Aquesta Setmana Santa hem fet un viatge "llampec" a Euskadi, un puja-i-baixa en cotxe amb poquetes coses planejades i una bona reserva de resignació per si havíem de deixar de fer quelcom pel fet de dur-lo a ell. Una aventura!
L'hotel en un principi no acceptava animals, però pel que sembla la directora de l'establiment sent debilitat pels quissos i ens va fer el favor de deixar-lo portar, això sí, amb la condició de no deixar-lo mai sol a l'habitació. L'habitació, ah, sí... Ens van donar l'habitació adaptada a discapacitats, just al costat del mostrador de l'hotel, àmplia i de ràpid accés, suposo que per no anar molestant als altres hostes amb un gos moll a munt i avall. Una solució curiosa, però vàlida.
Com tots deveu haver notat, aquestes vacances han estat passades per aigua, i Euskadi que ja es caracteritza per un clima atlàntic no ha estat menys. Fer el turista amb un gos cec, pelut (però pentinat i net) i moll no facilita gens les coses, sobre tot a l'hora de triar lloc per menjar. Però... sorpresa! Llegiu i al·lucineu...
Quan vam voler aixoplugar-nos i fer un toc (l'equivalent gironí al "prendre algu" de Barna) vam provar a la primera "taverna" que vam trobar. A la porta no hi havia cap enganxina d'aquelles horribles de Prohibit Gos, així que mentre en Quim i en Pirata esperaven pacientment a fora vaig entrar a preguntar al barman si podíem entrar amb el quisso; em va mirar amb cara d'estranyesa i va contestar "claro". I ja érem dins.
Per sopar vam provar un restaurant que ens van recomanar els de l'hotel, una masieta perduda en un poblet perdut. "El gos es porta bé?", evidentment. Doncs endavant.
L'endemà quan vam voler entrar en una altra taverna a dinar, va passar el mateix. De fet hi havia altra gent amb gossos, a ningú se li va fer estrany. Canalla, fumadors, xivarri, música reagy en euskera, arròs negre i codillo... i el gos dormint sota la taula tan tranquil.
Tot seguit vam anar a un compromís, que era de fet el motiu pel que vam anar a Euskadi, i durant l'acte a ningú de la organització se li va acudir dir res en contra de tenir el quisso amb nosaltres. Perfecte. La jornada va acabar i en Pirata havia rebut tantes moixaines i afalags que fins i tot se n'estava cansant.
Vam decidir acabar de celebrar el gran dia en un bon restaurant, en un d'aquells que entre plat i plat et recullen les engrunes de la taula amb una espàtula. Bé, doncs amb educació i l'encant d'en Quim vam trobar una taula raconera on vam poder disfrutar d'un sopar exquisit, amanit amb algun sospir endormiscat provinent de sota la taula.
La normalitat amb què tothom ens rebia a tots tres em va fer fixar-me en les portes de bars i restaurants. En molt pocs vaig trobar enganxines anti-gos! Quina agradable sorpresa, quin viatge més satisfactori. Totalment recomanable.
Alguna curiositat més del viatge? Primer: vam estrenar el nou cinturó de seguretat que li hem comprat a en Pirata (farem una entrada per parlar-ne més àmpliament en uns dies). Segon: a uns centenars de metres de l'hotel hi havia un hospital caní, amb ambulàncies i tot. Tercer: buscant informació pel viatge vaig trobar un GPS molt diferent al que coneixem.
Com tots deveu haver notat, aquestes vacances han estat passades per aigua, i Euskadi que ja es caracteritza per un clima atlàntic no ha estat menys. Fer el turista amb un gos cec, pelut (però pentinat i net) i moll no facilita gens les coses, sobre tot a l'hora de triar lloc per menjar. Però... sorpresa! Llegiu i al·lucineu...
Quan vam voler aixoplugar-nos i fer un toc (l'equivalent gironí al "prendre algu" de Barna) vam provar a la primera "taverna" que vam trobar. A la porta no hi havia cap enganxina d'aquelles horribles de Prohibit Gos, així que mentre en Quim i en Pirata esperaven pacientment a fora vaig entrar a preguntar al barman si podíem entrar amb el quisso; em va mirar amb cara d'estranyesa i va contestar "claro". I ja érem dins.
Per sopar vam provar un restaurant que ens van recomanar els de l'hotel, una masieta perduda en un poblet perdut. "El gos es porta bé?", evidentment. Doncs endavant.
L'endemà quan vam voler entrar en una altra taverna a dinar, va passar el mateix. De fet hi havia altra gent amb gossos, a ningú se li va fer estrany. Canalla, fumadors, xivarri, música reagy en euskera, arròs negre i codillo... i el gos dormint sota la taula tan tranquil.
Tot seguit vam anar a un compromís, que era de fet el motiu pel que vam anar a Euskadi, i durant l'acte a ningú de la organització se li va acudir dir res en contra de tenir el quisso amb nosaltres. Perfecte. La jornada va acabar i en Pirata havia rebut tantes moixaines i afalags que fins i tot se n'estava cansant.
Vam decidir acabar de celebrar el gran dia en un bon restaurant, en un d'aquells que entre plat i plat et recullen les engrunes de la taula amb una espàtula. Bé, doncs amb educació i l'encant d'en Quim vam trobar una taula raconera on vam poder disfrutar d'un sopar exquisit, amanit amb algun sospir endormiscat provinent de sota la taula.
La normalitat amb què tothom ens rebia a tots tres em va fer fixar-me en les portes de bars i restaurants. En molt pocs vaig trobar enganxines anti-gos! Quina agradable sorpresa, quin viatge més satisfactori. Totalment recomanable.
Alguna curiositat més del viatge? Primer: vam estrenar el nou cinturó de seguretat que li hem comprat a en Pirata (farem una entrada per parlar-ne més àmpliament en uns dies). Segon: a uns centenars de metres de l'hotel hi havia un hospital caní, amb ambulàncies i tot. Tercer: buscant informació pel viatge vaig trobar un GPS molt diferent al que coneixem.
1 comentari:
Felicitats pel viatge i pel que heu aconseguit, jo em sento molt malament si he de deixar la Duna amb la familia per marxar nosaltres, estic desitjant llançar-me a l'aventura de dur-la per tot arreu. Espero tenir la sort vostra i trobar tant bona gent pel món.
salutacions cordials
Publica un comentari a l'entrada