Aquí mano jo...

Tots coincidirem que des del punt de vista del gos, una família és com el seu esbart. Com a membre del grup, en Pirata intenta escalar posicions per tal d’esdevenir el líder. Ell creu que ho té fàcil, per què des de la seva lògica, jo sóc el líder, i per tant està només a un pas de la posició més alta en el grup –en aquest cas, sembla que l’Eva no compta, donat que és una femella–. Amb aquest fi, de tant en tant, quan juguem una estona després de la sessió vespral de raspallades, hom veu com allò que al principi són jocs i moixaines, poc a poc es converteix en una lluita per l’hegemonia. Progressivament el joc puja en intensitat (sense fer-nos mai mal), fins que en Pirata prova de dominar-me, primer fent tímids intents amb el peu, per acabar posant-me una (o les dues) potes al damunt de l’espatlla (jo sóc a terra assegut per jugar) volent imposar-se’m. És just abans d’aquest moment, quan l’aparto amb un moviment enèrgic però contingut, per tal de deixar-li clar que “allà mano jo”. Així, en el seu cervell, la jerarquia es manté. Finalment, torna a acostar-se tot manyac reconeixent la derrota.

L’home que xiuxiuejava als gossos

Aquest és el títol d’un programa de televisió que ens té totalment enganxats i ens està permetent entendre moltes coses sobre la psicologia dels gossos. Aquí, la capçalera del programa s’ha traduït com “el encantador de perros” però trobo que perdre el joc de paraules cinematogràfic és una llàstima.

Diguem que el programa va d’una mena de “supernany” per a gossos. La gent que té gossos amb problemes psicològics avisa l’encantador per que els recondueixi la conducta. Després de veure diversos capítols ens hem adonat de la pauta de l’home (és com amb la “supernanny”, que al final les solucions gairebé sempre són les mateixes):

1er. Lligar la corretja per darrera la mandíbula i de les orelles. Es tracta d’una posició “feble” del gos. Aquest es nota molt més “collat” que no pas amb la corretja pel coll, i creu més.

2on. Passejar, passejar i passejar. El passeig té dos efectes beneficiosos pels gossos: a) aconsegueixes que es cansin. Si estan cansats poden esta més concentrats en allò que vols que aprenguin, ja que han alliberat tota l’energia “acumulada sobrant”. b) Els gossos són animals de grup que segueixen a un líder. Durant el passeig, sobretot quan va lligat (vegeu “a”), s’ha d’aconseguir que el gos vagi al costat o darrera nostra, mai per davant. Si va per davant ell es pensarà que és el líder i per tant creurà menys. Nosaltres, per a la seguretat del gos i la dels altres, i la nostra comoditat, ens hem de comportar sempre com els líders del grup, i per tant, com a tals, el gos ens creurà.

3er. Calma. Sempre hem de demostrar en el gos ja sigui amb la veu (especialment important per en Pirata) o amb el llenguatge corporal, que davant qualsevol situació nosaltres estem segurs i confiats. Si ens deixem endur pels nervis o la por, el gos ho nota i ell també es posarà nerviós o tindrà por, i com el mestre Yoda ens diu: “la por és al camí al Costat Fosc. La por porta a la radia. La radia a l’odi. I l’odi al patiment”. No hem de deixar que el nostra gos tingui por.

4er. Demostrar al gos qui mana. Com en el punt 2on, sempre hem de demostrar que el líder del grup som nosaltres. Si no ens guanyem el seu respecte, no tindrem mai el seu amor. Si ell mana, anirem sempre rere seu amb la corretja tensada. Al final, això pot portar a un desequilibri emocional en el gos.

5è) Però no menys important. Reforç positiu. Els que feu agility, ja sabeu de què va. Quan el gos fa quelcom que aprecieu feu-li saber amb alguna classe de premi, des d’una gormanderia fins a unes manyagues ben afectuoses.

Si bé alguns d’aquests consells poden sonar una mica (molt) “fatxes”, i la veritat és que a mi m’està costant molt dur-los a terme, si que de mica en mica, estem notant un canvi en el comportament d’en Pirata. Fa una mica més de cas quan el crides (molt important per què no l’atropellin), no estira tant la corretja quan va lligat (molt important pel meu braç i per passejar entre la gent sense molestar), etc.

Us ho recomano, si el vostre gos és un “rebel sense causa”, doneu-li una ullada a “l’home que xiuxiuejava als gossos”.

Els altres

Fa molt que no actualitzem el blog, i això que tenim un munt de coses noves per explicar, excursions, visites a amics, curiositats, etc. però avui ens centrarem únicament en una cosa dels passeig amb el nostre gos: els altres.

Els altres. Aquells amb qui ens topem pel camí i no acompanyen cap gos, aquells que "van sols" encara que vagin en grup. Bé, aquells, els altres, reaccionen de maneres molt diferents quan en l'horitzó -o al girar la cantonada- ens veuen caminar cap a ells amb un gos.

La reacció més habitual és fer-nos una mirada ràpida, després una de més detinguda al gos, per després seguir caminant amb certa indiferència controlada. Per mi, que no sóc gaire social, aquesta reacció és al que em fa sentir més còmode; no hi ha interacció ni positiva ni negativa i tots tan amics.

Després hi ha aquells que veuen un gos i s'hi tiren de cap encara que no el coneguin, ja sigui verbalment o fins i tot -pobre Pirata- físicament. "Oh, m'encanten els gossos! Vaig a tocar el teu sense que ningú m'hagi donat permís!" (passa el mateix amb els bebès humans, diuen) i és llavors quan en Pirata nota una mà inesperada i s'espanta d'allò més, apartant-se bruscament amb el consegüent ensurt per part nostre (i si passa un cotxe a la vora ja ni us explico) i astorament per part de l'entusiasta, que no entén com un gosset pot espantar-se només per fer-li mimos. En aquest moment és quan li hem d'explicar "és que és cec, és que no s'ho esperava, patapim i patapam...", "ai, pobret pobret" i passa que ja t'he vist. Personalment, no se m'acudiria mai anar a tocar un gos desconegut si no sé quin peu calça, digueu-me prudent.

Hi ha una reacció que m'omple de tristor, de llàstima, sí. És la gent que va amb mainada i només veure en Pirata els diuen "cuidado, un gos", que deu ser la mateixa gent que els explica als nens que els gats miolen, els cavalls renillen i els gossos... mosseguen. Així, ens hem trobat amb més d'un nen que només veure el nostre quisso s'arraconen fins tocar la paret (o les faldilles de la mare), amb la mirada plena de pànic.

Quan ens trobem amb el cas, procurem passar ràpid el més lluny del crio, no sigui que a en Pirata se li acudeixi ensumar on no toca i ja tenim drama. Si el coneguessin! De fet nosaltres tenim un amic a qui no li fa cap gràcia trobar-se gossos i amb el nostre no hi té cap problema, al contrari, que a vegades li fa festes. I és que no hi ha res com conèixer allò que tems per veure que, en realitat, no és per tant. Hem trobat pocs adults a qui els facin por els gossos (por de veritat, fòbia) i encaixa amb el perfil de "dona de més de seixanta anys amb marit a la vora", curiós, ho haurem d'estudiar més endavant. No sé ben bé què deu causar aquesta fòbia, però segurament es tracta d'alguna molt mala experiència del passat, així que ofereixo des d'aquí, ara mateix, a qui tingui por als gossos, que passi una tarda amb el nostre Pirata i se li passaran tots els mals, garantit!

Altres reaccions són la de curiositat "quina raça és?", "mascle o femella?", "com es diu?", "quants anys té?"... i quan ja els has contestat les preguntes diuen "ah" i se'n van. Qui els entengui que els compri. També trobem aquells qui es queden mirant amb un somriure i no sabràs mai si riuen perquè recorden aquell gosset que van tenir de joves, si els fa gràcia el comportament del tàndem gos-amo o ves a saber què. Misteri. O els qui es miren el gos amb fàstic, ja sigui perquè en aquell moment el nostre amic duu unes babes llargues fins a terra, o ha llepat un pipí aliè, o qualsevol d'aquestes costums poc higièniques que tenen els animalons, o potser se'l miren amb fàstic perquè, realment, els gossos els fan fàstic i punt. Ves, que hi ha gent per tot.

Segur que me'n deixo, però el tema canvia quan amb qui et trobes és propietari (i es veu acompanyat en aquell moment) d'un gos. Però d'això, ja en parlarem un altre dia. Siau!