Feia dies que no duia en Pirata a passejar a primera hora del dia, cedint-li l’honor a en Quim que té més energia matinera, és per això que no recordava el que és veure com desperta una ciutat.
Els carrers freds i humits de la matinada, buits de gent excepte per alguns repartidors descarregant les seves furgonetes i algun que altre treballador de banc, polit i enclenxinat, intentant mantenir la corbata al seu lloc mentre manté un ritme de marxa atlètica per arribar al seu destí.
Des de baix el riu pots observar la gent com enceta el dia. Un ciclista creua el pont amb la jaqueta ben cordada, mentre per sota un estol d’ànecs fugen de l’alegria ensumadora d’en Pirata. Pel costat esquerra un parell d’àvies empenten el seu carro cap al mercat amb l’esperança de trobar les millors peces al preu més assequible.
La boira es comença a alçar, ja només amaga els pisos més alts del parell de gratacels –si se’ls pot dir així- presidents de la línia d’edificis que treuen el cap pel riu. El quisso passeja alegrement aliè a l’espectacle que l’envolta, només ensumant vivament el terra i mullant-se musell i potes amb la rosada que dorm sobre les herbes. La punta de les meves sabates també és molla i m’arronso dins la jaqueta mentre observo les primeres criatures carregades amb motxilles impossibles encaminar-se cap al cole.
Olor a gespa, a terra molla, i veient encendre’s el llum d’una cuina puc imaginar també l’olor a cafè i torrades. Despertar-se així, amb la brisa fresca a la cara, els sorolls esmorteïts de motors, una persiana metàl·lica que s’obre, uns lladrucs llunyans d’un quisso petit i buscabregues... és un petit moment de felicitat privat, enmig d’una ciutat que s’estira i badalla i que fa pensar, encara que només sigui durant aquells primers minuts del dia, que aquest és un món on val la pena viure.
Els carrers freds i humits de la matinada, buits de gent excepte per alguns repartidors descarregant les seves furgonetes i algun que altre treballador de banc, polit i enclenxinat, intentant mantenir la corbata al seu lloc mentre manté un ritme de marxa atlètica per arribar al seu destí.
Des de baix el riu pots observar la gent com enceta el dia. Un ciclista creua el pont amb la jaqueta ben cordada, mentre per sota un estol d’ànecs fugen de l’alegria ensumadora d’en Pirata. Pel costat esquerra un parell d’àvies empenten el seu carro cap al mercat amb l’esperança de trobar les millors peces al preu més assequible.
La boira es comença a alçar, ja només amaga els pisos més alts del parell de gratacels –si se’ls pot dir així- presidents de la línia d’edificis que treuen el cap pel riu. El quisso passeja alegrement aliè a l’espectacle que l’envolta, només ensumant vivament el terra i mullant-se musell i potes amb la rosada que dorm sobre les herbes. La punta de les meves sabates també és molla i m’arronso dins la jaqueta mentre observo les primeres criatures carregades amb motxilles impossibles encaminar-se cap al cole.
Olor a gespa, a terra molla, i veient encendre’s el llum d’una cuina puc imaginar també l’olor a cafè i torrades. Despertar-se així, amb la brisa fresca a la cara, els sorolls esmorteïts de motors, una persiana metàl·lica que s’obre, uns lladrucs llunyans d’un quisso petit i buscabregues... és un petit moment de felicitat privat, enmig d’una ciutat que s’estira i badalla i que fa pensar, encara que només sigui durant aquells primers minuts del dia, que aquest és un món on val la pena viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada