Atac d'ansietat

Fa uns dies vaig anar a una nova i gran botiga dedicada als animals per comprar unes tenalles per ungles canines. Resultava que els esperons d’en Pirata ja havien crescut molt i amenaçaven amb tornar al punt d’origen havent descrit un cercle complert. Com ja no el portem a la perruqueria es fa necessari fer-li la manicura a casa, però sense les eines adequades ens hi podem fer mal, tan nosaltres com ell.

Bé, un cop a casa vaig fer repàs a tots els esperons i ungles d’en Pirata sense cap problema ni molèstia fins, ai, trobar aquella ungla que no saps si és massa llarga o ja està bé així. Per qui no ho sàpiga les ungles dels gossos són com tubs en els que, en el primer centímetre (depèn de la mida del gos, clar) hi ha carn, vasos sanguinis i terminacions nervioses. Degut a la meva inexperiència, i a que l’ungla en qüestió era negre i per tant no es podia intuir on acabava la carn i on era simple ungla, vaig retallar massa i xac! Bup! En Pirata va fer un grinyol i va apartar la pota de seguida, mirant-me amb posat ofès. Al moment vaig veure una gran gota de sang que se li escolava entre els pèls del peu. Esfereïda, pensant en l’estora nova i en l’abast de la ferida del gos vaig agafar-lo d’una revolada i el vaig dur a velocitat insospitada cap al bany on guardem la farmaciola.

Amb l’adrenalina sortint-me per les orelles vaig deixar el gos al terra, li vaig mig fer una clau de judo per estirar-lo i que es quedés quiet i finalment vaig encertar a agafar el cotó fluix i el betadine per desinfectar, netejar i detenir l’hemorràgia. El terra del bany havia quedat com si hagués passat un esbudellador a domicili i jo només estava pendent de la pota del gos.

Un cop controlada la situació vaig deixar anar a en Pirata esperant que s’aixequés i sortís de la cambra, però de seguida vaig notar quelcom estrany: tot i estar tombat de costat, cap de les quatre potes es repenjava a terra sinó que estaven estranyament tremoloses i garratibades com si fos un gos dissecat. Vaig mirar-lo tot sencer i me’n vaig adonar que ja no respirava acceleradament com al principi de dur-lo a curar, i que amb la llengua fora tenia el cap en un bassal de... aigua? No, ho semblava però era saliva d’en Pirata! Llavors la que es va quedar en estat de xoc vaig ser jo. El tocava, l’acariciava i li parlava amb to dolç mentre em queien les llàgrimes d’espant i d’impotència per no saber què era el que li estava passant al gos. L’instint, més que un pensament racional, em va fer agafar-lo tal com estava i portar-lo al seu llitet tou que li tenim preparat al menjador.

Vaig sospirar alleugida quan vaig veure que es recollia fet una boleta i es quedava allà, esgotat, recuperant-se de l’ensurt. Al cap d’una estoneta li vaig acostar el seu cossi d’aigua i va beure amb delit, suposo que per recuperar els líquids perduts durant el tràngol.

Pensant pensant he arribat a la conclusió que el que va patir va ser un atac d’angoixa al veure’s ferit, transportat pels aires fins al “bany del terror”, és a dir, el bany on el dutxem quan li toca, i immobilitzat bruscament per una de les dues persones amb qui més confia. Potser també va detectar lo nerviosa que m’havia posat jo, qui sap, només sé que davant del dubte mai més tornaré a apurar en la tallada, i que mai més li donaré un ensurt tan gros com aquell.