05 de febrer, 2007

Corre, corre, que t'atrapo

Un dels moments que em produeix més felicitat quan passejo en Pirata és quan el veig corre. A priori semblaria un xic temerari que un gos cec (bé, mig cec segons anem descobrint) anés corrents amunt i avall a tota velocitat, i ho és. De fet, no ho fa gairebé mai, per què tot i que és un gos molt valent i agosarat, crec que sempre conserva un punt de prudència. La qüestió és que darrera casa hi ha una plaça enorme que ara estan arreglant i hi ha enretirat tots els obstacles, resultant en una esplanada lliure de qualsevol risc de xoc. És en aquest entorn on puc cridar en Pirata i posar-me a corre. Ell, seguint el soroll de les meves passes, encara el seu ull mig funcional cap a mi i comença a trotar amb una ganyota d’alegria. Tot i això sempre va com una mica “acollonit”, abaixant el cap i encorbant l’espatlla com si esperés la trompada. En el fons, però, es nota que li agrada per que sempre que arribem a l’esplanada es posa a fer bots, a mig trotar i a fer grans voltes per incitar-me a corre. Quina meravella veure’l gaudir!

2 comentaris:

quim bou ha dit...

Sí!
Una de les coses més alegres del món es veure un gos correr! Es nota que estan dissenyats per això! :)
Nosaltres, quan treiem l'Orn i l'Heura, especialment si és una excursió una mica llarga, tots dos fan una expressió de felicitat, amunt i avall, descobrint corriols, enflairant ves a saber què... i corrent com beneits pels espais oberts... :)

Quim ha dit...

Sí, ara llegeixo que els gossos d'atura tendeixen a caminar amb aquell pas vigorós que coneixem i només és en espais oberts quan troten. Vès, que això coincideix amb les nostres observacions, oi?