquest blog sap que en Pirata és l’animal més tranquil que ha parit gossa. Doncs resulta que no. Que no podíem portar-lo amb nosaltres amb l’autobús llançadora que ens situava en el centre dels itineraris excursionistes. Ni pagant un taxa especial, ni res. No venien bitllet per en Pirata. La resta de la història ja ha estat explicada abans.

Un altra dia, agafant un autobús de línia entre dos pobles, el conductor va fer posar en la plataforma porta-paquets la minúscula maleta on una senyora hi portava a recer i tranquil·let el seu petaner. Asseguts, sentíem, esmorteït pel soroll del motor i el terra de l’autobús, els lladrucs angoixosos de la bèstia que s’havia quedat sola i desemparada entre embalums, farcells i demés paquets. Allà a sota sí que emprenyava el gos, i no pas amb la seva mestressa.

Aquí entrem en una paradoxa. Sí les recomanacions actuals sobre el transport ens diuen que cal potenciar el transport públic, com és que encara no s’ha trobat una solució a aquest dilema, i els propietaris dels animals ens veiem obligats a desplaçar-nos en vehicle privat?

Ja ho entenc que no tots els animals són iguals, ni que tots els amos (igual que fan amb la seva mainada) sabran corregir o controlar el seu gos. Però, i la gran massa que tenim gossos tranquils i educats que no tenen per què molestar més que qualsevol altra persona? Ja ho entenc que hi pot haver gent al·lèrgica, o que tingui por als gossos, etc. Però, i a la que no li faria res viatjar amb animals, ans al contrari, degut al seu efecte socialitzador encara en trauria un profit?

En fi, entenc que és una situació complexa i de difícil solució. Però també crec que s’hauria d’obrir un debat seriós sobre aquest tema, ja que afecta a molt gent, tal com es reflexa en aquesta pàgina web on aprofondeixen més en el tema.

L'últim repòs

L’article d’avui és dels que anomenem “d’utilitat”; parlarem de la mort de les nostres mascotes des del punt de vista pràctic i legal, sense entrar en el camp afectiu per evitar ferir sensibilitats. En tot cas, i esperem que aquest moment trigui molts anys en arribar, ja parlaríem del que significa la pèrdua del nostre estimat company des del punt de vista emocional quan arribés l’hora.

Què passa quan la nostra mascota és malalta i no té possibilitat de recuperar-se? hi ha dues opcions: que es quedi ingressada a la clínica sota supervisió i amb un equip mèdic que li subministri els medicaments que necessiti fins que tanqui els ulls per sempre, o bé ens l’emportem a casa per a que passi els últims moments amb la família que s’estima. I si el nostre animal mor en circumstancies inesperades?

Quan l’animal mor a la clínica, els mateixos metges s’encarreguen de les despulles, però si això succeeix a casa, existeixen dues maneres de donar-li un final digne a la nostra mascota, no només per raons sentimentals, sinó com una qüestió de salut pública convenientment recollida a la normativa vigent (la gestió dels cadàvers, siguin del tipus que sigui, de companyia o de granja, queda articulada en la Llei 10/98 de Residus, Reglament de Epizootias, de 1 de febrer de 1955, Reial decret 2.224/1993 de 17 de desembre, que deroga el RD. 845/1987 i incorpora a la normativa espanyola la Directiva 90/667/CEE i Directiva 92/118/CEE en vigor a Espanya, Decisió 449/96/CEE i Directiva 534/99), es tracta de l’enterrament i la incineració.

La incineració

És el mètode més higiènic. Els amos s’han de posar en contacte amb el seu centre veterinari, amb alguna empresa especialitzada o amb alguna associació de protecció dels animals, per a que es facin càrrec dels aspectes tècnics de la crema. Per aturar el procés de putrefacció del cos mentre no vinguin a buscar-lo, s’haurà de congelar (sí, congelar) l’animal amb els mitjans de què es disposi. La incineració pot ser comunitària o individual; en ambdues es permet als amos presenciar la cremació, i en el cas individual permet quedar-nos amb les cendres del nostre fidel company.

L’enterrament

S’haurà de realitzar en instal·lacions especials preparades a tal efecte (cementiris animals), evitant així la profanació accidental o intencionada, la contaminació d’aigües subterrànies i, en general, provocar algun perjudici al medi ambient. El procediment per a enterrar el quisso seria molt similar al dels humans.

Evidentment tots dos sistemes requereixen certa inversió econòmica, que varia depenent dels “extres” que els amos considerin oportuns.

A la xarxa, a més, existeix una infinitat de cementiris virtuals de mascotes, on es pot veure la fotografia de l’animaló i pensaments, poesies i escrits dels amos a manera d’últim homenatge.

En tot cas, si ens trobem inesperadament en la situació, el que hem de fer és trucar al nostre veterinari de confiança que és qui ens assessorarà en primera instància del que hem de fer amb el nostre company.

Això sí, mentrestant aquest final no arribi aprofiteu per disfrutar amb la vostra mascota i passar-ho el millor possible, ja que en el fons això és el que s’endurà al cel dels gossos.

A l’estiu tota cuca viu

Tal com la mare de la Vivi ha comentat en l’entrada anterior, era d’esperar que després d’haver trobat una puça sobre en Pirata al cap de dos dies li trobéssim, no una paparra, no, dues! La primera la tenia instal·lada al cap, i li vaig trobar jo mentre l’amanyagava. Em va semblar una crosteta inofensiva fins que a l’arrancar-la vaig veure que tenia potes (Iiiiick(2)!!!). Havia picat a en Pirata però era ben plana, així que dedueixo que les pipetes la devien haver mig enverinat, perquè tampoc s’arrapava tant com ho fan les paparres sanes. L’endemà en Quim n’hi va trobar una altra al coll, també “buida” i mig desenganxada.

Pensant-hi crec que la puça també devia estar una mica estabornida perquè em va ser massa fàcil agafar-la. Tot i això, en Pirata es grata més sovint del normal i és ben possible que encara tingui inquilins pul·lulant per sobre seu. Com cada dia està més pelut se’ns fa difícil fer un inventari d’insectes tot i les raspallades diàries (amb les que encara anem traient uns flocs de pèl importants), així que seguirem els consells dels experts i ens n'anirem a la botiga d'animals a comprar un collar i tot allò que ens ajudi a desparassitar l'animal.

<-- Aquí una puça

Aquí una paparra -->

I aquí el que una parella ben avinguda pot aconseguir en moments de picors desesperants:

Rasca i Pica

El Circ de les Puces

Passin i vegin el meravellós món del Circ de les Puces! Les Senyores tenen picors garantits, pels senyors guardem una sorpresa especial que es podran endur a casa i pels més petits... jaja, més emocions juntes que les que mai podran arribar a somniar! No s'ho perdin! Passis gratuïts fins omplir l'aforament!

Doncs sí. Ahir mentre raspallava el nostre amic de quatre potes una puça va emergir entre la pelambrera rossa. Jo mai havia vist una puça en viu i en directe. Al principi no vaig saber què era, fins que poinggg, d'un bot va saltar al sofà. Iiiiiick!!! Sort que quan alguna bestiola m'emprenya sóc infal·lible i no m'aturo fins fer-la desaparèixer (mosquits, mosques, aranyes, formigues, cucs del paper, i d'altres molestosos éssers), així que amb dos dits a manera de pinça i la velocitat d'un llampec, per enveja del nano de Karate Kid, vaig caçar la intrusa abans de que desaparegués en aquell -de cop- immens sofà.

Vaig poder-la observar amb deteniment un cop ben agafada. Li veia les potetes, l'abdomen, examinava el color... vaig intentar-la esclafar com qui rebenta un gra, però res, són indestructibles les punyeteres! La següent opció va ser l'ofegament. Com m'era impossible fabricar una forca de mida puça, i amb els dits tampoc li podia estrènyer la gola, vaig optar per anar a l'aixeta del lavabo i enviar-la a visitar món.

La inquietud, però, no ha desaparegut amb ella. Haurà posat ous? N'hi haurà més com ella per casa i/o per en Pirata? Feia molt que hi era? Com es detecten a temps les punyeteres? i el més important de tot... perquè coi ha aparegut una puça sobre en Pirata si li posem regularment les pipetes amb el líquid miraculós subdermicomegabò d'última generació que les allunya, capa, mata i tota la pesca? Dintre de dues setmanes tocava posar-n'hi una altra, però hem decidit que el millor era untar-lo avui mateix per si les mosques, dic, puces.

Hummm... la paranoia seguirà uns quants dies, i cada cop que en Pirata es grati correrem a raspallar-lo lupa en mà per detectar més inquilins indesitjats. Seguirem informant.

A cagar!!

Avui toca una entrada molt catalana. Tothom sap que la cultura catalana té un enorme component escatològica. A saber: tenim el caganer; ens caguem amb/en tot i tothom; el tió “caga” ous, torrons, etc...i nosaltres ens els mengem!, etc. Doncs bé, en Pirata, que és un gos d’Atura *català* també caga (tot i que no exclusivament per la seva nacionalitat, ja que tots els gossos ho fan). La gràcia és que no només caga (des de que el tenim ensenyat ho fa al carrer) si no que a més fa pets (ventositats, vents o flats expulsats, per aquells amants de lèxic) i rots. I això encara no ho ha après a fer fora de casa.

Pel que fa al rots, mira, encara té un passi. Acabava de menjar, fa unes quantes llepades al vol d’aigua, i ja se sap, que quan un xucla per beure, agafa aire. I l’aire no és gaire amic de l’estómac. Amb la qual cosa, aquest primer torna a sortir per on ha entrat, fent un soroll característic que tothom coneix, i que no és pas gaire diferent en els gossos. Fins aquí bé. Cap queixa, i com si fos un bebè, fa gracia i tot, especialment quan no t’ho fa davant dels morros.

Els pets, ai els pets, ja és una altra cosa. Posant un exemple; estàs a casa escarxofat al sofà, llegint, mirant la tele, o fent el ronso, quan de sobte perceps una flaire estranya. De mica en mica la flaire esdevé pudor. I la pudor t’inunda les fosses nasals en una orgia olfactiva. Estranyat per la catipén, el primer que penses és en el gas de la cuina. Però te n’adones que tens cuina elèctrica. Llavors abaixes el cap i trobes en Pirata ajagut als teus peus amb una expressió de plaer absoluta...Reflexionant, relaciones una cosa amb l’altra i descobreixes que els pets dels gossos no fan soroll, però sí que fan molta fortor.

Àlbum de fotos

En vista de que el club de fans va en augment i que fa temps que no posem cap imatge d'en Pirata fent de les seves, l'entrada d'avui és en format àlbum amb les fotos comentades de vacances i excursions.

Aquestes dues fotos les hi vam fer mentre dinàvem a un restaurant de Torla. Ens van deixar entrar amb el gos, però per no molestar els altres clients ens van donar una taula al costat de la cuina, i sort en vam tenir perquè era un racó encantador al costat d'una antiga llar de foc. En Pirata de tan tranquil que estava es va a dormir entre la taula, la meva cadira i la llar. La cambrera va flipar quan el va sentir que roncava!

Recordeu que el vostre gos és ambaixador dels altres gossos allà on va. Si el teniu ben educat, net i seguiu unes mínimes normes de comportament i respecte als altres facilitareu que, en properes ocasions, els propietaris de restaurants, hotels, botigues, etc., acceptin de més bon grat deixar entrar un quisso al seu establiment.

Una altra foto d'en Pirata en remull, aquest cop
en un riuet proper a l'hostal d'Osca on ens vam
allotjar. A que se'l veu feliç?

Aquest primer pla el va aconseguir la nostra companya Cristina, amb qui vam anar a fer una acalorada excursió per Olot (dia en que vam conèixer la Vivi)

Instantània d'un dels moments de descans en la llarga excursió al Parc d'Ordesa. Tingueu sempre aigua a l'abast!

La "campinya" aragonesa de què disfrutavem només sortir de l'hostal. En aquests camins vorejats per murs de pedra seca en Pirata corria deslligat ensumant-ho tot. Prop d'aquest punt, hi havia un ramat d'ovelles
que cada dia pasturava pel camp polisportiu del poble. En Pirata les va sentir i olorar, mostrant el seu interès amb el cap ben alt i una pota davantera mig aixecada, llàstima que no s'hi vegi perquè la genètica ja li deia que allò era feina seva!