
30 de novembre, 2007
Transtorns del son

29 de novembre, 2007
Excursió a Sant Roc

L’aproximació es fa amb cotxe des de Sant Martí de Llémena fins al coll de
Després d’una horeta llarga de camí (em sembla que és més curt però m’agrada anar parant per embadalir-me amb els detalls que em trobo pel camí, com unes orelles d'ós que no sabia que es fessin allà) varen arribar cofois a Sant Roc. En adonar-me de la gran proximitat del temple al buit del cingle, ràpidament vaig lligar a en Pirata a una alzina jove, tot improvisant una corretja amb les mànigues de l’abric i les nanses de la motxilla –despistat de mi, m’havia deixat l’original al cotxe. No volia pas que amb el seu afany exploratori perdés el peu i caigués els més de cent metres que hi havia fins a la base del cingle.
Allà varem trobar-nos amb un ciclista que arribava esbufegant per l’esforç. Varem compartir una agradable conversa sobre senders, geografia catalana i dèries excursionistes, i fins i tot va ser tant amable de fer-nos aquestes fotografies que veieu.
Al cap d’una estona, quan ja havíem reposat prou, i com no es pot fer d’altra manera quan s’ha arribat al capdamunt d’un cim, endegarem el camí de retorn. Però aquest cop ho férem per un altre vial alternatiu que ens va dur fins a unes pastures amb una bassa pel bestiar al peu del Puig d’Helena. Aquesta bassa, curulla d’odonats de diverses espècies, va ser molt ben vinguda per en Pirata, que no va dubtar en ficar-s’hi de quatre potes i beure-hi fins a saciar-se.
Un cop “reposats” de líquids essencials varem acabar la nostre agradable excursió tot tornant a bon ritme, doncs es feia tard.
Mapa de l'itinerari
21 de novembre, 2007
Salt al buit

L’anècdota comença amb el típic joc que fem amb en Pirata de perseguir-nos al voltant del sofà. En realitat és ell qui ens persegueix mentre l’anem cridant i ens anem amagant i canviant de direcció per què no ens acabi d’atrapar mai. És un joc que li agrada i l’estimula. Sempre acaba panteixant i anant asseure’s, rendit, a la manta. Però aquest cop, encegat per l’excitació del moment, i jo cridant-lo des de l’altre costat del respatller del sofà “Pirata vine, aquí Pirata!!!”, d’una embranzida veiem com fot un salt que el planta sobre el sofà tot remenant la cua triomfalment!
La sorpresa va ser tal (li tenim absolutament prohibit pujar al sofà, i no ho havia fet mai fins aquell moment) que ens varem quedar tots dos glaçats com intentant esbrinar si allò que acabàvem de veure havia succeït en la realitat o era producte del nostre magí. Quan passats uns instants crítics que semblaren alguns segons, varem reaccionar i al uníson li etzibarem un crit de “aquí no Pirata!!”. Ell, reconeixent el seu error, i veient que allò ja no era un joc, va tornar desconcertat al nivell de terra normal.
Aquí és quan ens mirarem, somriguérem i una entranya emoció ens assaltà, mentre pensava que allò ho havia d’explicar en aquest blog on ara escric. Pensant-hi, he arribat a la conclusió que va ser la lleialtat d’en Pirata qui el va fer pujar d’un bot el sofà. El seu objectiu era estar amb l’amo que el cridava i no va dubtar en realitzar una acció “arriscada” per a dur a terme la seva voluntat.
No, no va ser un salt al buit, però per un moment ens ho va semblar.
20 de novembre, 2007
Poc a poc i bona lletra

Un dels trucs més fàcils i que han donat més bon resultat ha estat el de les escales. No és que en Pirata tingués cap problema especial per pujar-les o baixar-les, al contrari, era una bala peluda precipitant-se escales avall cada cop que sortíem de passeig. Feia molta gràcia, fins que vam caure en el detall que a la nostra escala, a la planta de sota nostre concretament, hi ha dos parelles que tenen mainada en edat de començar a caminar. Seria desastrós que el nostre gos curt de vista un dia s'emportés per davant una d'aquestes criatures! Així que hi havíem de fer alguna cosa.
En Cesar (que per nosaltres ja és com de la família) va aconsellar a uns clients que, per evitar l'ansietat del seu gos cada cop que sortien de passeig, es prenguessin els preparatius de la sortida amb força calma; fer seure el gos fins que es calmi, posar-li la corretja amb moviments suaus, sense pressa, obrir la porta i fer-lo esperar fins que el líder del passeig -l'humà- hagi passat per la porta per deixar clar qui és el cap... i baixar les escales a poc a poc, com si fóssim uns avis amb els genolls adolorits. El gos no s'ha de deixar passar davant, cosa relativament fàcil si va lligat, i al arribar al replà de sortida fer el mateix que al sortir del pis i deixar passar el gos en últim lloc.
Passeig rere passeig en Quim ha estat fent aquest exercici -a dies amb fermesa, d'altres amb la laxitud que provoca no haver-se espolsat encara la son de les orelles- fins que en Pirata ha acabat baixant l'escala a poc a poc sense corretja. Sempre s'intenta avançar una mica, posant a prova la jerarquia, però amb un breu gest d'una mà, un "txssht" a temps o una posició estratègica evita el mal comportament sense suposar cap estrès al gos. Al contrari, sembla que estem utilitzant el llenguatge dels gossos de manera ben encertada doncs, ara fins i tot passejant pel carrer, aconseguim que en Pirata camini de manera descansada al nostre costat, amb el seu cap a l'alçada dels nostres genolls, sense massa crits ni estrebades de corretja, ni càstigs que el gos no acaba d'entendre. Tot gràcies a haver definit des de la porta de casa qui és qui mana l'expedició, així el gos sap quin paper li toca i actua en conseqüència, cedint davant tot el que li mani el líder, això sí, sempre que no es creuï per davant una gosseta en zel... però d'això ja en parlarem un altre dia.