Celest, la gossa boomerang

Avui en podem fer broma, perquè tot ha acabat bé. Com haureu llegit en el comentari de l'entrada anterior, la Gemma -que no és familiar nostre i tot i així ens llegeix!- ens va demanar ajut per trobar la Celeste, que s'havia perdut.

La Celeste és una gossa de cinc anys que feia temps que buscava una família que l'adoptés. El seu gran problema era una timidesa i una por extremes, un caràcter certament difícil en un animal de companyia. Sortosament, hi va haver l'Àngela de Canet d'Adri que va voler-la a casa, i des de Jaén cap a Canet la gosseta va fer un llarg viatge.

Però, ai l'as! Va ser posar peus en terra catalana que de la por va fugir cames ajudeu-me. Els seus nous amics catalans van buscar-la amb tots els recursos que van poder, van voltar la zona, van mobilitzar tothom qui se'ls va acudir i fins i tot van penjar cartells amb la foto de la desapareguda (un a la cantonada de casa en Pirata, què petit és el món!).

Confesso que la mateixa tarda que vaig saber del tema vaig carregar en Pirata al cotxe i vam anar a fer la volta vespral per Canet, a veure si el nostre gos que és més bo que un tros de pa aconseguia seguir el rastre de la damissel·la en problemes. Pels qui no conegueu la zona he de dir que és un lloc ideal per perdre's, amb boscos, camps, unes gorgues magnífiques i un munt de masies disseminades arreu. El fet és que la recerca no va tenir èxit, només vam aconseguir arreplegar una col·lecció nova de llavors pel pèl d'en Pirata i poca cosa més.

Vam pensar en fer una foto digital al cartell i penjar-lo aquí per si algú ens podia donar un cop de mà, però per sort ja no ha fet cap falta: la Celeste ha tornat, tota soleta, a la casa de la seva nova família. Ves qui ho diria! Només unes hores en aquesta nova terra de la que no coneix res i ja se sap el camí de tornada. O és que ha estat reflexionant i ha arribat a la conclusió de "on estarà millor que a casa d'algú que ha creuat mitja ibèria per donar-li una oportunitat?".

Benvinguda Celeste a Catalunya, ja saps que si necessites res aquí tens una colla que farà el possible per fer-te sentir com a casa. :)

Gent del Barri (capítol 1)

Amb aquesta entrada encetem una nova sèrie on explicarem amb quins altres gossos del barri conviu en Pirata. Amb uns hi ha bona relació, amb altres és cordial, amb altres simplement es toleren i, com no pot ser d’altra manera, amb altres no es poden ni veure. Tot i que en Pirata és molt bon jan, sempre són els altres gossos qui demostren actituds més o menys agressives cap a ell. Els únics que es deixen dominar[1] per en Pirata és que són encara més “mansos”.

L'esquifit de taques blanques i negres de cua cargolada és en “Xulu” . La veritat és que no sé el seu nom real, però la seva actitud normal és de “xuluputes”. Així petit com és, es passeja sempre sol per tot el poble i quan veu un gos, sigui de la mida que sigui, va a trobar-lo per buscar brega o rondar-lo de forma prepotent i desafiant. Amb en Pirata no és diferent, i malgrat que ell sempre el rep amb un remenar de cua i la típica olorada als genitals, l’altre eriça els pèls de l’espatlla i el ronca. Acte seguit com que el Xulu no arriba a la part posterior d’en Pirata per muntar-lo, es contenta amb recolzar-se amb les potes del davant sobre el seu coll (com es veu a la foto). En Pirata s’acaba afartant de la seva actitud de “gallito”, i se’n va rascant a terra en senyal de neguit o pixant en l’arbre més proper, però sense donar-li mai del tot l’esquena. Com no podia ser menys, el Xulu sempre acaba la trobada pixant sobre les marques d’en Pirata, en l’equivalent caní de “tenir sempre l’ultima paraula”.

[1] La dominació en els gossos es demostra mitjançant la “còpula” simulada entre mascles. Quan un mascle munta a l’altre no és que demostri actituds homosexuals (al contrari d’allò que molta gent es pensa) sinó que és un símptoma de superioritat. Quan dos gossos es troben se’ls ha de deixar que intentin muntar-se entre ells, ja que així s’estableix una jerarquia i deixen de barallarar-se.

En Pirata i el parquet

<- "Com si no fos prou dolent que en Rex hagi sortir-se'n amb el nou terra de la cuina, com dimonis en Fluffy ha aconseguit una cadena de punxes?"

Per un animal que quan corre utilitza les urpes per arrapar-se al terra i transmetre la seva energia motora per tal de propulsar-se, la interacció entre aquest i una superfície dura i lliscant com el parquet és del tot curiosa i entretinguda.

La reducció de la fricció produïda entre les urpes i el parquet de casa fa que el control motriu d’en Pirata es vegi dràsticament compromès quan aquest supera determinades velocitats. Aquet fet porta a situacions com el “zapateao” amb les potes davanteres en el moment inicial d’acceleració des del repòs, la superació per lliscament de l’objectiu –normalment una porta-, el “derrape” per sobreviració dels quarters del darrera, etc.

Aquesta relació es posa sobretot en pràctica, com diem, quan el Pirata ens persegueix escopetejat amunt i avall del pis o surt disparat cap a la porta quan ha arribat l’hora de fer el vol. Tanmateix, la venjança d’en Pirata no és menor, provocant, amb les seves urpes, ratllades i solcs per les zones més transitades.

Precisament ahir va ser espectacular quan, dirigint-se ell a tota velocitat cap a la sortida, per tal d’arribar-hi ràpidament al crit de “va Pirata ‘nem”, es va trobar que havíem enretirat l’estora de la porta d’entrada, i el fre que aquesta suposa havia deixat d’existir. En aquell moment en Pirata va experimentar en propi cos la primera de Newton*. Per compensar-la i no estavellar-se contra la porta, va reaccionar instintivament abaixant el cul i clavant els espolons del darrera a terra. Va aconseguir frenar a temps però la situació va ser absolutament graciosa.

* Primera llei o llei de la inèrcia: Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme. (També anomenada principi de Galileo.)

Badalls

Encara no s’ha pogut esbrinar per que badallem. El badall és un acte motor, reflexa i instintiu (ningú ens ensenya a badallar) que indica avorriment, fatiga, fàstic, i que generalment precedeix al son, encara que també es presenta al despertar i ens ajuda a treure'ns de sobre la peresa. Alguns investigadors opinen que el badall és un vestigi evolutiu, el significat original del qual podria haver estat intervenir en la conducta del despertar, en els moments que l'atenció disminuïa sota condicions de perill. El badall no és un gest conscient ni racional, així quan veien que algú altra badalla, sentim un badall o pensem en ell, també ens venen ganes de badallar encara que no vulguem [1].

Però aquest gest involuntari no només passa a nivell intraespecífic (entre individus de la mateixa espècie), ans m’he adonat que de bon matí, mentre m’estic posant les sabates i amanyagant en Pirata alhora, quan ell fa un badall -sí, els gossos també badallen- a mi també m’agafen ganes de fer-ne un. I a l’inrevés, si jo faig un badall al cap d’uns moments ell estira les potes de davant, corba l’esquena, tanca els ulls i treu la llengua tensionant tots els músculs del cos en un badall característic. Uaaaaaahhh!! No teniu ganes de badallar?

[1] Font: Revista Eureka

Purga

Ah, la primavera, època d'animalons varis i de llavors traïdores. L'any passat, recent adoptat en Pirata, no vam ser conscients del que pot passar amb la llana del gos en conjugació amb la natura perquè el vam pelar ben pelat per treure-li totes les rastes de hippy que duia, però aquest any és un altre cantar.

Cada dia en Pirata surt a voltar pels camps, matí i tarda, i no hi ha volta en que no torni amb tot de llavors enganxades als serrells de les potes i la panxa (fins i tot al musell, perquè l'enterrà allà on pot a tothora). Aquestes llavors malèfiques tenen formes especialment pensades per arrapar-se als pèls i no deixar-se anar si no es té prou paciència.

N'hi ha en forma d'espiga, que s'enreden amb el pèl com una fletxa i per treure-les s'han d'estirar per l'altra costat d'on han entrat. Ni ha de rodonetes com cargolines envoltades de punxes corbes que s'emboliquen de tal manera amb el pèl que a vegades, al treure-les, t'acabes enduent un petit floc de pèls de record. Ni ha de grosses com cacauets amb closca també envoltades de punxes gruixudes: una d'aquestes, un dia, se les va enginyar per encabir-se en el forat dels coixinets de la peülla d'en Pirata i vam haver de fer servir les tisores perquè estirant era impossible arrencar-la.

N'hi ha de més tipus, i cada matí i cada tarda en Pirata en porta una col·lecció sencera. Seria ideal poder-lo pentinar a fons després de cada passeig, però això no acostuma a ser possible, així que aquestes llavors queden liades al cos de l'animal durant força hores. Hores que en Pirata acostuma a dedicar a dormir, fer la ronda, tornar a dormir i... fer-se la toilette.

Cada cop que en Pirata troba una d'aquestes llavors l'estira amb cura amb les dents fins que la desenganxa, per mastegar-la tot seguit com si fos un xiclet. Això no suposaria cap problema si no fos que d'aquesta manera, de tant llepar-se el pèl ara que és època de muda, i de tant endrapar "verdura" acaba purgant-se i vomitant cada quatre dies.

Ara ja hem après que quan en Pirata, sense motiu aparent, se'n va al seu llitet i en comptes d'estirar-s'hi es queda assegut amb el posat ben digne, mirant a l'infinit, és que és a punt de vomitar. Uns quants "wuop, wuop, wuop" discrets i un moviment d'espatlles característic i conegut per tothom que alguna vegada hagi tret la primera papilla, és el ritual precedent a una estesa de babes i pèls, o pinso a mig digerir.

Després de la purga en Pirata es queda tot moix, com sense entendre què li ha passat. Si pot es torna a menjar el que ha tret -si l'enganxo a temps li ho impedeixo, que de menjar i aigua nets en té sempre per reemplaçar el que ha expulsat-, seguidament s'ajau amb mirada trista o s'acosta a un dels dos per a que li doni una sessió extra de mimos.

Com veieu, si no és una cosa és una altra, però entretinguts si que ens té aquest bitxo!

No paris, no paris...

En Pirata és un d’aquells gossos que quant surt al carrer no el pots simplement portar a un descampat i fer que faci les seves “coses” allà fins que se’n cansi. Ell vol voltar, corre amunt i avall!! Per passejar-lo hom no es pot quedar estàtic, ha de romandre en constant moviment, esclau de la primera llei de Newton.

Sovint quant voltem, m’aturo a observar algun ocell, algun exemplar vegetal interessant, o simplement com unes formigues intenten entaforar una enorme llavor pel forat del formiguer. És llavors quan transcorreguda l’estona que en Pirata necessita per explorar els voltants del punt escollit, ve a buscar-me, impacient per què continuem el recorregut. Primer s’acosta a veure què passa, uns copets a la cama amb el morro són el senyal per fer-se notar, o bé directament ficar el musell en allò que estic observant. Si això no dóna resultat, s’arracona uns metres, no per deixar-me estar, sinó per gratar fortament el terra amb les urpes com imitant a un brau enfurismat. Aquest és el moment indicador que està perdent la paciència “Vaaaa, anem!!”. Si aquesta tàctica no té efecte, fa el gest de marxar sol “si tu no vens, jo me’n vaig”. Però només marxa uns metres, olorant aquí i allà com esperant a que jo reaccioni. Si finalment això tampoc té l’esperada recompensa de continuar el camí, s’ajeu al costat meu amb un esbufec de resignació, tot atent al més lleu moviment que li indiqui que reprenem el nostre camí.

Tu et quedes aquí

En Pirata té una mena de sisè sentit per saber quan és hora d'anar a passejar i quan és hora de quedar-se a casa. D'una banda ja té uns horaris concrets i unes rutines agafades, per exemple, quan en Quim s'aixeca i es vesteix en Pirata tot i haver estat uns segons abans dormint profundament es desperta, s'estira, i es posa com una moto amunt i avall, ballant un "zapateao" davant la porta del pis per fer que en Quim s'afanyi. Fins i tot és normal que deixi anar algun petit lladruc de nervis. Al vespre, quan toca la segona sortida, segueix el mateix ritual sabent que en quant algú s'acosti a la porta ell també hi ha de ser.

Els caps de setmana ja són un altre cantar. A mig matí la casa segueix en silenci i, quan un dels dos ens llevem i sortim de l'habitació encara amb el pijama posat sí que rebem un bon dia caní -amb espatarramenta panxa enlaire, somiqueig inclòs- però res de nervis ni presses per anar a fer el vol.

Hi ha ocasions, però, en que la rutina canvia i li hem d'explicar que tot i estar-nos preparant per marxar a ell no li toca sortir pas, les paraules màgiques són (mentre li donem uns copets carinyosos al caparró) "no Pirata, tu et quedes aquí, a vigilar la casa". Automàticament el gos deixa de costat els nervis i l'excitació i s'asseu resignat al costat de la porta, observant amb certa tristesa com marxem deixant-lo tot sol.

Quan tornem a casa, estant només a uns metres del pis, ja sentim com s'acosta atent i ensuma per l'escletxa de sota la porta, s'asseu, es torna a posar dret, badalla sonorament i espera que obrim la porta per tirar-se sobre nostre omplint-nos de carícies i demanant alhora tota la atenció del món. És divertit veure, quan un de nosaltres és a casa i l'altre és a punt d'arribar com reacciona en Pirata, corrent passadís avall amb les orelles ben dretes i tot el cos en tensió, parat davant la porta, mirant-se-la com si tingués visió de raigs x i pogués seguir el mecanisme del pany pas per pas. Tot un espectacle.

Lindo Pulgoso

Arghhhh!! Puces, puces per tot arreu. Ahir vaig tenir la brillant idea d’anar a donar un vol pel bosc de darrera casa amb en Pirata, sense pensar que estem en època de plena explosió “pucil”. Ja havíem tingut aquest any alguna que altra experiència amb les paparres, però res greu que no es pogués controlar; era cosa de detectar-les i treure-les per què malgrat s’aferren com una mala cosa, normalment estan mortes quan les troben (beneïdes pipetes mata-bitxos). Però aquest cop amb les puces ha estat espectacular. Ahir al vespre amanyagant el gos, només fèiem que trobar puces. Potser en varem arribar a trobar una dotzena corrent entre els pèls d’en Pirata, i jo me’n vaig localitzar una a la cama, després que m’hagués picat a la cuixa!. Fins i tot aquest matí n’hem trobat una agonitzant al lavabo (potser afectada pel verí mortal subcutani que porta en Pirata?). Aix! Em pica tot només de pensar-hi!

Amics d'en Pirata!

Fes-te amic d'en Pirata i indica'ns d'on ets!

Ordres per en Pirata

Malgrat el caràcter independent d’en Pirata, com tot bon gos d’Atura sempre té un ull posat sobre l’amo (en aquest cas, això de l’ull és més cert que mai). Així quan sortim al carrer o anem d’excursió –si no té un d’aquells dies rebels– en Pirata respon molt bé als xiulets i ordres que li donem. Les ordres les hi hem ensenyat amb paciència, i quan ha cregut li hem donat un premi, normalment algun boci de menjar o una bona manyaga. Les ordres que fem servir més són:

Seu!: Com indica l’ordre, en Pirata recolza la seva part posterior a terra, mentre manté estirades les potes del davant. Si no en té ganes es fa molt el ronso, com si no ens sentís. Si vol alguna cosa, s’asseu automàticament davant de nosaltres com per demanar-ho (normalment menjar, i especialment els iogurts).

Txoca!: Aquesta encara no la domina. Una vegada l’hem fet asseure, ara estem intentant que doni la pota en forma de salutació. Continuem amb la feina...

Quiet!: L’hem hagut d’aplicar per que com que de vegades el passegem sense corretja, sempre sortia del portal escopetejat, travessant el carrer a tot drap. Això comportava un gran perill pel gos. Ara li diem per que es quedi quiet a la vorera i ens esperi abans de creuar. També li diem quan volem que es quedi al nostre costat. El problema és que encara no hem aconseguit que es quedi quiet lluny de nosaltres, ja que sempre que li diem ve fins als nostres peus i llavors és quan s’està quiet, cosa que no és gens útil si el què volem és que es quedi quiet a l’altra costat de carrer, mentre passa un cotxe.

A la manta!: Aquesta l’hem apresa dels amos d’en Dalton. En un raconet té el seu coixí folrat, on juga i dorm si nosaltres hi som a prop. Ara, sempre que li volem donar un gormanderia, l’enviem “a la manta”. Ell, com que sap que l’hi espera un premi, hi va corrents i remenant la cua amb delit. Quan vol alguna cosa, també normalment el iogurt, combina “a la manta!” amb “seu!” ell solet, com dient “veieu que bé que ho faig”.

Cap aquí!: com que no s’hi veu gaire, aquesta és la fórmula que fem servir per guiar-lo. Ell segueix la nostra veu, i canvia el rumb. S’hi ha acostumat molt bé i és una de les ordres que segueix amb més eficàcia. Fins i tot funciona millor que el Vine!

Vine! o Vine cap aquí!: L’utilitzem per indicar-li que s’acosti. Sovint l’utilitzem indistintament amb el "Cap aquí!".

Txist! o No!: Són les dues interjeccions que li indiquen que allò que vol fer no és positiu. Les reconeix molt bé i quan les sent “de seguida” reacciona.

Cuidadu!: Com que el deixem que campi, de vegades es despista amb una olor o va esverat i acaba xocant amb un arbre, un fanal, o la pota d’un banc. Amb aquesta interjecció castissa li indiquem que està a punt de xocar. Pel seu bé, sembla que és una ordre que està aprenent força ràpid, ja que ja comença a abaixar el cap o prendre una postura arronsada, com de rebre un impacte, quan la sent.

Què et dic jo!?!: La fem servir per reforçar una ordre. Així, si en Pirata està punt d’acostar-se a un gos amb una clara actitud amenaçadora (arrupit amb el pèl eriçat) que ell no detecta, li podríem dir: "No! Cap aquí! Què et dic jo!" Amb aquesta fórmula, sense que sigui garantia d’èxit (és més tossut que un marrà) com a mínim s’ho pensarà dos cops i si insistim, potser li evitem un ensurt.

Xiulet: No és una ordre pròpiament dita, però substitueix el "Cap aquí!" o el "Vine!". Es nota que és un gos d’Atura, per què respon molt bé als xiulets.

Busca el mitjó!: Dit per incitar-lo a jugar i per què vagi a buscar la seva joguina de torn.

Ja veieu que tenim un bon ventall d’ordres, moltes encaminades a guiar-lo, i menys a mantenir-lo controlat, doncs és un gos amable, dolç i pacífic.

Bon Sant Jordi

Mira que n'arribem ser estranys els catalans: celebrem una derrota en el dia de la nostra diada i el dia del nostre Patró ni tant sols és festa. En fi, Molt Bon Sant Jordi a tothom! :D

Nota: Per cert, en Pirata ha olorat i reolorat la rosa i ha fet un intent de marcar-la, però un avís a temps ha fet que no haguéssim de lamentar disgusts ;)

Feliç feliç primer aniversari!!!

Així és, aquesta passada Setmana Santa ha fet un any de l'adopció del nostre estimat Pirata.

Amb ell hem fet amics, hem visitat llocs, hem passat ensurts i aventures, hem tingut moments tendres i moments salvatges, hem viscut trapelleries i somnis, hem tingut moments nobles, moments tristos, dolços i curiosos, hem descobert nous mons, hem explorat noves emocions, hem experimentat sensacions innovadores i hem gaudit molt més que hem patit.

Certament, tenir en Pirata amb nosaltres ha estat una experiència enriquidora, alliberadora, ens ha fet créixer i estabilitzar-nos. Diuen que qui té mascotes viu més anys, esperem doncs que en Pirata segueixi molts més anys amb nosaltres fent-nos fruir de la vida tant o més com fins ara.

Felicitats a en Pirata, però també a qui ens llegiu, ja que heu viscut aquest any gairebé en directe amb nosaltres i ens heu donat suport i consell, compartint les vostres experiències i opinions, creant -ni que sigui virtualment- una petita família.

Seguirem informant-vos i explicant-vos tot allò que ens passi amb en Pirata. Moltes gràcies a tothom i...

Feliç primer aniversari,
feliç feliç aniversari a tothom!

De cec a murri

"Y fue así, que después de Dios éste me dio la vida, y siendo ciego me alumbró y adestró en la carrera de vivir. Huelgo de contar a vuestra merced estas niñerías para mostrar cuanta virtud sea saber los hombres subir siendo bajos, y dejarse bajar siendo altos cuánto vicio."

- La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades (Anònim, 1554).

Deixeu que us narri senyories amb aquestes paraules com el nostre protagonista esdevé de cec a murri en una sola nit.

El dia anterior havia transcorregut com cada dia del Senyor, des que el nostre pare Sol es lleva fins que es pon. El poder del Morfeu havia caigut sobre les nostres parpelles i la seva sorra ens guiava pels camins dels somnis mentre en Pirata desvetllat triscava amunt i avall. Amb aquest nas que té, ensumant l’aire, de ben segur ho va descobrir, allà sobre el sofà, jeia l’abric emprat el matí anterior per anar d’excursió, i a l’interior de la seva butxaca havia quedat el més frugal dels aliments: tota una bossa plena de delicioses làmines de carn seca...Així, emparat per la nit, furtívol i rendit a Beelzebub, va buidar la bossa amb delit.

Aquest matí, al llevar-me, he trobat la prova del crim a terra, la bossa de llaminadures restava sobre l’estora oberta i buida, violada per l’instint animal més primari, la fam. Mentre, en Pirata, dissimulava buscant les manyagues matinals refregant el morro a la meva cama...el mal ja estava fet, ja era massa tard per castigar-lo...Va Pirata ‘nem!

Amunt periscopi

Un altre cop pinso?!?! Ecs?!? Tot i que ho dissimula bé, especialment després del passeig matinal, és evident que a en Pirata no li entusiasma el pinso que li posem per menjar. És normal, crec que a mi tampoc m’agradaria que el menú sempre fos el mateix, per més variades que fossin les porcions. Ara mastego, ara glopejo, mica en mica endrapa cada matí, gairebé mecànicament i sense molt d’esma el menjar del seu vol. Al contrari, estic segur, que si pogués triar només es fotria allò que ens mengem nosaltres. No en va, només veure’ns que remenem a la cuina s’acosta content i alegre a veure si li donem algun bocinet del què sigui per endur-se a l’estómac. Quan ho fem, un trosset de pernil que sobra per massa greixós, una pell de fuet rebutjada, etc. s’ho pren com un gran premi i ho devora amb delit.

A la taula, ja és una altra cosa. Per tal que no emprenyi mentre mengem mai li donem res un cop hi estem asseguts. Però ell, quan hi ha quelcom que considera irresistible, no se’n pot estar, i veus com s'atansa amb el cap aixecat, amb la trufa del morro per sobre la vora de la taula, flairant animosament com per copsar cada molècula d’aroma nutritiu. No s’aixeca sobre les potes, sap que no rebrà res de nosaltres, però amb el seu morro com un periscopi alçat per sobre del mantell, busca amb frisança el seu objectiu impossible.

Sneak attack

Pobre Pirata...és clar que la seva condició de mig invident (que no de mig vident) el deixa en una clara posició d’inferioritat envers els gossos agressius (com ja es va demostrar amb en Dalton). Ara fa uns dies, aprofitant que jo estava despistat, un gos d’una masia propera a la zona de passeig (que també és un gos d'atura) va sortir sorpresivament de darrera uns arbusts per atacar a en Pirata que anava, com sempre, al seu aire ensumant el terra.

Aquest cop tenia camp per corre i l'atacant, al veure que jo m’acostava corrent i bramant, va acabar fugint. Nogensmenys en Pirata no ha quedat exempt de ferides de guerra: al “genoll” de la cama dreta hi té una rascada, a la cuixa de la mateixa cama i a l’espatlla esquerra hi té sengles ferides de mossegades. Cap de les ferides són de consideració i sembla que totes van fent el seu curs de curació, tanmateix l’hem portat al veterinari per verificar-ho. Ara cal que controlem la rascada per què no li agafi aquella infecció de la pell que ja va tenir al coll i anem vigilant que les ferides cicatritzin bé. Físicament el gos està bé, però ara quan passa pel costat de la masia veus que s’aparta del lloc de l’atac amb al cap cot.

El Pirata Egipci

Si en Pirata en fos realment un, de Pirata, segur que en seria un d'Egipte. Per què ho dic, malgrat saber que els egipcis no són especialment famosos pels seus actes de pirateria i que evidentment el nostre quisso té indubtables arrels catalanes? Doncs per què ens hem adonat que el pèls més foscos que li envolten l'ull s'estenen allargassats fins la galta, formant un efecte cosmètic semblant a l'ull d'Horus, que les dones egípcies tant imitaven amb el maquillatge. Veieu, les fotos i compareu!

La Gola del Ter

Fa uns dies varem anar d’excursió a la Gola del Ter. Tal com indica el seu nom, es tracta de la desembocadura del riu Ter al mar. Malgrat ser de Girona i haver visitat gran part de l’Empordà aquest era un lloc que sempre havia volgut veure, i mai havia tingut la oportunitat. Així que varem carregar en Pirata al cotxe, ell més content que un gínjol hi salta cap dins de seguida que li obro la porta del maleter, i ens hi varem plantar. A l’hivern és un lloc tranquil, malgrat que força visitat; passejants, veïns, excursionistes, descanses a les vores del riu o caminen per la platja. El dia era assolellat i l’escalfor del sol es feia notar per sobre la brisa marina que arrissava les onades.

Per mi, els moments més divertits o curiosos d’en Pirata va ser quan va intentar beure de l’aiguabarreig entre el Ter i el Mar, es nota que la va trobar salada, per que després de es primeres llepades a la superfície de l’aigua, ho va deixar estar. Un altra moment va ser quan passejant distret com sempre, ensumant cada gra de sorra, va anar a parar a una zona on la sorra estava completament fluïditzada, formant una mena de sorres movedisses, enfonsant-s'hi de quatre potes. Ell espantat, tanmateix va poder sortir-ne escopetejat amb un parell de potents salts . Finalment, en aproximar-nos a les ones, ell va fer com si allò no anés amb ell i va seguir lluny de l’aigua, es nota que és un gos d’alta muntanya i que el mar no l’entusiasma.

(Nota: Sí, allò que veieu al fons de la fotografia són les Illes Medes.)

Com un nen

Cada cop estic més convençuda que en Pirata és com un nen humà. Un exemple clar (a part de necessitar algun copet per fer el rotet després de dinar) és l’episodi que vam patir fa uns dies. En aquella botiga que vaig comprar les tenalles d’ungles (aixxx...) vaig comprar-hi també un “os” per que en Pirata rosegués durant uns dies. Aquests ossos són fets de la pell d’algun rumiant i tenen diverses mides i formes. Vaig escollir un que té, a manera de cap d’os, un parell de nusos que de segur li serien més còmodes per mastegar (i així no quedaria cap pilota òssia arrodonida i impossible de mastegar voltant per sota el sofà).

Quan el gos va entendre de què es tractava va agafar la nova joguina com si fos la única cosa important al món. Talment com fan els nanos davant d’un joc nou, va oblidar la joguina que li havien regalat per Nadal (que en el seu moment havia desplaçat el famós mitjó) i es va dedicar a rosegar i rosegar durant hores. Bé, corregeixo, més que rosegar era estovar amb la saliva i estirar quan la fibra s’havia emblanquinat i ja era només una pasta amorfa. En Pirata, és curiós, però no és un “mastegador”, les coses massa grosses li queden, això, massa grosses; prefereix petits bocins manejables per dur-se a la boca.

I talment com un crio, en Pirata un vespre va decidir que no podia sortir a passejar sense la seva joguina preferida, “és que s’havia posat interessant” podria dir ell ara. Nosaltres, preveient el que passaria, vam intentar fer-lo desistir i que el deixés a casa, però no, el seu preuat os mig rosegat havia d’anar amb ell. Us podeu imaginar el que va passar? Efectivament, després de dur-lo una estona indeterminada devia aturar-se a ensumar alguna cosa i allà va quedar, abandonat, oblidat, perdut, l’os de la seva alegria.

L’endemà, tot i tornar a passar pel mateix camí i buscar-lo activament tant ell com jo, vam veure que algun petaner veí havia estat més llest i l’havia fet desaparèixer. N’haurà après alguna cosa d’aquesta lliçó? Ja ho sentirem a dir, de moment ha recuperat interès per l’os de nusos fet amb fils de colors, i me n’alegro perquè aquet no embruta i a més ens hi deixa jugar!

Atac d'ansietat

Fa uns dies vaig anar a una nova i gran botiga dedicada als animals per comprar unes tenalles per ungles canines. Resultava que els esperons d’en Pirata ja havien crescut molt i amenaçaven amb tornar al punt d’origen havent descrit un cercle complert. Com ja no el portem a la perruqueria es fa necessari fer-li la manicura a casa, però sense les eines adequades ens hi podem fer mal, tan nosaltres com ell.

Bé, un cop a casa vaig fer repàs a tots els esperons i ungles d’en Pirata sense cap problema ni molèstia fins, ai, trobar aquella ungla que no saps si és massa llarga o ja està bé així. Per qui no ho sàpiga les ungles dels gossos són com tubs en els que, en el primer centímetre (depèn de la mida del gos, clar) hi ha carn, vasos sanguinis i terminacions nervioses. Degut a la meva inexperiència, i a que l’ungla en qüestió era negre i per tant no es podia intuir on acabava la carn i on era simple ungla, vaig retallar massa i xac! Bup! En Pirata va fer un grinyol i va apartar la pota de seguida, mirant-me amb posat ofès. Al moment vaig veure una gran gota de sang que se li escolava entre els pèls del peu. Esfereïda, pensant en l’estora nova i en l’abast de la ferida del gos vaig agafar-lo d’una revolada i el vaig dur a velocitat insospitada cap al bany on guardem la farmaciola.

Amb l’adrenalina sortint-me per les orelles vaig deixar el gos al terra, li vaig mig fer una clau de judo per estirar-lo i que es quedés quiet i finalment vaig encertar a agafar el cotó fluix i el betadine per desinfectar, netejar i detenir l’hemorràgia. El terra del bany havia quedat com si hagués passat un esbudellador a domicili i jo només estava pendent de la pota del gos.

Un cop controlada la situació vaig deixar anar a en Pirata esperant que s’aixequés i sortís de la cambra, però de seguida vaig notar quelcom estrany: tot i estar tombat de costat, cap de les quatre potes es repenjava a terra sinó que estaven estranyament tremoloses i garratibades com si fos un gos dissecat. Vaig mirar-lo tot sencer i me’n vaig adonar que ja no respirava acceleradament com al principi de dur-lo a curar, i que amb la llengua fora tenia el cap en un bassal de... aigua? No, ho semblava però era saliva d’en Pirata! Llavors la que es va quedar en estat de xoc vaig ser jo. El tocava, l’acariciava i li parlava amb to dolç mentre em queien les llàgrimes d’espant i d’impotència per no saber què era el que li estava passant al gos. L’instint, més que un pensament racional, em va fer agafar-lo tal com estava i portar-lo al seu llitet tou que li tenim preparat al menjador.

Vaig sospirar alleugida quan vaig veure que es recollia fet una boleta i es quedava allà, esgotat, recuperant-se de l’ensurt. Al cap d’una estoneta li vaig acostar el seu cossi d’aigua i va beure amb delit, suposo que per recuperar els líquids perduts durant el tràngol.

Pensant pensant he arribat a la conclusió que el que va patir va ser un atac d’angoixa al veure’s ferit, transportat pels aires fins al “bany del terror”, és a dir, el bany on el dutxem quan li toca, i immobilitzat bruscament per una de les dues persones amb qui més confia. Potser també va detectar lo nerviosa que m’havia posat jo, qui sap, només sé que davant del dubte mai més tornaré a apurar en la tallada, i que mai més li donaré un ensurt tan gros com aquell.

Quan en Pirata estira la pota...

...vol dir que li estàs fent pessigolles al punt just de la cuixa. Com en Pirata és un bon gos, afectuós i ens té respecte, quan li fem moltes manyagues acaba per estirar-se panxa enlaire, amb les manetes recollides en posat mantis religiosa, la llengua penjant entre les dents per un costat del musell i posant cara de “fes-me, fes-me”. Si t’atures i no el toques més a vegades es retorça a un costat y a l’altre com un peix fora de l’aigua, fent el posat més entendridor del món. Aquest és el truc per afeblir voluntats més brut que he vist després de les pupil·les dilatades del Gat amb Botes d’Shrek!

Quan som asseguts al sofà s’acosta buscant una mà despistada per endur-se sobre el cap o sobre el llom amb una pirueta estudiada, una bona manera d’aconseguir que li fem cas! Si aconsegueix l’objectiu i li gratem darrere les orelles és capaç de deixar-se caure a terra immediatament amb posat “fesmefesme” amb tota la barra del món. Altres cops es queda assegut i, de cop, com si fos un llibre estret es repenja amb tot el seu pes contra la primera cama que troba, quedant-se embadalit amb les carícies i el cos en angle com un yonkie contra un mur mentre experimenta els efectes de la droga.

Últimament, a més, ha après a tornar-nos les carícies fent-nos lleugeres mossegadetes amb la punteta de les dents, sense fer gaire força i molt ràpid, com si ens busqués puces. Si t’enganxa malament, però, pot fer-te un pessic d’allò més molest en alguna part sensible com la part interior del bíceps, aushh!

El més sorprenent que fa, en ocasions molt especials, és fer un sospir i un gemec gairebé humà quan amb el nus del dit índex li grato l’orella per la part interior (ep, sense entrar-hi que ja sabem que les infeccions d’oïda són a l’ordre del dia!). Altres vegades en comptes d’un gemec el que surt és un rotet dirigit amb tota intenció a la cara del mimador de torn, però com és el nostre nen ens fa gràcia i tot, je.

Però a mi personalment quant més gràcia em fa, ho he de dir, és quan és assegut al teu cantó i t’acosta només el cap de costat i el reposa melangiosament contra la teva cuixa, com volent dir “ai, quina vida aquesta, eh amic?”.

Corre, corre, que t'atrapo

Un dels moments que em produeix més felicitat quan passejo en Pirata és quan el veig corre. A priori semblaria un xic temerari que un gos cec (bé, mig cec segons anem descobrint) anés corrents amunt i avall a tota velocitat, i ho és. De fet, no ho fa gairebé mai, per què tot i que és un gos molt valent i agosarat, crec que sempre conserva un punt de prudència. La qüestió és que darrera casa hi ha una plaça enorme que ara estan arreglant i hi ha enretirat tots els obstacles, resultant en una esplanada lliure de qualsevol risc de xoc. És en aquest entorn on puc cridar en Pirata i posar-me a corre. Ell, seguint el soroll de les meves passes, encara el seu ull mig funcional cap a mi i comença a trotar amb una ganyota d’alegria. Tot i això sempre va com una mica “acollonit”, abaixant el cap i encorbant l’espatlla com si esperés la trompada. En el fons, però, es nota que li agrada per que sempre que arribem a l’esplanada es posa a fer bots, a mig trotar i a fer grans voltes per incitar-me a corre. Quina meravella veure’l gaudir!

Un be amb potes rosses

Grans problemes requereixen solucions dràstiques, així que farts que en Pirata traginés amunt i avall quilos de sorra, li hem esquilat els serrells de potes i peus. Ara més que un gos d’Atura sembla un xaiet, amb aquelles potetes que aguanten un tou rodó de pèl. Sabem que no és pas la imatge més idíl·lica que hom pot imaginar-se, venint d’una raça tan noble com la d’en Pirata, però segur que ara que diuen que venen les pluges, agraírem enormement l’elecció estètica aplicada.

Llicència per aspirar

A l'entrada anterior ja hem dit que aquest Nadal el Tió ens ha “cagat” un magnífic aspirador de no-sé-quants (molts) watts de potència, i amb no-sé-quins braços articulats i accessoris. Aquest electrodomèstic ha passat a formar part de la llista d’eines imprescindibles a la llar des que ens hem traslladat i l’atracció entre en Pirata i la sorra del terra s’ha incrementat exponencialment a la tranquil·litat adquirida.

A partir d’aquí, hem començat a observar que entre en Pirata i l’aspirador ha sorgit una mena de relació amor/odi. Al principi, el soroll provocat per l’aparell l’intimidava, ara sembla que s’hi va acostumant. Tanmateix la paraula seria més aviat que el va tolerant, ja que si bé és clar que no li agrada, al menys permet que t’hi acostis. Per altra banda, i malgrat el soroll, ha descobert que l’aspirador té dos gran utilitats:

Primera. Com que li encanta que el remenin, si li passes l’aspirador per sobre, nota com li xucla els pèls, cosa que li encanta (de fet, si no ho heu provat, feu-ho, és una sensació entre agradable i sobrenatural). Això implica una funció lúdica pel gos, i una d'“higiènica” per nosaltres, ja que d’aquesta manera recollim el pèl desprès sense que passi pel terra. Malgrat tot, hem de vigilar de no acostar-li la boca d’aspiració gaire a prop de la pell, ja que amb la potència que gasta l’aparell, pot arribar a estirar-l’hi, fent-li un mena de pessic que el molesta.

Segona. Mentre per una punta, l’aspirador demostra un afany xuclador inesgotable, per una obertura lateral, expel·la un fort raig d’aire. En Pirata ho ha descobert, i ara ha après a posar-se al costat de l’aparell per fer que el raig l’amanyagui!!!

La veritat és que la relació entre els electrodomèstics de la casa i en Pirata té escenes molt curioses. Desde la seva fixació per les olors del rentaplats, a la nosa del soroll de la televisió. A poc a poc, anirem rebel·lant noves dades entre la convivència de les eines de la llar i el nostre estimat quisso!

Carretades de sorra

Això és lo que porta cada dia en Pirata a casa! El duem a fer el vol de bon matí. Ensuma aquí, ensuma allà. Com que la rosada és com és, les potes li queden ben xopes. Cosa que aprofita la sorra per arrapar-se entre els pèls dels sues peus. En arribar a casa, en Pirata reposa, la rosada s’asseca, i al gos li agafa gratera. Amb el pèl sec, la sorra salta empesa per les urpes de’n Pirata, estenent-se maliciosament per tot el parquet. El terra de fusta té moltes avantatges, una d’elles no és la capacitat per dissimular la brutícia. Sort que comencem a dominar els braços articulats y gadgets varis de la nova aspiradora, que va de bòlit xuclant pèls i sorra!!! Si mai voleu omplir un terraplè, regenerar un platja, o fer ciment, nosaltres tenim carretades de sorra per regalar!

Nit de sort

Recordeu el comentari de fa un parell d'entrades, on se'ns presentava el cas d'un gosset nascut cec? Doncs aquest és el mail que he rebut avui sobre el tema:

"Gràcies a tos els qui m'heu ajudat a cercar una família per a en NIT. A
partir d'avui té una nova llar, i esperem que serà la definitiva, i a hores
d'ara ja deu ser-hi!!! La seva nova família està a Soses, un poble proper a
Lleida. Compartirà casa amb un altre gos i sis (quasi set) persones que de ben
segur se l'estimaran com es mereix! Gràcies Lidia i família de part d'en NIT!!!

Gràcies també a l'Eva (Pirata) per posar-se en contacte i interessar-se per ell!
(http://pirata-diari.blogspot.com/)

Gràcies a la Camila i a la Raquel per voler-lo adoptar! Si voleu un altre gos
poseu-vos en contacte amb mi de nou i us enviaré fotos dels cadells que tenim!!!

Gràcies a la Natàlia i a l'Anna per haver-lo cuidat fins avui i, sobretot, per
haver-lo salvat de la gossera! En fi, gràcies a tots els que hagueu reenviat el
correu que us vaig enviar, entre tots hem fet una bona feina! Els que encara no
em foteu ni cas, si us plau, el proper correu reenvieu-lo per favor! Si algú de
vosaltres no vol continuar rebent aquest tipus de correus per la meva part
feu-m'ho saber, us prometo que no prendré cap tipus de represàlia... violenta.

Hehehe! Fins la propera!
Esteve"

Felicitats a tots els implicats, a Nit i sobre tot a la familia que l'ha adoptat, segur que els farà ben feliços. :)

Tió, tió, caga turró...

D'aquell tant bo...

Primer Nadal amb en Pirata! Com que ha estat un gosset molt bufó i s’ha portat molt bé, el tió li a cagat algunes cosetes del tot útils (gràcies “tieta” Gemma per assessorar-lo tant bé ;)

- Òs de roba: Serveix per que el mossegui i jugui amb ell. A part del component lúdic li va bé per la mandíbula i les dents. No sabíem si el voldria utilitzar ja que la seva joguina preferida és, sens dubte, el mitjó (que malgrat ser utilitzat dia sí, dia també, encara es conserva incòlume, gràcies a la delicadesa amb què el tracta). Però només fregar-li el musell amb els fils que sobresurten dels extrems de “l’òs” s’hi va llençar a atrapar-lo i a estireganyar-lo, posant-se’l entre les dues potetes davanteres. Ara se l’ha fet seu i té el pobre mitjó abandonat en un racó. Definitivament la nova joguina li encanta!

- Rull de bosses: És un dels utensilis per a mascotes més original i pràctic que he vist mai. Es tracta d’una peça de plàstic en forma d’òs d’uns 8-9 cm de longitud. Un dels extrems es pot separar per deixar al descobert la part interior i buida de la peça, on si col·loca un rull de “bosses-recull-caquetes”, que es poden extreure una a una a través d’un forat obert en la paret cilíndrica de l’òs. Porta incorporada una altra peça en forma de clauer per penjar-la a la corretja; així no ens la deixem mai! La veritat és que ens va de perles, especialment quan en els “pipi-cans” del poble s’han acabat les bossetes.

- Galetetes: entre els regals hi havia unes quantes galetetes de diferents colors (gustos?) per a gos. En Pirata no dubte en cruspir-se-les fent gala de la seva delicadesa al mastegar. Primer un bocinet, després un altre. Tot molt a poc a poc per anar assaborint...

Aquestes vacances ens han anat molt bé per estar més temps en el Pirata. És genial tenir-lo a casa! I ara que ja ha rebut els seus regals de Nadal, podem dir que forma totalment part de la família!

Quines aventures?
Quines sorpreses?
Ens esperen aquest nou any?
No pas ara ho sabem...
Però de ben segur
que amb en Pirata
Xalarem!

FELIÇ ANY 2007 A TOTHOM!

Ara brut, ara maduixa.

Llegia fa poc que els gossos d’Atura no tenen terme mig respecte a la seva afinitat amb l’aigua: els agrada molt, o l’avorreixen. En Pirata és del segon tipus.

Així, per ell el bany deu ser més aviat quelcom traumàtic, malgrat nosaltres agraïm profundament acariciar el seu pel suau i llustrós un cop acabat el procés:

1. Convenciment. Ara ja ho ha aprés. Quan des del lavabo algú de nosaltres el crida en paraules dolces, ja se’n malfia, recula enrere i no mou ni un dit.

2. Transport. Com que veiem que no hi ha manera de fer-lo entrar pel seu peu al lavabo i molt menys dins la banyera, cal encalçar-lo pel pit i les natges i entaforar-lo directament a la ceràmica higiènica. En Pirata es queda tot dret i estirat, gairebé rígid, esperant rebre amb la màxima dignitat el raig d’aigua.

3. Humitejar. Per tal de poder-lo ensabonar cal primer mullar-lo bé. Aquí és quan comença a tremolar (literalment), no sabem si per la por o per fred (tot i que ara a l’hivern fem servir aigua calenta). Cal vigilar el cap; és la zona més delicada i que ell odia més mullar-se, especialment per evitar que li entri agua a les orelles, i pugui tornar a tenir otitis.

4. Ensabonar. A quatre mans el freguem ben fregat. Les potes, és clar, són lo pitjor, per una banda, ell es resisteix per no perdre l’equilibri rígid que ha adoptat, per l’altra per que té zones virtualment inabastables degut als plecs de la pell, esperons i ungles. La “merda” gairebé surt a raig.

5. Esbandir. Ara toca treure-li tot el sabó de sobre, i és quan es nota la feina feta, ja que l’aigua raja cap a l’embornal de la banyera d’un color marronòs digne dels millors temps del Llobregat.

6. Primer assecat. Anem per parts, el fet que tingui tant de pèl fa que sigui molt dificil assecar-lo. Per sort comptem amb la mare natura que s’ho té molt ben estudiat (vegeu assecats 2on y 4rt). Aquest primer assecat consisteix en el clàssic fregament amb la tovallola, la qual queda ben xopa.

7. Segon assecat. En aquest punt traiem en Pirata de la banyera. Ell respira alleujat i lo primer que fa és aplicar la centrifugació natural amb el moviment característic dels gossos quan s’espolsen. Com a efecte col·lateral, tenim un bany ple de gotetes.

8. Tercer assecat. Acabem de passar-li la tovallola i li apliquem aire calent amb l’assecador. Per més ·”efeminat” que això pugui sembla a alguns es veu que és molt necessari per evitar la proliferació de fongs a la pell.

9. Quart assecat. Secada natural. El pèl dels gossos de tura té una textura y composició que fa que repel·li l’aigua. Amb l’ajuda del raspall, a més, li anem desfilant els nusos per evitar que se li formin bosses d’humitat.

10. Finalment i per donar un toc “chic” li posem una mica de colònia en “spray” de maduixa. Cosa que no li agrada gens i es passa la resta del dia fregant-se per tot arreu per treure’s l’olor!

Ja ho veieu, rentar a en Pirata, no és tasca fàcil que es faci a la lleugera, sort que poc a poc li anem agafant la pràctica. La Vivi és aqüàtica? I l’Orn?

Experimentant

Fa uns quants vespres, en un dels meus -cada cop més escassos- passeigs a soles amb en Pirata, va ocórrer un petit incident que em va inspirar un experiment nou.

Ara que vivim en un poble tranquil deixem que en Pirata vagi sense lligar perquè el perill d'atropellament o molèstia a d'altres vianants es fa realment difícil. El fet de que sigui obedient i fidel també facilita la feina si l'has de mantenir quiet mentre passa algun vehicle, això és molt bonic, fins el dia en què apareix un altre gosset a la vorera del davant i en Pirata -portat per l'enyor i la solitud en aquest poble de gossos enclaustrats en els seus quatre pams de jardí, un altre dia en parlarem- decideix creuar feliçment el carrer, passant alegrement de les meves ordres i posant en perill potencial la seva vida. Perquè en aquell moment no passava cap cotxe, però si s'acostuma a no respectar els traçats vials, ell que gairebé no veu res fins que no hi topa de cap, pot veure reduïda molt considerablement la seva esperança de vida.

Com no volem que això passi, i com el fet de rebel·lar-se a les ordres és motiu de càstig, vaig decidir donar-li una lliçó que pogués entendre.

Metres enllà de l'incident, i molt a prop de casa, hi ha un descampat poc il·luminat. El lloc perfecte per l'experiment. M'hi vaig acostar deixant que en Pirata voleiés al meu voltant tot olorant cada detall, vaig aturar-me i allà em vaig quedar sense fer cap soroll ni moviment. En Pirata al principi estava molt emocionat deixant la seva petja a cada racó, tan va badar que finalment i tal com jo esperava, va oblidar on era jo. Està acostumat a trobar-nos pel sò i/o pel moviment, però en aquells moments res d'això hi havia. Estava sol.

Al principi no va semblar que se'n sentís, va seguir ensumant i donant voltes pel descampat, fent de tant en tant una llambregada en direcció a casa. Al cap d'un moment, ensumar ja no era tan important, el que buscava amb les orelles ben amunt era qualsevol senyal auditiu. Res. Les llambregades cap a casa cada cop eren més insistents mentre recorria un i altre cop el descampat, cada cop més a poc a poc, cada cop amb el cap més amunt atent a qualsevol senyal que el permetés trobar l'amo. Unes passes cap a casa, unes passes de tornada a allà on ens haviem "separat". En aquells moments vaig témer que arrenqués a córrer cap a casa, però no, quan va haver-se assegurat que era sol va fer una cosa que, sincerament, em va estovar com mantega: com un bon jan, com tants cops li hem ordenat que faci quan vol quelcom, en Pirata va decidir seure, ben digne, cul a terra esquena erecta, barbeta amunt com un soldat, immobil i alerta, mirant direcció a la llar. "Quin gran gos!" vaig pensar.

Una estona després, quan jo era a punt d'acabar l'experiment un cop vista la dignitat del nostre quisso, l'actitud d'ell va tornar a cambiar. D'un salt va trencar la seva immobilitat i es va posar a ensumar com un boig, a seguir el rastre invisible com si fos un gos policia o un cercador de tòfones. Em buscava. Va acostar-se diversos cops, fins i tot va topar amb mi en un instant però, curiosament, no es va adonar que era jo! Va seguir buscant pel descampat fins que el seu frenesí fou tal que respirava amb dificultat. Llavors va ser quan ja no vaig poder més i el vaig cridar amorosament per a que vingués al meu costat. En sentir la meva veu les orelles se li van disparar, tota la seva atenció va recaure en el punt on jo era i va córrer a trobar-me amb un gemec ofegat. Em va saludar com si fes anys que no em veia, abraçades i carícies en un descampat gelat. La tornada a casa va ser feliç, va respondre a totes les meves indicacions i no es va allunyar més que unes passes fins que vam ser al cau.

Haurà après quelcom d'aquesta experiència? Jo sí, ara sé que en Pirata se sent part d'una llar, d'una família, i que si mai li faltem patirà com patiriem qualsevol de nosaltres. Sé que ens necessita, no només pel menjar i l'escalfor, sinó per l'amor que ens intercanviem. Penso en quan el vam adoptar, en l'estat de por i desorientació en què es trobava els primers dies i ara sé que aquest és l'estat que segueix a la desesperació de veure't sol. Per tant, si voleu adoptar un gos i no teniu clar si funcionarà o no, ja ho sabeu, els experiments a casa, i amb gasosa.

Preciossssitat...és nostre, només nostre...Gollum!

Ho havíem llegit en un llibre per gossos, que les nostres mascotes eren incapaces de resistir-se a una bona ròtula de vedella. Com que havíem acabat de menjar escudella, varem voler fer la prova. Efectivament, aquell ós rodó, dur i envoltat de cartílags llefiscosos va portar de corcoll en Pirata que, com si fos el llop dels tres poquets, va llepar i llepar, mossegar i mossegar, rosegar i rosegar, fins a quedar extasiat! Fins i tot vaig provar de treure-li per què estava emmerdant tot el terra, i per primera vegada, com si d’en Gollum es tractés, em va roncar amb mala llet per evitar que li tragués. Cosa que només va servir per que el renyéssim i per que igualment perdés el seu tresor. Vegeu a la foto, com el protegeix mentre el rosega.

Ara ja ho sabem, si no volem que el Pirata es corrompi i es deixi endur pel costat fosc caní, no ha de veure ròtules de vedella.

PD: Per cert, diuen que van molt bé per treure’ls el carrall de les dents.

"Oju, peligru!"

El nou territori és inhòspit, amb sorpreses a cada pas, obstacles a superar i noves rutines per descobrir. En Pirata feia molt temps que no era tan obedient ni estava tant atent a les nostres ordres i instruccions, sobre tot perquè li va la salut. Ha passat d’anar boig darrere els rastres de les femelles de bon veure a ser una màquina d’obediència ben engranada.

Ara quan passegem ens anem trobant amb fanals, bancs, papereres, arbres, cotxes, pilones... i amb un “cuidado” o un xiulet suau en Pirata s’atura, esquiva i volta automàticament tot allò que sigui davant seu. Els pocs accidents i topades són deguts a una badada nostra o a falta de temps per avisar el quisso. De fet me’n faig creus de lo dur que té el crani, perquè de “gongs”, “plocs” i “thunds” n’hem sentit sovint depenent del material amb què col·lisiona, però de “cracks” procedents d’en Pirata, ni un de sol. Potser algun grinyol -més d’espant que de dolor- sí que ha fet, però les nostres carícies vessades immediatament i paraules d’ànim amb to alegre fan que se li passi qualsevol mal.

És curiós, amb tot, lo ràpidament que ha après a identificar les paraules “ojo” i “cuidado” amb el fet d’evitar possibles perills, i només en aquells moments en que la necessitat de marcar el territori és més forta que la pròpia salut és quan ens fa patir una mica. Sort que en Pirata, com els nens, és de goma.

Una nova llar

Doncs sí, per fi i després de molt empaquetar trastos, desmuntar mobles, traginar-los, pujar i baixar escales (encara no han posar l’ascensor), tornar a muntar mobles i tornar-ho a col·locar tot al seu lloc (Déu ni do la de coses que podem arribar a acumular en una casa sense adonar-nos), ja ens em instal·lat en la nostra nova llar. Per tal que en canvi no fos traumàtic per en Pirata varem elaborar-li un “Pla de habituament”. Aquest a consistit en què a mesura que s’acostava el dia de trasllat final hem anat incrementant la seva presència al nou pis. Així al principi el portàvem durant un moment allà, estant amb nosaltres i anant a donar un volt pels voltants per què anés coneixent el seu nou territori. Mica en mica, les estones al pis eren més llargues, mentre nosaltres treballàvem ordenant, muntant, desfent, etc. Cap aquests últims dies, ja l’hem començat a deixar algunes estones sol al pis, mentre nosaltres anàvem a comprar o traginàvem algun moble, amb increments successius de temps entre les anaves i les tornades. Finalment, l’últim dia, malgrat que no varem estar gaire per ell, per la feina que teníem, sí que el varem tenir tot el dia al pis allà amb nosaltres (acompanyat d’en Potes!! Gràcies per venir i ajudar-nos!!). Sembla que s’ha adaptat prou bé, i al camp d’un parell de dies estudiant les seves reaccions, no sembla estressat ni nerviós pel canvi: les reaccions són normals, les deposicions correctes i segueix ensumant i pixant compulsivament a cada racó i planta que troba (ara són més les plantes que pateixen els seus sucs úrics que no pas les pilones o les faroles, per què el lloc de passeig matinal és en plena natura!).

No sé si el “Pla” era el correcte o no, la nostra experiència és més aviat escassa o nul·la, tanmateix era allò que el sentit comú ens va dictar, i suposo que com a mínim és un intent de fer-ho bé, que en el fons és el que compte, i el resultat ens avala, així que estic tranquil...

Heu patit mai un trasllat amb les vostres mascotes? Com ho heu fet per habituar-les? Heu aplicat alguna metodologia semblant? Us sembla correcta la que hem fet nosaltres?

Una abraçada...

O bé en Pirata és gelós o bé abans que l’adoptessin va veure molts capítols dels Teletubbies. La qüestió és que em notat que quan l’Eva i jo ens fonem en una abraçada, ell s’afanya a venir allà on siguem i comença a fer-nos notar la seva presència pujant amb les potes del davant fins els nostres malucs, com volent ell també formar part de l’abraçada. De vegades, quan fa això, l’agafem de les potes i l’acceptem en el grup, fet que sovint li agrada (suposo que deu dependre de l’humor o el cansament) i que provoca que estigui força estona recolzat només amb les potes del darrera, amb la llengua fora i fent el característic “srrrlup, xxxrrrippp, srrrluup” de quan està content, feliç i alegre. De vegades, tot s’ha de dir, és una mica emprenyador, però en el fons ens encanta que sigui un més de la família!

Potes

Farà ja alguns caps de setmana vam anar de visita a casa d'uns familiars, també orgullosos propietaris d'un gran gos, literalment. Jo ja l'havia vist quan el van adoptar, era un cadellet juganer, mig gos d'atura mig mastí dels Pirineus. El seu nom, Potes, se'l va guanyar gràcies a les enormes extremitats que lluïa, i que predeien el que avui és la realitat: que en Potes és un gegant pelut fidel i alegre. Avui dia aquest gos pesa 45 kg (en fa 3 com en Pirata), té el cap més gros que el d'una persona i, quan s'alça, és tan alt com un jugador de bàsquet. Presumeix de tenir en el seu currículum més de 4 persones enderrocades en l'abraçada de salutació inicial, rècord que de ben segur serà millorat ben aviat.

Després del record d'en Dalton teníem reserves sobre com es portarien en Pirata i el gos de la casa, però a part d'una fal·lera ensumadora i unes ganes tremendes de jugar, en Potes va fer prou bon paper. Quan vam treure una mica de menjar pel nostre gos en Potes es va posar una mica gelós i va haver de rebre el seu piscolabis d'abans de dinar consistent en una galleda de pinso, per anar obrint boca. Exagero, sí, però segons ens van comentar aquest "gosset" fa tres àpats complerts al dia, que si ens posem a comptar segur arriben, de gram en gram, al quilo diari.

En Potes és obedient, borda quan vol quelcom eixordant tothom qui tingui a tres metres a la rodona. És tranquil i de bona pasta, es deixa guiar allà on li diguin però s'ha de tenir força i fondo per aguantar-lo quan estira de la corretja.

Durant la visita en Pirata va estar un bon temps "acollonit" davant una presència tan imponent, però cap al tard, un cop feta la volteta pel poble que ens acollia, va ser ell qui va buscar en Potes per jugar una mica. L'intent va ser únic i breu, ja que en Potes amb un simple copet de malucs va enviar en Pirata a un rec del que ell sol no sabia sortir. En vista de l'èxit, en Pirata va ser prou assenyat com per no provocar més l'efusivitat del mastodont, limitant-se a anar ensumant junts les verdisses del camí.

Un cop comprovat que aquests dos animals es porten bé, de segur anirem a visitar-los més sovint!

Ansietat

En les llargues hores en què no estem amb en Pirata per motius laborals, potser ell ajagut somica i suspira pensant en quan tornarem:

Ansiedad de tenerte en mis patas
musitando palabras de amor
Ansiedad de subirme a tus cuartos
y en la mano volverte a lamer.
(bis)
Tal vez esté suspirando al recordarte,
tus caricias me hacen por siempre calmar
hacen que estés presente en mi soñar.
Quizás esté aullando en tu pensamiento,
estreches mi retrato con frenesí
y hasta tu oído llegue la melodía salvaje
y el eco de la pena de estar sin ti.
Tal vez esté llorando al recordarte...
Por la ansiedad de tenerte en mis patas
y el eco de la pena de estar sin ti.



Quan arribem a casa bota i somica d'alegria sabedor que el temps de soletat ha acabat i podrà rebre tota la nostra atenció, estima i calor.

Nosaltres també t'anyorem Pirata!

El primer lladruc

La veritat és que a part dels somnis on li agafa per fer uns tímids lladrucs, no recordo haver sentit lladrar a en Pirata abans d’aquest cap de setmana. Doncs sí, resulta que quan estàvem a punt de sortir a passejar-lo, mentre em preparava agafant la bossa per recollir les “deposicions” ell, no sé com, pressentia que havíem d’anar a passejar i estava visiblement excitat, quan de sobte va deixar anar un únic i solitari però molt entusiasta “bup”, com per cridar l’atenció. Tots dos ens varem quedar allà palplantats i sorpresos del què havíem sentit: en Pirata pot lladrar! Mentre ell seguia amunt i avall i pujant amb les potes davanteres fins als nostres malucs com volen dir: “va, afanyeu-vos!”. Va ser un moment especial, potser és que en Pirata ja ens té prou confiança com per gosar a lladrar-nos? No ho sé, tampoc ho a tornat a fer...devia ser l’excitació del moment...

Sembla quelcom força estrany que un gos cec lladri poc, crec que podria ser un bon sistema de comunicació. Potser ser que ho faci per estar més alerta dels sons que li arriben i no perdre-se’n cap amb els seus propis lladrucs? És cert que quan en Pirata sent un lladruc, sobretot si no és agressiu, es queda ben quiet apuntant amb les orelles la seva font com intentant-la localitzar; i normalment no falla mai (no en va diuen que els gossos tenen una capacitat extraordinària per localitzar sons, per tal que les femelles puguin trobar els seus cadells extraviats en mig de la brolla).

Presència olfactiva

Aquest matí, en la llum somorta de la matinada, passejàvem amb en Pirata per la zona d’esbarjo habitual. Anàvem avançant xino-xano, quan en mig del camí hem trobat un forat d’un pam de profunditat fet per algun altre quisso, suposo que cercant alguna arrel per jugar. Com no, en Pirata s’hi ha llençat per flairar-ne el contingut i/o rastres del seu perpetrador. I naturalment hi ha acabat deixant la seva marca en forma de líquid urètic. La sorpresa ha arribat quan tot d’una, mentre en Pirata comprovava el seu segell, ha fotut un bot que ha sortit disparat talment com si hagués sentit la presència d’un esperit. Un cop calmat a tornat per investigar aquella presència invisible, que per ell devia ser molt real, per que de nou ha sortit corrents com un esperitat per no tornar-se a acostar al sot encantat. Qui sap quina sensació ha tingut, potser el seu olfacte és tant fi i se’n refia tant d’ell que ha notat la presència d’un gos que li era frepant. De vegades, el “radar” d’en Pirata també li juga males passades!

Pirata...Fent País

L’altra dia de casualitat vaig descobrir una pàgina web, si més no, curiosa. Es tracta de http://www.technorati.com/, una mena de buscador que fa una mena de “rànking” dels blogs depenent del nombre de enllaços que presenta.

“Ni curt ni mandrós” vaig introduir a la casella adequada el nostre/vostre blog amic que ara llegiu:

- Avia’m...aquí. Sí. “Search for”. Introdueixo: p-i-r-a-t-a-guió-d-i-a-r-i-punt-b-l-o-g-s-p-o-t-punt-c-o-m.

Aquí va arribar la meva sorpresa quan la primera entrada és el d’una pàgina anglosaxona: “Dave Journal”. Una mena de blog personal d’un paio que és fotògraf. M’afanyo a pitjar sobre l’enllaç per veure com és que sortim allà. Resulta que és el creador de la foto que surt a la nostra entrada sobre “l’últim repòs de les mascotes”, aquella on es veu una làpida en forma gos. Diu que és el lloc més estrany on ha vist una de les seves fotos, àdhuc no sap ni en quina llengua està escrit.

Vull respondre-li en el mateix blog, però un problema tècnic m’ho impedeix, així que li vaig enviar un correu electrònic explicant-li la nostra adopció d’en Pirata, en quin idioma ho fem i de què va l’entrada on hi ha la seva foto. Naturalment m’ofereixo a treure-la si li molesta que sigui allà.

Al cap de poques hores em contesta que li agrada molt que hàgim fet servir la seva foto, que està sorprès que una foto que fa tant de temps que va ser feta aparegui ara en un blog del qual ni tant sols en coneix l’idioma, i que la història d’en Pirata sembla encantadora.

Estic content que no ens l’hagi fet treure, m’agrada aquella foto, és curiosa i divertida alhora, a més a servit per mostrar l’existència del català a algú que viu a milers de kilometres de distància. Un altra cop, Internet es revela com una gran eina per a la difusió de cultures més enllà de la globalització; potser en contra d'allò que molts pensen.

PD: És interessant el fet que algú en els comentaris diu que li sembla que està escrit en Portuguès. Ben mirat potser si que el Català i el Portuguès s’assemblen.

PPD: Precisament ahir, parlant de reconeixement estadístic d’idiomes per Internet amb els meus amics (no, no és un tema que tractem sovint), em varen dir que la contracció “dels” és una paraula que es fa servir moltíssim en català i en canvi no existeix com a mot en cap altra idioma del món!!! Ves tu quina gràcia!!

PPPD: Tot s'ha de dir, que el major nombre d'enllaços que tenim són del nostre amic "el pollastre de goma" que d'aquí poc se'ns casa. Felicitats!!!

Un dia normal

Feia dies que no duia en Pirata a passejar a primera hora del dia, cedint-li l’honor a en Quim que té més energia matinera, és per això que no recordava el que és veure com desperta una ciutat.

Els carrers freds i humits de la matinada, buits de gent excepte per alguns repartidors descarregant les seves furgonetes i algun que altre treballador de banc, polit i enclenxinat, intentant mantenir la corbata al seu lloc mentre manté un ritme de marxa atlètica per arribar al seu destí.

Des de baix el riu pots observar la gent com enceta el dia. Un ciclista creua el pont amb la jaqueta ben cordada, mentre per sota un estol d’ànecs fugen de l’alegria ensumadora d’en Pirata. Pel costat esquerra un parell d’àvies empenten el seu carro cap al mercat amb l’esperança de trobar les millors peces al preu més assequible.

La boira es comença a alçar, ja només amaga els pisos més alts del parell de gratacels –si se’ls pot dir així- presidents de la línia d’edificis que treuen el cap pel riu. El quisso passeja alegrement aliè a l’espectacle que l’envolta, només ensumant vivament el terra i mullant-se musell i potes amb la rosada que dorm sobre les herbes. La punta de les meves sabates també és molla i m’arronso dins la jaqueta mentre observo les primeres criatures carregades amb motxilles impossibles encaminar-se cap al cole.

Olor a gespa, a terra molla, i veient encendre’s el llum d’una cuina puc imaginar també l’olor a cafè i torrades. Despertar-se així, amb la brisa fresca a la cara, els sorolls esmorteïts de motors, una persiana metàl·lica que s’obre, uns lladrucs llunyans d’un quisso petit i buscabregues... és un petit moment de felicitat privat, enmig d’una ciutat que s’estira i badalla i que fa pensar, encara que només sigui durant aquells primers minuts del dia, que aquest és un món on val la pena viure.