06 de desembre, 2006

Experimentant

Fa uns quants vespres, en un dels meus -cada cop més escassos- passeigs a soles amb en Pirata, va ocórrer un petit incident que em va inspirar un experiment nou.
Ara que vivim en un poble tranquil deixem que en Pirata vagi sense lligar perquè el perill d'atropellament o molèstia a d'altres vianants es fa realment difícil. El fet de que sigui obedient i fidel també facilita la feina si l'has de mantenir quiet mentre passa algun vehicle, això és molt bonic, fins el dia en què apareix un altre gosset a la vorera del davant i en Pirata -portat per l'enyor i la solitud en aquest poble de gossos enclaustrats en els seus quatre pams de jardí, un altre dia en parlarem- decideix creuar feliçment el carrer, passant alegrement de les meves ordres i posant en perill potencial la seva vida. Perquè en aquell moment no passava cap cotxe, però si s'acostuma a no respectar els traçats vials, ell que gairebé no veu res fins que no hi topa de cap, pot veure reduïda molt considerablement la seva esperança de vida.
Com no volem que això passi, i com el fet de rebel·lar-se a les ordres és motiu de càstig, vaig decidir donar-li una lliçó que pogués entendre.
Metres enllà de l'incident, i molt a prop de casa, hi ha un descampat poc il·luminat. El lloc perfecte per l'experiment. M'hi vaig acostar deixant que en Pirata voleiés al meu voltant tot olorant cada detall, vaig aturar-me i allà em vaig quedar sense fer cap soroll ni moviment. En Pirata al principi estava molt emocionat deixant la seva petja a cada racó, tan va badar que finalment i tal com jo esperava, va oblidar on era jo. Està acostumat a trobar-nos pel sò i/o pel moviment, però en aquells moments res d'això hi havia. Estava sol.
Al principi no va semblar que se'n sentís, va seguir ensumant i donant voltes pel descampat, fent de tant en tant una llambregada en direcció a casa. Al cap d'un moment, ensumar ja no era tan important, el que buscava amb les orelles ben amunt era qualsevol senyal auditiu. Res. Les llambregades cap a casa cada cop eren més insistents mentre recorria un i altre cop el descampat, cada cop més a poc a poc, cada cop amb el cap més amunt atent a qualsevol senyal que el permetés trobar l'amo. Unes passes cap a casa, unes passes de tornada a allà on ens haviem "separat". En aquells moments vaig témer que arrenqués a córrer cap a casa, però no, quan va haver-se assegurat que era sol va fer una cosa que, sincerament, em va estovar com mantega: com un bon jan, com tants cops li hem ordenat que faci quan vol quelcom, en Pirata va decidir seure, ben digne, cul a terra esquena erecta, barbeta amunt com un soldat, immobil i alerta, mirant direcció a la llar. "Quin gran gos!" vaig pensar.
Una estona després, quan jo era a punt d'acabar l'experiment un cop vista la dignitat del nostre quisso, l'actitud d'ell va tornar a cambiar. D'un salt va trencar la seva immobilitat i es va posar a ensumar com un boig, a seguir el rastre invisible com si fos un gos policia o un cercador de tòfones. Em buscava. Va acostar-se diversos cops, fins i tot va topar amb mi en un instant però, curiosament, no es va adonar que era jo! Va seguir buscant pel descampat fins que el seu frenesí fou tal que respirava amb dificultat. Llavors va ser quan ja no vaig poder més i el vaig cridar amorosament per a que vingués al meu costat. En sentir la meva veu les orelles se li van disparar, tota la seva atenció va recaure en el punt on jo era i va córrer a trobar-me amb un gemec ofegat. Em va saludar com si fes anys que no em veia, abraçades i carícies en un descampat gelat. La tornada a casa va ser feliç, va respondre a totes les meves indicacions i no es va allunyar més que unes passes fins que vam ser al cau.
Haurà après quelcom d'aquesta experiència? Jo sí, ara sé que en Pirata se sent part d'una llar, d'una família, i que si mai li faltem patirà com patiriem qualsevol de nosaltres. Sé que ens necessita, no només pel menjar i l'escalfor, sinó per l'amor que ens intercanviem. Penso en quan el vam adoptar, en l'estat de por i desorientació en què es trobava els primers dies i ara sé que aquest és l'estat que segueix a la desesperació de veure't sol. Per tant, si voleu adoptar un gos i no teniu clar si funcionarà o no, ja ho sabeu, els experiments a casa, i amb gasosa.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola! Estava cercant informació sobre gossos cecs i m'he trobat amb el vostre blog. Realment m'ha colpit, sobretot el post de l'experiment... La raó que ha fet creuar-me amb vosaltres és un gosset cec de naixement de dos mesos d'edat i que amb un mes de vida va ser abandonat dins d'una caixa de cartró a la porta de la gossera de Tossa (del Consell Comarcal). Encara és viu gràcies a la col•laboració d'unes treballadores del centre i a la ràpida actuació de l’Associació Gaia, que el van poder treure d’allà abans de què el veterinari el veiès, doncs la seva sort hagués estat, com podeu imaginar, l’eutanàsia. El cas és que en aquests moments es troba visquent en una perruqueria canina propietat de dues membres de l’Associació, en un espai d’uns 20 m2 quasi tot el dia i d’on, amb prou feines, surt un cop al dia una estoneta a estirar les potes al parc del davant. Però pràcticament no coneix més món que aquest, ni el soroll del mar, ni la sensació de l’aigua d’un riu, ni el plaer de còrrer per un camp ple d’herbes, ni tant sols el batibull d’un carrer d’una gran ciutat... (i així podria seguir posant exemples una bona estona).

No sé que és exactament el que pretenc posant-me en contacte amb vosaltres, però he pensat que unes persones que ja han viscut una experiència semblant poden aportar segurament alguna cosa més que un gra de sorra per a poder trobar-li una llar on se l’estimin. Quina sort va tenir en Pirata! Potser vosaltres, gràcies al vostre blog o per les coneixences que hagueu pogut anar fent tot passejant amb ell, us heu trobat amb algú que estaria disposat a viure una experiència tan meravellosa com la vostra. O, potser, se us acut a qui o a on podem adreçar-nos.

D’entrada, el que us vull demanar és permís per a copiar el post de l’experiment per reproduir-lo en un correu que pensem enviar a associacions i organitzacions de persones cegues, per sondejar si estarien interessades en adoptar-lo o si podrien fer arribar als seus associats la informació per tal de que alguna família ho faci.

De moment se m’acut això, si penseu que és interessant podeu posar-vos en contacte amb mi a llunatics@hotmail.com i us puc enviar alguna foto del petit. Si el veieu segur que us venen ganes d’ajudar-lo!

Gràcies!

Esteve

Eva ha dit...

Hola!

Ens ha alegrat molt rebre el teu comentari ja que quan vam crear el blog va ser precisament per ajudar a gent que es pogués trobar en la mateixa situació. Nosaltres vam adoptar en Pirata quan ja tenia 4 anys (aproximadament) i no sabem si ja era cec de naixement o per un accident -aquesta última opció és la que ens sembla més possible-, així que poc sabem de com educar durant els primers mesos un gosset invident.

De tota manera, els gossos tenen una capacitat d'adaptació brutal i, si a més han nascut així, no tindran mai la inquietud de veure-hi, és a dir, el seu món de color negré "és així" i segons això ell desenvoluparà una manera de fer basada amb altres sentits i no se'n ressentirà pas. Això sí, qui se'n cuidi ha de ser conscient que no podrà jugar a segons què, o que en cas de passejar també haurà d'anar amb més cura.

Envia'ns la foto i mirarem de fer-ne difussió des del blog, igual algú s'anima! Ànims, i si necessiteu consells específics no dubteu en escriure'ns sempre que faci falta (i repasseu les entrades dels mesos anteriors, que hi ha molta informació!).

Ànims!