Per tothom és sabut que en Pirata no s’hi veu. El que no sabíem és que la seva mirada buida por ser perillosa... Perillosa? Ai las! Què ens explicarà aquest ara? Aquí teniu el relat del fets.L’altra dia, com sempre, en Pirata ensumava ací i allà, quan de la cantonada tomba un petaner blanc amb taques negres. Era un d’aquells gossos que anant lligats no s’avenen gens amb els altres, així que malgrat la distància, va començar a bordar i grunyir cap en Pirata. Aquest últim, encuriosit, se li atansa tot remenant la cua en senyal de pau. L’altra però, que no en vol saber res, cada vegada es posa més nerviós, fent aquells lladrucs que són més de por que de mala llet. Mentrestant l’amo, que aguantava una corretja d’aquelles extensibles, s’ho mirava indecís. En Pirata, tossut i marrà, arriba fins el petaner que en trobar-se ensumant-li la trufa, surt escopetejat per caure a terra entre convulsions al cap de pocs metres.
Després tot succeeix molt de pressa: Jo corro cap en Pirata per apartar-lo de l’acció. L’amo, espantat, salta per examinar el seu gos, que jeu a terra sobre una bassa d’orins. L’acarona. Li xiuxiueja el nom. El gos surt del trànsit epilèptic; desorientat. Amb en Pirata immobilitzat, intento tranquil·litzar l’amo explicant-li la meva experiència sobre l’assumpte. Sembla que la conversa sorgeix efecte. Amb el gos encara grogui a terra, marxo cap a casa, preocupat pel ca aliè, però amb un somriure murri als llavis.
Ja sé que no va ser culpa d’en Pirata. L’amo em va explicar que el petaner està mal sociabilitzat i no suporta estar prop d’altres cans. Suposo que amb en Pirata tant a prop, el nivell d’estrès del gos devia pujar massa, i li va agafar l’atac epilèptic. Però mira, em fa gràcia pensar que tinc un gos amb poders, i que la seva mirada pot provocar tals efectes sobre la raça canina.
3 comentaris:
Hola familia i amics d´en Pirata!
Avui tenim una noticia molt trista,
el nostre gatet Bitxo -molts ja en coneixeu la història ( El gatet del cotxe 31/10/07 )- ens ha deixat per sempre.
El dia de Reis va cumplir 15 anys i encara era molt juganer i estava perfectament, pero el passat divendres el seu cor va dir prou i es va quedar adormit per sempre en el seu llitet.
No sabeu com n´arriba a ser de dur superar-ho. 15 anys son molts anys,
i en tot aquest temps ell tan sols ens ha donat alegries i felicitat.
No l´oblidarem mai i vull creure que hi ha un Cel per a gatets, on ell ara juga feliç amb el seu amic de l´ànima, el Jan, al que tampoc hem oblidat perque viuran eternament a dins del nostre cor.
Adeu Bitxo estimat, i gràcies per haver-nos donat tant a canvi de res.
Mercè
Ostres mama, quin greu. Sort que va morir tranquil i a casa.
Una abraçada i ànims. Records a tots.
Hola Eva!
Gràcies per el consol. Si, la veritat es que dintre de la desgràcia, hem tingut sort perquè no va patir gens, fins al final estava estupendo i jugava i menjava be i fins i tot ens feia monadetes de les seves reclaman que el respallessis o li donessis la seva pastilla, mes que res per el trocet de formatge que l´acompanyava. En fi, a fer el cor fort i dedicar-nos als que queden, que tant la^Piueta com en Potes necessiten molt carinyo.
Un petò a tots.
Mercè
Publica un comentari a l'entrada